 |
| Adolfo Suárez i Santiago Carrillo |
nuevatribuna.es | 15 Abril 2014
El problema de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya
precisa d’una solució que només pot venir de la mà de LA POLITICA en
majúscules.
Cal deixar de banda
les polítiques partidistes i a partir del reconeixement de que hi ha un
problema greu tractar de prendre les mesures i efectuar els canvis legislatius
que es precisin per tal de solucionar un conflicte real.
Cal menys
partidisme i més altura de mires. Ara això està més d’actualitat amb motiu de
la mort d’Adolfo Suárez. La transició va ser possible per que va haver-hi uns
dirigents polítics des del propi Suárez a Santiago Carrillo que van saber
anteposar els interessos generals als seus propis interessos de partit. Es
evident que amb costos personals, a nivell polític, per a les pròpies persones
citades anteriorment.
A Catalunya hi ha
un problema que va ser provocat per la sentència d’un Tribunal Constitucional,
mancat en el seu moment de legitimitat (fruit de mandats prorrogats, de
impugnacions de membres, etc.), sobre el Nou Estatut de Catalunya. Sentència
provocada per una demanda del PP, plantejada clarament amb motius partidistes,
que va comportar qüestionar tant l’acord dels dos parlaments, el català i
l’espanyol, i la votació del poble de Catalunya que l’havia ratificat.
El partidisme es va
imposar a la política. El nou Estatut de Catalunya impulsat pel tripartit de
Maragall tenia per objectiu establir una renovada i actualitzada relació de
Catalunya amb l’Estat. L’actuació del PP ho va impedir. Objectius particulars a
curt termini es van imposar a objectius generals de calat. Fins a tal punt era
partidista que temes impugnats de l’Estatut català són vigents en els estatuts
d’altres comunitats aprovats posteriorment.
Aquesta situació ha
anat provocant una important desafecció de Catalunya envers l’Estat, que ha
crescut com a conseqüència de la crisi i de les polítiques recentralitzadores
del govern del PP. Això ha portat a l’acord del Parlament de Catalunya a
proposar una consulta sobre quin ha de ser el futur de la relació amb l’Estat.
Així hem arribat al
debat sobre el traspàs de la competència de L’Estat, de convocar referèndums
consultius, a Catalunya. Per desgràcia ens hem trobat davant d’un debat en que alguns
no ha volgut profunditzar en la realitat del conflicte i les seves possibles
solucions.
 |
| Joan Herrera al Congrés dels Diputats |
Es va demanar i no es
va obtenir resposta. I no val dir que no es pot, que la llei o la Constitució
no ho permeten. L’art de la política, en la seva millor accepció és solucionar
els problemes. La llei sempre va a remolc de la realitat i la política és la responsable
d’adequar la llei a la realitat social.
Ni CiU, ni el PP,
ni el PSOE tenen dret a parlar de sobiranies, ni catalanes ni espanyoles, quan
han estat els qui han cedit sobirania per aplicar les polítiques antisocials de
la Troika. Fins al punt que PSOE i PP van dur a terme un canvi constitucional
amb nocturnitat i d’esquenes a la ciutadania.
Com van plantejar
els portaveus de les esquerres alternatives catalana i espanyola, els que han cedit la sobirania no poden ser
ara els seus defensors.
La mediocritat
política pot provocar un greu enfrontament. |
| Herrero de Miñon |
Es paradoxal que un
vell polític de la transició, un dels pares de la Constitució, Herrero de
Miñón, un home de dretes, persona que té tots els atributs per que no sigui
gens sospitós, hagi estat qui ha plantejat una proposta de compromís que podria
cobrir tots els aspectes com per a ser una alternativa a l’actual atzucac.
Es tracta d’una
proposta pròpia de LA POLITICA. El que proposa Herrero “es aplicar a Catalunya una disposició similar a la que afecta a Euskadi
i Navarra ”. Herrero proposa que Catalunya disposi de “un instrument de govern pactat amb l'Estat”
tot blindant les competències econòmiques i financeres, educatives,
lingüístiques i culturals. I es “això
és el que s'hauria de sotmetre al referèndum del poble català d'acord amb
l'article 152.2 de la constitució”.
Es evident que
només es tracta d’una proposta de compromís. Caldria que els nostres
representants polítics, tant espanyols com catalans, en especial els
representants dels governs i dels principals partits, vegin que quan es vol es
poden trobar fórmules, que permeten donar solució a qualsevol confrontació.
La de Herrero podria
ser una sortida de compromís per ambdues parts. Sens dubte deixaria a
col·lectius insatisfets però potser podria aglutinar una majoria a Catalunya i a l’Estat, en tot
cas la consulta tindria la darrera paraula.
Es cert, que també
pot plantejar-se: I per arribar a aquest punt tan de rebombori? Lamentablement
el nivell dels nostres principals polítics ha deixat podrir una situació que
hauria d’haver tingut una solució molt abans.
El que encara seria
més de lamentar és que ni ara fossin capaços de trobar solucions intel·ligents
enfollits pels seus partidismes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada