La fi de “la Caixa” o la seva privatització patrimonial

Isidre Fainé: President de "la Caixa"

 nuevatribuna.es | 01 Mayo 2014 

Amb la Llei “26/2013, de 27 de desembre, de caixes d’estalvi i fundacions bancàries”  es posa punt i final a la centenària història d’aquestes institucions financeres. Des del temps del ministre Solchaga, tant el PSOE com el PP i molts poders econòmics i mediàtics, no han amagat el seu interès en reduir o eliminar aquestes entitats, per a ells anòmales. Malgrat tot ha hagut d’arribar la crisi de la “bombolla immobiliària”, i una agosarada actuació prèvia per part de molts dels directius de les caixes per a fer-les entrar en crisi. En podríem parlar molt del tema i omplir moltes pàgines, però el que està clar és que el poder polític no ha buscat altre alternativa que eliminar-les. Fins i tot han recorregut al tòpic de la imposició de la UE, obviant que sense anar més lluny, a Alemanya, Merkel ha defensat i mantingut unes caixes en situació molt semblant sinó pitjor que les espanyoles.

PSOE-PP i el poder de la banca

 

Es evident que ha mancat voluntat política de mantenir unes entitats que complien una funció diferent a la de la banca privada. Es podria haver optat per racionalitzar-les i reestructurar-les, però ha predominat l’interès de fer-les desaparèixer. Es va iniciar amb processos de “fusió freda” o SIP, desprès per la gestió financera indirecta i finalment per aquesta llei que posa punt i final inclòs a les entitats ben gestionades.

El més sorprenent d’aquesta llei de “punt i final” és que converteix les Caixes, propietàries d’entitats solvents, en Patronats omnipotents que no han de donar comptes de la seva gestió a ningú, exceptuant els supervisors econòmics i polítics de torn. Es converteixen unes entitats d’origen social i que rendien comptes davant de representants d’aquesta societat segons establia la llei, en uns Patronats que donen comptes a ells mateixos. En definitiva amb aquesta darrera Llei es deixa el patrimoni de les Caixes en mans d’un Patronat, en la majoria dels casos controlat pels antics directius de les caixes.

Rajoy-Mas: amb això els dos d'acord

 



El cas de “la Caixa” es el més evident d’aquesta privatització patrimonial. I el més important ja que es tracta d’una entitat que controla una de les entitats principals de l’oligopoli financer com és “Caixabank”. En aquest cas cal dir, a més a més, que les competències sobre l’entitat han passat de la Generalitat de Catalunya al Ministeri d’Hisenda, sense que el Govern d’Artur Mas, tan partidari d’altra banda de crear “estructures d’estat” hagi dit ni mitja paraula. També cal dir que curiosament per una vegada el Govern de l’Estat no ha fet cas a Brussel·les tot acordant, amb els vots del PP i PSOE, una esmena de CiU que permet que els màxims directius dels Patronats puguin mantenir el càrrec en el banc que fa la seva activitat financera fins al 30-6-2016. Aquesta esmena beneficia personalment els presidents de “la Caixa”, Isidre Fainé i d’Unicaja, Braulio Medel.

No és d’estranyar, Isidre Fainé ha estat, en la seva qualitat de President de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi, un interlocutor imprescindible dels diversos governs en tot aquest procés. I és evident que tenia algunes fites molt clares: la pervivència de la seva entitat financera, el manteniment d’un aspecte o referència social, i el seu control sobre l’entitat. I ho ha aconseguit plenament.

Cal reconèixer la capacitat estratègica i la subtil intel·ligència de que ha fet gala el President de “la Caixa” en la consecució d’uns resultats que li atorguen un control ple de la nova Fundació, del Holding de participacions industrials, “Critèria”, i de l’entitat financera “Caixabank”.

Fainé: un Patronat a mida

 

La configuració del nou Patronat de la Fundació bancaria “la Caixa” està perfectament dissenyat i format en la seva majoria per persones afins i vinculades personalment i/o per intenses relacions econòmiques amb el President Fainé. Així veiem com dels 15   patrons de la Fundació formaran part, juntament amb Isidre Fainé,  persones com: César Alierta (president de Telefònica on Fainé és vice-president i “Caixabank” principal accionista), Carlos Slim (Inbursa amb participació de “Caixabank”), Salvador Alemany (Abertis, on “Caixabank” és el principal accionista), Javier Godó (president de “La Vanguardia”, vice-president de “la Caixa” i conseller de Caixabank ), Jaume Lanaspa (fins ara director de la Fundació “la Caixa” i estret col·laborador i vell amic de Fainé), Alejandro Garcia-Bragado (Secretari General i del Consell de “la Caixa” i “Caixabank). Alhora dos ex-polítics vinculats per Fainé a “la Caixa”: Javier Solana ( PSOE, ja vinculat a la Fundació fa temps) i Francesc Homs ( ex conseller d’Economia de CiU, membre actual del Consell de “la Caixa”). Per a completar el Patronat hi figuraran un representat de les entitats fundadores (4 entitats que faran rotacions cada dos anys), dos entitats socials de referència que cobreixen la imatge social: Càritas de Barcelona i Creu Roja, més l’oceanògrafa Josefina Castellvi ( Presidenta de la Comissió de Control de “la Caixa”), i Juan José Burniol i Mª Teresa Bassons ( ambdós membres del Consell de “la Caixa” i de Caixabank). Cal destacar que alguns dels nous nomenats com Alierta i Slim tenen un reduït coneixement sobre la realitat del que ha estat la funció social de “la Caixa”.

La dedicació formal fonamental del Patronat és la gestió de l’Obra Social de la nova Fundació amb els beneficis que li atorguen les seves inversions. Cal però destacar que té una altra potestat no gens menyspreable: la d’escollir la totalitat dels membres del Consell d’Administració de “Critèria” que és el holding industrial que no només controla les inversions en empreses com Telefònica, Inbursa, Abertis, Gas Natural, Repsol, etc. sinó que té la majoria de les accions de “Caixabank” i nomena els seus consellers a l’entitat financera, per tant exerceix el seu control.
I ara sense temes com limitacions de mandats, exceptuant el de la presència en “Caixabank”, i d’altres que pugui establir el propi Patronat. Alhora els seus membres, al marge de la compensació de despeses per la seva assistència al Patronat, podran representar la Fundació en altres entitats participades amb els seus emoluments corresponents.

Heus aquí la història de com unes entitats com les Caixes, entitats financeres d’origen social i vinculades a la societat, es converteixen en unes Fundacions que fan un control privat del seu patrimoni, i tot per la voluntat i connivència de les principals forces polítiques del país es diguin PP, PSOE o CiU.

El poder del diner