La socialdemocràcia ja no és alternativa de canvi

Blair-Zapatero o el fi de la socialdemocràcia

nuevatribuna.es | 25 Abril 2014

Si hi va haver algun beneficiat de l’existència del bloc soviètic van ser les classes populars dels països europeus occidentals i els partits socialdemòcrates. La por a la suposada alternativa comunista va provocar que las classes hegemòniques permetessin, acceptessin i fins i tot els hi fos útil l’existència d’una força d’esquerres reformista. Una força que no qüestionava la forma de societat capitalista però que introduïa paràmetres socials que la feia més equitativa.

La caiguda del mur de Berlín no sols va acabar amb la utopia comunista sinó que paradoxalment també va significar la fi, o millor dit la crisi del model socialdemòcrata. Les classes hegemòniques ja no tenien enemic a la vista i per tant li era totalment accessori el socialisme reformista.

Altrament la socialdemocràcia va virar clarament cap a la dreta i el social-liberalisme i fins i tot va establir un mestissatge amb sectors hegemònics. Només cal veure la diferencia abismal entre les polítiques laboristes en temps d’Aneurin Bevan i les polítiques de Toni Blair. Mentre un va establir mesures clarament d’esquerres partint de les nacionalitzacions de sectors estratègics i la creació de polítiques d’habitatge social o de creació del Sistema Nacional de Salut, el segon no va fer més que refermar, com a màxim dulcificades les polítiques que anteriorment havia efectuat la conservadora Margaret Thatcher. La diferencia entre un Bevan i un Blair és la que hi ha entre un socialista i la “Tercera Via social-liberal”.

L’experiència britànica no és única. La hem vist reproduïda a Alemanya on Schroeder és l’iniciador de les polítiques d’austeritat amb les reformes Hartz que van precaritzar i modificar, a la baixa, el mercat laboral a Alemanya i que han estat continuades i potenciades posteriorment amb Àngela Merkel, en els dos cassos amb governs de coalició CDU-SPD.



Renzi o "blairisme" a la italiana

A Itàlia l’evolució del PD ha acabat amb l’arribada de Renzi al poder, és a dir amb un partit que ha evolucionat fins a establir com a màxim dirigent un democratacristià. Renzi que abomina del passat, (es suposa de la història d’un partit que té en el seu origen al PCI), del paper del sindicats, i que és capaç de retornar protagonisme a Berlusconi i establir una llei electoral que estableix descaradament el bipartidisme reduint la pluralitat democràtica, i que significa la imposició d'una via “blairista” italiana.

Pel que fa a Espanya, el govern de Zapatero va significar un avanç sens dubte en qüestions de llibertat individual, molt diferents de la dreta, avortament, matrimonis del mateix sexe, però mantenint la mateixa política econòmica de la “bombolla immobiliària”, i amb l’arribada de la crisi econòmica la seva submissió a les polítiques d’austeritat, introduint de forma artera la Reforma “exprés” de la Constitució, modificant de la nit al dia l’art.35 de la constitució amb l’acord PSOE-PP, que significa que el retorn del deute està per sobre de qualsevol consideració social. Aquesta reforma significa trencar una Constitució que permetia polítiques econòmiques de dretes  o d’esquerres i establir el predomini de les polítiques econòmiques de la dreta.

En tots els cassos cal assenyalar que en major o menor mesura, els partits de la socialdemocràcia han anat trencant o disminuint els seus lligams amb les organitzacions sindicals i amb les seves bases treballadores en la recerca d’un espai de centre. No és una cosa a oblidar.

Schulz- Junkers: bipartidisme europeu

 

Cal ressenyar que la crisi europea ha estat causada per les polítiques financeres -especulatives. I era evident que això posava en qüestió les polítiques neoliberals i era una oportunitat d’aixecar una alternativa d’esquerres. Però la socialdemocràcia ha estat incapaç de proposar una alternativa reformista d’esquerres. Sembla haver-se quedat paralitzada i ha cedit la hegemonia a donar sortida a la crisi a la pròpia dreta que era la responsable de la mateixa.

Fins i tot quan va semblar que a França el socialista Hollande, defensava una política alternativa d’esquerres, en qui mols veien una esperança equilibrant en la política europea, la realitat posterior ha estat una rendició plena davant els “mercats especulatius” i amb el nou govern dirigit per Manuel Valls sembla retornar a l’ ortodòxia lliberal.

Sembla que són temps dolents  per a les polítiques de reforma des de l’esquerra, i en tot cas no es poden esperar de la mà dels partits mal anomenats socialdemòcrates. En l’àmbit europeu poc es pot esperar de qui ha governat subordinadament  la UE en coalició amb els grups de la dreta i els lliberals. La socialdemocràcia sembla que ha perdut tota capacitat alternativa a la hegemonia de la dreta neoliberal. En tot cas només sembla plantejar-se ser una alternança amb majors dosis de liberalisme pel que fa als drets individuals. I el manteniment de la coalició dels socialdemòcrates amb els populars europeus és la posició que ambdues parts mantenen de cara a les eleccions del 25 de Maig

En el cas de l’Estat espanyol, l’últim intent socialdemòcrata va ser el de Josep Borrell que va ser liquidat, amb “males arts”  des de les seves pròpies files. Ara veiem que davant la possibilitat d’una manca de majories absolutes, destacats dirigents com Gonzalez o Zapatero, i ho teoritzen diputats com Moscoso, parlen de la impossibilitat de pensar en coalicions amb IU, (potenciant conscient o inconscientment una gran coalició PP-PSOE)  i que consideren que cal oblidar-se de termes com la lluita de classes, precisament en un moment de crisi on es veu que un 1% es beneficia del patiment de la resta del 99%.

González- Rajoy: Gran Coalició?

 

El paper reformador i alternatiu avui ja no pot sortir d’una socialdemocràcia que no és digna d’aquest nom. Es per això que cal impulsar tots els esforços per a la unitat de forces a l’esquerra que, renunciant a una vella política resistencialista de la negació, siguin capaces de plantejar alternatives en positiu dirigides a canviar l’actual hegemonia de qui volen o es resignen a l’austeritat. Es en aquest sentit que el paper de SYRIZA a Grècia és significatiu per que no sols abandera l’oposició a les polítiques austericides sinó que proposa alternatives, radicals però possibles, fins i tot recordant les polítiques reformistes de l’antiga socialdemocràcia. Syriza ja es alternativa de poder liquidant el bipartidisme corrupte de ND i PASOK que van conduir a Grècia a la seva actual situació de crisi.

Ara és el moment de reagrupar a tots els sectors transformadors des de  la verdadera socialdemòcrates fins a esquerres alternatives o ecologistes per a fer un front contra les polítiques de dretes de la Troika i per avançar cap a una Europa i unes societats més justes i equitatives.



Construint alternatives