UNA ALTRA EUROPA ES POSSIBLE I NECESSARIA

CES: Un nou camí per Europa 

 nuevatribuna.es | 29 Marzo 2014

La deriva de les polítiques de la Unió Europea pot estar posant en qüestió la pròpia idea del projecte comunitari. El projecte comunitari iniciat amb la CEE perseguia posar fi a les convulsions del continent derivades dels enfrontaments entre els diversos nacionalismes. Era un intent de reacció per tal d’evitar en el futur els enfrontaments entre nacions mitjançant una cooperació conjunta i la construcció d’un espai comú europeu.

El embrió comunitari la CEE ( Comunitat Econòmica Europea) estava concebuda  com a una unió duanera que potenciava la lliure circulació de persones i mercaderies en el seu espai comú. I entre els seus objectius estava fomentar la cooperació econòmica, la relació entre els seus estats i la millora del nivell de vida dels ciutadans. El seu resultat més evident va ser la creació d’un “model social europeu” basat en l’anomenat “estat del benestar”, és a dir una societat capitalista però amb una redistribució de la riquesa i la garantia d’uns serveis socials bàsics als seus ciutadans.

Posteriorment, amb el Nou tractat per a Europa del 1997 signat a Amsterdam, la UE estableix com a objectiu avançar cap a una Europa social i política, a partir de principis com “fer de l’ocupació i dels drets del ciutadans l’eix de la UE” “suprimir els últims obstacles a la lliure circulació, refermar la posició d’Europa al món, tot millorant l’eficàcia de les institucions europees”.

Com podem veure tots aquests anhels semblen avui molt més lluny de fer-se realitat.

No hi ha dubte que les polítiques dutes a terme per la UE en els darrers anys han significat un retrocés important. Les polítiques d’austeritat i de retallades de drets socials; les deficiències del disseny de l’Euro; la manca d’un Banc Central Europeu que fes quelcom més que vetllar per evitar la inflació; la preponderància del Consell Europeu (representant dels interessos dels diferents estats membres)  en detriment de la Comissió Europea ( que en principi representa i defensa els interessos de la Unió i que hauria de ser el motor de la integració); el reduït paper i atribucions del Parlament; són tots ells elements que han actuat contra la idea primigènia de la Unió Europea.

Avui els interessos dels grans i poderosos s’imposen sobre la majoria. Els grans estats, especialment Alemanya, imposen els seus interessos sobre la resta. Els interessos dels totpoderosos “mercats”, és a dir els grans poders financers i especuladors, s’imposen sobre els drets de la ciutadania.

La TROIKA (FMI-UE-BCE)ofega Europa

Les conseqüències són evidents, cada vegada més hi ha un greu distanciament dels ciutadans envers Europa, a la que molts veuen com la causa dels seus mals. Alhora creix la malfiança envers la política en els diversos països. El populisme xenòfob i el nacionalisme excloent creixen entre amplis sectors socials, en molts casos entre els més desfavorits. L’atac a l’altre, al diferent, a l’emigrant, com a enemic exterior a qui culpabilitzar de la situació guanya adeptes.

Europa està enmig d’una greu crisi de valors i d’identitat. Però no hi ha dubte que Europa, la Unió Europea, ha estat una important conquesta que cal evitar que es posi en qüestió. Cal evitar el renaixement de nou d’una Europa de nacionalismes excloents i enfrontats. Cal mantenir Europa, però és evident que CAL UNA ALTRA EUROPA.

Cal reivindicar una Europa alternativa a l’actualment existent, un aprofundiment en la Europa del “pares fundadors”. Una “Altra Europa” que ha de ser : més democràtica, més social i més política, on els interessos globals dels seus ciutadans siguin la prioritat.

Logo dels "Verds Europeus"

Ara, davant de les eleccions al Parlament Europeu, es comencen a sentir veus a favor d’aquesta altra Europa. La veu de grups polítics com els “Verds Europeus” o el “Partit de l’Esquerra Europea” reivindiquen un nou model d’Unió. I també des del món social la CES ( Confederació Europea de Sindicats) ha fet públic el seu "Manifest de la CES per a les Eleccions al Parlament Europeu", on reivindica la lluita per un altra Europa, mitjançant les mobilitzacions dels primers dies d’abril, i el vot “per a escollir parlamentaris disposats a defensar els interessos dels ciutadans, que vulguin imposar un canvi polític i construir un altre projecte europeu basat en el progrés social, que posi fi a l’austeritat, l’atur, la pobresa, la desigualtat i el dumping social i fiscal, per redescobrir una Europa que faci somiar, una Europa més propera als ciutadans”.

Logo del "Partit de l'Esquerra Europea

 

El relat dels grups polítics alternatius a l’actual realitat política europea i el de la CES són plenament coincidents en els seus plantejaments especialment en tres qüestions bàsiques pel rellançament del projecte europeu: en el camp econòmic, un canvi radical de la política econòmica; en el camp social, el reforç de la igualtat i la solidaritat;  i en el camp polític aprofundiment de la unitat política i la democràcia.

El canvi radical en el camp econòmic es concreta en el cessament de les polítiques d’austeritat, i posar en el centre el rellançament de l’ocupació de qualitat mitjançant un Pla Europeu d’Inversions ( una espècie de Pla Marshall), un pressupost europeu digne d’aquest nom i dirigit a la recuperació. En definitiva prioritzar els drets socials sobre les llibertats dels poders econòmics.

Pel que fa al camp social es tracta de restablir la cohesió i la justícia social i el reforçament de la solidaritat entre països dins de la UE. En aquest camp cal canviar l’actual política migratòria tancada i policial, Europa necessitarà pel seu futur la immigració. Cal una lluita decidida contra els fenòmens racistes, xenòfobs i els extremismes nacionalistes, que només serà possible amb els canvis de les polítiques econòmiques i socials actuals. Cal fer unes polítiques fiscals més justes per a combatre l’evasió, l’elusió i el frau que permetin garantir els serveis públics segons el que disposa la Carta de Drets Fonamentals.

En el camp polític l’alternativa passa per a impulsar la democràcia que garanteixi la transparència, la legitimitat de les Instituciones de la UE en especial pel que fa al control del govern de l’economia de la Unió. En aquest camí el Parlament Europeu ha de reforçar el seu poder i la seva capacitat legislativa i de control articulant les seves competències amb les dels Parlament nacionals.

La alternativa a l’actual decadència europea derivada del control hegemònic de la dreta i la submissió de la socialdemocràcia ha de ser producte de la pressió política i social de les forces alternatives. Els moviments socials europeus i l’esquerra alternativa i ecologista han de pressionar al carrer i a les institucions per aconseguir establir una nova majoria social i política tot forçant un reposicionament de la socialdemocràcia ( al qual és impossible que arribi per si sola).

La lluita pel rellançament d’Europa,  “UNA ALTRA EUROPA”,  ja ha començat, i està en joc el seu propi futur.

Convocatòria de manifestacions europees

 

 

Eleccions Europees : L’efecte TSIPRAS

Alexis Tsipras candidat de l'Esquerra Unitària a Europa

nuevatribuna.es | 19 Marzo 2014

La candidatura d’Alexis Tsipras a la Presidència de la Comissió Europea, per part del Grup de l’Esquerra Unitària Europea, significa no només un cop d’efecte sinó la voluntat, per part de les forces a l’esquerra de la socialdemocràcia, de presentar una alternativa europeista sòlida a la actual política neoliberal de la Unió Europea.

La candidatura del polític grec, líder de Syriza, representa un abans i un desprès per a la esquerra alternativa. Tsipras no renega en cap cas de la unitat europea ni del euro, sinó que planteja una alternativa d’esquerres a la construcció d’Europa. Significa que per fi l’esquerra alternativa opta per una política en positiu, allunyada de la típica actitud negativa que l’havia caracteritzat durant moltes dècades.

Tsipras i Syriza han significat un alè d’aire fresc per a l’esquerra alternativa. La imatge de joventut i frescor d’un discurs polític clar i entenedor són molt importants. El fenòmen de Tripras i Syriza té una especial importància al sorgir de Grècia potser el país més castigat per la crisi i per les polítiques imposades per la Troika. A Grècia un petit partit, una coalició diversa de grups d’esquerra hereva del KKE-interior (PC eurocomunista), s’ha erigit, al voltant de la figura d’Alexis Tsipras, en l’alternativa al bipartidisme de Nova Democràcia i PASOK (dreta i socialdemocràcia) imperant durant dècades en la política grega. Avui a Grècia l’alternativa de Syriza sembla destinada a guanyar les properes eleccions a la dreta i substituir al front de l’esquerra a un quasi desaparegut PASOK ,que a hores d’ara dona les últimes alenades polítiques com a soci menor de la dreta de ND del primer ministre Samarás.

Tsipras-Syriza ho ha plantejat clar a Grècia i ara ho amplia al conjunt de la UE. Cal plantejar una alternativa radical a l’actual crisi derivada d’unes polítiques d’austericidi que només han fet que sumir a molts països en la pobresa social i l’atur.

El temor que causa Tsipras dins les elits que manen a Europa és similar a l’esperança que provoca entre els sectors més progressistes. Cal recordar la campanya contraria a Tsipras i favorable als responsables de la greu situació creada a Grècia (ND i PASOK) per part dels poders europeus. Com cal jutjar el suport als causants de la corrupció enfront d’un polític net de l’esquerra?. Sens dubte és la por a una política alternativa.

La proposta europea de Tsipras (Manifest Tsipras: la meva idea per a Europa) tracta d’aixecar una alternativa enfront les polítiques de l’austeritat a ultrança de la dreta europea del PPE i els lliberals, i el silenci i la manca  d’alternativa, quan no complicitat, de la socialdemocràcia. Una alternativa centrada en recuperar el caràcter democràtic d’Europa, en una Europa dels ciutadans i no dels “mercats” (especuladors dels poders financers), en una Europa dels drets socials i no dels privilegiats.

Per això proposa reforçar les institucions que tenen una base de legitimitat democràtica com són el Parlament Europeu i els parlaments nacionals.  El Parlament Europeu ha de ser el centre de la democràcia política europea, s’ha de dotar de més competències i poders pel que fa a les decisions de la Unió Europea, ha de ser un instrument de control democràtic del Consell Europeu i la Comissió Europea.

Europa està en una cruïlla històrica. Està en perill la seva pròpia existència en cas de continuar en mans de la dreta actualment hegemònica i d’unes polítiques de patiment social que està liquidant el propi ideal europeu, provocant el creixement del nacionalisme i la ultradreta xenòfoba. Les Eleccions Europees del 25 de Maig  han de servir per a rellançar el projecte europeu mitjançat un reforçament de la presència de  l’esquerra alternativa, que comporti forçar  la socialdemocràcia cap a una nova majoria o bloc d’esquerres que trenqui la gran coalició fins ara existent a Brussel·les. Una nova majoria que permeti sortir de l’actual immobilisme de l’austeritat, l’atur i el patiment social, que generi una nova dinàmica de reconstrucció d’una Europa “casa comú” del treball, de la cultura i de l’ecologia. Cal un canvi radical a la UE per a garantir la seva pròpia supervivència.

Rehn (lliberal) i Merkel (PPE):Austeritat i Patiment

Per Tsipras, i l’esquerra alternativa europea, l’actual austeritat no garanteix la sortida de la crisi, és la crisi. Es necessari acabar amb les actuals polítiques austericides per a fer  d’altres que impulsin la reconstrucció econòmica centrada en l’ocupació, la tecnologia i les infraestructures. Es tracta de sortir del cercle viciós de la recessió i l’increment del deute, i que permeti la creació de llocs de treball i la recuperació econòmica. Es tracta de fer en l’àmbit europeu quelcom similar al que es va fer amb Alemanya al final de la guerra. Cal quelcom similar al que va significar el “New Deal”  pel que fa al rellançament de l’economia europea. Cal establir un acord europeu sobre el deute i el seu pagament, similar al que es va fer a l’any 1953 amb Alemanya, tot establint condicions i terminis que no impedeixin la recuperació econòmica i la lluita contra l’atur. Les propostes econòmiques de rellançament econòmic europeu, que proposa Tsipras i l’esquerra alternativa, són coincidents amb propostes efectuades des de la CES (Confederació Europea de Sindicats) i fins i tot des del sindicalisme alemany.

Per tot això, i per a garantir el destí de l’euro i la prosperitat europea, proposa un canvi radical del paper del Banc Central Europeu que faci la funció d’un veritable Banc Central. El BCE ha de poder finançar el programa de recuperació i també a de ser  prestador de diners com a últim recurs als estats membres, i no només com fins ara als bancs privats que desprès especulen tot comprant deute públic a més interès.

La proposta de Tsipras és engrescadora i té credibilitat, la qual cosa ja es tradueix en els propis sondeixos electorals que preveuen un creixement electoral de l’esquerra alternativa en el Parlament Europeu. Però cal reforçar aquest camí i en aquest sentit caldria fins i tot una redefinició de les famílies polítiques a Europa formant un front comú de les forces de l’esquerra alternativa i ecosocialista i el seu acompanyament per part del sindicalisme europeu. I amb la voluntat de convergència amb una socialdemocràcia que vulgui apostar per dotar la Unió Europea d’una perspectiva política d’esquerres real.

L’efecte Tsipras ha aconseguit fins i tot crear il·lusió en una societat com la italiana, on el PD de Renzi sembla perdut per a l’esquerra, allà s’ha conformat una proposta de candidatura sorgida de l’esquerra civil, sindical i intel·lectual, que sota la denominació “Altra Europa amb Tsipras” vol presentar-se el 25 de maig, encapçalada per Bàrbara Spinelli, filla d’un dels fundadors de la CEE, i que té el suport de partits d’esquerra com “Refundazione Comunista” o “Sinistra, Ecologia e Libertà”.

Logo de la candidatura social a Itàlia

A l’estat espanyol ja s’ha conformat una llista que engloba diverses pluralitats a l’entorn de IU, ICV,Anova i amb incorporacions sindicals i socials. Evidentment no engloba tot que el que seria desitjable, cal encara lluitar contra sectarismes i personalismes en els àmbits socials i polítics de l’esquerra renovadora, però sens dubte es presenta com a una opció concreta de canvi amb voluntat unitària i amb creixement garantit,  que pot concretar la resposta al rebuig social a les polítiques de la dreta europea i espanyola.

 

Les eleccions al Parlament Europeu i les posteriors eleccions a Grècia poden confirmar un canvi polític d’aprofundiment cap a una Unió Europea més democràtica i defensora del model social europeu.

Com diu Alexis Tsipras “La Unió Europea serà democràtica o deixarà d'existir. Per a nosaltres, la democràcia no és negociable”.

 

Ernest Urtasun candidat d'ICV a Europa
 

                                        Moustaki: "Le temps de vivre"

ALEXIS TSIPRAS: La meva idea per a Europa

Alexis Tsipras-Syriza

El Partit de l'Esquerra Europea m'ha elegit com a candidat a la presidència de la Comissió de la Unió Europea, en el seu quart congrés els dies 13-15 de desembre a Madrid .

És un honor i una càrrega . L'honor no és només personal : la candidatura del líder del partit d'oposició a Grècia simbolitza el reconeixement dels sacrificis del poble grec . També simbolitza la solidaritat de tots els pobles del sud d'Europa que han patit les conseqüències socials catastròfiques d'austeritat i recessió .


Però , més d'una aplicació , és un mandat de l'esperança i el canvi a Europa. És una crida a la democràcia en la qual cada generació mereix a participar , i en el qual cada generació té el dret a viure . Es tracta d'una lluita pel poder de canviar la vida quotidiana de la gent comuna . Per citar Aneurin Bevan , un veritable socialdemòcrata i el pare de la NHS , el poder per a nosaltres significa "l'ús de l'acció col · lectiva amb l'objectiu de transformar la societat i elevar tots nosaltres , junts . "

Jo no sóc un candidat al Sud . Sóc candidat per a tots els ciutadans que volen una Europa sense l'austeritat , la recessió i la clientela , independentment de si la seva residència és Nord o Sud

La meva candidatura aspira a arribar a tots , independentment de les seves ideologies polítiques i amb independència dels vots que vostè ha expressat en les eleccions nacionals . Combina les mateixes persones que estan dividides per la gestió neoliberal de la crisi econòmica . S'integra l'aliança indispensable anti - Memoràndum del Sud en un gran moviment europeu contra l'austeritat : un moviment per a la construcció d'una unió democràtica que ara és només monetària .

La meva candidatura està dirigit principalment als joves : per primera vegada a l'Europa de la postguerra una nova generació té expectatives pitjor que els seus pares . Els joves veuen a les seves aspiracions bloquejats per l'alt atur i la perspectiva de créixer sense feina o mal pagats . Hem d'actuar - no per a ells , sinó amb ells - i hem d'actuar ara !

Necessitem urgentment per superar la divisió entre el nord i el sud i enderrocar el "mur de diners" que separa les normes i la possibilitat de vida al continent .

La zona euro està a punt del col·lapse . Això no es deu a la pròpia Euro , però les polítiques d'austeritat que , en lloc de donar suport a la moneda única , s'han debilitat . I juntament amb la moneda única també debilitar la confiança dels ciutadans en la Unió Europea i el procés d'integració europea . És la desigualtat que estimula l'euro - escepticisme , haurem d'abandonar l'austeritat i recuperar la democràcia .

L'establiment va tenir l'oportunitat de reescriure la política econòmica de la postguerra . La gestió política de la crisi del deute és part del procés de transformació del sud d'Europa en el model del capitalisme neoliberal anglosaxona . La diversitat en les institucions nacionals no es tolera , i la imposició de les regles és la pedra angular de les lleis aprovades per la Comissió Europea per impulsar el control econòmic de la zona euro .

Canceller Merkel a Alemanya , juntament amb l'elit burocràtica neoliberal a Brussel·les , és la solidaritat social i la dignitat humana com a barreres econòmiques , i la sobirania nacional com una molèstia . Europa es veu obligat a usar la camisa de força de l'austeritat , la desregulació de la disciplina i , pitjor encara, el risc d'una " generació perduda" de la seva població més jove i amb talent .

Aquesta no és la nostra Europa . És només l'Europa que volem canviar, volem una Europa al servei de les necessitats humanes en comptes d'una Europa plena de por a la desocupació , invalidesa , vellesa i la pobresa , que distribueix els ingressos dels rics als pobres , i la por , que serveix les necessitats dels banquers .

El canvi és possible i va a succeir . Els que diuen que l'Europa en què vivim no es pot canviar no volen que Europa canviï pel fet que tenen un interès en no voler canviar .

Hem d'unir Europa i reconstruir sobre una base democràtica i progressista . Hem de tornar a connectar Europa amb els seus orígens en la Il · lustració i donar prioritat a la democràcia . Per què la Unió Europea serà democràtic o deixar d'existir. I per a nosaltres , la democràcia no és negociable .

L'esquerra europea està lluitant per una societat democràtica , social i econòmica . Aquests objectius estratègics defineixen les nostres tres prioritats polítiques :

1 . Posar fi a la crisi i l'austeritat . Sense una austeritat de la zona euro que és possible . Per què l'austeritat és la crisi , no és una solució a la crisi . Força Europa a oscil·lar · lar entre una recessió i el creixement anèmic en el producte intern brut , s'ha inflat la desocupació es deu a l' augment del deute públic de la zona euro des del 70,2% el 2008 al 90,6% el 2012 . Treballarem per una solució consensuada i definida la qüestió del deute de l'Eurozona : hem resumit el nostre pla contra la crisi política en deu punts , i presentarem en la propera secció .

2 . Inicieu la transformació ecològica de la producció . La crisi no és només econòmica . És també el medi ambient ja que reflecteix un paradigma econòmic insostenible a Europa . Per tant , cal una transformació econòmica i ecològica simultània de la societat per sortir de la crisi i crear una base sòlida per a un desenvolupament que porta la justícia social, treball decent i estable i una millor qualitat de vida per a tots .

Necessitem aquest canvi ara ! La gestió de la crisi al sud de la zona euro de la " troica " de la crisi ambiental s'ha afegit a l'impost, l'augment de la divisió entre el nord i el sud . A més , sota el pretext de la crisi i la recerca d'una solució ràpida a la situació econòmica , la Unió Europea i els seus Estats membres han abandonat les seves polítiques verdes i sostenibilitat limitat , en el millor dels casos , les mesures d'eficiència energètica i de matèries primeres . Un cas de tot , fins i tot si Europa està plena de casos similars , i el suport brindat pel govern a l'empresa minera multinacional grec Eldorado Gold , que va iniciar operacions mineres a gran escala al bosc primitiu de Skouries a Halkidiki .

Europa necessita un canvi de paradigma a favor de la sostenibilitat . Per a això, necessitem una política pública que doni prioritat a la sostenibilitat ecològica i la qualitat de vida , la cooperació i la solidaritat . Per exemple , una política pública ecològica podria planificar , fomentar i finançar l'educació per a la sostenibilitat i fomentar les carreres en els sectors sostenibles . La transformació ecològica de la producció té molts aspectes que es deriven de decisions polítiques : la reforma fiscal , que canviaria la lògica de l'impost canviant el seu pes en el consum i no en l'ús dels recursos , l'eliminació dels subsidis a les empreses contaminants ' medi ambient, la preservació de la biodiversitat , així com la substitució de les energies convencionals amb recursos renovables , la inversió en recerca ambiental i el desenvolupament de l'agricultura ecològica i el transport sostenible i la denegació de qualsevol acord comercial transatlàntic que no garanteix alts estàndards socials i ambientals .

3 . La reforma de les polítiques d'immigració a Europa . Hi humana d'una vida millor és imparable , i les fronteres tancades de blocs dels drets humans , fins i tot davant el poble . Persisteix , sempre que la diferència entre els ingressos i les perspectives dels països d'origen i els de la Unió Europea seguirà augmentant la immigració a Europa .

La Unió Europea hauria de mostrar la seva solidaritat doble : externa , als països d'emigració , i interna , amb una ubicació geogràfica adequada dels immigrants . En particular , la Unió Europea ha de prendre la iniciativa política per a una nova relació amb aquests països , la millora de l'assistència al desenvolupament portar la pau , la democràcia i la justícia social . Alhora , cal canviar l'arquitectura institucional per l'asil i la immigració . Hem de garantir la protecció dels drets humans en el territori europeu i per planificar mesures per salvar els migrants al mar , per organitzar refugis i adoptar noves lleis que regulen l'accés dels migrants als països europeus d'una manera justa i proporcionada , tenint en compte , mesura del possible , els desitjos individuals .

Els fons de la Unió han de ser distribuïts de la manera més sensata , les recents tragèdies de Lampedusa i Farmakonisi mostren que tant el Pacte Europeu sobre Immigració i Asil que el Conveni de Dublín II ha de ser corregit immediatament . Els immigrants han de tenir l'oportunitat de sol · licitar asil directament a l'Estat membre de la seva elecció i no el país a través del qual entren a la Unió Europea . El país ha de proporcionar els documents de viatge d'entrada per tal d'arribar al seu destí . Rebutgem la "Fortalesa Europa" que no fa més que promoure la xenofòbia , el racisme i el feixisme . Treballem per una Europa que és immune a l'extrema dreta i neo - nazisme .

Però Europa no serà ja sigui social o ecològic si no és democràtic . I si no és democràtic , serà cada vegada més distants dels seus ciutadans i els ciutadans senten que és igual que ho fa avui . Per què , en aquest moment crucial , la Unió Europea s'ha convertit en una oligarquia anti - democràtica al servei dels bancs , les corporacions i els rics .

La democràcia a Europa està en retirada . I no hi ha dubte que cal posar fi a l'austeritat per recuperar la democràcia : l'austeritat es va imposar a través de mesures legislatives que debiliten els parlaments nacionals; ha eliminat els drets socials i econòmics dels ciutadans amb les seves pròpies mesures dels estats policials . Alhora , l'estructura i el funcionament de les institucions europees perquè els poders han estat transferits i els drets nacionals , no tenen legitimitat democràtica i la transparència . Buròcrates sense rostre i per sobre de la llei no poden reemplaçar als polítics electes .

Però , pel fet que el debat sobre la democràcia a Europa és important , la Unió Europea requereix un pressupost important i un Parlament Europeu que decideix l'assignació, i que juntament amb els parlaments nacionals decidir els costos i controla la seva eficiència . La reorganització democràtica de la Unió Europea és l'objectiu polític de la excel · lència. Per a això, estenem la participació del públic i l'interès dels ciutadans en el desenvolupament de polítiques i serveis a Europa . Alhora , hem d'enfortir les institucions que compten amb una base democràtica legítima , ja que el Parlament Europeu i els parlaments nacionals . Això implica iniciatives polítiques concretes , com un primer pas per tornar a la funció central dels parlaments nacionals en la legislació i en les decisions sobre el pressupost nacional . Això vol dir que la suspensió dels articles 6 i 7 del Reglament europeu sobre el seguiment i avaluació dels plans econòmics nacionals , que donen a la Comissió Europea el dret de supervisar i modificar el pressupost nacional , fins i tot abans que els seus parlaments . El Parlament Europeu ha de ser un instrument de control democràtic del Consell Europeu i la Comissió Europea .

Però una Europa democràtica no pot ser democràtica i consensuada dins les seves fronteres i arrogant , militarista i bel · licista a l'estranger. Per aquesta raó , necessitem un sistema europeu de seguretat basat en la negociació i el desarmament . Cap soldat a Europa ha de funcionar fora d'Europa .



I. UN PLA DE 10 PUNTS EN CONTRA DE LA CRISI DE CREIXEMENT AMB JUSTÍCIA SOCIAL I OCUPACIÓ PER A TOTS .

La zona euro és el nivell ideal per implementar polítiques progressistes orientades al creixement , la redistribució de la riquesa i la creació de llocs de treball . Això es deu a la unió monetària té més llibertat de cadascun dels seus components presos per separat i està menys exposada a la volatilitat i inestabilitat de l'entorn extern . Però el canvi requereix tant políticament factible que l'acció col · lectiva.

Per posar fi a la crisi europea , cal un canvi dràstic de règim . I per això comptem amb una agenda política es resumeix en deu punts :

1 . Fi immediatament a l'austeritat . L'austeritat és un medicament que sigui nociva i el més important s'administra en el moment equivocat , amb conseqüències devastadores per a la cohesió de la societat , per a la democràcia i per al futur d'Europa . Una de les cicatrius deixades per l'austeritat que no mostra signes de curació és la desocupació , especialment entre els joves . Avui , gairebé 27 milions de persones estan aturades a la Unió Europea , dels quals més de 19 milions a la zona euro . La taxa oficial d'atur a la zona euro ha augmentat del 7,8 % el 2008 al 12,1% al novembre de 2013. A Grècia , del 7,7 % al 24,4% i a Espanya del 11,3% al 26,7% durant el mateix període . La desocupació juvenil a Grècia i a Espanya és d'uns 60% . Amb 4,5 milions de persones desocupades menors de 25 anys , Europa va signar la seva sentència de mort .

2 . Un New Deal europeu . L'economia europea ha patit sis anys de crisi , amb un atur superior a la mitjana del 12% i el risc d'una depressió igual a la dels anys 30 . Europa pot i ha de demanar un préstec a baix interès per finançar un programa de reconstrucció econòmica centrada en l'ocupació, la tecnologia i la infraestructura . El programa ajudarà a les economies afectades per la crisi que sorgeixin del cercle viciós de la recessió i l'augment del deute , crear llocs de treball i donar suport a la recuperació econòmica . Els Estats Units han fet . Per què no nosaltres ?

3 . El creixement dels préstecs a les petites i mitjanes empreses . Empreses Els termes dels préstecs a Europa són desastroses , i petites i mitjanes empreses són les més afectades . En milers de persones , sobretot al sud d'Europa , s'han vist obligats a tancar a causa que no eren sostenibles , però pel fet que el crèdit va ser esgotat . Les conseqüències per als llocs de treball eren terribles . Circumstàncies extraordinàries requereixen mesures extraordinàries : el Banc Central Europeu hauria de seguir l'exemple dels bancs centrals d'altres països , i oferir préstecs a baix interès als bancs només si estan d'acord a veure amb el crèdit a baix interès a les petites i mitjanes empreses .

4 . La derrota d'atur . L'atur europeu mitjà és el més alt mai registrat. Molts dels aturats estan sense feina durant més d'un any i molts joves mai han tingut l'oportunitat de rebre un salari per un treball decent . La major part de la desocupació és el resultat de poc o cap desenvolupament econòmic , però encara que el creixement es reprèn , l'experiència mostra que es necessita molt de temps, perquè la desocupació de nou al nivell anterior a la crisi . Europa no es pot permetre el luxe d'esperar tant de temps . Els llargs períodes de desocupació són devastadores per a les capacitats dels treballadors , especialment els joves , i això alimenta l'extremisme de dreta , debilita la democràcia i destrueix l'ideal europeu . Europa no ha de perdre el temps , s'ha de mobilitzar i reorientar els fons estructurals per crear importants oportunitats d'ocupació per als ciutadans . Quan els límits fiscals dels estats membres són massa estrets, les contribucions nacionals han restablir-se.

5 . La suspensió del nou sistema d'impostos a Europa . Es requereix per a cada any , un pressupost equilibrat sense tenir en compte les condicions econòmiques de l'Estat membre . Això evita l'ús de la política fiscal com a instrument de l'estabilitat i el creixement en temps de crisi , és a dir , quan més es necessita . Europa necessita en lloc d'un sistema fiscal que garanteixi la responsabilitat fiscal en el mitjà termini i , a la vegada permet als Estats membres a utilitzar els estímuls fiscals durant una recessió . Cal un cicle de polítiques modificat que eximiria de la inversió pública .

6 . Un banc europeu real que pot prestar els diners com un últim recurs per als estats membres , i no només per als bancs . L'experiència històrica suggereix que les unions monetàries reeixides necessiten un banc central que compleix totes les funcions d'un banc i que no només serveixen per mantenir l'estabilitat de preus . El préstec a un estat en necessitat ha de ser incondicional i no depèn de l'acceptació d'un programa de reformes amb el Mecanisme Europeu d'Estabilitat . El destí de l'euro i la prosperitat d'Europa depèn d'això .

7 . L'ajust macroeconòmic : els països que tenen excedents econòmics han de treballar amb els països deficitaris per equilibrar l'evolució macroeconòmica a Europa . Europa ha de supervisar , avaluar i estimular l'acció dels països amb superàvit per alleujar la pressió sobre els països deficitaris unilaterals . L'actual desequilibri fa mal no només als països deficitaris . Danya el conjunt d'Europa .

8 . Una Conferència del deute europeu . La nostra proposta s'inspira en un dels moments més visió de futur en la història de la política europea : l'Acord de Londres sobre el deute de 1953 , el que va alleujar el pes econòmic d'Alemanya , ajudant a reconstruir el país després de la guerra i aplanant el camí per al seu èxit comunicat . L'acord no requereix el pagament de la meitat dels deutes , tant privats com intergovernamental vinculada però el moment del pagament a la possibilitat que el país de retorn, la dilució de la solució durant un període de 30 anys . Deute relacionada amb el desenvolupament econòmic , arran d'una clàusula implícita de creixement : en el període entre 1953 i 1959 , els pagaments eren només interessos del deute , per donar a Alemanya el temps per recuperar-se. Des de 1958 , l'Acord preveu pagaments anuals que es van fer cada vegada menys important en el creixement de l'economia. L'acord preveia que la reducció en el consum d'Alemanya , el que ara anomenem " devaluació interna " no és un mètode acceptable : els pagaments estaven condicionats per la capacitat de pagament . L'Acord de Londres és un pla d'acció pot ser utilitzada fins i tot avui dia . No volem una conferència europea del deute per al Sud d'Europa , volem una conferència europea del deute d'Europa . En aquest context , hem d'utilitzar tots els instruments polítics disponibles , inclosos els préstecs del Banc Europeu com a últim recurs, així com l'establiment d'un deute social europeu , com els eurobons , per substituir als deutes nacionals .

9 . Una llei europea de la Glass - Steagall . Cal separar el concret de les activitats financeres de banca d' inversió per evitar que els converteix en una sola entitat incontrolable .

10 . La legislació europea que permet la tributació dels actius financers i els negocis a l'estranger .



Aquest és el moment per al canvi !

Per facilitar aquest canvi , hem de influir decisivament en la vida dels ciutadans europeus . No volem simplement per canviar les polítiques actuals , sinó també per ampliar l'interès i la participació de la gent en la política des de la redacció de les lleis europees . Per això necessitem crear una aliança política i social més ampli possible .

Hem de alterar l'equilibri del poder polític per tal de canviar Europa . El neoliberalisme no és un fenomen natural , ni és una cosa invencible . És només el producte de decisions polítiques en un balanç històric particular de forces . Deu el seu longevitat a les polítiques dels anys 90 que han afavorit als principis neoliberals i al mateix temps un desplaçament gradual cap a la dreta . Per a molts europeus , els socialdemòcrates semblen  el ressò d'una època passada. El malestar social causat per la crisi i l'escepticisme dels electors cap a la política ha portat a un carreró sense sortida en la seva estratègia . Els socialdemòcrates no poden permetre el luxe de perdre el temps . Aquí i ara haurà de fer un pas històric per redefinir-se en la percepció i en la consciència pública com una força de l'esquerra democràtica , en l'oposició al neoliberalisme i les polítiques fallides del Partit Popular Europeu i de l'Aliança Liberal . O , com s'ha dit amb cura , convertint-se en una força política "disposat a ser tan radical com la realitat mateixa . "

Europa ha arribat a una cruïlla crítica . A les eleccions europees del 25 de maig , dues alternatives clares per al present i el futur estan sobre la taula o romandre immòbil , amb els conservadors i els liberals , o seguir endavant amb l'esquerra europea . O permetem que l’estatus quo neoliberal - pretenent que la crisi es pot resoldre amb les mateixes polítiques que han causat - o mirar cap al futur representat per l'esquerra europea .

Estem per atendre especialment al ciutadà europeu comú que ha votat tradicionalment pels socialdemòcrates : per exercir el dret al vot el 25 de maig en lloc d'abstenir i deixar que altres votin al seu lloc, i per què votar per l'esperança i el canvi , votant pel esquerra europea .

Podem reconstruir la nostra Europa basada en el treball , la cultura i l'ecologia . Una vegada més hem de reconstruir la història de la nostra casa comuna que és Europa , un conjunt de democràtica i justa . Per reconstruir Europa és necessari canviar-lo. I hem de canviar ara , perquè sobreviu .

Mentre que les polítiques neoliberals arrosseguen cap enrere la roda de la història , és hora que l'empenta deixat a Europa cap endavant .

 

25 DE MAIG: LA CRUÏLLA CRÍTICA EUROPEA

Una Unió Europea retallada

nuevatribuna.es | 11 Marzo 2014 

Les eleccions europees, del proper 25 de maig, arriben en un moment en que és necessari qüestionar-se quina volem que sigui l’Europa del futur? La crisi ha provocat un canvi radical en el sentit i en la percepció de la Unió per part de la ciutadania.

La crisi econòmica ha estat gestionada fonamentalment per la mateixa dreta que va ser responsable de les polítiques que van originar la crisi. I la medicina que ha aplicat ha comportat una forta crisi en una gran part dels països europeus, especialment en els del sud. La crisi ha estat causada per la desregulació financera derivada de la globalització. La resposta dirigida per la dreta neoliberal europea, un cop passat el primer moment on es va arribar a sentir parlar de la necessitat de “refundar el capitalisme”, ha estat aplicar unes polítiques econòmiques dirigides a satisfer els interessos dels “mercats”,  és a dir del capitalisme especulatiu, a costa de posar en qüestió el propi sistema que havia estat el paradigma del model de desenvolupament de la UE com era “l’estat del benestar”.

Les polítiques austericides portades a terme per la Unió Europea ha consistit en imposar un ajust de “cavall” als països  amb problemes, a partir de la reducció de la seva despesa social en benefici de la reducció del deute. S’ha potenciat la salvaguarda financera mitjançant la ruptura de la cohesió social interna i en benefici del sectors més privilegiats de les diverses societats. L’ajust es va iniciar a Alemanya i desprès s’ha exportat a la resta de països sense tenir en compte quina era la seva situació social prèvia. I el que va estar una reducció de les condicions socials per a la ciutadania alemanya, s’ha convertit en la ruptura dels fràgils estats del benestar de països com ara Grècia, Portugal, Irlanda o Espanya.  La salvaguarda dels interessos dels poders econòmics s’han sobreposat a les condicions de vida del conjunt de la ciutadania i especialment de les seves capes més vulnerables.

La principal nafra derivada de les polítiques d’austeritat a ultrança ha estat un atur desbocat. En aquest moment hi ha prop de 27 milions de persones en situació d’atur a la UE, la major part a la zona euro la qual té una mitjana del 12,1% a finals del 2013, el que significa un increment del 4,3% des del 2008. Amb situacions crítiques en països com Espanya amb un 26,7% d’atur , amb un increment del 15,4% des del 2008. La situació és encara molt més preocupant entre la població jove, fins al punt de que es pot parlar ja d’una “generació perduda” de gent jove i preparada. Les polítiques d’austeritat, sense polítiques de desenvolupament econòmic estan en la base del greu problema de l’atur i comporten altres derivades com són la pèrdua de condicions socials i laborals de les classes treballadores i del conjunt de la ciutadania. En definitiva una pèrdua de cohesió social dins de les diverses societats nacionals i una pèrdua de cohesió dins de la Unió Europea.



Lagarde i Rehn les cares de l'Austericidi

La política basada en l’ajust de la despesa social, en la manca d’incentius i d’inversió de capitals públics, en el desenvolupament econòmic està portant  Europa a la recessió, en una mena de mort lenta i sense perspectives a curt termini, ja que inclús en el cas de que s’aconseguís un reinici del creixement, aquests seria tan lent, que es precisaria un llarg període de temps per tal d’aconseguir una reducció substantiva de l’atur, i sense que es pugui albirar la recuperació social a nivells anteriors a la crisi. 

La política neoliberal d’austeritat sense límits, dirigida per la canceller Merkel i duta a terme per la burocràcia de la Comissió Europea ha impulsat la disciplina de la desregulació i el trencament de la cohesió. Els objectius macroeconòmics que interessen als grans poders econòmics s’han prioritzat per damunt de tota altre consideració i així la solidaritat social, la dignitat dels individus i les pròpies sobiranies nacionals s’han considerat com a elements negatius.

Tant és així que fins i tot la base democràtica de la societat europea s’ha posat en qüestió. La direcció i el poder de les polítiques econòmiques s’ha centralitzat en unes estructures europees mancades de legitimitat i control democràtic i fins i tot de la necessària transparència. S’ha donat una ruptura evidenciada entre l’acció de les institucions europees i la manca de mecanismes de control democràtics. Així institucions que no han de retre comptes a ningú s’han superposat a les pròpies estructures polítiques democràtiques dels diversos estats i els hi ha dictat les polítiques de reducció i ajustos de drets socials i econòmics en benefici dels sectors financers i corporacions industrials poderosos, és a dir en benefici de les capes socials més riques i exclusives de la UE.

Alhora la pròpia noció de govern de la UE ha estat posada en entredit, ja que la pròpia Comissió Europea s’ha convertit en un instrument sense poder efectiu que ha passat a mans dels països més rics i poderosos, i dels seus interessos, especialment els d’Alemanya.

No hi ha dubte que aquestes polítiques dutes a terme per la dreta política europea, fonamentalment el Partit Popular europeu i l’Aliança Lliberal, amb el silenci i la complicitat en la majoria de vegades de la socialdemocràcia estan provocant una forta desil·lusió i el que és pitjor desencís i desconfiança entre la ciutadania europea pel que fa al procés d’integració i unitat europea.  

Ciutadans contra la Troika

Són aquestes polítiques equivocades les  que només causen patiment social, increment de la desigualtat social, i desil·lusió envers el futur. Polítiques com les que estan comportant que milions de persones estiguin patint grans períodes de desocupació, i el que és més greu, sense perspectives de canvi. Són aquestes polítiques, que fan que la idea d’Europa sigui cada vegada més distant de la ciutadania, les que estan subvertint l’ideal europeu, les que provoquen i estimulen l’euro-escepticisme, potenciï de nou els nacionalismes més extrems, i l’aparició de radicalismes d’extrema dreta xenòfobs i antieuropeus.

Davant d’aquesta situació és imprescindible que es doni la batalla contra els responsables de l’actual Europa, contra la dreta que hegemonitza el govern europeu.  I l’alternativa no és ni l’extrema dreta ni el nacionalisme ranci. L’alternativa ha de venir de la lluita de l’europeisme crític, que defensi més Europa, però una altra Europa, més democràtica, més social i més política, al servei de la ciutadania europea i dels seus drets i interessos enfront d’uns “mercats nebulosos” que només amaguen els interessos del capitalisme dels monopolis i de l'especulació financera. Una alternativa d’un europeisme crític d’esquerres que obligui a ressituar-se a una socialdemocràcia avui desnortada i que com ha estat el cas d’Espanya, amb la Reforma “exprés” de la Constitució, no pot liderar la lluita per “L’Altra Europa” possible i necessària.  



Un altra Europa es posible?

Himne d'Europa

EN DEFENSA DEL SINDICALISME

Cartell Vaga General de 29-M



 

nuevatribuna.es | 28 Febrero 2014

En els temps actuals sembla estar de moda l’atac contra el sindicalisme i els sindicalistes. Paradoxalment l’atac s’efectua des de dues posicions que podríem considerar antagòniques, la dreta i els seus mitjans, i des de suposades posicions d’esquerra suposadament moderna.

L’atac des de posicions de la dreta sembla normal, els sindicats han estat un enemic tradicional dels seus interessos. El seu atac actual està particularment destinat a presentar-los com a organitzacions arcaiques, parasitàries, i els seus alliberats com elements improductius quan no “bronquistes”. En resum una imatge negativa del que avui, la dreta, considera totalment innecessari i contraproduent per a la “modernització i flexibilització” del mercat laboral.

Des de suposades posicions modernes i vinculades, de vegades, als autoanomenats “nous moviments socials”, es critica els sindicats vinculant-los al “stablishment tradicional” i adjudicant-los tots els seus defectes, antiquats, burocratitzats, allunyats de la realitat, poc representatius, etc., en definitiva part d’un sistema que cal combatre i canviar de rel.

Crec que aquestes crítiques són injustes. Es evident que no ho faig des de un punt de vista neutral sinó de qui està, des de 1974 i continua, vinculat al sindicalisme de classe que representa CCOO. Malgrat això intentaré donar una visió el més neutral que em sigui possible.

Crec que el sindicalisme de classe, i en concret CCOO, ha estat, i és, un instrument imprescindible per a la defensa i protecció dels interessos dels treballadors. En quina situació estarien molts treballadors en el moment actual si els sindicats no existissin?. Es evident que el principal aspecte negatiu de la reforma laboral ha estat reduir el paper dels sindicats en allò més substancial, la negociació col·lectiva. La dreta, el PP i també CiU, sabem que el seu enemic principal en aquests moments és el sindicalisme, i per això el fan l’objectiu no sols de les seves actuacions polítiques, legals, però també administratives, reduint el nombre de representants sindicals i alliberats en les empreses públiques, i mitjançant un atac continuant des del mitjans de comunicació afins.

Preguntem-nos per exemple: Que seria dels treballadors avui sense els sindicats? Com s’enfrontarien a les embranzides patronals?  Qui defensaria els seus drets laborals i la negociació col·lectiva? Qui els defensaria i negociaria en els seu nom els nombrosos ERO’s?

Cimera Social impulsada pels sindicats

I als que critiquen, des de posicions suposadament d’esquerra l’actuació dels sindicats. Els que critiquen la seva suposada passivitat en els moments actuals, caldria recordar-lis que: a) els sindicats no són més que els treballadors organitzats i que en aquests moments la mobilització, en especial la vaga, és difícil per que en els, moments de crisi com l’actual, en un moment de precarització com l’actual, la gent té por, i el sindicat ha d’adaptar les seves actuacions a les possibilitats que té i que permeti que la gent hi participi. Aquesta és la raó d’evitar convocar, tal com alguns voldrien, “vagues generals”  un dia si i l’altre també. El sindicalisme responsable en un moment com aquest de forta dificultat pels treballadors ha de saber graduar i dosificar les mobilitzacions per aconseguir que siguin un èxit. I cal reconèixer que potser no hi ha hagut “vagues generals” darrerament, però mobilitzacions moltes i continuades. I en molts cassos els sindicalisme de classe ha estat present però sense tenir un paper protagonista, deixant-lo capitalitzar per d’altres, com és el cas de les “marees”. Altrament la presència del sindicalisme ha estat des de l’inici donant el suport, sense cap afany de protagonisme, darrera iniciatives noves com la de la PAH. Algú creu que hauria estat possible la recollida de més de 1,5 milions de signatures a la ILP de la PAH sense la participació activa dels sindicats confederals que van ser els que van fer una recollida majoritària de les mateixes?. També ha estat el sindicalisme el que primer ha impulsat formes de mobilització, encara insuficients i embrionàries, en l’àmbit del conjunt de la UE.

Moltes vegades es vol carregar sobre les esquenes sindicals responsabilitats que no són les seves. Els sindicats no són, ni poden ser, una alternativa al poder polític establert. Al contrari en ocasions, com l’actual, anys de lluites, reivindicacions, i conquestes sindicals, són eliminats per una Llei del Congrés, com ha estat el cas de la Reforma Laboral o la de les Pensions. I és que cal tenir en compte que una cosa és la lluita sindical de defensa dels interessos de la classe treballadora, i una altre és la necessària alternativa política d’esquerres que moltes vegades no es veu o no s’acaba de concretar.

Des de l’inici de l’actual etapa democràtica el sindicalisme ha estat el “germà pobre” del sistema. Com va dir encertadament Marcelino Camacho “ la democràcia s’ha quedat a la porta de les empreses”. Així els sindicats no han tingut el suficient suport públic ni institucional ni tampoc financer per fer la seva funció. Al contrari que els partits, per exemple, mai han gaudit de finançament públic estable i suficient.

Marcelino Camacho

En l’Estat Espanyol, es dóna l’anomalia que els sindicat té unes funcions amples, negociar les condicions del conjunt dels treballadors, però només reben les quotes dels seus afiliats. Els sindicalisme espanyol parteix de la legitimitat que li donen les Eleccions Sindicals, amb una forta participació de treballadors i treballadores, que escullen més de 300 mil delegats sindicals, més d’un 70% de CCOO i UGT. I cal dir que els representants dels treballadors estan diàriament vinculats als seus representats. Hem d’assenyalar però que el sistema espanyol garanteix la representativitat però desincentiva la afiliació

Les dades demostren que el sindicalisme a Espanya té el doble de representativitat amb la meitat dels recursos que la mitjana, aconseguint donar cobertura i representació al 57,1% de les empreses. ( veure estudi de la “Fundación 1 de Mayo” de CCOO –“La representación de los trabajadores en la Unión Europea y España”, amb dades de la "Encuesta Europea de Empresas" efectuada per Eurofound de la UE ).

Una característica del sindicalisme del nostre país és la solidaritat de l’actuació sindical intersectorial. Es evident que com arreu la força sindical radica en les grans empreses i sectors. El sindicalisme al nostre país es nodreix de quadres sindicals provinents de grans empreses i sectors, o del sector públic que fan la seva funció bé a les estructures generals del sindicat o fent extensió sindical en empreses o sectors sindicalment més febles. La majoria dels sindicalistes alliberats, dins les empreses o que actuen fora d’elles en altres sectors o en les estructures són “alliberats” sindicals que acumulen hores sindicals en els bancs d’hores, del conjunt dels delegats sindicals, establerts per acords en empreses o sectors. Evidentment, no cal negar, també hi ha un cert nombre de sindicalistes assalariats sense empreses de referència.

Es així com a l’Estat la representativitat sindical és en conjunt d’un 57, 1%. Una de les més altes d’Europa. Per sectors és més alta en el sector industrial 60,3% que en el de serveis 55,5%. Per dimensió de les empreses, les que tenen  entre 10-49 treballadors, la representació és del 52,8%; entre 50 i 249 treballadors és del 81,5%;  i en les empreses de més de 250 treballadors és del 93,3%.

Es evident que la contradicció entre representativitat ( els sindicats com CCOO, malgrat tenir més d’un milió d’afiliats, negocien en l’àmbit superior a la empresa 914 convenis sectorials que afecten a 7.729.700 treballadors) i la pròpia afiliació comporta greus problemes de finançament. Els sindicats es financen bàsicament de les quotes dels seus afiliats, d’unes reduïdes subvencions institucionals i d’ingressos derivats de serveis que es presten com els jurídics i durant uns anys els derivats de la formació. Cal destacar que a d’altres països està establert un “cànon sindical” per tal de que els no afiliats puguin gaudir de les millores obtingudes en els convenis. Amb aquest finançament els sindicats han de fer front a despeses derivades de la seva funció representativa i institucional, que comporta recursos tècnics i humans ( informàtica, jurídics-econòmics, infraestructures informàtiques, manteniment i adequació de locals etc..). I és evident que són un ingressos molt sotmesos als avatars de la situació política i econòmica. Actualment amb la crisi i les polítiques dels governs del PP, totes les fons d’ingressos s’han vist afectades negativament, la qual cosa ha obligat a reajustos de les seves despeses. Malgrat el cost, que tot això ha comportat, no es pot dubtar que pot permetre un cert retorn a la austeritat tradicional del món sindical.

Cal reivindicar però la necessitat d’una Llei de Finançament Sindical, per tal de complir el seu “rol” constitucional, que establint uns criteris clars de finançament, prioritzant les aportacions dels afiliats i els treballadors, però també la pública en menor mesura, amb mecanismes de control dels fons públics, i transparència.

El sindicalisme en aquest país ha fugit de la professionalització que en d’altres països allunyen els sindicalistes de la realitat del món del treball. En el cas de CCOO va haver-hi un intent d’avançar en aquests camí, durant l’etapa del mandat de Jose Mª Fidalgo i d’altres dirigents del seu entorn que pretenia un sindicalisme professionalitzat i concentrat en poques mans, i que en aquests sentit pretenia eliminar el límit de mandats existent. Per sort la reacció del propi sindicat va impedir una desviació cap a la burocratització del sindicat, la qual cosa va comportar la derrota de Fidalgo en el Congrés del sindicat i al seva substitució per Ignacio Fernández Toxo.

Toxo acte per Vaga General de 14N

No es pot finalitzar un anàlisis del que ha estat i és el sindicalisme de classe al nostre país sense tenir en compte el paper dels afiliats sindicals i els sindicalistes. L’afiliat és el pilar del sindicat. Tot el paper del sindicat com a interlocutor de les empreses, com a pilar de la negociació col·lectiva i de la concertació social no es pot dissociar de la figura del afiliat. Així com els beneficis de l’activitat sindical s’apliquen de forma universal, els costos son assumits pels seus afiliats, això més el fet de que l’afiliació encara és mal vista per part de moltes direccions empresarials, que fins i tot són bel·ligerants. En aquest sentit caldria que fos reconegut aquest paper de l’afiliat sindical que aporta en tot cas el seu finançament, però que també és en moltes ocasions els ulls i les orelles del sindicat en els centres de treball. El mateix reconeixement caldria donar-los a tots aquells sindicalistes que en la majoria dels cassos fan la seva funció representativa de forma exemplar, no exempta de maldecaps i incomprensions, i que fins i tot li comporten perjudicis econòmics i professionals en la seva vida laboral.

Crec que la trajectòria del sindicalisme del nostre país, dels seus afiliats, i dels seus sindicalistes es mereix que l’esquerra política i els moviments socials l’hi donin el seu reconeixement, en aquests moments, davant els atacs previsibles dels seus enemics de la dreta política econòmica i mediàtica. I cal que l’esquerra política i social, i que els “nous moviments socials” tendeixin la mà al sindicalisme, li reconeguin el paper que ha jugat i juga, i que l’acompanyin en el seus necessaris processos de renovació que porten a terme.

Sindicalistes l'1 de Maig

Pete Seeger: " A quin costat estàs tu? 

FET NACIONAL I CONFLICTE SOCIAL

"ARAÉSDEMÀ": Assemblea oberta de ICV-EUiA

nuevatribuna.es | 13 Febrero 2014 

El fet nacional s’ha utilitzat moltes vegades com element per amagar el conflicte social. El fet nacional afecta el conjunt de la població, però no es pot oblidar que la població no és homogènia, i que en el seu interior coexisteixen diverses classes socials amb interessos contraposats quan no antagònics.

Moltes vegades el conflicte territorial serveix per amagar o tractar d’anular la visibilitat i la pròpia existència del conflicte social. Ha estat així històricament i així continua passant en l’actualitat, per exemple en el conflicte actual entre Catalunya i Espanya.

Històricament les dretes hegemòniques han utilitzat l’enemic o l’adversari territorial per a dissoldre o difuminar els conflictes socials interns. Els casos són molts i evidents, va passar amb la I Guerra Mundial, on l’enfrontament imperialista entre Estats per l’hegemonia continental va fer desaparèixer els conflictes socials interns, i l’adhesió de molts partits socialistes a les causes dels seus Estats, per sobre de la solidaritat de classe, va provocar la ruptura de la pròpia II internacional. Altrament la crisi dels anys 30 va provocar l’aparició del feixisme, que va servir a les classes dominants per esclafar, a molts països, sota el lema de la prioritat de la pàtria, els interessos i els conflictes socials de les classes treballadores.

En la recent historia democràtica espanyola hem vist nombroses utilitzacions de concepcions nacionalistes i d’enfrontaments territorials, que han servit per emmascarar  objectius polítics i electorals i desviar l’atenció dels veritables problemes socials existents. Només cal veure la utilització del nacionalisme espanyol per part del PP, amb la seva campanya contra Catalunya, com a eina per a debilitar el govern del PSOE de Zapatero. I també el permanent victimisme que CiU ha utilitzat a Catalunya per a mantenir la seva hegemonia política, culpant de totes les  mancances a l’Estat i defugint la seva pròpia responsabilitat de govern.

 La utilització partidista per part de la dreta nacionalista del “fet nacional” no pot ser però motiu per a que les esquerres no facin defensa d’aquesta qüestió quan hi hagin raons que comportin la laminació de drets nacionals. L’esquerra ha de defensar els drets nacionals en tant que drets democràtics, i malgrat no siguin valors pròpiament i exclusiva d’esquerres, però els ha de defensar a partir dels interessos prioritaris de les classes populars a les quals representa.

L’actual conflicte territorial entre Catalunya i Espanya està determinat per la vulneració de  drets econòmics, lingüístics i culturals de la societat catalana. Tot va sorgir desprès d’un intent del govern Tripartit de Catalunya d’establir un nou model de relació més actualitzat amb l’Estat, que va ser dinamitat per la dreta espanyola del PP, però no exclusivament per ella, i que va culminar amb la sentencia contrària als interessos de Catalunya per part del Tribunal Constitucional. Aquest fet posteriorment s’ha accentuat per la política de recentralització dels governs de la dreta espanyola.

La posició de l’esquerra catalana ha de ser clarament decantada en defensar els legítims interessos de la societat catalana i el seu “dret a decidir” sobre quina relació volen establir amb la resta de l’Estat. Però és evident que això no pot fer-la oblidar, ans al contrari, que els seus interessos principals són defensar els de les classes treballadores i populars, màxim en un moment de crisi com l’actual, on aquests interessos de la ciutadania són atacats de forma conjunta tant per la dreta nacionalista catalana de CiU, com per la dreta nacionalista espanyola del PP.

L’esquerra no pot renunciar al conflicte social com a element prioritari contra les polítiques de la dreta. I la defensa dels drets nacionals no pot amagar l’enfrontament de classe i la necessitat de construir una alternativa d’esquerres tant en l’àmbit nacional de Catalunya com ajudar a establir-la també en l’àmbit estatal.

Mas i Rajoy: nacionalismes català i espanyol

Les dretes catalanes i espanyoles, per molt que semblin barallar-se en el tema territorial, mantenen una clara unitat en la defensa dels seus interessos, que en aquests moments de crisi econòmica són els de retallar l’estat del benestar i els drets socials i laborals dels treballadors i de les classes populars. I així hem vist la seva coincidència votant lleis com la Reforma Laboral o la Llei d’Estabilitat pressupostària. En definitiva aplicant l’austericidi, que no austeritat, imposat des de fora per Merkel i la Troika, sense cap exclamació ni defensa de les seves concepcions sobiranistes, ni catalanes ni espanyoles. En definitiva es tracta de fer recaure el pes de la crisi sobre la majoria social, mentre es defensen els interessos dels més poderosos.

Les esquerres alternatives han d’aprendre del seu antagonista, cal prioritzar i posar davant de tot, el conflicte social, la defensa dels interessos de la majoria social, dels treballadors i les classes populars enfront les polítiques antisocials que els causants de la crisi volen aplicar arreu, a Europa, Espanya i Catalunya, en benefici exclusiu de les classes privilegiades.

En el cas de Catalunya, l’esquerra alternativa ha d’estar al capdavant de la defensa dels  legítims interessos nacionals però lligant-los a la lluita contra unes polítiques regressives i retalladores de l’estat del benestar, dutes a terme per la dreta nacionalista, que enfonsa els ciutadans, mentre els tracta de distreure amb declaracions “sobiranistes”. Es una lluita per la hegemonia amb la dreta que no hi ha dubte que serà molt  difícil. No cal oblidar que la dreta catalana controla i utilitza de forma partidària l’àmbit mediàtic tant dels mitjans públics com privats, els quals amaguen sistemàticament el conflicte social alhora que magnifiquen el plantejament del conflicte territorial des de la perspectiva de la dreta nacionalista.   

L’esquerra alternativa catalana ha de esforçar-se per unificar les diverses lluites segmentades que es donen a Catalunya i ser capaços de fer, des de la màxima unitat possible, una proposta d’alternativa que plantegi un model diferent de societat per a Catalunya, des de l’àmbit social, però també nacional. Cal recuperar els plantejaments  històrics del “catalanisme popular” que sempre es van fer des de la defensa dels drets socials i els nacionals.

Al conjunt d’Espanya les forces de la dreta utilitza l’enfrontament amb Catalunya per a estimular un nacionalisme espanyol, contrari a tot el que signifiqui descentralització, i fer un front davant “el separatisme” que alhora distregui la ciutadania dels seus problemes econòmics i socials. La dreta, el PP i d’altres com UPyD, tracten de magnificar inexistents problemes lingüístics i educatius de la població castellano-parlant de Catalunya, no sols per a confrontar aquesta comunitat amb la resta, sinó per a tractar de crear una divisió social dins de Catalunya. Una divisió fins ara inexistent en una societat que des de la transició s’ha cohesionat sota principis com els de “Catalunya un sol poble” o “és català qui viu i treballa a Catalunya”, idees impulsades per una esquerra dominant ideològicament durant el període de transició a la democràcia. Les dretes espanyolistes tracten de reproduir a Catalunya una fins ara desconeguda situació de frentisme, importada de les polítiques practicades al País Basc, a partir de la divisió entre nacionalistes i espanyolistes.

Navarro (PSC) amb Rivera (C's) i Sanchez Camacho (PP)

 Cal fer front a la dreta a Espanya des d’un plantejament de “alternativa en majúscules”. Per això no valen concepcions d’alternància com les que planteja el PSOE, que només es diferencia de la dreta en la defensa dels drets personals, però no proposa alternatives ni a la política econòmica ni a la territorial. Cal recordar que PP i PSOE van fer la reforma “exprés” de la Constitució al servei de les imposicions de la Troika, i que en “el fet nacional de Catalunya” ha fet tres coses: un front comú amb el PP, impulsant el “frentisme” contra el procés engegat a Catalunya, reforçant les tesis de la dreta nacionalista espanyola; “posar firmes al PSC” allunyant-lo de la possibilitat de crear un possible pol fort d’esquerres dins del procés obert a la societat catalana; i limitar-se a fer una proposta d’alternativa en base a una teòrica i per ara irreal reforma federal contraposada al “dret a decidir”, defensar la actual legalitat constitucional sense ni tan sols plantejar que existeixen uns problemes en relació a Catalunya que requereixen de solucions polítiques que puguin ser avalades per la ciutadania de Catalunya, que li permeti tancar la ferida de l’incompliment de l’Estatut ratificat i posteriorment retallat.     

Es imprescindible el paper de l’esquerra alternativa espanyola, que també ha de caminar cap a la unificació de forces plantejant una política global alternativa que faci del conflicte social la seva base unificadora i que permeti fer front a la dreta nacionalista espanyola i a la pseudo-esquerra de l’alternància, tot oferint una alternativa política, econòmica, social i territorial diferent i basada en la solidaritat i el reconeixement de la diferència dels diversos pobles de l’Estat. Cal dir que, en el tema territorial, la posició de IU ha representat sens dubte un exemple d’alternativa, al acceptar el “dret a decidir” de Catalunya des de la pròpia defensa de la seva concepció favorable a l’estat federal.

Cartell del PSUC: "catalanisme popular"



Ovidi Montllor : "La Samarreta"