FET NACIONAL I CONFLICTE SOCIAL

"ARAÉSDEMÀ": Assemblea oberta de ICV-EUiA

nuevatribuna.es | 13 Febrero 2014 

El fet nacional s’ha utilitzat moltes vegades com element per amagar el conflicte social. El fet nacional afecta el conjunt de la població, però no es pot oblidar que la població no és homogènia, i que en el seu interior coexisteixen diverses classes socials amb interessos contraposats quan no antagònics.

Moltes vegades el conflicte territorial serveix per amagar o tractar d’anular la visibilitat i la pròpia existència del conflicte social. Ha estat així històricament i així continua passant en l’actualitat, per exemple en el conflicte actual entre Catalunya i Espanya.

Històricament les dretes hegemòniques han utilitzat l’enemic o l’adversari territorial per a dissoldre o difuminar els conflictes socials interns. Els casos són molts i evidents, va passar amb la I Guerra Mundial, on l’enfrontament imperialista entre Estats per l’hegemonia continental va fer desaparèixer els conflictes socials interns, i l’adhesió de molts partits socialistes a les causes dels seus Estats, per sobre de la solidaritat de classe, va provocar la ruptura de la pròpia II internacional. Altrament la crisi dels anys 30 va provocar l’aparició del feixisme, que va servir a les classes dominants per esclafar, a molts països, sota el lema de la prioritat de la pàtria, els interessos i els conflictes socials de les classes treballadores.

En la recent historia democràtica espanyola hem vist nombroses utilitzacions de concepcions nacionalistes i d’enfrontaments territorials, que han servit per emmascarar  objectius polítics i electorals i desviar l’atenció dels veritables problemes socials existents. Només cal veure la utilització del nacionalisme espanyol per part del PP, amb la seva campanya contra Catalunya, com a eina per a debilitar el govern del PSOE de Zapatero. I també el permanent victimisme que CiU ha utilitzat a Catalunya per a mantenir la seva hegemonia política, culpant de totes les  mancances a l’Estat i defugint la seva pròpia responsabilitat de govern.

 La utilització partidista per part de la dreta nacionalista del “fet nacional” no pot ser però motiu per a que les esquerres no facin defensa d’aquesta qüestió quan hi hagin raons que comportin la laminació de drets nacionals. L’esquerra ha de defensar els drets nacionals en tant que drets democràtics, i malgrat no siguin valors pròpiament i exclusiva d’esquerres, però els ha de defensar a partir dels interessos prioritaris de les classes populars a les quals representa.

L’actual conflicte territorial entre Catalunya i Espanya està determinat per la vulneració de  drets econòmics, lingüístics i culturals de la societat catalana. Tot va sorgir desprès d’un intent del govern Tripartit de Catalunya d’establir un nou model de relació més actualitzat amb l’Estat, que va ser dinamitat per la dreta espanyola del PP, però no exclusivament per ella, i que va culminar amb la sentencia contrària als interessos de Catalunya per part del Tribunal Constitucional. Aquest fet posteriorment s’ha accentuat per la política de recentralització dels governs de la dreta espanyola.

La posició de l’esquerra catalana ha de ser clarament decantada en defensar els legítims interessos de la societat catalana i el seu “dret a decidir” sobre quina relació volen establir amb la resta de l’Estat. Però és evident que això no pot fer-la oblidar, ans al contrari, que els seus interessos principals són defensar els de les classes treballadores i populars, màxim en un moment de crisi com l’actual, on aquests interessos de la ciutadania són atacats de forma conjunta tant per la dreta nacionalista catalana de CiU, com per la dreta nacionalista espanyola del PP.

L’esquerra no pot renunciar al conflicte social com a element prioritari contra les polítiques de la dreta. I la defensa dels drets nacionals no pot amagar l’enfrontament de classe i la necessitat de construir una alternativa d’esquerres tant en l’àmbit nacional de Catalunya com ajudar a establir-la també en l’àmbit estatal.

Mas i Rajoy: nacionalismes català i espanyol

Les dretes catalanes i espanyoles, per molt que semblin barallar-se en el tema territorial, mantenen una clara unitat en la defensa dels seus interessos, que en aquests moments de crisi econòmica són els de retallar l’estat del benestar i els drets socials i laborals dels treballadors i de les classes populars. I així hem vist la seva coincidència votant lleis com la Reforma Laboral o la Llei d’Estabilitat pressupostària. En definitiva aplicant l’austericidi, que no austeritat, imposat des de fora per Merkel i la Troika, sense cap exclamació ni defensa de les seves concepcions sobiranistes, ni catalanes ni espanyoles. En definitiva es tracta de fer recaure el pes de la crisi sobre la majoria social, mentre es defensen els interessos dels més poderosos.

Les esquerres alternatives han d’aprendre del seu antagonista, cal prioritzar i posar davant de tot, el conflicte social, la defensa dels interessos de la majoria social, dels treballadors i les classes populars enfront les polítiques antisocials que els causants de la crisi volen aplicar arreu, a Europa, Espanya i Catalunya, en benefici exclusiu de les classes privilegiades.

En el cas de Catalunya, l’esquerra alternativa ha d’estar al capdavant de la defensa dels  legítims interessos nacionals però lligant-los a la lluita contra unes polítiques regressives i retalladores de l’estat del benestar, dutes a terme per la dreta nacionalista, que enfonsa els ciutadans, mentre els tracta de distreure amb declaracions “sobiranistes”. Es una lluita per la hegemonia amb la dreta que no hi ha dubte que serà molt  difícil. No cal oblidar que la dreta catalana controla i utilitza de forma partidària l’àmbit mediàtic tant dels mitjans públics com privats, els quals amaguen sistemàticament el conflicte social alhora que magnifiquen el plantejament del conflicte territorial des de la perspectiva de la dreta nacionalista.   

L’esquerra alternativa catalana ha de esforçar-se per unificar les diverses lluites segmentades que es donen a Catalunya i ser capaços de fer, des de la màxima unitat possible, una proposta d’alternativa que plantegi un model diferent de societat per a Catalunya, des de l’àmbit social, però també nacional. Cal recuperar els plantejaments  històrics del “catalanisme popular” que sempre es van fer des de la defensa dels drets socials i els nacionals.

Al conjunt d’Espanya les forces de la dreta utilitza l’enfrontament amb Catalunya per a estimular un nacionalisme espanyol, contrari a tot el que signifiqui descentralització, i fer un front davant “el separatisme” que alhora distregui la ciutadania dels seus problemes econòmics i socials. La dreta, el PP i d’altres com UPyD, tracten de magnificar inexistents problemes lingüístics i educatius de la població castellano-parlant de Catalunya, no sols per a confrontar aquesta comunitat amb la resta, sinó per a tractar de crear una divisió social dins de Catalunya. Una divisió fins ara inexistent en una societat que des de la transició s’ha cohesionat sota principis com els de “Catalunya un sol poble” o “és català qui viu i treballa a Catalunya”, idees impulsades per una esquerra dominant ideològicament durant el període de transició a la democràcia. Les dretes espanyolistes tracten de reproduir a Catalunya una fins ara desconeguda situació de frentisme, importada de les polítiques practicades al País Basc, a partir de la divisió entre nacionalistes i espanyolistes.

Navarro (PSC) amb Rivera (C's) i Sanchez Camacho (PP)

 Cal fer front a la dreta a Espanya des d’un plantejament de “alternativa en majúscules”. Per això no valen concepcions d’alternància com les que planteja el PSOE, que només es diferencia de la dreta en la defensa dels drets personals, però no proposa alternatives ni a la política econòmica ni a la territorial. Cal recordar que PP i PSOE van fer la reforma “exprés” de la Constitució al servei de les imposicions de la Troika, i que en “el fet nacional de Catalunya” ha fet tres coses: un front comú amb el PP, impulsant el “frentisme” contra el procés engegat a Catalunya, reforçant les tesis de la dreta nacionalista espanyola; “posar firmes al PSC” allunyant-lo de la possibilitat de crear un possible pol fort d’esquerres dins del procés obert a la societat catalana; i limitar-se a fer una proposta d’alternativa en base a una teòrica i per ara irreal reforma federal contraposada al “dret a decidir”, defensar la actual legalitat constitucional sense ni tan sols plantejar que existeixen uns problemes en relació a Catalunya que requereixen de solucions polítiques que puguin ser avalades per la ciutadania de Catalunya, que li permeti tancar la ferida de l’incompliment de l’Estatut ratificat i posteriorment retallat.     

Es imprescindible el paper de l’esquerra alternativa espanyola, que també ha de caminar cap a la unificació de forces plantejant una política global alternativa que faci del conflicte social la seva base unificadora i que permeti fer front a la dreta nacionalista espanyola i a la pseudo-esquerra de l’alternància, tot oferint una alternativa política, econòmica, social i territorial diferent i basada en la solidaritat i el reconeixement de la diferència dels diversos pobles de l’Estat. Cal dir que, en el tema territorial, la posició de IU ha representat sens dubte un exemple d’alternativa, al acceptar el “dret a decidir” de Catalunya des de la pròpia defensa de la seva concepció favorable a l’estat federal.

Cartell del PSUC: "catalanisme popular"



Ovidi Montllor : "La Samarreta"