ESQUERRA I QÜESTIO NACIONAL

MARX I ENGELS

nuevatribuna.es | 03 Febrero 2014

Enguany es celebren 100 anys de l’inici de la I Guerra Mundial. Aquest fet va ser el detonant que va provocar la ruptura dins els partits que conformaven la II Internacional, entre els partidaris de prioritzar els interessos dels estats-nacions, i els que creien que calia posar els interessos de classe dels treballadors per sobre dels interessos estatals dels països dels que formaven part.

Va ser la ruptura del socialisme i l’aparició del socialisme revolucionari, els partits comunistes encapçalats pel Partit bolxevic de Lenin.  Mentre molts partits socialistes van donar suport al bel·licisme dels seus respectius governs,  altres van creure que era el moment d’aprofitar i transformar la guerra imperialista en una guerra de classes dins de cada estat. Va ser un enfrontament entre una concepció “chauvinista” i una internacionalista.

Posteriorment, durant els anys 30 del segle XX, es produeix a diversos països com Espanya, Itàlia i Alemanya, l’aparició de concepcions ultranacionalistes, el feixisme en totes les seves diversitats, l’objectiu del qual era contraposar els interessos de “la pàtria” als conflicte socials promoguts pels partits d’esquerres. Així el suposat interès superior i abstracte de la “pàtria” s’utilitza ideològicament per aturar i colpejar els moviments revolucionaris dels treballadors i dels partits de classe.

La posició clàssica de l’esquerra sobre el problema nacional és la que parteix del principi de que “els treballadors no tenen pàtria”.  Malgrat això ja des de l’inici, Marx i Engels, van interpretar sempre la defensa dels drets nacionals com  vinculada al objectiu principal de l’emancipació social. Des de l’inici però es planteja que la millor solució a les qüestions derivades de conflictes nacionals “és arribar a solucions d’acord basades en federacions o confederacions entre nacions a partir de relacions lliures i igualitàries” en contraposició a les solucions de “separació total”. Sempre sota la premissa de la unitat dels interessos globals dels treballadors i les classes populars.

L’esquerra va considerar nació a “una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sota la base de la comunitat de la llengua, de territori, de vida econòmica i de comunitat cultural”

En el cas de l’Estat espanyol i de la qüestió catalana es pot mantenir que les demandes nacionals catalanes tenen un caràcter democràtic, no d’esquerres. Però des del socialisme marxista s’ha defensat sempre que la  lluita contra una determinada forma d’opressió nacional ha de ser defensada per l’esquerra, però sempre sota el principi de la primacia del conflicte social. L’esquerra ha de ser partidària del dret d’autodeterminació la qual cosa no vol dir de la independència. Sempre la defensa dels drets nacionals ha de plantejar-se des de l’òptica i els interessos dels treballadors i les classes populars, no els de un nacionalisme “per se”. Com ja deia Andreu Nin “ la lluita de les nacionalitats és una lluita pels drets democràtics” i afegia “ en tot moviment d’emancipació nacional hi ha un contingut democràtic al que cal donar suport” però “el problema nacional ha de quedar supeditat a la qüestió social i als interessos dels treballadors i les classes populars”.

Cartell unificació PSUC

Durant la II República a Catalunya, l’any 1936, les esquerres plurals de Catalunya (Federació Catalana del PSOE, Unió Socialista de Catalunya, Partit Comunista de Catalunya i Partit Català Proletari) es van unificar i van crear el PSUC ( Partit Socialista Unificat de Catalunya), adscrit com a partit independent en el sí de la III Internacional, com a partit que era portador d’una representació nacional.

Durant la lluita contra el franquisme les forces democràtiques d’esquerres catalanes van defensar en les seves propostes el dret a l’autodeterminació, que sempre es valorava que s’efectuaria d’acord amb el futur Estat democràtic espanyol. Un dels punts programàtics de la Assemblea de Catalunya, organisme d’oposició al franquisme deia : “ Restabliment a Catalunya de l’Estatut d’Autonomia de 1932 amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l’autodeterminació”.  Fins i tot a l’arribada de la democràcia tots defensen el dret a l’autodeterminació no sols en els partits d’esquerra sinó fins i tot en el principal sindicat català, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, en els seus estatuts, i el que és més important el conjunt de les CCOO d’Espanya, fins i tot ara, defensen el dret d’autodeterminació si be s’inclinen per l’estat federal.

L’esquerra, com deia Manuel Sacristán, ha de saber distingir entre el “fet nacional” i el “fetitxisme de la pàtria”. Això comportava “analitzar la situació històrica concreta especialment els interessos de les classes treballadores distingint-los clarament del concepte d’interessos generals de la nació que són els de les classes dominants". Alhora plantejava  la necessitat d’establir la diferència entre " nacions dependents no sobiranes (a les quals calia donar suport)  i els de les nacions dominants sobiranes”

El PSUC, força hegemònica en la lluita contra la dictadura va defensar: “ front al catalanisme instrumental de la dreta oposarem un catalanisme popular de progrés...farem avançar Catalunya per la via d’un catalanisme popular que eviti les divisions de la nostra colectivitat” Aquest catalanisme popular parteix del fet de que a Catalunya la classe treballadora és una sola classe; Que a Catalunya hi ha un sol poble; I que la vertebració cultural és la manifestació de la memòria i vida col·lectives en continua evolució i per tant incloent-hi tant el passat com el pressent.

En tot cas es tracta de que l’esquerra i els treballadors no deixin el tema nacional en mans de la dreta sinó que han de liderar la lluita a partir dels seus propis interessos de classe. Com deia Rafel Ribó “el moviment obrer, com a expressió d'una determinada classe obrera, no hauria d'oblidar els plantejaments nacionals. Primer de tot per que la mateixa classe obrera és nacional, en el sentit que es mou i es desenvolupa en un determinat ambient històric, en una estructura nacional que caracteritza la formació social. Té un marc i una especificitat que l'envolten i que formen part de la seva existència.”

La defensa d’aquesta posició clàssica de l’esquerra és la que avui plantegen ICV-EUiA, i la pròpia IU en l’àmbit de l’Estat. La defensa del “dret a decidir” del poble de Catalunya, no sols pel que fa a la qüestió nacional sinó a tot el model de societat, que és indestriable de la lluita contra un model de societat basat en la desigualtat que defensen les dretes catalanes i espanyoles. La seva posició aposta clarament per la voluntat, si és possible, d’establir una nova relació amb l’Estat a partir del reconeixement de la realitat nacional plena de Catalunya. Es a dir retornar als clàssics plantejant que la millor solució seria la basada en “relacions lliures i igualitàries, en lloc de les de separació total”

Lamentablement altres forces de l’esquerra reformista, com el PSOE, no sols han abandonat tot ideari de transformació social, només cal recordar la reforma “exprés”  de la Constitució pactada amb el PP, sinó que ara defensen amb plantejaments oportunistes una suposada reforma federal de la Constitució per tal d’oposar-se i negar el dret a decidir de Catalunya, i fins i tot arrosseguen el PSC a aquesta posició, negant la possibilitat d’articular un “pol” fort de l’esquerra i abandonant el “fet nacional” al domini i hegemonia de la dreta. Posant per davant la defensa de la unitat de la nació sobirana, Espanya, al dret a la defensa dels nacionals, lingüístics i econòmics, de Catalunya, cada dia més limitats per una política recentralitzadora de la dreta espanyolista del PP.

PSUC: Catalunya un sol poble

                                          Raimon: "Quatre rius de sang"