 |
| Cartell Vaga General de 29-M |
| 28 Febrero 2014
En els temps actuals sembla estar de moda l’atac contra el sindicalisme i
els sindicalistes. Paradoxalment l’atac s’efectua des de dues posicions que
podríem considerar antagòniques, la dreta i els seus mitjans, i des de suposades
posicions d’esquerra suposadament moderna.
L’atac des de posicions de la dreta sembla normal, els sindicats han estat
un enemic tradicional dels seus interessos. El seu atac actual està
particularment destinat a presentar-los com a organitzacions arcaiques,
parasitàries, i els seus alliberats com elements improductius quan no
“bronquistes”. En resum una imatge negativa del que avui, la dreta, considera
totalment innecessari i contraproduent per a la “modernització i
flexibilització” del mercat laboral.
Des de suposades posicions modernes i vinculades, de vegades, als
autoanomenats “nous moviments socials”, es critica els sindicats vinculant-los
al “stablishment tradicional” i adjudicant-los tots els seus defectes,
antiquats, burocratitzats, allunyats de la realitat, poc representatius, etc.,
en definitiva part d’un sistema que cal combatre i canviar de rel.
Crec que aquestes crítiques són injustes. Es evident que no ho faig des de
un punt de vista neutral sinó de qui està, des de 1974 i continua, vinculat al
sindicalisme de classe que representa CCOO. Malgrat això intentaré donar una
visió el més neutral que em sigui possible.
Crec que el sindicalisme de classe, i en concret CCOO, ha estat, i és, un
instrument imprescindible per a la defensa i protecció dels interessos dels
treballadors. En quina situació estarien molts treballadors en el moment actual
si els sindicats no existissin?. Es evident que el principal aspecte negatiu de
la reforma laboral ha estat reduir el paper dels sindicats en allò més
substancial, la negociació col·lectiva. La dreta, el PP i també CiU, sabem que
el seu enemic principal en aquests moments és el sindicalisme, i per això el
fan l’objectiu no sols de les seves actuacions polítiques, legals, però també
administratives, reduint el nombre de representants sindicals i alliberats en
les empreses públiques, i mitjançant un atac continuant des del mitjans de
comunicació afins.
Preguntem-nos per exemple: Que seria dels treballadors avui sense els
sindicats? Com s’enfrontarien a les embranzides patronals? Qui defensaria els seus drets laborals i la
negociació col·lectiva? Qui els defensaria i negociaria en els seu nom els
nombrosos ERO’s?
 |
| Cimera Social impulsada pels sindicats |
I als que critiquen, des de posicions suposadament d’esquerra l’actuació
dels sindicats. Els que critiquen la seva suposada passivitat en els moments
actuals, caldria recordar-lis que: a) els sindicats no són més que els
treballadors organitzats i que en aquests moments la mobilització, en especial
la vaga, és difícil per que en els, moments de crisi com l’actual, en un moment
de precarització com l’actual, la gent té por, i el sindicat ha d’adaptar les
seves actuacions a les possibilitats que té i que permeti que la gent hi participi.
Aquesta és la raó d’evitar convocar, tal com alguns voldrien, “vagues generals”
un dia si i l’altre també. El
sindicalisme responsable en un moment com aquest de forta dificultat pels
treballadors ha de saber graduar i dosificar les mobilitzacions per aconseguir
que siguin un èxit. I cal reconèixer que potser no hi ha hagut “vagues
generals” darrerament, però mobilitzacions moltes i continuades. I en molts
cassos els sindicalisme de classe ha estat present però sense tenir un paper
protagonista, deixant-lo capitalitzar per d’altres, com és el cas de les “marees”.
Altrament la presència del sindicalisme ha estat des de l’inici donant el
suport, sense cap afany de protagonisme, darrera iniciatives noves com la de la
PAH. Algú creu que hauria estat possible la recollida de més de 1,5 milions de
signatures a la ILP de la PAH sense la participació activa dels sindicats
confederals que van ser els que van fer una recollida majoritària de les
mateixes?. També ha estat el sindicalisme el que primer ha impulsat formes de
mobilització, encara insuficients i embrionàries, en l’àmbit del conjunt de la
UE.
Moltes vegades es vol carregar sobre les esquenes sindicals
responsabilitats que no són les seves. Els sindicats no són, ni poden ser, una
alternativa al poder polític establert. Al contrari en ocasions, com l’actual,
anys de lluites, reivindicacions, i conquestes sindicals, són eliminats per una
Llei del Congrés, com ha estat el cas de la Reforma Laboral o la de les
Pensions. I és que cal tenir en compte que una cosa és la lluita sindical de
defensa dels interessos de la classe treballadora, i una altre és la necessària
alternativa política d’esquerres que moltes vegades no es veu o no s’acaba de
concretar.
Des de l’inici de l’actual etapa democràtica el sindicalisme ha estat el
“germà pobre” del sistema. Com va dir encertadament Marcelino Camacho “ la
democràcia s’ha quedat a la porta de les empreses”. Així els sindicats no han
tingut el suficient suport públic ni institucional ni tampoc financer per fer
la seva funció. Al contrari que els partits, per exemple, mai han gaudit de
finançament públic estable i suficient.
 |
| Marcelino Camacho |
En l’Estat Espanyol, es dóna l’anomalia que els sindicat té unes funcions
amples, negociar les condicions del conjunt dels treballadors, però només reben
les quotes dels seus afiliats. Els sindicalisme espanyol parteix de la
legitimitat que li donen les Eleccions Sindicals, amb una forta participació de
treballadors i treballadores, que escullen més de 300 mil delegats sindicals,
més d’un 70% de CCOO i UGT. I cal dir que els representants dels treballadors estan
diàriament vinculats als seus representats. Hem d’assenyalar però que el sistema espanyol garanteix la
representativitat però desincentiva la afiliació
Les dades
demostren que el sindicalisme a Espanya té el doble de representativitat amb la
meitat dels recursos que la mitjana, aconseguint donar cobertura i
representació al 57,1% de les empreses. ( veure estudi de la “Fundación 1 de
Mayo” de CCOO –“La representación de los trabajadores en la Unión Europea y
España”, amb dades de la "Encuesta Europea de Empresas" efectuada per Eurofound de la UE ).
Una
característica del sindicalisme del nostre país és la solidaritat de l’actuació
sindical intersectorial. Es evident que com arreu la força sindical radica en
les grans empreses i sectors. El sindicalisme al nostre país es nodreix de
quadres sindicals provinents de grans empreses i sectors, o del sector públic
que fan la seva funció bé a les estructures generals del sindicat o fent
extensió sindical en empreses o sectors sindicalment més febles. La majoria dels
sindicalistes alliberats, dins les empreses o que actuen fora d’elles en altres
sectors o en les estructures són “alliberats” sindicals que acumulen hores
sindicals en els bancs d’hores, del conjunt dels delegats sindicals, establerts
per acords en empreses o sectors. Evidentment, no cal negar, també hi ha un
cert nombre de sindicalistes assalariats sense empreses de referència.
Es així com a l’Estat
la representativitat sindical és en conjunt d’un 57, 1%. Una de les més altes
d’Europa. Per sectors és més alta en el sector industrial 60,3% que en el de
serveis 55,5%. Per dimensió de les empreses, les que tenen entre 10-49
treballadors, la representació és del 52,8%; entre 50 i 249 treballadors és del
81,5%; i en les empreses de més de 250
treballadors és del 93,3%.
Es evident que la contradicció entre representativitat ( els sindicats com
CCOO, malgrat tenir més d’un milió d’afiliats, negocien en l’àmbit superior a
la empresa 914 convenis sectorials que afecten a 7.729.700 treballadors) i la
pròpia afiliació comporta greus problemes de finançament. Els sindicats es
financen bàsicament de les quotes dels seus afiliats, d’unes reduïdes
subvencions institucionals i d’ingressos derivats de serveis que es presten com
els jurídics i durant uns anys els derivats de la formació. Cal destacar que a
d’altres països està establert un “cànon sindical” per tal de que els no
afiliats puguin gaudir de les millores obtingudes en els convenis. Amb aquest
finançament els sindicats han de fer front a despeses derivades de la seva
funció representativa i institucional, que comporta recursos tècnics i humans (
informàtica, jurídics-econòmics, infraestructures informàtiques, manteniment i
adequació de locals etc..). I és evident que són un ingressos molt sotmesos als
avatars de la situació política i econòmica. Actualment amb la crisi i les
polítiques dels governs del PP, totes les fons d’ingressos s’han vist afectades negativament, la qual cosa ha obligat a reajustos de
les seves despeses. Malgrat el cost, que tot això ha comportat, no es pot
dubtar que pot permetre un cert retorn a la austeritat tradicional del món
sindical.
Cal reivindicar
però la necessitat d’una Llei de Finançament Sindical, per tal de complir el
seu “rol” constitucional, que establint uns criteris clars de finançament,
prioritzant les aportacions dels afiliats i els treballadors, però també la
pública en menor mesura, amb mecanismes de control dels fons públics, i
transparència.
El sindicalisme
en aquest país ha fugit de la professionalització que en d’altres països
allunyen els sindicalistes de la realitat del món del treball. En el cas de
CCOO va haver-hi un intent d’avançar en aquests camí, durant l’etapa del mandat
de Jose Mª Fidalgo i d’altres dirigents del seu entorn que pretenia un
sindicalisme professionalitzat i concentrat en poques mans, i que en aquests
sentit pretenia eliminar el límit de mandats existent. Per sort la reacció del
propi sindicat va impedir una desviació cap a la burocratització del sindicat,
la qual cosa va comportar la derrota de Fidalgo en el Congrés del sindicat i al
seva substitució per Ignacio Fernández Toxo.
 |
| Toxo acte per Vaga General de 14N |
No es pot
finalitzar un anàlisis del que ha estat i és el sindicalisme de classe al
nostre país sense tenir en compte el paper dels afiliats sindicals i els
sindicalistes. L’afiliat és el pilar del sindicat. Tot el paper del sindicat
com a interlocutor de les empreses, com a pilar de la negociació col·lectiva i
de la concertació social no es pot dissociar de la figura del afiliat. Així com
els beneficis de l’activitat sindical s’apliquen de forma universal, els costos
son assumits pels seus afiliats, això més el fet de que l’afiliació encara és
mal vista per part de moltes direccions empresarials, que fins i tot són
bel·ligerants. En aquest sentit caldria que fos reconegut aquest paper de
l’afiliat sindical que aporta en tot cas el seu finançament, però que també és
en moltes ocasions els ulls i les orelles del sindicat en els centres de
treball. El mateix reconeixement caldria donar-los a tots aquells sindicalistes
que en la majoria dels cassos fan la seva funció representativa de forma exemplar,
no exempta de maldecaps i incomprensions, i que fins i tot li comporten
perjudicis econòmics i professionals en la seva vida laboral.
Crec que la
trajectòria del sindicalisme del nostre país, dels seus afiliats, i dels seus
sindicalistes es mereix que l’esquerra política i els moviments socials l’hi
donin el seu reconeixement, en aquests moments, davant els atacs previsibles
dels seus enemics de la dreta política econòmica i mediàtica. I cal que l’esquerra
política i social, i que els “nous moviments socials” tendeixin la mà al
sindicalisme, li reconeguin el paper que ha jugat i juga, i que l’acompanyin en
el seus necessaris processos de renovació que porten a terme.
 |
| Sindicalistes l'1 de Maig |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada