 |
| Una Unió Europea retallada |
Les eleccions europees, del proper 25 de maig, arriben en un moment en que és necessari qüestionar-se quina volem que sigui l’Europa del futur? La crisi ha provocat un canvi radical en el sentit i en la percepció de la Unió per part de la ciutadania.
La crisi econòmica ha estat gestionada fonamentalment per la mateixa dreta
que va ser responsable de les polítiques que van originar la crisi. I la
medicina que ha aplicat ha comportat una forta crisi en una gran part dels
països europeus, especialment en els del sud. La crisi ha estat causada per la
desregulació financera derivada de la globalització. La resposta dirigida per
la dreta neoliberal europea, un cop passat el primer moment on es va arribar a
sentir parlar de la necessitat de “refundar el capitalisme”, ha estat aplicar
unes polítiques econòmiques dirigides a satisfer els interessos dels
“mercats”, és a dir del capitalisme
especulatiu, a costa de posar en qüestió el propi sistema que havia estat el
paradigma del model de desenvolupament de la UE com era “l’estat del benestar”.
Les polítiques austericides portades a terme per la Unió Europea ha
consistit en imposar un ajust de “cavall” als països amb problemes, a partir de la reducció de la
seva despesa social en benefici de la reducció del deute. S’ha potenciat la
salvaguarda financera mitjançant la ruptura de la cohesió social interna i en
benefici del sectors més privilegiats de les diverses societats. L’ajust es va
iniciar a Alemanya i desprès s’ha exportat a la resta de països sense tenir en
compte quina era la seva situació social prèvia. I el que va estar una reducció
de les condicions socials per a la ciutadania alemanya, s’ha convertit en la
ruptura dels fràgils estats del benestar de països com ara Grècia, Portugal,
Irlanda o Espanya. La salvaguarda dels
interessos dels poders econòmics s’han sobreposat a les condicions de vida del
conjunt de la ciutadania i especialment de les seves capes més vulnerables.
La principal nafra
derivada de les polítiques d’austeritat a ultrança ha estat un atur desbocat. En
aquest moment hi ha prop de 27 milions de persones en situació d’atur a la UE,
la major part a la zona euro la qual té una mitjana del 12,1% a finals del
2013, el que significa un increment del 4,3% des del 2008. Amb situacions
crítiques en països com Espanya amb un 26,7% d’atur , amb un increment del
15,4% des del 2008. La situació és encara molt més preocupant entre la població
jove, fins al punt de que es pot parlar ja d’una “generació perduda” de gent
jove i preparada. Les polítiques d’austeritat, sense polítiques de
desenvolupament econòmic estan en la base del greu problema de l’atur i
comporten altres derivades com són la pèrdua de condicions socials i laborals
de les classes treballadores i del conjunt de la ciutadania. En definitiva una
pèrdua de cohesió social dins de les diverses societats nacionals i una pèrdua
de cohesió dins de la Unió Europea.
 |
| Lagarde i Rehn les cares de l'Austericidi |
La política basada en l’ajust de la despesa social, en la manca d’incentius
i d’inversió de capitals públics, en el desenvolupament econòmic està portant Europa a la recessió, en una mena de mort
lenta i sense perspectives a curt termini, ja que inclús en el cas de que
s’aconseguís un reinici del creixement, aquests seria tan lent, que es
precisaria un llarg període de temps per tal d’aconseguir una reducció
substantiva de l’atur, i sense que es pugui albirar la recuperació social a
nivells anteriors a la crisi.
La política neoliberal d’austeritat sense límits, dirigida per la canceller
Merkel i duta a terme per la burocràcia de la Comissió Europea ha impulsat la
disciplina de la desregulació i el trencament de la cohesió. Els objectius
macroeconòmics que interessen als grans poders econòmics s’han prioritzat per
damunt de tota altre consideració i així la solidaritat social, la dignitat
dels individus i les pròpies sobiranies nacionals s’han considerat com a
elements negatius.
Tant és així que fins i tot la base democràtica de la societat europea s’ha
posat en qüestió. La direcció i el poder de les polítiques econòmiques s’ha
centralitzat en unes estructures europees mancades de legitimitat i control
democràtic i fins i tot de la necessària transparència. S’ha donat una ruptura
evidenciada entre l’acció de les institucions europees i la manca de mecanismes
de control democràtics. Així institucions que no han de retre comptes a ningú
s’han superposat a les pròpies estructures polítiques democràtiques dels diversos
estats i els hi ha dictat les polítiques de reducció i ajustos de drets socials
i econòmics en benefici dels sectors financers i corporacions industrials
poderosos, és a dir en benefici de les capes socials més riques i exclusives de
la UE.
Alhora la pròpia noció de govern de la UE ha estat posada en entredit, ja
que la pròpia Comissió Europea s’ha convertit en un instrument sense poder
efectiu que ha passat a mans dels països més rics i poderosos, i dels seus
interessos, especialment els d’Alemanya.
No hi ha dubte que aquestes polítiques dutes a terme per la dreta política
europea, fonamentalment el Partit Popular europeu i l’Aliança Lliberal, amb el
silenci i la complicitat en la majoria de vegades de la socialdemocràcia estan
provocant una forta desil·lusió i el que és pitjor desencís i desconfiança entre
la ciutadania europea pel que fa al procés d’integració i unitat europea.
 |
| Ciutadans contra la Troika |
Són aquestes polítiques equivocades les que només causen patiment social, increment de
la desigualtat social, i desil·lusió envers el futur. Polítiques com les que
estan comportant que milions de persones estiguin patint grans períodes de
desocupació, i el que és més greu, sense perspectives de canvi. Són aquestes
polítiques, que fan que la idea d’Europa sigui cada vegada més distant de la
ciutadania, les que estan subvertint l’ideal europeu, les que provoquen i
estimulen l’euro-escepticisme, potenciï de nou els nacionalismes més extrems, i
l’aparició de radicalismes d’extrema dreta xenòfobs i antieuropeus.
Davant d’aquesta situació és imprescindible que es doni la batalla contra
els responsables de l’actual Europa, contra la dreta que hegemonitza el govern
europeu. I l’alternativa no és ni l’extrema
dreta ni el nacionalisme ranci. L’alternativa ha de venir de la lluita de
l’europeisme crític, que defensi més Europa, però una altra Europa, més
democràtica, més social i més política, al servei de la ciutadania europea i
dels seus drets i interessos enfront d’uns “mercats nebulosos” que només
amaguen els interessos del capitalisme dels monopolis i de l'especulació
financera. Una alternativa d’un europeisme crític d’esquerres que obligui a
ressituar-se a una socialdemocràcia avui desnortada i que com ha estat el cas
d’Espanya, amb la Reforma “exprés” de la Constitució, no pot liderar la lluita
per “L’Altra Europa” possible i necessària.
 |
| Un altra Europa es posible? |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada