Avui ens hem
assabentat de la mort de Pete Seeger, el
cantautor americà, deixeble del gran Woody Guthrie el pare de la cançó
compromesa als USA. La vida de Pete Seeger ha estat la d’un cantant dedicat a
recopilar la cançó “folk” especialment del seu país però també de la resta del
món.
Altrament Pete
Seeger ha estat un home solidari i compromès amb totes les causes dignes, per
les quals va utilitzar sense embuts les seves cançons. Ell va ser també
compositor de grans himnes de progrés com és el mundialment reconegut “We Shall
Overcome”.
Pete Seeger va
cantar als treballadors i al sindicalisme als USA, quan això no era massa ben
vist. Desprès va mobilitzar-se contra la guerra del Viet-nam. Es va destacar en
la lluita pels drets civils, i darrerament als seu més de 90 anys encara continuava
lluitant, ara per la causa ecologista contra la contaminació als Grans Llacs
del nord del USA.
Però Seeger també
va estar molt a prop nostre, va ser l’introductor de Raimon als Estats Units, i
l’any 1971 va venir a cantar a Terrassa en un recital que el govern franquista
va prohibir. Posteriorment podem
recordar-lo cantant a la “Festa de Treball” del PSUC on va fer una
interpretació en francès, la llengua original, de “La Internacional”. Finalment
va venir per celebrar els 50 anys de Raimon com a cantant, quan ja tenia uns 90
anys.
Seeger també estava
vinculat a la historia de l’Espanya republicana, especialment amb el món de les
brigades internacionals, i en homenatge a la XV Brigada, la brigada “Lincoln”
va fer mundialment famós el cant “Viva la Quince Brigada”.
Ara desprès d’una
llarga i intensa vida ens ha deixat per sempre l’home bo i honest anomenat Pete
Seeger. Fins sempre company solidari.!! Ampliació sobre biografia Pete Seeger: http://www.nuevatribuna.es/articulo/cultura---ocio/fallece-pionero-folk-estadounidense-pete-seeger/20140128130403100346.html
Rajoy i Gallardón polítiques deshumanitzades i sádiques
nuevatribuna.es |
19 Enero 2014
Sembla que en les darreres dècades molts s’han oblidat que la “Democràcia”
és el sistema polític en el qual el
poble exerceix la sobirania. Es a dir un sistema que permet la intervenció del
poble en el govern i fins i tot el que tendeix a millorar la condició de la
gent.
Només cal llegir la teoria i contemplar la pràctica. Els governs, sigui el
de l’Estat o el de Catalunya estan governant per a millorar les condicions de
vida de la majoria de la gent? Caldrà coincidir en que la realitat i la teoria es contradiuen radicalment.
Podem també contemplar com els governs basen sempre la defensa de les seves
polítiques en estadístiques macroeconòmiques que en res reflecteixen la
realitat de la vida dels ciutadans i ciutadanes.
Aquests dies podem sentir de forma continuada com els membres del Govern de
l’Estat amb Rajoy al seu capdavant, o el President de la Generalitat Artur Mas,
parlen de les perspectives positives de l’economia i citen dades
macroeconòmiques com la baixada de la prima de risc o la pujada de la borsa.
Aquestes dades però no s’adiuen amb d’altres que afecten més a la ciutadania.
Al citar les dades negatives els governants sempre ho fan des de la més
abstracta neutralitat, sense tenir en compte que moltes vegades estan parlant
de persones de carn i ossos.
Així veiem com per exemple el Govern al comentar l’EPA del 3er trimestre
del 2013 parlava com d’un fet positiu de que la taxa d’atur va baixar 28 centèsimes
respecte al segon trimestre i es situava al 25,98%, és a dir 5.904.700 aturats. Els aturats apareixen com una xifra més sense
tenir en compte que això significa que quasi sis milions de persones no tenen
treball, i que per tant elles i les seves famílies tenen una greu dificultat en
plantejar-se un pla de vida de futur. La situació de cadascuna d’aquestes
persones, la seva situació personal i familiar, no semblen representar res pel
Govern. Pel govern de Rajoy és més important parlar de la prima de risc que del
drama de 6 milions de ciutadans concrets. La política econòmica del govern, del
de l’Estat, del de Catalunya i el de la pròpia UE, no sembla tenir en compte la
realitat i els drames personals dels ciutadans i ciutadanes. Es en definitiva
una política plenament deshumanitzada i que es fa al servei dels interessos
econòmics d’uns abstractes “mercats” que semblen més importants que la vida de
la gent.
Que podem dir de quan les estadístiques parlen de l’existència de 2 milions
d’aturats que no reben cap prestació social? Que han de dir els nostres
governants del fet que 2 milions de persones individualitzades, una a una, no
reben cap ajuda per a poder fer front a la seva subsistència?. No sabem el que
representa el fet de que cadascuna d’elles no té cap ingrés per sobreviure.
El mateix podem dir davant de fredes estadístiques, que semblen no immutar
els nostres governants que parlen de que un de cada cinc ciutadans del nostre
país, el 21,6%, viu per sota el llindar
de la pobresa.
Pobresa infantil: pobresa extrema
Es poden considerar polítiques humanitzades les que no tenen en compte les
repercussions en les persones concretes? Que es pot dir de plantejar baixar els
pressupostos per a les beques menjadors de les escoles quan 2,5 milions de
infants presenten problemes de desnutrició.
Es realment curiós si no fos menyspreable veure com dirigents del PP
s’exclamaven i es manifestaven consternats pels “scraches”, davant els seus
domicilis, impulsats per la PAH ( Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), i que
segons ells havien perjudicat negativament als fills dels polítics afectats.
Com es pot ser tant hipòcrites de no tenir en compte la situació, molt més
negativa, en que queden els fills de les famílies desnonades? I cal tenir en
compte que al 2013 hi van haver uns 500 desnonaments al dia a Espanya. Que és
més inhumà un “schache” o una família expulsada de casa i llençada
al carrer?
Plataforma Afectats per la Hipoteca- PAH
Es evident que aquestes polítiques d’austeritat avui dominants estan
basades en paràmetres i concepcions ideològiques que fugen de la consideració
de la seva repercussió en la vida de la ciutadania. Unes polítiques
deshumanitzades és a dir que no tenen en compte la repercussió en les persones
i encara més que no busquen, sinó al contrari, millorar les condicions de vida
de la majoria de la població.
Caldria plantejar-se d’una forma radical si aquestes polítiques
deshumanitzades són democràtiques. Ja que la base de la democràcia és fer una
governança que pugui beneficiar i satisfer la majoria, i no a suposats
interessos econòmics de reduïts sectors privilegiats.
Però encara hi ha més. En el nostre país ja no només es fan polítiques
deshumanitzades, sinó que fins i tot es fan polítiques que comporten fins i tot
dosis de sadisme.
Com es pot qualificar el fet d’eliminar de la nit al dia 873.000 targetes
sanitàries a immigrants sense papers als qual se’ls hi nega l’accés a la
sanitat, amb el que significa per a la seva situació personal, inclòs riscos sanitaris pel conjunt de la població.
Que cal dir de la mesura adoptada amb “nocturnitat” durant els dies de
Nadal, mitjançant la qual es deixa sense dret a la sanitat pública a les persones
espanyoles, que han hagut d’emigrar a l’estranger, a partir dels tres mesos de
la seva marxa del país?
I l’exemple més clar d’exhibició d’una política deshumanitzada i sàdica és
el projecte de Llei sobre l’avortament del ministre Gallardón. Com es pot
defensar una llei en base a una suposada defensa del dret a la vida, quan es
regula que la malformació del “fetus” no és raó per a l’avortament i ho diu el
mateix govern que ha retallat un 47% les ajudes a la dependència. Es pot ser
més sàdic que obligar a una dona a tenir un fill amb problemes i desprès
deixar-la abandonada a la seva sort, per a tota la vida?
Les dones tenen dret a decidir sobre el seu cos
Al nostre país el govern de l’Estat no sols està portant a terme una
política deshumanitzada pròpia del neo-liberalisme dominant avui al món, sinó
que li incorpora uns components sàdics derivats d’una concepció ideològica
ultraconservadora.
Crec que es pot afirmar que el conjunt d’aquestes polítiques, moltes
d’elles comunes al conjunt de la UE, són contradictòries amb el que cal exigir
als govern propis de societats democràtiques.
Ara és el moment de reivindicar “radicalitat democràtica” aixecant una
alternativa que comporti tornar a reivindicar una forma de fer política i de
governar que estigui al servei de la majoria de la població. Es a dir cal
reivindicar el propi concepte de societats i governs democràtics.
Cal posar les necessitats de la població per davant de qualsevol altre
consideració. En aquest sentit podem dir que l’alternativa que representa Syriza
a Grècia aniria en aquesta línia al reivindicar que cal renegociar les
condicions dels rescats de la UE, “ ja que primer s’ha d’atendre les
necessitats de la població, que aconseguir garantir el creixement intern, serà
la millor forma de poder garantir, en el seu moment, el retorn del deute
extern”.
Al nostre país sembla que encara estem lluny de la possibilitat
d’aconseguir crear les bases d’una alternativa a la situació actual. Avui no
valen alternances, que eliminarien els aspectes més sàdics de les actuals
polítiques, però continuarien amb una política regida per plantejaments
macroeconòmics allunyats de les necessitats socials. I a hores d’ara l’esquerra
política alternativa, aliada amb l’esquerra social, ha aconseguit presentar-se
com la veritable oposició a les actuals polítiques, però encara és lluny de ser
vista com una alternativa real a l’actual
estat de coses. Cal plantejar unes polítiques radicalment diferents, amb
capacitat de disputar l’hegemonia ideològica al conservadorisme actual, que pugui
il·lusionar la ciutadania amb un canvi real que retorni la capacitat de creure
en un govern amb la participació i al servei de la ciutadania. Això passa per defensar una humanització de la praxis política, una defensa
de la regeneració democràtica, dirigida a establir un major benestar social pel
conjunt de la ciutadania, que cal aconseguir a partir d’una reducció dels
nivells de la desigualtat social existent.
Des de la
recuperació de la democràcia ha estat com un “mantra” repetit pels diversos
governs, tant del PSOE com del PP, la
necessitat d’acabar amb el monopoli existent de l’Estat, en diversos sectors
estratègics com l’energètic, la telefonia, etc. així com acabar amb la
presència pública en d’altres sectors com el bancari. Tot això mitjançant una
política de desregulació i/o privatització.
Aquesta política
s’ha intensificat cada vegada més, i ara el PP inclou en aquesta necessitat privatitzar els serveis públics essencials com
la sanitat, l’educació i fins i tot el sistema de pensions, els serveis
socials, o el sistema ferroviari o la distribució de l’aigua de boca en ciutats
i pobles. Tot és susceptible de privatitizació en base a la falàcia de que la
gestió privada és més eficient i de que la competència beneficia al usuari.
Ja és hora, com
va fer fa poc, el dirigent de IU, Cayo Lara de plantejar on ens han conduït
aquestes polítiques i que són enriquiments de les companyes privades i major cost per a la
ciutadania.
Avui el nostre
país és un conglomerat d’oligopolis de grans empreses que dominen els
principals sectors estratègics productius de l’estat en exclusiu benefici
propi. Que en absolut han comportat millora del servei a la ciutadania ni en
qualitat ni en cost. Alhora veiem com l’estat dedica a compensar aquests
sectors oligopolics despeses milionàries, en cas de suposades pèrdues.
Cayo Lara : Coordinador General de Izquierda Unida
Ens trobem un país dominat per una política basada en socialitzar les pèrdues, inclòs les suposades, de les grans empreses i oligopolis, mentre els beneficis són sempre privats.
Ho hem vist recentment en el cas de les empreses elèctriques i properament ho podrem veure en un altre sector energètic com és el del gas. S’ha deixat en mans de l’oligopoli elèctric establir el preu del servei. Les mateixes empreses, amb la intermediació bancària, són venedores com a productores i compradores com a comercialitzadores, alhora que han rebut i reben substancioses subvencions públiques per les seves inversions en determinades formes de producció energètica. La conclusió: el preu de la llum és dels més cars de la UE i les pujades del preu en els darrers anys han estat, aproximadament un 70% en 7 anys i el suposat dèficit tarifari que es deu a les empreses elèctriques no baixa sinó que no para de pujar ( a finals del 2012 superava el 30.000 milions d’euros). La conclusió és que les companyes elèctriques tenen cada any beneficis milionaris, mentre que els ciutadans consumidors no veuen cap benefici ni de cost ni de servei en la actual situació de falsa competència. I més de 3 milions de ciutadans estan sota la pobresa energètica, és a dir no poden fer front a la despesa de l’electricitat i el gas.
El mateix ha passat en el cas de la reestructuració bancària. Primer va ser la venda de la banca pública, desprès la liquidació de les caixes d’estalvis, desprès una reconversió i reestructuració monopolística del sector feta mitjançant un rescat de 40.000 milions d’euros per part de la UE que ara haurem de pagar tots. I mentre els grans bancs de l’oligopoli bancari no compleixen amb la seva funció de finançar l’economia productiva ni les famílies, sinó que cada dia estableixen una major diferenciació de tracte entre grans clients i la resta de clients poc rendibles, incrementant de forma progressiva l’exclusió bancària. Un exemple del que diem, l’increment mig d’1,5 euros dels pensionistes quedarà absorbit per l’increment de 2 euros en la comissió bancària pel manteniment de la seva llibreta d’estalvis.
Aquests són dos casos on es demostra com la privatitizació no ha comportat ni major competència ni millor servei per a la ciutadania. El mateix podem dir de processos similars sobre el servei de l’aigua de boca en grans ciutats de l’estat. Aquestes concessions privades van en direcció contrària al que s’està produint a la resta de la UE on en molts casos, s’està tornant el servei de distribució de l’aigua a mans públiques per haver-se demostrat que és més rendible i més eficient.
Ara el PP, a diferència del PSOE, no en té prou i està portant a terme un procés de privatitizació dels serveis públics bàsics de l’estat del benestar com són la sanitat o l’educació. Cal deixar la sanitat i l’educació pública només com a serveis mínims pràcticament de beneficència per a qui no tingui recursos. En el cas de la sanitat no sols es vol potenciar la sanitat privada sinó especialment les assegurances privades, tot també en base a la llibertat d’elecció. Caldria afegir llibertat d’elecció segons les possibilitats econòmiques.
El mateix passa amb la protecció social, el cas fonamental és l’intent de reduir les pensions públiques de forma que la gent es vegi obligada, per a garantir la seva vellesa, a optar per plans de pensions privats individuals. No diuen res dels perills i manca de seguretat d’aquests plans sotmesos a les oscil•lacions borsàries. Com en el cas de la sanitat es tracta de posar aquest sector en mans de les grans empreses financeres i d’assegurances. Un altre vegada l’estat posant-se al serveis dels desitjos dels “lobbies” empresarials.
Però no tenen prou i ja anuncien d’altres processos de privatització com el de la xarxa ferroviària, En benefici de qui? Novament de sectors empresarials que voldran monopolitzar les parts rendibles i rebutjar les poc rendibles. Només caldria veure l’exemple de la privatització del servei ferroviari que Tatcher va fer a Gran Bretanya i la seva caiguda en qualitat de servei fruit de la privatització i segmentació del que era un servei públic unificat.
Es que no han tingut prou amb el resultat de la “bombolla immobiliària” on l’estat a través del Sareb ha hagut de rescatar actius no rendibles, però on alhora no els ha posat al servei de les necessitats socials? Mentre tot anava bé les grans constructores i els sector financer feien el seu agost. Quan ha esclatat la “bombolla” les constructores han donat promocions senceres en dació de pagament als bancs, si això que no es permet als particulars, i els bancs ho han passat a l’estat mitjançant la creació del banc dolent, Sareb, les pèrdues del qual en el seu cas pagarem tots. Ajudem als bancs mentre aquests desnonen les famílies.
El mateix podem dir de l’obra pública, encarregada a grans constructores que van normalitzar el que ara és un escàndol a Panamà amb l’intent de sobrecost per part de Sacyr. En l’obra pública és pràcticament inexistent el cas d’obres que compleixen amb el pressupostat, sempre hi ha sobrecostos sobrevinguts. I no passa res!!
Un altre cas són les autopistes amb constructores i concessionàries que si hi ha beneficis se’ls embutxaquen però que si no funcionen el “papà” estat ja es farà càrrec de les pèrdues.
Consejo Empresarial para la Competitividad: el govern dels "lobbies"
Sembla, en definitiva, com
si el país fos propietat de les grans corporacions representades en el “Consejo
Empresarial para la Competitividad” i que els governs de ZP o de Rajoy hagin
estat els seus encarregats de gestionar-lo.
Potser cal dir prou. I l’esquerra que vol ser alternativa, no la que es complau en ser simplement alternança, ha de defensar sense embuts la necessitat, per eficiència i per estalvi, del control i/o la gestió pública de serveis que són estratègics per a la societat, així com retornar a potenciar els serveis públics essencials, des de la sanitat i l’educació als servis de mobilitat públics. Evidentment tot això ha d’anar acompanyat per un sistema fiscal que permeti un repartiment equilibrat de la riquesa dins del conjunt de la societat.
I això no és revolucionari, és simplement reformista, és tornar a defensar velles posicions defensades en altre temps per la socialdemocràcia clàssica. Només cal veure el magnífic documental “ L’esperit del 45” sobre el govern laborista de Attllee-Bevan per a tenir una idea del que cal plantejar. Evidentment caldrà tenir en compte el moment actual, el fet d’una Europa dominada pel neoliberalisme més ferotge, però és que potser cal plantejar-se que cal canviar el paradigma no en un sol país sinó portar l’alternativa a l’àmbit del conjunt de la UE. Aquesta hauria de ser la tasca fonamental avui d’una esquerra alternativa tant a Espanya com a la UE i a cadascú dels seus països
nuevatribuna.es | 17 Diciembre 2013 La posició d’ICV i d’EuiA, durant tot el debat del “dret a decidir” a Catalunya ha estat clarament i diàfana favorable a l’exercici del dret del poble a manifestar-se clarament sobre quin creu que ha de ser el futur de Catalunya.
Defensa aquest dret com a un dret inherent a la pròpia realitat democràtica de la societat. Encara més, considera que el poble hauria de poder exercir aquest dret d’una forma normal no només pel que fa a quin tipus d’encaix territorial vol sinó respecte a com voldria que fos el seu futur social.
El dret a la participació, el dret a l’exercici de la sobirania en tots els àmbits de la vida social és quelcom que cal reivindicar. Especialment en un moment en que degut a la pròpia crisi econòmica s’han posat en evidència, a tot nivell, les mancances del conjunt de l’actual estructura institucional existent en tots els àmbits de l’estat i fins i tot en el de la pròpia construcció europea.
ICV ha defensat sempre, potser per que la seva rel s’enfonsa en el temps en les concepcions del PSUC, la necessitat de cercar els màxims consensos, de sumar forces i alhora d’esgotar totes les vies de diàleg, per tal d’aconseguir els canvis.
Dins de l’organització coexisteixen en perfecta harmonia gent federalista amb d’altre independentista, units tots per un fil comú, el de la necessitat prioritària de la lluita per la justícia social i per una societat més justa i cohesionada, sota la defensa de l’antic principi de “Catalunya un sol poble”.
Altrament ICV és una força d’esquerra i solidària i per tant és partidària de forçar el canvi de la situació actual, que considera insostenible, i fer-ho en tots els àmbits possibles, en el de Catalunya, el d’Espanya i el d’Europa.
Al llarg de tot el procés de la consecució del “dret a decidir” ha estat clara amb la mateixa contundència en la necessitat de defensar de forma radical els drets nacionals de Catalunya i fer-ho alhora amb una defensa aferrissadadels drets socials del poble qüestionats tant a Catalunya per CiU, com a l’Estat pel PP.
En la concreció de la pregunta i el procediment per a dur-la a terme han tingut un gran protagonisme ICV i les seves propostes. Per a ICV la pregunta havia de ser inclusiva, no valia la dicotomia d’independència o res. La proposta actual permet l’expressió de tota la pluralitat existent a Catalunya i que podrà expressar-se de forma clara, tant els que defensin la situació actual mitjançant un NO, com els que vulguin la independència amb un SI+SI, com els que vulguin altre forma de relació sigui federal, confederal o d’altri amb el SI+NO.
Pel que fa al procediment ICV sempre ha plantejat la necessitat de dur el debat a l’àmbit estatal portant al Congrés dels Diputats la proposta de cessió de la competència de Referèndums, i això es farà no tan sols mitjançant una iniciativa del Parlament de Catalunya, sinó fent la mateixa proposta a través dels grups parlamentaris al Congrés. Per que ICV és potser la força més radicalment partidària de fer la consulta tot defugint propostes d’altres com són tant les declaracions unilaterals o les eleccions plebiscitàries.
Per a ICV està clara la posició referent a la necessitat de superar, l’actual estat de coses ja esgotat, és a dir l’estat autonòmic, el bipartidisme i el conjunt de l’arquitectura institucional. I la forma de superar-ho dependrà de la posició que adopti l’Estat o les principals forces de l’Estat. Fins i tot es pot considerar que l’actual problema català pot ser un element detonant i/o catalitzador per a una reforma a fons de la problemàtica global que pateix l’Estat espanyol.
Gran Wyoming: espanyol que entèn Catalunya
Al mateix temps, el fet de concretar la pregunta, permet el debat a Catalunya sobre de quin tipus d’Estat està parlant cadascú, si d’un estat de retallades com el que ha dibuixat CiU durant els darrers anys o un altre tipus d’estat que ha de plantar cara a les exigències d’austeritat de Merkel, plantar-se com deia gràficament el Gran Wyomingen base a “Ya les pagaremos cuando podamos, no vamos a sacrificar a nuestra gente”.
Es per això que no es pot abandonar mai el debat social. Es per això que ICV no ha barrejat mai el tema de la defensa dels drets nacionals amb la renúncia a la defensa dels drets socials. I per això ha estat i és la força que amb major duresa ha fet d’oposició a Artur Mas a Catalunya i al PP a Espanya dins d’Esquerra Plural. I ho ha fet a les institucions i al carrer. Es per això que estan totalment mancades de fonament les declaracions del Pere Navarro del PSC quan pretén ara culpar a ICV per l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat del 2014. Navarro sap que menteix per que ICV mai ha votat a favor dels pressupostos de CiU com ho han fet el PP i ERC en diferents moments, ni tampoc ha permès la investidura de Mas com va fer el PSC en la primera legislatura.
Realment en l’actualitat el PSC té un greu problema de manca d’identitat i coherència, degut en part al fet que des del PSOE li han fet “canviar de cavall a mitja carrera”. Com es pot ser federalista i partidari del “dret a decidir” com diu el PSC i no sentir-se reconegut en l’actual pregunta de la consulta que permet votar a favor d’un estat federal?
La consulta és possible, com han reconegut dos dels pares vius de la Constitució, com són Roca i Herrero de Miñón, i només cal voluntat i audàcia política per part de les forces polítiques de l’Estat per a donar la solució.
En aquest sentit cal destacar la posició d’Izquierda Unida, de defensar el “dret a decidir”, a partir d’una posició clarament partidària d’un Estat federal. Cal destacar-la especialment per que en aquests moments no és fàcil mantenir-la amb l’entorn mediàtic i polític que es viu en algunes esferes de l’Estat. També cal dir que molta gent a Catalunya sap distingir clarament entre l’opinió “l’establishment”polític i mediàtic estatal, i allò que pensa bona part de la ciutadania de l’estat que possiblement no
coincideixi.
Altrament ICV pensa ara en centrar la seva acció política quotidiana en temes urgents de l’agenda social, com són: a) la Defensa de l’estat del benestar, en temes com la reforma de les pensions, reforma fiscal, o noves mesures de reforma laboral, i lluita contra els pressupostos antisocials a Catalunya i a Espanya; b) la Defensa dels drets i llibertats, amb temes com les lleis de Seguretat, Seguretat privada, avortament, etc.; i c) la lluita per una altra Europa diferent a la dels mercats, tot aprofitant les Eleccions Europees. Es a dir continuar en tots els àmbits de l’acció política, catalana, espanyola i europea en la necessitat de lluita per una visió democràtica i d’esquerres.
Estem a punt de finalitzar l’any i l’anàlisi de la situació de la nostra economia és summament controvertit.
Per una banda el Govern i els grans empresaris no paren de parlar dels “brots verds” que apareixen en la nostra economia i que signifiquen el fi de la recessió. Parlen de la gran baixada de la prima de risc, de l’entrada de capitals als país, es diu que al voltant de 25.000 milions d’euros, de la pujada de la borsa, etc. Tot dades macroeconòmiques.
Però per l’altra banda hi ha una realitat, la de la vida diària de la majoria de la ciutadania que desmenteix les paraules del govern i dels grans empresaris. Es manté una xifra d’atur alarmant, que no decau sinó que s’incrementa; el nombre de persones aturades que ja no reben subsidi creix; l’EPA ens diu que tota l’ocupació que es crea és precària i es destrueix el mateix nombre d’ocupació fixa; els salaris dels treballadors han baixat en més de 5 punts i les previsions són que els seus increments siguin inferiors als de la resta de països de la UE. El nombre de persones en situació de pobresa s’acosta als 7 milions en tot l’estat.
Creix la pobresa extrema
Tota aquesta situació repercuteix en la economia de forma greu provocant una forta caiguda del consum. I com a conseqüència també la desaparició o situació greu de moltes petites i mitjanes empreses industrials i de comerç que veuen com cauen les seves vendes alhora que es troben amb que l’aixeta del crèdit necessari fins i tot pel seu capital circulant està tancada, i que es troben ja liquidant les seves últimes reserves abans d’arribar a la definitiva fallida.
Es pot afirmar sense equívocs que aquest ha estat el pitjor any per a la majoria dels ciutadans de l’estat.
Es evident que alguns sectors, precisament els causants de la crisis, com el bancari i els especuladors, noten l’arribada dels brots verds. Les grans empreses, incloent-hi el sector bancari ara quasi oligopolista, tenen uns beneficis creixents. Es a dir la sortida de la crisi s’està produint igual que la pròpia crisi, en base a una profunda desigualtat, uns pocs guanyen abans i ara, i la majoria perd.
El cas més singular és el del sector bancari. La seva reestructuració ens ha costat a tos els contribuents milers de milions d’euros. Només el rescat que pagarem tots, ja que els bancs no ho faran, suposarà 40.000 milions d’euros. I mentre el sector financer es nega a efectuar la seva funció essencial de finançar l’economia productiva, a les PYME’s i a les economies familiars. Prefereix agafar diners del BCE i invertiren deute públic, és més beneficiós per als seus balanços encara que sigui més perjudicial per al país. I per que facin això els hem salvat?
Ja hem dit que les petites i mitjanes empreses tenen moltes dificultats per poder accedir al crèdit i quan ho fan és a uns tipus d’interès molts cars, especialment si els comparem amb els que paguen les grans empreses. El diferencial és de 2,69 punts més. Si les grans empreses paguen un 2,29% de mitjana les petites i mitjanes paguen el 4,98%, el diferencial més alt de tots els països del nostre entorn.
Però res d’això immuta el nostre Govern que prepara noves retallades i disminueix els pressupostos dedicats a fomentar la ocupació, alhora prepara noves retallades de les condicions de treball i de la situació dels pensionistes. Només sembla interessat en fomentar l’efecte crida als especuladors estrangers, potser potenciant una nova “bombolla immobiliària”, i en tenir contentes a les grans empreses que conformen el Consell de la Competitivitat i que estan més optimistes que el propi govern, només cal veure les declaracions del senyors Alierta, Botín o Fainé. Cosa molt normal ja que són els beneficiaris directes de l’acció de govern.
Esperem que el 2014 sigui un any en el que tot comenci a canviar. I no ho esperem per que canviï la política del Govern, sinó per que cal esperar que la pressió del carrer no defalleixi i que les properes conteses electorals, començant per les Eleccions Europees signifiquin l’inici del fi de la hegemonia del PP.
Caiguda del consum i tancament de comerços
Mercedes Sosa i Joaquin Sabina:" Violetas para Violeta"
Des de la seva arribada al poder, ara fa dos anys, el Govern del PP està portant a terme una política global de regressió de drets socials i laborals que ha estat acompanyada d’una forma d’exercir el govern profundament mancada de debat democràtic i que darrerament sembla derivar de forma clara cap a l’autoritarisme.
El Govern de Rajoy i el PP ha dut a terme una profunda involució en tots els aspectes de la realitat social . No ha estat només una retallada derivada de la crisi de drets laborals i socials que ha empobrit el conjunt de la ciutadania. El PP ha dut a terme una profunda involució en el conjunt de la vida social. Així hem vist profunds retrocessos no sols derivats de les retallades econòmiques en serveis socials com l’educació o la sanitat, sinó acompanyat d’involució en els propis continguts d’aquests serveis, vegis el cas de la llei Wert en el camp de l’educació o de la sistemàtica privatització de serveis públics com està succeint en la sanitat. Però la contrareforma global del PP compren tots els camps de la vida social, ho veiem en la reforma de la justícia, en la utilització dels mitjans de comunicació públics i en l’anunci de la revisió de lleis reguladores de drets civils com pot ser el tema de l’avortament.
Durant tot aquest temps aquestes polítiques han anat acompanyades per unes formes de governar mancades de tota sensibilitat democràtica. Manca de diàleg i debat polític amb l’oposició, i per tant debilitant la vida parlamentaria mitjançant l’utilització abusiva de la fórmula del decret-llei a 'hora de governar. Això acompanyatde la mancança a l’hora de donar explicacions tant al Parlament com a la pròpia opinió pública, tot emparant-se en el fet de la seva majoria absoluta.
No es pot oblidar que la degradació democràtica ve acompanyada de l’eclosió dels casos de corrupció que afecten molt directament, encara que no exclusivament, al partit en el govern sense que es doni la més mínima explicació ni rendiment de comptes. Altrament el govern es justifica públicament mitjançant la tergiversació del llenguatge quan no de la mentida sistemàtica pel que fa als resultats de tota la seva actuació de govern.
Aquesta actuació regressiva i de sistemàtic afebliment dels drets i de la pròpia vida democràtica ha estat la duta a terme durant aquests dos primer anys del Govern Rajoy. Però ara sembla que Rajoy, el seu govern i el seu partit volen fer una nova volta de rosca en la seva involució democràtica.
Davant del fet de que són molt conscients de que la seva política no aconseguirà treure al país d’una situació de profunda depressió econòmica i social, que els “brots verds” que pregonen tan sols beneficien uns pocs privilegiats i que la majoria social continuarà patint més retallades en les seves condicions de vida. El govern vol legislar ara per retallar els drets de la lliure expressió, manifestació i vaga, mitjançant mesures legislatives que retallin aquests drets i que li serveixin per atemorir la ciutadania per tal de fer minvar les seves protestes o per a justificar i fer més fàcil la seva repressió davant els moviments reivindicatius i contestataris.
La resposta del carrer
La situació actual és molt greu i caldria qualificar-la com a “emergència democràtica”. El PP ens vol dur a una situació social i política pròpia de les èpoques pre-democràtiques. La llei de Reforma de les administracions locals, la llei “Fernández” dita de seguretat, o la regulació dels serveis mínims del dret de vaga, són passos en aquesta direcció.
Es evident que el PP ha demostrat la raó de la manca de l’aparició de moviments forts d’extrema dreta a Espanya, l’extrema dreta i els residus i els nostàlgics de la dictadura franquista estan dins del propi Partit Popular i formen una part del seu electorat.
La “Emergència democràtica” precisa d’una resposta unitària per part de tots els demòcrates i de totes les organitzacions polítiques i socials democràtiques, caldria crear un “Pacte Democràtic” per enfrontar-se a les polítiques de restricció de la democràcia del PP. Aquesta política hauria de comportar un compromís d’actuació conjunta per actuar tant en l’àmbit legislatiu com en la impugnació legal de les mesures que pugui imposar el Govern Rajoy, i alhora tal com s’ha fet amb la Llei Wert el compromís de derogar tota aquesta legislació en una propera legislatura si el PP perd la majoria i governi qui governi.
Es evident que en aquests moments la mobilització social és necessària però no és suficient. Ara és més imprescindible una alternativa política al PP, una alternativa que no alternància, a la política del govern més ultradreta d’Europa. Es evident que aquesta alternativa no la pot encapçalar el primer partit de l’oposició que va ser qui amb les seves polítiques va obrir la porta i va justificar l’arribada al govern del PP, mitjançant mesures com una Reforma Constitucional feta amb “nocturnitat i traïdoria”. Això no vol dir que el PSOE no sigui una part important del “pacte democràtic”, però és evident que avui és precisa una alternativa nova, que no només signifiqui resistència al PP, sinó una nova política progressista, engrescadora i il·lusionant capaç de disputar la hegemonia política i ideològica a la dreta dominant.
I és aquesta alternativa la que avui es continua notant a faltar. Hi ha molts brots verds que podrien formar part d’aquesta alternativa però no es veu qui té la capacitat d’aglutinar i donar coherència a tots ells per a conformar allò que molts reclamen, quelcom que s’assembli a la Syriza grega.
nuevatribuna.es | 24 Noviembre 2013 - Amb ocasió d’un recent viatge a Xile he tingut ocasió de entrar en contacte amb la realitat social i política del país.
A Xile, com passa també a Espanya, hi ha un cert cansament amb l’entramat institucional i polític del país heretat del temps de Pinochet. La Constitució xilena estableix un complex sistema que impedeix majories clares que puguin dur a terme un canvi constitucional.
El sistema d’elecció a la Cambra de Diputats és el denominat sistema binomial. Per cada llista es poden presentar dos candidats,però per aconseguir la “dupla” és a dir que surtin escollits els dos, la suma de la llista ha de doblar en vots a la seva competidora més propera sinó surt escollit un candidat de cada llista. Alhora aquest sistema comporta la concreció de grans aliances electorals. Fins les darreres eleccions aquestes eren dues “la Alianza” formada per dos partits de dretes: Renovación Nacional ( format per seguidors del pinochetisme) i laUDI ( la dreta més moderada de l’actual President Piñera), d’altra banda hi havia “la Concertación ” centre esquerra format bàsicament per la DC i el PS i altres grups menors. La novetat en aquesteseleccions ha estat l’obertura a l’esquerra de la Concertación formant la “Nueva Mayoría” que ha incorporat al Partit Comunista i altres formacions d’esquerra.
Es evident que a la societat xilena hi ha un cert cansament amb l’actual sistema bipartidistafruit d’una Constitució (repeteixo herència del pinochetisme) que estableix estrictes majories qualificades per efectuar canvis importants. Això s’ha vist reflectit en la baixa participació electoral, cal dir que per primera vegada el vot no era obligatori a Xile.
De dirigents estudiantils a Diputats: Jackson, Vallejo, Boric i Cariola
En l’àmbit polític el principal esdeveniment electoral ha estat la victòria de la Nueva Mayoria ( 12 dels 20 senadors i 67 dels 120 diputats) i especialment l’elecció majoritària de joves ex-dirigents estudiantils que van dirigir les grans manifestacions estudiantils per un ensenyament públic i gratuït. Quatre dirigents de menys de 30 anys han estat escollits, tots ells amb el suport de Nueva Majoria com és el cas de Karol Cariola i Camila Vallejo (ambdues del PC) o de Giorgio Jackson i Gabriel Boric també situats a l’esquerra. Una altra dada significativa és també l’elecció del dirigent camperol, del Sud de Xile, Ivan Fuentes.
Es evident que juntament amb això sembla estar en marxa un procés de canvi en la dreta xilena dirigit per l’actual President Piñera que comportaria una refundació de la dreta allunyada ja de les restes del pinochetisme. Aquesta seria l’oportunitat per a que la Nueva Majoria encapçalada per Michelle Bachelet trobés la majoria parlamentaria necessària per reformar l’actual Constitució i el seu sistema tant electoral com de majories qualificades.
En una situació molt equivalent a la espanyola és evident la necessitat de reforma constitucional per tal d’airejar una vida política necessitada de renovació.
Cal però tenir en compte que en l’actual Xile les restes del pinochetisme es troben visibles i les trobes on menys ho penses. Durant el meu viatge i en una localitat del sud vaig coincidir amb una família xilena d’origen alemany que anava a celebrar el 70 aniversari del patriarca. Investigant per “Google” la seva personalitat va resultar que el tal Manfred Jurgensen era un conegut metge torturador del CNI en temps de Pinochet, i que malgrat ser expulsat del Col·legi de metges, continua gaudint d’una vida privilegiada i regalada i practicant la professió en la "Clínica Alemana de Santiago" i en l’Hospital de les Forces Armades Xilenes.
Manfred Jungersen: metge i torturador
Però alhora cal també destacar fets molt positius, i envejables des de la nostra perspectiva, com és el “Museo de la Dignidad y los Derechos Humanos” que és tot un exemple de memorial en record de les víctimes de la dictadura.
Malgrat tot crec que hi ha un aire d’esperança derivat de la unitat del conjunt de partits democràtics, (el PC ha duplicat el nombre de diputats per exemple) i esperem que el nou govern sigui capaç d’aconseguir les aliances polítiques i socials per a fer una Nova Constitució democràtica i encarar un desenvolupament de la societat que permeti reduir les grans desigualtats socials actualment existents.
El FROB vol acabar la seva nefasta gestió de CatalunyaCaixa, no la va voler col·locar fa uns mesos per que ho volia fer cobrant del comprador, i ara ho farà pagant i desprès d’un rigorós ERO que vol aplicar a la plantilla.
Cal destacar que l’ERO és molt especial, no tan sols per les dures condicions econòmiques, pitjors que les de totes les altres entitats nacionalitzades, sinó també per les seves particularitats. Es vol eliminar tota la plantilla de fora de Catalunya, la qual cosa afecta especialment el País Valencià i Madrid, sinó que tampoc es vol que afecti a la gent més gran al contrari de la resta de casos, sota l’excusa que sortiria més car.
Tot això ens pot fer arribar a la conclusió de que s’està fent un “ vestit a mida” per a un comprador predeterminant. I aquest comprador podria ser Caixabank.
A Caixabank no li interessen més oficines a València ni a Madrid, ni a la resta de l’Estat on estan tancant oficines. Altrament a Caixabank li interessa incrementar la seva quota de mercat especialment en el seu àmbit tradicional de Catalunya. Però hi ha més elements, l’ERO de CatalunyaCaixa es podria complementar amb un ERO posterior a Caixabank, on hi ha quasi dos mil treballadors, de més de 55 anys, que ja van manifestar el seu desig d’abandonar l’entitat en la tramitació del recent ERO.
Es tracta de la gent més veterana, situada bàsicament a Catalunya, la més cara per a l’entitat, i la que menys comparteix l’estratègia de “bancarització” actual de la gestió de l’entitat duta a terme per Juan Mª Nin i el seu equip, que ja no manté el tracte, típic de “laCaixa”, deferent envers els impositors de tota la vida. “laCaixa” o Caixabank ja no és més que això un banc.
També ens hauria de fer pensar el fet de que Caixabank demana la meitat de quantitat al FROB per a fer-se amb CatalunyaCaixa del que demanen altres entitats com Santander o BBVA, 2500 milions d’euros front a 5000.
Hi ha altres factors no econòmics a tenir en compte. Fainé ha estat un element essencial en tot el procés de restructuració-liquidació del sector de caixes. Altrament l’adquisició de CatalunyaCaixa per Caixabank no comportaria cap acusació nacionalista per la pèrdua d’una entitat catalana. I alhora Fainé, que avui en dia és atacat com a enemic des de sectors nacionalistes, com a representant de les posicions de l’empresariat català contrari a aventures secesionistes, es veuria reforçat. Tot això són elements a tenir en compte.
Cal dir que sembla que hi ha una certa preocupació dins de Caixabank per la forma en que el FROB està negociant l’ERO i el clima de crispació creat entre la plantilla de CatalunyaCaixa.
Nin i Fainé
Malgrat això cal també considerar que Caixabank hauria d’anar refrenant les seves ànsiesd’ampliar quota de mercat a qualsevol preu. Caldria fer una digestió de les seves darreres adquisicions. No estan els temps per moltes aventures. En els darrers temps ha hagut de fer diverses marxes enrera per a fer calaix. Ha venut la seva divisió immobiliària de Servihabitat, ha venut locals d’oficines a Carlos Slim, ha venut la meitat de la seva inversió en Inbursa, no ha anat a la ampliació de capital de l’Erstebank austríac, la situació de el BPI portuguès és la mateixa situació del seu país, s’ha parlat de la possibilitat de venda de part de Gas Natural. I ha endarrerit dos anys la recompra de les accions als antics preferentistes mantenint-los una remuneració del 7% anual.
Es evident que això no comporta cap problema, “laCaixa” té encara importants posicions i plus-vàlues en Gas Natural, Telefònica, Repsol, Abertis i d’altres, però si que cal anar amb prudència per que els temps són complexes.
No es pot negar la profunda involució que estem patint a l’Estat Espanyol en tots els ordres, derivada de les polítiques dutes a terme pel Govern del PP, que ha significat una profunda regressió democràtica com a conseqüència d’una lectura limitativa dels propis principis de la Constitució.
La política del PP ha utilitzat la crisi per a fer una política conservadora en la seva globalitat que ha afectat quasi tots els àmbits de la vida ciutadana, comportant una veritable contrareforma pel que fa a la limitació dels drets socials econòmics i laborals de la ciutadania que ens ha fet retrocedir quasi fins als moments predemocràtics.
Res s’ha escapat de la política de contrareformes del PP, des dels drets globals fins els drets individuals de les persones, tot fet a més a més a base d’una actuació legislativa mancada de debat democràtic i fonamentada en l'ús abusiu del Decret-Llei i el menyspreu a la resta de les forces polítiques.
Es per afrontar això i per a donar esperança a la ciutadania que caldria un fort Compromís de Regeneració Democràtica avalada per part de totes les forces polítiques i socials de progrés, signat i ratificat, de revocar tota la legislació antisociali reaccionaria del PP, com a base per a impulsar un pas endavant i unes polítiques antitètiques a les de la dreta reaccionària que ens ha governant.
Es tractaria doncs, ni més ni menys, del compromís de totes les organitzacions per a derogar el més aviat possible, és a dir quan el PP i la dreta perdi la seva majoria absoluta, de forma urgent i sense excuses tota la involució legislativa efectuada en aquesta darrera legislatura.
En aquest sentit caldria elaborar una proposta de llei “òmnibus” similar a la que va fer a Catalunya el Govern d’Artur Mas, amb la col·laboració del PP, i que va eliminar tots els aspectes de progrés introduïts pels governs tripartits. En aquest cas seria a l’inrevés, es tractaria d’eliminar d’un cop la legislació involutiva del PP i la dreta.
Pel que fa a la reforma legislativa, l’acord de les forces polítiques i socials de progrés hauria d’incloure a tall d’exemple:
Revocació de la darrera Reforma Laboral
Revocació de la Reforma de les Pensions
Revocació de la LOMCE
Revocació de la Llei de Costes
Revocació de la llei de composició dels òrgans del Poder Judicial.
Revocació de la Llei de la Justícia
Revocació de la Llei d’Estabilitat pressupostaria
Etc.
Ken Loach: "L'esprit del 45"
Altrament s’haurien d’establir compromisos destinats a combatre els efectes de les polítiques antisocials dels populars en camps com els de l’educació, la sanitat, els serveis socials, etc., potenciant les seves partides pressupostaries.
També es tractaria d’establir compromisos en temes com inversió en Investigació i Recerca, en potenciar les energies alternatives i el desenvolupament d’estructures i indústries innovadores.
El compromís també hauria de fer front a les possibles agressions que pugui efectuar el PP en l’àmbit de les llibertats individuals sigui en temes com l’avortament o pel que fa als drets de les noves formes de vida familiar.
Un altre aspecte fonamental hauria de ser el compromís per una profunda reforma fiscal, que permeti d’una vegada que paguin els que s’han beneficiat de la crisi, les grans fortunes, els especuladors, els defraudadors i evasors, l’economia submergida, l’església. Alhora caldria que la gran banca fes l’oportuna devolució a la societat de la immensa inversió efectuada per la societat en el seu sanejament i no corresposta per l’incompliment de la seva funció d’intermediaris financers que haurien d’haver fet arribar el finançament a la societat.
També caldria establir una acord per tal d’eliminar els efectes centralitzadors de les polítiques del PP i establir el respecte i la potenciació del caràcter plurilingüe i plurinacional de l’Estat.
Aquest Compromís, no pretendria ser ni un Programa de Govern, ni una plataforma d’unitat electoral, sinó simplement un compromís polític de les forces signants per a garantir políticament i parlamentària la regeneració democràtica que el país necessita.
Es evident que si la correlació parlamentària ho permet podria comportar obrir la porta a una Reforma Constitucional que garantís de forma més profunda i duradora els compromisos establerts. Però no hauria de ser l’objectiu primordial.
Es evident que la presentació d’un compromís d’aquest tipus que podria ser presentat per les forces socials, els propis sindicats confederals o la Cimera Social a les diverses forces polítiques també serviria per a que aquestes s’haguessin de retratar davant la ciutadania amb uns inequívocs compromisos electorals. La proposta hauria d’estar oberta a la signatura de totes les forces polítiques que es reclamen d’esquerres o progressistes que ho desitgin. La no signatura també seria demostrativa de les seves voluntats.
Crec que un Compromís per a la Regeneració Democràtica seria avui dia un element que podria permetre elevar la moral de la societat i avançar en una proposta amb l’objectiu d’aconseguir una hegemonia del pensament de progrés enfront l’actual hegemonia de la dreta.
