Polítiques deshumanitzades i amb dosis de sadisme

Rajoy i Gallardón polítiques deshumanitzades i sádiques

nuevatribuna.es | 19 Enero 2014  

Sembla que en les darreres dècades molts s’han oblidat que la “Democràcia” és el sistema polític  en el qual el poble exerceix la sobirania. Es a dir un sistema que permet la intervenció del poble en el govern i fins i tot el que tendeix a millorar la condició de la gent.

Només cal llegir la teoria i contemplar la pràctica. Els governs, sigui el de l’Estat o el de Catalunya estan governant per a millorar les condicions de vida de la majoria de la gent? Caldrà coincidir en que la realitat i la teoria es contradiuen radicalment.

Podem també contemplar com els governs basen sempre la defensa de les seves polítiques en estadístiques macroeconòmiques que en res reflecteixen la realitat de la vida dels ciutadans i ciutadanes.

Aquests dies podem sentir de forma continuada com els membres del Govern de l’Estat amb Rajoy al seu capdavant, o el President de la Generalitat Artur Mas, parlen de les perspectives positives de l’economia i citen dades macroeconòmiques com la baixada de la prima de risc o la pujada de la borsa. Aquestes dades però no s’adiuen amb d’altres que afecten més a la ciutadania.

Al citar les dades negatives els governants sempre ho fan des de la més abstracta neutralitat, sense tenir en compte que moltes vegades estan parlant de persones de carn i ossos.

Així veiem com per exemple el Govern al comentar l’EPA del 3er trimestre del 2013 parlava com d’un fet positiu de que la taxa d’atur va baixar 28 centèsimes respecte al segon trimestre i es situava al 25,98%, és a dir 5.904.700 aturats.  Els aturats apareixen com una xifra més sense tenir en compte que això significa que quasi sis milions de persones no tenen treball, i que per tant elles i les seves famílies tenen una greu dificultat en plantejar-se un pla de vida de futur. La situació de cadascuna d’aquestes persones, la seva situació personal i familiar, no semblen representar res pel Govern. Pel govern de Rajoy és més important parlar de la prima de risc que del drama de 6 milions de ciutadans concrets. La política econòmica del govern, del de l’Estat, del de Catalunya i el de la pròpia UE, no sembla tenir en compte la realitat i els drames personals dels ciutadans i ciutadanes. Es en definitiva una política plenament deshumanitzada i que es fa al servei dels interessos econòmics d’uns abstractes “mercats” que semblen més importants que la vida de la gent.

Que podem dir de quan les estadístiques parlen de l’existència de 2 milions d’aturats que no reben cap prestació social? Que han de dir els nostres governants del fet que 2 milions de persones individualitzades, una a una, no reben cap ajuda per a poder fer front a la seva subsistència?. No sabem el que representa el fet de que cadascuna d’elles no té cap ingrés per sobreviure.

El mateix podem dir davant de fredes estadístiques, que semblen no immutar els nostres governants que parlen de que un de cada cinc ciutadans del nostre país, el 21,6%, viu  per sota el llindar de la pobresa. 

Pobresa infantil: pobresa extrema

Es poden considerar polítiques humanitzades les que no tenen en compte les repercussions en les persones concretes? Que es pot dir de plantejar baixar els pressupostos per a les beques menjadors de les escoles quan 2,5 milions de infants presenten problemes de desnutrició.

Es realment curiós si no fos menyspreable veure com dirigents del PP s’exclamaven i es manifestaven consternats pels “scraches”, davant els seus domicilis, impulsats per la PAH ( Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), i que segons ells havien perjudicat negativament als fills dels polítics afectats. Com es pot ser tant hipòcrites de no tenir en compte la situació, molt més negativa, en que queden els fills de les famílies desnonades? I cal tenir en compte que al 2013 hi van haver uns 500 desnonaments al dia a Espanya. Que és més inhumà un “schache” o una família expulsada de casa i llençada

al carrer?

Plataforma Afectats per la Hipoteca- PAH

Es evident que aquestes polítiques d’austeritat avui dominants estan basades en paràmetres i concepcions ideològiques que fugen de la consideració de la seva repercussió en la vida de la ciutadania. Unes polítiques deshumanitzades és a dir que no tenen en compte la repercussió en les persones i encara més que no busquen, sinó al contrari, millorar les condicions de vida de la majoria de la població.

Caldria plantejar-se d’una forma radical si aquestes polítiques deshumanitzades són democràtiques. Ja que la base de la democràcia és fer una governança que pugui beneficiar i satisfer la majoria, i no a suposats interessos econòmics de reduïts sectors privilegiats.

Però encara hi ha més. En el nostre país ja no només es fan polítiques deshumanitzades, sinó que fins i tot es fan polítiques que comporten fins i tot dosis de sadisme.

Com es pot qualificar el fet d’eliminar de la nit al dia 873.000 targetes sanitàries a immigrants sense papers als qual se’ls hi nega l’accés a la sanitat, amb el que significa per a la seva situació personal,  inclòs  riscos sanitaris pel conjunt de la població.

Que cal dir de la mesura adoptada amb “nocturnitat” durant els dies de Nadal, mitjançant la qual es deixa sense dret a la sanitat pública a les persones espanyoles, que han hagut d’emigrar a l’estranger, a partir dels tres mesos de la seva marxa del país?

I l’exemple més clar d’exhibició d’una política deshumanitzada i sàdica és el projecte de Llei sobre l’avortament del ministre Gallardón. Com es pot defensar una llei en base a una suposada defensa del dret a la vida, quan es regula que la malformació del “fetus” no és raó per a l’avortament i ho diu el mateix govern que ha retallat un 47% les ajudes a la dependència. Es pot ser més sàdic que obligar a una dona a tenir un fill amb problemes i desprès deixar-la abandonada a la seva sort, per a tota la vida?

Les dones tenen dret a decidir sobre el seu cos

Al nostre país el govern de l’Estat no sols està portant a terme una política deshumanitzada pròpia del neo-liberalisme dominant avui al món, sinó que li incorpora uns components sàdics derivats d’una concepció ideològica ultraconservadora.

Crec que es pot afirmar que el conjunt d’aquestes polítiques, moltes d’elles comunes al conjunt de la UE, són contradictòries amb el que cal exigir als govern propis de societats democràtiques.

Ara és el moment de reivindicar “radicalitat democràtica” aixecant una alternativa que comporti tornar a reivindicar una forma de fer política i de governar que estigui al servei de la majoria de la població. Es a dir cal reivindicar el propi concepte de societats i governs democràtics.

Cal posar les necessitats de la població per davant de qualsevol altre consideració. En aquest sentit podem dir que l’alternativa que representa Syriza a Grècia aniria en aquesta línia al reivindicar que cal renegociar les condicions dels rescats de la UE, “ ja que primer s’ha d’atendre les necessitats de la població, que aconseguir garantir el creixement intern, serà la millor forma de poder garantir, en el seu moment, el retorn del deute extern”.

Al nostre país sembla que encara estem lluny de la possibilitat d’aconseguir crear les bases d’una alternativa a la situació actual. Avui no valen alternances, que eliminarien els aspectes més sàdics de les actuals polítiques, però continuarien amb una política regida per plantejaments macroeconòmics allunyats de les necessitats socials. I a hores d’ara l’esquerra política alternativa, aliada amb l’esquerra social, ha aconseguit presentar-se com la veritable oposició a les actuals polítiques, però encara és lluny de ser vista com una alternativa real  a l’actual estat de coses. Cal plantejar unes polítiques radicalment diferents, amb capacitat de disputar l’hegemonia ideològica al conservadorisme actual, que pugui il·lusionar la ciutadania amb un canvi real que retorni la capacitat de creure en un govern amb la participació i al servei de la ciutadania. Això passa per defensar una humanització de la praxis política, una defensa de la regeneració democràtica, dirigida a establir un major benestar social pel conjunt de la ciutadania, que cal aconseguir a partir d’una reducció dels nivells de la desigualtat social existent.

Joan Herrera (ICV) al Congrés de SYRIZA

                                         Mikis THeodorakis: "Eimaste dio"