Un Estat privatitzat al servei dels oligopolis

El monopoli de les elèctriques

nuevatribuna.es | 09 Enero 2014

Des de la recuperació de la democràcia ha estat com un “mantra” repetit pels diversos governs, tant del PSOE com del PP, la necessitat d’acabar amb el monopoli existent de l’Estat, en diversos sectors estratègics com l’energètic, la telefonia, etc. així com acabar amb la presència pública en d’altres sectors com el bancari. Tot això mitjançant una política de desregulació i/o privatització.

Aquesta política s’ha intensificat cada vegada més, i ara el PP inclou en aquesta necessitat  privatitzar els serveis públics essencials com la sanitat, l’educació i fins i tot el sistema de pensions, els serveis socials, o el sistema ferroviari o la distribució de l’aigua de boca en ciutats i pobles. Tot és susceptible de privatitizació en base a la falàcia de que la gestió privada és més eficient i de que la competència beneficia al usuari.

Ja és hora, com va fer fa poc, el dirigent de IU, Cayo Lara de plantejar on ens han conduït aquestes polítiques i que són enriquiments  de les companyes privades i major cost per a la ciutadania.

Avui el nostre país és un conglomerat d’oligopolis de grans empreses que dominen els principals sectors estratègics productius de l’estat en exclusiu benefici propi. Que en absolut han comportat millora del servei a la ciutadania ni en qualitat ni en cost. Alhora veiem com l’estat dedica a compensar aquests sectors oligopolics despeses milionàries, en cas de suposades pèrdues. 

                                         Cayo Lara : Coordinador General de Izquierda Unida

Ens trobem un país dominat per una política basada en socialitzar les pèrdues, inclòs les suposades,  de les grans empreses i oligopolis, mentre els beneficis són sempre privats.

Ho hem vist recentment en el cas de les empreses elèctriques i properament ho podrem veure en un altre sector energètic com és el del gas. S’ha deixat en mans de l’oligopoli elèctric establir el preu del servei. Les mateixes empreses, amb la intermediació bancària, són venedores com a productores i compradores com a comercialitzadores, alhora que han rebut i reben substancioses subvencions públiques per les seves inversions en determinades formes de producció energètica. La conclusió: el preu de la llum és dels més cars de la UE i les pujades del preu en els darrers anys han estat, aproximadament un 70% en 7 anys i el suposat dèficit tarifari que es deu a les empreses elèctriques no baixa sinó que no para de pujar ( a finals del 2012 superava el 30.000 milions d’euros). La conclusió és que les companyes elèctriques tenen cada any beneficis milionaris, mentre que els ciutadans consumidors no veuen cap benefici ni de cost ni de servei en la actual situació de falsa competència. I més de 3 milions de ciutadans estan sota la pobresa energètica, és a dir no poden fer front a la despesa de l’electricitat i el gas.

El mateix ha passat en el cas de la reestructuració bancària. Primer va ser la venda de la banca pública, desprès la liquidació de les caixes d’estalvis, desprès una reconversió i reestructuració monopolística del sector feta mitjançant un rescat de 40.000 milions d’euros per part de la UE que ara haurem de pagar tots. I mentre els grans bancs de l’oligopoli bancari no compleixen amb la seva funció de finançar l’economia productiva ni  les famílies, sinó que cada dia estableixen una major diferenciació de tracte entre grans clients i la resta de clients poc rendibles, incrementant de forma progressiva  l’exclusió bancària. Un exemple del que diem, l’increment mig d’1,5 euros dels pensionistes quedarà absorbit per l’increment de 2 euros en la comissió bancària pel manteniment de la seva llibreta d’estalvis.

Aquests són dos casos on es demostra com la privatitizació no ha comportat ni major competència ni millor servei per a la ciutadania. El mateix podem dir de processos similars sobre el servei de l’aigua de boca en grans ciutats de l’estat. Aquestes concessions privades van en direcció contrària al que s’està produint a la resta de la UE on en molts casos,  s’està tornant el servei de distribució de l’aigua a mans públiques per haver-se demostrat que és més rendible i més eficient.

Ara el PP, a diferència del PSOE,  no en té prou i està portant a terme un procés de privatitizació dels serveis públics bàsics de l’estat del benestar com són la sanitat o l’educació. Cal deixar la sanitat i l’educació pública només com a serveis mínims pràcticament de beneficència per a qui no tingui recursos. En el cas de la sanitat no sols es vol potenciar la sanitat privada sinó especialment les assegurances privades, tot també en base a la llibertat d’elecció. Caldria afegir llibertat d’elecció segons les possibilitats econòmiques.

El mateix passa amb la protecció social, el cas fonamental és l’intent de reduir les pensions públiques de forma que la gent es vegi obligada, per a garantir la seva vellesa, a optar per plans de pensions privats individuals. No diuen res dels perills i manca de seguretat d’aquests plans sotmesos a les oscil•lacions borsàries. Com en el cas de la sanitat es tracta de posar aquest sector en mans de les grans empreses financeres i d’assegurances. Un altre vegada l’estat posant-se al serveis dels desitjos dels “lobbies” empresarials.

Però no tenen prou i ja anuncien d’altres processos de privatització com el de la xarxa ferroviària, En benefici de qui? Novament de sectors empresarials que voldran monopolitzar les parts rendibles i rebutjar les poc rendibles. Només caldria veure l’exemple de la privatització del servei ferroviari que Tatcher va fer a Gran Bretanya i la seva caiguda en qualitat de servei  fruit de la privatització i segmentació del que era un servei públic unificat.

Es que no han tingut prou amb el resultat de la “bombolla immobiliària”  on l’estat a través del Sareb ha hagut de rescatar actius no rendibles, però on alhora no els ha posat al servei de les necessitats socials? Mentre tot anava bé les grans constructores i els sector financer feien el seu agost.  Quan ha esclatat la “bombolla” les constructores han donat promocions senceres en dació de pagament als bancs, si això que no es permet als particulars, i els bancs ho han passat a l’estat mitjançant la creació del banc dolent, Sareb, les pèrdues del qual en el seu cas pagarem tots. Ajudem als bancs mentre aquests desnonen  les famílies.

El mateix podem dir de l’obra pública, encarregada a grans constructores que van normalitzar el que ara és un escàndol a Panamà amb l’intent de sobrecost per part de Sacyr. En l’obra pública és pràcticament inexistent el cas d’obres que compleixen amb el pressupostat, sempre hi ha sobrecostos sobrevinguts. I no passa res!!

Un altre cas són les autopistes amb constructores i concessionàries que si hi ha beneficis se’ls embutxaquen però que si no funcionen el “papà” estat ja es farà càrrec de les pèrdues.

Consejo Empresarial para la Competitividad: el govern dels "lobbies"

Sembla, en definitiva, com si el país fos propietat de les grans corporacions representades en el “Consejo Empresarial para la Competitividad” i que els governs de ZP o de Rajoy hagin estat els seus encarregats de gestionar-lo.

Potser cal dir prou. I l’esquerra que vol ser alternativa, no la que es complau en ser simplement alternança, ha de defensar sense embuts la necessitat, per eficiència i per estalvi,  del control i/o la gestió pública de serveis que són estratègics per a la societat, així com retornar a potenciar els serveis públics essencials, des de la sanitat i l’educació als servis de mobilitat públics. Evidentment tot això ha d’anar acompanyat per un sistema fiscal que permeti un repartiment equilibrat de la riquesa dins del conjunt de la societat.


I això no és revolucionari, és simplement reformista, és tornar a defensar velles posicions defensades en altre temps per la socialdemocràcia clàssica. Només cal veure el magnífic documental “ L’esperit del 45” sobre el govern laborista de Attllee-Bevan per  a tenir una idea del que cal plantejar. Evidentment caldrà tenir en compte el moment actual, el fet d’una Europa dominada pel neoliberalisme més ferotge, però és que potser cal plantejar-se que cal canviar el paradigma no en un sol país sinó portar l’alternativa a l’àmbit del conjunt de la UE. Aquesta hauria de ser la tasca fonamental avui d’una esquerra alternativa tant a Espanya com a la UE i a cadascú dels seus països

"L'esperit del 45": documental de Ken Loach

Pete Seeger : "la Internacional"