El resultat de la reestructuració del sector financer està comportant la creació d’un oligopoli financer al voltant de tres entitats Santander, BBVA i Caixabank. Aquesta situació previsiblement s’incrementarà properament amb la subhasta de NovaCaixaGalicia i CatalunyaBanc.
El més greu de tot aquest procés és que únicament ha beneficiat les entitats oligopolistes i d’altres menors que s’han aprofitat com és el cas del Sabadell i en menor mesura el Popular. Però el procés no ha beneficiat ni la societat ni el conjunt de la ciutadania, ni els treballadors del sector, ni ha millorat el servei financer a la clientela.
El primer que cal dir és que al llarg de tot el temps de la reestructuració des del poder ens han estat tractant amb enganys i mentides com si la ciutadania fóssim menors d’edat.
Es va dir que la reestructuració financera era imprescindible per a garantir una millora del sector amb l’objectiu de reforçar-lo i alhora que permetés de nou fer fluir el crèdit cap a la economia productiva. Desprès el rescat per part de la UE es va vendre com una línia de crèdit destinada al sector financer, que no afectaria l’endeutament públic i que seria retornada pel propi sector.
Ara, en ple estiu, i en veu baixa, el FROB reconeix que l’Estat ha perdut quasi tot el que ha donat a la banca, més de 36.000 milions. I fins i tot ja anuncien que això encara no ha acabat sinó que tot fa preveure que les pèrdues seran més grans. Pèrdues que no es diu directament que pagarem tots en forma de deute públic que pagarem tots per retornar la línia de crèdit.
Lo més greu es que hem perdut tots, en benefici d’uns pocs: els oligopolistes.
Tota aquesta immensa pèrdua equivalent al conjunt de les retallades socials que hem patit com a societat, en sanitat, en educació, en dependència, en drets socials i laborals, en investigació i recerca etc., no ha tingut cap contraprestació per part de les entitats financeres. No hi ha crèdit ni per a les famílies ni per a les empreses mitjanes o petites. No estan complintamb la seva obligació social de fer d’intermediaris financers. Simplement es dediquen a ser més grans sense costos, el seu increment en quota de mercat els hi surt a cost pràcticament “0”. Les adquisicions de les entitats amb problemes, s’efectuen sense retornar lo invertit pel FROB, i encara més amb ajudes diverses com és el cas dels compromisos que l’Estat adquireix amb els compradors mitjançats EPA’s (Esquemes de Protecció d’Actius), que fan que pèrdues futures siguin assumides per l’erari públic i no pel comprador ( cas del Sabadell amb la CAM o de Caixabank amb el banc de València).
Enlloc de donar crèdits les nostres entitats es dediquen a un negoci més rentable i sense gaires riscos com es agafar milers de milions del Banc Central Europeu, a un interès baix inferior al 1%, i destinar-lo a comprar Deute de l’Estat espanyol a un tipus d’interès alt del 5 al 7%. Un negoci fàcil que és increïble que es deixi fer a la UE, és a dir es dona diners a intermediaris que fan negoci, enlloc de deixar-lo directament als estats membres. I cal que recordar que aquests interessos del Deute de l’Estat és la principal partida pressupostària que paguem amb els nostres impostos, és a dir que tornem a beneficiar als banquers oligopolistes.
Zapatero (PSOE) i Rajoy (PP): els responsables polítics
Fins ara la reestructuració del sector financer ha comportat: pèrdues de milers de llocs de treball en el sector, reducció de la competència, milionàries pèrdues econòmiques per a la societat, sense cap benefici visible.
Aquesta situació la veurem agreujada sens dubte en els propers mesos amb la liquidació de les antigues caixes gallega i catalana mencionades. Fins fa poc, aquesta primavera, es va ajornar la venda davant del nul interès de les grans entitats per adquirir-les si a canvi havien de pagar un cert preu. Davant de la posició dels grans bancs el FROB ha decidit rendir-se i ara es volen adjudicar un cop netes, és a dir desprès de fer les reduccions de plantilla (ERO’S massius, es parla de 3000 treballadors a CatalunyaBanc), i fins i tot es plantegen ajudes complementàries del tipus de noves EPA’s al gran banc adquirent. Amb aquestes condicions sembla que tots tres ( Santander, BBVA i Caixabank) estan interessats. Es a dir més deute social i econòmica per a tots i més benefici pels oligopolistes. I a tot això encara està pendent de veure com acabarà el cas Bankia i si s’en sortirà.
I tot fa preveure que això no acabarà, i que previsiblement el Govern haurà d’ampliar el rescat europeu fins als 100.000 euros del límit aprovat del rescat. I això suposaria que una vegada més hem estat enganyats com a ciutadania i que ens voldran fer més deutors d’uns diners destinats al beneficis d’uns pocs poderosos.
I cal preguntar-nos: no hi havia altres alternatives? Evidentment que hi havia i possiblement més beneficioses pel conjunt de la societat. Es podria haver optat perpotenciar una amplia xarxa de Banca Pública que garantís que fluís el crèdit cap a la economia productiva, i que si hi havia un cost de finançament fos per a crear un banc de tota la societat al que li poguéssim plantejar no sols que complís amb la seva funció financera sinó que amb els seu parc d’immobles es pogués crear un parc públic d’habitatges socials per a lloguer o venda. Però per posar en marxa aquesta alternativa caldria haver pres un altre opció política diferent de la que han pres, tant en un primer moment el Govern Zapatero del PSOE, com desprès i de forma més conscient i amb més voluntat el Govern del PP.
Estem en un temps en que hem d’escoltar moltes veus que ens diuen el que hem de fer i com hem de suportar i conformar-nos amb les necessàries retallades que hem de patir.
El més sorprenent de tot és que cap d’aquestes personalitats, que es suposa molt coneixedores de l’economia s’ha d’aplicar ell mateix les mesures que recomana.
Veiem un cas clar, el dels banquers. Tots sabem que la crisi del nostre país i el seu deute ha estat determinat pels excessos de la banca responsable del finançament de la bombolla immobiliària. Es sorprenent que malgrat la seva responsabilitat, de tots els banquers, els que han fet fallida i els que no, no hagin manifestat en cap moment el seu “mea culpa” per la seva responsabilitat, ni en cap moment es considerin culpables de les nombroses males pràctiques realitzades que són moltes: sobreendeutament de totes les entitats; préstecs per sobre dels límits; interessos de mora abusius i usurers; pràctiques de desnonaments sense acceptar dació en pagament ni negociar sortides viables pels endeutats privats, cosa que si que han fet amb les grans constructores; clàusules sol abusives, etc.
El sector bancari ens ha costat milers de milions als ciutadans, però en cap moment els responsables de les entitats financeres, ni de les fallides, ni de les grans entitats que s’han beneficiat de la crisi construint un veritable oligopoli bancari han tingutel més mínim gest autocrític. Al contrari uns, els responsables de les fallides, dissimulen i miren cap a un altre costat com si no anés amb ells. Ho hem vist en tots els casos. Darrerament ho hem comprovat a la Comissió sobre el tema del Parlament de Catalunya on hem vist com els principals responsables de la crisi de CatalunyaBanc “s’espolsaven les mosques”. Narcís Serra, president de l’entitat, atribuïa tota la culpa a la crisi, com si els responsables de les entitats no tinguessin cap culpa i tot fos resultat d’una “plaga bíblica”. En el cas de les entitats beneficiades per la crisis, les que ara formen l’oligopoli financer i que han aprofitat la crisi per incrementar la seva quota de mercat amb el finançament dels contribuents, l’actitud és de una total prepotència, beneint,des del seus sous milionaris, les mesures de retall dels drets socials. Els casos del Santander amb un Conseller Delegat acusat de delinquir i al que retiren amb una pensió astronòmica, o les declaracions del President del BBVA, el més ben pagat, demanant aprofundir en les reformes (és a dir en les retallades), són tot un exemple. Significatives són també les declaracions del conseller delegat de Caixabank, Joan Mª Nin, que textualment va dir en un mitja de comunicació: “Hay que trabajar más y mejor, con más calidad y menos precio”. Cap d’ells però renuncia el més mínimals seus salaris ni pensions milionàries. Es significatiu que España sigui el país on els banquers, segons la ABE (Autoritat Bancària Europea) cobren més d’Europa, 125 cobrenuns 2,5 milions d’euros per persona. I s’atreveixen a parlar de sacrificis
Consejo Empresarial para la Competitividad: "ELS PODEROSOS"
Però no són els únics, ja no parlem dels polítics corruptes com és el cas del President del Govern i altres membres del PP, que apliquen polítiques dràstiques de retallades, que han comportat no sols 6 milions d’aturats, sinó que han reduït un 10% el poder adquisitiu dels salaris i que fan que ara un treball ja no signifiqui sortir de la pobresa. I mentre la ciutadania pateix durament la crisi, ells s’han beneficiat de sobresous i finançament il·legal per part d'empresaris corruptors que s’han beneficiat de concursos d’obra pública per fer gran beneficis. El mateix podem dir de la corrupció que afecta als partits del Govern català de CiU i la responsabilitat personal del President Mas, en temes com el cas “Palau”, que no pot delegar la seva màxima responsabilitat en persones secundàries com el tresorer del seu partit, ell que ha estat precisament el capdavanter a l’estat de les polítiques de retallades.
Dins de la cort de fariseus no poden faltar els responsables empresarials començant pels seus màxims representants: la CEOE. Només cal recordar l’anterior president de la patronal Díaz Ferran que predicava que calia “ Trabajar más y cobrar menos”, ara empresonat per desviar en benefici propi fons de les empreses, i cal recordar com va rebre préstecs milionaris de Bankia, entitat de la que ell era conseller, tot un exemple. En un altre mesura, l’actual president Juan Rosell, predica l’austeritat social i el retall de les condicions laborals, mentre ell al marge del seu càrrec rep importants dietes, pel fet “d’escalfar butaca” en uns quants consells d’administració.
Però al marge de banquers, polítics i empresaris hi ha un altre col·lectiu a considerar els anomenats “experts” que un dia si i l’altre també ens pregonen la necessitat de retallar drets socials i laborals. Un cas il·lustratiu és el dels expert de FEDEA,fundació d’estudis vinculada als grans grups empresarials, que encara no estan satisfets amb les retallades en l’acomiadament de la darrera Reforma Laboral del PP i ara parlen de la necessitat de limitar “un subsidio de paro ultrageneroso”. Aquests especialistes que des de la seva alçada no han de patir la perspectiva de l’atur parlen de que es cobra massa i massa temps el subsidi d’atur i que això significa massa despesa pública. El que no diuen és que el subsidi d’atur està determinat per unes cotitzacions que prèviament han pagat els treballadors, i que segons el que han cotitzat cobren desprès en cas d’atur.
El mateix podríem dir dels experts que el Govern del PP va escollir per analitzar el sistema de pensions. La seva conclusió va ser la de plantejar mesures per rebaixar les pensions presents i futures. Cal dir que una gran part dels experts estaven vinculats a la patronal d’assegurances, i que aquestes i les entitats financeres esperen fa temps l’oportunitat de poder disminuir les pensions publiques per obrir el mercat de pensions privades. Caldria dir dues coses la primera que fa molts temps que hi ha experts, vinculats a les entitats citades que pregonen i presenten tot tipus d’estudis segons els quals fa molts anys que hauria fet fallida el sistema públic de pensions,l’expert” José Antonio Herce, vinculat al BBVA, ja havia anunciat la fallida abans de la fi del segle passat. Cal dir que el cost de les pensions a l’Estat és de “0” ja que es finança tot per cotitzacions socials, i que la despesa en pensions és del 10,1 del PIB molt per sota de la majoria dels països de la UE, que en molts casos cobreixen la despesa per la via impositiva.
Per tant caldria vacunar-nos davant les explicacions “d’experts” i “divulgadors” de neutralitat discutible que un dia si i l’altre també ens venen presentant com a dogmes el que només és una posició preconcebuda i de part.
Cal tenir molt en compte el caràcter ideològic amb que se’ns vol presentar l’actual crisi i el suposat “únic camí” de sortida, el de les retallades i la falsa austeritat. I com els grans responsables econòmics i polítics dela crisi, els neolliberals ens la presenten com una culpa general del conjunt de la ciutadania que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Això és fals, com és falsa la política d’austeritat ja que els costos socials només afecten la majoria social però de la que sempre queda al marge i fins i tot treu forts beneficis la classe dominant.
Es precís afrontar la batalla ideològica, fins ara les dretes europees econòmiques i polítiques, malgrat ser les responsables de la crisi, han mantingut la seva hegemonia ideològica, que els ha permès plantejar com a única sortida aquella basada en un retall de l’estat del benestar i de les condicions laborals i socials que comporten que d’aquesta situació només es surt amb més desigualtat i menys cohesió social.
Es precís articular una resposta política, però també i especialment ideològica, en defensa de la majoria, que qüestioni el model que se’ns pretén imposar i confrontar-lo. Tot això aglutinantuna gran majoria, des dels treballadors als petits i mitjans empresaris. Defensar una altre sortida possible a la crisi amb garantia de més cohesió social i per tant menys retallades i que faci recaure el major cost en els sectors més poderosos social i econòmicament, més responsables de l’origen de la crisi i fins ara els menys afectats per aquesta. L’experiència que a Grècia planteja Syriza és un exemple que caldria exportar al conjunt de la UE, adaptant-lo a la realitat de cada país.
El día 3 de julio se presentó, de forma pública, el Manifiesto de Convocatoria Cívica, patrocinado por un número importante de personas de relevancia social, cultural y profesional, desde Mayor Zaragoza a Antonio Gutiérrez, pasando por Rosa Mª Calaf, Carlos Berzosa, Juan Torres López, Viçens Navarro, Ignacio Ramonet o Pilar del Río entre otros muchos.
El manifiesto tiene el interés de no pretender ser una plataforma política más sino un llamamiento a la movilización ciudadana para combatir y frenar el actual proceso de involución política y social que al amparo de la crisis económica esta realizando el gobierno del PP y acompañado de la inacción y falta de referentes del principal partido de la oposición.
La Convocatoria Cívica llama a la movilización de la ciudadanía en defensa de una auténtica democracia que permita el mantenimiento y mejora de los derechos sociales que se habían conseguido después de múltiples años de lucha y que ahora parecen que se quieren liquidar de raíz.
Plantea como imprescindible acabar con la corrupción, que parece reinar a sus anchas, sin que se planteen medidas políticas para atajarla. Todo ello como fruto de un sistema político caduco, que parece instalado en una normalidad basada en el clientelismo, el abuso del poder y la mediocridad de nuestros dirigentes.
Para ello se hace preciso crear un amplio movimiento ciudadano que permita configurar una alternativa política basada en principios como: igualdad real, participación, diversidad, pluralidad y defensa de los derechos humanos. Para ello es preciso volver a conseguir una justicia que sea igual para todos, que pida responsabilidades a los corruptos y a los depredadores, que han acabado con la esperanza de millones de ciudadanos hoy atrapados en el paro, los desahucios o los engaños financieros.
España forma parte de Europa pero la Convocatoria Cívica no acepta el retroceso continuo del bienestar social y la pérdiday destrucción de nuestra actividad productiva para satisfacer y beneficiar a los grandes especuladores financieros. Defienden un modelo alternativo de integración europea que sea, lo que siempre debió ser, un proyecto de integración al servicio de los ciudadanos.
Para ello la Convocatoria Cívica plantea una serie de objetivos entre ellos:
a) acabar con los privilegios de la banca privada que recibe jugosos fondos públicos, que pagamos con recortes sociales, mientras incumple su función de financiar la actividad económica. Para ello es preciso revindicar entidades públicas que garanticen que el crédito llega a la economía productiva y a las familias.
b) aumentar los ingresos públicos que permitan un repartimiento más equitativo de la riqueza del país. Ello comporta una reforma fiscal en profundidad y la lucha contra el fraude fiscal y la economía sumergida.
c) se debe replantear el pago de nuestra deuda externa de forma más equilibrada en el tiempo y delimitando la deuda pública de la privada, y de las responsabilidades que en la existencia de esta deuda tienenlos deudores especialmente la banca especulativa extranjera.
d) acabar con la manipulación de los medios públicos por parte de los gobiernos de turno, que son responsables en gran manera de la degradación democrática. Hace falta unos medios públicos objetivos y neutrales.
e) es fundamental mantener los servicios públicos de salud universal, educación, pensiones o atención a la dependencia, garantizar el derecho a la vivienda o disponer de un potente sistema de ciencia y tecnología
f) para todo ello es imprescindible un proceso de regeneración democrática política e institucional y garantizar que la ciudadanía tenga, al margen o en paralelo a los partidos políticos, sistemas que permitan su participación directa en las instituciones públicas y en la elección de estas incluyendo el sistema judicial.
SI SE PUEDE, SI QUEREMOS
No hay duda que la propuesta de la Convocatoria Cívica es una propuesta abierta y una apuesta por la regeneración democrática desde unos presupuestos de radicalidad democrática que se enfrenta directamente al actual proceso involutivo que padecemos.
Su objetivo es la movilización de la ciudadanía para forzar la creación de una alternativa político-social de amplio espectro que nos permita un cambio radical frente a la actual situación. Los promotores del manifiesto no pretenden ser los actores de este proceso, evidentemente político, pero que precisa de un amplio soporte y control social para llegar a buen término estas propuestas.
Creo que seria negativo que desde las opciones políticas progresistas, de la izquierda alternativa y/o ecologista se analizara con displicencia esta propuesta, en la que es evidente que puede haber actores políticos más comprometidos, como podría ser el caso de Izquierda Abierta, pero que en ningún caso le resta su importancia ni su autonomía a la vista de la personalidad, la capacidad y la pluralidad de los promotores.
Si alguna falta se le pudiera plantear al manifiesto de la Convocatoria Cívica es la ausencia de referencias a la necesidad de una mejor articulación territorial del Estado que permitiera garantizar plenamente el carácter plurinacional de este. Creo que es una falta a corregir posiblemente por la falta de participación en su elaboración de personalidades periféricas.También se debería concretar la necesidad de una nueva Ley Electoral que acabe con sistema clientelares derivados del bipartidismo, garantice la participación de la ciudadanía y mejore la democracia interna en los partidos a la hora de establecer sus listas electorales.
Pero el objetivo fundamental de la apuestaplanteada en la presentación por Mayor Zaragoza, Garzón, García Montero, Almudena Grandes y Antonio Gutiérrezes poner en marcha una plataforma de confluencia de ideas, proyectos y entidades para una alternativa a la involución que actualmente padecemos.
Nelson Mandela serà sens dubte una de les personalitats que amb més forta empremta ha marcat el segle XX i començament del XXI.
No ha estat únicament un gran lluitador per les llibertats, la principal referència en la lluita contra el “apartheid” a Sud-Àfrica, una persona que ha patit més de 25 anys de presó a Robben Island, sinó que ha estat una personalitat capaç d’elevar-se per sobre del seu patiment personal i del seu poble i dirigir amb un gran exercici polític i ètic tot un procés de reconciliació del poble sud-africà per tal d’aconseguir la seva conversió en una societat democràtica i multicultural. La personalitat que va dirigir des de la direcció de l’ANC (Congrés Nacional Africà) un procés històric de reconciliació entre la majoria de color i la minoria blanca, en especial "l'afrikaner” que havia ostentat un poder opressiu profundament violent sobre la majoria no blanca, a partir de unes lleis d’aplicació basades en el racisme més extrem.
Mandela i els seus companys en la direcció de l’ANC, que incorporava membres blancs, especialment del PC de Sud-Africa, va ser la principal organització opositora al règim de l’”apartheid”. Primer per mitjans pacífics i no violents i posteriorment incloent-hi l’oposició armada a través del ” Umkhonto we Sizwe” ( la Llança de la Nació).
Es evident que en la seva lluita Mandela va tenir molts acompanyants importants com el seu company Walter_Sisulu, el dirigent a l’exili Oliver_Tambo, blancs com Joe_Slovo, dirigent de l’ANC i del PC. Juntament amb ells cal destacar altres importants lluitadors que van deixar la seva vida com Steve_Biko o Chris Hani .
El llegat de Mandela és el del seu exemple i la seva ètica, i la de molts dels seus companys, i el seu comportament a la seva vida. I això serà patrimoni de tots els que lluiten per un mon més just.
Ni l’evolució del seu país, de l’ANC, ni la dels seus familiars, tindrà res a veure amb el judici a la gran figura que sens dubte passarà a la història com a referència d’integritat, intel·ligència i capacitat de lluita i de reconciliació amb els seus adversaris sense renunciar mai als seus propis principis.
Mandela el pres “46664” de Robben Island, el lluitador anti-apartheid, el dirigent polític i la personalitat ètica estarà sempre en la referència de les persones de progrés com algú a imitar
NELSON MANDELA: Un exemple a imitar
Frases de Mandela:
“ L’educació és l’arma més poderosa que es pot usar per a canviar el món.”
“Detesto el racisme, per que el veig com a quelcom bàrbar, vingui d’un home negre o d’un home blanc.”
“Vaig aprendre que el coratge no era la absència de la por, sinó el triomf sobre ella. El valent no és qui no té por, sinó el que guanya a aquesta por.”
“Mai, mai i un altre cop mai, ha de succeir que aquesta terra tan bella experimenti l’opressió d’una persona per una altra.”
“No pot haver-hi una revelació més intensa de l’ànima d’una societat que la forma en la que tracta els seus infants.”
“Ser lliure no és solament desfer-se de les pròpies cadenes, sinó viure d’una forma que respecti i millori la llibertat dels altres.”
Amb l’aprovació el divendres 7 de juny del Projecte de Llei de Caixes i Fundacions Bancàries, es dóna el tret final a la existència centenària de les Caixes d’Estalvi a l’estat espanyol. Es se’ns dubte el tret de gràcia que comporta la liquidació i tancament d’unes entitats que han arribat a controlar el 50% de la quota del mercat financer.
Les Caixes d’Estalvi han tingut sempre uns enemics molt importants, encapçalats per la Banca Privada però no exclusivament per ella. També des de sempre tant des del PSOE com del PP han hagut forts intents de liquidar-les.
Les Caixes d’Estalvi van estar impulsades pel Govern de la UCD i especialment pel ministre Fuentes Quintana, que va estructurar la primera regulació que donava a les caixes majors possibilitats de competir amb la banca privada. Però ja amb el primer Govern del PSOE van aparèixer enemics declarats començant pel Ministre Carlos Solchaga,procedent del mon bancari, que ja va intentar un primer i fracassat intent de privatització al regular les denominades “quotes participatives”, una espècie d’accions que en un primer moment no tindrien drets polítics en les entitats, però que era l’inici d’introduir capital privat. L’intent no va reeixir, cap caixa va emetre quotes durant molts anys, i aquestes entitats van afrontar el major moment d’expansió especialment a partir de l’any 90.
Carlos Solchaga (PSOE): el precursor de la liquidació
La partida però estava plantejada i l’única defensa de les entitats era la seva bona gestió i el seu arrelament social. Mentre aquests dos elements es mantinguessin les caixes estarien blindades enfront els seus poderosos enemics.
La situació però va començar a canviar amb el desenvolupament de la “bombolla immobiliària” a finals dels 90 i l’inici dels 2000. Les Caixes com els Bancs es van sobreendeutar i es van arriscar en “l’orgia del crèdit barat”, fins que va arribar el trist despertar de l’esclat de la “bombolla” i la vinguda de la crisi.
Es evident que cal establir diferències, hi ha caixes, com bancs, que van ser més prudents que d’altres i que van estar millor o pitjor gestionades. I per tant els resultats van ser diferents en uns i altres casos.
Com ja he dit en d’altres ocasions la vinculació de les caixes amb els promotors va ser molt similar a la dels grans bancs. Ningú pot obviar que els grans bancs espanyols Santander i BBVA tenen resultats negatius en el seu negoci dins de l’estat, i que els salva la seva dimensió internacional. La principal diferència està en el major pes de les economies familiars en les caixes d’estalvi i com un fort atur té un efecte devastador en les famílies i per tant en les seves entitats de crèdit.
L’esclat de la “bombolla immobiliària” té una repercussió molt forta en el sistema financer i especialment en les entitats mes dèbils o pitjor gestionades.
Cal aquí exposar que en res va ajudar l’actuació al llarg del temps de gestació de la crisi dels supervisors, en especial del Banc d’Espanya i del seu darrerGovernador, Miguel Angel Fernández Ordoñez, un enemic declarat de la pròpia existència de les caixes d’estalvi. A la seva manca d’actuació, deixant a les entitats sobreendeutar-se per exemple, es deu en gran mesura la crisi del sistema.
També cal tenir en compte les responsabilitats polítiques del Govern de Zapatero, i del principal partit de l’oposició que només van coincidir en el “Real Decreto Ley de 9 de julio de 2010, de Órganos de Gobierno y Otros Aspectos del Régimen Jurídico de las Cajas de Ahorros”, que va ser el primer pas en el desmantellament del sector de les caixes d’estalvi.
Amb aquest Decret es va optar per una sortida que va conduir a la situació actual, es va forçar la concentració de caixes, fusionant caixes mal gestionades i amb problemes amb d’altres que tenien bona gestió. Va ser l’aplicació de la doctrina de posar pomes podrides amb pomes sanes amb el resultat d’un podriment generalitzat, o encara pitjor fusionant grups de caixes mal gestionades amb conseqüències com Bankia o NovaCaixaGalicia.
Es evident que hi havia altres opcions, des de nacionalitzar entitats, crear una banca pública que garantís l’arribada del crèdit, crear un banc dolent i traspassar-li immobles per a fer un parc d’habitatges socials, etc. Però es va prendre una opció política determinada que va conduir a un empitjorament de la situació i a l’enfortiment d’un oligopoli bancari.
Desprès va venir el rescat bancari i es continua amb l’opció de rescatar entitats per a un cop sanejades posar-les al millor postor i mentre la manca de crèdit continua i s’agreuja.
Luis de Guindos (PP): l'enterrador
I ara amb el seu Projecte de Llei de 7 de juny es vol donar el cop final al que queda de les Caixes. En el Proyecto es regula una llei de caixes dirigida a un sector quasi residual composat per dues caixes minúscules Ontinyent i Pollença. La resta es converteixen en Fundacions Bancàries que fan la seva funció de forma indirecta a través d’una entitat bancària. I aquí ve el “cop de gràcia”, amb aquest projecte es tracta de limitar i liquidar a llarg termini el paper de les caixes ben gestionades, com per exemple “laCaixa” o les caixes basques entre d’altres. A les Fundacions Bancàries se’ls hi posen tots els entrebancs possibles que no es posarien a cap accionista majoritari en cap altre societat. Així cap membre del Consell d’una Fundació que sigui majoritària en una entitat financera podrà tenir càrrec en aquesta. Es a dir el President de “laCaixa” majoritària en Caixabank no podrà ni tant sols ser conseller del banc. Altrament es fomenta que les Fundacions Bancàries que siguin majoritàries en un banc vagin perdent la seva majoria. En cas de ampliació de capital o no podran acudir o si ho fan les seves noves accions no tindran drets polítics amb la qual cosa disminuirà el seu pes gradualment. Són unes condicions que ningú defensaria en un sistema capitalista per a cap altre tipus d’empresa ni d’accionista.
I ja per aprofitar l’ocasió, estableix la dependència de les Fundacions Bancàries que tenen el seu àmbit per sobre d’una comunitat autònoma del Ministeri d’Economia enlloc de dependre de la comunitat d’origen. Així d’un cop una entitat com “laCaixa” ja no dependrà de la Generalitat de Catalunya, ( no se si s’adona el President Mas, ell que vol crear suposades estructures d’estat i li treuen una competència financera bàsica). Es a dir es centralitza la competència de les antigues caixes.
En definitiva es tracta de liquidar d’una vegada per totes les Caixes d’Estalvi a fi de que dins d’un temps hagin desaparegut de la memòria col·lectiva.
La desaparició de les caixes i la manca d’una banca pública signifiquen un greuge per a la societat. No hi ha garanties de que el finançament arribi a tothom, es fomenta l’exclusió financera i s’elimina tota evidència de banca social.
Molts diuen que és un requeriment de la Unió Europea, però caldrà recordar que a Alemanya continuen existint caixes i moltes en pitjors condicions financeres que les nostres ( un dels secrets més guardats d’Àngela Merkel) i que a França les dues principals entitats financeres són començant pel Crèdit Agricole, entitats de capital social.
Caldrà agrair al PSOE i al PP que hagin aconseguit, desprès de 40 anys d’intentar-ho, liquidar unes entitats financeres de caire social que eren part de la nostra història i del nostre paisatge social.
En el present article passo a explicar algunes de les qüestions que volia plantejar a la Comissió investigadora que s’ha creat al Parlament de Catalunya referida a la crisi del sector i que no podré efectuar al ser vetat pels vots de CiU i PP.
Avui en general és normal posar l’exemple de les Caixes d’Estalvi com entitats mal gestionades i responsables de molts dels mals del nostre sistema financer. Cal dir que caldria matisar molt aquesta apreciació en alguns aspectes.
En primer lloc les caixes d’estalvi durant molts anys, en alguns casos més de cent anys, han dut a terme una tasca positiva canalitzant l’estalvi popular, evitant l’exclusió financera i fent un retorn a la societat en forma de dividend social.
Les Caixes han canviat i molt en els darrers 25 anys del segle XX, i això ha estat fruit de la pressió dels seus directius i especialment de la voluntat del legislador polític que les ha anat equiparant a la banca privada.
Es evident que en els darrers temps, les caixes es van sumar amb alegria i sense mesurar les conseqüències a la “bacanal especulativa del totxo”. Però també cal dir que algunes ho van fer en major mesura mentre que d’altres van efectuar una gestió més ponderada. Cal afegir també dues coses, la primera que també els bancs van entrar en la “bacanal” i que en el cas d’alguns gran bancs com Santander i BBVA, la seva relació amb els grans promotors va ser equivalent a la de les caixes, la diferencia està en el grau de diversificació i especialment de la seva internacionalització que els ha permès tenir uns resultats globals positius malgrat els fets a Espanya fossin negatius. La segona és que el problema no ha estat només al nostre país, ningú parla de la situació de les caixes alemanyes la situació de les quals és molt qüestionable, però que tenen la sort de tenir la flassada protectora de la Sra. Merkel.
Entrarem a analitzar la situació de les caixes i alguna de les seves actuacions més qüestionades i ho farem analitzant el cas de les caixes catalanes, teòricament les menys polititzades de l’Estat. Malgrat no estar “polititzades” en aquests moment només resta una Caixa de les onze que havien conviscut a Catalunya.
1.- El marc legislatiu i el govern de les caixes.
En primer lloc caldria dir que la problemàtica de les Caixes d’Estalvi a Catalunya deriva d’una Llei de Caixes que va deixar el seu total control en mans dels seus directius. Això deriva de la primera Llei establerta en temps del President Pujol, i que la “vox populi” sempre ha apuntat a que va ser elaborada per en Josep Vilarasau, aleshores Director General de la Caixa.
En mans de les entitats, és a dir dels seus directius, es deixava en gran mesura la pròpia composició dels seus òrgans de govern. Cal dir que en el cas de les Caixes catalanes el poder ha residit sempre en l’equip directiu, la qual cosa ha comportat arribar a que en la principal caixa del país, ja fa temps es tradició que el Director General sortint es converteixi en President de la pròpia entitat. Cal dir que el màxim poder que en les caixes catalanes té el Director General, a les de la resta de l’Estat es deixa en mans d’un equivalent President executiu.
La selecció dels candidats a membres dels Consell d’Administració es deixa en mans dels gestors de les entitats, que han mantingut un poder quasi total sobre la gestió i la pròpia administració, mitjançant la important delegació de funcions del Consell en els seus màxims responsables executius Directors i Presidents.
Aquesta situació del control de les entitats en poques mans, les dels màxims gestors no és exclusiva de les Caixes d’Estalvi sinó que es produeix així mateix en moltes de les gran empreses del país, incloses les de l’IBEX 35, on el poder també està en exclusiva en poques mans, les dels seus màxims directius i com a màxim en la dels representants dels accionistes de referència.
Cal dir que la informació que es donava als membres dels consells era mínima. Així en el cas d’una caixa gran, que potser era de les que més informació posava a l’abast dels consellers, ni tant sols es donava als consellers els estatuts de la entitat quan entraven a formar part del Consell d’Administració, que es on es descriuen les seves funcions i responsabilitats. Els consellers només podien anar a consultar els temes de l’ordre del dia el mateix dia del Consell, i així i tot en una informació reduïda. Fins i tot els consellers no disposaven ni tant sols de còpies de les actes de les sessions. Això és fruit del procés de selecció i control dels membres del Consell, del qual tan sols escapaven els representants dels treballadors escollits per elecció de la plantilla.
Dirigents de Caixa Penedés processats
Un cas extrem del caciquisme en algunes caixes el representava la situació a Caixa del Penedès on la Comissió Executiva estava composada només per tres persones, El President, el Director i un impositor. Mentre el Consell es reunia només cada dos mesos i l’executiva tenia pràcticament delegades totes les facultats. Aquesta situació denunciada reiteradament des de CCOOa la Conselleria d’Economia, només es va resoldre, amb el Conseller Castells, en la darrera reforma de la Llei de Caixes, on es va establir l’obligatorietat de que l’executiva estigués composada per tots els sectors representats al Consell.
2.- L’espinós tema de les participacions preferents.
En primer lloc cal dir que sembla força discutible la pròpia figura de les participacions preferentsi la seva aprovació pels òrgans reguladors CMNV i Banc d’Espanya, ja que estem parlant d’uns productes financers sense data de caducitat.
També sembla increïble que el regulador, Banc d’Espanya, no tingués res a dir de la seva comercialització entre clients sense cultura econòmica. La responsabilitat dels directius de bancs i caixes va ser molt important, ells van determinar la col·locació del producte de participacions preferents entre clientela poc especialitzada, cosa que no van efectuar, per raons obvies, entre clients institucionals ni amb els dotats de cultura financera, per raons obvies.
Cal dir que fins els propis empleats de les entitats no eren conscients del producte que col·locaven. I és que tant les participacions preferents com el deute subordinat van funcionar durant molts anys amb l’existència d’un mercat secundari intern dins de les pròpies entitats, la qual cosa permetia que els clients poguessin desfer-se de les seves participacions. Però a l’estiu del 2011 una nota de la CMNV va prohibir aquesta pràctica obligant a que tots els intercanvis es fessin en mercats oficials, la qual cosa va col·lapsar el sistema per les pèrdues que això comportava. Fins aleshores els propis empleats de les entitats financeres estaven convençuts de les possibilitats d’intercanvi intern d’aquests productes. Fins i tot es dóna el cas de càrrecs d’un cert nivell que van convertir en participacions preferents, amb motiu de la seva jubilació, el seu fons de pensions, tan segurs estaven de la seva possibilitat de fàcil venda.
Els perjudicats per la crisi
3.- Les raons d’una crisi
Tant les caixes d’estalvi com la banca privada van endeutar-se en gran mesura per sobre de les seves possibilitats durant el temps de la “bombolla immobiliària”, sense que ni des dels Governs ni els reguladors es fes res per evitar-ho. Amb la crisi de “ la bombolla” les caixes han sofert més que els bancs per la seva pròpia estructura més vinculada a la situació de la ciutadania. Tant les caixes com els bancs han sofert l’impacte de la crisi dels promotors, però és evident que les caixes han sofert més la repercussió de la crisi, en especial l’atur, en els particulars, la seva clientela habitual i majoritària. La gran banca ha suportat més bé la situació degut a la seva diversificació internacional, però els seus balanços només de l’Estat també són negatius. Podríem dir que estem davant d’un cas molt similar al de la banca industrial que va desaparèixer com a conseqüència de la reestructuració industrial dels anys 80.
Els directius de les caixes catalanes van cavar la fossa de les seves entitats al sortir dels seus mercats naturals i voler créixer més del que podien, enlluernant-se amb la possibilitat de beneficis ràpids derivats de creixement immobiliari. O en el cas de Caixa Catalunya per optar per unes formes de participació directa en promotores immobiliàries, opció que s’ha demostrat a posteriori suïcida.
La crisi que es va donar per la mala gestió per part d’algunes caixes, moltes tenien una gestió positiva, es va veure multiplicada per la política impulsada des del govern i el Banc d’Espanya, òrgan regulador i de control.Aquest van impulsar la fusió entre caixes solvents i caixes amb problemes amb el resultat de podrir les entitats resultants. Encara més greu varen ser casos com Banca Cívica o especialment Bankiaon es va promoure la fusió de múltiples caixes problemàtiques amb els resultats que tots coneixem.
4.- El paper dels representants dels treballadors:
Els representants dels treballadors han estat sempre una minoria dins dels Consells d’Administració. Així i tot en molts casos han estat la minoria més activa al tenir un coneixement del funcionament intern de les entitats. Dit això és evident que els hi mancava com a la resta una gran part del coneixement de la realitat de la gestió econòmica.
Malgrat això cal dir que els representants dels treballadors, en concret els de CCOO, han estat decisius en alguns temes de gran importància:
a- En la fusió de la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona el representants dels treballadors i CCOO van tenir un paper essencial al donar suport a la mateixa condicionant-lo a un acord sobre les condicions de la plantilla. La posició sindical venia però determinada pel coneixement de la situació de les dues entitats la primera afectada greument pel cas de l’escàndol de les“les primes úniques” i la segona en una difícil situació econòmica que li impedia complir amb el compromís de dotació del fons de pensions i en perill d’intervenció.
b.- Quan el aleshores Director de Caixa de Catalunya Sr. Costabella va comprar l’asseguradora MNA, sense tenir l’acord preceptiu del Consell d’Administració,només la pressió externa, de que aquest fet es faria públic, va obligar a la Presidència a proposar al Consell la destitució del Director.
c- Quan el Sr. Vilarasau es va convertir en President de la Caixa va voler nomenar dos directors generals,malgrat estar en contra del que establia la Llei de Caixes. Això com reconeix el propi ex President en les seves memòries va trobar l’oposició del aleshores conseller d’Economia Sr. Artur Mas, malgrat que el President Pujol era més comprensiu. El Conseller Mas es va basar en la impugnació plantejada pels representants de CCOO.
Es evident que la presencia en el consells donava als representants dels treballadors un major coneixement de la realitat de la empresa. Però té raó Ignacio Fernández Toxo quan planteja la necessitat de no participar al no poder accedir a totes les eines de control i per contra estar involucrats en major o menor nivell en la gestió de les entitats.
5.- A “modus” de cloenda:
La crisi de les caixes d’estalvi ha estat responsabilitat de la pròpia legislació, dels seus òrgans de govern, de la manca de control dels reguladors i l’omnipotència dels directius sense controls adequats. Per tant les responsabilitats estan en les entitats i els seus directius, però van més enllà. Estan també en els àmbits dels reguladors i els responsables polítics autonòmics i estatals.
I cal dir que la desaparició d’aquestes entitats ha estat fruit d’una decisió política de liquidar-les, en benefici de determinats interessos financers. Podien donar-se altres sortides però s’ha optat per la que perjudica als impositors, els treballadors de les caixes i a la pròpia societat en el seu conjunt. Per que no hi ha dubte que la solució escollida comporta un perjudici greu per a la societat, per que suposarà l’exclusió financera del sectors més desafavorits de la societat, la pèrdua del dividend que és l’obra social i que beneficiava directament entitats delTercer Sector, i per que la Reforma Financera tal com està dissenyada només fa que potenciar un oligopoli financer.
La crisi econòmica ha comportat la pitjor crisi política i social de l’existència de la Unió Europea. No hi ha dubte que la ciutadania està perdent confiança en la idea d’Europa. Isembla que raons no falten.
Durant els darrers temps l’Europa Institucional s’allunya cada vegada més dels ciutadans que la composen, que veuen com els interessos i les propostes que es discuteixen en el si de la Unió no tenen res a veure amb la prioritat de les seves vides quotidianes.
Les polítiques europees estan mancades de la més mínima solidaritat entre els països integrants. Cada cop més les diferències entre països es fan més evidents., així com que la qualitat de vida dels pobles que la composen no és la seva prioritat.La Unió Europeas’assembla cada vegada més a un pur mercat on s’imposen els interessos del més poderós. El pas d’una Alemanya europea a una Europa alemanya ha comportat una pèrdua de la consciència d’una Europa Unida, alhora que es fan més evidents els defectes de la construcció europea, especialment les seves mancances no sols pel que fa a la unió monetària, sinó pel que fa a la unió fiscal, econòmica, social i especialment a la mancança més important: la d’una Unió Europea governada per una Unitat política i democràtica institucionalitzada.
Sembla oblidar-se la raó inicial de la creació del germen de la Unitat Europea. Es tractava d’avançar cap a una Europa més unida, de crear un espai de col·laboració, que posés fi per sempre més a les confrontacions entre estats del vell continent, en especial entre França i Alemanya. Es tractava de crear un nou espai econòmic, com a embrió d’un nou espai polític, que ajudés a fer una unificació progressiva entorn els valors de la pau, la llibertat, la democràcia i l’estat del benestar. Evidentment també es tractava de crear un espai capaç d’oferir una situació social favorable en la confrontació amb la Europa de l’Est encapçalada per la URSS.
L’experiment va tenir un èxit indubtable i va ser una realitat per als països fundadors i un punt de referència per a la majoria de la resta de països. Ara la realitat dels 27 països que formen la UE semblava confirmar l’èxit del projecte, però és precisament ara que es posa en qüestió el futur del projecte.
Potser el que passa és que la Unió Europea ha avançant massa ràpidament en diverses qüestions com l’ampliació, i en aspectes com la unió monetària, sense consolidar ni donar cap prioritat a la integració social i ciutadana, ni a la democratització de les institucions.
Avui en dia una gran part de la ciutadania ha perdut la confiança en la idea d’Europa. Observa la Unió Europea com una cosa allunyada dels seus problemes, quan no com la responsable icausant de la seva negativa situació actual. La unitat sembla esquerdar-se entre el diversos països. Sembla que més que el bé comú de la Unió, cadascú busca el seus interessos estatals. Les acusacions, siguin d’hegemonia, o de viure per sobre de les seves possibilitats, es llencen entre uns i d’altres.
Mentre la crisi s’enfronta amb polítiques equivocades que no fan entreveure cap sortida a curt termini i provoquen greus situacions socials en els pobles més afectats. No es veu cap iniciativa solidària sinó que només es parla de mesures d’ajuda subjectes a contrapartides doloroses.
La societat europea nota la crisi,però enlloc de veure un far que els indiqui una sortida favorable pel conjunt dels seus components només veu, i així se li presenta, càstigsen el cas dels més endarrerits, o pagament sense fons per als indolents en el cas dels països més rics.
La idea d’una Alemanya que domina finalment i de forma prepotent, aquesta vegada amb el seu potencial econòmic, el conjunt d’Europa causa recels així com rebuig en moltes societats on encara està recentel passat del darrer segle.
Però alhora es generen efectes més negatius: l’aparició de noves formes de radicalismes nacionalistes i xenòfobs o populismes de tot tipus i opcions euroescèptiquesguanyen terreny en molts dels estats.
Ens trobem amb una situació molt perillosa, una Europa institucional dominada per una dreta a qui només interessen els mercats i l’economia, i una contestació abanderada per opcions que signifiquen un renéixer de posicions nacionalistes exclusives
La Europa dels treballadors: CES
I la esquerra on està? De moment ni està ni se l’espera pel que sembla. Només el limitat paper de la Confederació Europea de Sindicats dóna una idea d’una altra concepció d’Europa basada en la solidaritat i els drets socials i la unitat democràtica.
I és aquesta idea crítica però europeista la que cal impulsar per tota la gent que creu necessària la idea d’una Europa forta que sigui un “focus” de llibertat, igualtat i solidaritat. Una Europa unida econòmica, monetària i fiscalment, però una Europa que fonamentalment avanci en la unitat política, social i laboral, i amb la institucionalització democràtica, amb una governança democràtica amb un Parlament democràtic amb poders legislatius i de control real de l’executiu, i un Govern realment democràtic de la Unió.
El proper any hi ha eleccions al Parlament Europeu, i pot ser la demostració del fracàs d’Europa. La possibilitat d’una baixa participació com a reacció davant unes institucions que la ciutadania veu allunyades de la seva realitat pot ser una de les realitats. L’altre encara més negativa és la presència en l’Europarlament d’una important presència de forces antieuropees i/o antidemocràtiques contraries a la idea d’una Europa Plena Unida i democràtica.
Davant d’aquesta cruïlla cal un replantejament de totes les forces d’esquerra, de la moderada i de la alternativa. La solució a aquesta crisi només es pot aconseguir a escala europea, cap país podrà sortir sol de la crisi i de la dictadura dels mercats. Cal revertir el camí actual de la Unió, el de l’austericidi i las retallades. Cal donar un altre paper al Banc Central Europeu, com a instrument per a desenvolupar un impuls a polítiques de creixement econòmic. Cal un impuls per a cohesionar l’Europa política i monetària, impulsar les polítiques comuns, però especialment cal un impuls imprescindible i prioritari a la creació d’una Europa política i socialment unida, democràtica i solidaria que permetia la ciutadania reconciliar-se amb l’ideal europeu.
I per aconseguir-ho cal aglutinar en programes alternatius i creïbles les forces de progrés. Tant per un costat l’esquerra moderada, com per altra banda un front unit de les forces alternatives i critiques de l’esquerra, superant espais com els dels Verds Europeus o el de la Esquerra Unitària Europea, tant en l’àmbit del nostre estat, com dels països del Sud d’Europa i del conjunt dels països de la Unió.
Està en joc el nostre futur, més important que la situació de cada estat, o de cada comunitat autònoma. Els problemes es creen i es resolen cada vegada més en àmbits supranacionals. Qui no ho vegi o només vulgui convertir les eleccions al Parlament Europeu en un problema domèstic farà un mal favor a la ciutadania d’arreu.
