Un oligopoli financer que paguem tots

Gonzalez, Fainé i Botín: la cara de l'oligopoli

El resultat de la reestructuració del sector financer està comportant la creació d’un oligopoli financer al voltant de tres entitats Santander, BBVA i Caixabank. Aquesta situació previsiblement s’incrementarà properament amb la subhasta de NovaCaixaGalicia i CatalunyaBanc.

El més greu de tot aquest procés és que únicament ha beneficiat les entitats oligopolistes i d’altres menors que s’han aprofitat com és el cas del Sabadell i en menor mesura el Popular. Però el procés no ha beneficiat ni la societat ni el conjunt de la ciutadania, ni els treballadors del sector, ni ha millorat el servei financer a la clientela.

El primer que cal dir és que al llarg de tot el temps de la reestructuració des del poder ens han estat tractant amb enganys i mentides com si la ciutadania fóssim menors d’edat.

Es va dir que la reestructuració financera era imprescindible per a garantir una millora del sector amb l’objectiu de reforçar-lo i alhora que permetés de nou fer fluir el crèdit cap a la economia productiva. Desprès el rescat per part de la UE es va vendre com una línia de crèdit destinada al sector financer, que no afectaria l’endeutament públic i que seria retornada pel propi sector.

Ara, en ple estiu, i en veu baixa, el FROB reconeix que l’Estat ha perdut quasi tot el que ha donat a la banca, més de 36.000 milions. I fins i tot ja anuncien que això encara no ha acabat sinó que tot fa preveure que les pèrdues seran més grans. Pèrdues que no es diu directament que pagarem tots en forma de deute públic que pagarem tots per retornar la línia de crèdit.

Lo més greu es que hem perdut tots, en benefici d’uns pocs: els oligopolistes.

Tota aquesta immensa pèrdua equivalent al conjunt de les retallades socials que hem patit com a societat, en sanitat, en educació, en dependència, en drets socials i laborals, en investigació i recerca etc., no ha tingut cap contraprestació per part de les entitats financeres. No hi ha crèdit ni per a les famílies ni per a les empreses mitjanes o petites. No estan complint  amb la seva obligació social de fer d’intermediaris financers. Simplement es dediquen a ser més grans sense costos, el seu increment en quota de mercat els hi surt a cost pràcticament “0”. Les adquisicions de les entitats amb problemes, s’efectuen sense retornar lo invertit pel FROB, i encara més amb ajudes diverses com és el cas dels compromisos que l’Estat adquireix amb els compradors mitjançats EPA’s (Esquemes de Protecció d’Actius), que fan que pèrdues futures siguin assumides per l’erari públic i no pel comprador ( cas del Sabadell amb la CAM o de Caixabank amb el banc de València).

Enlloc de donar crèdits les nostres entitats es dediquen a un negoci més rentable i sense gaires riscos com es agafar milers de milions del Banc Central Europeu, a un interès baix inferior al 1%, i destinar-lo a comprar Deute de l’Estat espanyol a un tipus d’interès alt del 5 al 7%. Un negoci fàcil que és increïble que es deixi fer a la UE, és a dir es dona diners a intermediaris que fan negoci, enlloc de deixar-lo directament als estats membres. I cal que recordar que aquests interessos del Deute de l’Estat és la principal partida pressupostària que paguem amb els nostres impostos, és a dir que tornem a beneficiar als banquers oligopolistes.

Zapatero (PSOE) i Rajoy (PP): els responsables polítics

Fins ara la reestructuració del sector financer ha comportat: pèrdues de milers de llocs de treball en el sector, reducció de la competència, milionàries pèrdues econòmiques per a la societat, sense cap benefici visible.

Aquesta situació la veurem agreujada sens dubte en els propers mesos amb la liquidació de les antigues caixes gallega i catalana mencionades. Fins fa poc, aquesta primavera, es va ajornar la venda davant del nul interès de les grans entitats per adquirir-les si a canvi havien de pagar un cert preu. Davant de la posició dels grans bancs el FROB ha decidit rendir-se i ara es volen adjudicar un cop netes, és a dir desprès de fer les reduccions de plantilla (ERO’S massius, es parla de 3000 treballadors a CatalunyaBanc), i fins i tot es plantegen ajudes complementàries del tipus de noves EPA’s al gran banc adquirent. Amb aquestes condicions sembla que tots tres ( Santander, BBVA i Caixabank) estan interessats. Es a dir més deute social i econòmica per a tots i més benefici pels oligopolistes. I a tot això encara està pendent de veure com acabarà el cas Bankia i si s’en sortirà.

I tot fa preveure que això no acabarà, i que previsiblement el Govern haurà  d’ampliar el rescat europeu fins als 100.000 euros del límit aprovat del rescat. I això suposaria que una vegada més hem estat enganyats com a ciutadania i que ens voldran fer més deutors d’uns diners destinats al beneficis d’uns pocs poderosos.

I cal preguntar-nos: no hi havia altres alternatives? Evidentment que hi havia i possiblement més beneficioses pel conjunt de la societat. Es podria haver optat per  potenciar una amplia xarxa de Banca Pública que garantís que fluís el crèdit cap a la economia productiva, i que si hi havia un cost de finançament fos per a crear un banc de tota la societat al que li poguéssim plantejar no sols que complís amb la seva funció financera sinó que amb els seu parc d’immobles es pogués crear un parc públic d’habitatges socials per a lloguer o venda. Però per posar en marxa aquesta alternativa caldria haver pres un altre opció política diferent de la que han pres, tant en un primer moment el Govern Zapatero del PSOE, com desprès i de forma més conscient i amb més voluntat el Govern del PP.

Seu de CatalunyaBanc

                          Paco Ibañez canta Brassens: "la mala reputación"