De banquers i d’altres fariseus

Banquers i altres fariseus

nuevatribuna.es | 21 Julio 2013

Estem en un temps en que hem d’escoltar moltes veus que ens diuen el que hem de fer i com hem de suportar i conformar-nos amb les necessàries retallades que hem de patir.

El més sorprenent de tot és que cap d’aquestes personalitats, que es suposa molt coneixedores de l’economia s’ha d’aplicar ell mateix les mesures que recomana.

Veiem un cas clar, el dels banquers. Tots sabem que la crisi del nostre país i el seu deute ha estat determinat pels excessos de la banca responsable del finançament de la bombolla immobiliària. Es sorprenent que malgrat la seva responsabilitat, de tots els banquers, els que han fet fallida i els que no, no hagin manifestat en cap moment el seu “mea culpa” per la seva responsabilitat, ni en cap moment es considerin culpables de les nombroses males pràctiques realitzades que són moltes: sobreendeutament de totes les entitats; préstecs per sobre dels límits; interessos de mora abusius i usurers; pràctiques de desnonaments sense acceptar dació en pagament ni negociar sortides viables pels endeutats privats, cosa  que si que han fet amb les grans constructores; clàusules sol abusives, etc.

El sector bancari ens ha costat milers de milions als ciutadans, però en cap moment els responsables de les entitats financeres, ni de les fallides, ni de les grans entitats que s’han beneficiat de la crisi construint un veritable oligopoli bancari han tingut  el més mínim gest autocrític. Al contrari uns, els responsables de les fallides, dissimulen i miren cap a un altre costat com si no anés amb ells. Ho hem vist en tots els casos. Darrerament ho hem comprovat a la Comissió sobre el tema del Parlament de Catalunya on hem vist com els principals responsables de la crisi de CatalunyaBanc “s’espolsaven les mosques”. Narcís Serra, president de l’entitat, atribuïa tota la culpa a la crisi, com si els responsables de les entitats no tinguessin cap culpa i tot fos resultat d’una “plaga bíblica”. En el cas de les entitats beneficiades per la crisis, les que ara formen l’oligopoli financer i que han aprofitat la crisi per incrementar la seva quota de mercat amb el finançament dels contribuents, l’actitud és de una total prepotència, beneint,  des del seus sous milionaris, les mesures de retall dels drets socials. Els casos del Santander amb un Conseller Delegat acusat de delinquir i al que retiren amb una pensió astronòmica, o les declaracions del President del BBVA, el més ben pagat, demanant aprofundir en les reformes (és a dir en les retallades), són tot un exemple. Significatives són també les declaracions del conseller delegat de Caixabank, Joan Mª Nin, que textualment va dir en un mitja de comunicació: “Hay que trabajar más y mejor, con más calidad y menos precio”. Cap d’ells però renuncia el més mínim  als seus salaris ni pensions milionàries. Es significatiu que España sigui el país on els banquers, segons la ABE (Autoritat Bancària Europea) cobren més d’Europa, 125 cobren  uns 2,5 milions d’euros per persona. I s’atreveixen a parlar de sacrificis



Consejo Empresarial para la Competitividad: "ELS PODEROSOS"



Però no són els únics, ja no parlem dels polítics corruptes com és el cas del President del Govern i altres membres del PP, que apliquen polítiques dràstiques de retallades, que han comportat no sols 6 milions d’aturats, sinó que han reduït un 10% el poder adquisitiu dels salaris i que fan que ara un treball ja no signifiqui sortir de la pobresa. I mentre la ciutadania pateix durament la crisi, ells s’han beneficiat de sobresous i finançament il·legal per part d'empresaris corruptors que s’han beneficiat de concursos d’obra pública per fer gran beneficis. El mateix podem dir de la corrupció que afecta als partits del Govern català de CiU i la responsabilitat personal del President Mas, en temes com el cas “Palau”, que no pot delegar la seva màxima responsabilitat en persones secundàries com el tresorer del seu partit, ell que ha estat precisament el capdavanter a l’estat de les polítiques de retallades.

Dins de la cort de fariseus no poden faltar els responsables empresarials començant pels seus màxims representants: la CEOE. Només cal recordar l’anterior president de la patronal Díaz Ferran que predicava que calia “ Trabajar más y cobrar menos”, ara empresonat per desviar en benefici propi fons de les empreses, i cal recordar com va rebre préstecs milionaris de Bankia, entitat de la que ell era conseller, tot un exemple. En un altre mesura,  l’actual president Juan Rosell, predica l’austeritat social i el retall de les condicions laborals, mentre ell al marge del seu càrrec rep importants dietes, pel fet “d’escalfar butaca” en uns quants consells d’administració.

Però al marge de banquers, polítics i empresaris hi ha un altre col·lectiu a considerar els anomenats “experts” que un dia si i l’altre també ens pregonen la necessitat de retallar drets socials i laborals. Un cas il·lustratiu és el dels expert de FEDEA,  fundació d’estudis vinculada als grans grups empresarials, que encara no estan satisfets amb les retallades en l’acomiadament de la darrera Reforma Laboral del PP i ara parlen de la necessitat de limitar “un subsidio de paro ultrageneroso”. Aquests especialistes que des de la seva alçada no han de patir la perspectiva de l’atur parlen de que es cobra massa i massa temps el subsidi d’atur i que això significa massa despesa pública. El que no diuen és que el subsidi d’atur està determinat per unes cotitzacions que prèviament han pagat els treballadors, i que segons el que han cotitzat cobren desprès en cas d’atur.

El mateix podríem dir dels experts que el Govern del PP va escollir per analitzar el sistema de pensions. La seva conclusió va ser la de plantejar mesures per rebaixar les pensions presents i futures. Cal dir que una gran part dels experts estaven vinculats a la patronal d’assegurances, i que aquestes i les entitats financeres esperen fa temps l’oportunitat  de poder disminuir les pensions publiques per obrir el mercat de pensions privades. Caldria dir dues coses la primera que fa molts temps que hi ha experts, vinculats a les entitats citades que pregonen i presenten tot tipus d’estudis segons els quals fa molts anys que hauria fet fallida el sistema públic de pensions,  l’expert” José Antonio Herce, vinculat al BBVA, ja havia anunciat la fallida abans de la fi del segle passat. Cal dir que el cost de les pensions a l’Estat és de “0” ja que es finança tot per cotitzacions socials, i que la despesa en pensions és del 10,1 del PIB molt per sota de la majoria dels països de la UE, que en molts casos cobreixen la despesa per la via impositiva. 

Per tant caldria vacunar-nos davant les explicacions “d’experts” i “divulgadors” de neutralitat discutible que un dia si i l’altre també ens venen presentant com a dogmes el que només és una posició preconcebuda i de part.

Cal tenir molt en compte el caràcter ideològic amb que se’ns vol presentar l’actual crisi i el suposat “únic camí” de sortida, el de les retallades i la falsa austeritat. I com els grans responsables econòmics i polítics de  la crisi, els neolliberals ens la presenten com una culpa general del conjunt de la ciutadania que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Això és fals, com és falsa la política d’austeritat ja que els costos socials només afecten  la majoria social però de la que sempre queda al marge i fins i tot treu forts beneficis la classe dominant.

Es precís afrontar la batalla ideològica, fins ara les dretes europees econòmiques i polítiques, malgrat ser les responsables de la crisi, han mantingut la seva hegemonia ideològica, que els ha permès plantejar com a única sortida aquella basada en un retall de l’estat del benestar i de les condicions laborals i socials que comporten que d’aquesta situació només es surt amb més desigualtat i menys cohesió social.

Es precís articular una resposta política, però també i especialment  ideològica, en defensa de la majoria, que qüestioni el model que se’ns pretén imposar i confrontar-lo. Tot això aglutinant  una gran majoria, des dels treballadors als petits i mitjans empresaris. Defensar una altre sortida possible a la crisi amb garantia de més cohesió social i per tant menys retallades i que faci recaure el major cost en els sectors més poderosos social i econòmicament, més responsables de l’origen de la crisi i fins ara els menys afectats per aquesta. L’experiència que a Grècia planteja Syriza és un exemple que caldria exportar al conjunt de la UE, adaptant-lo a la realitat de cada país.

Resposta contra els culpables de la crisi



Paco Ibañez: "Es amarga la verdad"