UN 20D POC FAVORABLE PER A L’ESQUERRA

Una esquerra desunida

Nuevatribuna | 21 de Noviembre de 2015


No sembla que bufin vents favorables per a l'esquerra de cara a les eleccions del 20D. Malgrat que fa uns mesos semblava que el PP estava en caiguda lliure i que anava a pagar el preu de les seves polítiques de retallades i autoritarisme, avui ningú pot predir un canvi d'escenari i tot sembla indicar que la dreta, PP i C’s, poden superar el conjunt de les forces d'esquerra.

Aquest canvi de perspectiva actual és degut tant als errors del conjunt dels agents de l'esquerra, els social liberals del PSOE i l'esquerra alternativa, com de la renovació mediàtica de la dreta amb l'ascens de C’s, i a les situacions conjunturals que afavoreixen al PP, des del conflicte amb Catalunya, als atemptats terroristes de Paris.

L'esquerra ha fallat de forma estrepitosa en els últims mesos. En el PSOE, Pedro Sánchez, no dóna la visió de ser un candidat sòlid ni sembla que el partit representi cap novetat com a alternativa. El paper de Susana Díaz, la presència de Carmen Chacón, els errors del candidat, els seus titubejos, la seva falta de definició programàtica clara davant els principals reptes, no semblen que siguin el remei per a fer aparèixer el partit socialista com a una alternativa clara d'esquerres, sinó un component més d'un centre polític indefinit davant els principals problemes socials.

Sánchez: un lider poc sòlid

A l'esquerra alternativa les coses no semblen més clares. PODEM ha deixat de ser la força en ascens imparable capaç de regenerar el sistema. Encara més ha estat la porta oberta per la qual els poders econòmics i mediàtics han afeblit d'una banda  l'esquerra alternativa existent, i per un altre han permès fer aparèixer com a nova  una alternativa clarament de dretes com C’s que pot ser el complement o l'alternativa a un PP socialment desgastat. Cal dir que C’s no és cap recanvi moderat del PP, al contrari en molts aspectes és igual o més radical que el propi PP, especialment en les seves polítiques socioeconòmiques i socials.

PODEM ha perdut en poc temps el seu caràcter de novetat. La causa cal trobar-la en la seva falta d'estructura política, en alguns casos com a Catalunya gairebé inexistent, la seva falta de concreció ideològica, el fet de que malgrat la seva volguda indefinició se'ls situï clarament ja en el camp de l'esquerra alternativa, d'acord amb una gran part de les seves propostes; la seva arrogància cap a la resta de les forces progressistes que ha dificultat la seva aliança amb la principal d'elles Esquerra Unida, malgrat  que en gran mesura els seus programes s'assemblen com gotes d'aigua. A hores d’ara només ha aconseguit acords limitats i poc cohesionats a Galícia, a Catalunya i en menor mesura al  País Valencià, i això renunciant en gran part als seus postulats de ser la força predominant. La il·lusió ha durat poc i cada vegada es fa més evident que cal una organització forta, democràtica i participativa, que malgrat les seves declaracions no és PODEM un partit format i controlat per la seva cúpula, com ho demostra la cada vegada menor participació dels seus adherits.

Garzón- Iglesias: la manca d'unitat

En el cas d'Esquerra Unida la seva situació és encara més complexa i negativa. En poc temps, i degut fonamentalment als seus errors, el major d'ells el manteniment d'una estructura de poder intern paral·lela i parasitària com és el PCE, ha reduït la seva capacitat i ara es presenta amb l’objectiu màxim de subsistir. La política de l'últim any i mig d'IU ha vingut marcada per la decisió de sectors del PCE de donar per amortitzada  la pròpia coalició d'esquerres. Les seves súpliques de coalició amb PODEM han donat una sensació d'incapacitat, les seves purgues internes des de l'expulsió de tots els militants d'IU de Madrid, fins a actuacions que han portat a l'abandó per part d'Esquerra Oberta, han deixat  l'organització oberta en canal. I ara ho deixen tot a la possibilitat de la bona imatge del seu candidat Alberto Garzón i la seva capacitat de mobilitzar els seus antics votants, pot ser que en major mesura que els seus propis afiliats.

Si fa menys de 18 mesos molts veien l'oportunitat d'articular un ampli front de l'esquerra alternativa, des d'IU a PODEM, que englobés també les esquerres perifèriques, i que tingués possibilitats d'un bon resultat electoral que li permetés pressionar i decantar el PSOE cap a l'esquerra, avui desgraciadament el que es veu és la major divisió possible d'aquesta esquerra i un PSOE trontollant com “ànec marejat”.

Mentre la dreta recupera terreny. D'una banda C’s creix a partir del fenomen de  renovació que va promoure PODEM, malgrat que sota el seu aspecte juvenil i telegènic s'amaguin unes posicions clares de dreta que en poc, excepte en la pseudo-modernitat del seu discurs, el diferencien del PP.

Rajoy- Rivera: dues cares de la dreta

Per la seva banda el PP i especialment Mariano Rajoy està utilitzant bé les seves cartes en els darrers temps per amagar el que ha estat la seva legislatura. No es tracta només de les seves majors aparicions públiques, sinó en la utilització de dos temes molt sensibles com són: l'aventurisme secessionista de l'independentisme català; i la posició davant els greus atemptats gihadistes a Paris. Després de quatre anys sense amb prou feines diàleg polític Rajoy ha emprat aquests dos temes per a establir un diàleg públic amb els responsables polítics de tots els partits, donant una imatge d'estadista que obvia la política partidista i tracta d'aparentar buscar polítiques d'estat amb la resta de forces polítiques.

I el greu és que en el cas de Catalunya tant PSOE com C’s donen per bona la proposta de Rajoy d'aplicar la llei sense plantejar cap alternativa política que serveixi per a resoldre el conflicte. En aquest cas són PODEM, Esquerra Unida i Unió  els únics que plantegen propostes de resolució política del conflicte amb Catalunya. En el cas del terrorisme Rajoy ho aborda amb cautela enfront de les posicions més bel·ligerants del PSOE i especialment de C’s que inclús planteja la possibilitat d'enviar tropes a Síria. En aquest cas un Rajoy escarmentat, per les conseqüències de la participació a l'Iraq i el 11M, adopta una posició prudent que el porta a ser més coincident en part amb Iglesias i Garzón que amb Sánchez i Rivera.

I és evident que a un mes escàs de les eleccions aquestes actuacions poden portar al fet que el PP, en pocs dies pugui salvar part del seu capital polític perdut durant els quatre anys de retallades i polítiques antisocials. És possible que la contenció en el tema terrorista i les polítiques aventureres de Mas i els independentistes li ajudin a recuperar votants perduts. En el cas de Mas es tractaria d'una tornada del favor que Rajoy, amb les seves polítiques tancades, li havia donat i que va permetre a “Junts pel Sí” guanyar les eleccions catalanes. I és que els nacionalismes es retroalimenten.

I a tot això l'esquerra es prepara a llepar-se les ferides de la derrota una altra vegada i el que és més greu a donar una nova volta de corda a un "caïnisme” del que sembla difícil que es desprengui. Tot seran queixes i buscar “bocs expiatoris” en lloc de fer autocrítica dels errors, però el mal per a la ciutadania ja estarà fet.

En tot cas sembla confirmar-se un aspecte positiu en tota la situació política que és la superació del bipartidisme tant en la dreta com en l'esquerra, i això pot obrir algunes vies de futur especialment referent al canvi de l'actual llei electoral discriminatòria que permeti en un futur la consolidació d'un espectre polític divers i més democràtic.

Podem-IU-PSOE-PP-C'S : més pluralitat

SURREALISME A LA POLÍTICA CATALANA

Mas i Baños: unitat surrealista

Nuevatribuna | 13 de Noviembre de 2015


La situació política a Catalunya ha derivat en les darreres setmanes cap a un veritable sainet que faria riure si no fos per que es tracta d’una situació delicada que afecta de forma greu el futur de la societat catalana. Una societat que està contemplant amb sorpresa i estupefacció la situació d’espantall al que està conduint la fugida endavant d’un Artur Mas que sembla únicament preocupat pel seu futur personal.

Catalunya  pot estar convertint-se en les darreres setmanes en la riota del món. Tot el que està succeint des de les eleccions del 27S està provocant una situació que fa passar de la sorpresa, al temor i finalment a una contemplació d’incredulitat.

Els fets que s’estan donant al Parlament de Catalunya ho fomenta sens dubte. Malgrat que les candidatures independentistes no van triomfar en el suposat “plebiscit” del 27S, l’estranya parella de “Junts pel Si” i la CUP, que han conformat la majoria parlamentaria, ens ha sotmès a una sèrie de situacions surrealistes difícils d’entendre en un món polític normal. La majoria ja és de per si difícilment comprensible ja que va des de partits com CDC,  representant de la burgesia i les classes benestants de Catalunya, les més partidàries de l’ordre, fins a una organització antisistema que és una barreja d’ultraesquerranisme àcrata, assemblearia i independentista.

La necessitat de trobar una sortida personal del president Mas,  reconvertit ara en líder independentista, cercat per la corrupció, està marcant tot el procés polític. Hem vist com la candidatura de Mas ha buscat la majoria pactant amb la seva antítesi. I aquí està el seu error. Han cercat un pacte parlamentari i institucional amb una força que és radicalment antiparlamentària i antiinstitucional. Es així que per aconseguir la investidura, sigui com sigui, Mas van acceptant una i altra vegada les exigències de la CUP. Així han acceptat votar una resolució il·legal i que en la pràctica és una declaració d’insubordinació respecte a tot el marc legal existent, fins i tot aquell que dóna base a la pròpia legalitat del Parlament i les institucions catalanes. Però amb això no ha tingut  prou la CUP,  que de cop s’han trobat en el centre del marc polític i mediàtic. La CUP està treien tot el rèdit polític, aprofitant el haver-se convertit en el centre de  la política, està fent sotmetre, i fins i tot ridiculitzar, a la classe política que Mas representa a la que obliga a fer-li totes les concessions que ells li plantegen  sense atorgar-li res a canvi. Es a dir votant NO a la investidura de Mas. En aquest moment la vergonya deu aclaparar  molts votants de “JxS” al veure com s’arrosseguen somicant i suplicant una almoina en forma de votació positiva per part de la CUP.

La CUP al centre de la política del Parlament

Tot això seria com veure una comèdia “bufa” si no fos per que la situació política de Catalunya demanda d’una responsabilitat que no es veu ni per part de la gent de Mas ni del Govern central del PP, el principal responsable de la crispació a Catalunya. Un PP i un Rajoy, que com es diu amb raó, han estat els majors creadors d’independentistes per la seva incapacitat de plantejar cap iniciativa política que donés sortida a les reivindicacions molt majoritàries de la societat catalana, que van molt més enllà del que puguin representar les opcions independentistes. Les polítiques del govern del PP, incloent les antisocials i no sols les centralistes han creat un rebuig en la societat catalana que moltes vegades es confon, es tergiversa o es manipula en un rebuig envers Espanya.

Altrament les actuacions dels independentistes arrauxats han comportat, tal com pretenia el PP, una divisió dins de la pròpia societat catalana i que es veu políticament representada en el creixement d’una opció clarament lerrouxista com la de C’s.

La situació actual més enllà de l’espantall de les darreres setmanes ha portat a un xoc de trens que cal superar, per la qual cosa seria necessària la substitució dels actuals interlocutors, tant Mas com Rajoy. Cal fer respectar la llei però fa falta encara més que la política compleixi amb la seva funció que és solucionar els problemes, no aguditzar-los i si és precís adaptant o canviant les lleis que calgui. Ara tothom espera que el 20D obri la porta a una nova etapa, però potser no serà la que molts esperen.

Molta gent a Catalunya ha donat suport als independentistes a partir d’un mal càlcul pragmàtic. Es tractava de donar suport a Mas i als independentistes per tal d’aconseguir negociar millor i amb més força amb l’Estat i millorar la situació actual. El problema és que les correlacions de forces entre les parts poden comportar millorar la situació o empitjorar-la. I ara la situació s’ha tensat tant, entre Catalunya i l’Estat, que molta gent comença a preocupar-se o fins i tot a tenir por pel futur a que ens pot conduir. De moment el fort creixement de C’s pot arribar a qüestionar quelcom fins ara socialment assumit i que s’ha demostrat positiu com era la immersió lingüística en les escoles.

No hi ha dubte que igual que la irresponsabilitat de Rajoy va donar vots a la candidatura de Mas i “JxS” en les autonòmiques, l’aventurisme de Mas dona vots a Rajoy, al PP i a C’s en les eleccions del 20D. I ens pot passar que desprès d’aquesta data ens trobem amb una situació més negativa per a tots com seria que guanyessin aquells menys partidaris de trobar solucions equilibrades per a tots.

De moment estem en una situació poc favorable al diàleg. La impugnació de la Resolució del Parlament de Catalunya per part del Govern de l’Estat  al TC, que inclou la imputació de dirigents polítics catalans, no crea un escenari positiu per a la resolució del conflicte.

Paradoxalment l’amenaça d’imputació a Mas i d’altres es pot resoldre novament mitjançant una nova volta del sainet actual. Si la CUP no vota a Mas, aquest ja ha dit que no aplicarà la resolució fins que sigui President. Això pot comportar anar a noves eleccions a Catalunya desprès del 20D. Les noves eleccions signifiquen  que la Resolució decaigui i perdi vigència política. Que es presentin candidatures diferents de les actuals i s’obri una etapa política nova i diferent a la viscuda els darrers temps.

Així l’espantall seria ja total i la CUP seria qui salvaria  Mas de la  situació jurídica i penal que li podria comportar una imputació per vulnerar i incomplir allò que el TC ha dictaminat.

En definitiva haurem assistit a la fi d’una etapa política basada en ocurrències i demagògies digna de ser oblidada.

El futur polític seriós només pot passar per la negociació entre Catalunya i l’Estat per a trobar una solució política. Solució sobre el futur de Catalunya i el seu encaix amb l’Estat que desprès es posi a ratificació del poble de Catalunya amb un Referèndum acordat per les dues parts. Això seria tornar a fer política de debò i positiva complint amb l’anhel del societat catalana molt majoritàriament partidària del “dret a decidir”.

Cartell del PSUC

                                           Pi de la Serra: "Soc Francesc Pi de la Serra"

El cant del cigne d'Artur Mas

(article publicat al mes de juny)
Nuevatribuna | 29 de Junio de 2015 

Artur Mes és avui un polític cada vegada més aïllat, que està llançat cap a una fugida avanci sense horitzó clar.


Sembla que bufen mals temps per a Artur Mas. L'home que es va presentar en un primer moment com el president d'un govern “amic dels negocis”. Qui va ser un capdavanter en l'aplicació de retallades socials en línia amb els desitjos de la “troica”. Qui, de la nit al dia, es va voler reconvertir, després de la gran manifestació de l'11 de setembre del 2012, en el “Mesíes” del soberanisme independentista per amagar les seves polítiques antisocials, té ara davant ell un futur com a mínim complicat.

Les polítiques d'Artur Mes han provocat una cada vegada més profunda ruptura de la unitat ciutadana, social i política. Les seves polítiques econòmiques i socials, el seu govern retallador de drets socials, han portat a la societat catalana al grau més alt de falta de cohesió social. Avui dia Catalunya és capdavanter a Espanya, i a Europa, en desigualtat social. A pesar que molts ho acusin de no governar, la veritat és que el seu govern ha fet una gran tasca de privatitzacions i retallades dels serveis socials en el sentit més ampli. Alhora la seva política nacional ha provocat una cada vegada major divisió en l'àmbit polític i ciutadà, que ha passat d'una àmplia unitat política favorable a el “dret a decidir”, a una situació de divisió política total que ha comportat arribar fins i tot a la ruptura de la pròpia federació de CiU.

L'últim mes de juny ha estat “horribilis” pel President de la Generalitat. Primer ha sofert la pèrdua de la ciutat de Barcelona, conquistada segons les seves paraules pels de el “sí es pot”. Després ha vingut la ruptura amb Va unir. Malgrat el que pugui semblar i així ho intenten vendre els portaveus de Convergència, la ruptura comporta una mica més que la ruptura política amb el seu soci menor. Significa que els poders polítics i mediàtics de Catalunya abandonen el que consideren “aventurisme” de l'actual President de la Generalitat.

Artur Mes és avui un polític cada vegada més aïllat, que està llançat cap a una fugida avanci sense horitzó clar. Ell i el seu govern es troben al capdavant d'un partit cada vegada més feble, farcit per casos de corrupció i en una situació de futur incert. La situació del partit és molt difícil fins i tot econòmicament. Ha hagut de vendre la seva seu social, i la resta de locals els té embargats per la justícia a causa de la implicació en el “cas Palau”. I és que el flux de diners de procedència dubtosa actualment ja no arriba. Tot això i els efectes d'una situació de rebot social a la corrupció, la important repercussió de fets com el “cas Pujol” entre uns altres, han portat a Mas fins al punt de voler prescindir de les sigles de CDC en les properes eleccions, i presentar-se sota una trucada llesta de “país” o llista del “President”.

Ara la seva jugada de presentar les eleccions al Parlament de Catalunya com un “plebiscit” pot també sortir-li malament. No ha aconseguit una llista unitària amb altres forces sobiranistes com ERC o la CUP. Les entitats socials sobiranistes com la ANC o Ómnium tampoc tenen clar recolzar-li per la divisió que els comportaria en unes entitats que tenen una pluralitat interna.

La seva idea que les eleccions al Parlament es convertissin en una confrontació “*plebiscitaria” entre el Si o el NO a la independència o dit de forma més esquemàtica escollir entre Mas o Rivera s'ha complicat últimament de forma sobtada.

L'èxit de l'experiència de “BCNencomú” a l'Ajuntament de Barcelona ha obert la perspectiva de reunir les forces populars i d'esquerra alternativa en una candidatura unitària i plural a la Generalitat. Abans de concretar-la les enquestes ja li atorguen el paper de l'alternativa a Mas.

En els últims dies els esdeveniments s'acceleren. Les converses entre ICV, Podem i altres forces de l'esquerra alternativa semblen avançar per bon camí i ràpidament de cara a concretar aquesta candidatura i fins i tot es parla de mantenir-la per a les eleccions generals. L'objectiu és plantejar un Procés Constituent a Catalunya i alhora en l'Estat, partint de la defensa de el “dret a decidir” com a forma d'articular el país no només territorial sinó també socialment.

Aquesta proposta política afecta a l'estratègia d'Artur Mes lloc que posa la qüestió social al mateix nivell que la qüestió nacional la qual cosa trenca els plantejament de l'actual President de la Generalitat al que li encanta embolicar-se amb la “senyera” per tapar-se les vergonyes de la seva actuació en l'àmbit social.

La situació s'accelera, així Iniciativa per Catalunya-ICV, ja ha adoptat la intel·ligent proposta dels seus coordinadors generals, Joan Herrera i Dolors Camats, per la qual ells s'apartarien de la carrera electoral per cedir el relleu a un nou candidat renovat d'ICV per a la futura confluència. La proposta és summament interessant. Joan  Coscubiela, l'actual portaveu d'ICV en l'Esquerra Plural al Congrés dels Diputats, és una persona de curta trajectòria institucional en la política, però de llarga trajectòria en la lluita social i sindical i en la militància política. La seva actuació política ha tingut sempre la frescor del carrer, però amb l'experiència llaurada en els seus anys en les CCOO de Catalunya, i una llarga experiència de lluita. Coscubiela representa l'essència més positiva de l'antic PSUC, el partit que tant admira Pablo Iglesias, però amb la capacitat d'adaptar-se i integrar-se en l'actualitat social present. Posseeix una suma de coneixement, rigor i alhora frescor política. En definitiva es tracta d'un bon pas en la bona adreça. Ara només falta concretar l'acord i proposar a alguna persona amb reconeixement social i capacitat per significar una alternativa real a la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Esperem que els temps d'Artur Mas i CDC siguin aviat parteix de la història de Catalunya.

ICV UNA OPCIÓ A PRESERVAR

Logo d'Iniciativa per Catalunya Verds

Nuevatribuna | 01 de Noviembre de 2015

En totes les esferes de la vida hi han aspectes que pel seu singular interès caldria preservar. Crec que en el camp de l’actual política catalana ICV és una opció política que caldria preservar per part de la ciutadania.

La història de ICV és part de la seva importància i és demostrativa de la seva capacitat d’adaptació a les noves realitats i un procés continuat de modernització. IC neix l’any 1987 de les brases encares enceses de la destrucció interna de l’històric PSUC.

IC, i posteriorment ja ICV, assumeix la millor herència del PSUC com a partit nacional i de classe. Partit que defensa de forma indissociable els interessos socials i nacionals de les classes treballadores de Catalunya. El PSUC  que va crear un pensament hegemònic durant molt temps en la societat catalana, especialment en temps de la dictadura i la transició. Pensament que en molts dels seus aspectes, especialment en el de la identificació com a “Catalunya un sol poble” o “és català qui viu i treballa a Catalunya” s’han mantingut fins fa ben poc com a identificació de l’unitat civil de la societat per sobre de diferencies d’origen o de llengua.

A aquesta herència, i també a l’idea bàsica de cercar l’unitat de les esquerres, ICV va adaptar i modernitzar el partit mitjançant canvis interns com l’abandó del “centralisme democràtic” i l’adopció de formes de democràcia participativa amb ple respecte al pluralisme intern. En l’àmbit estratègic ICV es va obrir a l’ecosocialisme i al feminisme com aspectes bàsics en la seva definició política. Altrament ICV ha efectuat un transit ordenat i amb plena cohesió en els cas dels canvis de direcció des de Rafel Ribó a Joan Saura i d’aquest a Joan Herrera i finalment a l’innovadora fòrmula de coordinació compartida entre Dolors Camats i Joan Herrera. Cal afegir també que tots els seus màxims responsables han estat excel·lents parlamentaris.

En la seva lluita per l’unitat de l’esquerra ICV va aconseguir a partir del 2000 d’una forma permanent mantenir una coalició electoral amb EUiA, el referent de IU a Catalunya. Altrament al 2003 la coalició d’ICV-EUiA  forma part del pacte de Govern Tripartit d’Esquerres, amb PSC i ERC que trenca amb l’hegemonia de CiU a Catalunya. Possiblement la gent d’ICV i la d’EUiA són les que amb més claredat han defensat l’existència i l’actuació dels governs plurals fins avui dia.

En la X Assemblea d’ICV s’acorda intentar la confluència amb altres forces i moviments per tal d’aconseguir incrementar l’espai de l’esquerra alternativa i transformadora a Catalunya, més enllà de la pròpia coalició d’ICV-EUiA.

Amb aquests antecedents ICV ha afrontat dues situacions especials com a partit polític, el procés sobiranista a Catalunya i l’aparició de noves formacions i opcions polítiques.

ICV és un partit que defensa la radicalitat democràtica i per tant sempre ha defensat que l’única solució per a solucionar els problemes derivats de la relació de Catalunya amb l’estat és un “referèndum” acordat  i amb plenes garanties democràtiques. ICV defensa una opció federal o confederal que permeti mantenir a Catalunya vinculada a l’estat espanyol mitjançant un procés constituent tant a l’Estat com a Catalunya que actualitzi la Constitució del 78.

Pel que fa a l’aparició de noves opcions polítiques en àmbits de progrés ICV ja apostava per una apertura cap a nous agents o subjectes transformadors abans de la seva aparició.

Es per això que en l’actual cicle electoral ICV ha apostat amb tota la seva energia i amb una ampla generositat per crear espai de confluència amb noves forces en l’àmbit de les eleccions municipals, autonòmiques i ara en les estatals en l’àmbit de Catalunya.

I diem amb generositat per que ICV malgrat ser un partit ja implantat no ha pretès mai monopolitzar els processos de confluència, al contrari s’ha implicat en recursos, quadres i esforços propis d’una organització ja implantada arribant on les noves forces no podien fer-ho per elles mateixes.

No hi ha dubte que això ha tingut per a ICV com a organització des de costos econòmics, per la reducció de càrrecs institucionals propis en àmbits municipals com del Parlament de Catalunya així com la pròpia pèrdua de pes propi dins de les institucions malgrat q       ue les opcions que han confluït conjuntament hagin millorat o mantingut en conjunt les que tenia per si mateixa ICV. I fins i tot ha sacrificat els seus millors actius per a garantir la confluència com ha estat el cas de Ricard Gomà a l’Ajuntament de Barcelona o dels propis coordinadors Generals d’ICV, Joan Herrera i Dolors Camats al donar un pas enrere i no participar en llistes ni al Parlament ni al Congrés dels Diputats, en un gest potser excessiu de voluntat d’unitat.

Joan Herrera: Coordinador General d'ICV

Crec que en algun moment passada la novetat de la seva irrupció aquests nous subjectes haurien de reflexionar pel que fa al comportament d’ICV. La raó és molt senzilla, ICV estava preparada políticament per obrir-se a les confluències de progrés, entre d’altres motius per que ja tenia renovada la seva organització i projecte. Per exemple ja feia temps que feia primàries per a escollir els seus candidats; té establerta la limitació de mandats; mai ha tingut condonacions dels seus crèdits bancaris i ha apostat per crèdits directes dels seus militants; i per que ja ha fet des de la seva situació minoritària una política radical contra la dreta monopolista i contra les corrupcions diverses, només cal tirar d’hemeroteques.

Poques coses li poden impressionar a ICV de les noves organitzacions, però a aquestes potser els hi convindria conèixer com ha funcionat una organització d’esquerra alternativa allunyada del populisme, amb quadres formats en la vida municipal, associativa i sindical. I com deia un militant d’ICV “és bo que els nous partit siguin honrats, però que hi sigui un vell partit com el PSUC-ICV encara és millor”.

Cal esperar que les altres forces confluents en els diversos processos amb ICV aprofitin per formar-se en la experiència de qui sempre s’ha definit i ha estat un partit de “lluita i govern”  actuant als carrers i a les institucions. Cal esperar que no caiguin en la temptació negativa d’utilitzar l’aliança i el compromís d’ICV per a tractar de substituir-la o intentar anul·lar-la en la seva funció de referent de l’esquerra alternativa catalana.

No és cap secret que els diferents processos de confluència com ”Barcelona en Comú”, “Catalunya Sí Que Es Pot” i el darrer “En comú Podem” ha significat una cert neguit en la militància d’ICV que viu amb un cert malestar en el seu orgull d’organització problemes com el de la visibililització de les seves senyes d’identificació: com propostes polítiques, identificació de les seves sigles o dels seus màxims dirigents. Aquesta és sens dubte una situació que caldrà resoldre per tots els participants en les confluències en un proper futur, un cop les noves organitzacions hagin madurat en la seva pràctica política

Per tradició, per experiència, per capacitat de proposta i per la qualitat dels seus quadres ICV pot subsistir i potser multiplicar-se amb una confluència amb altres forces que busquin els mateixos objectius transformadors, però en tot cas i com ha demostrat en el passat és capaç de subsistir i reconstruir-se en solitari en les pitjor situacions.

En el passat però he vist cassos d’alguna força política com va ser Euskadiko Esquerra una força especial d’especial qualitat en el panorama del País Basc des de 1977 fins a 1993. EE, era l’única força d’Euskadi clarament euskaldun que mai va apostar pel frontisme entre espanyolistes i abertzales. Era un partit d’esquerra basquista clarament d’esquerres amb voluntat d’unificar al conjunt de la població a partir de les seves propostes socials i de voluntat de pau i fi de la violència terrorista. Malgrat tota la seva estratègia  política ben elaborada, malgrat la qualificació política dels seus quadres polítics, alguns d’extraordinària vàlua com Bandrés, Onaindia o Uriarte,  no va poder superar l’enfrontament frentista. EE va desaparèixer fonamentalment per problemes econòmics que van impedir la seva subsistència política, i al 1993 va ser absorbida pel PSE-PSOE que malgrat tot no va aprofitar ni la seva elaboració sobre el problema basc ni als seus quadres més qualificats.

Esperem que les confluències d’ICV no li passin factures similars en un futur que puguin llastrar el seu futur com a organització imprescindible per a l’esquerra alternativa i pel canvi social i nacional de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Al contrari crec que tota la gent progressista ha de donar suport a enfortir una opció imprescindible a preservar a Catalunya com és el cas d’Iniciativa per Catalunya Verds la més fidel i actual representant del valors ètics i polítics del vell i per mols enyorat PSUC.

PSUC: l'origen d'ICV

Raimon: "T'he conegut sempre igual"

Adjunto les consideracions que sobre el article fa en el seu blog l'amics Jose Luis Lopez Bulla:

http://lopezbulla.blogspot.com.es/2015/11/la-sensatez-de-manel-garcia-biel.html

CATALUNYA I L’HORA DELS “MONSTRES”

La confrontació dels nacionalismes

Nuevatribuna | 06 de Octubre de 2015

Deia Antonio Gramsci, a l’analitzar l’increment del sentiment nacionalista a Europa i l’aparició del feixisme en el transcurs de la crisi dels anys trenta del segle XX, “El vell món es mor. El nou tarda en aparèixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”.

Sembla que a Catalunya ha arribat l’hora dels monstres en forma d’enfrontament de nacionalismes identitaris. Per primera vegada en la recent història democràtica el “frentisme identitari” ocupa el centre de la política catalana representat per “Junts pel Si” per una banda, i fonamentalment per C’S però també pel PP i en menor mesura pel PSC per l’altra.

Les eleccions del 27S van ser plantejades inicialment per Mas i els seus aliats. Però no hi ha dubte que potser no haguessin aconseguit el seu objectiu si per part de les estructures de l’estat espanyol no s’hagués optat per donar-li el mateix caràcter d’enfrontament entre el Si i el No a la independència. Aquesta confrontació d’identitats ha estat fomentada pels seus mitjans de comunicació afins, especialment els públics de forma descarada, afavorint la dinàmica plebiscitària i de confrontació d’identitats en funció de l’origen i la llengua de la ciutadania catalana. Aquesta hegemonia de les dues parts partidàries de la confrontació identitària va deixar fora de joc a d’altres opcions més partidàries del diàleg democràtic des de posicions molt diferenciades entre elles, com són les de CSQEP i Unió.

Els “monstres” de la divisió civil de la societat catalana en funció de la seva adscripció a una o altra identitat ha arribat i sembla que per a quedar-se per un llarg temps. Això és sens dubte un fet greu i distorsionador per aconseguir la cohesió civil de la ciutadania. Catalunya havia estat sempre lluny de la divisió social que ha viscut i viu el País Basc.

L’èxit d’aquesta manca de divisió va venir determinat pel paper hegemònic que  l’esquerra especialment el PSUC va tenir a Catalunya durant el període de la transició cap a la democràcia. El plantejament de “Catalunya un sol poble” practicat pel PSUC i per CCOO de Catalunya, organitzacions que tenien una hegemonia dins de “l’Assemblea de Catalunya”, va impedir que Catalunya es dividís en diferents col·lectius diferenciats per origen o llengua. El paper de dirigents comunistes, com Cipriano Garcia, Angel Rozas o el propi Gregorio Lopez Raimundo, màxim dirigent del PSUC, al ser els primers en defensar els drets i el caràcter nacional de Catalunya van tenir una profunda influencia en l’arrelament de la cohesió social i del sentiment de ser catalans entre les classes treballadores immigrades.

La Catalunya de tots

Aquesta mateixa concepció hegemònica dins de la política catalana i la necessitat d’evitar comunitats diferenciades va comportar la política que, des de l’esquerra socialista i comunista i dels seus pedagogs, es va plantejar en relació a la necessitat de la política educativa d’immersió lingüística que anés en la direcció de que tota la societat catalana tingués el coneixement, i en les futures generacions el domini, de les dues llengües cooficials de Catalunya, el català i el castellà. Política que al contrari del que es deia, per part de sectors especialment de la dreta espanyola, no va comportar un mai cap problema en la societat catalana.

Aquests aspectes derivats de l’antiga hegemonia del PSUC podem dir que han caducat desprès d’aquestes darreres eleccions. L’actuació de divisió ciutadana que ha fet el bloc independentista al plantejar la necessitat d’escollir entre Catalunya i Espanya, ha creat les condicions òptimes per a fer arrelar, per part de C’S i el PP, el discurs de defensa del sentiment de l’origen primigeni d’una part de la societat que no desitja la separació.  Ara podem dir que els conceptes hegemònics del PSUC han mort de forma definitiva. S’ha enterrat el concepte clarament nacional i de classe de “catalanisme popular” que ha estat substituït per conceptes que durant molt temps han estat residuals com el “d’independentista” i darrerament el despectiu “d’unionista”.

A Catalunya no hi ha dubte que s’ha instal·lat la confrontació política basada en la identitat que cadascú creu que té, en detriment de la confrontació social pròpia de tota societat desenvolupada. Així obrers que es senten per damunt de tot catalans han votat a “JxS” votant un partit com CDC que ha fet les majors retallades socials de la historia i que va donar suport a l’aprovació de la Reforma Laboral, es a dir han votat en contra dels seus propis interessos econòmics i socials. De la mateixa manera el cinturo “roig” metropolità s’ha convertit en un cinturó “taronja”, molts treballadors d’origen o família immigrant han votat un partit de dretes com C’S que en el seu programa porta la necessitat d’una Reforma Laboral en base al “contracte únic”.

La irracionalitat pròpia de tota situació de crisi econòmica, social i política profunda, tal com deia Gramsci ha fet aparèixer els “monstres” dels nacionalismes excloents. I les classes populars s’han dividit en funció  d’orígens, pàtries i banderes, deixant al marge els seus interessos econòmics i socials. La confrontació d’identitats s’ha sobreposat a la confrontació social.

Enfrontament de banderes

I el que és més greu d’aquesta dinàmica de fronts identitaris enfrontats és que han començat a fer aparèixer esquerdes i signes de crispació en la societat catalana. De moment la crispació s’ha donat especialment i fonamental contra ciutadans catalanoparlants no independentistes per part de l’independentisme. Sembla com si molts independentistes sobreentenguessin que els castellanoparlants no siguin independentistes però no ho accepten pel que fa als catalanoparlants, sembla com si fossin traïdors a la suposada pàtria.

Així en aquesta campanya els candidats i militants de CSQEP han vist com les seves pancartes i propaganda eren trencades, com en segons quines zones els seus militants insultats, o com des de les xarxes socials la seva gent, els seus candidats i la seva candidatures eren titllades de “caragirades” o traïdores. Era el moment en que Mas els ficava en el mateix sac que a l’Aznar, al PP i a C’S. El caràcter excloent de l’independentisme es veu en la frase de Mas davant dels resultats: “Catalunya ha guanyat”, con si la resta de votants que no eren seus no fossin igualment catalans.

Hem entrat en una situació que cal preveure que es dilatarà en el temps. Per que és clar que la societat catalana està dividida respecte el tema de la independència i és una situació d’enfrontament sense sortida.

Potser ara caldria que s’obrissin pas propostes que defensaven candidatures, com la de la coalició d’ICV (el partit hereu del PSUC col·ligat amb Podem) o Unió, que han estat blasmades pels identitaris de tot tipus, i que defensaven lluitar per aconseguir un “Referèndum pactat amb l’Estat” o l’establiment d’una reforma constitucional que permeti una certa relació confederal. Es a dir propostes  que obrin portes a negociar possibles acords per tal de resoldre una situació com l’actual de divisió civil, que pot perdurar però que és socialment insostenible, que trenca cohesions i provoca crispació social.

Unitat del poble

REFLEXIÓ SOBRE LES ELECCIONS A CATALUNYA

Ruptura en la societat catalana

nuevatribuna.es | 28 de Septiembre de 2015

Malgrat que el resultat de les eleccions catalanes caldrà analitzar-lo amb perspectiva dins d’uns dies podem fer una reflexió d’urgència.

En primer lloc cal dir que “Junts pel Si”, la coalició de CDC,ERC i les entitats sobiranistes i d’altres, ha guanyat les eleccions de forma clara. Malgrat això la coalició té menys diputats que en les passades eleccions i no ha aconseguit un vot majoritari en  el seu desitjat plebiscit. La possibilitat de que Mas sigui de nou President avui encara no és prou clara i dependrà de la posició que adopti la CUP.

Ciutadans ha aconseguit sens dubte un gran resultat i és el guanyador moral de les eleccions a l’aconseguir 25 diputats. Es presenta com l’alternativa catalana a  l’independentisme amb un discurs frentista.

C'S o el frentisme

El PSC malgrat les dificultats aconsegueix un resultat acceptable que consolida  Iceta com a dirigent dels socialistes catalans.

El PP rep un important revés electoral i queda com a cinquena força electoral i paga tant la seva política contra Catalunya com la seva política social.

La CUP té un molt bo resultat electoral i recull vots de diverses candidatures des de Junts pel Si, especialment d’ERC, com d’ICV-EUIA. I ara serà peça clau en el Parlament i s’haurà de mullar en les seves decisions.

Mal resultat per "Catalunya si que es pot"

He deixat pel final a “Catalunya Si Que Es Pot”. No hi ha dubte que el resultat de la candidatura de l’esquerra alternativa no ha cobert les expectatives i fins i tot ha reduït el nombre de diputats de la passada legislatura malgrat mantingui el mateix nivell de vots d’ICV-EUIA, però amb un menor percentatge degut a la gran participació. Creiem que la candidatura ha comès alguns erros propis i ha estat afectada per circumstancies alienes. La coalició no ha pogut trencar la dinàmica plebiscitària Si/No amb el seu discurs social i això els ha perjudicat. Fins el 27 uns els acusaven de comptar pel No i altres de ser sobiranistes amagats. Avui al contrari tots se'ls apunten com a propis, uns diuen que el seu vot no és NO i altres que no són Si, a l’hora de fer una lectura plebiscitària. Possiblement un altre error ha estat la sobreexposició i monopolització del discurs per part dels líders forans de PODEMOS tot deixant en un segon pla els candidats i líders d’Iniciativa. Això ha provocat dues coses, la captació de nous votants que abans no ho feien per ICV-EUiA, i la pèrdua de votants tradicionals dels ecosocialistes acostumats als líders propis. En definitiva s’han guanyat vots morats i s’han perdut roig i verds. Els hi caldrà una reflexió profunda de cara al futur. Una anàlisi a part seria la manca de participació i compromís d’Ada Colau amb els partits que la van portar a ser alcaldessa de Barcelona.

El principal fet que surt d’aquestes eleccions és una forta ruptura d’una societat durant molt temps cohesionada. El frentisme i conceptes com el de “unionista” fins ara absents en la vida política catalana han aparegut i això no és positiu. La nit del diumenge es recordarà pels crits de “Independència” de Junts pel Si, i el de “Yo soy espanyol, espanyol” de la seu de Ciutadans, la qual cosa es significativa.

Mas President?

Sembla clar que en les properes setmanes podrem veure la capacitat de governar per part de “JxS” si aconsegueix la necessària cohesió interna i captar el vot de la CUP per aconseguir la Presidència.

La situació és complexa, plena de perills, entre ells que les dos forces principals s’empenyin en la dinàmica identitària i novament els problemes de la gent quedin aparcats. Però la realitat és que això és el que  ha decidit la ciutadana en aquestes eleccions.

La solució definitiva potser caldrà veure-la dins d’uns mesos, especialment desprès de les eleccions generals de desembre.

Convivència o ruptura?

PP I CONVERGÈNCIA DUES CARES D’UNA MONEDA

Mas, Rajoy i els amics comuns

Nuevatribuna | 07 de Septiembre de 2015

Es presenten com a forces enfrontades però el cert és que PP i Convergència es necessiten i es retroalimenten. I el més interesant és que comparteixen un mateix fons ideològic.

No cal recordar que, malgrat les males relacions polítiques, comparteixen el mateix model de societat i les mateixes polítiques econòmiques i socials. Ambdós han portat a terme polítiques de retallades dels serveis públics i han afavorit les privatitzacions d’aquests serveis. I ambdós han coincidit en algunes de les mesures plantejades, així Convergència ha donat suport al govern de Rajoy en temes cabdals com la Reforma Laboral, la Llei d’Estabilitat Pressupostària o a l’Amnistia fiscal.

El que també és evident és que porten a terme un enfrontament embolicant-se amb les banderes, un, el PP,  amb l’espanyola i blasmant contra els separatistes catalans en nom de la sagrada unitat d’Espanya. Altres, els convergents, s’embolcallen amb la senyera, reivindiquen una identitat tricentenària i acusen  Espanya de tots els mals i espolis possibles. Ambdós tergiversen la història en benefici de les seves posicions i els dos atien l’enfrontament territorial per interessos partidistes. Amb l’enfrontament amb Catalunya el PP vol provocar un estat emocional a la resta de l’estat que li permeti mantenir la seva majoria política al Govern de l’Estat, i per la seva part Convergència maniobra amb l’enfrontament patriòtic per tal  d’aconseguir mantenir la seva hegemonia a Catalunya.

No hi ha dubte que el millor fabricant d’independentistes a Catalunya ha estat el PP i les seves polítiques. Les seves polítiques contra Catalunya que es remunten a la seva campanya contra el nou Estatut, va continuar amb la seva impugnació al TC del mateix i desprès amb la seva política clarament recentralitzadora de l’Estat,  ha provocat un rebuig molt important a Catalunya que ha nodrit les files de nous independentistes. Per la seva part Convergència, que mai havia estat independentista, ha fet una transformació des del moment en que no ha pogut mantenir la seva influència en el govern de l’Estat. Durant  les seves dècades d’hegemonia a la Generalitat de Catalunya, Convergència es va limitar a ser influent al govern de l’estat, tant amb socialistes com amb el PP, només cal recordar com Gonzalez va evitar el recurs de la fiscalia contra Pujol pel cas Banca Catalana, o en l’acord del Majestic entre un Aznar, que confessava parlar català en la intimitat, i un satisfet Jordi Pujol. Hagué d’arribar el govern tripartit d’esquerres per que es planteges la reforma de l’Estatut, mal acceptat per CiU que preferia un simple pacte fiscal.

Pujol - Aznar i el Pacte del Majestic

El PP i Convergència comparteixen la seva utilització d’un fals patriotisme irracional i nostàlgic, cadascú del seu, que va dirigit més al fetge que a la raó de la gent, amb l’únic objectiu de mantenir la seva hegemonia política cadascú en el seu àmbit.

Ambdós partits conservadors comparteixen el model social que estem patint i basat en el foment de les desigualtats i el seu servei als interessos dels poders econòmics. Els dos són fidels seguidors de les polítiques de la senyora Merkel i partidaris de les seves polítiques que només comporten patiment social. I per amagar les seves polítiques econòmiques i socials a tots dos els interessa l’enfrontament territorial. Es el típic recurs a l’enemic extern o al “boc expiatori” propi dels nacionalismes excloents. Tot això malgrat no els preocupa perdre sobirania pròpia amb tractats com el TTIP al que tant PP com Convergència donen suport.

Ambdós partits comparteixen el pensament d’utilitzar els poders institucionals en benefici de les seves opcions polítiques. Evidentment amb majors possibilitats i recursos per part de qui ostenta el poder central que el de la Generalitat, però cadascú en el seu àmbit utilitza i retorça la llei en benefici propi. El cas més evident és el de la manipulació dels mitjans públics de comunicació. La manipulació ideològica i sense control al servei del govern és un full de ruta comú per part del PP i de Convergència. Només recuperat el Govern per part d’Artur Mas, CiU va modificar la llei del govern tripartit sobre els mitjans públics que exigia majories qualificades en els seus òrgans de govern, amb la finalitat de  posar sota el control directa del govern a TV3 i Catalunya Radio, cosa que han utilitzat abastament per a difondre el seu missatge polític en tota la programació. El mateix que va fer, amb TVE i RNE, el PP en quant va tenir majoria absoluta. Les regulacions en els dos cassos són pràcticament idèntiques i liquidadores de la pluralitat informativa.

Hi ha un altre aspecte que els uneix a tots  dos, per que és part de la seva concepció política i és que tant el PP com Convergència són partits vinculats a les trames corruptes, és la forma de vincular el poder polític amb el poder econòmic. La corrupció és el preu que cobren aquests partits per mantenir el seu poder polític al servei del capital especulatiu i concursal.

PP i CDC: corruptes diversos

Bárcenas i Osacar com a tresorers, amb pràctiques paral·leles per als seus respectius partits. El 3% de Convergència que es remunta al temps de Pujol i Prenafeta, que ha perdurat al llargs dels anys i que té altres moltes expressions les més clares de les quals són l’espoli del Palau, el famós cas “Millet”, o tot “l’affaire” de la família Pujol. En el PP per la seva part tothom coneix la corrupció de la Gurtel, de la Púnica, i de les seves administracions siguin a la Comunitat de Madrid o a la valenciana. Els dos partits no es que tinguin cassos aïllats de corrupció sinó que són partits que han organitzat la corrupció en el seu si i com a forma d’autofinançar-se i d’enriquiment d’alguns dels seus dirigents.

Cal remarcar que el “xoc de trens” al que ens porta la posició de Mas i la manca de capacitat i voluntat política de Rajoy perjudicarà el conjunt de les dues societats tant la catalana com l’espanyola i només comportarà que en ambdues societats es provoqui una  ruptura emocional interna, tant a nivell de Catalunya com d’Espanya de greus conseqüències i a més s’afegiria a un moment on la ruptura de la cohesió social és molt important.

I en front d’això ens trobem amb un PSOE amb una actitud poc clara i indefinida que li pot comportar situar-se en una posició irrellevant a Catalunya i subalterna en l’àmbit estatal.

Només algunes forces minoritàries encara a Espanya com Podemos o IU, o a Catalunya com ICV-EUIA o Podem, plantegen la necessitat d’establir la forma de que els catalans puguin posicionar-se en la seva relació amb el conjunt de l’estat mitjançant un referèndum acordat, on es puguin plantejar les diverses opcions d’encaix amb el conjunt de l’estat. Però és evident que aquestes opcions aglutinades en la candidatura “Catalunya Sí Es Pot” tenen pràcticament vetades la presencia en els mitjans de comunicació públics i fins i tot en els privats que juguen la major part d’ells a potenciar el que les properes eleccions catalanes, antesala de les espanyoles, es  basin en el Si de Convergència o el NO del PP i C’S. Sembla que els poders mediàtics  també juguen i aposten a la mateixa moneda de dues cares.  Sembla que a tots ells no els hi agraden les paraules de Lluis Rabell cap de llista de la candidatura d’ICV-EUiA i Podem “la nostra candidatura és un No a la Corrupció, un No a la Injustícia i un No a l’Explotació”.

Qui molesta als poderosos?