UN 20D POC FAVORABLE PER A L’ESQUERRA

Una esquerra desunida

Nuevatribuna | 21 de Noviembre de 2015


No sembla que bufin vents favorables per a l'esquerra de cara a les eleccions del 20D. Malgrat que fa uns mesos semblava que el PP estava en caiguda lliure i que anava a pagar el preu de les seves polítiques de retallades i autoritarisme, avui ningú pot predir un canvi d'escenari i tot sembla indicar que la dreta, PP i C’s, poden superar el conjunt de les forces d'esquerra.

Aquest canvi de perspectiva actual és degut tant als errors del conjunt dels agents de l'esquerra, els social liberals del PSOE i l'esquerra alternativa, com de la renovació mediàtica de la dreta amb l'ascens de C’s, i a les situacions conjunturals que afavoreixen al PP, des del conflicte amb Catalunya, als atemptats terroristes de Paris.

L'esquerra ha fallat de forma estrepitosa en els últims mesos. En el PSOE, Pedro Sánchez, no dóna la visió de ser un candidat sòlid ni sembla que el partit representi cap novetat com a alternativa. El paper de Susana Díaz, la presència de Carmen Chacón, els errors del candidat, els seus titubejos, la seva falta de definició programàtica clara davant els principals reptes, no semblen que siguin el remei per a fer aparèixer el partit socialista com a una alternativa clara d'esquerres, sinó un component més d'un centre polític indefinit davant els principals problemes socials.

Sánchez: un lider poc sòlid

A l'esquerra alternativa les coses no semblen més clares. PODEM ha deixat de ser la força en ascens imparable capaç de regenerar el sistema. Encara més ha estat la porta oberta per la qual els poders econòmics i mediàtics han afeblit d'una banda  l'esquerra alternativa existent, i per un altre han permès fer aparèixer com a nova  una alternativa clarament de dretes com C’s que pot ser el complement o l'alternativa a un PP socialment desgastat. Cal dir que C’s no és cap recanvi moderat del PP, al contrari en molts aspectes és igual o més radical que el propi PP, especialment en les seves polítiques socioeconòmiques i socials.

PODEM ha perdut en poc temps el seu caràcter de novetat. La causa cal trobar-la en la seva falta d'estructura política, en alguns casos com a Catalunya gairebé inexistent, la seva falta de concreció ideològica, el fet de que malgrat la seva volguda indefinició se'ls situï clarament ja en el camp de l'esquerra alternativa, d'acord amb una gran part de les seves propostes; la seva arrogància cap a la resta de les forces progressistes que ha dificultat la seva aliança amb la principal d'elles Esquerra Unida, malgrat  que en gran mesura els seus programes s'assemblen com gotes d'aigua. A hores d’ara només ha aconseguit acords limitats i poc cohesionats a Galícia, a Catalunya i en menor mesura al  País Valencià, i això renunciant en gran part als seus postulats de ser la força predominant. La il·lusió ha durat poc i cada vegada es fa més evident que cal una organització forta, democràtica i participativa, que malgrat les seves declaracions no és PODEM un partit format i controlat per la seva cúpula, com ho demostra la cada vegada menor participació dels seus adherits.

Garzón- Iglesias: la manca d'unitat

En el cas d'Esquerra Unida la seva situació és encara més complexa i negativa. En poc temps, i degut fonamentalment als seus errors, el major d'ells el manteniment d'una estructura de poder intern paral·lela i parasitària com és el PCE, ha reduït la seva capacitat i ara es presenta amb l’objectiu màxim de subsistir. La política de l'últim any i mig d'IU ha vingut marcada per la decisió de sectors del PCE de donar per amortitzada  la pròpia coalició d'esquerres. Les seves súpliques de coalició amb PODEM han donat una sensació d'incapacitat, les seves purgues internes des de l'expulsió de tots els militants d'IU de Madrid, fins a actuacions que han portat a l'abandó per part d'Esquerra Oberta, han deixat  l'organització oberta en canal. I ara ho deixen tot a la possibilitat de la bona imatge del seu candidat Alberto Garzón i la seva capacitat de mobilitzar els seus antics votants, pot ser que en major mesura que els seus propis afiliats.

Si fa menys de 18 mesos molts veien l'oportunitat d'articular un ampli front de l'esquerra alternativa, des d'IU a PODEM, que englobés també les esquerres perifèriques, i que tingués possibilitats d'un bon resultat electoral que li permetés pressionar i decantar el PSOE cap a l'esquerra, avui desgraciadament el que es veu és la major divisió possible d'aquesta esquerra i un PSOE trontollant com “ànec marejat”.

Mentre la dreta recupera terreny. D'una banda C’s creix a partir del fenomen de  renovació que va promoure PODEM, malgrat que sota el seu aspecte juvenil i telegènic s'amaguin unes posicions clares de dreta que en poc, excepte en la pseudo-modernitat del seu discurs, el diferencien del PP.

Rajoy- Rivera: dues cares de la dreta

Per la seva banda el PP i especialment Mariano Rajoy està utilitzant bé les seves cartes en els darrers temps per amagar el que ha estat la seva legislatura. No es tracta només de les seves majors aparicions públiques, sinó en la utilització de dos temes molt sensibles com són: l'aventurisme secessionista de l'independentisme català; i la posició davant els greus atemptats gihadistes a Paris. Després de quatre anys sense amb prou feines diàleg polític Rajoy ha emprat aquests dos temes per a establir un diàleg públic amb els responsables polítics de tots els partits, donant una imatge d'estadista que obvia la política partidista i tracta d'aparentar buscar polítiques d'estat amb la resta de forces polítiques.

I el greu és que en el cas de Catalunya tant PSOE com C’s donen per bona la proposta de Rajoy d'aplicar la llei sense plantejar cap alternativa política que serveixi per a resoldre el conflicte. En aquest cas són PODEM, Esquerra Unida i Unió  els únics que plantegen propostes de resolució política del conflicte amb Catalunya. En el cas del terrorisme Rajoy ho aborda amb cautela enfront de les posicions més bel·ligerants del PSOE i especialment de C’s que inclús planteja la possibilitat d'enviar tropes a Síria. En aquest cas un Rajoy escarmentat, per les conseqüències de la participació a l'Iraq i el 11M, adopta una posició prudent que el porta a ser més coincident en part amb Iglesias i Garzón que amb Sánchez i Rivera.

I és evident que a un mes escàs de les eleccions aquestes actuacions poden portar al fet que el PP, en pocs dies pugui salvar part del seu capital polític perdut durant els quatre anys de retallades i polítiques antisocials. És possible que la contenció en el tema terrorista i les polítiques aventureres de Mas i els independentistes li ajudin a recuperar votants perduts. En el cas de Mas es tractaria d'una tornada del favor que Rajoy, amb les seves polítiques tancades, li havia donat i que va permetre a “Junts pel Sí” guanyar les eleccions catalanes. I és que els nacionalismes es retroalimenten.

I a tot això l'esquerra es prepara a llepar-se les ferides de la derrota una altra vegada i el que és més greu a donar una nova volta de corda a un "caïnisme” del que sembla difícil que es desprengui. Tot seran queixes i buscar “bocs expiatoris” en lloc de fer autocrítica dels errors, però el mal per a la ciutadania ja estarà fet.

En tot cas sembla confirmar-se un aspecte positiu en tota la situació política que és la superació del bipartidisme tant en la dreta com en l'esquerra, i això pot obrir algunes vies de futur especialment referent al canvi de l'actual llei electoral discriminatòria que permeti en un futur la consolidació d'un espectre polític divers i més democràtic.

Podem-IU-PSOE-PP-C'S : més pluralitat