FET NACIONAL I CONFLICTE SOCIAL

"ARAÉSDEMÀ": Assemblea oberta de ICV-EUiA

nuevatribuna.es | 13 Febrero 2014 

El fet nacional s’ha utilitzat moltes vegades com element per amagar el conflicte social. El fet nacional afecta el conjunt de la població, però no es pot oblidar que la població no és homogènia, i que en el seu interior coexisteixen diverses classes socials amb interessos contraposats quan no antagònics.

Moltes vegades el conflicte territorial serveix per amagar o tractar d’anular la visibilitat i la pròpia existència del conflicte social. Ha estat així històricament i així continua passant en l’actualitat, per exemple en el conflicte actual entre Catalunya i Espanya.

Històricament les dretes hegemòniques han utilitzat l’enemic o l’adversari territorial per a dissoldre o difuminar els conflictes socials interns. Els casos són molts i evidents, va passar amb la I Guerra Mundial, on l’enfrontament imperialista entre Estats per l’hegemonia continental va fer desaparèixer els conflictes socials interns, i l’adhesió de molts partits socialistes a les causes dels seus Estats, per sobre de la solidaritat de classe, va provocar la ruptura de la pròpia II internacional. Altrament la crisi dels anys 30 va provocar l’aparició del feixisme, que va servir a les classes dominants per esclafar, a molts països, sota el lema de la prioritat de la pàtria, els interessos i els conflictes socials de les classes treballadores.

En la recent historia democràtica espanyola hem vist nombroses utilitzacions de concepcions nacionalistes i d’enfrontaments territorials, que han servit per emmascarar  objectius polítics i electorals i desviar l’atenció dels veritables problemes socials existents. Només cal veure la utilització del nacionalisme espanyol per part del PP, amb la seva campanya contra Catalunya, com a eina per a debilitar el govern del PSOE de Zapatero. I també el permanent victimisme que CiU ha utilitzat a Catalunya per a mantenir la seva hegemonia política, culpant de totes les  mancances a l’Estat i defugint la seva pròpia responsabilitat de govern.

 La utilització partidista per part de la dreta nacionalista del “fet nacional” no pot ser però motiu per a que les esquerres no facin defensa d’aquesta qüestió quan hi hagin raons que comportin la laminació de drets nacionals. L’esquerra ha de defensar els drets nacionals en tant que drets democràtics, i malgrat no siguin valors pròpiament i exclusiva d’esquerres, però els ha de defensar a partir dels interessos prioritaris de les classes populars a les quals representa.

L’actual conflicte territorial entre Catalunya i Espanya està determinat per la vulneració de  drets econòmics, lingüístics i culturals de la societat catalana. Tot va sorgir desprès d’un intent del govern Tripartit de Catalunya d’establir un nou model de relació més actualitzat amb l’Estat, que va ser dinamitat per la dreta espanyola del PP, però no exclusivament per ella, i que va culminar amb la sentencia contrària als interessos de Catalunya per part del Tribunal Constitucional. Aquest fet posteriorment s’ha accentuat per la política de recentralització dels governs de la dreta espanyola.

La posició de l’esquerra catalana ha de ser clarament decantada en defensar els legítims interessos de la societat catalana i el seu “dret a decidir” sobre quina relació volen establir amb la resta de l’Estat. Però és evident que això no pot fer-la oblidar, ans al contrari, que els seus interessos principals són defensar els de les classes treballadores i populars, màxim en un moment de crisi com l’actual, on aquests interessos de la ciutadania són atacats de forma conjunta tant per la dreta nacionalista catalana de CiU, com per la dreta nacionalista espanyola del PP.

L’esquerra no pot renunciar al conflicte social com a element prioritari contra les polítiques de la dreta. I la defensa dels drets nacionals no pot amagar l’enfrontament de classe i la necessitat de construir una alternativa d’esquerres tant en l’àmbit nacional de Catalunya com ajudar a establir-la també en l’àmbit estatal.

Mas i Rajoy: nacionalismes català i espanyol

Les dretes catalanes i espanyoles, per molt que semblin barallar-se en el tema territorial, mantenen una clara unitat en la defensa dels seus interessos, que en aquests moments de crisi econòmica són els de retallar l’estat del benestar i els drets socials i laborals dels treballadors i de les classes populars. I així hem vist la seva coincidència votant lleis com la Reforma Laboral o la Llei d’Estabilitat pressupostària. En definitiva aplicant l’austericidi, que no austeritat, imposat des de fora per Merkel i la Troika, sense cap exclamació ni defensa de les seves concepcions sobiranistes, ni catalanes ni espanyoles. En definitiva es tracta de fer recaure el pes de la crisi sobre la majoria social, mentre es defensen els interessos dels més poderosos.

Les esquerres alternatives han d’aprendre del seu antagonista, cal prioritzar i posar davant de tot, el conflicte social, la defensa dels interessos de la majoria social, dels treballadors i les classes populars enfront les polítiques antisocials que els causants de la crisi volen aplicar arreu, a Europa, Espanya i Catalunya, en benefici exclusiu de les classes privilegiades.

En el cas de Catalunya, l’esquerra alternativa ha d’estar al capdavant de la defensa dels  legítims interessos nacionals però lligant-los a la lluita contra unes polítiques regressives i retalladores de l’estat del benestar, dutes a terme per la dreta nacionalista, que enfonsa els ciutadans, mentre els tracta de distreure amb declaracions “sobiranistes”. Es una lluita per la hegemonia amb la dreta que no hi ha dubte que serà molt  difícil. No cal oblidar que la dreta catalana controla i utilitza de forma partidària l’àmbit mediàtic tant dels mitjans públics com privats, els quals amaguen sistemàticament el conflicte social alhora que magnifiquen el plantejament del conflicte territorial des de la perspectiva de la dreta nacionalista.   

L’esquerra alternativa catalana ha de esforçar-se per unificar les diverses lluites segmentades que es donen a Catalunya i ser capaços de fer, des de la màxima unitat possible, una proposta d’alternativa que plantegi un model diferent de societat per a Catalunya, des de l’àmbit social, però també nacional. Cal recuperar els plantejaments  històrics del “catalanisme popular” que sempre es van fer des de la defensa dels drets socials i els nacionals.

Al conjunt d’Espanya les forces de la dreta utilitza l’enfrontament amb Catalunya per a estimular un nacionalisme espanyol, contrari a tot el que signifiqui descentralització, i fer un front davant “el separatisme” que alhora distregui la ciutadania dels seus problemes econòmics i socials. La dreta, el PP i d’altres com UPyD, tracten de magnificar inexistents problemes lingüístics i educatius de la població castellano-parlant de Catalunya, no sols per a confrontar aquesta comunitat amb la resta, sinó per a tractar de crear una divisió social dins de Catalunya. Una divisió fins ara inexistent en una societat que des de la transició s’ha cohesionat sota principis com els de “Catalunya un sol poble” o “és català qui viu i treballa a Catalunya”, idees impulsades per una esquerra dominant ideològicament durant el període de transició a la democràcia. Les dretes espanyolistes tracten de reproduir a Catalunya una fins ara desconeguda situació de frentisme, importada de les polítiques practicades al País Basc, a partir de la divisió entre nacionalistes i espanyolistes.

Navarro (PSC) amb Rivera (C's) i Sanchez Camacho (PP)

 Cal fer front a la dreta a Espanya des d’un plantejament de “alternativa en majúscules”. Per això no valen concepcions d’alternància com les que planteja el PSOE, que només es diferencia de la dreta en la defensa dels drets personals, però no proposa alternatives ni a la política econòmica ni a la territorial. Cal recordar que PP i PSOE van fer la reforma “exprés” de la Constitució al servei de les imposicions de la Troika, i que en “el fet nacional de Catalunya” ha fet tres coses: un front comú amb el PP, impulsant el “frentisme” contra el procés engegat a Catalunya, reforçant les tesis de la dreta nacionalista espanyola; “posar firmes al PSC” allunyant-lo de la possibilitat de crear un possible pol fort d’esquerres dins del procés obert a la societat catalana; i limitar-se a fer una proposta d’alternativa en base a una teòrica i per ara irreal reforma federal contraposada al “dret a decidir”, defensar la actual legalitat constitucional sense ni tan sols plantejar que existeixen uns problemes en relació a Catalunya que requereixen de solucions polítiques que puguin ser avalades per la ciutadania de Catalunya, que li permeti tancar la ferida de l’incompliment de l’Estatut ratificat i posteriorment retallat.     

Es imprescindible el paper de l’esquerra alternativa espanyola, que també ha de caminar cap a la unificació de forces plantejant una política global alternativa que faci del conflicte social la seva base unificadora i que permeti fer front a la dreta nacionalista espanyola i a la pseudo-esquerra de l’alternància, tot oferint una alternativa política, econòmica, social i territorial diferent i basada en la solidaritat i el reconeixement de la diferència dels diversos pobles de l’Estat. Cal dir que, en el tema territorial, la posició de IU ha representat sens dubte un exemple d’alternativa, al acceptar el “dret a decidir” de Catalunya des de la pròpia defensa de la seva concepció favorable a l’estat federal.

Cartell del PSUC: "catalanisme popular"



Ovidi Montllor : "La Samarreta"

ESQUERRA I QÜESTIO NACIONAL

MARX I ENGELS

nuevatribuna.es | 03 Febrero 2014

Enguany es celebren 100 anys de l’inici de la I Guerra Mundial. Aquest fet va ser el detonant que va provocar la ruptura dins els partits que conformaven la II Internacional, entre els partidaris de prioritzar els interessos dels estats-nacions, i els que creien que calia posar els interessos de classe dels treballadors per sobre dels interessos estatals dels països dels que formaven part.

Va ser la ruptura del socialisme i l’aparició del socialisme revolucionari, els partits comunistes encapçalats pel Partit bolxevic de Lenin.  Mentre molts partits socialistes van donar suport al bel·licisme dels seus respectius governs,  altres van creure que era el moment d’aprofitar i transformar la guerra imperialista en una guerra de classes dins de cada estat. Va ser un enfrontament entre una concepció “chauvinista” i una internacionalista.

Posteriorment, durant els anys 30 del segle XX, es produeix a diversos països com Espanya, Itàlia i Alemanya, l’aparició de concepcions ultranacionalistes, el feixisme en totes les seves diversitats, l’objectiu del qual era contraposar els interessos de “la pàtria” als conflicte socials promoguts pels partits d’esquerres. Així el suposat interès superior i abstracte de la “pàtria” s’utilitza ideològicament per aturar i colpejar els moviments revolucionaris dels treballadors i dels partits de classe.

La posició clàssica de l’esquerra sobre el problema nacional és la que parteix del principi de que “els treballadors no tenen pàtria”.  Malgrat això ja des de l’inici, Marx i Engels, van interpretar sempre la defensa dels drets nacionals com  vinculada al objectiu principal de l’emancipació social. Des de l’inici però es planteja que la millor solució a les qüestions derivades de conflictes nacionals “és arribar a solucions d’acord basades en federacions o confederacions entre nacions a partir de relacions lliures i igualitàries” en contraposició a les solucions de “separació total”. Sempre sota la premissa de la unitat dels interessos globals dels treballadors i les classes populars.

L’esquerra va considerar nació a “una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sota la base de la comunitat de la llengua, de territori, de vida econòmica i de comunitat cultural”

En el cas de l’Estat espanyol i de la qüestió catalana es pot mantenir que les demandes nacionals catalanes tenen un caràcter democràtic, no d’esquerres. Però des del socialisme marxista s’ha defensat sempre que la  lluita contra una determinada forma d’opressió nacional ha de ser defensada per l’esquerra, però sempre sota el principi de la primacia del conflicte social. L’esquerra ha de ser partidària del dret d’autodeterminació la qual cosa no vol dir de la independència. Sempre la defensa dels drets nacionals ha de plantejar-se des de l’òptica i els interessos dels treballadors i les classes populars, no els de un nacionalisme “per se”. Com ja deia Andreu Nin “ la lluita de les nacionalitats és una lluita pels drets democràtics” i afegia “ en tot moviment d’emancipació nacional hi ha un contingut democràtic al que cal donar suport” però “el problema nacional ha de quedar supeditat a la qüestió social i als interessos dels treballadors i les classes populars”.

Cartell unificació PSUC

Durant la II República a Catalunya, l’any 1936, les esquerres plurals de Catalunya (Federació Catalana del PSOE, Unió Socialista de Catalunya, Partit Comunista de Catalunya i Partit Català Proletari) es van unificar i van crear el PSUC ( Partit Socialista Unificat de Catalunya), adscrit com a partit independent en el sí de la III Internacional, com a partit que era portador d’una representació nacional.

Durant la lluita contra el franquisme les forces democràtiques d’esquerres catalanes van defensar en les seves propostes el dret a l’autodeterminació, que sempre es valorava que s’efectuaria d’acord amb el futur Estat democràtic espanyol. Un dels punts programàtics de la Assemblea de Catalunya, organisme d’oposició al franquisme deia : “ Restabliment a Catalunya de l’Estatut d’Autonomia de 1932 amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l’autodeterminació”.  Fins i tot a l’arribada de la democràcia tots defensen el dret a l’autodeterminació no sols en els partits d’esquerra sinó fins i tot en el principal sindicat català, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, en els seus estatuts, i el que és més important el conjunt de les CCOO d’Espanya, fins i tot ara, defensen el dret d’autodeterminació si be s’inclinen per l’estat federal.

L’esquerra, com deia Manuel Sacristán, ha de saber distingir entre el “fet nacional” i el “fetitxisme de la pàtria”. Això comportava “analitzar la situació històrica concreta especialment els interessos de les classes treballadores distingint-los clarament del concepte d’interessos generals de la nació que són els de les classes dominants". Alhora plantejava  la necessitat d’establir la diferència entre " nacions dependents no sobiranes (a les quals calia donar suport)  i els de les nacions dominants sobiranes”

El PSUC, força hegemònica en la lluita contra la dictadura va defensar: “ front al catalanisme instrumental de la dreta oposarem un catalanisme popular de progrés...farem avançar Catalunya per la via d’un catalanisme popular que eviti les divisions de la nostra colectivitat” Aquest catalanisme popular parteix del fet de que a Catalunya la classe treballadora és una sola classe; Que a Catalunya hi ha un sol poble; I que la vertebració cultural és la manifestació de la memòria i vida col·lectives en continua evolució i per tant incloent-hi tant el passat com el pressent.

En tot cas es tracta de que l’esquerra i els treballadors no deixin el tema nacional en mans de la dreta sinó que han de liderar la lluita a partir dels seus propis interessos de classe. Com deia Rafel Ribó “el moviment obrer, com a expressió d'una determinada classe obrera, no hauria d'oblidar els plantejaments nacionals. Primer de tot per que la mateixa classe obrera és nacional, en el sentit que es mou i es desenvolupa en un determinat ambient històric, en una estructura nacional que caracteritza la formació social. Té un marc i una especificitat que l'envolten i que formen part de la seva existència.”

La defensa d’aquesta posició clàssica de l’esquerra és la que avui plantegen ICV-EUiA, i la pròpia IU en l’àmbit de l’Estat. La defensa del “dret a decidir” del poble de Catalunya, no sols pel que fa a la qüestió nacional sinó a tot el model de societat, que és indestriable de la lluita contra un model de societat basat en la desigualtat que defensen les dretes catalanes i espanyoles. La seva posició aposta clarament per la voluntat, si és possible, d’establir una nova relació amb l’Estat a partir del reconeixement de la realitat nacional plena de Catalunya. Es a dir retornar als clàssics plantejant que la millor solució seria la basada en “relacions lliures i igualitàries, en lloc de les de separació total”

Lamentablement altres forces de l’esquerra reformista, com el PSOE, no sols han abandonat tot ideari de transformació social, només cal recordar la reforma “exprés”  de la Constitució pactada amb el PP, sinó que ara defensen amb plantejaments oportunistes una suposada reforma federal de la Constitució per tal d’oposar-se i negar el dret a decidir de Catalunya, i fins i tot arrosseguen el PSC a aquesta posició, negant la possibilitat d’articular un “pol” fort de l’esquerra i abandonant el “fet nacional” al domini i hegemonia de la dreta. Posant per davant la defensa de la unitat de la nació sobirana, Espanya, al dret a la defensa dels nacionals, lingüístics i econòmics, de Catalunya, cada dia més limitats per una política recentralitzadora de la dreta espanyolista del PP.

PSUC: Catalunya un sol poble

                                          Raimon: "Quatre rius de sang"

ADEU A PETE SEEGER, CANTANT I COMPANY COMPROMÈS I SOLIDARI

Pete Seeger

nuevatribuna.es | 28 Enero 2014

Avui ens hem assabentat  de la mort de Pete Seeger, el cantautor americà, deixeble del gran Woody Guthrie el pare de la cançó compromesa als USA. La vida de Pete Seeger ha estat la d’un cantant dedicat a recopilar la cançó “folk” especialment del seu país però també de la resta del món.

Altrament Pete Seeger ha estat un home solidari i compromès amb totes les causes dignes, per les quals va utilitzar sense embuts les seves cançons. Ell va ser també compositor de grans himnes de progrés com és el mundialment reconegut “We Shall Overcome”.

Pete Seeger va cantar als treballadors i al sindicalisme als USA, quan això no era massa ben vist. Desprès va mobilitzar-se contra la guerra del Viet-nam. Es va destacar en la lluita pels drets civils, i darrerament als seu més de 90 anys encara continuava lluitant, ara per la causa ecologista contra la contaminació als Grans Llacs del nord del USA.

Però Seeger també va estar molt a prop nostre, va ser l’introductor de Raimon als Estats Units, i l’any 1971 va venir a cantar a Terrassa en un recital que el govern franquista va prohibir. Posteriorment podem  recordar-lo cantant a la “Festa de Treball” del PSUC on va fer una interpretació en francès, la llengua original, de “La Internacional”. Finalment va venir per celebrar els 50 anys de Raimon com a cantant, quan ja tenia uns 90 anys.

Seeger també estava vinculat a la historia de l’Espanya republicana, especialment amb el món de les brigades internacionals, i en homenatge a la XV Brigada, la brigada “Lincoln” va fer mundialment famós el cant “Viva la Quince Brigada”.

Ara desprès d’una llarga i intensa vida ens ha deixat per sempre l’home bo i honest anomenat Pete Seeger. Fins sempre company solidari.!!

Ampliació sobre biografia Pete Seeger:
http://www.nuevatribuna.es/articulo/cultura---ocio/fallece-pionero-folk-estadounidense-pete-seeger/20140128130403100346.html

Polítiques deshumanitzades i amb dosis de sadisme

Rajoy i Gallardón polítiques deshumanitzades i sádiques

nuevatribuna.es | 19 Enero 2014  

Sembla que en les darreres dècades molts s’han oblidat que la “Democràcia” és el sistema polític  en el qual el poble exerceix la sobirania. Es a dir un sistema que permet la intervenció del poble en el govern i fins i tot el que tendeix a millorar la condició de la gent.

Només cal llegir la teoria i contemplar la pràctica. Els governs, sigui el de l’Estat o el de Catalunya estan governant per a millorar les condicions de vida de la majoria de la gent? Caldrà coincidir en que la realitat i la teoria es contradiuen radicalment.

Podem també contemplar com els governs basen sempre la defensa de les seves polítiques en estadístiques macroeconòmiques que en res reflecteixen la realitat de la vida dels ciutadans i ciutadanes.

Aquests dies podem sentir de forma continuada com els membres del Govern de l’Estat amb Rajoy al seu capdavant, o el President de la Generalitat Artur Mas, parlen de les perspectives positives de l’economia i citen dades macroeconòmiques com la baixada de la prima de risc o la pujada de la borsa. Aquestes dades però no s’adiuen amb d’altres que afecten més a la ciutadania.

Al citar les dades negatives els governants sempre ho fan des de la més abstracta neutralitat, sense tenir en compte que moltes vegades estan parlant de persones de carn i ossos.

Així veiem com per exemple el Govern al comentar l’EPA del 3er trimestre del 2013 parlava com d’un fet positiu de que la taxa d’atur va baixar 28 centèsimes respecte al segon trimestre i es situava al 25,98%, és a dir 5.904.700 aturats.  Els aturats apareixen com una xifra més sense tenir en compte que això significa que quasi sis milions de persones no tenen treball, i que per tant elles i les seves famílies tenen una greu dificultat en plantejar-se un pla de vida de futur. La situació de cadascuna d’aquestes persones, la seva situació personal i familiar, no semblen representar res pel Govern. Pel govern de Rajoy és més important parlar de la prima de risc que del drama de 6 milions de ciutadans concrets. La política econòmica del govern, del de l’Estat, del de Catalunya i el de la pròpia UE, no sembla tenir en compte la realitat i els drames personals dels ciutadans i ciutadanes. Es en definitiva una política plenament deshumanitzada i que es fa al servei dels interessos econòmics d’uns abstractes “mercats” que semblen més importants que la vida de la gent.

Que podem dir de quan les estadístiques parlen de l’existència de 2 milions d’aturats que no reben cap prestació social? Que han de dir els nostres governants del fet que 2 milions de persones individualitzades, una a una, no reben cap ajuda per a poder fer front a la seva subsistència?. No sabem el que representa el fet de que cadascuna d’elles no té cap ingrés per sobreviure.

El mateix podem dir davant de fredes estadístiques, que semblen no immutar els nostres governants que parlen de que un de cada cinc ciutadans del nostre país, el 21,6%, viu  per sota el llindar de la pobresa. 

Pobresa infantil: pobresa extrema

Es poden considerar polítiques humanitzades les que no tenen en compte les repercussions en les persones concretes? Que es pot dir de plantejar baixar els pressupostos per a les beques menjadors de les escoles quan 2,5 milions de infants presenten problemes de desnutrició.

Es realment curiós si no fos menyspreable veure com dirigents del PP s’exclamaven i es manifestaven consternats pels “scraches”, davant els seus domicilis, impulsats per la PAH ( Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), i que segons ells havien perjudicat negativament als fills dels polítics afectats. Com es pot ser tant hipòcrites de no tenir en compte la situació, molt més negativa, en que queden els fills de les famílies desnonades? I cal tenir en compte que al 2013 hi van haver uns 500 desnonaments al dia a Espanya. Que és més inhumà un “schache” o una família expulsada de casa i llençada

al carrer?

Plataforma Afectats per la Hipoteca- PAH

Es evident que aquestes polítiques d’austeritat avui dominants estan basades en paràmetres i concepcions ideològiques que fugen de la consideració de la seva repercussió en la vida de la ciutadania. Unes polítiques deshumanitzades és a dir que no tenen en compte la repercussió en les persones i encara més que no busquen, sinó al contrari, millorar les condicions de vida de la majoria de la població.

Caldria plantejar-se d’una forma radical si aquestes polítiques deshumanitzades són democràtiques. Ja que la base de la democràcia és fer una governança que pugui beneficiar i satisfer la majoria, i no a suposats interessos econòmics de reduïts sectors privilegiats.

Però encara hi ha més. En el nostre país ja no només es fan polítiques deshumanitzades, sinó que fins i tot es fan polítiques que comporten fins i tot dosis de sadisme.

Com es pot qualificar el fet d’eliminar de la nit al dia 873.000 targetes sanitàries a immigrants sense papers als qual se’ls hi nega l’accés a la sanitat, amb el que significa per a la seva situació personal,  inclòs  riscos sanitaris pel conjunt de la població.

Que cal dir de la mesura adoptada amb “nocturnitat” durant els dies de Nadal, mitjançant la qual es deixa sense dret a la sanitat pública a les persones espanyoles, que han hagut d’emigrar a l’estranger, a partir dels tres mesos de la seva marxa del país?

I l’exemple més clar d’exhibició d’una política deshumanitzada i sàdica és el projecte de Llei sobre l’avortament del ministre Gallardón. Com es pot defensar una llei en base a una suposada defensa del dret a la vida, quan es regula que la malformació del “fetus” no és raó per a l’avortament i ho diu el mateix govern que ha retallat un 47% les ajudes a la dependència. Es pot ser més sàdic que obligar a una dona a tenir un fill amb problemes i desprès deixar-la abandonada a la seva sort, per a tota la vida?

Les dones tenen dret a decidir sobre el seu cos

Al nostre país el govern de l’Estat no sols està portant a terme una política deshumanitzada pròpia del neo-liberalisme dominant avui al món, sinó que li incorpora uns components sàdics derivats d’una concepció ideològica ultraconservadora.

Crec que es pot afirmar que el conjunt d’aquestes polítiques, moltes d’elles comunes al conjunt de la UE, són contradictòries amb el que cal exigir als govern propis de societats democràtiques.

Ara és el moment de reivindicar “radicalitat democràtica” aixecant una alternativa que comporti tornar a reivindicar una forma de fer política i de governar que estigui al servei de la majoria de la població. Es a dir cal reivindicar el propi concepte de societats i governs democràtics.

Cal posar les necessitats de la població per davant de qualsevol altre consideració. En aquest sentit podem dir que l’alternativa que representa Syriza a Grècia aniria en aquesta línia al reivindicar que cal renegociar les condicions dels rescats de la UE, “ ja que primer s’ha d’atendre les necessitats de la població, que aconseguir garantir el creixement intern, serà la millor forma de poder garantir, en el seu moment, el retorn del deute extern”.

Al nostre país sembla que encara estem lluny de la possibilitat d’aconseguir crear les bases d’una alternativa a la situació actual. Avui no valen alternances, que eliminarien els aspectes més sàdics de les actuals polítiques, però continuarien amb una política regida per plantejaments macroeconòmics allunyats de les necessitats socials. I a hores d’ara l’esquerra política alternativa, aliada amb l’esquerra social, ha aconseguit presentar-se com la veritable oposició a les actuals polítiques, però encara és lluny de ser vista com una alternativa real  a l’actual estat de coses. Cal plantejar unes polítiques radicalment diferents, amb capacitat de disputar l’hegemonia ideològica al conservadorisme actual, que pugui il·lusionar la ciutadania amb un canvi real que retorni la capacitat de creure en un govern amb la participació i al servei de la ciutadania. Això passa per defensar una humanització de la praxis política, una defensa de la regeneració democràtica, dirigida a establir un major benestar social pel conjunt de la ciutadania, que cal aconseguir a partir d’una reducció dels nivells de la desigualtat social existent.

Joan Herrera (ICV) al Congrés de SYRIZA

                                         Mikis THeodorakis: "Eimaste dio"

Un Estat privatitzat al servei dels oligopolis

El monopoli de les elèctriques

nuevatribuna.es | 09 Enero 2014

Des de la recuperació de la democràcia ha estat com un “mantra” repetit pels diversos governs, tant del PSOE com del PP, la necessitat d’acabar amb el monopoli existent de l’Estat, en diversos sectors estratègics com l’energètic, la telefonia, etc. així com acabar amb la presència pública en d’altres sectors com el bancari. Tot això mitjançant una política de desregulació i/o privatització.

Aquesta política s’ha intensificat cada vegada més, i ara el PP inclou en aquesta necessitat  privatitzar els serveis públics essencials com la sanitat, l’educació i fins i tot el sistema de pensions, els serveis socials, o el sistema ferroviari o la distribució de l’aigua de boca en ciutats i pobles. Tot és susceptible de privatitizació en base a la falàcia de que la gestió privada és més eficient i de que la competència beneficia al usuari.

Ja és hora, com va fer fa poc, el dirigent de IU, Cayo Lara de plantejar on ens han conduït aquestes polítiques i que són enriquiments  de les companyes privades i major cost per a la ciutadania.

Avui el nostre país és un conglomerat d’oligopolis de grans empreses que dominen els principals sectors estratègics productius de l’estat en exclusiu benefici propi. Que en absolut han comportat millora del servei a la ciutadania ni en qualitat ni en cost. Alhora veiem com l’estat dedica a compensar aquests sectors oligopolics despeses milionàries, en cas de suposades pèrdues. 

                                         Cayo Lara : Coordinador General de Izquierda Unida

Ens trobem un país dominat per una política basada en socialitzar les pèrdues, inclòs les suposades,  de les grans empreses i oligopolis, mentre els beneficis són sempre privats.

Ho hem vist recentment en el cas de les empreses elèctriques i properament ho podrem veure en un altre sector energètic com és el del gas. S’ha deixat en mans de l’oligopoli elèctric establir el preu del servei. Les mateixes empreses, amb la intermediació bancària, són venedores com a productores i compradores com a comercialitzadores, alhora que han rebut i reben substancioses subvencions públiques per les seves inversions en determinades formes de producció energètica. La conclusió: el preu de la llum és dels més cars de la UE i les pujades del preu en els darrers anys han estat, aproximadament un 70% en 7 anys i el suposat dèficit tarifari que es deu a les empreses elèctriques no baixa sinó que no para de pujar ( a finals del 2012 superava el 30.000 milions d’euros). La conclusió és que les companyes elèctriques tenen cada any beneficis milionaris, mentre que els ciutadans consumidors no veuen cap benefici ni de cost ni de servei en la actual situació de falsa competència. I més de 3 milions de ciutadans estan sota la pobresa energètica, és a dir no poden fer front a la despesa de l’electricitat i el gas.

El mateix ha passat en el cas de la reestructuració bancària. Primer va ser la venda de la banca pública, desprès la liquidació de les caixes d’estalvis, desprès una reconversió i reestructuració monopolística del sector feta mitjançant un rescat de 40.000 milions d’euros per part de la UE que ara haurem de pagar tots. I mentre els grans bancs de l’oligopoli bancari no compleixen amb la seva funció de finançar l’economia productiva ni  les famílies, sinó que cada dia estableixen una major diferenciació de tracte entre grans clients i la resta de clients poc rendibles, incrementant de forma progressiva  l’exclusió bancària. Un exemple del que diem, l’increment mig d’1,5 euros dels pensionistes quedarà absorbit per l’increment de 2 euros en la comissió bancària pel manteniment de la seva llibreta d’estalvis.

Aquests són dos casos on es demostra com la privatitizació no ha comportat ni major competència ni millor servei per a la ciutadania. El mateix podem dir de processos similars sobre el servei de l’aigua de boca en grans ciutats de l’estat. Aquestes concessions privades van en direcció contrària al que s’està produint a la resta de la UE on en molts casos,  s’està tornant el servei de distribució de l’aigua a mans públiques per haver-se demostrat que és més rendible i més eficient.

Ara el PP, a diferència del PSOE,  no en té prou i està portant a terme un procés de privatitizació dels serveis públics bàsics de l’estat del benestar com són la sanitat o l’educació. Cal deixar la sanitat i l’educació pública només com a serveis mínims pràcticament de beneficència per a qui no tingui recursos. En el cas de la sanitat no sols es vol potenciar la sanitat privada sinó especialment les assegurances privades, tot també en base a la llibertat d’elecció. Caldria afegir llibertat d’elecció segons les possibilitats econòmiques.

El mateix passa amb la protecció social, el cas fonamental és l’intent de reduir les pensions públiques de forma que la gent es vegi obligada, per a garantir la seva vellesa, a optar per plans de pensions privats individuals. No diuen res dels perills i manca de seguretat d’aquests plans sotmesos a les oscil•lacions borsàries. Com en el cas de la sanitat es tracta de posar aquest sector en mans de les grans empreses financeres i d’assegurances. Un altre vegada l’estat posant-se al serveis dels desitjos dels “lobbies” empresarials.

Però no tenen prou i ja anuncien d’altres processos de privatització com el de la xarxa ferroviària, En benefici de qui? Novament de sectors empresarials que voldran monopolitzar les parts rendibles i rebutjar les poc rendibles. Només caldria veure l’exemple de la privatització del servei ferroviari que Tatcher va fer a Gran Bretanya i la seva caiguda en qualitat de servei  fruit de la privatització i segmentació del que era un servei públic unificat.

Es que no han tingut prou amb el resultat de la “bombolla immobiliària”  on l’estat a través del Sareb ha hagut de rescatar actius no rendibles, però on alhora no els ha posat al servei de les necessitats socials? Mentre tot anava bé les grans constructores i els sector financer feien el seu agost.  Quan ha esclatat la “bombolla” les constructores han donat promocions senceres en dació de pagament als bancs, si això que no es permet als particulars, i els bancs ho han passat a l’estat mitjançant la creació del banc dolent, Sareb, les pèrdues del qual en el seu cas pagarem tots. Ajudem als bancs mentre aquests desnonen  les famílies.

El mateix podem dir de l’obra pública, encarregada a grans constructores que van normalitzar el que ara és un escàndol a Panamà amb l’intent de sobrecost per part de Sacyr. En l’obra pública és pràcticament inexistent el cas d’obres que compleixen amb el pressupostat, sempre hi ha sobrecostos sobrevinguts. I no passa res!!

Un altre cas són les autopistes amb constructores i concessionàries que si hi ha beneficis se’ls embutxaquen però que si no funcionen el “papà” estat ja es farà càrrec de les pèrdues.

Consejo Empresarial para la Competitividad: el govern dels "lobbies"

Sembla, en definitiva, com si el país fos propietat de les grans corporacions representades en el “Consejo Empresarial para la Competitividad” i que els governs de ZP o de Rajoy hagin estat els seus encarregats de gestionar-lo.

Potser cal dir prou. I l’esquerra que vol ser alternativa, no la que es complau en ser simplement alternança, ha de defensar sense embuts la necessitat, per eficiència i per estalvi,  del control i/o la gestió pública de serveis que són estratègics per a la societat, així com retornar a potenciar els serveis públics essencials, des de la sanitat i l’educació als servis de mobilitat públics. Evidentment tot això ha d’anar acompanyat per un sistema fiscal que permeti un repartiment equilibrat de la riquesa dins del conjunt de la societat.


I això no és revolucionari, és simplement reformista, és tornar a defensar velles posicions defensades en altre temps per la socialdemocràcia clàssica. Només cal veure el magnífic documental “ L’esperit del 45” sobre el govern laborista de Attllee-Bevan per  a tenir una idea del que cal plantejar. Evidentment caldrà tenir en compte el moment actual, el fet d’una Europa dominada pel neoliberalisme més ferotge, però és que potser cal plantejar-se que cal canviar el paradigma no en un sol país sinó portar l’alternativa a l’àmbit del conjunt de la UE. Aquesta hauria de ser la tasca fonamental avui d’una esquerra alternativa tant a Espanya com a la UE i a cadascú dels seus països

"L'esperit del 45": documental de Ken Loach

Pete Seeger : "la Internacional"

BON ANY 2014

Banksy: " a l'altra banda del mur"

“La major glòria a la vida no consisteix a no caure

sinó a aixecar-nos cada cop que caiem”

Nelson Mandela







ICV: una consulta per a canviar el “statu quo”

Alexis Tsipras i Joan Herrera: SYRIZA-ICVEUiA

nuevatribuna.es | 17 Diciembre 2013

La posició d’ICV i d’EuiA, durant tot el debat del “dret a decidir” a Catalunya ha estat clarament i diàfana favorable a l’exercici del dret del poble a manifestar-se clarament sobre quin creu que ha de ser el futur de Catalunya.

Defensa aquest dret com a un dret inherent a la pròpia realitat democràtica de la societat. Encara més, considera que el poble hauria de poder exercir aquest dret d’una forma normal no només pel que fa a quin tipus d’encaix territorial vol sinó respecte a com voldria que fos el seu futur social.

El dret a la participació, el dret a l’exercici de la sobirania en tots els àmbits de la vida social és quelcom que cal reivindicar. Especialment en un moment en que degut a la pròpia crisi econòmica s’han posat en evidència, a tot nivell, les mancances del conjunt de l’actual estructura institucional existent en tots els àmbits de l’estat i fins i tot en el de la pròpia construcció europea.

ICV ha defensat sempre, potser per que la seva rel s’enfonsa en el temps en les concepcions del PSUC, la necessitat de cercar els màxims consensos, de sumar forces i alhora d’esgotar totes les vies de diàleg, per tal d’aconseguir els canvis.

Dins de l’organització coexisteixen en perfecta harmonia gent federalista amb d’altre independentista, units tots per un fil comú, el de la necessitat prioritària de la lluita per la justícia social i per una societat més justa i cohesionada, sota la defensa de l’antic principi de “Catalunya un sol poble”.

Altrament ICV és una força d’esquerra i solidària i per tant és partidària de forçar el canvi de la situació actual, que considera insostenible, i fer-ho en tots els àmbits possibles, en el de Catalunya, el d’Espanya i el d’Europa.

Al llarg de tot el procés de la consecució del “dret a decidir” ha estat clara amb la mateixa contundència en la necessitat de defensar de forma radical els drets nacionals de Catalunya i fer-ho alhora amb una defensa aferrissada  dels drets socials del poble qüestionats tant a Catalunya per CiU, com a l’Estat pel PP.

En la concreció de la pregunta i el procediment per a dur-la a terme han tingut un gran protagonisme ICV i les seves propostes. Per a ICV la pregunta havia de ser inclusiva, no valia la dicotomia d’independència o res. La proposta actual permet l’expressió de tota la pluralitat existent a Catalunya i que podrà expressar-se de forma clara, tant els que defensin la situació actual mitjançant un NO, com els que vulguin la independència amb un SI+SI, com els que vulguin altre forma de relació sigui federal, confederal o d’altri amb el SI+NO.

Pel que fa al procediment ICV sempre ha plantejat la necessitat de dur el debat a l’àmbit estatal portant al Congrés dels Diputats la proposta de cessió de la competència de Referèndums, i això es farà no tan sols mitjançant una iniciativa del Parlament de Catalunya, sinó fent la mateixa proposta a través dels grups parlamentaris al Congrés. Per que ICV és potser la força més radicalment partidària de fer la consulta tot defugint propostes d’altres com són tant les declaracions unilaterals o les eleccions plebiscitàries.

Per a ICV està clara la posició referent a la necessitat de superar, l’actual estat de coses ja esgotat, és a dir l’estat autonòmic, el bipartidisme i el conjunt de l’arquitectura institucional. I la forma de superar-ho dependrà de la posició que adopti l’Estat o les principals forces de l’Estat. Fins i tot es pot considerar que l’actual problema català pot ser un element detonant i/o catalitzador  per a una reforma a fons de la problemàtica global que pateix l’Estat espanyol.

Gran Wyoming: espanyol que entèn Catalunya

Al mateix temps, el fet de concretar la pregunta, permet el debat a Catalunya  sobre de quin tipus d’Estat està parlant cadascú, si d’un estat de retallades com el que ha dibuixat CiU durant els darrers anys o un altre tipus d’estat que ha de plantar cara a les exigències d’austeritat de Merkel,  plantar-se com deia gràficament el Gran Wyoming  en base a “Ya les pagaremos cuando podamos, no vamos a sacrificar a nuestra gente”.

Es per això que no es pot abandonar mai el debat social.  Es per això que ICV no ha barrejat mai el tema de la defensa dels drets nacionals amb la renúncia a la defensa dels drets socials. I per això ha estat i és la força que amb major duresa ha fet d’oposició a Artur Mas a Catalunya i al PP a Espanya dins d’Esquerra Plural. I ho ha fet a les institucions i al carrer. Es per això que estan totalment mancades de fonament les declaracions del Pere Navarro del PSC quan pretén ara culpar a ICV per l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat del 2014. Navarro sap que menteix per que ICV mai ha votat a favor dels pressupostos de CiU com ho han fet el PP i ERC en diferents moments, ni tampoc ha permès la investidura de Mas com va fer el PSC en la primera legislatura.

Realment en l’actualitat el PSC té un greu problema de manca d’identitat i coherència, degut en part al fet que des del PSOE li han fet “canviar de cavall a mitja carrera”. Com es pot ser federalista i partidari del “dret a decidir” com diu el PSC i no sentir-se reconegut en l’actual pregunta de la consulta que permet votar a favor d’un estat federal?

La consulta és possible, com han reconegut dos dels pares vius de la Constitució, com són Roca i Herrero de Miñón, i només cal voluntat i audàcia política per part de les forces polítiques de l’Estat per a donar la solució.

En aquest sentit cal destacar la posició d’Izquierda Unida, de defensar el “dret a decidir”, a partir d’una posició clarament partidària d’un Estat federal. Cal destacar-la especialment per que en aquests moments no és fàcil mantenir-la amb l’entorn mediàtic i polític que es viu en algunes esferes de l’Estat. També cal dir que molta gent a Catalunya sap distingir clarament entre l’opinió “l’establishment”  polític i mediàtic estatal, i allò que pensa bona part de la ciutadania de l’estat que possiblement no

coincideixi.

Altrament ICV pensa ara en centrar la seva acció política quotidiana en temes urgents de l’agenda social, com són: a) la Defensa de l’estat del benestar, en temes com la reforma de les pensions, reforma fiscal, o noves mesures de reforma laboral, i lluita contra els pressupostos antisocials a Catalunya i a Espanya; b) la Defensa dels drets i llibertats, amb temes com les lleis de Seguretat, Seguretat privada, avortament, etc.; i c) la lluita per una altra Europa diferent a la dels mercats, tot aprofitant les Eleccions Europees. Es a dir continuar en tots els àmbits de l’acció política, catalana, espanyola i europea en la necessitat de lluita per una visió democràtica i d’esquerres.

Navarro (PSC)-Rivera (C's) i SanchezCamacho (PP)

Angel Parra : " La Democracia" 

2013: l’any dels “brots verds” o el més dur per a la ciutadania

Brots verds?

nuevatribuna.es | 10 Diciembre 2013

Estem a punt de finalitzar l’any i l’anàlisi de la situació de la nostra economia és summament controvertit.

Per una banda el Govern i els grans empresaris no paren de parlar dels “brots verds” que apareixen en la nostra economia i que signifiquen el fi de la recessió. Parlen de la gran baixada de la prima de risc, de l’entrada de capitals als país, es diu que al voltant de 25.000 milions d’euros, de la pujada de la borsa, etc. Tot dades macroeconòmiques.

Però per l’altra banda hi ha una realitat, la de la vida diària de la majoria de la ciutadania que desmenteix les paraules del govern i dels grans empresaris. Es manté una xifra d’atur alarmant, que no decau sinó que s’incrementa; el nombre de persones aturades que ja no reben subsidi creix; l’EPA ens diu que tota l’ocupació que es crea és precària i es destrueix el mateix nombre d’ocupació fixa; els salaris dels treballadors han baixat en més de 5 punts i les previsions són que els seus increments siguin inferiors als de la resta de països de la UE. El nombre de persones en situació de pobresa s’acosta als 7 milions en tot l’estat.

Creix la pobresa extrema

Tota aquesta situació repercuteix en la economia de forma greu provocant una forta caiguda del consum. I com a conseqüència també la desaparició o situació greu de moltes petites i mitjanes empreses industrials i de comerç que veuen com cauen les seves vendes alhora que es troben amb que l’aixeta del crèdit necessari fins i tot pel seu capital circulant està tancada, i que es troben ja liquidant les seves últimes reserves abans d’arribar a la definitiva fallida.

Es pot afirmar sense equívocs que aquest ha estat el pitjor any per a la majoria dels ciutadans de l’estat.

Es evident que alguns sectors, precisament els causants de la crisis, com el bancari i els especuladors, noten l’arribada dels brots verds. Les grans empreses, incloent-hi el sector bancari ara quasi oligopolista, tenen uns beneficis creixents. Es a dir la sortida de la crisi s’està produint igual que la pròpia crisi, en base a una profunda desigualtat, uns pocs guanyen abans i ara, i la majoria perd.

El cas més singular és el del sector bancari. La seva reestructuració ens ha costat a tos els contribuents milers de milions d’euros. Només el rescat que pagarem tots, ja que els bancs no ho faran, suposarà 40.000 milions d’euros. I mentre el sector financer es nega a efectuar la seva funció essencial de finançar l’economia productiva, a les PYME’s i a les economies familiars. Prefereix agafar diners del BCE i invertir  en deute públic, és més beneficiós per als seus balanços encara que sigui més perjudicial per al país. I per que facin això els hem salvat?

Ja hem dit que les petites i mitjanes empreses tenen moltes dificultats per poder accedir al crèdit i quan ho fan és a uns tipus d’interès molts cars, especialment si els comparem amb els que paguen les grans empreses. El diferencial és de 2,69 punts més. Si les grans empreses paguen un 2,29% de mitjana les petites i mitjanes paguen el 4,98%, el diferencial més alt de tots els països del nostre entorn.

Però res d’això immuta el nostre Govern que prepara noves retallades i disminueix els pressupostos dedicats a fomentar la ocupació, alhora prepara noves retallades de les condicions de treball i de la situació dels pensionistes. Només sembla interessat en fomentar l’efecte crida als especuladors estrangers, potser potenciant una nova “bombolla immobiliària”, i en tenir contentes a les grans empreses que conformen el Consell de la Competitivitat i que estan més optimistes que el propi govern, només cal veure les declaracions del senyors Alierta, Botín o Fainé. Cosa molt normal ja que són els beneficiaris directes de l’acció de govern.

Esperem que el 2014 sigui un any en el que tot comenci a canviar. I no ho esperem per que canviï la política del Govern, sinó per que cal esperar que la pressió del carrer no defalleixi i que les properes conteses electorals, començant per les Eleccions Europees signifiquin l’inici del fi de la hegemonia del PP.

Caiguda del consum i tancament de comerços

Mercedes Sosa i Joaquin Sabina:" Violetas para Violeta" 

Retallada de drets i autoritarisme

Aznar -Rajoy: el autoritarismo



Des de la seva arribada al poder, ara fa dos anys, el Govern del PP està portant a terme una política global de regressió de drets socials i laborals que ha estat acompanyada d’una forma d’exercir el govern profundament mancada de debat democràtic i que darrerament sembla derivar de forma clara cap a l’autoritarisme.

El Govern de Rajoy i el PP ha dut a terme una profunda involució en tots els aspectes de la realitat social . No ha estat només una retallada derivada de la crisi de drets laborals i socials que ha empobrit el conjunt de la ciutadania. El PP ha dut a terme una profunda involució en el conjunt de la vida social. Així hem vist profunds retrocessos no sols derivats de les retallades econòmiques en serveis socials com l’educació o la sanitat, sinó acompanyat d’involució en els propis continguts d’aquests serveis, vegis el cas de la llei Wert en el camp de l’educació o de la sistemàtica privatització de serveis públics com està succeint en la sanitat. Però la contrareforma global del PP compren tots els camps de la vida social, ho veiem en la reforma de la justícia, en la utilització dels mitjans de comunicació públics i en l’anunci de la revisió de lleis reguladores de drets civils com pot ser el tema de l’avortament.

Durant tot aquest temps aquestes polítiques han anat acompanyades per unes formes de governar mancades de tota sensibilitat democràtica. Manca de diàleg i debat polític amb l’oposició, i per tant debilitant la vida parlamentaria mitjançant l’utilització abusiva de la fórmula del decret-llei a 'hora de governar. Això acompanyat  de la mancança a l’hora de donar explicacions tant al Parlament com a la pròpia opinió pública, tot emparant-se en el fet de la seva majoria absoluta.

No es pot oblidar que la degradació democràtica ve acompanyada de l’eclosió dels casos de corrupció que afecten molt directament, encara que no exclusivament, al partit en el govern sense que es doni la més mínima explicació ni rendiment de comptes. Altrament el govern es justifica públicament mitjançant la tergiversació del llenguatge quan no de la mentida sistemàtica pel que fa als resultats de tota la seva actuació de govern.

Aquesta actuació regressiva i de sistemàtic afebliment dels drets i de la pròpia vida democràtica ha estat la duta a terme durant aquests dos primer anys del Govern Rajoy. Però ara sembla que Rajoy, el seu govern i el seu partit volen fer una nova volta de rosca en la seva involució democràtica.

Davant del fet de que són molt conscients de que la seva política no aconseguirà treure al país d’una situació de profunda depressió econòmica i social, que els “brots verds” que pregonen tan sols beneficien uns pocs privilegiats i que la majoria social continuarà patint més retallades en les seves condicions de vida. El govern vol legislar ara per retallar els drets de la lliure expressió, manifestació i vaga, mitjançant  mesures legislatives que retallin aquests drets i que li serveixin per atemorir  la ciutadania per tal de fer minvar les seves protestes o per a justificar i fer més fàcil la seva repressió davant els moviments reivindicatius i contestataris.

                                          La resposta del carrer

La situació actual és molt greu i caldria qualificar-la com a “emergència democràtica”. El PP ens vol dur a una situació social i política pròpia de les èpoques pre-democràtiques. La llei de Reforma de les administracions locals, la llei “Fernández” dita de seguretat, o la regulació dels serveis mínims del dret de vaga, són passos en aquesta direcció.

Es evident que el PP ha demostrat la raó de la manca de l’aparició de moviments forts d’extrema dreta a Espanya, l’extrema dreta i els residus i els nostàlgics de la dictadura franquista estan dins del propi Partit Popular i formen una part del seu electorat.

La “Emergència democràtica” precisa d’una resposta unitària per part de tots els demòcrates i de totes les organitzacions polítiques i socials democràtiques, caldria crear un “Pacte Democràtic” per enfrontar-se a les polítiques de restricció de la democràcia del PP. Aquesta política hauria de comportar un compromís d’actuació conjunta per actuar tant  en l’àmbit legislatiu com en la impugnació legal de les mesures que pugui imposar el Govern Rajoy, i alhora tal com s’ha fet amb la Llei Wert el compromís de derogar tota aquesta legislació en una propera legislatura si el PP perd la majoria i governi qui governi.

Es evident que en aquests moments la mobilització social és necessària però no és suficient. Ara és més imprescindible una alternativa política al PP, una alternativa que no alternància, a la política del govern més ultradreta d’Europa. Es evident que aquesta alternativa no la pot encapçalar el primer partit de l’oposició que va ser qui amb les seves polítiques va obrir la porta i va justificar l’arribada al govern del PP, mitjançant mesures com una Reforma Constitucional feta amb “nocturnitat i traïdoria”. Això no vol dir que el PSOE no sigui una part important del “pacte democràtic”, però és evident que avui és precisa una alternativa nova, que no només signifiqui resistència al PP, sinó una nova política progressista, engrescadora i il·lusionant capaç de disputar la hegemonia política i ideològica a la dreta dominant.

I és aquesta alternativa la que avui es continua notant a faltar. Hi ha molts brots verds que podrien formar part d’aquesta alternativa però no es veu qui té la capacitat d’aglutinar i donar coherència a tots ells per a conformar allò que molts reclamen, quelcom que s’assembli a la Syriza grega.

SYRIZA: un exemple a imitar

                                                 Himne: La Varsoviana