LA RESPONSABILITAT D’OCCIDENT EN L’AUGE "GIHADISTA"

Terrorisme "Gihadista"

nueva tribuna /22 de Abril de 2015

No hi ha dubte que el perill del  “gihadisme” s’ha confirmat com una de les principals preocupacions de la seguretat en els països occidentals. Però potser fóra arribat el moment de plantejar-se la responsabilitat que occident i molt especialment els EUA han tingut en el propi naixement i difusió d’aquest fenomen.

No ens remuntarem molt en la història de les actuacions dels països occidentals en el món àrab: el tractat Sykes-Pycot de 1916 sobre repartiment del proper orient entre les potencies colonials de França i Gran Bretanya; la posició occidental en el conflicte àrab-israelià, ni al colonialisme francès a Algèria; el cop d’estat a Iran contra el govern progressista de  Mosaddeq; el suport  permanent a les autocràcies petroleres d’Aràbia o a les dictadures del Pakistan. Malgrat que una gran part del que passa ara té arrels en tota aquesta historia.

Osama Bin-Lade : AlQaeda

Només ens cal remuntar-nos al moment de la invasió soviètica de l’Afganistan i la seva lluita junt amb el govern marxista contra la insurrecció fonamentalista islàmica, principalment contra els anomenats  “muyahidins”. Aquests insurrectes islamistes van trobar l’ajuda dels Estats Units i dels seus aliats, especialment de l’ Aràbia Saudita, amb el seu suport econòmic, i el suport logístic del Pakistan i especialment dels seus serveis secrets. El President Reagan dels EUA va qualificar als muyahidins, molts d’ells combatents musulmans d’altres països, com a “Freedom Fighters”, és a dir “lluitadors de la llibertat”. Entre aquests estava  Osama Bin Laden creador de la xarxa d’Al-Qaeda font del “gihadisme” actual.

Assad i la dictadura síria

Al 2001 desprès de l’atac a les Torres Bessones de Nova York, el president G.W. Bush inicia la guerra contra l’Afganistan dominat pel règim talibà, com a resposta a l’actuació d’Al-Qaeda.

Amb posterioritat al maig del 2003, i dins d’una suposada guerra contra el terrorisme islàmic, Bush decideix atacar l’Iraq de Sadam Hussein, un regim dictatorial però laic que res tenia a veure amb l’islamisme. La intervenció dels USA i els seus aliats va provocar a la pràctica la desaparició de l’estat iraquià. Alhora va crear les condicions, dins de la descomposició i situació de guerra en un país des-estructurat, per a l’ expansió de l’islamisme radical d’una branca d’Al-Qaeda.

Aquesta situació es torna a donar a Síria l’any 2011, on l’aixecament contra la dictadura laica dels Assad, i el suport que reben els insurrectes dels aliats dels USA, autocràcies wahhabites ( és a dir basades en doctrines fonamentalistes islàmiques) com Aràbia Saudita, Qatar, o Governs islamistes com el de Turquia, dóna lloc a un conflicte armat on neix i creix el DAESH (l’autoanomenat Estat Islàmic) que ha creat una àmplia zona sota el seu control en territori de Síria i Iraq, tot atraient voluntaris islamistes d’arreu del món, també dels països europeus.

DAESH-Estat Islàmic

Al 2011 també es dona una intervenció occidental a Líbia que comporta el derrocament del dictador Muamar Gadafi, la descomposició del país i la dispersió de gran part del seu arsenal d’armament, que acaba molt d’ell en mans de grups terroristes islàmics del Sahel o del Magrib.

Tots aquests conflictes han comportant no només zones amb conflictes armats oberts sinó la destrucció de les estructures estatals i socials existents i un caldo de cultiu on es mouen com “peix a l’aigua” els moviments armats del fonamentalisme islàmic. Aquests zones de conflicte permeten atraure a gran nombre de voluntaris cap a la “Gihad”, molts d’ells joves occidentals mancats d’adaptació en els seus països d’origen, que es formen ideològicament i militar en els conflictes àrabs i desprès són amenaces latents en el moment del seu retorn.

Així doncs, podem veure com Occident, els USA i els països europeus han estat els padrins del naixement del “gihadisme” i desprès els destructors de països àrabs, molts d’ells radicalment contraris al fonamentalisme islàmic i que s’han convertit en “estats fallits” on s’estructura el “gihadisme” i des d’on prepara la seva expansió, aprofitant també altres zones “d’estats fallits” com Somàlia o Iemen

L’expansió del “gihadisme” que va contribuir a crear Occident amb els seus aliats integristes d’Aràbia i Pakistan afecta, a hores d’ara, des del seu bressol d’Orient Mitja a tot el Nord d’Àfrica, zones d’Asia i directament als països d’Europa Occidental i als propis USA. 

Per a comprovar els efectes de l’actuació occidental només cal veure un paràmetre: quina era la situació de les dones i de les minories religioses a països com Síria o Iraq i quina és ara.

Jaled rei de la autocràcia saudita

En definitiva l’actuació occidental ha contribuït a destruir països, que malgrat ser dictadures molts despietades, eren països estructurats amb  societats amb un estàndard de vida equilibrat dins de la regió, i han deixat al darrera només societats destruïdes. Han sabut destruir però han estat incapaços de construït res de millor, i han donat lloc a la gangrena del “gihadisme”. I no val l’ excusa de que l’objectiu era acabar amb dictadures cruels, quan els mateixos països occidentals tenen com aliats a governs corruptes i dictatorials arreu, només cal mirar  l’Aràbia Saudita. I fins ara hem vist com s’ha blasmat contra l’islamisme de tot tipus, com s’ha alimentat la islamofòbia, però no s’ha vist cap acte d’autocrítica des dels dirigents occidentals.

Per últim només recalcar que qui més pateix, amb gran diferència les repercussions del terrorisme gihadista són sens cap mena de dubte les societats dels propis països àrabs i musulmans afectats, i les repercussions a occident són mínimes malgrat tinguin una molt més gran repercussió mediàtica, una prova més del grau de fariseisme occidental.

Ronal Reagan primer impulsor del "gihadisme"

LA INJUSTA I DESIGUAL MIRADA EUROCÈNTRICA

Manifestació a Paris en suport de "Charlie-Hebdo"

Nuevatribuna | 07 de Abril de 2015

Els europeus tenim una mirada eurocèntrica, com si nosaltres fóssim el centre del món. Tot el que passa en el nostre reduït i petit continent sembla que tingui una importància rellevant respecte al que succeeix als països situats fora del nostra continent.

Malgrat que no sigui cert, pensem que som el centre del món. Tot el que ens passa a nosaltres per reduït que sigui ho sobredimensionem, mentre el que passa a altres parts, especialment si són països del tercer món té una importància qualitativament menor per a nosaltres.

Darrerament es parla molt i es magnifica el fenomen i el perill gidahista a Europa. Només cal veure la repercussió de l’atemptat de “Charli-Hebdo” a Paris i la forta repercussió mediàtica que va tenir arreu i especialment a tot el món occidental. Només cal recordar la nombrosa participació de dirigents de tot el món que van assistir a la manifestació a Paris.

De forma continuada en el nostres mitjans es parla del perill que representa el terrorisme fonamentalista islàmic per els nostres països. La seva amenaça és constantment recordada pels dirigents polítics i els mitjans de comunicació.

Si comparem la diferent repercussió de l’acció del terrorisme gihadista a Europa o als països amb població total o parcialment musulmana podem veure les greus diferències reals i la diferent repercussió política i mediàtica.

Si algú està patint de forma directa constant i molt per sobre de la resta l’acció del terrorisme islamista radical són directament els països musulmans o amb població musulmana i la seva repercussió és molt menor. Iraq, Siria, Iemen, Kenia, Nigèria, Somàlia són permanentment colpejats pel terrorisme islamista, i milers de persones han mort o han estat ferides pels seus atemptats, i desenes de milers han vist les seves vides afectades. Malgrat això la seva repercussió informativa és molt inferior per a la ciutadania europea.

Atemptat a la Universitat de Kenia

El recent atemptat a Kenia ha causat 147 estudiants morts. Però la repercussió política, informativa i de repercussió internacional  ha estat molt menys important que l’atemptat de Paris. No cal dir que les actuacions d’assassinats i rapte de noies a Nigèria per part de Boko Haram no té la mateixa repercussió de si alguna d’aquestes actuacions tingués lloc a un país occidental.

El terrorisme de Boko-Haram a Nigèria

Per que es veu que per a les nostres mentalitats eurocèntriques encara hi ha morts de primera i de segona. I la repercussió de les morts de gent de color africana o de gent àrab no te el mateix tracte ni repercussió de la d’un occidental o europeu.

Fins i tot els genocidis tenen classes segons on passen. Tots recordem com el món occidental es va mobilitzar davant del genocidi a Kosovo. Mentre els milions de morts dels genocidis de Ruanda o al Congo mai ha tingut l’atenció per part del nostre món “civilitzat”.

Tot això sense tenir en compte que darrere d’aquestes morts d’africans o àrabs i ha en molts cassos responsabilitats moltes vegades ocultes d’interessos occidentals, això quan no han estat resultats d’accions polític-militars unilaterals del mateix occident.

Fins i tot el mateix passa en relació al problema palestí-israelià. Sembla que des de les opinions públiques i des dels propis governs occidentals es tingui una mirada més propera i comprensiva amb l’actuació veritablement d’apartheid i de vulneració de la resolucions de l’ONU, que la mirada més distant i en el millor dels casos benevolent amb els palestins. Sembla que equiparem, potser per la procedència de molts d’ells, als israelians com a ciutadans del primer món, mentre que els palestins son àrabs o ciutadans de segona.

I aquesta forma de veure i afrontar els temes no es tracta només en referència a temes com el gihadisme o els genocidis.

Observem la importància de l’epidèmia de l’Evola i el seu tractament. Observem la dedicació dels mitjans i les seves repercussions polítiques per un cas declarat a Espanya, o en cassos individualitzats a d’altres països d’Occident, i la importància que li dediquem a la constant i persistent epidèmia i als milers d’afectats al quartet de països africans afectats. Cal veure els escassos recursos dedicats per part dels països rics a combatre l’epidèmia als països d’origen, que ha estat poca o nul.la. La lluita s’ha deixat en mans de voluntaris d’Ong’s, com MSF, o el contingent mèdic cubà i poc més.

Imaginem-nos que el brot fos a qualsevol país occidental i pensem els recursos que s’haurien mobilitzat. Recordem a tall d’exemple l’actitud del Govern espanyol en el cas de la repatriació de missioners espanyols infectats i com es va excloure a la germana Paciència per que no era espanyola malgrat fos del mateix grup. I recordem com va ser la sang de la mateixa germana la que va servir per vacunar la infermera espanyola infectada. Desprès li van oferir la nacionalitat. No sembla tot farisaic i vergonyós?

La germana Paciència

Sembla que a hores d’ara en els nostres països benestants continua havent-hi una mentalitat colonial on nosaltres som el centre del món. I cada vegada més la nostra realitat és menys important. I els fets que passen prop de les nostres fronteres cada vegada tindran més repercussions tard o d’hora a casa nostra. I també les actuacions i omissions que hem fet o estem fent repercutiran desprès en la vida de les nostres societats.

Des d’Europa ens hem de donar compte que el món s’està fent molt petit i que tot està molt més proper que abans.

Solidaritat igual per a tots

ELS CANVIS PER LA EUROPA QUE VOLEM

Una Europa per la ciutadania

Nuevatribuna | 26 de Marzo de 2015

La greu crisi econòmica que ha sacsejat el nostre país i al conjunt de la Unió Europea ens ha fet adonar-nos de les deficiències democràtiques existents a les nostres societats. La sortida econòmica que s’ha donat des dels poders polítics a Catalunya, a Espanya i a la Unió Europea ha demostrat la necessitat d’efectuar una profunda renovació democràtica dels marcs polítics existents.

Com es pot entendre que la sortida a una crisi derivada d’una bombolla financera i especulativa hagi servit per a reforçar precisament els causants de la crisi? Les polítiques econòmiques imposades pels denominats “mercats” i instrumentades per la “Troika” han comportat un empobriment de la majoria de les societats, especialment encara que no de forma exclusiva, dels països de la perifèria de la zona euro. Aquestes polítiques adoptades per uns poders  amb greus mancances democràtiques han comportat grans problemes i patiments en àmplies capes socials i un deteriorament del estat del benestar, que fins ara era el principal referent de les societats europees desenvolupades. Així hem vist  atacs sense precedents al conjunt dels serveis públics, un increment de les desigualtats socials i el creixement geomètric  de l’atur i de la pobresa fins a nivells desconeguts a les darreres dècades.

Aquestes polítiques econòmiques i socials imposades als diversos governs nacionals des de la UE, i assumides per aquests sense resistències, en virtut d’una cessió de la pròpia sobirania que en cap cas està justificada pels tractats de la UE, s’ha fet contra els interessos de la majoria social, mentre només es beneficiaven unes minories vinculades al capital especulatiu i concessional.

Merkel la cara fosca d'Europa

Enfront d’ aquestes polítiques antisocials s’han donat forts moviments de rebuig, de resistència social, encapçalats per diferents moviments socials, entre ells i  pel moviment sindical. Malgrat tot és evident que els moments de crisi són propicis a esclats socials, però alhora la pròpia situació de la gent és de debilitat social, derivada  de fets com  el creixement de l’atur, de les dificultats socials i vivencials que  afecten  la capacitat de resposta , i així el descontentament va acompanyat, moltes vegades, d’un creixement de la por a actuar.

Però amb capacitat o no de donar la resposta suficient la desconfiança social creix cap el poder establert i contra les institucions. Es qüestiona qualsevol institució política i/o social existent, inclosa la totalitat de la classe política o entitats de tot tipus, inclosos els sindicats, als qual s’interpel·la com a responsables de la situació actual, amb raó o sense. La frase de moda en alguns sectors és que tot s’ha de canviar i que cal fer “foc nou”.

Un altra Europa: la dels treballadors

Es evident que la situació és complexa, i en ocasions poden haver-hi qüestionaments injustos, tant per part de qui ho fa, com a qui es fa. Però el fet positiu és que hi ha un fort moviment dins d’unes aigües que durant molts temps han semblat massa estables.

Se’ns dubte cal un canvi radical en el marc polític i social que comporti governs que comptin amb les necessitats de la ciutadania com a referència. En aquests sentit no hi ha dubte que l’efecte de Syriza ha estat  important com a referent en molts països perifèrics. Cal reivindicar el paper de la diferència política, de la política al servei de la gent i comptant amb la gent.

Es evident que els nous fenòmens polítics hauran de madurar, separant la facilitat de la demagògia populista de la necessitat d’una renovació de la pràctica i dels actors de la política. L’actual maregassa ha de comportar  un canvi radical en la política que fins ara hem viscut dirigida al servei dels poderosos. Caldrà una necessària confluència entre els nous actors emergents juntament amb d’altres,  que potser no seran tan nous però que durant molt temps han estat  des de la minoria defensant la necessitat d’un canvi en profunditat i que poden aportar la seva experiència.

Es evident que estem davant d’una oportunitat de canvi democràtic i que tots ens hem de veure afectats i cridats a participar. En cas contrari la frustració social podria conduir a  conseqüències difícils de preveure.

El canvi, a tenor de la globalització en que estem immersos, és evident que és un fet que no tindrà una resolució favorable només a nivell nacional. En l’actualitat cap país europeu en solitari té capacitat d’enfrontar-se a l’imperi dels mercats. Els mercats s’han saltat les normes que imposaven les lleis nacionals i ara naveguen sense cap control. Per tant un canvi polític en profunditat només serà possible si es dóna en l’àmbit europeu.

Europa: Però quina Europa?

En aquests moments hi ha molts que es qüestionen, i amb raó, quina Europa estem construint.  Es evident que cal plantejar-se si ens interessa una Europa que es fa al marge de la seva ciutadania, amb els costos que això ha comportat. Si Europa no es fa al servei de la seva ciutadania deixarà de ser un referent. I això pot retornar-nos a una història, que crèiem ja superada, on tornaran a créixer i a imposar-se moviments ultranacionalistes com és el cas del Front Nacional a França. El futur europeu està qüestionat avui, i el seu futur cal imposar que sigui, al contrari d’ara, el d’una Europa més democràtica i al servei de la seva ciutadania. O s’avança cap a una Europa més unida social i políticament, amb institucions plenament  democràtiques i representatives, o Europa no tindrà futur.

En aquest sentit les paraules del ministre grec de finances Varoufakis tenen un significat premonitori, i no només per a Grècia:“ Quan torni al meu país em trobaré amb una tercera força política que no és neo-nazi, és nazi”. El que explicita Varoufakis és que Syriza és la última alternativa europeista i democràtica a Grècia. En cas de fracàs potser seria el torn d’un futur ultranacionalista, antieuropeu i xenòfob d’Aurora Dorada. I aquesta alternativa no és vàlida només pel país hel·lè, arreu creixen formacions de caràcter antieuropeu que en cas de transformar-se en alternatives amb possibilitats tornarien a situar el nostre continent davant negres perspectives de confrontacions.

Varoufakis la cara d'una altra política

Cal remarcar que l’embrió de la Unió Europea va sortir d’un ideal polític que era acabar amb la confrontació entre Estats a Europa, tot creant un àmbit comú basat en el benestar, la cooperació i la llibertat, tot això impulsat per l’existència antagònica dels països de l’Est comunista. Actualment, especialment desprès de la caiguda del “mur de Berlín” el poder dels “mercats”, la seva obsessió mercantilista domina la UE, tot obviant la idea durant molt temps bàsica de la Unitat Europea. Aquest abandonament de l’ideal social i polític europeu és el que cal canviar de forma urgent. El canvi consisteix en retornar a una idea de la UE, la del model d’espai econòmic i social basat en els principis de la justícia, la llibertat i la solidaritat, tant a l’interior com en les seves relacions amb tercers països.

Aquest és el camí del canvi que Europa i els seus països precisen.

Per una Europa de la Solidaritat

 

CCOO S’ADAPTA ALS TEMPS DE CANVI

CCOO aprova el Codi Ètic

 

nuevatribuna.es 17 de Marzo de 2015

El final de l’època de expansió derivada de la bombolla especulativa que va provocar l’actual situació de greu crisi econòmica amb unes polítiques dels governs que han suposat greus retallades en l’estat del benestar de la ciutadania i l’aparició de cassos de corrupció que es van gestar en les èpoques de bonança econòmica han provocat una greu crisi d’identitat social i un descrèdit del conjunt de les institucions i de la política.

Aquesta crisi de credibilitat afecta a tots els agents polítics i socials que avui en dia, amb raó o sense es veuen interpel·lats quan no impugnats.

 

Es evident que tota crisi implica també oportunitats de canvi. Avui estem davant d’una oportunitat de canvi democràtic en la que tots ens hem de veure afectats i cridats a participar. En cas contrari la frustració social i ciutadana comportarà conseqüències imprevisibles i potser inclús poc desitjades.

 

Es evident que  el canvi també ens afecta a CCOO com a sindicat. CCOO hem estat, al llarg de la història, moltes vegades una anomalia històrica. Vàrem sortir de la lluita contra la dictadura mitjançant la dedicació i el sacrifici de molta gent, els sindicalistes que van treballar en la clandestinitat i que van forjar el primer sindicat del país. Hem estat una organització atípica on el debat ha estat sempre important, on han conviscut juntes gents diferents però que han forjat un projecte comú. Es evident que el creixement organitzatiu, el ser una organització amb més d’un milió d’afiliats, i milions de votants, amb desenes de milers de delegats sindicals, amb federacions i organitzacions territorials, és quelcom difícil de gestionar. Som una organització que accepta els seus errors, i entre tanta gent també hi ha la que s’equivoca, i el sindicat ha de saber rectificar, i quan cal “triar el gra de la palla”. CCOO és una organització fonamentalment honesta, amb molta gent que dedica el seu esforç sense compensació per a representar a d’altres. La feina i la generositat de la nostra gent moltes vegades no és  recompensada ni agraïda com caldria. Però això són les CCOO, i no volem mantenir-nos en la nostra tasca sinó que volem millorar-la. I en això hem estat i estem fins i tot quan hi ha casos aïllats  gent nostra gent que hagi pogut actuar de forma errònia o inclús dolosa projectant ombres injustes en la imatge de la organització.

Camacho un referent de CCOO

Fa uns anys CCOO va protagonitzar un fet  poc conegut i valorat en la historia de les organitzacions polítiques o socials del país. L’any 2008 en el seu VIII Congrés la gent de la Confederació Sindical de CCOO d’Espanya va decidir canviar al seu Secretari General que optava a un tercer mandat. Es a dir el conjunt de la organització, en contra dels desitjos de l’aparell directiu, va provocar un canvi de Direcció i de les seves polítiques. Aquest canvi anava també dirigit contra una forma d’entendre el sindicat i el seu govern. Es tractava de qüestionar una direcció que creia en uns principis propis del “despotisme il·lustrat”, del govern d’uns pocs escollits i que propugnava una professionalització del sindicalisme, que comportava un pas cap a una major burocratització.

 

Com sol passar moltes vegades, com ha passat amb el fet de la corrupció en el país,  els efectes negatius de fets d’aquella època passada han aparegut ara anys desprès, també en els cassos aïllats que afecten a CCOO.
 

Des d’aquell Congrés el sindicat ha canviat, en part per pròpia voluntat i en part obligat per les circumstàncies, la crisi i l’increment de l’atur són coses que afecten de ple el sindicat. Tot sabem que els temps de crisi no són bons temps per a fer sindicalisme, que són temps difícils, on hi ha moltes necessitats però on la gent té més dificultats i també té per mobilitzar-se.

Tot això ha provocat que el sindicat s’hagi hagut d’adaptar a temps de dificultat, i ho ha fet  reduint estructures, simplificant-les i retornant envers concepcions de militància que tornen a vincular-lo amb les seves arrels fundacionals. Una mostra d’aquest  procés del sindicat s’ha produït  el darrer 4 de març. En el marc del Consell Confederal Extraordinari i Ampliat es va acordar un denominat “Codi Ètic”,  en realitat és un document anomenat " Mesures per a reforçar les millors pràctiques de Govern i Control a CCOO" amb el que es tracta de millorar la transparència i el control de l’actuació del sindicat, dels seus dirigents, i de les seves finances. En definitiva de donar un pas per implicar-se internament en el que és un canvi democràtic global de la nostra societat,  de les seves estructures institucionals i de les organitzacions polítiques i socials.

CCOO considera que ha de canviar, que ha d’estar encara més immers i obert a la societat per a continuar sent, com ho ha estat al llarg de la seva història un agent de ruptura i canvi en la lluita en defensa dels interessos de la classe treballadora, més diversa avui, en el camí d’aconseguir nous horitzons d’equitat, de justícia, de llibertat i de solidaritat entre el conjunt de la ciutadania.

CCOO vol ser una part indissociable del canvi social necessari en la societat actual i per aconseguir-ho vol ser una organització oberta als canvis i alhora potenciadora i agent autònom d’aquets canvis necessaris i imprescindibles avui.

La lluita continua

Al sindicat li manca encara una tasca a fer per a ser un element plenament actiu en el canvi que la societat demanda. CCOO precisa armar-se estratègicament per a portar a terme una ofensiva que permeti albirar la possibilitat de canviar els efectes de la regressió de les Reformes Laborals del PP i del PSOE, en especial el referent a la negociació col·lectiva. Tot partint d’estratègies i propostes que siguin comprensibles i que permetin atraure i aglutinar als treballadors fixes, precaris i desocupats. Una estratègia global que comporti aliats estratègics, especialment a l’àmbit social però també en el polític. És hora de buscar aliats i adhesions a una proposta comú que signifiqui un canvi radical respecte la política econòmica, laboral i social del PP. Es tractaria de potenciar un canvi polític promogut des de la perspectiva de la pròpia autonomia i independència sindical. 

És evident que es tracta de col·locar una proposta que retorni la plena vigència dels drets laborals i sindicals, alhora que els actualitza. En una societat on es parla de la necessitat d’una segona transició, en la que es planteja una Reforma Constitucional, el tema dels drets col·lectius dels treballadors i de la seva representació, així com els drets socials, ha de tenir un lloc de privilegi i prioritat.

Benvingut sigui el Canvi Democràtic que necessitem !

Avançant conservant els origens

Defectes de l’Euro i el BCE

Seu del Banc Cental Europeu

nuevatribuna.es | 28 Febrero 2015

El primer que cal dir és que, al contrari del que és normal, l’euro no és la moneda d’un país i que el BCE no és el banc central d’un país.

La creació de l’euro i conseqüentment del BCE va ser una opció política de crear uns instruments comuns com element de cohesió i avanç de la unitat europea. Es tractava de crear un imaginari polític comú, en aquest cas amb un element simbòlic evident per a la ciutadania com és la moneda. Una moneda comú era el símbol d’una unió europea comú i irreversible, i els ciutadans ho podien veure i comprovar en la seva vida quotidiana.

L’objectiu polític podia ser clar, però les formes de estructurar-lo, els costos i les concessions per aconseguir-ho, van crear una imatge de gegant que malgrat tot té els peus de fang, com la crisi s’ha encarregat de demostrar.

Amb la creació de l’euro un conjunt d’economies nacionals acorden crear una unificació de la seva política monetària i una moneda comú, amb la renúncia a aquests instruments de política econòmica, a la vegada que mantenien les seves competències estatals en matèries de polítiques pressupostàries, fiscals i estructurals. Amb la contradicció que tot això comporta en unes economies estatals amb diferents nivells de desenvolupament tant econòmics com socials, i sense la possibilitat d’una política monetària pròpia amb la que fer front, mitjançant  mesures com la devaluació monetària a situacions de crisi econòmica. Per a controlar la política monetària comú es va crear el BCE.

Mario Draghi President del BCE

Per aconseguir la creació de l’euro es va haver d’acceptar les condicions de la economia més forta, l’alemanya, i el predomini de les seves concepcions en política monetària i de les institucions corresponents. L’euro neix amb la paritat amb el marc alemany i amb la paritat rígida de la resta de monedes que conflueixen en l’euro. Altrament el BCE, d’acord amb el Tractat de Maastricht, és una rèplica a escala europea del Bundesbank,  tant en els aspectes relacionats amb la seva total independència respecte a la resta d’institucions europees com nacionals, com pel seu objectiu únic, el control de la inflació i l’estabilitat de preus.

Aquest objectiu únic diferencia el paper del BCE del d’altres bancs centrals com pot ser la Reserva Federal dels Estats Units (FED), la qual juntament amb el control de la inflació té com objectiu l’estímul de l’economia i la promoció de l’ocupació. Aquesta diferència d’objectius s’ha demostrat clarament amb la diferent política adoptada davant la crisi pels dos bancs centrals on, al contrari del BCE, la FED ha tingut un important paper estimulador de l’economia.

La independència i el paper del BCE està garantida pel Tractat de Lisboa, per modificar-ho caldria una ratificació per part dels estats membres i per tant és difícil canviar la situació actual.

La instauració de l’euro, la definició de la funció única del BCE, la manca d’un sistema fiscal únic i de polítiques pressupostàries conjuntes han portat a una situació que ha comportat que el grans beneficiaris hagin estat els denominats “mercats” és a dir els grans especuladors financers, i els gran perdedors els ciutadans especialment dels països més dèbils i perifèrics.

L’euro ha estat un gran instrument per a la mobilitat dels capitals. Així hem vist que en moments d’un cert estancament de l’economia alemanya o d’altres països econòmicament potents, els seus capitals financers van anar en gran mesura a països de la perifèria com Irlanda, en aquest cas ajudat encara més per la seva política de “dumping fiscal”, Espanya o Grècia, on es donaven fenòmens d’expansió econòmica especulativa especialment en sectors com l’immobiliari, la qual cosa els comportava importants rendiments econòmics difícils d’aconseguir en els seus països d’origen.

L’arribada de la crisi econòmica i l’explosió de les “bombolles especulatives” en els països perifèrics s’ha solucionat aplicant polítiques d’ajust clarament neo-lliberals amb la imposició de rescats i polítiques d’austeritat.  L’objectiu d’aquestes polítiques ha estat el de rescabalar els capitals que les entitats financeres europees havien invertit en els països perifèrics ara en crisi, que ara es convertien en deutors públics de les institucions europees.

Es a dir s’han salvat els capitals de les grans entitats financeres alemanyes o franceses que tenien capitals invertits en els països perifèrics al preu de l’endeutament públic dels mateixos i per tant de l’empobriment de les seves societats. Tot això mitjançant polítiques injustes portades a terme per la UE amb el ple suport del BCE.

 

Wolfgan Schaübel el guardià de la ortodoxia

Malgrat avui es comenci a qüestionar si, en un context com aquest, de crisi i recessió de les economies europees, amb creixements inacceptables de la desocupació en alguns països, i els atacs i l’especulació que s’ha donat  contra el deute sobirà de determinats estats, el paper del BCE ha de ser únicament vigilar la estabilitat dels preus. Cal remarcar com hem dit les dificultats per a la modificació dels seus objectius. Especialment quan hi ha la forta oposició d’alguns estats entre ells Alemanya, que són en grans part responsables de la pròpia configuració de la moneda europea i de la seva institució de control.

No hi ha dubte que cal exigir una gestió eficient dels Estats, que no es pot acceptar com a política general un dèficit pressupostari permanent per sobre de l’establert, en el que per cert en alguns moments van caure França i Alemanya, però cal modular les polítiques d’estabilitat amb altres de reanimació i creixement de les economies. Això és el que s’ha fet per part de l’Administració Obama i el que no ha estat capaç de fer la UE, que ha deixat actuar amb total llibertat i fins i tot impunitat els “mercats”, és a dir els especuladors financers, que han estat els grans beneficiaris de la crisi a costa dels ciutadans dels països més deprimits.

La manca d’una política fiscal única en la Zona Euro és com hem assenyalat una de les greus mancances del euro i el que en gran mesura impedeix la mutualització del deute públic dels països, això i la necessitat de canviar els objectius del propi BCE.

Pobressa resultat de politiques equivocades

 

DE CIUTADÀ A CONSUMIDOR DE POLÍTICA

Berlinguer: política pel ciutadà

nuevatribuna.es | 23 Febrero 2015

Tradicionalment els ciutadans han estat els subjectes d’uns drets i deures polítics en una societat. En una societat democràtica han estat els subjectes en els que resideix el dret a definir el model de societat.

La cultura política dels ciutadans s’ha emmarcat en tot un seguit de doctrines polítiques o ideologies dirigides a  la ciutadania i on cadascú es situava d’acord amb les seves condicions socials o la seva concepció de la societat  i/o el seu compromís personal.

Els partits polítics han estat la forma normal  en que els ciutadans s’han agrupat per a defensar els seus interessos polítics. Els partits polítics han tingut com a base fonamental la defensa d’una ideologia o la forma de concebre la societat, que és la base i guia de la seva actuació política. L’objectiu fonamental dels partits polítics ha estat la conquesta del poder polític per tal de construir una societat d’acord amb el seu model ideològic.

En la societat actual, cada vegada més però, la recerca del poder sembla prioritzar els objectius dels partits polítics la qual cosa arriba fins i tot a emmascarar  la seva ideologia o programa polític.

Cada vegada més per sobre dels principis polítics prima la imatge, el màrqueting i la utilització utilitària de mitjans i productes mediàtics més propis de la venda de productes comercials que de la propaganda ideològica de la política.

La política sembla haver passat a ser un producte més de consum. Els partíts polítics més que oferir i raonar les seves propostes polítiques als ciutadans el que fan és oferir-se com a productes basats en la imatge dels líders o en eslògans més o menys afortunats. La relació s’assembla cada vegada més a la que es té amb un consumidor que amb un ciutadà.

En aquest esdevenir tenen especial importància el paper dels mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals, i  l’objectiu econòmic o polític dels propis poders mediàtics.

Informació o manipulació

En el cas espanyol, durant molts de temps s’ha venut, com a úniques reals, les ofertes del bipartidisme que ha dominat quasi de forma monopolística la informació política, obviant la pluralitat política, i sense que hi hagués gaires escletxes per  a la informació d’altres opcions minoritàries. I amb el pas del temps les diferències entre les forces bipartidistes han estat cada cop més de forma i no de fons.

L’arribada de la crisi econòmica i les seves repercussions socials, juntament amb l’aparició dels aspectes més sòrdids de la corrupció del sistema imperant, han creat un profund  malestar social que s’ha concretat en una crítica generalitzada. Aquesta ha estat fins i tot fomentada pels propis mitjans de comunicació que fins aquest moment havien fet ulls clucs, i la dirigeixen no només cap als partits responsables de la situació sinó contra la totalitat dels agents polítics i socials.

La sospita generalitzada i la necessitat de justificació prèvia s’ha convertit en la nova moda social. El que fins ahir era socialment acceptat i fins i tot assumit, ara és en molts casos una cosa que d’entrada és posada en qüestió i sotmesa a sospita incriminadora.

Com sempre i malgrat les raons objectives del malestar social, també és cert que en molts casos, especialment en el jutjament del paper de la política en general, han pagat “justos per pecadors”.  Hi han responsables de la crisi, fonamentalment els partits que han tingut responsabilitats de poder, també és cert que hi ha corrupció, que no sols és política sinó també econòmica i social, però també hi ha formacions polítiques i socials i moltes persones que han desenvolupat tasques socials o polítiques, durant tot aquest temps  amb total honradesa, i que mai han estat objecte prioritari de l’atenció dels mitjans, potser per que no eren afins als valors dominants .

Ara la nova moda que alguns potencien és establir que cal fer tabla rasa, que res del que ha existit és aprofitable i que cal fer “foc nou”. Novament el màrqueting dels mitjans imposa la lectura única o potser dual. En l’actualitat hi ha una gran part dels mitjans que ens continuen venent la necessitat de lo políticament correcte, els defensors del bipartidisme responsable rejovenit o no, i una altra part que ven els nous productes polítics i ho venen com a positiu simplement per que són nous.

Rajoy y Sánchez: la vella política bipartidista

 Així veiem com al costat del PP i el PSOE, els partits hegemònics clàssics, se’ns venen mediàticament nous partits que emergeixen des del no-res fins potenciar-los a alts nivells d’acceptació social, casos de Podemos o recentment de Ciutadans.

 

Sembla que la crisi ha creat una àmplia quantitat de “consumidors indignats” a qui oferir productes diferents del  bipartidisme tradicional, que ja no els sedueix,  i que han d’optar per quelcom nou. I això malgrat no es coneguin ni els seus programes, ni les seves capacitats de gestió, ni tant sols la seva ideologia. Que hi ha darrera de Ciutadans al marge del seu líder i la seva làbia? Sabem que estan a favor del liberalisme econòmic, de la negació de la sanitat pels immigrant sense papers, etc? Quina profunditat tenen els plantejaments  de Podemos al marge de la seva capacitat de llançar eslògans comunicatius? Els seus enunciats polítics, no desenvolupats, son en la majoria de casos una copia dels de IU. Perquè no es mullen en temes concrets con el cas de la cadena perpetua? Perquè per electoralisme defugen posicionar-se en temes conflictius?
 

Rivera y Iglesias: Nova política o nou producte?

Lamentablement durant molts anys s’ha estat educant la societat i els ciutadans en una economia del consum. I també en el consum polític, tot en base a productes ben presentats, líders carismàtics o fotogènics, mentre ni es debatien en profunditat els objectius ni s’estimulava la capacitat critica social. Ara el biproducte polític tradicional ja està una mica passat de moda i se’ns presenten nous productes per al consum polític, però sempre basats també en la venda de l’embolcall i de la imatge, no del contingut.
 

El canvi profund de la societat no arribarà amb aquesta nova primavera política que se’ns ven. Només mitjançant un procés, potser més lent, de retorn a una cultura ciutadana, i no consumidora, del coneixement polític de les diverses ideologies i del debat dels seus programes podrem sortir de l’actual cultura del consum de productes polítics i de la superficialitat.

Gramsci: la política es ideologia