Defectes de l’Euro i el BCE

Seu del Banc Cental Europeu

nuevatribuna.es | 28 Febrero 2015

El primer que cal dir és que, al contrari del que és normal, l’euro no és la moneda d’un país i que el BCE no és el banc central d’un país.

La creació de l’euro i conseqüentment del BCE va ser una opció política de crear uns instruments comuns com element de cohesió i avanç de la unitat europea. Es tractava de crear un imaginari polític comú, en aquest cas amb un element simbòlic evident per a la ciutadania com és la moneda. Una moneda comú era el símbol d’una unió europea comú i irreversible, i els ciutadans ho podien veure i comprovar en la seva vida quotidiana.

L’objectiu polític podia ser clar, però les formes de estructurar-lo, els costos i les concessions per aconseguir-ho, van crear una imatge de gegant que malgrat tot té els peus de fang, com la crisi s’ha encarregat de demostrar.

Amb la creació de l’euro un conjunt d’economies nacionals acorden crear una unificació de la seva política monetària i una moneda comú, amb la renúncia a aquests instruments de política econòmica, a la vegada que mantenien les seves competències estatals en matèries de polítiques pressupostàries, fiscals i estructurals. Amb la contradicció que tot això comporta en unes economies estatals amb diferents nivells de desenvolupament tant econòmics com socials, i sense la possibilitat d’una política monetària pròpia amb la que fer front, mitjançant  mesures com la devaluació monetària a situacions de crisi econòmica. Per a controlar la política monetària comú es va crear el BCE.

Mario Draghi President del BCE

Per aconseguir la creació de l’euro es va haver d’acceptar les condicions de la economia més forta, l’alemanya, i el predomini de les seves concepcions en política monetària i de les institucions corresponents. L’euro neix amb la paritat amb el marc alemany i amb la paritat rígida de la resta de monedes que conflueixen en l’euro. Altrament el BCE, d’acord amb el Tractat de Maastricht, és una rèplica a escala europea del Bundesbank,  tant en els aspectes relacionats amb la seva total independència respecte a la resta d’institucions europees com nacionals, com pel seu objectiu únic, el control de la inflació i l’estabilitat de preus.

Aquest objectiu únic diferencia el paper del BCE del d’altres bancs centrals com pot ser la Reserva Federal dels Estats Units (FED), la qual juntament amb el control de la inflació té com objectiu l’estímul de l’economia i la promoció de l’ocupació. Aquesta diferència d’objectius s’ha demostrat clarament amb la diferent política adoptada davant la crisi pels dos bancs centrals on, al contrari del BCE, la FED ha tingut un important paper estimulador de l’economia.

La independència i el paper del BCE està garantida pel Tractat de Lisboa, per modificar-ho caldria una ratificació per part dels estats membres i per tant és difícil canviar la situació actual.

La instauració de l’euro, la definició de la funció única del BCE, la manca d’un sistema fiscal únic i de polítiques pressupostàries conjuntes han portat a una situació que ha comportat que el grans beneficiaris hagin estat els denominats “mercats” és a dir els grans especuladors financers, i els gran perdedors els ciutadans especialment dels països més dèbils i perifèrics.

L’euro ha estat un gran instrument per a la mobilitat dels capitals. Així hem vist que en moments d’un cert estancament de l’economia alemanya o d’altres països econòmicament potents, els seus capitals financers van anar en gran mesura a països de la perifèria com Irlanda, en aquest cas ajudat encara més per la seva política de “dumping fiscal”, Espanya o Grècia, on es donaven fenòmens d’expansió econòmica especulativa especialment en sectors com l’immobiliari, la qual cosa els comportava importants rendiments econòmics difícils d’aconseguir en els seus països d’origen.

L’arribada de la crisi econòmica i l’explosió de les “bombolles especulatives” en els països perifèrics s’ha solucionat aplicant polítiques d’ajust clarament neo-lliberals amb la imposició de rescats i polítiques d’austeritat.  L’objectiu d’aquestes polítiques ha estat el de rescabalar els capitals que les entitats financeres europees havien invertit en els països perifèrics ara en crisi, que ara es convertien en deutors públics de les institucions europees.

Es a dir s’han salvat els capitals de les grans entitats financeres alemanyes o franceses que tenien capitals invertits en els països perifèrics al preu de l’endeutament públic dels mateixos i per tant de l’empobriment de les seves societats. Tot això mitjançant polítiques injustes portades a terme per la UE amb el ple suport del BCE.

 

Wolfgan Schaübel el guardià de la ortodoxia

Malgrat avui es comenci a qüestionar si, en un context com aquest, de crisi i recessió de les economies europees, amb creixements inacceptables de la desocupació en alguns països, i els atacs i l’especulació que s’ha donat  contra el deute sobirà de determinats estats, el paper del BCE ha de ser únicament vigilar la estabilitat dels preus. Cal remarcar com hem dit les dificultats per a la modificació dels seus objectius. Especialment quan hi ha la forta oposició d’alguns estats entre ells Alemanya, que són en grans part responsables de la pròpia configuració de la moneda europea i de la seva institució de control.

No hi ha dubte que cal exigir una gestió eficient dels Estats, que no es pot acceptar com a política general un dèficit pressupostari permanent per sobre de l’establert, en el que per cert en alguns moments van caure França i Alemanya, però cal modular les polítiques d’estabilitat amb altres de reanimació i creixement de les economies. Això és el que s’ha fet per part de l’Administració Obama i el que no ha estat capaç de fer la UE, que ha deixat actuar amb total llibertat i fins i tot impunitat els “mercats”, és a dir els especuladors financers, que han estat els grans beneficiaris de la crisi a costa dels ciutadans dels països més deprimits.

La manca d’una política fiscal única en la Zona Euro és com hem assenyalat una de les greus mancances del euro i el que en gran mesura impedeix la mutualització del deute públic dels països, això i la necessitat de canviar els objectius del propi BCE.

Pobressa resultat de politiques equivocades