DE CIUTADÀ A CONSUMIDOR DE POLÍTICA

Berlinguer: política pel ciutadà

nuevatribuna.es | 23 Febrero 2015

Tradicionalment els ciutadans han estat els subjectes d’uns drets i deures polítics en una societat. En una societat democràtica han estat els subjectes en els que resideix el dret a definir el model de societat.

La cultura política dels ciutadans s’ha emmarcat en tot un seguit de doctrines polítiques o ideologies dirigides a  la ciutadania i on cadascú es situava d’acord amb les seves condicions socials o la seva concepció de la societat  i/o el seu compromís personal.

Els partits polítics han estat la forma normal  en que els ciutadans s’han agrupat per a defensar els seus interessos polítics. Els partits polítics han tingut com a base fonamental la defensa d’una ideologia o la forma de concebre la societat, que és la base i guia de la seva actuació política. L’objectiu fonamental dels partits polítics ha estat la conquesta del poder polític per tal de construir una societat d’acord amb el seu model ideològic.

En la societat actual, cada vegada més però, la recerca del poder sembla prioritzar els objectius dels partits polítics la qual cosa arriba fins i tot a emmascarar  la seva ideologia o programa polític.

Cada vegada més per sobre dels principis polítics prima la imatge, el màrqueting i la utilització utilitària de mitjans i productes mediàtics més propis de la venda de productes comercials que de la propaganda ideològica de la política.

La política sembla haver passat a ser un producte més de consum. Els partíts polítics més que oferir i raonar les seves propostes polítiques als ciutadans el que fan és oferir-se com a productes basats en la imatge dels líders o en eslògans més o menys afortunats. La relació s’assembla cada vegada més a la que es té amb un consumidor que amb un ciutadà.

En aquest esdevenir tenen especial importància el paper dels mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals, i  l’objectiu econòmic o polític dels propis poders mediàtics.

Informació o manipulació

En el cas espanyol, durant molts de temps s’ha venut, com a úniques reals, les ofertes del bipartidisme que ha dominat quasi de forma monopolística la informació política, obviant la pluralitat política, i sense que hi hagués gaires escletxes per  a la informació d’altres opcions minoritàries. I amb el pas del temps les diferències entre les forces bipartidistes han estat cada cop més de forma i no de fons.

L’arribada de la crisi econòmica i les seves repercussions socials, juntament amb l’aparició dels aspectes més sòrdids de la corrupció del sistema imperant, han creat un profund  malestar social que s’ha concretat en una crítica generalitzada. Aquesta ha estat fins i tot fomentada pels propis mitjans de comunicació que fins aquest moment havien fet ulls clucs, i la dirigeixen no només cap als partits responsables de la situació sinó contra la totalitat dels agents polítics i socials.

La sospita generalitzada i la necessitat de justificació prèvia s’ha convertit en la nova moda social. El que fins ahir era socialment acceptat i fins i tot assumit, ara és en molts casos una cosa que d’entrada és posada en qüestió i sotmesa a sospita incriminadora.

Com sempre i malgrat les raons objectives del malestar social, també és cert que en molts casos, especialment en el jutjament del paper de la política en general, han pagat “justos per pecadors”.  Hi han responsables de la crisi, fonamentalment els partits que han tingut responsabilitats de poder, també és cert que hi ha corrupció, que no sols és política sinó també econòmica i social, però també hi ha formacions polítiques i socials i moltes persones que han desenvolupat tasques socials o polítiques, durant tot aquest temps  amb total honradesa, i que mai han estat objecte prioritari de l’atenció dels mitjans, potser per que no eren afins als valors dominants .

Ara la nova moda que alguns potencien és establir que cal fer tabla rasa, que res del que ha existit és aprofitable i que cal fer “foc nou”. Novament el màrqueting dels mitjans imposa la lectura única o potser dual. En l’actualitat hi ha una gran part dels mitjans que ens continuen venent la necessitat de lo políticament correcte, els defensors del bipartidisme responsable rejovenit o no, i una altra part que ven els nous productes polítics i ho venen com a positiu simplement per que són nous.

Rajoy y Sánchez: la vella política bipartidista

 Així veiem com al costat del PP i el PSOE, els partits hegemònics clàssics, se’ns venen mediàticament nous partits que emergeixen des del no-res fins potenciar-los a alts nivells d’acceptació social, casos de Podemos o recentment de Ciutadans.

 

Sembla que la crisi ha creat una àmplia quantitat de “consumidors indignats” a qui oferir productes diferents del  bipartidisme tradicional, que ja no els sedueix,  i que han d’optar per quelcom nou. I això malgrat no es coneguin ni els seus programes, ni les seves capacitats de gestió, ni tant sols la seva ideologia. Que hi ha darrera de Ciutadans al marge del seu líder i la seva làbia? Sabem que estan a favor del liberalisme econòmic, de la negació de la sanitat pels immigrant sense papers, etc? Quina profunditat tenen els plantejaments  de Podemos al marge de la seva capacitat de llançar eslògans comunicatius? Els seus enunciats polítics, no desenvolupats, son en la majoria de casos una copia dels de IU. Perquè no es mullen en temes concrets con el cas de la cadena perpetua? Perquè per electoralisme defugen posicionar-se en temes conflictius?
 

Rivera y Iglesias: Nova política o nou producte?

Lamentablement durant molts anys s’ha estat educant la societat i els ciutadans en una economia del consum. I també en el consum polític, tot en base a productes ben presentats, líders carismàtics o fotogènics, mentre ni es debatien en profunditat els objectius ni s’estimulava la capacitat critica social. Ara el biproducte polític tradicional ja està una mica passat de moda i se’ns presenten nous productes per al consum polític, però sempre basats també en la venda de l’embolcall i de la imatge, no del contingut.
 

El canvi profund de la societat no arribarà amb aquesta nova primavera política que se’ns ven. Només mitjançant un procés, potser més lent, de retorn a una cultura ciutadana, i no consumidora, del coneixement polític de les diverses ideologies i del debat dels seus programes podrem sortir de l’actual cultura del consum de productes polítics i de la superficialitat.

Gramsci: la política es ideologia