És possible regenerar el PSOE?

Borrell una veu socialdemócrata al PSOE

Nuevatribuna | 26 de Octubre de 2016


Crec que la resposta a aquesta pregunta és que difícilment el PSOE es podrà recuperar de l’actual crisi. Desprès del “cop d’estat” dels barons hi ha una profunda, i crec difícil de recuperar, divisió interna. Divisió dins de la pròpia organització i els seus quadres. Divisió entre la militància i els votants i els “barons”. Divisió també geogràfica entre el nord, on la organització veu la necessitat de canviar si vol continuar sent una força amb futur ( Catalunya, Balears, Navarra, Euskadi, Cantabria, Castella-Lleó, La Rioja o fins i tot Madrid i Murcia), i el sud en especial Andalusia on mana el social-peronisme de les ajudes socials i el vot captiu, pel moment. Divisió entre les comunitats més dinàmiques i  les més endarrerides.

La situació és de difícil solució especialment si el sector més dur pretén castigar els més rebels, la qual cosa encara fomentaria una divisió més gran. El PSOE corre el risc d’acabar en la irrellevància política i les possibilitats de regeneració són molt difícils. Cal tenir en compte el pes decisiu dels sectors més retardataris encapçalats per  l’organització andalusa i la seva líder Susana Díaz, una persona que com d’altres no coneix cap vida fora de l’organització on va començar a treballar als 18 anys a la Junta d’Andalusia.

"Conspiradors al Comité Federal"

El PSOE només podria tenir futur si optés per un profund procés de regeneració i de recuperació de les seves essències socialdemòcrates, un procés a lo Corbyn que aquí és altament improbable.

Una de les personalitats del PSOE que podria liderar aquesta alternativa per la brillantor de les seves idees, per ser una persona amb una ideologia inequívocament socialdemòcrata, per la seva coherència i la seva capacitat i claredat d’exposició del que li cal al PSOE seria Josep Borrell. Però és difícil que Borrell que ja coneix prou bé el que és l’aparell del partit vulgui embarcar-se de nou, a la seva edat, en una aventura d’aquesta envergadura i amb final incert. Borrell ja va guanyar una vegada unes primàries contra Almunia i va ser descavalcat  amb males arts per l’aparell del partit, i ell mateix va ser sancionat per votar en el Parlament europeu contra la directiva de la “Vergonya”, i no el van deixar repetir en les llistes electorals europees. Borrell coneix prou bé el seu partit i sap que el problema no és guanyar unes primàries sinó canviar un aparell anquilosat, un “pessebre” de molts quadres que defensen a mort el seu “status”. Es per això que no sembla creïble que Borrell es plantegi de nou una aventura d’aquest tipus. I per la mateixa raó, ni amb Borrell ni amb cap altre es veu massa possible  la regeneració la qual cosa situa el PSOE en la via d’una força en procés de decadència.

Per que la crisi interna és demostrativa d’això, de la seva decadència, derivada del fet que hi ha qui posa per damunt de tot la seva supervivència i el manteniment del seu poder intern abans que les promeses electorals i l’opinió de la majoria dels seus militants i simpatitzants. La utilització de les armes més arteres per aconseguir el resultat que desitgen i la indecència de la conspiració feta a  plena llum del dia  aplaudida per la majoria dels poders fàctics dels país i per la dreta política són símptomes de decadència d’un partit que es diu d’esquerres i representant de valors. Pedro Sánchez era un dirigent de capacitat discutible i que evidentment no representava la regeneració del partit, però el sol fet de voler aplicar una política pròpia li va valer  l’oposició, primer amagada, de l’aparell que el va ficar en una  equació política impossible de complir a partir de encomanar-li: “No a Rajoy, No a eleccions i No a pactar amb Podemos”.

El poder-social-peronista del PSOE andalús

I aquests mateixos desprès l’acusen d’haver portat el partit a un “cul de sac”. I llavors vénen les paraules grandiloqüents “primer Espanya”, i els missatges catastrofistes “les terceres eleccions donaran al PP la majoria absoluta”, missatges impropis de dirigents d’un partit que tingui un mínim de dignitat.

Avui el PSOE es troba en un “atzucac” de difícil sortida, o regeneració o decadència. I ja hem vist que la regeneració és pràcticament impossible amb un aparell que s’hi oposa (ara veurem si el futur congrés s’endarrereix com sembla “at calendas graecas”). I sense regeneració el PSOE deixarà d’aparèixer com a una alternativa i ni tan sols com a una alternança, i el més possible és que s’enfronti a un futur de decadència similar al del PASOK grec.

I la situació és greu, no només pel PSOE, pels seus militants i votants sinó pel conjunt de l’esquerra que veu com una possibilitat d’alternativa a la dreta s’esvaeix. Avui per avui no hi ha cap possibilitat d’alternativa a la dreta sense una amplia aliança des del centre esquerra fins a l’esquerra en aquest país. I aquesta situació no canviarà ni a curt ni a mig termini.

Per tant la preocupació ha d’afectar tota la gent progressista per que el camí pres per la nova direcció del PSOE porta a una hegemonia de la dreta per a molt de temps i no és el que la societat precisa sinó tot el contrari. I el revulsiu i l’esperança no vindran de cap profeta sinó d’una reorganització profunda de tota la gent progressista, una part important  de la qual se sent avui orfe de referències.

Mapa de la divisió del PSOE avui

LA SOLITUD DEL SINDICALISME

CCOO actualitza la organització

nuevatribuna/15 de Octubre de 2016


El sindicalisme ha estat l'element referent dels interessos de la classe treballadora. La lluita sindical al món i al nostre país ha estat el principal instrument pel qual les persones treballadores han aconseguit millorar les seves condicions laborals i socials i alhora ha aconseguit que s'instauressin en el conjunt de la societat millors cotes de benestar social per al conjunt de la ciutadania.

Això és reconeix fàcilment en la història recent del nostre país. Ja sota la dictadura el moviment obrer, especialment al voltant del moviment sociopolític representat per les naixents Comissions Obreres, va ser la punta de llança, al costat del moviment estudiantil i veïnal, en la lluita no només pels drets i interessos de la classe treballadora sinó en la lluita per la consecució de la democràcia. La democràcia plena no és concebible sense el paper de la classe obrera. Hi ha prou amb un exemple per a demostrar-ho, l'espectacular i ordenada manifestació en repulsa per la matança dels advocats d'Atocha va ser el punt d'inflexió per a vèncer les resistències existents al voltant del govern Suárez per a legalitzar el Partit Comunista i per a decidir el pas a una democràcia plenament parlamentària i sense exclusions.

Posteriorment no poden entendre's les millores de les condicions laborals i socials del conjunt dels assalariats sense tenir en compte el paper del sindicalisme confederal i de classe, que així mateix és un partícip principal en la consecució de l'estat de benestar basat en la universalització dels serveis públics com la sanitat i l’educació i en la regulació dels sistemes de prestacions socials i del sistema públic de pensions.

És evident que el paper i la funció del sindicalisme de classe s'han vist afectats de forma greu per la crisi econòmica i les polítiques de retallades en drets laborals socials i sindicals derivats de les polítiques d'austeritat adoptades. Malgrat les dues vagues generals plantejades contra les reformes laborals dels governs de Zapatero i Rajoy el sindicalisme va veure retallades i afeblides les seves facultats de participació en la negociació col·lectiva, instrument bàsic per a centrar el conflicte social, així com el qüestionament radical que el govern del PP ha fet de la concertació social a la qual ha privat de jugar el paper predominant que havia ostentat en altres períodes recents de la nostra democràcia.

Mobilitzacions dels sindicats

Ara quan s'albira un inici de recuperació el sindicalisme de CCOO ha decidit no perdre el temps  llepant-se les ferides rebudes, sinó que s'ha plantejat un profund debat intern per a readaptar-se i així fer front en les millors condicions a la nova situació i rellançar l'ofensiva necessària per a la recuperació i actualització dels drets laborals, socials i sindicals qüestionats en l'època de la crisi econòmica.

Sota el plantejament titulat “Repensar el sindicat” ha fet un ampli debat per adaptar-se a una situació que mai serà l'existent amb anterioritat a la crisi. Debatre sobre la història i les arrels del sindicat per a plantejar-se com afrontar la nova situació profundament diferenciada de la prèvia a la crisi.

Això porta a la necessitat de plantejar-se els profunds canvis que han transformat el conjunt de la classe que ha perdut en uniformitat i ha guanyat en pluralitat de situacions. Es tracta de fer front amb un plantejament general, que aglutini, el conjunt de la pluralitat de situacions que componen l'actual realitat de la classe treballadora en la seva globalitat. La diferenciació de condicions entre treballadors fabrils i de serveis, dels treballadors fixos, dels fixos pobres, dels precaris, dels aturats, dels autònoms, d'homes i dones, dels joves, dels immigrants, etc. és adir de la multiplicitat de situacions que es donen en el conjunt de la classe. I per a això es tracta d'intentar que el sindicat sigui de nou útil per a tots ells. I això comporta noves formes de treballar, de relacionar-se amb treballadors i treballadores, amb altres segments de la societat com els joves no treballadors, etc. Fomentar i potenciar la informació, la participació i la decisió de  la afiliació. Però també establir i renovar aliances amb altres agents polítics i socials darrere d'una transformació de la societat en un sentit progressista.

No podem obviar que en l'actualitat política la cerca d'aliats polítics pel canvi és difícil i el sindicalisme de classe i confederal es troba en una situació de forta solitud. Perquè sens dubte la situació del conjunt de les forces polítiques de centre-esquerra i d'esquerra alternativa és complicada i la relació amb el sindicalisme difícil, sigui pel gir a la dreta que sembla confirmar-se en el PSOE, amb qui ja en altres ocasions el moviment sindical ha tingut confrontacions importants quan ha governat, com amb el conjunt de les noves forces de l'esquerra alternativa, on sí existeixen aliats tradicionals del moviment sindical, especialment en algunes autonomies, però també existeix en gran part de la nova política un sentiment asindical o antisindical entre els seus components que cal esperar que amb la seva maduració política es pugui esmenar.

La necessària unitat d'acció política i sindical

 És evident que una part important dels nous components polítics sorgeixen com una reacció enfront  la crisi, on importants sectors de classes mitjanes, que no provenen de la classe treballadora, veuen frustrades les seves expectatives de vida i de futur el que els porta a una certa radicalitat de posicions enfront del procés de “proletarització” al que han estat sotmeses. És evident que una gran part d’elles no tenien vinculació ni amb la classe treballadora ni amb les seves organitzacions a les quals molts d'ells veuen també com a responsables de la seva actual situació.


El sindicalisme haurà de recórrer en el present un camí dur i previsiblement en solitari, però com hem vist a CCOO, s'han fet esforços importants per a renovar-se i adaptar-se a la nova situació per a reafirmar la lluita de forma renovada, tant per a millorar les condicions i drets dels seus representats, com per a tendir la mà a quants desitgin no solament regenerar el país sinó conduir-lo per sendes de major progrés i participació laboral i ciutadana. I al costat d'això reforçar i fer més útil  l'instrument de la classe treballadora que és el sindicat i que ha estat sotmès durant tota la crisi a forts atacs i retallades dels seus drets de representació i a una forta campanya de deslegitimació per part dels poders polític i mediàtics representatius del capital especulatiu dominant.

Cal esperar que en aquesta lluita per un canvi social juntament amb altres agents socials, com ha ocorregut ja amb les “marees ciutadanes”, sigui possible vincular cada dia més  agents polítics que busquin un major progrés i transformació real de la societat que posi el centre de la política la lluita per un treball digne i amb drets. En aquest sentit esperem que la proposta sindical per a la millora del poder adquisitiu de les pensions que ha estat subscrita per la majoria de les forces parlamentàries a excepció del PP i C’s, sigui l'inici d'un camí que es pugui recórrer en comú per part del sindicalisme representatiu de la classe treballadora i les forces polítiques del canvi.

Suport parlamentari a la proposta sindical sobre revisió pensions

AMATEURS EN LA NOVA POLÍTICA

Representació de la Nova Política

nuevatribuna/05 de Octubre de 2016


La greu crisi del PSOE no ens pot fer obviar la situació per la que passa la esquerra alternativa. Potser aquesta crisi pugui afavorir les seves expectatives en un proper futur però sens dubte no resol els interrogants respecte als passos que fins ara han donat els representants de la nova política.

No es pot negar una certa responsabilitat dels dirigents de Podemos en la situació de crisi en que ara viu el conjunt de la esquerra. Fonamentalment els errors estratègics i tàctics que fruit d’un cert “amateurisme” han comès en la seva actuació parlamentaria  per la conformació d’una majoria pel canvi, que només ha servit per afavorir al sector més retrògrad del PSOE.

Sánchez-Iglesias i el fracàs de l'esquerra

Podemos i les seves confluències la obligació i necessitat d’un anàlisis crític en profunditat de la seva actuació fins ara.

En poc més d’un any hem passat de la forta irrupció de la nova política de Podemos i les seves confluències en l’escena parlamentaria a veure un inici de declivi en la repetició de les eleccions i la continuació de la davallada en les eleccions basques i gallegues.

Es evident que la rapidesa d’aquesta paradoxal pujada i baixada té diversos motius especialment la pèrdua de la il·lusió de part dels seus votants, i això es deu essencialment als errors estratègics i tàctics que han comés en la seva actuació parlamentària.

No hi ha dubte que ha quedat demostrat un cert “amateurisme” en la seva actuació parlamentària especialment pel que fa a la negociació de la formació de possibles governs de canvi. Els “egos” i les actuacions de “cara a la galeria” han prevalgut sobre una actuació serena i políticament profunda. La seva manca de preparació, de bagatge per a la vida política institucional, la seva prepotència i menyspreu respecte a tots els que han fet política anteriorment, la seva fràgil relació amb moviments socials arrelats en la societat, com el moviment sindical, els ha conduit a finalitzar en una certa decadència de la seva influència política.

No haver fet una aposta seriosa per l’objectiu principal, canviar al govern del PP, ha comportat, juntament amb els errors d’altres, especialment del PSOE, malbaratar l’oportunitat  del canvi polític.

Altres aspectes com són les lluites internes a Podemos, els conflictes a “En Marea”, la dependència de les confluències respecte l’aparell central de Podemos també han ajudat. Són elements que han portat a desmitificar  la nova política i especialment la seva idíl·lica imatge inicial.

Els errors de manca de capacitat per a la política institucional de Podemos es sumen a la seva manca de claredat pel que fa a les seves prioritats i per tant a les seves propostes prioritàries. La imatge que ha quedat com a més rellevant és la seva voluntat de superar el PSOE a qualsevol preu, tot oblidant el que era fonamental, fer fora el PP. El seu objectiu de representar els interessos de la gent ha quedat subordinat al de les ambicions del seu nucli dirigent de dirigir l’alternativa i fins i tot fer fracassar el propi objectiu d’aconseguir l’alternativa a la dreta.

Aquestes errades de Podemos estan també acompanyades d’actuacions com les d’Alberto Garzón i la deriva que ha comportat per a IU. Garzón ha trencat la seva organització i ha llençat per la borda el bagatge polític de la història de la seva organització renegant de les brillants pàgines jugades pel PCE i IU en la transició i en la posterior vida parlamentària. Garzón ja ha adoptat la fraseologia grandiloqüent “pablista”, i el discurs mancat de contingut i aprofundiment.

Garzón i la responsabilitat en la crisi d'IU

L’actual moment del PSOE pot crear una nova falsa il·lusió, veure a tocar la possibilitat de superar a aquesta esquerra sòcio-lliberal en crisi. Però això no els converteix en alternativa a la dreta. De la crisi del PSOE surt especialment afeblida el conjunt de la esquerra. La hegemonia en la alternativa la donen les idees i una practica política de canvi al servei de la classe treballadora i les capes populars.

La alternativa però precisa de fortes aliances socials, molts especialment amb el moviment sindical i d’altres moviments socials. Però l’alternativa d’esquerres precisa també d’aliances polítiques que li permetin aconseguir majories de govern, i en aquest aspecte la crisi del PSOE no facilitarà la relació en el si de les esquerres sinó tot el contrari, incrementarà la competència i  l’enfrontament entre el centre-esquerra i la nova esquerra alternativa.

Es per això que no es pot veure la crisi del PSOE com una oportunitat, sinó com un problema que caldrà afrontar amb cura i sense suficiències. Per que malauradament sense unitat de les forces de progrés no serà possible desallotjar a una dreta que ha incrementat la seva hegemonia davant la crisi del centre-esquerra i la manca de plantejaments polític rigorosos fruit del “amateurisme” en la política institucional de la nova esquerra alternativa. Que ha de corregir de forma urgent determinants defectes que s’han manifestat. com egolatries, sectarismes i comportaments poc aglutinadors i prepotents, i manca de aprofundiments i viabilitat en les seves propostes polítiques.
 
En aquest sentit son positives les veus que parlen de la manca de flexibilitat que Podemos i les confluències van tenir desprès del 20D.

Algú reflexionarà en la Nova Política?

PERÚ UN PAÍS ANCORAT EN EL PASSAT

Machu_Pichu la imatge del Perú

nuevatribuna/ 03 de Octubre de 2016

Desprès de quasi un mes de recórrer el Perú de nord a sud et queda una certa visió del país. I la idea central que hem queda és que el Perú és un país ancorat en el seu passat. Els peruans et parlen del seu passat Inca, i això que no tenen prou consciència de la resta de les seves importants cultures pre-incas. Els peruans et parlen de la gran diversitat de cultius de papes, més de dues mil varietats, o de blat de moro, més de tres-centes. Perú de cara al estrangers es centra en el Cusco i el Machu-Pichu.

Però a continuació la gran majoria dels peruans no et saben plantejar els projectes del país pel seu desenvolupament cap el futur. Les seves línies aèries i els seus escassos ferrocarrils són xilens, les seves gasolineres de Repsol, la seva telefonia de Movistar o Claro, les seves mines de coure d’Arequipa xilenes, i la seva agricultura pràcticament d’autoconsum.

Tots els peruans es queixen de la generalització de la corrupció, de la incapacitat dels seus polítics, en especial les seves continuades presidències corruptes de Fujimori a Humala, passant per Alan Garcia o Toledo. Les persones més conscienciades es remunten a la dictadura militar d’esquerres del general Velasco Alvarado com l’últim moment en que es va intentar fer un canvi progressista. La seva il·lusió es limita a desitjar un govern no corrupte. Molts veuen un possible futur en Verónika Mendoza candidata del “Frente Amplio” a qui consideren com a una persona preparada i neta, però molts afegeixen “si la dejan llegar”.

Verónika Mendoza candidata del Frente Amplio

Però fins i tot gent que ha votat  Verónika s’emmirallen en Xile,  l’enemic tradicional que els va derrotar en la guerra del Pacífic, i al que es refereixen amb rancúnia, però al que alhora admiren. Fins i tot reivindiquen la necessitat d’un Pinochet a Perú per a sortir de l’actual col·lapse, i “para poner orden”. Quan els assenyales la corrupció del “pinochetisme” i la greu situació econòmica per a la població treballadora, el cas del fracàs del sistema de pensions individualitzat, al marge de la repressió, et diuen que això no ho sabien. Però Xile és l’ideal de país en el cap dels peruans.

El Perú és un país centrat en Lima, ciutat caòtica, i els departaments es queixen de la centralització del país, i amb raó. Molta de la riquesa cultural de les cultures indígenes no inca està pendent de desenvolupar. Departaments com Chachapoyas són de difícil trànsit i les joies descobertes, quasi sempre per estrangers, han estat en molts cassos devastades per gent sense escrúpols i davant la inacció de les autoritats. Tot és diferent al sud que és el lloc on es dirigeix tot el turisme. Al sud o a Iquitos on es dirigeixen els joves motxilers. Però importants meravelles culturals del nord resten sense ser degudament conservades i promocionades.

Sacòfags de Karafia (Chachapoyas)

  I això que Perú és un país que s’enorgulleix de la seva fusió de races i cultures que es mostren amb orgull en la seva cuina, actualment  una de les més admirades del món i amb raó. La fusió de races indígenes, els colonitzadors castellans i bascos, els esclaus negres, i els colons xinesos i japonesos. Però malgrat tot és evident que els indígenes viuen una mica al marge, tot i l’inici del reconeixement de la seva diversitat, especialment de la llengua amb l’ensenyament en quítxua a l’escola primària.

Hem de reconèixer l'important i bon cuidat nivell dels seus museus especialment els pre-colombins, així com l'excel·lent estat del centre de les seves ciutats, Cusco, Arequipa, Trujillo, etc. que contrasten amb l'anarquia dels seus barris perifèrics

En definitiva el Perú mira cap el seu important passat de l’imperi Inca i no acaba de sortir d’aquest passat i endinsar-se cap el futur.

El cóndor, animal emblemàtic peruà

PSOE: EL COP DELS TAHURS

Felipe González l'inductor

nuevatribuna/29 de Septiembre de 2016


El PSOE ha entrat en una greu crisi. No hi ha dubtes que Pedro Sánchez ha comès errors, el principal ha estat no haver optat per la preferència d'un pacte amb Podem i establir una proposta regeneracionista que pogués comptar amb l'abstenció de Ciutadans. Però aquest error no ha estat en solitari culpa seva, en tot cas la seva culpa ha estat la indecisió en fer una clara opció per l'esquerra.

En el PSOE des de l'inici hi ha hagut una part important de les seves “baronies” ajudades des de l'exterior de la direcció per personatges com especialment Felipe González, que li han establert a Pedro Sánchez unes línies vermelles impossibles de complir. Ni votar al PP, ni pactar amb populistes ni nacionalistes, ni anar a noves eleccions, els tres NO, que han limitat tota la capacitat de maniobra al secretari general del PSOE.

No hi ha dubte que hi ha gent al PSOE que enyora el temps passat i la seva hegemonia en l'esquerra, volen tornar a un passat que no retornarà. Per això el seu afany de denigrar a Podem i la nova esquerra.

La situació al PSOE s'assembla molt a la del partit laborista però pitjor, ja que Sánchez no és Corbyn. El dirigent laborista britànic ha optat per enfrontar-se a la situació econòmica i social amb posicions d'esquerra, i en contra seva hi ha hagut una revolta dels parlamentaris però al Congrés del partit s'ha ratificat l'opció de Corbyn.

Corbyn el laborisme cap a l'esquerra

En el PSOE sembla que els dirigents que s'alineen en la tradició “felipista” clarament escorada cap a la dreta i amb bona connivència amb els poders fàctics, han actuat com a veritables “tahurs” per fer caure a Sánchez. Han utilitzat tots els seus ressorts i poders, per fer una veritable confabulació per fer-ho caure pel seu pecat de negar-se a facilitar l'elecció de Rajoy.

La situació ha culminat amb un veritable atemptat intern al partit que ja es venia preparant però que ha esperat el moment oportú després de les eleccions gallegues i basques. El que es precisava era evitar que Sánchez optés pel recurs de demanar opinió a les bases que són més partidàries de les seves polítiques i li podrien donar un nou suport que deixaria en evidència els seus adversaris. Així han utilitzat la tàctica del “cop d'estat”. A la crida d'un Felipe González que actua com l'amo del PSOE, els mitjans de comunicació afins com “El País” i tots els propis de la dreta s'han tirat a la jugular de l'actual secretari del PSOE, i s'ha combinat amb una dimissió en massa dels representants dels barons a l'executiva, per plantejar la necessitat de dimissió de Sánchez i el seu grup dirigent.

No hi ha dubte que amb els “tahurs” del vell PSOE l'esquerra ha quedat desarborada per un temps. La dreta corrupta de Rajoy i el PP tenen una bona època d'hegemonia per davant. I l'esquerra s'enfronta amb gravetat al seu futur després de defraudar de forma greu als seus votants i als desitjos de canvi de la classe treballadora i la resta de capes populars.

Pedro Sánchez la victima del cop d'estat al PSOE



CRISI, INDIGNATS I CLASSE TREBALLADORA

15M un mite de referència

nuevatribuna|23 de Agosto de 2016

La greu crisi econòmica va ser la causant de l’aparició del moviment del 15M i dels “indignats” amb l’ocupació de les places, especialment la puerta del Sol de Madrid. El moviment, malgrat l’existència d’alguns petits grups organitzats, va ser una resposta espontània resultat del malestar causat en unes capes socials fins aleshores bastant alienes a la mobilització social i política.

La majoria de la gent que es va agrupar entorn aquest moviment, que de forma no directa va tenir el suport de sindicats i partits de l’esquerra alternativa, va ser gent que va manifestar la seva frustració i descontent davant la pèrdua de les seves expectatives de vida. Es tracta de gent fonamentalment jove i de classe mitja que veu com la seva previsió de viure millor que els seus pares es frustra. La majoria és gent amb estudis  universitaris finalitzats o en curs. Gent que veu com la crisi els frustra unes expectatives professionals i de vida que s’havien format. Que la seva capacitat de consum disminueix i com el futur previst s’ensorra. 

Es un moviment poc ideològic i fonamentalment de rebuig que es manifesta a través de la seva oposició a tot allò establert i la generalització de la responsabilitat a tot allò que estigui relacionat amb la política a la que fan responsable sense establir distincions, i s’amplia a qualsevol forma d’organització institucional, incloent el moviment sindical. El crit de “no ens representen” és representatiu del seu “adanisme” i manca de concepció política al no fer cap distinció entre els diversos partits.

Moviment espontani

El resultat pràctic d’aquest moviment va ser la victòria del PP per majoria absoluta, la pràctica desaparició del moviment, que malgrat tot queda com una fita en la memòria col·lectiva com una flamarada de crida a la renovació i regeneració de la vida política que desprès ha donat lloc a Podemos fonamentalment i d’altres expressions polítiques que s’han volgut presentar com a fruit i continuació del moviment. Així el 15M i els indignats s’han transformat a petita escala en una nova mitificació com d’altres situacions anteriorment viscudes com va ser el Maig francès del 1968.

Malgrat tot estem davant d’un fet que representa una de les conseqüències de la crisi econòmica i de les polítiques neoliberals de dretes dins dels països de la UE. Estem davant d’un procés de proletarització de les classes mitjanes i malgrat es vulgui amagar en una etapa més de la lluita de classes.

El moviment dels “indignats” no té res a veure, d’entrada, amb la típica lluita de  classes. Malgrat que si ho mirem amb profunditat veurem que el que passa es que diverses capes que gaudien d’un cert grau de benestar es veuen afectades pel procés de acumulació derivat de l’hegemonia del capital financer-especulatiu.

LLuita sindical: "la sal de la terra"

La classe treballadora amb els seus instruments sindicals i polítics va ser l’actor durant molts anys, amb les seves lluites reivindicatives, que va permetre la millora del nivell de vida de la ciutadania en la Europa Occidental. Les reivindicacions obreres van aconseguir no sols la millora de les condicions laborals i econòmiques de la pròpia classe sinó que va aconseguir la creació d’un estat de benestar, educació i sanitats públiques, drets socials, serveis públics, durant molt temps assumit pel conjunt de partits polítics amb aspiracions de governar a l’Europa Occidental. Tot això amb el fet objectiu que no es pot obviar la existència del bloc antagònic que representava la Unió Soviètica.

Però ja des de començaments del 80, amb el govern de Margaret Thatcher a Gran Bretanya comença una revisió de les posicions de la dreta política i econòmica que contagia en gran mesura la pròpia socialdemocràcia europea, situació que s’aguditza amb la caiguda del bloc soviètic.

Thatcher paradigma del antisindicalisme

Una forta ofensiva ideològica, política i mediàtica porta a la demonització de la classe treballadora i especialment dels seus instruments sindicals. Això passa per negar la pròpia lluita de classes, la idealització de l’individualisme, la potenciació de l’anomenat “capitalisme popular”, les critiques al sindicalisme com a instrument desfasat en la nova era. Això acompanyat pel fenomen de la globalització, l’externalització de moltes produccions a països amb mà d’obra més barata i a l’eclosió del triomf del capital especulatiu a Occident.

La desaparició progressiva del model fabril “fordista”, de les grans factories on s’agrupaven milers de treballadors i que eren llocs on l’instint de classe es transformava en consciència de classe que es vivia no sols en el treball sinó dins les pròpies comunitats on les fàbriques eren la font de la riquesa. La substitució en gran mesura del sector industrial pel sector serveis va ajudar al triomf de la doctrina de la dreta que es fa hegemònica en la societat.

La concepció de la classe social, del món del treball, del sindicalisme desapareix de forma progressiva del paisatge mediàtic, i lo que no apareix, per a la ciutadania, és com si no existís. Però malgrat no apareix en els mitjans mediàtics, i malgrat l’hagin afeblit en ocasions amb lleis i retallades de drets laborals i sindicals, el món del treball, la classe treballadora i el sindicalisme continuen sent l’instrument que es manté en la lluita per a defensar els drets laborals dels treballadors. Malgrat els drets durament conquerits siguin presentats per molts mitjans i polítics  com a privilegis d’uns treballadors amb treball fix als que volen enfrontar amb els aturats i/o precaris. Però la classe treballadora i els seus sindicats són també els que en situacions negatives defensen la necessitat de crear llocs de treball dignes, subsidis pels aturats, la Renda Mínima Garantida, o la defensa de plans de treball dignes per a joves i dones. Però cal repetir-ho ni la classe treballadora, ni les lluites laborals i sindicals, ni les seves consecucions i victòries tenen cap reflex en el món mediàtic que els ha exclòs. Malgrat aquest silenci, i manca de visibilitat social, la classe treballadora i el sindicalisme reivindicatiu i de classe continuen existint.

La lluita dels treballadors continua viva

El que és cada vegada  més imprescindible és que els moviments socials i/o polítics que tenen com a origen els “indignats” o el 15M prenguin consciencia, més d’hora que tard, que la seva situació no és altra que la que ja està patint la classe obrera en la seva diversitat, pèrdua de expectatives, treball precari, reducció del poder adquisitiu, manca de capacitat de consum, deterioraments i/o privatització dels serveis públics essencials.

Es precís que aquests nous explotats prenguin consciència i s’acostin i reforcin la seva relació amb la classe treballadora de la que són potser la seva part més nova. Que tots plegats prenguin consciència de la seva situació de ser la majoria que és espoliada de drets per una minoria i que sumant forces entre tots es pot avançar en la resposta social i política que la majoria social precisa.

Aquí no hi ha nous o vells, aquí com sempre hi ha explotats i explotadors, per molt que els mitjans, els polítics conservadors o assimilats, i els poders hegemònics ho vulguin amagar o confondre.

Iglesias es solidaritza amb vaguistes

QUE FER? URGÈNCIES DE L’ESQUERRA ALTERNATIVA

Mosaic de la esquerra alternativa

nuevatribuna|17 de Agosto de 2016

No hi ha cap dubte que el 20D va significar un abans i un desprès en l’escenari polític de l’Estat. La irrupció de Podemos i les confluències va significar un canvi transcendental en la vida política amb la fi del bipartidisme. Aquesta situació moderada per l’important pèrdua de quasi un milió de vots de l’aliança UnidosPodemos va mantenir-se el 26J. No hi ha dubte del mèrit que això representa per a l’equip que lidera Pablo Iglesias.

Però tampoc hi ha cap dubte que el seu objectiu de convertir-se de forma ràpida en alternativa de govern no s’ha aconseguit i tampoc el de fer fora  Rajoy i la dreta. Davant d’això s’obre un interrogant pel conjunt de les forces que componen el conglomerat de l’esquerra alternativa: Que fer? Per que és evident que cal canviar l’estratègia ja que el factor sorpresa s’ha perdut i cal adaptar-se a la necessitat de fer una nova estratègia de llarg recorregut, passar de la “guerra llampec” a la “guerra de trinxeres”. I per tant cal qüestionar-se moltes coses.

UnidosPodemos i les confluències precisen d’un canvi en profunditat a la seva organització com aliança i dins dels diversos subjectes polítics que la conformen.

Podemos ja no pot ser un nucli dirigent i una base a la qual es convoca de forma directa a la xarxa. Cal que es transformi organitzativament. Es precís organitzar la massa d’inscrits i transformar-la en militància organitzada, l’actual organització en xarxa és massa superficial. Cal establir criteris mínims organitzatius des del pagament de quotes fins  la pròpia vida i estructuració local, provincial i autonòmica dels “círculos” on ha de fer vida la militància. Crec que cal donar per superada l’etapa del espontaneisme i donar vida a la organització alhora que es crea un teixit arreu de l’estat per tal d’afrontar la política local, autonòmica i estatal. Ja no hi ha prou amb una marca i un lideratge carismàtic, i un seguit de consignes encertades. Cal també fer política amb majúscules. Plantejar propostes clares però també propostes viables per a millorar la vida dels qui es vol representar. I evitar els infantilismes com la reducció de les retribucions als càrrecs públics, ja que amb gran part d’aquestes retribucions s’ha de finançar la construcció i manteniment de les organitzacions. Cosa diferent és exigir que els càrrecs públics tinguin aquestes retribucions com a única font d’ingressos. Cal recordar que van ser les forces populars arreu que van defensar la retribució correcta dels representants polítics per tal que la política no fos únicament un feu dels més rics.

Ada Colau o el lideratge personal

I això no val només per a Podemos sinó per a les seves confluències, per exemple en el cas de “En Comú Podem” a la qual cal transformar en un subjecte polític real. Fins ara ha estat una marca que era la aportació de Podemos sense pràcticament organització, un lideratge carismàtic, el d’Ada Colau i el seu cercle íntim que ha fet i desfet en la confluència, i una forca política com ICV que li ha donat estructura, bagatge i experiència institucional i que fins i tot ha estat menystinguda dins de la coalició. Ara cal passar a un subjecte cooperatiu on es tingui en compte el paper de cadascú i s’estructurin i organitzin de forma democràtica les diverses forces. No és possible ni de rebut que “els comuns” afins a Ada Colau no es sentin representats en el Parlament de Catalunya per “Catalunya si que es Pot” d’on formen part Podem, EuiA i Iniciativa. O que no hi hagi relació entre el grup del Parlament i els grups de “En Comú Podem” del Senat i el Congrés.

Cal tenir en compte que els lideratges carismàtics són importants però poden ser efímers sense una estructura organitzativa al darrera. Tenim l’exemple a imitar de Compromís i Mònica Oltra, on hi ha un lideratge important que té al darrera una organització amb experiència política i institucional, aquest és el camí.

Mònica Oltra dirigent de Compromís

I al costat de la pròpia necessitat d’organitzar-se de les forces que componen el conjunt de les organitzacions de l’esquerra alternativa, o de millorar-ho en el cas de comportaments sectaris com els que hem vist a l’intern de Izquierda Unida, cal donar forma organitzativa al conjunt de forces confluents. En cas contrari la unitat electoral corre el risc de desfer-se. Ja hem comprovat l’actitud de reivindicar-se com subjecte propi de Compromís, i la crisi dins d’En Marea amb Podemos. Es urgent la constitució d’una estructura orgànica, democràtica i participativa del conjunt de les organitzacions, una espècie de Front Ampli on es determini, amb respecte a tots els components i de forma consensuada i sense sectarismes, com s’estableixen les estratègies polítiques que vagin unificant els diversos plantejaments existents de partida. Un Front Ampli permetria fer front als atacs sobre si la confluència és socialdemòcrata, comunista, ecologista o ecosocialista, per que seria tot això i molt més.

Si l’actual munió de sigles no s’estructura degudament i s’obre a incorporar d’altres la unió pot ser purament conjuntural i per tant sotmesa a ruptures i debilitaments interns i externs.

Pel que fa als objectius polítics estratègics es poden definir alguns. El primer ja l’hem citat, ser capaços de dissenyar propostes polítiques al servei de la ciutadania que es diu voler representar. Propostes que vagin més enllà dels enunciats i que resisteixin la prova de la possibilitat real de dur-les a terme, és a dir que siguin creïbles i viables i plantejades amb un llenguatge assequible i entenedor. Cal ser solvents en les propostes i per això cal tenir experts en els diversos camps. En aquest camí és important que temes com la centralitat del món del treball siguin un objectiu estratègic de la política ja que sense treball digne i amb drets no hi ha sortida progressista a la crisi, i és l’única forma d’acabar de rel amb la situació d’emergència social. I ja no ens estenem amb temes com el futur de les pensions, un tema cabdal que pot permetre, si es tracta amb seriositat atraure  un sector de l’electoral, el de més edat, encara refractari en general.

Pablo Iglesias el perill del personalisme

Un segon objectiu és tornar a engrescar el milió de votants perduts en les darreres eleccions que poden haver-se desil·lusionat amb la forma matussera d’actuar en la primera legislatura. I no sols això, cal anar a cercar un volum important de possibles votants que encara no s’han apropat, especialment votants de la classe treballadora que no es veu reflectida en la nova proposta política i que ha de ser una de les bases de futur del projecte del futur Front Ampli.

Es possible que el xoc amb la duresa de la realitat i la necessitat de fer política de debò pugui causar decepció a una part de l’electorat que ho vol tot i ràpid, o els que creuen que “quant pitjor millor” o els partidaris de la “puresa ideològica”, però alhora pot permetre atraure sectors que volen veure seriositat i realisme en les propostes que es plantegen i que es tracten de dur endavant.

El conjunt de les confluències, o el Front Ampli, ha d’establir i mantenir una forta relació amb els moviments socials organitzats, i en el sentit que hem dit abans d’atraure la classe treballadora per tal que sigui un pilar més, juntament amb el que podríem definir com el món divers dels indignats, i per tant cal una forta relació amb el sindicalisme confederal que representa  la classe treballadora organitzada, i aprofitat els vincles que ja tenen algunes forces dins de les confluències.

També cal tenir en compte que en l’actualitat és impossible un canvi en solitari. I és necessari que un objectiu sigui  cessar la confrontació amb qui representa el centre-esquerra, és a dir amb el PSOE, i per aconseguir-ho cal fer un esforç per ambdues parts. Cal establir complicitats tant en l’oposició a la dreta i les seves polítiques com de cara a establir una possible alternativa des de l’esquerra. No hi ha res que faci més mal als possibles votants que les lluites entre els qui ells consideren que es troben en una mateixa banda de l’arc parlamentari.

Aquestes són algunes de les tasques que les forces que componen el conglomerat de  l’esquerra alternativa han de posar en marxa si no volen que amb el pas del temps es perdi l’esperança i la confiança que entre tots han despertat en un moment donat.

Frente Amplio d'Uruguai un exemple a seguir

EL FRACÀS DE LES ESQUERRES

Rajoy, de moment el guanyador

nuevatribuna/01 de Agosto de 2016


No hi ha dubte que la repetició de les eleccions del 16J van significar una derrota per les posicions de les esquerres, tant les moderades, representades pel PSOE, com les alternatives de UnidosPodemos i les seves confluències. El beneficat sens dubte el PP i Mariano Rajoy que està demostrant ser qui millor ha sabut controlar els temps polítics.


Es evident que des del 20D l’actuació de les forces del centre-esquerra i l’esquerra ha estat manifestament millorable. Sembla que hagin perdut de vista qui era el seu enemic principal. Sembla que més que tenir com a objectiu principal fer fora  Rajoy i el PP, el seu objectiu fos deixar clar qui era l’alternativa a Rajoy.

 

El 20D va donar una majoria del Parlament força favorable a una majoria de centre esquerra i l’esquerra alternativa i de progrés. Però ni el PSOE ni Podemos van saber gestionar el moment post-electoral. Per part del PSOE semblava que tenien més por a ser utilitzats per Podemos i els seus aliats que a ganes de formar un govern de canvi. Es per això que van prioritzar el seu pacte amb C´s. Pacte que van intentar presentar com un pacte per a un govern progressista i reformista, obviant que C’s malgrat els seus postulats regeneracionistes és una força clarament de dretes especialment en els seus postulats econòmics alguns d’ells fins i tot a la dreta del PP.

PSOE, l'errada de l'acord amb C's

El PSOE va optar per la dreta de C’s malgrat no li donava els vots suficients i va menystenir clarament  Podemos i la resta de forces de l’esquerra. El resultat va ser el fracàs de la investidura de Pedro Sánchez.

Però és evident que l’actitud política de Podemos, en aquest període, tampoc va afavorir l’entesa. Des d’una tàctica d’espectacle i supèrbia prepotent els de Pablo Iglesias van desmentir qualsevol voluntat real d’aconseguir un pacte plural amb el PSOE. Els atacs dirigits al PSOE, les línies vermelles, l’exigència de llocs al govern, tot això és conseqüència d’una estratègia maldestre o com a mínim d’una manca de preparació per dur a terme política institucional.

Podemos i la táctica equivocada

En definitiva el desacord entre el centre-esquerra del PSOE i el front progressista i d’esquerres de Podemos i els seus aliats va a conduir al primer fracàs d’una possibilitat de govern de canvi que fes fora el PP i  Rajoy.

Les eleccions posteriors van ratificar aquesta derrota, pèrdua de vots i escons del PSOE, pèrdua d’un milió de vots de UnidosPodemos i de les confluències i millora en vots i escons del PP i de Rajoy que es consolida com a principal candidat a President del Govern. Durant tota la campanya electoral tant el PSOE com UnidosPodemos malgrat que en el seu discurs es digués per part dels dos que l’objectiu era fer fora a Rajoy, van fer evident que el que buscaven era saber si havia o no “sorpasso” en el camp de l’oposició. L’objectiu bàsic i quasi a “vida o mort” del PSOE era evitar que els de Pablo Iglesias els superessin en nombre d’escons i/o de vots. En el cas de UnidosPodemos va quedar clar que el que desitjaven per damunt de tot era superar el PSOE.

I al final totes dues forces van sortir perdedores davant d’un Mariano Rajoy que va demostrar tenir una major capacitat de visió política que els seus adversaris.

26J derrota del PSOE

Moltes són les veus que, especialment des del PSOE, no deixen de criticar la passivitat de Rajoy al que acusen de no fer res “de només llegir el Marca i fumar puros”. No hi ha dubte que tenen sort de que sigui així per que si sense fer res els ha guanyat tan clarament, què passaria si fos actiu?

De moment Rajoy té al seu favor l’actuació, volguda o no, del Parlament de Catalunya sobre l’opció d’una independència unilateral, al menys sobre el paper. Això dóna una raó d’estat a Rajoy per a demanar sumar forces al Govern de l’Estat. Altrament la UE, no posant la multa, i plantejant deures al futur govern, sembla apostar clarament per la carta Rajoy. I a tot això la urgència de govern per a fer front a la situació social econòmica també juga a favor d’una investidura ràpida de govern.

26J derrota de UnidosPodemos

Tothom, a hores d’ara, dóna per fet que en cas d’unes terceres eleccions el PP guanyaria encara per més diferència. I malgrat això les denominades forces de progrés, tan les moderades com les més radicals, semblen avui resignades a que Rajoy governi, això sí sense que ells quedin esquitxats. Fins i tot dins del PSOE hi ha qui ja planteja la seva abstenció, amb o sense contrapartides, a la investidura de Rajoy. I sembla que en el fons aquesta abstenció del PSOE fos també el desig de Pablo Iglesias. Sembla que per part del PSOE i de UnidosPodemos no semblin capaços de plantejar-se seriosament una estratègia de canvi polític. Sembla que la tàctica s’imposi a la estratègia. Es com si estiguessin ja plantejant-se quin dels dos serà més oposició.

Crec que l’objectiu real que la gent d’esquerres i fins i tot de centre-esquerres desitjava quan va votar, tant el 20D com el 26J, era fer fora el PP i Rajoy del govern.  Acabar amb un govern i un partit corruptes. Enviar-los a l’oposició a que es regeneressin. Canviar les lleis del dolor que el PP ha establert en la darrera legislatura, des de la Reforma Laboral, la Llei Werth, la llei “mordassa”, etc. Un nou govern que regeneri les institucions del país i que implanti una altra forma de fer amb diàleg i pluralitat, una nova política econòmica i fiscal, una nova Llei Electoral, iniciar el diàleg per a una reforma que ajudi a l’encaix territorial i molt especialment a la situació a Catalunya, i capaç de portar una nova veu a la UE, com per exemple ha fet Portugal.

Cal un acord de regeneració de la política

Es evident que hi ha molta feina a fer i és possible començar-la si el PSOE i UnidosPodemos es plantegen un govern que es centri en la regeneració del país. Un acord d’aquestes dues forces al que desprès cal intentar unir en un acord de legislatura a d’altres forces. Cercar l’acord amb C’s especialment pel que fa a les mesures de regeneració de la vida política i institucional. Es  possible que hagi de ser un govern de durada curta fins dur a terme les mesures institucionals de regeneració. Però en tot cas tant el PSOE com UnidosPodemos com fins i tot C’s i d’altres haurien de plantejar-se que aquest país no es mereix ser governat per un partit que està imputat en els tribunals i que no ha fet el més mínim per desfer-se de la corrupció que l’afecta “al moll de l’os”.

Esperem que tot i que sembli tard, les forces d’esquerra i de progrés, siguin capaces de reaccionar i evitar al seus votants una tercera derrota per a major gloria del PP i de Mariano Rajoy. En cas contrari demostrarien que no són capaços de representar de forma eficient els vots que els hi han donat.

Per un acord de les esquerres