AMATEURS EN LA NOVA POLÍTICA

Representació de la Nova Política

nuevatribuna/05 de Octubre de 2016


La greu crisi del PSOE no ens pot fer obviar la situació per la que passa la esquerra alternativa. Potser aquesta crisi pugui afavorir les seves expectatives en un proper futur però sens dubte no resol els interrogants respecte als passos que fins ara han donat els representants de la nova política.

No es pot negar una certa responsabilitat dels dirigents de Podemos en la situació de crisi en que ara viu el conjunt de la esquerra. Fonamentalment els errors estratègics i tàctics que fruit d’un cert “amateurisme” han comès en la seva actuació parlamentaria  per la conformació d’una majoria pel canvi, que només ha servit per afavorir al sector més retrògrad del PSOE.

Sánchez-Iglesias i el fracàs de l'esquerra

Podemos i les seves confluències la obligació i necessitat d’un anàlisis crític en profunditat de la seva actuació fins ara.

En poc més d’un any hem passat de la forta irrupció de la nova política de Podemos i les seves confluències en l’escena parlamentaria a veure un inici de declivi en la repetició de les eleccions i la continuació de la davallada en les eleccions basques i gallegues.

Es evident que la rapidesa d’aquesta paradoxal pujada i baixada té diversos motius especialment la pèrdua de la il·lusió de part dels seus votants, i això es deu essencialment als errors estratègics i tàctics que han comés en la seva actuació parlamentària.

No hi ha dubte que ha quedat demostrat un cert “amateurisme” en la seva actuació parlamentària especialment pel que fa a la negociació de la formació de possibles governs de canvi. Els “egos” i les actuacions de “cara a la galeria” han prevalgut sobre una actuació serena i políticament profunda. La seva manca de preparació, de bagatge per a la vida política institucional, la seva prepotència i menyspreu respecte a tots els que han fet política anteriorment, la seva fràgil relació amb moviments socials arrelats en la societat, com el moviment sindical, els ha conduit a finalitzar en una certa decadència de la seva influència política.

No haver fet una aposta seriosa per l’objectiu principal, canviar al govern del PP, ha comportat, juntament amb els errors d’altres, especialment del PSOE, malbaratar l’oportunitat  del canvi polític.

Altres aspectes com són les lluites internes a Podemos, els conflictes a “En Marea”, la dependència de les confluències respecte l’aparell central de Podemos també han ajudat. Són elements que han portat a desmitificar  la nova política i especialment la seva idíl·lica imatge inicial.

Els errors de manca de capacitat per a la política institucional de Podemos es sumen a la seva manca de claredat pel que fa a les seves prioritats i per tant a les seves propostes prioritàries. La imatge que ha quedat com a més rellevant és la seva voluntat de superar el PSOE a qualsevol preu, tot oblidant el que era fonamental, fer fora el PP. El seu objectiu de representar els interessos de la gent ha quedat subordinat al de les ambicions del seu nucli dirigent de dirigir l’alternativa i fins i tot fer fracassar el propi objectiu d’aconseguir l’alternativa a la dreta.

Aquestes errades de Podemos estan també acompanyades d’actuacions com les d’Alberto Garzón i la deriva que ha comportat per a IU. Garzón ha trencat la seva organització i ha llençat per la borda el bagatge polític de la història de la seva organització renegant de les brillants pàgines jugades pel PCE i IU en la transició i en la posterior vida parlamentària. Garzón ja ha adoptat la fraseologia grandiloqüent “pablista”, i el discurs mancat de contingut i aprofundiment.

Garzón i la responsabilitat en la crisi d'IU

L’actual moment del PSOE pot crear una nova falsa il·lusió, veure a tocar la possibilitat de superar a aquesta esquerra sòcio-lliberal en crisi. Però això no els converteix en alternativa a la dreta. De la crisi del PSOE surt especialment afeblida el conjunt de la esquerra. La hegemonia en la alternativa la donen les idees i una practica política de canvi al servei de la classe treballadora i les capes populars.

La alternativa però precisa de fortes aliances socials, molts especialment amb el moviment sindical i d’altres moviments socials. Però l’alternativa d’esquerres precisa també d’aliances polítiques que li permetin aconseguir majories de govern, i en aquest aspecte la crisi del PSOE no facilitarà la relació en el si de les esquerres sinó tot el contrari, incrementarà la competència i  l’enfrontament entre el centre-esquerra i la nova esquerra alternativa.

Es per això que no es pot veure la crisi del PSOE com una oportunitat, sinó com un problema que caldrà afrontar amb cura i sense suficiències. Per que malauradament sense unitat de les forces de progrés no serà possible desallotjar a una dreta que ha incrementat la seva hegemonia davant la crisi del centre-esquerra i la manca de plantejaments polític rigorosos fruit del “amateurisme” en la política institucional de la nova esquerra alternativa. Que ha de corregir de forma urgent determinants defectes que s’han manifestat. com egolatries, sectarismes i comportaments poc aglutinadors i prepotents, i manca de aprofundiments i viabilitat en les seves propostes polítiques.
 
En aquest sentit son positives les veus que parlen de la manca de flexibilitat que Podemos i les confluències van tenir desprès del 20D.

Algú reflexionarà en la Nova Política?