CRISI, INDIGNATS I CLASSE TREBALLADORA

15M un mite de referència

nuevatribuna|23 de Agosto de 2016

La greu crisi econòmica va ser la causant de l’aparició del moviment del 15M i dels “indignats” amb l’ocupació de les places, especialment la puerta del Sol de Madrid. El moviment, malgrat l’existència d’alguns petits grups organitzats, va ser una resposta espontània resultat del malestar causat en unes capes socials fins aleshores bastant alienes a la mobilització social i política.

La majoria de la gent que es va agrupar entorn aquest moviment, que de forma no directa va tenir el suport de sindicats i partits de l’esquerra alternativa, va ser gent que va manifestar la seva frustració i descontent davant la pèrdua de les seves expectatives de vida. Es tracta de gent fonamentalment jove i de classe mitja que veu com la seva previsió de viure millor que els seus pares es frustra. La majoria és gent amb estudis  universitaris finalitzats o en curs. Gent que veu com la crisi els frustra unes expectatives professionals i de vida que s’havien format. Que la seva capacitat de consum disminueix i com el futur previst s’ensorra. 

Es un moviment poc ideològic i fonamentalment de rebuig que es manifesta a través de la seva oposició a tot allò establert i la generalització de la responsabilitat a tot allò que estigui relacionat amb la política a la que fan responsable sense establir distincions, i s’amplia a qualsevol forma d’organització institucional, incloent el moviment sindical. El crit de “no ens representen” és representatiu del seu “adanisme” i manca de concepció política al no fer cap distinció entre els diversos partits.

Moviment espontani

El resultat pràctic d’aquest moviment va ser la victòria del PP per majoria absoluta, la pràctica desaparició del moviment, que malgrat tot queda com una fita en la memòria col·lectiva com una flamarada de crida a la renovació i regeneració de la vida política que desprès ha donat lloc a Podemos fonamentalment i d’altres expressions polítiques que s’han volgut presentar com a fruit i continuació del moviment. Així el 15M i els indignats s’han transformat a petita escala en una nova mitificació com d’altres situacions anteriorment viscudes com va ser el Maig francès del 1968.

Malgrat tot estem davant d’un fet que representa una de les conseqüències de la crisi econòmica i de les polítiques neoliberals de dretes dins dels països de la UE. Estem davant d’un procés de proletarització de les classes mitjanes i malgrat es vulgui amagar en una etapa més de la lluita de classes.

El moviment dels “indignats” no té res a veure, d’entrada, amb la típica lluita de  classes. Malgrat que si ho mirem amb profunditat veurem que el que passa es que diverses capes que gaudien d’un cert grau de benestar es veuen afectades pel procés de acumulació derivat de l’hegemonia del capital financer-especulatiu.

LLuita sindical: "la sal de la terra"

La classe treballadora amb els seus instruments sindicals i polítics va ser l’actor durant molts anys, amb les seves lluites reivindicatives, que va permetre la millora del nivell de vida de la ciutadania en la Europa Occidental. Les reivindicacions obreres van aconseguir no sols la millora de les condicions laborals i econòmiques de la pròpia classe sinó que va aconseguir la creació d’un estat de benestar, educació i sanitats públiques, drets socials, serveis públics, durant molt temps assumit pel conjunt de partits polítics amb aspiracions de governar a l’Europa Occidental. Tot això amb el fet objectiu que no es pot obviar la existència del bloc antagònic que representava la Unió Soviètica.

Però ja des de començaments del 80, amb el govern de Margaret Thatcher a Gran Bretanya comença una revisió de les posicions de la dreta política i econòmica que contagia en gran mesura la pròpia socialdemocràcia europea, situació que s’aguditza amb la caiguda del bloc soviètic.

Thatcher paradigma del antisindicalisme

Una forta ofensiva ideològica, política i mediàtica porta a la demonització de la classe treballadora i especialment dels seus instruments sindicals. Això passa per negar la pròpia lluita de classes, la idealització de l’individualisme, la potenciació de l’anomenat “capitalisme popular”, les critiques al sindicalisme com a instrument desfasat en la nova era. Això acompanyat pel fenomen de la globalització, l’externalització de moltes produccions a països amb mà d’obra més barata i a l’eclosió del triomf del capital especulatiu a Occident.

La desaparició progressiva del model fabril “fordista”, de les grans factories on s’agrupaven milers de treballadors i que eren llocs on l’instint de classe es transformava en consciència de classe que es vivia no sols en el treball sinó dins les pròpies comunitats on les fàbriques eren la font de la riquesa. La substitució en gran mesura del sector industrial pel sector serveis va ajudar al triomf de la doctrina de la dreta que es fa hegemònica en la societat.

La concepció de la classe social, del món del treball, del sindicalisme desapareix de forma progressiva del paisatge mediàtic, i lo que no apareix, per a la ciutadania, és com si no existís. Però malgrat no apareix en els mitjans mediàtics, i malgrat l’hagin afeblit en ocasions amb lleis i retallades de drets laborals i sindicals, el món del treball, la classe treballadora i el sindicalisme continuen sent l’instrument que es manté en la lluita per a defensar els drets laborals dels treballadors. Malgrat els drets durament conquerits siguin presentats per molts mitjans i polítics  com a privilegis d’uns treballadors amb treball fix als que volen enfrontar amb els aturats i/o precaris. Però la classe treballadora i els seus sindicats són també els que en situacions negatives defensen la necessitat de crear llocs de treball dignes, subsidis pels aturats, la Renda Mínima Garantida, o la defensa de plans de treball dignes per a joves i dones. Però cal repetir-ho ni la classe treballadora, ni les lluites laborals i sindicals, ni les seves consecucions i victòries tenen cap reflex en el món mediàtic que els ha exclòs. Malgrat aquest silenci, i manca de visibilitat social, la classe treballadora i el sindicalisme reivindicatiu i de classe continuen existint.

La lluita dels treballadors continua viva

El que és cada vegada  més imprescindible és que els moviments socials i/o polítics que tenen com a origen els “indignats” o el 15M prenguin consciencia, més d’hora que tard, que la seva situació no és altra que la que ja està patint la classe obrera en la seva diversitat, pèrdua de expectatives, treball precari, reducció del poder adquisitiu, manca de capacitat de consum, deterioraments i/o privatització dels serveis públics essencials.

Es precís que aquests nous explotats prenguin consciència i s’acostin i reforcin la seva relació amb la classe treballadora de la que són potser la seva part més nova. Que tots plegats prenguin consciència de la seva situació de ser la majoria que és espoliada de drets per una minoria i que sumant forces entre tots es pot avançar en la resposta social i política que la majoria social precisa.

Aquí no hi ha nous o vells, aquí com sempre hi ha explotats i explotadors, per molt que els mitjans, els polítics conservadors o assimilats, i els poders hegemònics ho vulguin amagar o confondre.

Iglesias es solidaritza amb vaguistes