QUE FER? URGÈNCIES DE L’ESQUERRA ALTERNATIVA

Mosaic de la esquerra alternativa

nuevatribuna|17 de Agosto de 2016

No hi ha cap dubte que el 20D va significar un abans i un desprès en l’escenari polític de l’Estat. La irrupció de Podemos i les confluències va significar un canvi transcendental en la vida política amb la fi del bipartidisme. Aquesta situació moderada per l’important pèrdua de quasi un milió de vots de l’aliança UnidosPodemos va mantenir-se el 26J. No hi ha dubte del mèrit que això representa per a l’equip que lidera Pablo Iglesias.

Però tampoc hi ha cap dubte que el seu objectiu de convertir-se de forma ràpida en alternativa de govern no s’ha aconseguit i tampoc el de fer fora  Rajoy i la dreta. Davant d’això s’obre un interrogant pel conjunt de les forces que componen el conglomerat de l’esquerra alternativa: Que fer? Per que és evident que cal canviar l’estratègia ja que el factor sorpresa s’ha perdut i cal adaptar-se a la necessitat de fer una nova estratègia de llarg recorregut, passar de la “guerra llampec” a la “guerra de trinxeres”. I per tant cal qüestionar-se moltes coses.

UnidosPodemos i les confluències precisen d’un canvi en profunditat a la seva organització com aliança i dins dels diversos subjectes polítics que la conformen.

Podemos ja no pot ser un nucli dirigent i una base a la qual es convoca de forma directa a la xarxa. Cal que es transformi organitzativament. Es precís organitzar la massa d’inscrits i transformar-la en militància organitzada, l’actual organització en xarxa és massa superficial. Cal establir criteris mínims organitzatius des del pagament de quotes fins  la pròpia vida i estructuració local, provincial i autonòmica dels “círculos” on ha de fer vida la militància. Crec que cal donar per superada l’etapa del espontaneisme i donar vida a la organització alhora que es crea un teixit arreu de l’estat per tal d’afrontar la política local, autonòmica i estatal. Ja no hi ha prou amb una marca i un lideratge carismàtic, i un seguit de consignes encertades. Cal també fer política amb majúscules. Plantejar propostes clares però també propostes viables per a millorar la vida dels qui es vol representar. I evitar els infantilismes com la reducció de les retribucions als càrrecs públics, ja que amb gran part d’aquestes retribucions s’ha de finançar la construcció i manteniment de les organitzacions. Cosa diferent és exigir que els càrrecs públics tinguin aquestes retribucions com a única font d’ingressos. Cal recordar que van ser les forces populars arreu que van defensar la retribució correcta dels representants polítics per tal que la política no fos únicament un feu dels més rics.

Ada Colau o el lideratge personal

I això no val només per a Podemos sinó per a les seves confluències, per exemple en el cas de “En Comú Podem” a la qual cal transformar en un subjecte polític real. Fins ara ha estat una marca que era la aportació de Podemos sense pràcticament organització, un lideratge carismàtic, el d’Ada Colau i el seu cercle íntim que ha fet i desfet en la confluència, i una forca política com ICV que li ha donat estructura, bagatge i experiència institucional i que fins i tot ha estat menystinguda dins de la coalició. Ara cal passar a un subjecte cooperatiu on es tingui en compte el paper de cadascú i s’estructurin i organitzin de forma democràtica les diverses forces. No és possible ni de rebut que “els comuns” afins a Ada Colau no es sentin representats en el Parlament de Catalunya per “Catalunya si que es Pot” d’on formen part Podem, EuiA i Iniciativa. O que no hi hagi relació entre el grup del Parlament i els grups de “En Comú Podem” del Senat i el Congrés.

Cal tenir en compte que els lideratges carismàtics són importants però poden ser efímers sense una estructura organitzativa al darrera. Tenim l’exemple a imitar de Compromís i Mònica Oltra, on hi ha un lideratge important que té al darrera una organització amb experiència política i institucional, aquest és el camí.

Mònica Oltra dirigent de Compromís

I al costat de la pròpia necessitat d’organitzar-se de les forces que componen el conjunt de les organitzacions de l’esquerra alternativa, o de millorar-ho en el cas de comportaments sectaris com els que hem vist a l’intern de Izquierda Unida, cal donar forma organitzativa al conjunt de forces confluents. En cas contrari la unitat electoral corre el risc de desfer-se. Ja hem comprovat l’actitud de reivindicar-se com subjecte propi de Compromís, i la crisi dins d’En Marea amb Podemos. Es urgent la constitució d’una estructura orgànica, democràtica i participativa del conjunt de les organitzacions, una espècie de Front Ampli on es determini, amb respecte a tots els components i de forma consensuada i sense sectarismes, com s’estableixen les estratègies polítiques que vagin unificant els diversos plantejaments existents de partida. Un Front Ampli permetria fer front als atacs sobre si la confluència és socialdemòcrata, comunista, ecologista o ecosocialista, per que seria tot això i molt més.

Si l’actual munió de sigles no s’estructura degudament i s’obre a incorporar d’altres la unió pot ser purament conjuntural i per tant sotmesa a ruptures i debilitaments interns i externs.

Pel que fa als objectius polítics estratègics es poden definir alguns. El primer ja l’hem citat, ser capaços de dissenyar propostes polítiques al servei de la ciutadania que es diu voler representar. Propostes que vagin més enllà dels enunciats i que resisteixin la prova de la possibilitat real de dur-les a terme, és a dir que siguin creïbles i viables i plantejades amb un llenguatge assequible i entenedor. Cal ser solvents en les propostes i per això cal tenir experts en els diversos camps. En aquest camí és important que temes com la centralitat del món del treball siguin un objectiu estratègic de la política ja que sense treball digne i amb drets no hi ha sortida progressista a la crisi, i és l’única forma d’acabar de rel amb la situació d’emergència social. I ja no ens estenem amb temes com el futur de les pensions, un tema cabdal que pot permetre, si es tracta amb seriositat atraure  un sector de l’electoral, el de més edat, encara refractari en general.

Pablo Iglesias el perill del personalisme

Un segon objectiu és tornar a engrescar el milió de votants perduts en les darreres eleccions que poden haver-se desil·lusionat amb la forma matussera d’actuar en la primera legislatura. I no sols això, cal anar a cercar un volum important de possibles votants que encara no s’han apropat, especialment votants de la classe treballadora que no es veu reflectida en la nova proposta política i que ha de ser una de les bases de futur del projecte del futur Front Ampli.

Es possible que el xoc amb la duresa de la realitat i la necessitat de fer política de debò pugui causar decepció a una part de l’electorat que ho vol tot i ràpid, o els que creuen que “quant pitjor millor” o els partidaris de la “puresa ideològica”, però alhora pot permetre atraure sectors que volen veure seriositat i realisme en les propostes que es plantegen i que es tracten de dur endavant.

El conjunt de les confluències, o el Front Ampli, ha d’establir i mantenir una forta relació amb els moviments socials organitzats, i en el sentit que hem dit abans d’atraure la classe treballadora per tal que sigui un pilar més, juntament amb el que podríem definir com el món divers dels indignats, i per tant cal una forta relació amb el sindicalisme confederal que representa  la classe treballadora organitzada, i aprofitat els vincles que ja tenen algunes forces dins de les confluències.

També cal tenir en compte que en l’actualitat és impossible un canvi en solitari. I és necessari que un objectiu sigui  cessar la confrontació amb qui representa el centre-esquerra, és a dir amb el PSOE, i per aconseguir-ho cal fer un esforç per ambdues parts. Cal establir complicitats tant en l’oposició a la dreta i les seves polítiques com de cara a establir una possible alternativa des de l’esquerra. No hi ha res que faci més mal als possibles votants que les lluites entre els qui ells consideren que es troben en una mateixa banda de l’arc parlamentari.

Aquestes són algunes de les tasques que les forces que componen el conglomerat de  l’esquerra alternativa han de posar en marxa si no volen que amb el pas del temps es perdi l’esperança i la confiança que entre tots han despertat en un moment donat.

Frente Amplio d'Uruguai un exemple a seguir