CATALUNYA A LA LLUM DE GRÈCIA

Catalunya- Grècia i la Unió Europea

Nuevatribuna | 17 de Agosto de 2015


El procés independentista de Catalunya sembla viure en una bombolla irreal. Els seus promotors i els mitjans, especialment els públics que els hi són afins, el presenten com si la consecució de la independència fos un camí de “flors i violes” fàcilment i ràpidament realitzable, mitjançant una Declaració Unilateral d’Independència, i al final del qual arribarem a l’Arcàdia feliç de la independència, sense costos i sense traumes.

Cal dir que aquest procés ja ha provocat una ruptura de la cohesió nacional de la ciutadania de Catalunya de conseqüències difícils de calcular, que s’afegeix a la ruptura social provocada per la crisis i les polítiques aplicades pels Governs de Mas i Rajoy.

Catalunya viu des de fa més de tres anys una paràlisi institucional provocada pel debat independentista. Aquest debat ha anat provocant cada vegada més divisió política i social. Si en un moment es va tractar d’una proposta sobre el “dret a decidir” que agrupava a més del 80% de la població i de les forces polítiques, ara s’ha transformat directament en la proposta d’una declaració ràpida i unilateral d’independència que té un suport molt més reduït per part de la societat catalana i que causa una fractura en la ciutadania. L’exemple més clar ha estat la pròpia ruptura de la coalició governant de CDC i UDC que s’ha trencat desprès de dècades d’unitat. Al contrari d'un procés que anés aglutinants forces, com el que va efectuar en la transició l’Assemblea de Catalunya, ara al contrari s’ha provocat una cada vegada més divisió entre els polítics i entre la població.

No discutirem aquí la impossibilitat política de dur a terme les propostes d’independència unilateral que defensen Mas, Junqueras i els seus acòlits. Com diu el cap de llista de “Catalunya si que es pot”, Lluis Rabell “Si no van ser capaços de fer un Referèndum, com ho han de ser de fer una Declaració unilateral d’Independència que tingui efectes reals”. Un procés d’aquest tipus ha de ser efectuat com els d’Escòcia o Quebec, mitjançant un referèndum acordat amb l’Estat amb regles assumides i incontestades i acceptades internacionalment i això comporta un llarg procés per aconseguir-ho molt diferent  del que proposen CDC i ERC i les seves entitats afins.

"Junts pel Si" la llista de Mas President

Però aquí voldríem plantejar un altre tema com és la viabilitat econòmica i financera d’aquests procés en un marc com és el de l’actual situació europea. El Govern de Mas fia molt el futur de la seva independència al suport internacional que trobi en l’àmbit de la UE. I això és el que volem tractar.

La UE actual sota la hegemonia alemanya ha demostrat que té un respecte molt relatiu per les democràcies nacionals i només cal veure el tracte dispensat a Grècia i al seu poble. Es evident que políticament una independència unilateral de Catalunya seria mal vista per molts països de la UE, França, Itàlia, Regne Unit, etc.,  per l’efecte contagi que podria provocar.

Però cal entrar en els supòsits econòmics de una independència unilateral.

El propi Consell Assessor per a la Transició Nacional del Govern de la Generalitat, en el seu informe 8, preveu necessitats financeres a l’inici del procés i planteja: “Un aspecte que té especial rellevància en el període de transició és el de la liquiditat. Aquest s'associa a la limitació dels col·laterals per a l'accés a la liquiditat del BCE en el cas que Catalunya restés fora de l’Eurozona i en absència d’un acord monetari. La qüestió principal en aquest sentit no és tant, però, l’accés a la liquiditat (resoluble -com s'ha dit- mitjançant filials o sucursals a qualsevol altre Estat de la UE), com les quantitats de líquid de què es podria disposar. En tot cas, pensem que és molt probable que els potencials perjudicis derivats d’aquesta restricció fossin minimitzats finalment per la mateixa UE, atesos els propis interessos empresarials i comercials en presència.”  I afegeix : “En aquest sentit, cal reiterar que la voluntat fortament europeista de Catalunya ha de portar a mostrar la disposició a seguir les exigències que es facin des de la UE, especialment considerant que aquesta sabrà calibrar prou bé les conseqüències d’una decisió o altra en el manteniment de l’espai comú, de respecte als compromisos adquirits amb la ciutadania, i de garantia dels creditors del Regne  d‘Espanya. Per això, es pot preveure que sigui la mateixa UE qui acabi afavorint un acord.”. En definitiva el futur del finançament es deixa en mans de la bona voluntat europea. Sembla que el cas de Grècia no hagi fet reflexionar als dirigents independentistes catalans. Com diu el mateix Lluis Rabell “no crec que Europa tracti millor Catalunya que Grècia”. I no li falta raó.

Lluis Rabell -"Catalunya sí que es pot"

Analitzant en termes de deute econòmic els dos casos en que es pot donar la independència de Catalunya, cal assenyalar ja d’entrada que el deute autonòmic de Catalunya no té possibilitat de finançament en els mercats i està catalogat com a “bons escombraria”.

Un primer cas es que fos possible una independència no acordada en la qual Catalunya no assumeixi la part del deute estatal. Només el deute autonòmic català suposa en el primer trimestre del 2015 uns 64.792, és a dir un 32,2% del PIB, Tot això sense assumir la part del deute estatal. Es evident que una independència unilateral no acordada i en aquestes condicions no seria assumida per la UE. I que el finançament per part dels mercats de l’economia d’un país no reconegut que no hagi assumit la seva part de deute amb la resta d’Espanya el situaria en una situació de morositat difícilment finançable en els mercats.

Suposem una segona alternativa, difícil de entreveure, en la que finalment Espanya i Catalunya es repartissin el deute. En aquest cas el deute de Catalunya en el millor dels cassos superaria el 100% del PIB, ja que hauria  d’assumir, aproximadament un  18% del deute estatal, que un cop deduït el deute autonòmic, es situaria per sota del 80% del PIB, al que caldria afegir en aquests primers moments les despeses inherents a la creació del nou estat, les quals incrementarien encara més el deute de Catalunya amb lo qual el situaria en una economia, un altra vegada, difícilment finançable pels mercats. En aquest cas ja sabem que passaria, en el millor dels cassos que seria que la UE, si ens hagués acceptat, la que ens podria aplicar un rescat amb el que això suposa d’austeritat i retallades.
.

Schäubel- La Europa alemana

I en el cas de que quedéssim fora d’Europa s’obren multitud d’interrogants: Quina moneda? Quines repercussions en les transaccions comercials amb Espanya i la UE? Quins problemes per atraure inversió estrangera? Quin sistema bancari tindríem? etc.

En conclusió fóra bo que els independentistes catalans toquessin de peus a terra i es refiessin menys de l’ajut democràtic de tercers i es donessin compte de quin món els rodeja. I si volen informació que preguntin a Grècia i sabran “quin pa s’hi dona”.

La alternativa social i nacional de Catalunya

EUROPA I LA "SOBIRANIA LIMITADA"

Der Spiegel: La superioritat alemana

Nuevatribuna | 20 de Julio de 2015

La doctrina de la “sobirania limitada” és aquella que es va establir en els països de l’òrbita soviètica per tal d’evitar el “desviacionisme” sota l’excusa de l’amenaça del sistema capitalista. En base a aquesta concepció la Unió Soviètica i els seus satèl·lits del Pacte de Varsòvia s’arrogaven la possibilitat d’intervenir en qualsevol dels països en defensa dels valors socialistes. L’antecedent previ, a la concreció de la doctrina per part de Brèjnev al 1968, va ser la intervenció militar a Hongria al 1956, i posteriorment va tenir la seva concreció en la invasió de Txecoslovàquia al 1968. Amb la desaparició del bloc soviètic crèiem desapareguda aquesta figura que representava la dominació d’uns països per la potencia del bloc econòmic i polític al que estava lligat.

Però no hi ha dubte que sembla que avui es torna a donar una nova forma de doctrina de la “sobirania limitada”. Es la que s’està produint, a rel de la crisi econòmica dins de l’Eurozona entre els països creditors i els deutors. Més concretament ho podríem definir entre la política que defineix Alemanya i la que obliga a aplicar a la resta de l’ Eurozona.

Avui les invasions no són militars i la “sobirania limitada” s’imposa amb instruments econòmics. L’euro és avui l’eina que utilitza Alemanya per a imposar el seu poder a la resta de països de la zona Euro. L’Euro es va instituir d’acord amb els interessos d’Alemanya. En els moments de creixement econòmic res no va passar fins i tot països com la mateixa Alemanya o França van incomplir els objectius de dèficit sense conseqüències. Semblava que Europa havia aconseguit un pas endavant en la consolidació del projecte europeu. I tot això malgrat que s’instaurava una moneda comú que afectava  economies diverses i sense establir polítiques fiscals, econòmiques ni de deute comunes.

La crisi posa al descobert totes les debilitats del sistema. I la manca d’una governança comuna, ni el Eurogrup ni el BCE són uns instruments de govern comú, sinó els instruments a través dels quals la potència dominant, Alemanya, imposa les seves polítiques.

Schäubel-Merkel : la Europa Alemana

Àngela Merkel i les seves polítiques han significat un canvi radical respecte a tots els anteriors cancellers alemanys. Ha fet la transició d’una Alemanya europea al paradigma d’una Europa alemanya, la qual cosa comporta un retrocés de dècades en el procés europeu.

La imposició de la doctrina alemanya s’ha comprovat en el cas de Grècia on s’ha utilitzat el propi BCE per a obligar el govern democràtic grec a capitular davant d’una proposta que tothom sap que no resoldrà el problema de l’economia grega sinó que simplement l’endarrereix en el temps i alhora l’agreuja. L’actuació l’Alemanya amb  l’anuència de la resta de membres de la Zona Euro ha estat la imposició de la sobirania limitada al poble grec i la seva submissió. Però aquest cas de “cop d’estat financer” no ha estat l’únic cas sinó el més visible.

No podem oblidar que a Espanya a l’agost del 2011,  la pressió dels interessos de la Eurozona, encapçalada per Alemanya,  a través del BCE, va comportar ni més ni menys que el canvi , amb nocturnitat i sense consulta popular, de l’article 135 de la Constitució. La pressió del BCE, mitjançant una carta que es va mantenir en secret, va fer que el PSOE de Zapatero i el PP pactessin un canvi ràpid pel qual el retorn del deute es posava com a prioritari per sobre de qualsevol altre objectiu. Sens dubte un primer “cop d’estat financer” sense cap resistència per part dels principals partits espanyols. Potser aquesta és la causa de la bel·ligerància d’ambdós partits amb Tsipras i el seu referèndum.

Trinchet (BCE), Zapatero i la Reforma Consticional

Aquesta situació que viu l’euro i l’Eurozona, on les doctrines elaborades per l’Alemanya de Merkel i Schäuble són acceptades pels de la dreta popular europea, els lliberals i els socialdemòcrates, i en el millor dels cassos amb crítiques fetes amb la boca petita, és perillosa, antisocial i poc democràtica i simbolitza trencar amb els valors democràtics fundacionals de la UE.

A les veus crítiques de l’esquerra alternativa i ecologista, s’afegeixen economistes progressistes com Galbraith, Pikkety, Krugman, Stiglitz, contraris a la situació actual i a les polítiques europees d’austeritat , i fins i tot veus respectades del que podríem anomenar l’antiga socialdemocràcia. Veus de polítics respectats com Prodi que diu “el poder econòmic d’Alemanya no té els contrapesos que existeixen en una moneda única de veritat”: o Soares “No és possible que els mercats dominin els estats, són els estats que han de controlar els mercats” “No accepto que Alemanya, responsable de dos guerres mundials el segle  passat es permeti tractar a Grècia com si no fos res per que no té diner”. Inclús mitjans ja no anglosaxons han criticat la situació com ha fet el prestigiós setmanari alemany Der Spiegel: “El govern alemany ha destruït en un sol cap de setmana set dècades de diplomàcia de post-guerra”.

Hedlmut Schmidt, ex-canceller alemany

Però sens dubte si algú ha fet una critica més dura des de dins del sistema ha estat la venerable i respectada veu de la socialdemocràcia alemanya Helmut Schmidt, antic canceller alemany que compara la situació actual de Grècia i els seus creditors amb la que va tenir Alemanya i els seus creditors en L’Acord del Deute de Londres del 1952 i les grans diferències. Alemanya va tenir quitança i es van endarrerir els pagaments que s’han acabat de efectuar fa poc temps, quan es tractava d’un deute que es remuntava al període entre les dues guerres mundials. Schmidt critica clarament el que anomena “l’esperit nacional del pinxo alemany” i diu “ el diable s’endugui als líders europeus quan no estan llestos per a salvar Grècia” “Grècia necessita inversió!”

Les paraules dels antics dirigents europeus demostren el grau de regressió de la UE que ha passat de l’Europa de les llibertats a l’Europa de la “sobirania limitada merkeliana”.

BCE instrument per la nova sobirania limitada

LA FI DEL SOMNI EUROPEU?

Grècia o la fi del somni europeu

nuevatribuna.es | 13 de Julio de 2015


Aquest darrers temps han estat molt durs per aquells que durant molt temps hem cregut en la idea d’Europa. Una Europa en línia amb el pensament dels “pares fundadors”. Una Europa que per a fugir dels enfrontaments entre nacions va pensar en la necessitat de crear un espai comú, unit econòmicament com a pas per  crear una vinculació política entre les diverses nacions de la “vella Europa”. Un espai on la democràcia, la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la solidaritat fos llei. Una Europa model d’un estat de benestar com a base per a crear societats cohesionades socialment.

En els últims temps i especialment en els últims dies amb la negociació amb Grècia hem despertat del somni europeu. Hem vist que avui ja no es tractava de la vella discussió entre la “Europa dels mercaders” i la “Europa dels pobles”, sinó de que l’actual Europa és l’Europa dels mercats i dels poders financers que exclou i enterra l’Europa dels ciutadans.

Ja fa temps que la UE va iniciar una deriva clara cap a convertir-se bàsicament en un ampli mercat i poca cosa més. La caiguda del mur de Berlin va significar el final de la por a l’enemic extern. La unificació alemanya, la ràpida apertura als antics països de l’Est, la majoria amb poca tradició democràtica, però que constituïen “l’hinterland alemany”, ha portat a un canvi radical del projecte. L’inici de la CEE es basava en  l’existència d’un eix franco-alemany, on Alemanya era el lideratge econòmic, i França el lideratge polític. Tot això s’ha acabat, avui hi ha només un lideratge el d’Alemanya que imposa el seu poder econòmic a la resta de socis. El paper de les institucions europees s’ha devaluat totalment. El “diktat” alemany és total. La pròpia moneda única, l’euro, es va realitzar a la mesura dels desitjos i necessitats alemanyes. El poder financer, “els mercats” es va convertir en la base indiscutible de la nova Europa alemanya.

La Europa alemana

La pèrdua de valors en la construcció europea ha estat una constant contra més gran es feia. La qualitat democràtica dels últims membres era en molts cassos discutible, només cal veure la realitat d’Hongria, l’existència de minories sense molts drets a alguns països bàltics, les mancances a Bulgària o Romania, per citar només alguns cassos. El paper de la UE no ha impedit, ans al contrari, que s’hagin donat guerres cruentes en el marc europeu. Cal recordar també el paper d’Alemanya i d’altres en la implosió de l’antiga Iugoslàvia, i com desprès  han abandonat a països com Bòsnia que ha acabat com a un estat fallit. O el paper gens neutral en el conflicte ucraïnès.

Dos fets significatius s’han donat darrerament que són demostratius de la pèrdua de valors a la UE. El primer és la política migratòria, o la política de solidaritat externa de la UE. Molts hem sentit vergonya envers la política de la UE cap a la immigració que s’acumula a les fronteres del nord d’Àfrica, establint quotes ridícules en relació a la importància del problema , quotes en les que fins i tot no ha estat possible acordar compromisos concrets dels països de la UE.

Però potser el cas que dóna tota la dimensió de la crisi europea, de la fi del somni europeu és el de Grècia. En primer lloc cal dir que el rescat a Grècia ha estat bàsicament el rescat dels bancs europeus ( especialment alemanys i francesos). Aquests bancs van anar a Grècia a fer negoci i treure més beneficis dels que podien obtenir en els seus països d’origen. Tots entenem que les inversions poden tenir més o menys beneficis i en alguns casos pèrdues. En el cas dels bancs europeus a Grècia amb la crisi es van trobar amb la dificultat de rescabalar les seves inversions. Aquesta situació fruit de polítiques inversores privades, mobilitzen a la UE que obliga a uns rescats a Grècia l’objectiu dels quals no ha estat ajudar  Grècia sinó fonamentalment aconseguir que els bancs privats europeus recuperin les seves inversions i que el deute grec amb ells, es converteixi amb deute amb els seus socis de la UE i amb la Troika.

La política de la UE ha estat així una política de rescat dels bancs dels grans països dominants de la UE, més que d’ajuda al poble i la ciutadania grega a la que s’ha castigat amb profundes retallades en les seves condicions socials portant al país a l’empobriment i a una situació de un deute extern impagable.

Es evident que els governants de Grècia tenen responsabilitat en la situació. Cal dir que la història del país és turbulenta. Desprès de la guerra mundial el país va patir una guerra civil on els partisans van ser derrotats gracies a la intervenció anglesa i l’abstenció soviètica derivada del Tractat de Ialta. L’esquerra va estar exclosa de la política del país, un regne basat en el poder de la família reial i els poderosos. L’any 1963 una  coalició de centre-esquerra   guanya les eleccions però entra amb conflicte amb el rei i tot acaba amb el “cop dels coronels” l’abril del 67, amb una dictadura militar que dura fins juliol del 1974. Posteriorment s’instaura la república que va quedar controlada per dos grans partits vinculats a dos clans, el de la dreta de Karamanlis i el dels socialistes de Papandreu, els quals dominen la vida política grega mitjançant un sistema clarament clientelar.

Cal assenyalar que Grècia va entrar a l’euro al 2002 i com tothom sap que ho va fer de forma fraudulenta mitjançant la falsificació de les seves comptes per part del govern de Kostas Karamanlis, en aquest tema va ser assessorat per la companya Goldman Sachs de la qual era vicepresident i un dels màxim responsables per Europa, Mario Draghi, l’actual president del BCE. Es poc creïble que des de la UE ningú analitzés a fons els comptes dels països candidats a l’Euro, la qual cosa porta a constatar un error per omissió de les institucions europees, malgrat molts pensen que va ser una decisió política, en aquell moment convenia l’entrada de Grècia. Cal dir que la UE no va controlar mai el destí dels fons europeus a Grècia que van ser utilitzats pels governs tant de Nova Democràcia com del Pasok per a fomentar el seu clientelisme. 

Papandreu (PASOK) i Samaràs (ND) 

Des del primer rescat a Grècia la voluntat democràtica ha estat vulnerada de forma reiterada pels poders de la UE. Va obligar a dimitir a Papandreu i el seu relleu per un govern tecnocràtic. Desprès va acceptar el govern de ND, amb coalició del Pasok, malgrat que era el responsable del frau de les comptes i que no va dur a terme cap de les reformes acordades.

Quan la situació a Grècia comença a ser insostenible, quan apareix l’alternativa de SYRIZA, els poder europeus es conjuren en donar suport a les forces de ND i Pasok malgrat ser les responsables de la situació creada. Malgrat això la coalició de Tsipras aconsegueix la victòria electoral i des del primer moment comença l’assetjament al nou govern per part dels poders de la UE amb Merkel i Schäuble al capdavant.

L’actuació de la UE amb Grècia qüestiona la seva rel democràtica. Al marge de les situacions econòmiques, s’ha tractat sempre d’un problema polític, fins i tot podríem dir ideològic. Els poders polítics i econòmics no poden consentir que hi hagi qui vulgui sortir-se del pensament únic de l’austeritat i del càstig a la ciutadania.

Només cal veure com tots els poders polítics i mediàtics tant de dins de Grècia com de tota Europa van fomentar una campanya per tal d’aconseguir que el SI guanyés en el referèndum i així fer dimitir  Tsipras. Fins i tot el president del Parlament Europeu ja va parlar de la creació d’un govern tècnic en cas de la victòria del SI. Per la seva banda el BCE va imposar una restricció en els fons pels bancs grecs la qual cosa va comportar la instauració del “corralito” al país la setmana prèvia al referèndum. Un veritable intent de “cop d’estat tou”.

OXI una victoria democràtica

Malgrat tot el poble grec va donar un suport massiu al NO-OXI i això es va rebre com una nova insubordinació a ulls de Merkel i els poders de las UE. Com a conseqüència la negociació posterior no ha estat  tractar de buscar un acord entre els creditors i el govern grec, sinó castigar i humiliar el govern de Tsipras i el poble grec.

Es evident que tot això tindrà conseqüències. La pèrdua de credibilitat democràtica de la UE és irreversible. Aquesta actuació en defensa del poders econòmics i el càstig als pobles i especialment als més díscols comportarà que continuï l’aïllament de les institucions europees envers la ciutadania i el que és més greu, el trencament del “somni europeu” ens retornarà al foment del nacionalisme excloent i egoista, com ja s’està donant en una gran part dels països de la UE , des de França a Holanda i els països del nord. El trencament del “somni europeu” és el retorn al passat negre del nacionalisme a Europa.

Grècia com a referent

Discurso íntegro de Alexis Tsipras

eldiario.es /1/06/2015


Griegas, griegos

Estamos en un momento crítico en relación con el futuro de este país.

El referéndum del domingo no se trata de que se quede o no nuestro país en la zona euro. Esto es un hecho y nadie puede impugnarlo.

El domingo elegimos si se acepta el acuerdo o se rechazará directamente, y dado el veredicto popular, buscar una solución viable.

En cualquier caso, quiero asegurarle al pueblo griego que la firme intención del gobierno es llegar a un acuerdo con sus socios, en términos de sostenibilidad.

Ya después de nuestra decisión sobre el referéndum cayeron sobre la mesa mejores propuestas de la deuda y su necesaria reestructuración, que las que teníamos hasta el viernes.

Evitando que se caigan, hemos presentado nuestras contrapropuestas que piden una solución viable, y por esta razón se convocó ayer de manera extraordinaria el Eurogrupo, que discutiremos de nuevo esta tarde.

Si hay un resultado positivo responderemos inmediatamente. En todo caso, el Gobierno griego sigue en la mesa y se mantendrá hasta el final. Y el lunes, después del referéndum, estaremos en mejores condiciones para los griegos.

Porque siempre el veredicto popular es mucho más fuerte que la voluntad de un Gobierno.

Y quiero reiterar que la votación democrática está en el centro de las tradiciones europeas.

En momentos muy importantes en la historia de Europa, la gente en los referendos ha tomado decisiones importantes.

Esto sucedió en Francia y en muchos otros países en el referéndum sobre la Constitución. Esto sucedió en Irlanda, donde un referendo paró temporalmente el Tratado de Lisboa y la llevó a la renegociación. Irlanda logró mejores condiciones.

Por desgracia, en el caso de Grecia hay otras normas.

Nunca esperamos de la Europa democrática que no entendiera la necesidad de dar espacio y el tiempo a un pueblo para elegir su futuro.

La imposición de los sectores conservadores más extremos llevó a la decisión de asfixiar a los bancos griegos. Con la obvia intención de hacer pagar a todos los ciudadanos el chantaje al gobierno.

Realmente es inaceptable en una Europa de la solidaridad y el respeto mutuo que se produzcan estas imágenes de la vergüenza.

Cierre de bancos, sólo porque el gobierno decidió dar la palabra al pueblo.

Y maltratar a miles de personas de edad avanzada que el gobierno, a pesar de la crisis financiera, cuidó y garantizó que su pensión se pagara con normalidad en sus cuentas.

A estas personas les deben una explicación. Luchamos meses para proteger sus pensiones. Para proteger su derecho a una pensión digna.

Y nos hicieron chantaje para firmar la gran reducción de las pensiones.

Y por eso nos negamos.

Y por eso se vengan.

Al Gobierno griego se le dio un ultimátum para aplicar todas las cuestiones pendientes del memorando.

E incluso sin ninguna provisión para deuda y finanzas.

No aceptamos el ultimátum.

La forma obvia de salir de ellos fue trasladarlo a la gente porque la democracia no tiene puntos muertos.

Y es lo que hacemos.

Soy muy consciente de que estos tiempos son difíciles.

Nos hicieron el chantaje de pedirnos decir que sí a todas las medidas exigidas por los acreedores y sin ningún acompañamiento de salida de la crisis.

Querían que dijéramos sí a todo, ser como ellos, cómplices en la perpetuación de los memorandos.

Por otra parte, el NO no es simplemente un eslogan.

El NO es un paso decisivo para un mejor acuerdo que pretendemos sea firmado inmediatamente después del resultado domingo.

Es la opción clara de la gente sobre cómo vivir el día siguiente.

NO no significa ruptura con Europa, sino volver a la Europa de los valores.

NO significa una fuerte presión para un acuerdo económicamente viable que resuelva la deuda, que repare la economía griega y la sociedad.

No significa una fuerte presión para un acuerdo socialmente justo, que destinará la carga sobre los "ricos" en lugar de los empleados y jubilados.

Un acuerdo que se traducirá en un corto tiempo que el país vuelva a los mercados financieros internacionales con el fin de poner fin a la supervisión y tutela.

Un acuerdo que contenga las reformas para castigar una vez por todas a quienes se beneficiaron todos estos años del sistema político.

Y al mismo tiempo que afronte crisis humanitaria, que cree una red de seguridad integral para los que actualmente se encuentran marginados precisamente porque estas políticas se aplicaron estos años en nuestro país.

Griegas, griegos,

Soy plenamente consciente de las dificultades.

Me comprometo personalmente a que yo haré cuanto esté en mi mano para que estas dificultades sean temporales.

Algunos insisten en vincular los resultados del referéndum con la permanencia en los países del euro.

Dicen, en efecto, que tengo un plan oculto, en caso de aprobarse No, para sacar al país de la UE.

Mienten a sabiendas.

Además, ya saben, fui hace un año candidato a presidir la Comisión Europea en las elecciones europeas.

Y dije que las políticas de austeridad deben abandonarse, que los memorandos no son el camino para salir de la crisis. Y que Europa debe dejar de parecer antidemocrática.

Unos meses más tarde, en enero de 2015, nuestro pueblo corroboró este análisis.

Desafortunadamente algunos en Europa todavía se niegan a admitirlo.

Los que quieren una Europa estancada en el autoritarismo, tienen incapacidad para a respetar la democracia, son los que quieren a Europa una asociación superficial adherida al FMI.

Son los políticos incapaces de pensar como europeos.

A su lado, hay partidos griegos que, después de haber llevado al país a la bancarrota, ahora quieren quieren quitarse de encima esa losa.

Hablan de un golpe de Estado. Pero es democracia, pero no un golpe de Estado, los gobiernos acreedores sí lo practican.

Griegas, griegos,

De todo corazón les agradezco por la sobriedad y la compostura que demuestran cada hora de esta semana difícil.

Quiero asegurarles que esta situación no continuará por mucho tiempo.

Es temporal.

Los salarios y las pensiones no se perderán.

Los depósitos de los ciudadanos que no optaron por evadir su dinero en el extranjero no se perderán por el chantaje.

Asumo personalmente la responsabilidad de una solución justo después del referéndum.

Al mismo tiempo, insto a fortalecer este esfuerzo de negociación, los invito a decir no a las recetas de los memorandos que destruyen Europa.

Invito a que responda positivamente a la perspectiva de una solución duradera.

Para abrir una página gloriosa de la democracia. Y una esperanza segura para un mejor acuerdo.

Es nuestra responsabilidad a nuestros padres, a nuestros hijos, para nosotros mismos.

Es nuestro deber para con la historia.

Gracias

IU: SUÏCIDI EN EL COMITÈ CENTRAL?

El llibre de Vazquez Montalbán

Nuevatribuna | 16 de Junio de 2015

Com si es tractés d'una paròdia de la novel·la de Vázquez Montalbán “Assassinat en el Comitè Central”, el Consell Polític Federal d'IU amb la seva decisió d'expulsar a la seva organització de Madrid, IUCM, i als seus 5000 afiliats, ha pres una greu decisió que pot comportar en la pràctica la seva condemna a la irrellevància política.

Sembla increïble que una organització política per solucionar els seus problemes interns no sàpiga prendre una altra decisió que anul·lar i “purgar” a tota la seva afiliació en una de les seves principals organitzacions. Així mateix és estrany i contradictori que s'efectuï en aquest cas i no s'efectués en el cas d'organitzacions menors com va ser el cas de l'organització d'Extremadura que desoint a la Direcció Federal va acordar donar suport al PP en el govern de la comunitat.

Madrid era una de les principals organitzacions, al costat d'Andalusia,  d'IU. És per això que l'actuació és més greu. En el fons del que es tracta és de garantir-se el control, sense dissidències de tota l'organització.

Des d'una posició neutral enfront de la situació d'Esquerra Unida, de qui no milita en ella, però que la considerava fins ara la seva referència estatal, haig de constatar que no sento la més mínima simpatia cap a Ángel Pérez, qui durant anys ha fet i desfet a IUCM i fins i tot en gran part d'IU, ell va ser, amb el seu posicionament, en gran part responsable de la caiguda de Gaspar Llamazares com a Coordinador General de l'organització. Però és evident que Pérez i Gordo han estat una excusa per acabar amb l'organització madrilenya perquè tots dos ja estaven de retirada.

Gerardo Iglesias fundador d'IU

El problema és més profund. Esquerra Unida ha patit malgrat l'objectiu de els qui, com Gerardo Iglesias, la van promoure des del PCE per configurar una alternativa plural de l'esquerra, la pròpia resistència de qui des de la direcció del mateix PCE han tractat que Esquerra Unida fora en realitat únicament una marca electoral. A poc a poc la pluralitat va anar desapareixent i en l'actualitat les seves pugnes internes ho són entre diverses faccions del PCE. Però Esquerra Unida ha estat durant aquests anys una mica més que la marca del PCE, ha estat una organització amb multitud de militants i quadres que malgrat els seus defectes ha estat un punt de referència per a la gent d'esquerra i per a les seves organitzacions socials. Així mateix ha estat vista des d'altres organitzacions polítiques, d'altres àmbits, com una sort de referent estatal amb el qual establir aliances.

Esquerra Unida va patir, i sembla que ressorgeix, la malaltia de l’anguitisme quant a sectarisme i dogmatisme, i actualment sembla ser que una part substancial dels dirigents del PCE donen per amortitzada la marca d'Esquerra Unida i imposen els seus criteris al propi Coordinador General.

Garzón el nou candidat d'IUa

Els fets del Consell Federal són i tindran greus conseqüències i no només a Madrid. No es pot parlar i plantejar la convergència i la unitat plural de les esquerres, quan desapareix el diàleg intern en l'organització que ho proclama. cal destacar que IUCM ha estat l'única organització d'IU que fins en els seus pitjors moments va tenir veu tant a l'Ajuntament, com a la Comunitat, com amb diputat al Congrés. Així mateix el succeït a Madrid, és pràcticament un “suïcidi polític” a ulls de molts militants, simpatitzants i gent que sempre hem tingut un sentiment de simpatia cap a aquestes sigles amb les quals molts ens hem coaligat.

Amb la seva actuació IU perd una part important del seu capital polític. Una organització que resol els seus problemes interns sense diàleg, “manu militari”, no és una organització que generi simpaties. IU possiblement deixarà de ser aquella referència estatal per aconseguir una unitat de les esquerres plurals. Amb la seva actuació la direcció d'IU no ha aconseguit res més que afeblir encara més la seva marca política.

I dic encara més perquè des de les eleccions polítiques no ha fet més que donar bandades. Primer tria a Willy Meyer, persona amb pes en el PCE però sense el més mínim carisma, com a cap de llista a les europees. Després es sorprenen de l’èxit de Podem i comences una carrera de seguidisme cap a aquesta organització nascuda de les seves entranyes. Li preguen, li supliquen la confluència, rebent només negatives i menyspreu per part dels de Pablo Iglesias. Després s'opta per promocionar a un dirigent jove per competir amb els dirigents de Podem. Com si renovació fos únicament rejoveniment  i es continua optant pel seguidisme. Es provoca la crisi de Madrid, on Garzón i el nucli dur del PCE donen suport a Tania Sánchez i Mauricio Valiente que actuen com a veritables submarins de Podem. I finalment en la campanya dirigents d'IU i del PCE defensen el vot a candidatures contràries a les de la sigles de l'encara organització federada a IU.

Tania Sanchez i Pablo Iglesias

La situació és tan desgavellada per al futur d'IU que pot ser que tot aquest procés no sigui fruit de la incapacitat sinó una opció buscada deliberadament per donar la puntada a l'organització. El problema és que el seu aliat desitjat, Podem, és si cap la millor versió del partit jerarquitzat i verticalitzat malgrat les seves aparences participatives que difícilment acceptarà socis, en tot caso incorporar a qui accepti el vassallatge.

Lamentablement no crec que del sectarisme que sembla instal·lat en IU surti cap renaixement. Més si cap en observar els atacs desqüalificadors que, alguns radicals partidaris de la direcció actual d'IU, dirigeixen als seus propis companys d'Esquerra Oberta que han estat els més ferms defensors del diàleg intern i de la confluència externa, sense supeditacions, des del respecte a la pròpia diversitat de les diverses organitzacions.

Gaspar LLamazares i Cayo Lara

LA LLUNYANA I DESITJADA UNITAT POPULAR

La desitjada Unitat Popular

Nuevatribuna | 11 de Junio de 2015


Una vegada passades les eleccions autonòmiques i municipals les forces polítiques de l'esquerra alternativa es dediquen a realitzar l’anàlisi dels seus resultats. La veritat és que moltes vegades els resultats d'algunes places emblemàtiques no deixen veure el bosc, o la falta d'ell, que hi ha darrera.

És cert que l'esquerra alternativa, en convergència plena en alguns casos, com Barcelona, Zaragoza, la Corunya, Santiago, etc., o sense ella com a Madrid, València, Palma o Zamora, ha aconseguit bons resultats. Però la veritat és que la divisió en el cas de les autonòmiques contínua representant un handicap de cara a les generals, especialment si es vol presentar una alternativa al bipartidisme dominant.

Ara alguns, especialment Podem i Esquerra Unida es dediquen a pontificar sobre una suposada i abstracta “Unitat Popular”, uns per a monopolitzar el seu concepte i uns altres com a “bassa de salvament” davant el seu naufragi electoral. Però la realitat electoral ens deixa un altre panorama molt més real.

Pablo Iglesias lider de PODEMOS

En el cas de PODEM és cert que ha tingut èxit en les eleccions municipals, fonamentalment a Madrid i Zaragoza i altres casos menors com Cadis. No obstant això, de la lectura de les autonòmiques, podem deduir que la seva presència se situa amb l'excepció de Madrid, Aragó i Astúries, per sota del 15%, i en zones com Castella-la-Manxa, Extremadura i Cantàbria per sota del 10%. Magres resultats per a presentar-se com una alternativa especialment si tenim en compte que les seves expectatives en solitari a Catalunya, Galícia i Euskadi no són espectaculars.

Perquè hem de deixar clar que per molt que alguns mitjans ho tergiversin ni el resultat de les “Marees Atlàntiques” ni “BCNencomú” són atribuïbles a Podem, que en tots dos casos és un participant més i no el principal, i on són més determinants Anova-AGE, o Guanyem i ICV.

PODEM ha de plantejar-se que l'alternativa no s'aconsegueix ni en solitari ni amb prepotència. No pot pretendre que sota el paraigua de Podem s'aglutini la pluralitat de les forces alternatives. Avui la diversitat existeix i té múltiples expressions, especialment en propostes polítiques d'important rellevància en determinades comunitats: Compromís en el País Valencià, ICV a Catalunya, Anova a Galícia, o MÉS a les Illes. I al costat d'ells altres components imprescindibles per a una alternativa com són Equo, o CHA.

Beiras d'ANOVA-AGE

En definitiva PODEM ha de baixar del seu núvol i aterrar, ja que la seva principal força i alhora la seva feblesa és que encara ha de demostrar en la pràctica que és realment, si una força bàsica per a una alternativa real, o un recanvi al paper jugat fins ara per Esquerra Unida. I les seves polítiques no poden basar-se en els Acords de Vista Alegre, han de definir polítiques i adaptar-se a una situació canviant. I com diríem parafrasejant al clàssic “hi ha èpoques en què els anys es converteixen en dies”.

El cas d'Esquerra Unida és molt més sagnant. L'organització està sumida des de fa temps en un procés de confusió interna. És difícil predicar la unitat fora quan no s'aconsegueix dins. És evident que l'objectiu de l'Esquerra Unida original ideada pel PCE liderat per Gerardo Iglesias de crear una organització que abastés la pluralitat de les esquerres no s'ha aconseguit i és més amb el temps s'ha deteriorat. Avui IU és menys plural que en els seus inicis. Ja en el 1997, ICV va trencar els seus llaços orgànics amb IU, encara que posteriorment van establir relacions i coalicions electorals. Gran quantitat de quadres del major nivell d'IU han engrossit les files d'altres organitzacions com Compromís, MÉS o Equo. No hi ha dubte que IU ha estat un gran exportador de quadres. En lloc de fomentar la unitat ha estat un exportador de pluralitat. Actualment la situació d'IU no és especialment positiva, en les últimes eleccions autonòmiques només supera el 5% a Astúries, on Llamazares va superar el 11%, i exceptuant la seva presència, en decadència, a Andalusia, en altres comunitats com Catalunya i Galícia la seva presència es fa de la mà d'ICV o ANOVA, ja que quan es van presentar en solitari no van obtenir representació.

Dirigents del PCE els "tutors" d'IU

El gran problema de la refundació d'IU està en les seves pròpies entranyes, en el paper controlador de l'organització per part del PCE. Un PCE llunyà de la tradició d'aquella organització que va ser clau en la seva funció aglutinadora de l'oposició al franquisme i fonamental en l'assoliment de la transició política. Paper del que sembla renegar l'actual PCE, una organització que avui és més un obstacle que un factor per a la renovació d'IU. Un PCE dirigit per quadres mediocres, molt influenciats per la lectura dogmàtica i sectària del pòsit deixat per l’anguitisme. IU i la seva militància són encara un actiu important per a conformar una alternativa d'esquerres i de progrés, l'esforç dels seus militants ha d'alliberar-se del sectarisme d'alguns dels seus quadres. El pitjor enemic del futur d'IU és avui el llast sectari del PCE, una organització on una gran part del seu nucli dóna per amortitzada l'experiència de la pròpia IU. La renovació no és només rejovenir-se, com demostren casos com Beiras a ANOVA, o Joan Ribó futur alcalde de Valencia per Compromís que va ser en el seu moment secretari general del PCPV. El PCE, i l'IU controlada per ell, han adoptat una actuació sucursalista i imitadora de PODEM des de les eleccions europees. Han clamat i suplicat per la convergència amb PODEM, malgrat els menyspreus de la gent d'Iglesias. I continuen en les mateixes. Han llançat la figura d'un jove dirigent com Alberto Garzón que ha demostrat que li falta encara maduresa per a portar a terme un projecte col·lectiu com IU. El candidat ha menysvalorat a Cayo Lara, en la seva funció de coordinador general. La seva actuació en les eleccions de Madrid, al costat de la d'altres dirigents federals no només ha estat una causa important del seu fracàs electoral en aquesta comunitat sinó en moltes altres, on l'electorat sanciona sempre la imatge de divisió que se li ha presentat. És evident que una de les poques veus que ha donat el nivell del que hauria de ser un projecte d'una nova Esquerra Unida plural i oberta a la societat ha estat la de la gent d'Esquerra Oberta i en concret el seu dirigent Gaspar Llamazares.

Aconseguir un projecte d'Unitat Popular o Unitat d'Esquerres o de Progrés, no és una tasca fàcil i no s’aconseguirà sota la direcció d'una o altra sigla. Projectes com SYRYZA o el Front Ampli d'Uruguai, són projectes plurals i compartits per gent diversa amb objectius comuns.

Mujica, Frente Amplio d'Uruguai

Aquest país està necessitat d'un nou projecte constituent tant social com  territorial per  això és necessari articular un ampli moviment social i polític pel canvi. Aquest moviment pot denominar-se Unitat Popular. Però unes eleccions legislatives no són unes eleccions municipals. La complexitat és molt major, per això és imprescindible per tal que existeixi un moviment d'Unitat Popular que prèviament es formi un Front Ampli polític de totes les forces transformadores que aglutinin de forma inclusiva els moviments socials i el moviment sindical, així com totes les persones capaces que des de plantejaments plurals que poden anar des d'una socialdemocràcia real, diferent al social-liberalisme del PSOE, fins  les esquerres alternatives i l'ecologisme, formin una força àmplia que sigui capaç de competir d'igual a igual amb el bipartidisme, amb pluralitat i sense sectarismes. Sent conscients que en cas d'èxit haurà de ser capaç d'establir acords entre iguals amb el centre esquerra per a poder governar les institucions i per a fer avançar una reforma constituent en profunditat enfront de l'oposició de les dretes.

El somni de la unitat plural de la esquerra alternativa