LA LLUNYANA I DESITJADA UNITAT POPULAR

La desitjada Unitat Popular

Nuevatribuna | 11 de Junio de 2015


Una vegada passades les eleccions autonòmiques i municipals les forces polítiques de l'esquerra alternativa es dediquen a realitzar l’anàlisi dels seus resultats. La veritat és que moltes vegades els resultats d'algunes places emblemàtiques no deixen veure el bosc, o la falta d'ell, que hi ha darrera.

És cert que l'esquerra alternativa, en convergència plena en alguns casos, com Barcelona, Zaragoza, la Corunya, Santiago, etc., o sense ella com a Madrid, València, Palma o Zamora, ha aconseguit bons resultats. Però la veritat és que la divisió en el cas de les autonòmiques contínua representant un handicap de cara a les generals, especialment si es vol presentar una alternativa al bipartidisme dominant.

Ara alguns, especialment Podem i Esquerra Unida es dediquen a pontificar sobre una suposada i abstracta “Unitat Popular”, uns per a monopolitzar el seu concepte i uns altres com a “bassa de salvament” davant el seu naufragi electoral. Però la realitat electoral ens deixa un altre panorama molt més real.

Pablo Iglesias lider de PODEMOS

En el cas de PODEM és cert que ha tingut èxit en les eleccions municipals, fonamentalment a Madrid i Zaragoza i altres casos menors com Cadis. No obstant això, de la lectura de les autonòmiques, podem deduir que la seva presència se situa amb l'excepció de Madrid, Aragó i Astúries, per sota del 15%, i en zones com Castella-la-Manxa, Extremadura i Cantàbria per sota del 10%. Magres resultats per a presentar-se com una alternativa especialment si tenim en compte que les seves expectatives en solitari a Catalunya, Galícia i Euskadi no són espectaculars.

Perquè hem de deixar clar que per molt que alguns mitjans ho tergiversin ni el resultat de les “Marees Atlàntiques” ni “BCNencomú” són atribuïbles a Podem, que en tots dos casos és un participant més i no el principal, i on són més determinants Anova-AGE, o Guanyem i ICV.

PODEM ha de plantejar-se que l'alternativa no s'aconsegueix ni en solitari ni amb prepotència. No pot pretendre que sota el paraigua de Podem s'aglutini la pluralitat de les forces alternatives. Avui la diversitat existeix i té múltiples expressions, especialment en propostes polítiques d'important rellevància en determinades comunitats: Compromís en el País Valencià, ICV a Catalunya, Anova a Galícia, o MÉS a les Illes. I al costat d'ells altres components imprescindibles per a una alternativa com són Equo, o CHA.

Beiras d'ANOVA-AGE

En definitiva PODEM ha de baixar del seu núvol i aterrar, ja que la seva principal força i alhora la seva feblesa és que encara ha de demostrar en la pràctica que és realment, si una força bàsica per a una alternativa real, o un recanvi al paper jugat fins ara per Esquerra Unida. I les seves polítiques no poden basar-se en els Acords de Vista Alegre, han de definir polítiques i adaptar-se a una situació canviant. I com diríem parafrasejant al clàssic “hi ha èpoques en què els anys es converteixen en dies”.

El cas d'Esquerra Unida és molt més sagnant. L'organització està sumida des de fa temps en un procés de confusió interna. És difícil predicar la unitat fora quan no s'aconsegueix dins. És evident que l'objectiu de l'Esquerra Unida original ideada pel PCE liderat per Gerardo Iglesias de crear una organització que abastés la pluralitat de les esquerres no s'ha aconseguit i és més amb el temps s'ha deteriorat. Avui IU és menys plural que en els seus inicis. Ja en el 1997, ICV va trencar els seus llaços orgànics amb IU, encara que posteriorment van establir relacions i coalicions electorals. Gran quantitat de quadres del major nivell d'IU han engrossit les files d'altres organitzacions com Compromís, MÉS o Equo. No hi ha dubte que IU ha estat un gran exportador de quadres. En lloc de fomentar la unitat ha estat un exportador de pluralitat. Actualment la situació d'IU no és especialment positiva, en les últimes eleccions autonòmiques només supera el 5% a Astúries, on Llamazares va superar el 11%, i exceptuant la seva presència, en decadència, a Andalusia, en altres comunitats com Catalunya i Galícia la seva presència es fa de la mà d'ICV o ANOVA, ja que quan es van presentar en solitari no van obtenir representació.

Dirigents del PCE els "tutors" d'IU

El gran problema de la refundació d'IU està en les seves pròpies entranyes, en el paper controlador de l'organització per part del PCE. Un PCE llunyà de la tradició d'aquella organització que va ser clau en la seva funció aglutinadora de l'oposició al franquisme i fonamental en l'assoliment de la transició política. Paper del que sembla renegar l'actual PCE, una organització que avui és més un obstacle que un factor per a la renovació d'IU. Un PCE dirigit per quadres mediocres, molt influenciats per la lectura dogmàtica i sectària del pòsit deixat per l’anguitisme. IU i la seva militància són encara un actiu important per a conformar una alternativa d'esquerres i de progrés, l'esforç dels seus militants ha d'alliberar-se del sectarisme d'alguns dels seus quadres. El pitjor enemic del futur d'IU és avui el llast sectari del PCE, una organització on una gran part del seu nucli dóna per amortitzada l'experiència de la pròpia IU. La renovació no és només rejovenir-se, com demostren casos com Beiras a ANOVA, o Joan Ribó futur alcalde de Valencia per Compromís que va ser en el seu moment secretari general del PCPV. El PCE, i l'IU controlada per ell, han adoptat una actuació sucursalista i imitadora de PODEM des de les eleccions europees. Han clamat i suplicat per la convergència amb PODEM, malgrat els menyspreus de la gent d'Iglesias. I continuen en les mateixes. Han llançat la figura d'un jove dirigent com Alberto Garzón que ha demostrat que li falta encara maduresa per a portar a terme un projecte col·lectiu com IU. El candidat ha menysvalorat a Cayo Lara, en la seva funció de coordinador general. La seva actuació en les eleccions de Madrid, al costat de la d'altres dirigents federals no només ha estat una causa important del seu fracàs electoral en aquesta comunitat sinó en moltes altres, on l'electorat sanciona sempre la imatge de divisió que se li ha presentat. És evident que una de les poques veus que ha donat el nivell del que hauria de ser un projecte d'una nova Esquerra Unida plural i oberta a la societat ha estat la de la gent d'Esquerra Oberta i en concret el seu dirigent Gaspar Llamazares.

Aconseguir un projecte d'Unitat Popular o Unitat d'Esquerres o de Progrés, no és una tasca fàcil i no s’aconseguirà sota la direcció d'una o altra sigla. Projectes com SYRYZA o el Front Ampli d'Uruguai, són projectes plurals i compartits per gent diversa amb objectius comuns.

Mujica, Frente Amplio d'Uruguai

Aquest país està necessitat d'un nou projecte constituent tant social com  territorial per  això és necessari articular un ampli moviment social i polític pel canvi. Aquest moviment pot denominar-se Unitat Popular. Però unes eleccions legislatives no són unes eleccions municipals. La complexitat és molt major, per això és imprescindible per tal que existeixi un moviment d'Unitat Popular que prèviament es formi un Front Ampli polític de totes les forces transformadores que aglutinin de forma inclusiva els moviments socials i el moviment sindical, així com totes les persones capaces que des de plantejaments plurals que poden anar des d'una socialdemocràcia real, diferent al social-liberalisme del PSOE, fins  les esquerres alternatives i l'ecologisme, formin una força àmplia que sigui capaç de competir d'igual a igual amb el bipartidisme, amb pluralitat i sense sectarismes. Sent conscients que en cas d'èxit haurà de ser capaç d'establir acords entre iguals amb el centre esquerra per a poder governar les institucions i per a fer avançar una reforma constituent en profunditat enfront de l'oposició de les dretes.

El somni de la unitat plural de la esquerra alternativa