UNITAT D’ESQUERRES UN OBJECTIU PENDENT

La unitat pendent de la Esquerra Alternativa

Nuevatribuna | 25 de Mayo de 2015

No hi ha dubte que el resultat de les eleccions municipals i autonòmiques ha representat un canvi important en la geografia política de l’Estat i de la diversa correlació de forces. El bipartidisme en les seves variants (PP-PSOE) (CiU-PSC) queda profundament debilitat, però manté la seva primacia en termes absoluts. Les forces del canvi aconsegueixen importants victòries a diverses ciutats però encara estan lluny d’aconseguir una nova hegemonia. Fins i tot encara no són l’alternativa a la dreta.

Es evident que malgrat diversos processos de confluència, no s’ha aconseguit una plena confluència de les forces de l’esquerra alternativa si no és en comptades excepcions. En aquestes comptades excepcions els resultats han estat plenament satisfactoris. Només cal veure el cas de “BCNencomú” (confluència de ICV-EUiA, Podem, Guanyem, Equo i Procés Constituent) que es situa com a primera força a Barcelona capital. O el cas de les Marees Atlàntiques (Confluència d’Anova, Esquerda Unida, Podemos i altres) on es situa com a primera força amb més del 30% del vots a A Corunya o a Santiago. La manca de confluència ha permès entre d’altres coses no guanyar d’entrada la Comunitat de Madrid on la suma de Podemos i IU no sols s’haurien acostat als vots del PSOE sinó que una aliança amb ell desbancaria el PP. La mateixa situació es donaria al País Valencià on la unitat de les esquerres alternatives les hauria situat com a primera força de govern alternatiu a la Comunitat Valenciana.

Altrament podem veure que, malgrat uns pocs cassos, la correlació de forces entre la esquerra alternativa i el “centre-esquerra” continua decantant-se clarament en favor del social-liberalisme del PSOE, quan és evident que la unitat de les forces alternatives li hauria arrabassat al PSOE l’hegemonia o li hauria disputat frec a frec a comunitats com la Valenciana, Aragó, Astúries o les Illes.

Unitat de totes les esquerres

Caldria que el conjunt de les forces alternatives fessin una reflexió profunda. Sense confluència no es pot donar un canvi radical al conjunt de l’Estat. Hi ha zones on el paper de l’esquerra alternativa és encara molt dèbil com Extremadura, Cantàbria, Castella-Lleó, Murcia, etc. Sense unitat la situació en els propers processos electorals, a Catalunya i especialment a les generals, poden no ser tot lo positius que caldria per a configurar-se com un pol alternatiu que pugui negociar de igual a igual amb el centre-esquerra una aliança per a fer fora les dretes i iniciar un nou camí per a la societat espanyola. I no s’ha d’oblidar el que comporta pel sistema electoral l’aplicació de la Llei d’Hont.

Avui en dia  les forces alternatives en conjunt tenen, teòricament, una gran força que no poden malgastar. Hi ha moltes coses més que uneixen de les que separen a Podemos i IU, així com ICV, ANOVA, CHA, Compromís, Equo o MES. No hi ha raons polítiques per a no confluir, només raons partidistes.

Hi ha qui com ICV, ANOVA i fins i tot Equo, ja fa molt temps que tenen definida una estratègia de confluència de totes les esquerres alternatives de l’Estat, cal que altres com Compromís, CHA o MES surtin de l‘aïllament de la seva comunitat per a confluir en un projecte comú.  

Però sens dubte els qui més han de reflexionar són PODEMOS i IU.

IU i PODEMOS han de valorar el futur

En el cas de Podemos cal que els arbres no li facin perdre de vista el bosc. Es cert que són els responsables d’una nova dinàmica, però també és cert que sols tenen limitacions. S’ha vist que en els processos de confluència és on han tingut millors resultats, tornem a remarcar el cas de Barcelona, de Galicia o inclús de Madrid. Però també és evident que el seu resultat en les autonòmiques és bo però no el salt extraordinari que el pugui convertir en alternativa en solitari. Cal menys prepotència i més voluntat unitària per aconseguir forjar una alternativa d’esquerres per a expulsar la dreta i poder tractar de igual a igual al social-liberalisme que representa el PSOE. Cal tornar a pensar en termes "gramscians", no hi ha dubte que són, avui per avui, la principal força alternativa, però els hi cal altura de mires per a no quedar-se en el relleu del paper de la millor Izquierda Unida. Han de reflexionar i optar, en solitari tenen un camí però sens dubte limitat.  Sols mai seran una alternativa real de govern. I al ser la principal força alternativa serà la principal responsable de la falta d’unitat.

Per la seva part la reflexió de IU ha de ser molt més profunda. Han de repensar-se  com recuperar-se d’una situació en la que en gran part estan degut als seus propis errors. IU tenia grans expectatives fa un any, i desprès de les eleccions europees va perdre els papers. Primer es va quedar obnubilada pel fenomen de Podemos i va voler imitar-lo. Va abandonar la defensa de la seva pròpia estratègia i va aparèixer com una imitació de Podemos. Desprès les lluites internes a Madrid l’han afectat arreu. Realment incomprensible ha estat la incoherent posició d’Alberto Garzón, el que hauria d’haver estat el seu millor referent, i que ha demostrat una nul·la capacitat d’unificar la seva organització, un defecte que se’ns dubte li passarà factura en el futur. Però el problema de IU és de més calat, li cal una refundació que no sabem si arribarà a temps. Cal una IU oberta, sense la cotilla del control d’un PCE que ha perdut la raó de ser, incapaç inclús de mantenir la pròpia cohesió interna. No hi ha dubte que juntament a Cayo Lara la veu més assenyada dins de IU ha estat la de IAbierta de Llamazares que és la que ha fet plantejaments més coherents pel que fa a la pròpia identitat i a la defensa de l’ organització. Hi ha gent al PCE que creu que IU està amortitzada, quan qui està realment amortitzat ja avui és el propi PCE. Caldria que aprengués de la trajectòria dels seus aliats d’ICV, que van congelar el PSUC i han fet d’Iniciativa una organització oberta i sense controls interns, capaç de en una situació molt complexa com és la catalana, saber fer renuncies per aconseguir la confluència, però sense renunciar a la pròpia identitat, i créixer en comú en les municipals catalanes amb l’exemple més clar de Barcelona ciutat.

"BCNencomú" un exemple a seguir