Perspectiva 3 (Publicacio de la FSC de CCOO Catalunya)
La greu crisi econòmica que ha sacsejat el nostre país i el conjunt de la Unió Europea ens ha fet adonar-nos de les deficiències democràtiques existents en les nostres societats. La sortida econòmica que s’ha donat des del poders polítics a Catalunya, a Espanya i a la Unió Europea ha demostrat la necessitat d’efectuar una profunda renovació democràtica dels marcs polítics existents.
Com es pot entendre que la sortida a una crisi derivada d’una bombolla financera i especulativa hagi estat reforçar precisament els causants de la crisi? Les polítiques econòmiques imposades pels denominats “mercats” i instrumentades per la “Troika” han comportat un empobriment de la majoria de les societats i especialment, encara que no de forma exclusiva, dels països de la perifèria de la zona euro. Aquestes polítiques, adoptades per uns poders amb greus mancances democràtiques, han comportat grans problemes i patiments en àmplies capes socials i un deteriorament de l’estat del benestar, que fins ara era el referent principal de les societats europees desenvolupades. Així, hem vist atacs sense precedents al conjunt dels serveis públics, un increment de les desigualtats socials i el creixement geomètric de l’atur i de la pobresa fins a nivells desconeguts en les darreres dècades.
Aquestes polítiques econòmiques i socials imposades als diversos governs nacionals des de la UE, i assumides per aquests sense resistències, en virtut d’una cessió de la pròpia sobirania que en cap cas està justificada pels tractats de la UE, s’ha fet contra els interessos de la majoria social, mentre només es beneficiaven unes minories vinculades al capital especulatiu i concessional.
Enfront a aquestes polítiques antisocials s’han donat forts moviments de rebuig, de resistència social, encapçalats per diferents moviments socials, entre ells i de forma especial pel moviment sindical. Malgrat tot, és evident que els moments de crisi són propicis a esclats socials, però alhora la pròpia situació de la gent és de debilitat social, derivada de fets com el creixement de l’atur, de les dificultats socials i vivencials que afecta la capacitat de resposta, i així el descontentament va acompanyat, moltes vegades, d’un creixement de la por a actuar.
Però amb capacitat o no de donar la resposta suficient, la desconfiança social creix cap al poder establert i contra les institucions. Es qüestiona qualsevol institució política i/o social existent, inclosa la totalitat de la classe política o entitats de tot tipus, inclosos els sindicats, als qual s’interpel·la com a responsables de la situació actual, amb raó o sense. La frase de moda en alguns sectors és que tot s’ha de canviar i que cal fer “foc nou”.
És evident que la situació és complexa, i en ocasions poden haver-hi qüestionaments injustos, tant per part de qui ho fa, com a qui es fa. Però el fet positiu és que hi ha un fort moviment dins d’unes aigües que durant molts temps han semblat massa estables.
En aquests moments hi ha molts que es qüestionen, i amb raó, quina Europa estem construint. És evident que cal plantejar-se si ens interessa una Europa que es fa al marge de la seva ciutadania, amb els costos que això comporta. Si Europa no es fa al servei de la seva ciutadania deixarà de ser un referent. I això pot retornar-nos a una història que crèiem ja superada, on tornaran a créixer i a imposar-se moviments ultranacionalistes com és el cas del Front Nacional a França. El futur europeu està qüestionat avui, i aquest futur cal imposar que sigui, al contrari d’ara, el d’una Europa més democràtica i al servei de la seva ciutadania. O s’avança cap a una Europa més unida social i políticament, amb institucions plenament democràtiques i representatives, o Europa no tindrà futur.
També cal, en el marc dels països, un canvi radical que comporti uns governs al servei de la gent. En aquest sentit, no hi ha dubte que l’efecte de Syriza ha estat important com a referent en molts països perifèrics. Cal reivindicar el paper de la diferència política, de la política al servei de la gent i comptant amb la gent.
És evident que els nous fenòmens polítics hauran de madurar, separant la facilitat de la demagògia populista de la necessitat d’una renovació de la pràctica i dels actors de la política. L’actual maregassa ha de comportar un canvi radical en la política que fins ara hem viscut dominada pels poderosos. Cal una confluència entre els nous actors emergents juntament amb d’altres, que potser no seran tant nous però que durant molt temps han estat des de la minoria defensant la necessitat d’un canvi en profunditat.
És evident que estem en una oportunitat de canvi democràtic i que tots ens hem de veure afectats i cridats a participar. En cas contrari la frustració social comportaria conseqüències imprevisibles.
És evident que a nosaltres el canvi també ens afecta com a sindicat. CCOO ha estat moltes vegades una anomalia històrica. Vàrem sortir de la lluita contra la dictadura mitjançant la dedicació i el sacrifici de molta gent, els sindicalistes que van treballar en la clandestinitat i que van forjar el primer sindicat del país. Hem estat una organització atípica on el debat ha estat sempre important, on han conviscut juntes gents diferents però que han construït un projecte comú. És evident que el creixement organitzatiu, en ser una organització amb més d’un milió de persones afiliades, i milions de votants, amb desenes de milers de delegats i delegades sindicals, amb federacions i organitzacions territorials, és quelcom difícil de gestionar. Som una organització que accepta els seus errors, i entre tanta gent també hi ha la que s’equivoca, i el sindicat ha de saber rectificar, i quan cal “triar el blat de la palla”. CCOO és una organització fonamentalment honesta, amb molta gent que dedica el seu esforç sense compensació per a representar a d’altres. La feina i la generositat de la nostra gent moltes vegades no és recompensada ni agraïda com caldria. Però això són les CCOO, i no volem mantenir-nos en la nostra tasca sinó que volem millorar-la. I en això hem estat i estem.
Fa uns anys CCOO va protagonitzar un fet poc conegut en la història de les organitzacions polítiques o socials del país. L’any 2008, en el seu VIII Congrés, la gent de la Confederació Sindical de CCOO d’Espanya va decidir canviar al seu Secretari General que optava a un tercer mandat. És a dir, el conjunt de l’organització, en contra dels desitjos de l’aparell directiu, va provocar un canvi de direcció i de les seves polítiques. Aquest canvi anava també dirigit contra una forma d’entendre el sindicat i el seu govern. Es tractava de qüestionar una direcció que creia en uns principis propis del “despotisme il·lustrat”, del govern d’uns pocs escollits i que propugnava una professionalització del sindicalisme, que comportava un pas cap a una major burocratització.
Des d’ aquell Congrés el sindicat ha canviat, en part per pròpia voluntat i en part obligat per les circumstàncies, la crisi, l’increment de l’atur, són coses que afecten de ple al sindicat. Tots sabem que els temps de crisi no són bons temps per a fer sindicalisme, que són temps difícils, on hi ha moltes necessitats però on la gent té més dificultats i també les té per mobilitzar-se.
Tot això ha provocat que el sindicat s’hagi hagut d’adaptar al temps de dificultat, i ho ha fet en reduir estructures, s’ha simplificat retornant a concepcions de militància que tornen a vincular-lo amb les seves arrels fundacionals. I finalment, el darrer 4 de març, el Consell Confederal extraordinari i ampliat va acordar un denominat “Codi Ètic”; és en realitat un document de “Mesures per a reforçar les millors pràctiques de govern i control a CCOO” amb les quals es tracta de millorar la transparència i el control de l’actuació del sindicat, dels seus dirigents i de les seves finances. En definitiva, de donar un pas per a implicar-se internament en el que és un canvi democràtic global de la nostre societat, de les seves estructures institucionals i de les organitzacions polítiques i socials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada