IU: SUÏCIDI EN EL COMITÈ CENTRAL?

El llibre de Vazquez Montalbán

Nuevatribuna | 16 de Junio de 2015

Com si es tractés d'una paròdia de la novel·la de Vázquez Montalbán “Assassinat en el Comitè Central”, el Consell Polític Federal d'IU amb la seva decisió d'expulsar a la seva organització de Madrid, IUCM, i als seus 5000 afiliats, ha pres una greu decisió que pot comportar en la pràctica la seva condemna a la irrellevància política.

Sembla increïble que una organització política per solucionar els seus problemes interns no sàpiga prendre una altra decisió que anul·lar i “purgar” a tota la seva afiliació en una de les seves principals organitzacions. Així mateix és estrany i contradictori que s'efectuï en aquest cas i no s'efectués en el cas d'organitzacions menors com va ser el cas de l'organització d'Extremadura que desoint a la Direcció Federal va acordar donar suport al PP en el govern de la comunitat.

Madrid era una de les principals organitzacions, al costat d'Andalusia,  d'IU. És per això que l'actuació és més greu. En el fons del que es tracta és de garantir-se el control, sense dissidències de tota l'organització.

Des d'una posició neutral enfront de la situació d'Esquerra Unida, de qui no milita en ella, però que la considerava fins ara la seva referència estatal, haig de constatar que no sento la més mínima simpatia cap a Ángel Pérez, qui durant anys ha fet i desfet a IUCM i fins i tot en gran part d'IU, ell va ser, amb el seu posicionament, en gran part responsable de la caiguda de Gaspar Llamazares com a Coordinador General de l'organització. Però és evident que Pérez i Gordo han estat una excusa per acabar amb l'organització madrilenya perquè tots dos ja estaven de retirada.

Gerardo Iglesias fundador d'IU

El problema és més profund. Esquerra Unida ha patit malgrat l'objectiu de els qui, com Gerardo Iglesias, la van promoure des del PCE per configurar una alternativa plural de l'esquerra, la pròpia resistència de qui des de la direcció del mateix PCE han tractat que Esquerra Unida fora en realitat únicament una marca electoral. A poc a poc la pluralitat va anar desapareixent i en l'actualitat les seves pugnes internes ho són entre diverses faccions del PCE. Però Esquerra Unida ha estat durant aquests anys una mica més que la marca del PCE, ha estat una organització amb multitud de militants i quadres que malgrat els seus defectes ha estat un punt de referència per a la gent d'esquerra i per a les seves organitzacions socials. Així mateix ha estat vista des d'altres organitzacions polítiques, d'altres àmbits, com una sort de referent estatal amb el qual establir aliances.

Esquerra Unida va patir, i sembla que ressorgeix, la malaltia de l’anguitisme quant a sectarisme i dogmatisme, i actualment sembla ser que una part substancial dels dirigents del PCE donen per amortitzada la marca d'Esquerra Unida i imposen els seus criteris al propi Coordinador General.

Garzón el nou candidat d'IUa

Els fets del Consell Federal són i tindran greus conseqüències i no només a Madrid. No es pot parlar i plantejar la convergència i la unitat plural de les esquerres, quan desapareix el diàleg intern en l'organització que ho proclama. cal destacar que IUCM ha estat l'única organització d'IU que fins en els seus pitjors moments va tenir veu tant a l'Ajuntament, com a la Comunitat, com amb diputat al Congrés. Així mateix el succeït a Madrid, és pràcticament un “suïcidi polític” a ulls de molts militants, simpatitzants i gent que sempre hem tingut un sentiment de simpatia cap a aquestes sigles amb les quals molts ens hem coaligat.

Amb la seva actuació IU perd una part important del seu capital polític. Una organització que resol els seus problemes interns sense diàleg, “manu militari”, no és una organització que generi simpaties. IU possiblement deixarà de ser aquella referència estatal per aconseguir una unitat de les esquerres plurals. Amb la seva actuació la direcció d'IU no ha aconseguit res més que afeblir encara més la seva marca política.

I dic encara més perquè des de les eleccions polítiques no ha fet més que donar bandades. Primer tria a Willy Meyer, persona amb pes en el PCE però sense el més mínim carisma, com a cap de llista a les europees. Després es sorprenen de l’èxit de Podem i comences una carrera de seguidisme cap a aquesta organització nascuda de les seves entranyes. Li preguen, li supliquen la confluència, rebent només negatives i menyspreu per part dels de Pablo Iglesias. Després s'opta per promocionar a un dirigent jove per competir amb els dirigents de Podem. Com si renovació fos únicament rejoveniment  i es continua optant pel seguidisme. Es provoca la crisi de Madrid, on Garzón i el nucli dur del PCE donen suport a Tania Sánchez i Mauricio Valiente que actuen com a veritables submarins de Podem. I finalment en la campanya dirigents d'IU i del PCE defensen el vot a candidatures contràries a les de la sigles de l'encara organització federada a IU.

Tania Sanchez i Pablo Iglesias

La situació és tan desgavellada per al futur d'IU que pot ser que tot aquest procés no sigui fruit de la incapacitat sinó una opció buscada deliberadament per donar la puntada a l'organització. El problema és que el seu aliat desitjat, Podem, és si cap la millor versió del partit jerarquitzat i verticalitzat malgrat les seves aparences participatives que difícilment acceptarà socis, en tot caso incorporar a qui accepti el vassallatge.

Lamentablement no crec que del sectarisme que sembla instal·lat en IU surti cap renaixement. Més si cap en observar els atacs desqüalificadors que, alguns radicals partidaris de la direcció actual d'IU, dirigeixen als seus propis companys d'Esquerra Oberta que han estat els més ferms defensors del diàleg intern i de la confluència externa, sense supeditacions, des del respecte a la pròpia diversitat de les diverses organitzacions.

Gaspar LLamazares i Cayo Lara