EL PROBLEMA BÀSIC ES DE “CASTA POLITICA” O DE CLASSE SOCIAL?

Monedero i Iglesias liders de PODEMOS

nuevatribuna.es | 24 Agosto 2014

El crit més representatiu a les places del moviment del 15M era el de “no ens representen”. Es evident que era una exclamació de negació però que no comportava cap posició prepositiva. Podem dir que era una expressió d’una profunda indignació davant una realitat social profundament decebedora.

L’aparició de Podemos com a opció política a les eleccions europees significa que una part de gent procedent o no del moviment 15M ha decidit passar d'una posició negativa de rebuig a una proposta en positiu d’acció política. En aquest sentit ho podem considerar com un pas endavant.

No hi ha dubte que l’èxit de Podemos ha sorprès a la pròpia empresa, però no podem dir que sigui un moviment sense precedents similars. Podríem relacionar-lo, malgrat les seves profundes diferències polítiques, amb fenòmens com el de Grillo a Itàlia, un moviment que es basa en un fenomen de capacitat comunicativa, entorn a una personalitat de referència amb carisma popular, cas de Grillo a Itàlia, o Pablo Iglesias a Espanya, i que es presenta com una impugnació a la totalitat d’una política avui vista com a degradada al ulls de molta gent. Són moviments poc estructurats en la seva aparició i amb plantejaments simples i fàcilment popularitzables o fins i tot populistes. Es tracta d’oferir a la “gent” un enemic simple i identificable que en ambdós casos anomenen la “casta” referint-se als polítics en general.



Grillo i el Movim,ent "5 estrelles"



No voldriem equiparar ambdós fenòmens, podem dir que en el cas de Grillo és un moviment profundament antipolític i populista, amb algunes expressions i actuacions que es poden denominar com antidemocràtiques, i que en tot cas ataquen la política en general sense oferir cap tipus d’alternativa.

Crec que en el cas de Podemos hi ha al darrera gent amb voluntat i preparació política que tracten de crear a partir de plantejaments que en alguns casos són clarament populistes algun tipus d’alternativa encara no prou concretada.

La demostració més clara la podem veure en la seva diferent adscripció en els grups del Parlament Europeu. Mentre els eurodiputats de Grillo s’adscriuen als grups més antieuropeus, Podemos s’ha integrat en el grup de l’Esquerra Unitària.

Cal dir que el fenomen de Podemos no ha estat únic a Europa. En Itàlia ha sorgit un moviment clarament d’esquerres, que reivindica els vells valors de l’esquerra italiana i que sota el nom de “Altra Europa amb Tsipras” va aconseguir recollir 250 mil signatures per a presentar-se, en poc més de dos mesos de vida, va aconseguir 1.108.457 vots i cinc eurodiputats, els mateixos que Podemos i que d’entrada ja optaven per formar part del Grup de l’Esquerra Unitària. Es un fenomen molt diferent format per gent de reconeguda trajectòria d’esquerres i que no utilitza els mètodes ni el llenguatge populista i que es reivindica de la millor tradició de l’esquerra italiana, la de Gramsci i Berlinguer.

"Altra Italia amb Tsipras"

Un cop definit el camp d’aparició caldria analitzar alguns plantejaments de Podemos. El conflicte fonamental que planteja està entre una “casta” o élit política que té segrestat el poder en benefici dels poders finaciero-empresarials. Una “casta” poc concretada, en general sembla que referenciada a dirigents presuntament corruptes que vincula de forma transversal amb el PP i PSOE, pero a la que en general identifica amb una genèrica“casta” política caduca.

Aquesta “casta” o élit política és  la que cal derrotar per part de la “gent” en genèric a la que vol representar Podemos: No es tracta d’un enfrontament de classes sino una cosa més tranversal, interclassista entre la “gent” en general i la “élit” corrupta. En paraules de Pablo Iglesias : “ Lo que hay que hacer es algo que va mucho más allá de la izquierda y la derecha: tiene que ver con amar a tu gente”.

La "casta" del PP-PSOE

El discurs de Podemos es pot qualificar de discurs enfront de la política. I presenta  la política i els politics com el principal adversari a batre.

Podriem dir, en termes marxistes, que el discurs de la gent de Podemos centra el problema principal en un conflicte dins de la superestructura política, sense anar més enllar ni entrar en el conflcite bàsic, el que es dona a nivell de l’estructura econòmica entre explotats i explotadors.

Podemos fuig en el seu discurs de l’enfrontamernt entre classes tipic d’un plantejament clàsicc entre esquerra i dreta, i per tant no diferencia el fet que no tots els politics ni tots els partits són iguals i que no formen part d’una mateixa “casta” política.

Podemos vol apareixer com una cosa nova, pero quan planteja propostes,  aquestes no s’allunyen gaire, i fins i tot es queden curtes, de les que han plantejat de forma reiterada però sense ressó mediàtic forces de l’esquerra alternativa.

Cal construir la Esquerra Alternativa

Per que el problema del nostre país és un problema de classes. Es el problema d’un capitalisme financer-especulatiu i concessional que està imbricat amb aquelles forces  polítiques que han dominat el panorama polític del bipartidisme, és a dir del PP i del PSOE, amb l’apèndix de CiU.  La “casta” política que denuncia Podemos, no és més que el representant polític d’una classe social capitalista que com la espanyola no és ni tan sols industrial, sino com hem dit parasitària que viu de l’especulació i la concessió pública i que és la base d’un sistema que abona la corrupció.

 

Estem davant d’un conflicte de classes que no es pot ni es deu amagar. Contra un sistema econòmic i polític que ens ha portat a una crisi profunda econòmica, social, política i institucional, davant del qual cal aixecar una ampla alternativa social i política que comporti un canvi de radical.

 

Per això no es pot centrar únicament en el problema d’una “casta” politica corrupta que viu holgadament mentre la “gent” ho pateix. Estem davant d’un sistema econòmic propi d’un capitalisme parasitàri que cal enfrontar plantejant un canvi global. I cal distingir, i això fòra bo plantejar-ho,  entre els membres de la suposada “casta” tot diferenciant entre els representants ideològics d’aquest capitalisme parasitari com són el PP i CiU, i els que han claudicat com és el cas del PSOE.  No és bo posar a tots dins el mateix sac, ni és just. El PSOE que des de fa molt aplica la mateixa política econòmica i fiscal que la dreta, que accepta les politiques econòmiques de la dreta, representa un centre- esquerre social liberal que com a mínim té unes politiques pel que fa als drets individuals diferents  de la dreta, i cal entendre que és una força a la que una alternativa d’esquerres ha d’intentar arrossegar cap a posicions de canvi si és possible i si té una mínima possibilitat de regeneració.



Caldria exigir a Podemos una major claredat de plantejament i de propostes. I això avui passa per que es defineixi. Està d’acord en confluir en una alternativa plural i unitarària per a un canvi democràtic econòmic, polític i social? O preferix continuar un camí en solitari de qui es presenta com el depositari únic de la neteja del sistema de la “casta” sense acceptar el fet que aqui estem davant d’una dominació de classe representada pel poder econòmic i el bipartidisme i que el que hi ha és una continuació de la lluita entre explotats i exloptadors, entre esquerra i dreta, que és la realitat profunda del conflcite social i polític.

Podemos ha d’escollir, i la realitat concreta l’obligarà a definir-se més enllà de proclames o “slogans” publicitaris triomfadors.

Una alternativa plural d'esquerres

 

Pedro Sánchez: Canvi en el PSOE?

Pedro Sánchez nou Sec. Gral. del PSOE

nuevatribuna.es |18 Agosto 2014 
 
L’elecció de Pedro Sánchez com a Secretari General és la solució als problemes del PSOE, o és una mera operació cosmètica?.

Fins el moment el nou secretari general és una incògnita política, potser amb més símptomes negatius que positius. L’elecció de Sánchez ha estat avalada, sense cap dubte pels barons territorials, amb especial preponderància d’Andalusia, la qual cosa delimita les característiques del canvi en el partit. Fins el moment al nou secretari general se li coneixen poques definicions polítiques. Cal dir que el Congrés Extraordinari on va ser aclamat va ser més una entronització publicitària que un congrés “stricto sensu”. Un congrés on no es va discutir de política ni es van establir noves directrius pel partit. El PSOE continuarà amb el mateix programa aprovat en el darrer Congrés Ordinari que va escollir a Rubalcaba. El PSOE canvia de imatge però no canvia de política.

Molts a hores d’ara pensem que el PSOE fa molt temps que va abandonar els seus plantejaments socialdemòcrates per a convertir-se en un  partit socio-liberal, i en una de les dues potes del bipartidisme imperant en un període històric que ara ha entrat en una crisi similar a la de l’època de la Restauració.

Gomez Llorente un marxista al PSOE

Hi ha dos moments que sens dubte marquen l’evolució del PSOE i la seva desvinculació de les polítiques transformadores. El primer va ser la liquidació de la rel marxista, quan Felipe Gonzalez es va imposar a la gent encapçalada per Gómez Llorente. El segon i últim episodi en que es va intentar un retorn a les rels socialdemòcrates va ser quan Josep Borrell va derrotar al secretari general Almunia com a candidat a la Presidència del Govern. Aquest intent va ser liquidat en una fosca maniobra que va apartar a Borrell de la cursa política.

Sens dubte Borrell va ser l’últim intent intern per a restituir el PSOE al camp de l’esquerra socialdemòcrata, i la seva caiguda va significar la fi de l’ànima socialdemòcrata real del PSOE. Tot el que ha passat desprès, Almunia, la falsa i inconsistent renovació de Zapatero, i l’epíleg de Rubalcaba han estat passos cap el social-liberalisme “blairista” de centre-esquerra.

Almunia i Borrell dues cares del PSOE

Ara el canvi, amb l’elecció directa del jove Pedro Sánchez, sembla més un canvi publicitari i telegènic que un canvi en les polítiques del partit. L’historial polític del nou secretari general és un misteri, però les seves companyies delaten la seva vinculació a l’ànima més centrista del partit. El suport de l’aparell, la seva manca de definició en un procés electoral mancat de debat i de noves idees, i els seus referents polítics: Gonzalez i Renzi, ens fan pensar que res canvia en les profunditats del PSOE. Fins i tot el “miratge” Zapatero va significar d’entrada una esperança de canvi que és difícil de trobar en Sánchez.

Pel que fa a la seva mesura “estrella” fins ara, el de votar en contra de Juncker com a President de la Comissió, dòna una sensació de vel·leïtat i de trampa. Vel·leïtat  per que el PSOE forma part del Socialistes Europeus que van establir un acord amb el PPE i el Demòcrates –Liberals i ara han actuat al marge del seu referent europeu. Trampa per que malgrat votar en contra de Juncker, assumeix la resta de l’acord que inclou el nomenament de dos eurodiputats del PSOE, entre ells Elena Valenciano, com a Presidents de Comissions del Parlament Europeu, i no hem sentit que es pensi renunciar a aquests nomenaments. Sens dubte va ser més legal Zapatero al retirar les tropes d’Iraq.

Altrament hi ha declaracions de Sánchez que el mantenen en l’ambivalència. Parla de derogar la Reforma Laboral, la del PP o també la darrera del PSOE? Parla de canviar les polítiques europees, però ho farà igual que Hollande i Renzi que fins ara no han fet més que plantejar que a la política d’ajust i austeritat imperant s’inclogui un complement, que només és això, que parli de rellançament?. Amb qui es planteja el canvi a Europa? Amb els seus companys socialistes europeus que han pactat el futur amb el PPE i el Demo-liberals?.

Renzi model per Sánchez?

La primera prova de la sinceritat del nou Secretari General del PSOE hauria de ser assumir de forma autocrítica l’error del seu partit  d’aprovar la Reforma Constitucional “exprés” de l’article 135 de la Constitució que situa com a prevalent el retorn del deute sobre qualsevol altre política. Però d’això, d’aquest atemptat constitucional no en parla ni tant sols quan planteja una etèria i poc concretada Reforma Constitucional.

 

Sánchez només concreta que es dirigeix a recuperar el centre-esquerra i per això és poc concret al parlar de quina política econòmica, social i fiscal i europea vol fer, al marge de parlar de “llocs comuns “ com el combat contra la desigualtat, la importància de l’ educació, la necessitat de la reindustrialització, etc. I tampoc diu amb qui la vol fer. Només parla de recuperar 11 milions de vots. Continua el nou Secretari General pensant que el PSOE és l’única opció pels votants progressistes? Continua plantejant-se la lluita política en un àmbit purament bipartidista? Es un continuador de la política d’alternança que ara apareix com a caducada?

Podem apostar que Pedro Sánchez representarà el continuisme del PSOE i ens afirmarà als qui creiem que el PSOE és incapaç de regenerar-se per si sol, que pot continuar un camí de decadència cap al centre, defensant la continuïtat del bipartidisme en base a l’apel·lació a la governabilitat.  Camí que fins i tot el pot dur a seguir el passos del PASOK grec cap a la irrellevància futura.

No es veu en el nou líder del PSOE cap apel·lació a la col·laboració de les forces d’esquerra, ni a la configuració d’una alternativa per a canviar el país mitjançant un canvi constitucional rupturista amb la situació actual.

Ningú li demana al PSOE un canvi cap a l’esquerra, el seu espai està prou clar que és el del centre-esquerra, simplement caldria plantejar-li per a la seva pròpia auto-regeneració que estigui obert a la col·laboració amb les forces socials i polítiques plurals que des de l’esquerra plantegin una alternativa a l’actual hegemonia política i ideològica de les dretes tant en l’àmbit de l’estat com l’europeu. Però ens temem que no sigui Pedro Sánchez l’home adequat per a ressituar el PSOE.

L'alternativa enfront l'alternança

 

JORDI PUJOL: “El Otoño del Patriarca”

Jordi Pujol

nuevatribuna.es | 28 Julio 2014

Amarg final per a la vida política de Jordi Pujol. Ara en els moments finals de la pròrroga de la seva política tots els cadàvers comencen a sortir de l’armar. La seva confessió del diner que durant més de 34 anys ha tingut a l’estranger és la punta de l’iceberg de tota una vida plena de clarobscurs fins ara amagats.

Es evident que la confessió de Pujol és forçada, derivada del fet de conèixer que un empleat del banc andorrà havia fet còpies dels seus comptes. La seva demanda de perdó és com a mínim farisaica.Com ha manifestat de forma clara Dolors Camats de ICV, la carta de Pujol és “un triple insult: a la gent que cotitza i també té incerteses a la vida; a qui  ha defensat de veritat el país i no per això ha guardat el diner fora; i un insult a la intel·ligència dir que en trenta anys no ha trobat un moment per a fer la regularització”. Ni amb tres amnisties fiscals ha tingut prou. Per tant és una confessió forçada potser per tal d’ evitar una imputació penal.

Pujol: “Vicis privats, públiques virtuts”

Ara per primera vegada es pot tenir una panoràmica de l’home, i de la família, que ha dominat la vida política del país com si fos la seva finca. Pujol va tenir la habilitat de formular un discurs hegemònic on Catalunya, Convergència i ell mateix es fonien com a una nova “trinitat” d’interessos. El que era bo per a un era bo per  a tots. Ell va construir durant 23 anys l’entramat de totes les estructures de la nova situació de la Catalunya autònoma, des dels mitjans públics de comunicació fins els mossos d’esquadra, passant per tota l’estructura de la funció pública catalana. L’ hegemonia pujolista va ser total amprada pel sistemàtic acompanyament mediàtic tant dels mitjans públics com dels del Grup Godó. Enfront, en l’àmbit parlamentari una oposició, especialment la socialista, acomplexada, i on només s’aixecava en un panorama desèrtic la veu de la gent del PSUC-ICV,  la dels Gutiérrez Diaz i Rafel Ribó per a qüestionar les pràctiques pujolistas, però en tot cas amb ressò limitat dins la societat catalana. I una única institució enfront el seu poder, l’Ajuntament d’esquerres de Barcelona. També cal assenyalar dues coses que Pujol no va aconseguir malgrat el seu poder quasi absolut: construir un sindicat nacionalista a l’estil d’ELA, la implantació de CCOO com a sindicat nacional i de classe ho va frustrar; i el control de la principal entitat financera “ la Caixa” que es va mantenir sempre fora del seu control.

Pujol-Aznar-Mas

Mentre a l’àmbit de l’Estat,  Pujol i CiU eren el soci imprescindible a l’hora de fer aliances, amb el PSOE de Felipe Gonzalez o amb el PP d’Aznar tot parlant català en la intimitat. La qual cosa li permetia tenir una assegurança estatal per a la seva hegemonia a Catalunya.

Pujol ho va ser tot a Catalunya durant 23 anys, omnipresent i omnipotent, ell era Catalunya, Catalunya era seva. Fins al punt que la seva dona, Marta Ferrusola va qualificar d’okupes el Govern tripartit, i reivindicava que TV3 era seva.

Però ara la imatge s’ha trencat i ens fa recordar les peces d’ un  trencaclosques mai encaixades. La seva relació amb uns personalitats de trajectòria controvertides com Prenafeta (secretari general de la Presidència de la Generalitat fins l’any 1990, imputat per corrupció el 2009 en el marc de  l’operació “Pretòria”) o el denominat “sector del negocis” de CDC, en el que hi figuraven gent com Macià Alavedra que va ocupar càrrecs rellevants en el partit i en el Govern fins  l’any 1997 i que va ser també imputat en el cas “Pretòria” sortint de la presó amb una fiança d’un milió d’euros. En aquesta panoràmica apareixen personatges com Javier de la Rosa “empresari exemplar”, segons el va denominar Pujol, i desprès empresonat per l’escàndol del “cas KIO” entre d’altres, o Felix Millet i el “cas Palau” amb el suposat finançament irregular de CiU per part d’empreses constructores, que ha comportat l’embargament preventiu de la seu de CDC. Ara també caldria recordar el “cas Banca Catalana” i com Pujol va convertir  la denúncia plantejada pels fiscals Mena i Villarejo l’any 1984 en un greuge contra Catalunya que li va permetre guanyar àmpliament unes eleccions plantejades com a un plebiscit sobre la seva persona. Ara tot agafa una altra perspectiva  A tot això cal afegir en els darrers anys successius escàndols econòmics en els que s’han vist esquitxats bona part dels seus fills.

Homes Pujol: Alavedra i Prenafeta

En definitiva sembla evidenciar-se la doble moral en que durant tota la seva vida ha viscut un polític que ho ha estat tot en la vida política catalana, President de la Generalitat durant 23 anys. Es en base a aquesta doble moral, demostrativa de la talla ètica del personatge, que va tractar de construir una Catalunya i un relat polític a la seva imatge i semblança. Aquest és sens dubte el seu llegat, el d’una Catalunya imaginària on la doble moral és moneda de curs corrent y diferent de la situació existent a la Catalunya real.

CDC: el futur gens clar del partit de Pujol

La caiguda de Pujol i  la seva família, en especial del seu fill Oriol ha coincidit en el temps. La dimissió del fill del President Pujol, del seu càrrec de secretari general de CDC, ha estat forçada, segons sembla, per Artur Mas, amb conflicte amb el propi Jordi Pujol, per a qui Mas no era més que el “masover” de la seva finca.

Artur Mas-Jordi Pujol -Oriol Pujol

El propi Jordi Pujol és responsable de la deriva sobiranista presa en els darrers temps per CDC. Pujol va deixar fer als joves lleons de CDC, al denominat “pinyol” encapçalats per “l’hereu” Oriol i els seus companys, David Medi, Felip Puig, Germà Gordó entre d’altres, que envoltaven a un més executiu que polític Artur Mas. I això ha portat a la situació d’ ara.

No hi ha dubte que la situació actual, de “l’affaire” de Jordi Pujol, encara complica més el futur d’un partit fundat per  a ser el “pal de paller “ del catalanisme de dreta  pel “patriarca”. CDC es troba governant Catalunya sense poder dirigir el rumb de la seva política, llançada per un moviment social independentista que no controla i que l’empeny contínuament cap a la confrontació del “xoc de trens”.  El partit fundat per Pujol es troba actualment en un atzucac, sense possibilitat de maniobra, en una tenalla infernal entre ERC  i el Govern del PP. Si es volen aturar, el moviment sobiranista els hi farà pagar molt car, cada dia que passa és un dia que guanya ERC i perd CiU, que encara conserva una base important i perplexa d’electorat moderat. Mentre, coincidint en el temps, Duran i Lleida, s’allunya de la federació que forma el seu partit Unió amb CDC, i ja sembla treballar per un futur sense CDC, on pugui aglutinar el centre-dreta catalanista moderat, i representar com ha fet fins ara els interessos empresarials.

Alhora la única política real del Govern de CiU, embolicada en la “senyera”,  ha estat dur a terme un enderrocament i  privatització dels serveis públics essencials de Catalunya. La política de retallades de CiU, avalada en l’anterior legislatura pel PPC i actualment per ERC no té res a envejar a la del PP de Rajoy. Novament la doble moral que va demostrar Pujol: es parla de construir estructures d’Estat mentre es posa en venda un país que es privatitza a marxes forçades i liquida el seu “estat del benestar”.

En fi, l’impacte de la nova imatge real de qui ha estat realment Jordi Pujol arriba en un moment delicat de la societat catalana, on es difícil de establir un discurs racional, on el “fetge domina el cap”. Avui només hi ha una realitat que està molt assumida per la majoria de la ciutadania catalana: la necessitat d’una consulta que legitimi la sortida a la situació actual. Tot això tenint en compte la realitat actual de la societat catalana amb perill i riscos de divisió segons quina sigui la sortida, i  agreujada per la pèrdua  de cohesió social, conseqüència de les polítiques socialment regressives dutes a terme pels governs de la dreta catalana i espanyola.

La imatge de “l’oasi català” presentat per l’imaginari pujolista, i la seva política, basada en un discurs teòricament nacionalista i una pràctica del “peix al cove”, avui ja són historia

Rajoy va mentir, el rescat bancari el pagarem tots

Rajoy anunciant el "prestec"-rescat bancari

nuevatribuna.es | 24 Julio 2014 

A aquestes alçades ja podem definir  Rajoy com a un polític que basa la seva política en la mentida. L’exemple més clar el tenim en el rescat bancari. Des del primer moment el President del Govern i els seus ministres van descartar la paraula rescat. Per a ells es tractava d’un préstec “en molt bones condicions”, Rajoy va arribar a dir que les condicions les havia posat ell, i de cap manera es tractava d’un rescat del país, en tot cas va manifestar que seria el propi sector financer i no l’Estat qui retornaria el suposat “crèdit”, rescat per a la majoria de l’opinió publicada.

Avui no hi ha dubte de la mentida de Rajoy, la realitat ho deixa de forma prou palesa en xifres del propi Banc d’Espanya.

Fins el moment la quantitat de diner públic invertit en les entitats rescatades, només en forma de capital és de 61.495 milions d’euros. Després de la venda de Catalunya Banc, la quantitat recuperada es situa al voltant de 2.500 milions, és a dir un 4% de la quantitat invertida en el rescat. Fins ara pot considerar-se ja com a quantitat perduda, és a dir irrecuperable i que l’Estat haurà de retornar a Brussel·les, uns 26.000 milions (CatalunyaBanc 12.000, Banc València 5498, Banc Gallego 245 i NCG 8.300). A aquesta quantitat caldria ja afegir uns 13.000 milions de Bankia, per la diferencia entre els 22.424milions invertits pel FROB i la seva valoració actual de 9.492 milions. Es a dir de moment les pèrdues que pagarem la ciutadania, sigui amb els nostres impostos o amb les retallades socials es situen  prop dels 39.000 milions d’euros.

I això no és tot, cal afegir les ajudes que s’han donat als compradors, els Esquemes de Protecció d’Actius( EPA), per a compensar possibles pèrdues, uns 28.000 milions, més el que ens puguin costar els resultats negatius del “banc dolent” (SAREB), on hi ha depositats uns 48.000 milions.

Rajoy va mentir de forma conscient. Mai va pensar que les entitats financeres retornarien la quantitat sinó que les pèrdues les pagaríem els ciutadans. Els grans beneficiaris han estat els grans bancs que han consolidat el seu oligopoli amb el finançament públic. El BBVA, Caixabank i en menor mesura el Banc Sabadell han aprofitat per a guanyar quota de mercat a preu de saldo. Tot això al marge dels regals de prop de 68.000 milions d’euros que l’Estat ha fet a la banca privada mitjançant avals com va ser l’activació de crèdits fiscals.

BBVA compra Catalunya Banc

Només cal veure el darrer cas de la venda de Catalunya Banc al BBVA. El cost que pagarà el BBVA serà de 1187 milions d’euros per una entitat en la que s’han invertit fons públics per valor de 13.600 milions pel seu sanejament.

Amb la compra el BBVA incrementa la seva quota de mercat del 11,9 al 14,2% en el conjunt de l’Estat, mentre que en el cas de Catalunya la incrementa del 12,8 al 24,9. Això el converteix en el principal banc d’Espanya i el segon de Catalunya on juntament amb Caixabank controlen el mercat català.

Ara el BBVA  vol reduir els costos de Catalunya Banc en un 40%, reducció d’oficines i especialment de plantilla, amb un cost que situa en 450 milions, això  sumant els poc més de 1.000 milions de la compra sembla poc cost pels beneficis de quota de mercat, de l’increment de 3,6 milions de clients i els 3.500 milions d’euros en crèdits fiscals per a Catalunya Banc.

Cal dir que la gasiveria de la banca privada és de remarcar. El BBVA ha pagat com hem assenyalat poc més de 1.000 milions, per Catalunya Banc, però és que els seus competidors van fer bona la seva oferta ja que el Santander va oferir només 300 milions i Caixabank 80. I és que són insaciables, volen que els hi regalin!

Una vegada més en tot aquest procés de reestructuració, i per molt que el govern del PP ens vulgui enganyar la Banca oligopòlica guanya i la societat perd.

I tot això sense que ningú demani responsabilitats als causants de les crisis de les caixes d’estalvis. I no val que es processi uns poc que a sobre van aprofitar per a enriquir-se. Com pot ser que,  a gent com els vicepresidents del govern Serra ( PSOE) i Rato (PP), ningú els hi demani responsabilitats per la seva actuació a Catalunya Banc i a Bankia, i continuïn com si res.

Rato-Serra culpables que no paguen

Cal preguntar-se una vegada més perquè tant el PP com el PSOE han obviat una altra sortida al procés de reestructuració financera? Si el cost l’assumirà la societat, perquè no es fa en benefici de la mateixa?

Per que en contra de regalar les caixes nacionalitzades a la banca privada a canvi de res, no s’ha plantejat la creació d’una banca pública forta i potent que competís amb el sector privat. Una banca pública que evitaria l’exclusió financera de sectors socials i territorials, omplint el buit deixat per les caixes. Una banca pública que estimulés la inversió en els sectors productius i en les economies familiars. Una banca pública que fes que la Sareb fos un parc públic d’habitatge de compra o de lloguer social en un país assolat pels desnonaments.

Es evident que la voluntat política de l’actual govern del PP i també per acció u omissió del PSOE, és una altra. Aprofiten la crisi econòmica derivada de la crisi financera per a potenciar i enfortir els poders oligopòlics del sector especulatiu i financer, alhora que per a compensar el cost d’enriquir uns pocs, porten a terme una retallada mai vista en drets socials bàsics per a la majoria de la ciutadania amb la complicitat dels principals aparells mediàtics del país.

Es imprescindible que per part de tots aquells que volen ser alternativa a l’actual estat de coses s’impugni de forma permanent la GRAN MENTIDA que el bipartidisme, i en especial el PP, han creat arran de la crisi i les falses polítiques austericides que ens presenten com a únic remei quan el seu objectiu real  és beneficiar l’ 1% enfront la resta del 99% dels ciutadans que paguem els seus costos.

Els treballadors sempre paguen els "plats trencats"

 

Els sindicalisme al “punt de mira” del PP

Campanya contra l'atac als sindicalistes

nuevatribuna.es | 07 Julio 2014

Des de l’inici de la present legislatura el Govern del PP està portant a terme un atac sistemàtic contra el sindicalisme confederal.

L’atac no és gratuït. Sens dubte el PP recorda com en el temps més àlgid de poder del Govern Aznar i la seva majoria parlamentària, els sindicats el van derrotar amb la Vaga General contra “ El Decretazo”. Aquesta derrota va significar l’inici de la davallada d’Aznar i el PP, i que va continuar amb els moviments contra la guerra d’Iraq i amb els fets de l’11M.

El PP no ha oblidat aquella situació i el paper d’oposició efectuat pels sindicats, quan pràcticament l’oposició política estava desapareguda, i està deixant clar que va aprendre la lliçó.

El PP està obstinat en limitar al mínim la influencia i la capacitat del sindicalisme de classe, en la línia que va marcar Margaret Tatcher. Es tracta de debilitar les principals organitzacions estructurades de l’esquerra social.

El primer objectiu del Govern del PP ha estat finiquitar el sistema de “concertació social” que s’ha construït al llarg dels anys de democràcia i que ha estat assenyalat com una de les principals conquestes positives de l’Espanya democràtica. Durant molts anys la negociació i els acords entre sindicats, empresaris i govern va permetre establir una estructura consensuada pel que fa a les normes laborals i socials, des de la negociació col·lectiva a les reformes dels sistemes de previsió social.

Rajoy i Rosell: govern al servei de la patronal

Ara el Govern del PP ha dinamitat aquest sistema que tant bons resultats ha donat en les relacions laborals. La Reforma Laboral del PP, amb el suport de CiU, ha signat un atac a la línia de flotació del moviment sindical. La liquidació del sistema de negociació col·lectiva existent durant tots aquests anys, la potenciació de la unilateralitat de l’ empresari en les relacions laborals, ha significat un atac en tota regla al que és el principal fonament del sindicalisme. La negociació col·lectiva, en el seu sentit ampli de negociació de les condicions laborals, econòmiques i socials dels treballadors, és sens cap gènere de dubte la raó clau de l’existència del moviment sindical.

El segon objectiu del Govern del PP ha estat l’atac material i mediàtic a les bases dels instruments del sindicalisme, els sindicalistes i especialment els alliberats sindicals. S’ha provocat una reducció dràstica dels alliberats sindicals en els organismes públics, passant per alt els acords anteriorment signats, alhora s’han reduït de forma substancial les subvencions institucionals i les subvencions finalistes, per a fer actuacions socials com són informació a aturats, immigrants, etc. S’ha tractat de reduir el capital econòmic i humà dels sindicats per tal d’afeblir la seva relació amb la societat, tot això acompanyat d'una amplia campanya mediàtica des dels mitjans públics i privats de la dreta.

No hi ha dubte que el Govern del PP ha aprofitat la millor conjuntura pels seus interessos, com ha estat la crisi econòmica. Els moments de crisi econòmica són els pitjors moments per a l’ofensiva sindical. I més en el cas d’una crisi de l’envergadura d’aquesta on l’atur massiu retreu els treballadors de mobilitzar-se per por a les conseqüències de la pèrdua del seus llocs de treball. Alhora l’atur massiu també té repercussions en el sindicalisme organitzat ja que es dona una baixa pel que fa a l’ afiliació i per tant als recursos ingressats pels sindicats en concepte de quota.

Per últim el Govern del PP de forma directa a través de la Llei de Seguretat Ciutadana, i indirecta a través de les actuacions de la fiscalia i determinats jutges està portant a terme una campanya de criminalització contra la base sindical i els treballadors mitjançant els processos amb petició de penes desproporcionades contra treballadors/res que han participat en piquets sindicals en processos de vagues.

Mai com fins ara, i la llei és la mateixa s’havia vist una situació semblant on  hi ha més de  260 persones treballadores processades per participació en “piquets de vaga” i per a les quals el Ministeri Fiscal  demana 125 anys de presó.

Justicia desigual

Aquesta ofensiva antisindical és una més de les actuacions de restricció de drets democràtics duta a terme pel PP en la actual legislatura i que correspon a un moment de forta involució antidemocràtica per part de la dreta política i econòmica aprofitant-se de la crisi. Ofensiva que si no ha anat a més és degut al fet que la funció sindical està recollida en la Constitució.

 

Per aconseguir els seus objectius de retallada de drets social el PP precisa eliminar o reduir la força d’aquells que se li oposen. I els sindicats figuren en primer terme. En tant que força social organitzada el sindicalisme ha estat en primera línia en la lluita per oposar-se als objectius del Govern. Amb lluita i plantejant alternatives a les actuacions del govern. No hi ha dubte que no es poden explicar les múltiples mobilitzacions socials sense tenir en compte el paper dels sindicats, del sindicalisme i dels sindicalistes. Darrera de les diverses “marees”, darrera dels diversos moviments com la ILP de la PAH, sempre ha estat present el sindicalisme confederal. I el Govern ho sap i no perdona.

Els sindicats imprescindibles per la societat

Estem en un moment difícil pel sindicalisme, però dels moments difícils és possible sortir reforçats. El moment pot servir per depurar-se d’aspectes relacionats amb el burocratisme, especialment en el cas de sectors d’algun sindicat massa vinculat a algun partit en el poder en alguna comunitat. No hi ha dubte que la manca de recursos obligarà a ser molt més curosos pel que fa a la utilització dels mateixos. El retorn als orígens, i l’aprofundiment en l’autonomia sindical i en aspectes com el límit de mandats, cap a on està movent-se per exemple CCOO, no hi ha dubte que pot ser la seva garantia de futur.

 

Per que els sindicats han de ser la - peça clau per tal de que quan arribi una possible recuperació aquesta permeti un millor repartiment dels seus beneficis i que faci que no sortim de la crisi amb moltes més diferencies socials i molta més manca de cohesió social.

No hi ha dubte que el sindicalisme confederal continua sent el principal instrument, imprescindible, per a la defensa dels interessos de la classe treballadora, que vulguin o no continua existint. I és una funció dels sectors progressistes de la societat i dels partits que es reivindiquen de l’esquerra no oblidar-ho i defensar a fons la funció d’un sindicalisme que per la seva banda no pot oblidar seguir el camí de la renovació.

Acte sindical contra l'agressió del govern

Billy Bragg: Never cross a PickettLine

LA SOLUCIÓ A LA CRISI DEL BIPARTIDISME NO ES MÉS BIPARTIDISME SINO MÉS DEMOCRÀCIA

Diputats Esquerra Plural demanant Referèndum

nuevatribuna.es | 30 Junio 2014 

Les eleccions europees i l’abdicació del Rei Joan Carles han estat dos fets que han posat novament en evidència la crisi del sistema polític sorgit de la transició. La crisi econòmica ha fet palesa la profunda crisi sistèmica existent a l’estat espanyol. Crisi política, social, territorial i institucional, d’un sistema basat en el bipartidisme de l’alternança del PP i el PSOE, sempre amb l’acompanyament de CiU.

Malgrat això hi ha qui considera, des de sectors del PSOE, que el problema no està en la crisi del sistema bipartidista sinó en la necessitat de reforçar aquest sistema basat en les dos opcions “més responsables”. Així defensen la necessitat de: “ enfortir les majories i la governabilitat i lluitar contra la proliferació de petits grups  que només defensen la seva petita parcel·la territorial o ideològica”.

La crisi del bipartidisme imperfecte imperant

Aquesta responsabilitat la situen fins i tot en la votació del procés successori, fins i tot acusen a grups com  Esquerra Plural de no comportar-se amb la responsabilitat que van tenir en el moment de la transició.

Veus com aquestes semblen no entendre que la crisi és de creixement. Estem en una societat assetjada per la crisi econòmica i que precisa d’un salt endavant. Precisa superar la situació heretada de la transició. L’acord constitucional va ser fruit d’una situació que ara desprès de tres dècades està per sort superada. Avui la transició està superada i la societat és més lliure per a parlar de tot allò que li preocupa i plantejar de forma més clara les seves opcions de futur sense condicionaments derivats de la sortida d’una dictadura. Per això és avui plenament lícit plantejar-se per exemple l’opció republicana, malgrat la possibilitat de ser una opció minoritària.

Hi ha qui sembla incapaç de llegir el resultat de les eleccions europees, on tres forces situades a l’esquerra del PSOE,  i de la seva pràctica socioliberal, com Esquerra Plural, Podemos i Primavera Europea varen aconseguir 3.133.049 vots, és a dir un 20,03%, molt a prop del PSOE que va obtenir 3.596.634 vots, un 23%. Això significa que pot haver-hi qui disputi en un futur amb possibilitats l’hegemonia de l’esquerra a uns socialistes que han abandonat fa temps aquest camp.

Resultats Eleccions Europees

Es evident que el socialisme espanyol avui està sotmès a una profunda crisi d’identitat derivada d’una pràctica allunyada d’un pensament d’esquerres. El socialisme espanyol avui té una identitat clara en la defensa dels drets individuals però ha abandonat la defensa dels drets econòmics i socials. El punt més significatiu, i del que encara no ha fet una autocrítica com a organització va ser la Reforma “exprés” de l’article 135 de la Constitució on va consagrar  una lectura conservadora de l’economia al situar el deute com a prioritari per damunt de les necessitats de la societat.

La situació política avui és molt fluida. En paraules d’Antonio Gramci podríem dir que “ lo vell no acabar de morir i lo nou encara no acaba de néixer”. Avui no hi ha dubte que s’estan donant moviments en profunditat a la societat espanyola, molts i variats i caldrà veure com encaixen.

La solució doncs no està en establir normes que garanteixin ni modernitzin el bipartidisme caduc, sinó que està en superar-lo mitjançant una profundització democràtica en la pràctica política i en les pròpies normes legals que regulen l’acció política.

Es evident que hi ha forces tradicionals de l’esquerra alternativa que tracten de ressituar-se i adaptar-se a la situació actual, amb dificultats i entrebancs. Altrament surten noves formes polítiques alternatives que caldrà analitzar com es situen i consoliden.

Garzón -IU, Iglesias-Podemos

No hi ha dubte que hi ha un model a seguir i que molts reivindiquen com és el de la construcció d’una alternativa a l’estil de la SYRIZA grega, però també pot acabar en una suma de sigles o una disgregació d’elles derivades de sectarismes i/o personalismes.

No hi ha dubte que avui es donen les condicions per a la construcció d’una ALTERNATIVA, a partir de la constitució d’un Front de totes les forces renovadores que vulguin un canvi en profunditat des del punt de vista institucional, d’articulació territorial, de prioritats econòmiques i socials per a sortir d’una crisi provocada pels mateixos poders econòmiques que volen quedar com a guanyadors de la mateixa.

 

De la responsabilitat de tota la gent que busca de forma decidida una alternativa a l’actual conjuntura dependrà que en un proper futur es pugui albirar un canvi que il·lusioni la ciutadania, acabant amb un bipartidisme que ens fa recordar la vella restauració borbònica de lliberals i conservadors.

L’alternativa a l’alternança és imprescindible i per fer-ho cal una força o una aliança de forces que aconsegueixin la necessària hegemonia política i ideològica des de l’ esquerra, amb la qual segons quin sigui el procés de profunditat en la renovació del PSOE aquest podria sumar-se com aliat polític.

Ara caldrà veure si la capacitat i la responsabilitat del món polític de l’esquerra alternativa és capaç de construir l’ alternativa i la il·lusió o  de caure en debats i discussions caïnites de veure qui és la “alternativa real”. Modestament crec que tots estan cridats i no es pot excloure d’entrada a ningú ni de les noves opcions ni de les que han estat resistint des de sempre.

Serà l'hora del CANVI?

 

Bob Dylan: "The times there are changin"