Rajoy va mentir, el rescat bancari el pagarem tots

Rajoy anunciant el "prestec"-rescat bancari

nuevatribuna.es | 24 Julio 2014 

A aquestes alçades ja podem definir  Rajoy com a un polític que basa la seva política en la mentida. L’exemple més clar el tenim en el rescat bancari. Des del primer moment el President del Govern i els seus ministres van descartar la paraula rescat. Per a ells es tractava d’un préstec “en molt bones condicions”, Rajoy va arribar a dir que les condicions les havia posat ell, i de cap manera es tractava d’un rescat del país, en tot cas va manifestar que seria el propi sector financer i no l’Estat qui retornaria el suposat “crèdit”, rescat per a la majoria de l’opinió publicada.

Avui no hi ha dubte de la mentida de Rajoy, la realitat ho deixa de forma prou palesa en xifres del propi Banc d’Espanya.

Fins el moment la quantitat de diner públic invertit en les entitats rescatades, només en forma de capital és de 61.495 milions d’euros. Després de la venda de Catalunya Banc, la quantitat recuperada es situa al voltant de 2.500 milions, és a dir un 4% de la quantitat invertida en el rescat. Fins ara pot considerar-se ja com a quantitat perduda, és a dir irrecuperable i que l’Estat haurà de retornar a Brussel·les, uns 26.000 milions (CatalunyaBanc 12.000, Banc València 5498, Banc Gallego 245 i NCG 8.300). A aquesta quantitat caldria ja afegir uns 13.000 milions de Bankia, per la diferencia entre els 22.424milions invertits pel FROB i la seva valoració actual de 9.492 milions. Es a dir de moment les pèrdues que pagarem la ciutadania, sigui amb els nostres impostos o amb les retallades socials es situen  prop dels 39.000 milions d’euros.

I això no és tot, cal afegir les ajudes que s’han donat als compradors, els Esquemes de Protecció d’Actius( EPA), per a compensar possibles pèrdues, uns 28.000 milions, més el que ens puguin costar els resultats negatius del “banc dolent” (SAREB), on hi ha depositats uns 48.000 milions.

Rajoy va mentir de forma conscient. Mai va pensar que les entitats financeres retornarien la quantitat sinó que les pèrdues les pagaríem els ciutadans. Els grans beneficiaris han estat els grans bancs que han consolidat el seu oligopoli amb el finançament públic. El BBVA, Caixabank i en menor mesura el Banc Sabadell han aprofitat per a guanyar quota de mercat a preu de saldo. Tot això al marge dels regals de prop de 68.000 milions d’euros que l’Estat ha fet a la banca privada mitjançant avals com va ser l’activació de crèdits fiscals.

BBVA compra Catalunya Banc

Només cal veure el darrer cas de la venda de Catalunya Banc al BBVA. El cost que pagarà el BBVA serà de 1187 milions d’euros per una entitat en la que s’han invertit fons públics per valor de 13.600 milions pel seu sanejament.

Amb la compra el BBVA incrementa la seva quota de mercat del 11,9 al 14,2% en el conjunt de l’Estat, mentre que en el cas de Catalunya la incrementa del 12,8 al 24,9. Això el converteix en el principal banc d’Espanya i el segon de Catalunya on juntament amb Caixabank controlen el mercat català.

Ara el BBVA  vol reduir els costos de Catalunya Banc en un 40%, reducció d’oficines i especialment de plantilla, amb un cost que situa en 450 milions, això  sumant els poc més de 1.000 milions de la compra sembla poc cost pels beneficis de quota de mercat, de l’increment de 3,6 milions de clients i els 3.500 milions d’euros en crèdits fiscals per a Catalunya Banc.

Cal dir que la gasiveria de la banca privada és de remarcar. El BBVA ha pagat com hem assenyalat poc més de 1.000 milions, per Catalunya Banc, però és que els seus competidors van fer bona la seva oferta ja que el Santander va oferir només 300 milions i Caixabank 80. I és que són insaciables, volen que els hi regalin!

Una vegada més en tot aquest procés de reestructuració, i per molt que el govern del PP ens vulgui enganyar la Banca oligopòlica guanya i la societat perd.

I tot això sense que ningú demani responsabilitats als causants de les crisis de les caixes d’estalvis. I no val que es processi uns poc que a sobre van aprofitar per a enriquir-se. Com pot ser que,  a gent com els vicepresidents del govern Serra ( PSOE) i Rato (PP), ningú els hi demani responsabilitats per la seva actuació a Catalunya Banc i a Bankia, i continuïn com si res.

Rato-Serra culpables que no paguen

Cal preguntar-se una vegada més perquè tant el PP com el PSOE han obviat una altra sortida al procés de reestructuració financera? Si el cost l’assumirà la societat, perquè no es fa en benefici de la mateixa?

Per que en contra de regalar les caixes nacionalitzades a la banca privada a canvi de res, no s’ha plantejat la creació d’una banca pública forta i potent que competís amb el sector privat. Una banca pública que evitaria l’exclusió financera de sectors socials i territorials, omplint el buit deixat per les caixes. Una banca pública que estimulés la inversió en els sectors productius i en les economies familiars. Una banca pública que fes que la Sareb fos un parc públic d’habitatge de compra o de lloguer social en un país assolat pels desnonaments.

Es evident que la voluntat política de l’actual govern del PP i també per acció u omissió del PSOE, és una altra. Aprofiten la crisi econòmica derivada de la crisi financera per a potenciar i enfortir els poders oligopòlics del sector especulatiu i financer, alhora que per a compensar el cost d’enriquir uns pocs, porten a terme una retallada mai vista en drets socials bàsics per a la majoria de la ciutadania amb la complicitat dels principals aparells mediàtics del país.

Es imprescindible que per part de tots aquells que volen ser alternativa a l’actual estat de coses s’impugni de forma permanent la GRAN MENTIDA que el bipartidisme, i en especial el PP, han creat arran de la crisi i les falses polítiques austericides que ens presenten com a únic remei quan el seu objectiu real  és beneficiar l’ 1% enfront la resta del 99% dels ciutadans que paguem els seus costos.

Els treballadors sempre paguen els "plats trencats"

 

Els sindicalisme al “punt de mira” del PP

Campanya contra l'atac als sindicalistes

nuevatribuna.es | 07 Julio 2014

Des de l’inici de la present legislatura el Govern del PP està portant a terme un atac sistemàtic contra el sindicalisme confederal.

L’atac no és gratuït. Sens dubte el PP recorda com en el temps més àlgid de poder del Govern Aznar i la seva majoria parlamentària, els sindicats el van derrotar amb la Vaga General contra “ El Decretazo”. Aquesta derrota va significar l’inici de la davallada d’Aznar i el PP, i que va continuar amb els moviments contra la guerra d’Iraq i amb els fets de l’11M.

El PP no ha oblidat aquella situació i el paper d’oposició efectuat pels sindicats, quan pràcticament l’oposició política estava desapareguda, i està deixant clar que va aprendre la lliçó.

El PP està obstinat en limitar al mínim la influencia i la capacitat del sindicalisme de classe, en la línia que va marcar Margaret Tatcher. Es tracta de debilitar les principals organitzacions estructurades de l’esquerra social.

El primer objectiu del Govern del PP ha estat finiquitar el sistema de “concertació social” que s’ha construït al llarg dels anys de democràcia i que ha estat assenyalat com una de les principals conquestes positives de l’Espanya democràtica. Durant molts anys la negociació i els acords entre sindicats, empresaris i govern va permetre establir una estructura consensuada pel que fa a les normes laborals i socials, des de la negociació col·lectiva a les reformes dels sistemes de previsió social.

Rajoy i Rosell: govern al servei de la patronal

Ara el Govern del PP ha dinamitat aquest sistema que tant bons resultats ha donat en les relacions laborals. La Reforma Laboral del PP, amb el suport de CiU, ha signat un atac a la línia de flotació del moviment sindical. La liquidació del sistema de negociació col·lectiva existent durant tots aquests anys, la potenciació de la unilateralitat de l’ empresari en les relacions laborals, ha significat un atac en tota regla al que és el principal fonament del sindicalisme. La negociació col·lectiva, en el seu sentit ampli de negociació de les condicions laborals, econòmiques i socials dels treballadors, és sens cap gènere de dubte la raó clau de l’existència del moviment sindical.

El segon objectiu del Govern del PP ha estat l’atac material i mediàtic a les bases dels instruments del sindicalisme, els sindicalistes i especialment els alliberats sindicals. S’ha provocat una reducció dràstica dels alliberats sindicals en els organismes públics, passant per alt els acords anteriorment signats, alhora s’han reduït de forma substancial les subvencions institucionals i les subvencions finalistes, per a fer actuacions socials com són informació a aturats, immigrants, etc. S’ha tractat de reduir el capital econòmic i humà dels sindicats per tal d’afeblir la seva relació amb la societat, tot això acompanyat d'una amplia campanya mediàtica des dels mitjans públics i privats de la dreta.

No hi ha dubte que el Govern del PP ha aprofitat la millor conjuntura pels seus interessos, com ha estat la crisi econòmica. Els moments de crisi econòmica són els pitjors moments per a l’ofensiva sindical. I més en el cas d’una crisi de l’envergadura d’aquesta on l’atur massiu retreu els treballadors de mobilitzar-se per por a les conseqüències de la pèrdua del seus llocs de treball. Alhora l’atur massiu també té repercussions en el sindicalisme organitzat ja que es dona una baixa pel que fa a l’ afiliació i per tant als recursos ingressats pels sindicats en concepte de quota.

Per últim el Govern del PP de forma directa a través de la Llei de Seguretat Ciutadana, i indirecta a través de les actuacions de la fiscalia i determinats jutges està portant a terme una campanya de criminalització contra la base sindical i els treballadors mitjançant els processos amb petició de penes desproporcionades contra treballadors/res que han participat en piquets sindicals en processos de vagues.

Mai com fins ara, i la llei és la mateixa s’havia vist una situació semblant on  hi ha més de  260 persones treballadores processades per participació en “piquets de vaga” i per a les quals el Ministeri Fiscal  demana 125 anys de presó.

Justicia desigual

Aquesta ofensiva antisindical és una més de les actuacions de restricció de drets democràtics duta a terme pel PP en la actual legislatura i que correspon a un moment de forta involució antidemocràtica per part de la dreta política i econòmica aprofitant-se de la crisi. Ofensiva que si no ha anat a més és degut al fet que la funció sindical està recollida en la Constitució.

 

Per aconseguir els seus objectius de retallada de drets social el PP precisa eliminar o reduir la força d’aquells que se li oposen. I els sindicats figuren en primer terme. En tant que força social organitzada el sindicalisme ha estat en primera línia en la lluita per oposar-se als objectius del Govern. Amb lluita i plantejant alternatives a les actuacions del govern. No hi ha dubte que no es poden explicar les múltiples mobilitzacions socials sense tenir en compte el paper dels sindicats, del sindicalisme i dels sindicalistes. Darrera de les diverses “marees”, darrera dels diversos moviments com la ILP de la PAH, sempre ha estat present el sindicalisme confederal. I el Govern ho sap i no perdona.

Els sindicats imprescindibles per la societat

Estem en un moment difícil pel sindicalisme, però dels moments difícils és possible sortir reforçats. El moment pot servir per depurar-se d’aspectes relacionats amb el burocratisme, especialment en el cas de sectors d’algun sindicat massa vinculat a algun partit en el poder en alguna comunitat. No hi ha dubte que la manca de recursos obligarà a ser molt més curosos pel que fa a la utilització dels mateixos. El retorn als orígens, i l’aprofundiment en l’autonomia sindical i en aspectes com el límit de mandats, cap a on està movent-se per exemple CCOO, no hi ha dubte que pot ser la seva garantia de futur.

 

Per que els sindicats han de ser la - peça clau per tal de que quan arribi una possible recuperació aquesta permeti un millor repartiment dels seus beneficis i que faci que no sortim de la crisi amb moltes més diferencies socials i molta més manca de cohesió social.

No hi ha dubte que el sindicalisme confederal continua sent el principal instrument, imprescindible, per a la defensa dels interessos de la classe treballadora, que vulguin o no continua existint. I és una funció dels sectors progressistes de la societat i dels partits que es reivindiquen de l’esquerra no oblidar-ho i defensar a fons la funció d’un sindicalisme que per la seva banda no pot oblidar seguir el camí de la renovació.

Acte sindical contra l'agressió del govern

Billy Bragg: Never cross a PickettLine

LA SOLUCIÓ A LA CRISI DEL BIPARTIDISME NO ES MÉS BIPARTIDISME SINO MÉS DEMOCRÀCIA

Diputats Esquerra Plural demanant Referèndum

nuevatribuna.es | 30 Junio 2014 

Les eleccions europees i l’abdicació del Rei Joan Carles han estat dos fets que han posat novament en evidència la crisi del sistema polític sorgit de la transició. La crisi econòmica ha fet palesa la profunda crisi sistèmica existent a l’estat espanyol. Crisi política, social, territorial i institucional, d’un sistema basat en el bipartidisme de l’alternança del PP i el PSOE, sempre amb l’acompanyament de CiU.

Malgrat això hi ha qui considera, des de sectors del PSOE, que el problema no està en la crisi del sistema bipartidista sinó en la necessitat de reforçar aquest sistema basat en les dos opcions “més responsables”. Així defensen la necessitat de: “ enfortir les majories i la governabilitat i lluitar contra la proliferació de petits grups  que només defensen la seva petita parcel·la territorial o ideològica”.

La crisi del bipartidisme imperfecte imperant

Aquesta responsabilitat la situen fins i tot en la votació del procés successori, fins i tot acusen a grups com  Esquerra Plural de no comportar-se amb la responsabilitat que van tenir en el moment de la transició.

Veus com aquestes semblen no entendre que la crisi és de creixement. Estem en una societat assetjada per la crisi econòmica i que precisa d’un salt endavant. Precisa superar la situació heretada de la transició. L’acord constitucional va ser fruit d’una situació que ara desprès de tres dècades està per sort superada. Avui la transició està superada i la societat és més lliure per a parlar de tot allò que li preocupa i plantejar de forma més clara les seves opcions de futur sense condicionaments derivats de la sortida d’una dictadura. Per això és avui plenament lícit plantejar-se per exemple l’opció republicana, malgrat la possibilitat de ser una opció minoritària.

Hi ha qui sembla incapaç de llegir el resultat de les eleccions europees, on tres forces situades a l’esquerra del PSOE,  i de la seva pràctica socioliberal, com Esquerra Plural, Podemos i Primavera Europea varen aconseguir 3.133.049 vots, és a dir un 20,03%, molt a prop del PSOE que va obtenir 3.596.634 vots, un 23%. Això significa que pot haver-hi qui disputi en un futur amb possibilitats l’hegemonia de l’esquerra a uns socialistes que han abandonat fa temps aquest camp.

Resultats Eleccions Europees

Es evident que el socialisme espanyol avui està sotmès a una profunda crisi d’identitat derivada d’una pràctica allunyada d’un pensament d’esquerres. El socialisme espanyol avui té una identitat clara en la defensa dels drets individuals però ha abandonat la defensa dels drets econòmics i socials. El punt més significatiu, i del que encara no ha fet una autocrítica com a organització va ser la Reforma “exprés” de l’article 135 de la Constitució on va consagrar  una lectura conservadora de l’economia al situar el deute com a prioritari per damunt de les necessitats de la societat.

La situació política avui és molt fluida. En paraules d’Antonio Gramci podríem dir que “ lo vell no acabar de morir i lo nou encara no acaba de néixer”. Avui no hi ha dubte que s’estan donant moviments en profunditat a la societat espanyola, molts i variats i caldrà veure com encaixen.

La solució doncs no està en establir normes que garanteixin ni modernitzin el bipartidisme caduc, sinó que està en superar-lo mitjançant una profundització democràtica en la pràctica política i en les pròpies normes legals que regulen l’acció política.

Es evident que hi ha forces tradicionals de l’esquerra alternativa que tracten de ressituar-se i adaptar-se a la situació actual, amb dificultats i entrebancs. Altrament surten noves formes polítiques alternatives que caldrà analitzar com es situen i consoliden.

Garzón -IU, Iglesias-Podemos

No hi ha dubte que hi ha un model a seguir i que molts reivindiquen com és el de la construcció d’una alternativa a l’estil de la SYRIZA grega, però també pot acabar en una suma de sigles o una disgregació d’elles derivades de sectarismes i/o personalismes.

No hi ha dubte que avui es donen les condicions per a la construcció d’una ALTERNATIVA, a partir de la constitució d’un Front de totes les forces renovadores que vulguin un canvi en profunditat des del punt de vista institucional, d’articulació territorial, de prioritats econòmiques i socials per a sortir d’una crisi provocada pels mateixos poders econòmiques que volen quedar com a guanyadors de la mateixa.

 

De la responsabilitat de tota la gent que busca de forma decidida una alternativa a l’actual conjuntura dependrà que en un proper futur es pugui albirar un canvi que il·lusioni la ciutadania, acabant amb un bipartidisme que ens fa recordar la vella restauració borbònica de lliberals i conservadors.

L’alternativa a l’alternança és imprescindible i per fer-ho cal una força o una aliança de forces que aconsegueixin la necessària hegemonia política i ideològica des de l’ esquerra, amb la qual segons quin sigui el procés de profunditat en la renovació del PSOE aquest podria sumar-se com aliat polític.

Ara caldrà veure si la capacitat i la responsabilitat del món polític de l’esquerra alternativa és capaç de construir l’ alternativa i la il·lusió o  de caure en debats i discussions caïnites de veure qui és la “alternativa real”. Modestament crec que tots estan cridats i no es pot excloure d’entrada a ningú ni de les noves opcions ni de les que han estat resistint des de sempre.

Serà l'hora del CANVI?

 

Bob Dylan: "The times there are changin"

“Ara comença tot”: CONSTRUIR L’ALTERNATIVA

Cartell electoral ICV-EUiA

nuevatribuna.es | 27 Mayo 2014 



Amb aquestes paraules “ara comença tot” resumia l’eurodiputat d’ICV Ernest Urtasun la seva reflexió el dia desprès de les Eleccions Europees.

Es cert, aquestes eleccions han provocat tot un seguit de canvis en profunditat a Europa i a l’Estat espanyol que pot significar un punt i a part dins del món polític.

En l’àmbit europeu podríem destacar com a resultat de les Eleccions al Parlament europeu:  la caiguda en parlamentaris dels tres grups que han controlat la Comissió Europea, las dues dretes hegemòniques, el Partit Popular Europeu i els Liberal-Demòcrates, i els Socialdemòcrates; els partits alternatius dels Verds i l’Esquerra Unitària tindran en conjunt més de 100 parlamentaris; i per últim irrompen amb una forta presència els partits xenòfobs d’ultradreta i euròfobs.

Es evident que la política del austericidi econòmic i social ha castigat als seus impulsors de dretes i l’acceptació i complicitat dels socialdemòcrates.  I aquestes mateixes polítiques han fet allunyar de l’ideal de l’Europa unida  la ciutadania, donant ales a forces radicalment contraries a la UE. Així s’han convertit en principals referents polítics, en països de la importància de França o Gran Bretanya,  la ultra-dreta  del Front Nacional o l’euroescèptica UKIP respectivament. I no han estat casos aïllats,  a la pròpia Alemanya el partit euroescèptic Alternativa per Alemanya ha aconseguit 7 escons al Parlament europeu,  i fins i tot  el Partit Nazi alemany. La excepció, amb un canvi cap a la esquerra anti-austericida, ha estat la victòria de Syriza a Grècia, i en menor mesura les victòries socialdemòcrates a Itàlia o Portugal.

Enfront el retrocés de partits responsables del patiment ciutadà i l’avenç de l’extrema dreta i els anti-europeus, el partidaris del europeisme crític, és a dir d’un altra Europa que tingui com a prioritat els interessos de la ciutadania per davant dels poders econòmics i financers, i que vulguin potenciar la unitat social, econòmica i política, tenen sens dubte molta feina a fer.

El primer que caldria és construir un pol polític fort i alternatiu a l’actualment dominant a la UE. Per aconseguir-ho, i tractar de conquerir primer l’hegemonia social i desprès la política, caldria anar cap a una unificació de tots els que es reivindiquin de l’ecosocialisme i de l’esquerra, és a dir potenciar els plantejaments conjunts dels grups Verd i Esquerra Unitària. Es un plantejament que cal fer-lo de forma meticulosa i coneixent les dificultats que comporta. Però alhora sabent que per exemple, en el cas de Catalunya, la candidatura de ICV-EuiA va rebre el suport dels caps de llista tant dels Verds europeus com de l’Esquerra Unitària, Ska Keller i Alexis Tsipras respectivament. Una alternativa política forta a nivell europeu a les actuals polítiques de la dreta neo-lliberal és necessària, difícil d’aconseguir però sens dubte possible.

Alexis Tsipras demana el vot per la ICV-EUiA

 

Al dir “ara comença tot” en l’àmbit europeu vol dir això. S’ha donat un pas en el Parlament Europeu amb el manteniment dels Verds  i la pujada de l’Esquerra Unitària. Desprès d’aquest  pas, el següent sens dubte ha de ser ajudar  a que en les properes eleccions generals a Grècia, Syriza i Alexis Tsipras,  prenguin el relleu al govern actual de ND i el Pasok. Es important que hi hagi una veu de l’Europa alternativa també al Consell Europeu,  i  aquest ha de ser un objectiu de tota la gent que desitja una Europa diferent que sigui un model en cohesió social i en solidaritat.

Dins l’àmbit de l’Estat espanyol les eleccions europees han comportat  un veritable terratrèmol polític que pot ser la senyal de canvi del model de l’actual esquema de partits hegemònic fins ara a Espanya. La pèrdua de més de 5 milions de vots per part del PP i el PSOE pot ser una senyal de la mort del bipartidisme. Però també aquí, per a la gent d’esquerres i progressista “ara comença tot”. Potser el bipartidisme està ferit de mort, però encara cal construir L’ALTERNATIVA. Podem veure que només entre l’ Esquerra Plural i Podemos sumarien 11 diputats, molt a prop del resultat del PSOE. I no hi ha dubte que la suma moltes vegades significa multiplicació. Caldria que s’aprengués de Syriza que es va constituït com a fruit d’una unitat de grups diversos, i que  va costar realitzar, però que malgrat les dificultats ha estat una història d’èxit, on l’esquerra plural i alternativa s’ha constituït en alternativa real a l’històric bipartidisme i alternança de conservadors i socio-liberals.

Podemos: Pablo Iglesias

 

Perquè si a Grècia ha estat possible a l’Estat espanyol no pot ser-ho?  No hi ha dubte que l’Esquerra Plural ha significat un esforç d’aglutinar diversos partits a l’esquerra de l’opció socio-liberal que representa el PSOE. La coalició electoral entre Izquierda Unida, ICV, Anova, i d’altres grups menors com Baztarre,  és un pas interesant i important. De la mateixa manera la sorprenent aparició de PODEMOS, és una novetat  important que cal tenir en compte, de com una organització que parteix del no res aconsegueix aglutinar un volum important d’electors, que per raons diverses l’han vist com a referència. A part queden organitzacions com Espai Plural o Equo, les quals també han de tenir la oportunitat de participar en un Front Ampli polític i social d’Esquerres i Ecologistes.

Cartell de la Esquerra Plural

 

No hi ha dubte de la importància i la dificultat del repte. Però ningú responsable pot obviar que ara es donen més que mai les condicions per articular i CONSTRUÏR L’ ALTERNATIVA. Una alternativa que vagi més enllà del que ha estat fins ara la simple alternança bipartidista. La situació actual de l’Estat, econòmica, social, territorial i institucional ho precisa. Es hora de construir UNA OPCIÓ PEL CANVI. Avui una gran part dels votants d’aquestes opcions que hem citat, i d’altres que estan instal·lades en l’abstencionisme o en la resignació ho demanen i podrien il·lusionar-se.

Per aconseguir-ho cal no obviar les dificultats. La necessitat de renovació d’alguns, en el cas d’Izquierda Unida, de les seves formes organitzatives i del desig de controlar-ho sempre tot per part d’alguns. Per part d’altres com Podemos, evitant posicions i/o manifestacions dogmàtiques, personalismes i derives pròpies d’esquerranisme infantilista que impedeixin la seva consolidació com a formació política amb futur d’alternativa.

En tot cas és evident que es precisaria, per part de totes les parts que poguessin estar teòricament interessades, un esforç de generositat i de capacitat de diàleg per aconseguir el FRONT AMPLI que la gent d’esquerres del nostre país plurinacional necessita i que fins i tot podria influir en la difícil evolució de sectors, tradicionalment vinculats a la socialdemocràcia, avui orfes de referències. 

Logo de Altra Europa a Itàlia
 

 

Del PCI a SYRIZA, de Berlinguer a Tsipras

Logo PCI

 

nuevatribuna.es | 20Mayo 2014 

A la dècada dels 70 del segle XX, la referència més clara del pensament polític a  l’esquerra del reformisme socialdemòcrata estava en el PCI. El partit hereu del pensament de Gramsci era sens dubte un exemple d’intent de renovació a l’Europa Occidental de plantejaments que signifiquessin una alternativa tant al capitalisme existent com al model del comunisme burocràtic de l’Europa de l’Est.

Sens dubte  l’existència d’una tradició marxista pròpia derivada del pensament gramscià va permetre que durant aquella dècada i especialment sota la direcció d’Enrico Berlinguer es produís un procés de forta renovació política que va permetre que fos el punt de referència per a tota la gent que cercava una alternativa al capitalisme hegemònic a l’Europa Occidental.

En la tradició de Togliatti, Berlinguer considera que el partit ha de fer un paper pedagògic i de mediació pel que fa a l’aspecte polític i social per aconseguir la conscienciació dels sectors socials més amplis

El PCI i Berlinguer adopten una sèrie de plantejaments summament renovadors en el camp dels partits comunistes. Això va representar un exemple de previsió política, per a tractar d’albirar de forma anticipada fenòmens i problemes per tal de  plantejar propostes polítiques per a fer-los front.

 

En primer lloc, el PCI de Berlinguer, reivindica una via pròpia del comunisme italià tot rebutjant la idea de la guia i tutela de Moscou, posició que s’incrementa arran d’episodis com la intervenció soviètica per a esclafar la “Primavera de Praga”. Aquesta posició es complementa de forma coherent amb el rebuig als blocs militars tant de l’OTAN com del Pacte de Varsòvia. A la vegada fan una forta aposta per la construcció d’un europeisme econòmic i polític, que va comportar per exemple la presencia d’una personalitat com Altiero Spinelli com a Comissari Europeu d’Industria, Recerca i Tecnologia.

En segon lloc defensa una via de canvi cap al socialisme dins d’una societat democràtica i plural, la qual cosa comporta la necessitat d’un canvi en base a la consecució d’una majoria social, que s’ha de construir a partir de la conquesta de  la hegemonia cultural, social i política del partit .Aquests plantejaments és deriven de l’anàlisi de la realitat italiana, europea i mundial. Arran de l’experiència del cop d’estat al Xile d’Allende, sorgeix el plantejament del “compromís històric” i de la voluntat d’un canvi de model econòmic i social per la via d’una amplia majoria democràtica. Això comporta alhora obrir la porta en l’intern del partit a sectors de cristians progressistes, la qual cosa era estratègica en un país àmpliament catòlic.

Berlinguer: "La Qüestió moral"

Un tercer aspecte que Berlinguer i el PCI plantegen com un objectiu polític prioritari és la denominada “Qüestió moral”.  En aquest sentit denuncia que “els partits italians havien ocupat, des del govern,  les institucions de l’estat que són del conjunt de la societat.” Berlinguer alerta  de “l’ocupació de les institucions de la seguretat social, empreses públiques, institucions culturals, universitats, la RAI, diaris importants” i planteja la necessitat d’actuar “de manera que la justa ira del ciutadans cap aquestes degeneracions no es converteixi en una aversió al moviment democràtic dels partits”. En certa manera podem veure com es van avançar a un tema prou actual com és el de la “corrupció” i/o “les portes giratòries”.  El plantejament de la necessitat de la moralitat en la política no va ser escoltat per la classe política dominant, amb la deriva que va comportar, primer amb la denominada “Tangentópolis” i desprès amb l’era Berlusconi. La posició del PCI i de Berlinguer era un intent voluntariós de defensa i salvaguarda de les institucions republicanes i de la pròpia societat com a col·lectivitat, és a dir una defensa de la pròpia idea de democràcia.

Per últim podem citar que en el camp econòmic és un precursor de la necessitat d’un canvi cap a un model econòmic de desenvolupament més auster, no en el que en l’actualitat entenem com “austeritat merkeliana” sinó en la necessitat de considerar que hi ha una escassetats de recursos i que caldria trobar un consum amb mesura. Plantejava un tema avui propi del pensament ecologista davant de la llavors denominada “societat de consum”, tot prevenint del malbaratament de recursos i de la necessitat de potenciar els bens públics per damunt del malbaratament individualista.

El PCI i Berlinguer van ser considerats els enemics prioritaris per part dels sectors conservadors italians i internacionals. Fins i tot van haver-hi intents de “cop d’estat”, intromissions dels serveis d’intel·ligència americans, preocupació per part de l’OTAN etc. que es van concretar en els denominats “anys de plom” del terrorisme italià durant la dècada dels 70.

La mort de Berlinguer  l’any 1984 i especialment el col·lapse de la Unió Soviètica va provocar, com al conjunt dels partits d’esquerra, una sensació de debilitat i de recerca d’una nova posició. Europa i el món occidental es van situar sota la hegemonia de les forces conservadores, la resignació de la socialdemocràcia i la residualitat dels partits comunistes van afectar també el PCI que va intentar una camí sense final, amb ruptures i escissions, canviant de nom de forma successiva en el seu camí cap al centre-esquerra, la seva adhesió a la Internacional socialista, i que va acabar en la irrellevància intel·lectual per a l’esquerra de l’actual PD,  dirigit darrerament per dirigents provinents de la democràcia cristiana.

Logo de Syriza

El paper jugat pel PCI de Berlinguer com a referència de l’esquerra més avançada, es pot comparar  al que avui juga la Syriza d’Alexis Tsipras. Ell també representa un fet innovador d’una nova esquerra, sorgida de la unió plural de forces, que fa front, en el país més afectat per la crisi, a les polítiques econòmiques i socials de la dreta econòmica i política europea. La critica a “l’austericidi de la Troika”, a la corrupció, a la defensa crítica de Europa, d’un altra Europa que estigui al servei prioritari de la seva ciutadania, la defensa del pacifisme, la ecologia, d’una altra política migratòria més social i menys policial. Tot això comporta un model alternatiu a la actual hegemonia de la dreta i la resignació social-liberal, que el fa l’enemic prioritari dels sectors conservadors. I alhora el referent en que s’emmirallen tots els sectors polítics que desitgen un canvi. Per que al igual que el PCI en el seu moment té un plantejament polític innovador i una pràctica política coherent amb els seus plantejaments. I com en el cas del PCI, la possibilitat d’una victòria de Syriza i Tsipras sobre el bipartidisme corrupte de ND i Pasok a Grècia, mobilitza als responsables conservadors europeus amb la pròpia Merkel al davant en suport dels partits corruptes, tot per tal d’evitar el triomf d’una alternativa a Grècia que pogués significar un exemple que produís el contagi a d’altres països.

Com a fet anecdòtic cal esmentar que a Itàlia s’ha conformat una llista ciutadana d’esquerres “L’Altra Europa amb Tsipras” encapçalada per Bàrbara Spinelli, filla del Comissari europeu del PCI Altiero Spinelli.

Avui, com als anys 70 del segle passat, sembla que la renovació europea ve del sud.

Italia:"Altra Europa con Tsipras"

 

Europa, és l’hora de construir alternatives

Elecció: Democràcia o TROIKA

 

 nuevatribuna.es | 13 Mayo 2014

El 25 de maig amb les eleccions al Parlament Europeu ens juguem una oportunitat de fer visible que són possibles alternatives a les actuals polítiques de la Unió Europa.

Es l’oportunitat de plantejar propostes que qüestionin els que diuen: “No hi ha cap Alternativa a les polítiques d’Austeritat”. Es el moment de plantejar que hi ha altres opcions diferents de les que defensen les polítiques de l’austerici econòmic, com fan el PPEuropeu o el LliberalsDemòcrates europeus (és a dir els partits europeus on estan adherits el PP o CiU), o dels qui es resignen, com és el cas dels SocialistesEuropeus  (entre ells el PSOE). Es necessari defensar el que és la base del pensament democràtic, l’existència de diferents alternatives. Es per això que avui la alternativa als que defensen l’austerici o als que si resignen, és dir que hi ha d’altres polítiques possibles alternatives. I encara més, que defensant polítiques alternatives el que es fa alhora és defensar la pròpia existència de la Democràcia. L’alternativa passa per plantejar que per sobre dels interessos dels poders econòmics han d’estar els interessos dels ciutadans. Que davant d’una Troika ( Comissió europea, BCE i FMI), que determina el futur de tots i que no ha estat escollida democràticament per ningú, cal defensar un poder a partir de poders escollits pels ciutadans com són el Parlament Europeu o els Parlaments nacionals, i que són qui ha de determinar i controlar les polítiques de la Unió. Es tracta de donar una via política a tots aquells que es manifesten al carrer, especialment en els països del sud europeu.

Cal salvar Europa del populisme, de l’extrema dreta i dels euroescèptics, que es beneficien de les actuals polítiques de la UE, i que tornen a fer ressorgir les velles posicions nacionalistes i xenòfobes basades en principis com “primer els de casa”, sense que sembli que ningú defensi els interessos comuns del conjunts dels ciutadans d’una Unió que hauria de ser la “casa comuna” de tota la seva ciutadania, immigrants inclosos.

Les polítiques actuals  del bipartidisme que mana a la UE ( dreta i social-liberals) per a fer front a la crisi estan frustrant el somni europeu. El vell somni de justícia social, drets i llibertats que té les seves arrels en la Revolució francesa i en les lluites dels treballadors està sent abandonat pels actuals dirigents.

La alternativa de qui no vol acceptar l’actual estat de coses planteja la necessitat de rescatar l’ideal europeu d’un espai europeu que sigui un model de referencia basat en la primacia de la solidaritat, la justícia i la llibertat.

Es evident que la ciutadania europea està allunyada d’un model que veu fracassat i contrari als seus interessos i que és la causa de l’allunyament i del rebuig per part de molta gent. Cal evitar que aquesta situació sigui aprofitada per aquells que voldrien  retornar a una Europa enfrontada pels diferents interessos particulars dels diversos estats. Cal plantejar una proposta que torni a il·lusionar als ciutadans europeus a partir de posar els interessos del conjunt de la ciutadania en el centre de les polítiques de la Unió.

Les eleccions del 25 de maig són una primera oportunitat per a fer aparèixer l’embrió d’una futura alternativa de progrés basada en l’esquerra alternativa i l’ecologisme. Una alternativa que pugui aglutinar un ampli Front polític i social unitari.

Esquerres del Sud d'Europa

 

Per primera vegada veiem una agrupació de forces d’esquerra a diversos països especialment del sud europeu que actuen de forma coordinada, i que fins i tot impulsen plataformes en algun país on els partits d’esquerra alternativa estaven fins ara desapareguts, com és el cas d’Itàlia, on 250 mil ciutadans han donat suport actiu per a presentar  la llista “Altra Europa con Tsipras”. Des de la Syriza grega a forces d’esquerra a França com el “Front de Gauche” o la “IzquierdaPlural” espanyola que agrupa a forces estatals i de diverses nacionalitats com Catalunya o Galicia, tant d’esquerres com ecologistes. Partits que alhora coincideixen amb molts dels plantejaments que fa la Confederació Europea de Sindicats (CES).

Com planteja el candidat ecosocialista d'ICV a eurodiputat, Ernest Urtasun, que figura en la llista d’Esquerra Plural,  l’objectiu ha de ser lluitar per un canvi de color polític a Europa que ajudi a posar fi a les polítiques d’austeritat salvatge. Per això cal agrupar en una nova organització europea una gran part de partits europeus de l’esquerra alternativa i ecosocialista que sigui la base per  a forçar la socialdemocràcia, o una part d’ella,  a abandonar la seva resignació actual, i formar una majoria alternativa a l’ hegemonia conservadora actual.

Potser encara no ha arribat l’hora d’aconseguir-ho,  però si que és el moment d’aixecar aquesta bandera alternativa, especialment quan es parla del centre de les polítiques que afecten tothom, quan es parla d’Europa. I cal aixecar aquesta alternativa a partir de propostes concretes com per exemple:

Propostes alternatives

a)      Plantejar que el Parlament Europeu sigui el centre de la UE, amb plenes facultats d’iniciativa legislativa i augment de la codecisió i el control.

b)      Liquidar la situació actual de domini absolut d’una Troika que no disposa de cap credencial democràtica.

c)      Impulsar un procés constituent a Europa, a partir de l’elaboració d’un nou Tractat per a una Europa més social, ecològica, federal i democràtica, amb participació ciutadana i referèndum a escala europea. 

d)     Liquidar les polítiques d’austeritat i les retallades.

e)      Establir com a prioritat la creació d’ocupació. Impulsar un Pacte Europeu per l’Ocupació : Pla Europeu d’Inversions d’un 2% del PIB de la UE durant 10 anys per a la recuperació econòmica, economia i infraestructures sostenibles, i eficiència energètica.

f)       Reestructurar, auditar i renegociar el deute. Conferència Europea sobre el deute.

g)      .Unió fiscal europea que desenvolupi una hisenda comuna justa, solidària.

h)      Recuperar el control democràtic de l’economia. Unió bancària, regulació i control públic dels mercats financers i dels sectors estratègics (transport, energia, comunicacions).  

i)        Posar el BCE al servei d’aquests objectius. El BCE ha de ser prestador d’última instancia pels països que ho necessitin, i no sols per als bancs privats que desprès especulen. Crear eurobons.

Aquesta necessitat de canvi i alternativa, que vagi més enllà de simples alternances, és avui una necessitat a Europa i dins dels diversos països de la UE, si volem que torni a ser un espai de pau i un exemple internacional pel que fa a la cohesió social i la solidaritat interna i externa.

Es evident que cal encara molt treball per aconseguir aquesta nova alternativa. Cal que dins de l’espai verd ecologista hi hagi una clarificació en la seva vessant social, és a dir en la necessitat d’una definició clarament ecosocialista i no exclusivament ecologista. També cal una amplia reflexió en el camp de l’esquerra alternativa sobre la necessitat de renovar discursos i formes organitzatives, en la línia establerta per Syriza, per a passar d’una posició de negació i oposició a una nova posició propositiva d’alternatives. Es a dir avançar en el que ha començat a ser visible arran d’aquesta campanya electoral al Parlament Europeu.

Un altra Europa es posible
 

                                          "Grandola Vila Morena"