Del PCI a SYRIZA, de Berlinguer a Tsipras

Logo PCI

 

nuevatribuna.es | 20Mayo 2014 

A la dècada dels 70 del segle XX, la referència més clara del pensament polític a  l’esquerra del reformisme socialdemòcrata estava en el PCI. El partit hereu del pensament de Gramsci era sens dubte un exemple d’intent de renovació a l’Europa Occidental de plantejaments que signifiquessin una alternativa tant al capitalisme existent com al model del comunisme burocràtic de l’Europa de l’Est.

Sens dubte  l’existència d’una tradició marxista pròpia derivada del pensament gramscià va permetre que durant aquella dècada i especialment sota la direcció d’Enrico Berlinguer es produís un procés de forta renovació política que va permetre que fos el punt de referència per a tota la gent que cercava una alternativa al capitalisme hegemònic a l’Europa Occidental.

En la tradició de Togliatti, Berlinguer considera que el partit ha de fer un paper pedagògic i de mediació pel que fa a l’aspecte polític i social per aconseguir la conscienciació dels sectors socials més amplis

El PCI i Berlinguer adopten una sèrie de plantejaments summament renovadors en el camp dels partits comunistes. Això va representar un exemple de previsió política, per a tractar d’albirar de forma anticipada fenòmens i problemes per tal de  plantejar propostes polítiques per a fer-los front.

 

En primer lloc, el PCI de Berlinguer, reivindica una via pròpia del comunisme italià tot rebutjant la idea de la guia i tutela de Moscou, posició que s’incrementa arran d’episodis com la intervenció soviètica per a esclafar la “Primavera de Praga”. Aquesta posició es complementa de forma coherent amb el rebuig als blocs militars tant de l’OTAN com del Pacte de Varsòvia. A la vegada fan una forta aposta per la construcció d’un europeisme econòmic i polític, que va comportar per exemple la presencia d’una personalitat com Altiero Spinelli com a Comissari Europeu d’Industria, Recerca i Tecnologia.

En segon lloc defensa una via de canvi cap al socialisme dins d’una societat democràtica i plural, la qual cosa comporta la necessitat d’un canvi en base a la consecució d’una majoria social, que s’ha de construir a partir de la conquesta de  la hegemonia cultural, social i política del partit .Aquests plantejaments és deriven de l’anàlisi de la realitat italiana, europea i mundial. Arran de l’experiència del cop d’estat al Xile d’Allende, sorgeix el plantejament del “compromís històric” i de la voluntat d’un canvi de model econòmic i social per la via d’una amplia majoria democràtica. Això comporta alhora obrir la porta en l’intern del partit a sectors de cristians progressistes, la qual cosa era estratègica en un país àmpliament catòlic.

Berlinguer: "La Qüestió moral"

Un tercer aspecte que Berlinguer i el PCI plantegen com un objectiu polític prioritari és la denominada “Qüestió moral”.  En aquest sentit denuncia que “els partits italians havien ocupat, des del govern,  les institucions de l’estat que són del conjunt de la societat.” Berlinguer alerta  de “l’ocupació de les institucions de la seguretat social, empreses públiques, institucions culturals, universitats, la RAI, diaris importants” i planteja la necessitat d’actuar “de manera que la justa ira del ciutadans cap aquestes degeneracions no es converteixi en una aversió al moviment democràtic dels partits”. En certa manera podem veure com es van avançar a un tema prou actual com és el de la “corrupció” i/o “les portes giratòries”.  El plantejament de la necessitat de la moralitat en la política no va ser escoltat per la classe política dominant, amb la deriva que va comportar, primer amb la denominada “Tangentópolis” i desprès amb l’era Berlusconi. La posició del PCI i de Berlinguer era un intent voluntariós de defensa i salvaguarda de les institucions republicanes i de la pròpia societat com a col·lectivitat, és a dir una defensa de la pròpia idea de democràcia.

Per últim podem citar que en el camp econòmic és un precursor de la necessitat d’un canvi cap a un model econòmic de desenvolupament més auster, no en el que en l’actualitat entenem com “austeritat merkeliana” sinó en la necessitat de considerar que hi ha una escassetats de recursos i que caldria trobar un consum amb mesura. Plantejava un tema avui propi del pensament ecologista davant de la llavors denominada “societat de consum”, tot prevenint del malbaratament de recursos i de la necessitat de potenciar els bens públics per damunt del malbaratament individualista.

El PCI i Berlinguer van ser considerats els enemics prioritaris per part dels sectors conservadors italians i internacionals. Fins i tot van haver-hi intents de “cop d’estat”, intromissions dels serveis d’intel·ligència americans, preocupació per part de l’OTAN etc. que es van concretar en els denominats “anys de plom” del terrorisme italià durant la dècada dels 70.

La mort de Berlinguer  l’any 1984 i especialment el col·lapse de la Unió Soviètica va provocar, com al conjunt dels partits d’esquerra, una sensació de debilitat i de recerca d’una nova posició. Europa i el món occidental es van situar sota la hegemonia de les forces conservadores, la resignació de la socialdemocràcia i la residualitat dels partits comunistes van afectar també el PCI que va intentar una camí sense final, amb ruptures i escissions, canviant de nom de forma successiva en el seu camí cap al centre-esquerra, la seva adhesió a la Internacional socialista, i que va acabar en la irrellevància intel·lectual per a l’esquerra de l’actual PD,  dirigit darrerament per dirigents provinents de la democràcia cristiana.

Logo de Syriza

El paper jugat pel PCI de Berlinguer com a referència de l’esquerra més avançada, es pot comparar  al que avui juga la Syriza d’Alexis Tsipras. Ell també representa un fet innovador d’una nova esquerra, sorgida de la unió plural de forces, que fa front, en el país més afectat per la crisi, a les polítiques econòmiques i socials de la dreta econòmica i política europea. La critica a “l’austericidi de la Troika”, a la corrupció, a la defensa crítica de Europa, d’un altra Europa que estigui al servei prioritari de la seva ciutadania, la defensa del pacifisme, la ecologia, d’una altra política migratòria més social i menys policial. Tot això comporta un model alternatiu a la actual hegemonia de la dreta i la resignació social-liberal, que el fa l’enemic prioritari dels sectors conservadors. I alhora el referent en que s’emmirallen tots els sectors polítics que desitgen un canvi. Per que al igual que el PCI en el seu moment té un plantejament polític innovador i una pràctica política coherent amb els seus plantejaments. I com en el cas del PCI, la possibilitat d’una victòria de Syriza i Tsipras sobre el bipartidisme corrupte de ND i Pasok a Grècia, mobilitza als responsables conservadors europeus amb la pròpia Merkel al davant en suport dels partits corruptes, tot per tal d’evitar el triomf d’una alternativa a Grècia que pogués significar un exemple que produís el contagi a d’altres països.

Com a fet anecdòtic cal esmentar que a Itàlia s’ha conformat una llista ciutadana d’esquerres “L’Altra Europa amb Tsipras” encapçalada per Bàrbara Spinelli, filla del Comissari europeu del PCI Altiero Spinelli.

Avui, com als anys 70 del segle passat, sembla que la renovació europea ve del sud.

Italia:"Altra Europa con Tsipras"