LA RESSACA DEL “PROCÈS”

Ara toca despertar del somni

 ClubCortum/ 8 de setembre de 2021

nuevatribuna/ 11 de septiembre de 2021

No hi ha dubte que el denominat “procés” està en caiguda lliure. El que ho fa més evident és el canvi en el paisatge urbà amb la desaparició del 90% de la simbologia independentista de les façanes i els carres. Això encara és més evident en els edificis públics del Govern de la Generalitat, dels balcons i finestres de tots els edificis dels departaments governamentals han desapareguts els llaços grocs i d’altres elements que, de forma antidemocràtica, pretenien patrimonialitzar per a un sector els edificis públics.

L’onada independentista dirigida i impulsada des de les institucions de la Generalitat i els seus mitjans públics o subvencionats ha iniciat un declivi imparable. Sí, la utopia que els hi havien promès no era possible !!

El panorama social de Catalunya no ha recuperat la normalitat, malgrat les aparences. El trencament social produït pel procés continua dins de la ciutadania de Catalunya. Els independentistes avui, en la seva gran majoria, estan frustrats, confosos i amb un sentiment de derrota, incomprensió, pessimisme i tristor envers la situació actual. No s’expliquen que ha passat des de les promeses que els feien d’una independència a tocar dels dits fins la situació actual. Els dirigents independentistes de tots colors no han donat cap explicació, només paraules vagues i promeses no creïbles. Cap ha donat una explicació al fracàs d’un aventurisme que no podia portar enlloc. Cap explicació d’un engany col·lectiu per part dels seus responsables. Cap explicació de les raons d’una ficció en la que va creure una part del país. Tampoc cap explicació de les conseqüències negatives que per a la societat catalana ha tingut aquesta “aventura” en termes de degradació de la convivència, de regressió en l’autogovern i en la cultura democràtica. Per no parlar de les conseqüències econòmiques, de deteriorament dels serveis públics i de tot un temps de mal govern per a no dir de desgovern.

Per part de la ciutadania no independentista, al marge d’una sensació d’alliberament, continua mantenint-se una malfiança envers els actuals governants de Catalunya que només els hi han provocat durant un llarg període de temps sentiments de por i de  discriminació al pretendre situar-los fora d’una suposada “catalanitat”. Malauradament  això farà que continuï durant un bon període temps una certa indiferència quan no allunyament, en major o menor grau, respecte a les institucions d’autogovern i dels símbols que van ser de tots.

A Catalunya s’ha trencat el somni d’una societat unida. En aquests moments no hi ha el sentiment de “un sol poble” ni de “les lluites compartides” viscut durant la lluita per la transició democràtica a Catalunya dirigida i impulsada sota la direcció de l’esquerra i la hegemonia del PSUC i l’Assemblea de Catalunya. Els polítics independentistes, tots ells, han impulsat el fraccionament social entre els “catalans de debò” és a dir els independentistes i la resta, exclosos del “paradís independentista”, i fins i tot anomenats despectivament de vegades com a “colons”, hereus molts d’ells d’una immigració que tant va lluitar per la recuperació de la democràcia, la cultura i la llengua catalana i l’autogovern de Catalunya. Desprès de tots aquells afanys ara han estat insultats quan no injuriats per aquells que sense cap raó ni vergonya han volgut  apropiar-se  del dret a decidir qui era o no català.

El “procés” per sort està moribund però ha deixat profundes fractures a la societat catalana. I aquesta situació té uns responsables que ara intenten passar pàgina sense afrontar la responsabilitat envers tota una població, una part de la qual se’ls ha cregut i està ara desconcertada o confosa mentre una altra part que ha estat ofesa i discriminada precisa d’una reparació.

I això precisaria d’una catarsi per a intentar superar-ho. Caldria que els responsables d’aquest període negatiu pel conjunt de la societat catalana fossin capaços de fer una autocrítica i donar una explicació tant als que els van seguir en el “miratge” de la independència com els que es van sentir agreujats. Seria precisa i necessària aquesta explicació però sembla que serà impossible.

Avui el trencament dins del mon independentista és múltiple, la divisió entre els diferents corrents es fa evident no sols entre partits sinó dins del partits. I això els impedeix fer el necessari “mea culpa” i acceptar els errors comesos. Acceptar i dir al conjunt de la societat catalana que avui per avui  ni a nivell de Catalunya, ni d’Espanya ni en el marc europeu la independència és possible. A Catalunya el procés ha comportat divisió social interna que no ha fet més que afeblir el sentiment de pertinença de bona part de la societat catalana. En l’àmbit de l’Estat s’ha demostrat la incapacitat de confrontar amb èxit l’enfrontament institucional. En l’àmbit de la Unió Europea s’ha demostrat que no hi havia cap suport a la independència ni cap possible reconeixement per part de cap estat membre. La Unió Europea no creu que el dret d’autodeterminació es pugui aplicar en els seus Estats membres ja que no hi han colònies en el seu interior i existeixen legalitats democràtiques per a resoldre les diferències.

La divisió del moviment independentista l’hi impedeix explicar la seva errada estratègica als seus seguidors per por a perdre el seu suport electoral. Uns fan veure que tot està normalitzat i dibuixen vies de diàleg amb el Govern central. Altres pretenen fer veure que ells segueixen igual però sense cap proposta antagònica per por a perdre els seus llocs a l’aparell del govern de Catalunya. Però malgrat el que puguin dir la realitat és molt clara: ha estat una aventura amb greus costos. La pròpia marxa de la família de Puigdemont cap a Brussel·les  denota  que l’aventura s’ha acabat. I ara cadascú tracta de ressituar-se sense que es vegi massa el seu canvi de posició. Potser és que aquest és el camí més realista i possible però no és el més ètic. Els presos són al carrer indultats però molts dels qui els van creure hauran  d’afrontar multes o altres efectes per fer-los cas. I tot sense cap explicació i sense cap remordiment.

Potser el pas del temps serà el millor camí per acabar amb una falsa il·lusió que es va inculcar i va aconseguir enganyar molta gent que els va secundar.

Per que el que ha passat amb l’anomenat “procés” ha estat molt greu i potser només el pas del temps aconseguirà superar-ho. Recordem que el 6 i 7 de setembre del 2017 el Parlament de Catalunya va vulnerar la legalitat democràtica aprovant unes lleis il·legals. Que l’1 d’Octubre es va realitzar un fals Referèndum d’independència  sense les mínimes garanties ni legals ni democràtiques. Que desprès es va aprovar pel Parlament una Declaració d’Independència que va durar 8 segons. Que posteriorment uns polítics van ser empresonats pels seus actes il·legals i no com s´ha volgut vendre per les seves idees. Un President de la Generalitat va fugir, no es va exiliar, per a no fer front a les seves responsabilitats en tot aquests fets. Hem hagut de suportar que es volgués confrontar el suposat valor insubstituïble del vot, de qualsevol forma de vot, com a fórmula suprema de legitimitat enfront al valor del respecte a la legalitat democràtica.

Durant quasi una dècada a Catalunya s’ha viscut en una falsa realitat on s’han posat l’exaltació dels sentiments d’alguns a la raó i la realitat de la societat catalana diversa i plural. I ara quan durant massa temps s’ha enganyat a massa gent és difícil afrontar de cop la dura realitat d’un mon que no és com alguns han volgut creure i on molts d’altres han patit. Per a alguns potser difícil de mirar-se en el mirall sense enrojolar-se de vergonya.

Ara estem en temps de ressaca desprès d’un temporal o desprès d’una borratxera. Lluny encara de la normalitat que tardarà i potser precisarem dècades o el pas d’alguna generació per aconseguir una regeneració del teixit social de la ciutadania catalana.

Avui però, per sort, el “procés” comença a ser temps passat.

EL VERITABLE PAPER D'OCCIDENT A L’AFGANISTAN

 

ClubCortum/ 19 de agosto 2021

nuevatribuna/ 20 de agosto de 2021

L'anunci de la retirada definitiva dels EEUA de l'Afganistan ha provocat una guerra llampec dels talibans i La caiguda com un castell de cartes d'un Govern pro-occidental que ha demostrat ser un govern “titella” incapaç de resistir sense el suport militar d'Occident.

Tot això porta a que ens preguntem: De què ha servit la presència durant vint anys dels nord-americans i l'OTAN a l'Afganistan? Quin ha estat el seu objectiu?. La presència occidental d'aquests vint anys al país només ha servit per a mantenir un sistema de govern corrupte incapaç de tenir un projecte de país ni de conformar un model d'Estat.

Biden ho ha deixat  clar “l'objectiu de la presència aliada a l'Afganistan mai ha estat construir un estat democràtic ni estructurat al país, sinó impedir que fos una base per a atacs terroristes”. En efecte mai hi ha hagut un interès per construir un estat central democràtic, per això la influència del govern afganès amb Karzai primer i després amb Ghani no ha arribat més enllà de Kabul. L'exèrcit, la policia i la màquina burocràtica no han servit més que per a un desenvolupament burocràtic de corrupció plena que ha estat compartit amb els senyors de la guerra pertanyents a les minories uzbekes, tadjiks i hazares que controlaven una part del país. Mentre en la majoritària població paixtu tenia la seva base el poder de les guerrilles talibans.

Ni 20 anys de presència militar occidental ni els dos bilions de dòlars gastats han comportat canvis a l'Afganistan ja que no ha existit mai una voluntat real de construir un estat democràtic ni per part dels governants afganesos ni dels occidentals.

Ara els mitjans de comunicació no paren d'explicar que l'Afganistan és un país que ha derrotat  tres imperis, el britànic, el soviètic i el nord-americà i es llancen a malbaratar llàgrimes de cocodril sobre el paorós futur al que s'enfronten les dones a l'Afganistan.

Tots aquests mitjans semblen desconèixer que va haver-hi una etapa històrica en la qual va haver-hi una possibilitat d'establir un estat mínimament modern a l'Afganistan en el qual les dones van gaudir d'una major plenitud de drets i que va ser destruït per l'interès conjunt dels “senyors de la guerra”, els religiosos integristes, la insurrecció islamista, les forces d'islamistes internacionals com Bin Laden i la col·laboració fonamental d'occident.

Des de 1964 amb la instauració de la Monarquia Constitucional,  posteriorment en 1973 amb la declaració de la República per Mohammed Daud i en 1978 amb la proclamació de la República Democràtica de l'Afganistan (RDA) d'inspiració comunista fins a la seva desaparició a la fi dels 80, es donen els anys on va existir un intent de construcció primer d'un estat i després d'un estat laic el més semblant possible a un estat modern i que coincideix amb els millors anys pel que fa als drets de les dones (tal com vaig explicar en l'article “Afganistan des de la perspectiva dels drets de les dones” http://manelgarciabiel.blogspot.com/2020/09/afganistan-vist-des-dels-drets-de-les.html )

Ara tothom sembla compadir-se de la situació de les dones, però en aquests vint anys d'intervenció occidental la situació de la dona no ha millorat al país amb l'excepció com a màxim de determinats sectors de la població a Kabul, els més vinculats a l'elit governamental o a les forces d'intervenció. En la resta del país no hi ha hagut canvis per a les dones, la qual cosa no ha d'estranyar-nos si tenim en compte la situació en altres països aliats dels nord-americans com Aràbia Saudita o el Pakistan, tots dos amb magnífiques relacions amb mujahidins o talibans, tots dos aliats dels EUA, i que  ja han mostrat la seva satisfacció davant la instauració del nou Emirat Islàmic.

Hem de recordar que, amb la finalitat de desgastar  la Unió Soviètica, Estats Units va secundar i finançar econòmica i militarment als opositors al règim laic de Kabul, especialment als anomenats pel President Reagan “Freedom fighters” entre els quals es trobava Bin Laden i els sectors més caciquils, reaccionaris i tribals de l'Afganistan.

Des de la caiguda del règim pro-soviètic, a principis dels noranta, Occident no es preocupa per la situació del país, ni fins i tot quan els talibans prenen el poder en 1996. Només després de l'atemptat a les Torres Gemelas del 11S, ja en el 2001, és quan els Estats Units i Gran Bretanya i després la resta de les anomenades forces aliades intervenen com a resposta a l'atac d'Al-Qaeda i del qual també responsabilitzen al govern talibà que els donava refugi. Fins llavors poc interès havien tingut per la situació de la població una vegada aconseguit l'objectiu d'afeblir  la Unió Soviètica.

La intervenció occidental desallotja els talibans i dóna suport a una coalició dels diversos grups afganesos contraris als talibans, bàsicament senyors de la guerra de les diverses minories no paixtus. D'aquí sorgeix el govern de Karzai i els subsegüents la senyal d'identitat dels quals és la corrupció generalitzada en la seva gestió.

Del que no ens informen en els mitjans de comunicació és que en aquests anys d'intervenció occidental i malgrat els milions de dòlars gastats, la corrupció ha provocat que pràcticament la meitat de la població continuï en un nivell de pobresa extrema, i com a conseqüència es doni una gran mortalitat infantil i una esperança de vida de les pitjors de tot el planeta. Així mateix la guerra que porta dues dècades en curs ha provocat milions de refugiats, que probablement ara s'incrementaran.

Així mateix el poder dels “senyors de la guerra” i els seus governs a Kabul han provocat a més de la immensa corrupció, de la qual hem parlat, que l'Afganistan s'hagi convertit en el principal productor d'opi del món, per sobre del 80%, quan abans d'aquesta etapa de guerres ininterrompudes aquest cultiu estava pràcticament eradicat en anys anteriors a 1987.

Però als mitjans de comunicació no els ve de gust parlar de tots aquests antecedents. És més vendible ara llançar sospites i teories de distracció sobre els contactes de Rússia i la Xina amb els talibans. Quan aquests contactes es limiten a obtenir dels talibans el compromís de no intervenir en altres països de la zona que són d'interès estratègic per a russos i xinesos. I com si el 20 març del 2020 no s'hagués signat un acord a Doha, entre els talibans i els Estats Units, pel qual s'establia el compromís dels nord-americans de retirar totes les tropes estrangeres al maig del 2021 i segellant amb això el final cantat del Govern “titella” i corrupte. I hem de tenir en compte que la menor corrupció dels talibans, malgrat el seu rigorisme intransigent, és un element valorat per molts afganesos.

I si us plau a Occident s'hauria de tenir una mica de vergonya i no atrevir-se a parlar en nom de les dones i nens de l'Afganistan que mai han estat prioritaris en aquests 20 anys més enllà de la propaganda.

TREBALLADORES DE LA LLAR I BUROCRÀCIA

 

Contra la disciminació!!!

ClubCortum/ 4 d'agost de 2021

nuevatribuna/ 6 de agosto de 2021

El sector de les Treballadores de la Llar abasta aproximadament a més de 700.000 persones a Espanya. És un sector feminitzat, amb més d'un 95% de treballadores, en gran part de població migrant, més del 45%, i un terç de les quals treballen sense contracte a l'economia submergida i il·legal. Cal dir que el nivell d'estudis del col·lectiu és divers però és majoritàriament d'estudis bàsics si bé amb un suficient coneixement de l'idioma, com a mínim del castellà.

No va ser fins  l'any 2012 que es va fer un primer pas en la regularització del treball a la llar. A partir d'enguany es va establir un Sistema per a les treballadores, un Sistema Especial de Seguretat per a Empleats de la Llar, fora del Sistema General i amb forts dèficits, entre ells la falta d'un sistema de protecció per a la desocupació com estableixen les normes de l’OIT.

Però la falta dels drets complets com a persones treballadores no és l'únic problema. També els tràmits burocràtics són diferents i més complexos que els que són propis d'un treballador assalariat normal.

Ens centrarem en un exemple que he tingut ocasió de viure directament en relació amb els tràmits per a la baixa laboral.

Normalment per a un assalariat el tràmit de la baixa laboral és bastant simple, es tracta d'enviar la baixa laboral, les seves continuacions i la seva alta a l'empresa on treballa la qual el tramita a la Seguretat Social.

En el cas de les Treballadores de la Llar el tràmit és diferent. En el cas que jo he pogut seguir directament es tractava d'una empleada de la llar que treballava en vuit cases, és a dir amb vuit empresaris diferents. En donar-li la baixa des de la sanitat pública se li donen vuit exemplars que ella ha de fer arribar als diversos empresaris, els quals han d'emplenar unes dades i posteriorment la treballadora ha de fer arribar a la Seguretat Social, el mateix tràmit ha d'efectuar amb els “comunicats de continuïtat” i finalment amb l'alta.

Així mateix la treballadora ha de presentar impresos del “Certificat de l'Ocupador per a la sol·licitud de prestació de la Seguretat Social” complimentats pels ocupadors, en el cas que ens ocupa vuit certificats. Així mateix emplenar i presentar l'imprès de “Pagament directe per Incapacitat voluntària”. Cal dir que si com és el cas que comentem els ocupadors han optat perquè les contingències les cobreixi la pròpia Seguretat Social o una Mútua Privada, els impresos són diferents.

Fins aquí tot el procés dels impresos a presentar, arribem ara al procés de presentació. Fins l'aparició del Covid la presentació era senzilla, sol·licitud de cita prèvia a la Seguretat Social en el seu cas, o a la Mútua en els que correspongui i anar a presentar periòdicament els diversos parts i impresos. El tràmit era simple comportava temps però era simple.

Arran del Covid el sistema va canviar, en principi per a bé. Es van suspendre les cites prèvies presencials, sanitat tramitava directament els comunicats a la Seguretat Social i a les Mútues i aquestes liquidaven sense més els pagaments per invalidesa, en el cas que ens ocupa una baixa de llarga durada.

Amb la finalització de l'Estat d'Alarma les coses han tornat a canviar. Els tràmits tornen a ser els d'abans però amb una modificació: “No es donen cites prèvies” tots els tràmits han de fer-se telemàticament, malgrat és reconegut que sanitat contínua enviant directament els comunicats a la Seguretat Social o en el seu cas a les Mútues. Cal dir en detriment de la Seguretat Social pública que les Mútues sí que donen cita prèvia, és només l'organisme públic el que no dóna cites prèvies.

El tràmit telemàtic és complex en primer lloc perquè se'ls requereix que tinguin “Certificat Digital”. Amb això hem de dir que la situació es converteix en bastant complexa per a una persona de les característiques d'una empleada de la llar, d'origen estranger, d'edat madura i que en el cas que ens ocupa havia de tramitar més de 25 impresos. Personalment haig de dir que el tràmit era molt més complex que tramitar l'impost de l'IRPF.

Finalment la solució va ser clara, acudir als serveis per a Treballadores de la Llar de CCOO que van gestionar una cita amb la Seguretat Social per a resoldre el tema tant del Pin digital com del tràmit de la baixa. Una més de les funcions que realitza el sindicat per als sectors més desprotegits.

No hi ha dubte que les lleis són importants i que comporten tràmits burocràtics, però el que no pot ser és que aquests no estiguin a l'abast del nivell del ciutadà a qui es refereix. En molts casos les lleis queden constretes per uns tràmits allunyats de la capacitat del ciutadà.

Estem en un moment en què  un dels reptes és el de la “digitalització” però aquest repte no pot deixar al marge una part de la ciutadania. No pot ser que els tràmits burocràtics siguin una llosa per als sectors més febles de la societat. I ho hem vist en nombrosos exemples. El semi-fracàs de l'Ingrés Mínim Vital ve en gran part determinat per unes normes complicades i difícils per a una part de la ciutadania que és la més necessitada de la nostra societat. La bretxa digital en els serveis de les entitats bancàries ha provocat protestes de persones de la tercera edat. Aquest tema de la tramitació de les baixes de les treballadores de la llar sembla injust, màximament si tenim en compte que la Seguretat Social rep els comunicats de la Sanitat Pública i disposa de totes les dades de la treballadora i dels seus ocupadors.

Una última anotació relacionada amb el tema, recentment els ocupadors hem rebut un Formulari de Revisió de Dades d'Empleats de la Llar. Entre altres dades se'ns sol·licitava el mòbil i el correu electrònic. Personalment vaig complementar les dades d'una ocupadora octogenària que no posseeix ni mòbil ni correu i per tant li vaig tramitar amb el meu propi. Als pocs dies l'afectada ha rebut un nou requeriment perquè faciliti el seu mòbil i el seu correu electrònic.

BUFF!! BUROCRÀCIA.

El sindicat amb les treballadores de la llar

PODEMOS: UNA VELA SENSE VAIXELL

 

Yolanda Diaz i Ione Belarra

ClubCortum/28 de luliol del 2021

nuevatribuna/ 29 Junio de 2021

Podemos inicia amb dificultats palpables una nova etapa a partir de la decisió de Pablo Iglesias d'allunyar-se del primer pla de la política. Si els canvis de lideratge sempre comporten un període d'incertesa en les organitzacions polítiques en aquest cas la situació es complica encara més quan s'ha tractat d'un lideratge personalista molt acusat.

Podemos va tenir en el seu origen a un reduït col·lectiu de professors universitaris que van utilitzar amb molt d'èxit els mitjans de comunicació audiovisuals i socials per a plantejar una alternativa política al conjunt del sistema polític sobre la base d'un populisme d'esquerres que va significar una novetat en el panorama polític al marge de les tradicionals opcions de dretes o esquerres.

Amb la utilització d'un llenguatge clar i fins i tot simple, i amb l'enunciat de propostes radicals molt atractives, si bé poc definides, van aconseguir en poc temps fer-se un lloc en la política. I, quan van decidir presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu assoliren un èxit apreciable per a un partit recentment creat.

Posteriorment, degut a la seva manca d’estructura organitzativa, van evitar presentar-se a les eleccions municipals si bé van patrocinar diverses propostes municipals a les quals van donar el seu suport però sense presentar-se sota les seves sigles. Així van aconseguir èxits importants mitjançant candidatures plurals de progrés a Madrid, Barcelona, Galícia, Cadis o Saragossa entre d’altres, totes elles molt diverses entre sí però vinculades sota el concepte del “canvi”.

Entre desembre del 2015 i desembre del 2019 es van celebrar a Espanya quatre eleccions generals a les quals va concórrer Podemos, la primera en solitari i les següents conjuntament amb IU. El resultat de les primeres va ser espectacular, va ser un moment d'èxit dels nous partits tant de Podemos com del seu intent d'imitació a la dreta C’s.

En les següents tres eleccions Podemos va experimentar una reculada en cadena fins a situar-se al novembre del 2019 pràcticament en la meitat del percentatge de vots obtingut en les del 2015. Així mateix els seus resultats en les eleccions municipals o autonòmiques d'aquest període va ser si més no discreta per no dir dolenta.

La realitat de la vida política ha anat desgastant la primigènia novetat i atracció de l'electorat cap a noves formacions polítiques. La convulsa vida parlamentària viscuda ha desgastat la imatge virginal de la formació i la seva pràctica parlamentària centrada i personalitzada en la figura del “líder” ha anat perdent atractiu.

Durant tot aquest procés temporal Podemos va perdent l'encant de la novetat. Així mateix comença un procés de depuracions de membres i ruptures del reduït i primigeni nucli dirigent. La seva posició novedosa i els seus ímpetus de “assaltar els cels” i de “els de baix i els de dalt” , de les crítiques a “la casta política” es va transformant en un discurs radical molt semblant al de antics grupuscles de l'esquerra anticapitalista. D'altra banda les seves propostes estan normalment molt lligades a la possibilitat de tenir imminent ressonància mediàtica a través de la figura preeminent de Pablo Iglesias i en molts casos són de curt recorregut i només basades en enunciats amb poc desenvolupament i profunditat d'elaboració.

Malgrat això en aquest curt període de quatre anys temps es produeixen profundes novetats en la política espanyola, la multiplicació de les opcions polítiques, la moció de censura que derroca el govern de la dreta i finalment la constitució d'un govern progressista de coalició entre el PSOE i UnidasPodemos. Amb una certa paradoxa en comprovar que Podem aconsegueix accedir al govern en el moment del seu més baix resultat electoral.

Hem de posar a l'actiu de Podemos que la seva presència va provocar un canvi important en el PSOE. Pedro Sánchez va saber llegir el moment polític i va radicalitzar la seva posició enfront el Govern del PP, la qual cosa va suposar la seva destitució per l'aparell del partit. A partir d'aquí Sánchez aconsegueix el suport de la militància després d'un llarg procés de primàries que guanya clarament enfront de l'aparell del partit. Aparell que no dubta a reformar en profunditat. El PSOE de Sánchez és clarament una resposta a l'aparició de Podemos, que es converteix en un competidor i alhora en un aliat amb el qual comptar.

La participació de Podemos en el govern ha posat de manifest les seves llums i les seves ombres. Els membres del govern afins a la coalició no han brillat especialment amb l'excepció notable de Yolanda Díaz que ha demostrat un alt nivell de preparació i un sentit institucional del càrrec que contrasta enormement amb el de la majoria de la resta dels responsables governamentals de UnidasPodemos. Cal assenyalar que no s’ha d'obviar el fet de la diferent procedència i trajectòria política i social de la ministra de Treball i avui Vicepresidenta del Govern.

Destacats dirigents amb càrrecs en el govern, començant pel mateix Pablo Iglesias, han aparegut més que com a part del govern com l'oposició dins del govern. Amb un missatge que de tant repetir-lo perd la seva efectivitat el de “nosaltres som l'única esquerra del govern. Totes les actuacions positives són fruit de la nostra pressió.” “Sort que estem en el govern, per què si no…”

Aquesta posició essencialista de considerar-se els únics defensors de posicions de progrés en un primer moment pot convèncer a alguna gent, però poc a poc va perdent credibilitat. No hi ha dubte que “el soroll intern dins del govern” ha produït desgastos innecessaris al govern però ha desgastat en major mesura els seus protagonistes especialment el seu cap visible Pablo Iglesias ( per cert tot el contrari del que ha passat amb la figura de Yolanda Díaz poc partidària de “sorolls”).

Les eleccions de la Comunitat de Madrid amb uns resultats més que discrets i la sortida de Pablo Iglesias de la política configuren un canvi profund en el panorama polític especialment difícil referit al futur de Podemos.

Podemos s'ha comportat com una vela sense vaixell que la sostingui que s'ha inflat amb un vent a favor i s'ha mogut a favor del vent, però no tenir el control que comporta l'embarcació des d'on es governa la direcció del velam es provoca que amb la falta de vent la vela caigui en picat.

Ara es presenten en tota la seva evidència les importants mancances de Podemos. És problema del projecte polític basat en l’hiperlideratge i on s'observa una manca important, la falta de projecte ideològic i especialment organitzatiu. Especialment greu és aquesta falta de múscul organitzatiu. Ja deia el clàssic “no hi ha idees sense organització”. I si d'alguna cosa manca Podemos és d'organització, i no és l'únic cas ja que encara més greu ha estat la caiguda i pràctica desaparició de C’s.

Observem diversos aspectes en les mancances organitzatives de Podemos:

a-   La seva falta de militància organitzada. La seva organització és d'inscrits amb nul·la participació ni estructura (els cercles són pràcticament inexistents i en tot cas inoperants). L'assistència als seus actes electorals i organitzatius, principalment en les primeres etapes, era més pròpia de “fans” que de militants. La seva militància no participa en cap procés de debat simplement se la consulta per a ratificar propostes i/o candidatures. No hi ha procés de debat intern propi d'un partit amb militància. És un partit on els militants ni tan sols paguen quota. És a dir la seva organització més que líquida és “gasosa”.

 b-      La seva reduïda presència institucional. La falta d'estructura organitzativa comporta al seu torn la falta d'una presència institucional forta en diversos àmbits on es fa política, des del municipal a l'autonòmic. La seva presència municipal és escassa, per no dir gairebé nul·la exceptuant algunes ciutats. El mateix podem dir de la seva presència autonòmica. En un primer moment encara van obtenir alguna rellevància en autonomies com Galícia o Euskadi però després han desaparegut o han vist molt reduïda la seva representació. A Catalunya han aconseguit resultats discrets inferiors als aconseguits per ICV-EuiA. I a Andalusia la seva ruptura interna no fa presagiar gens de bo. Respecte a Madrid res nou que afegir.

 c-      Tampoc hi ha influència en el món sindical i laboral, i molt escassa en els moviments veïnals o moviments agraris, només tenen especial presència en alguns moviments alternatius, en alguns casos confrontant fins i tot amb les organitzacions sindicals.

 d-     La seva única capacitat política queda en aquests moments pràcticament reduïda a la seva presència en el Congrés i a la seva participació en el Govern.

Fins i tot el seu soci menor dins de la coalició IU té una molt superior estructura territorial com a organització, especialment en comunitats com Andalusia, encara que sigui una ombra del que va ser.

Aquesta falta d'organització és sens dubte la seva principal feblesa perquè no és una cosa fàcil de solucionar i perquè té profundes repercussions sobre la configuració de les seves elaboracions polítiques tant estratègiques com tàctiques. A tot això hem de sumar la feblesa especialment política dels components de l'actual nucli dirigent, en comparació amb el que va ser l'inicial.

Caldrà comprovar la relació que Ione Belarra estableix amb els seus socis de coalició parlamentària i especialment amb la suposada futura cap de llista Yolanda Díaz, així com amb el seu soci majoritari de Govern. Hi ha vegades que el realisme pot confondre's amb el pessimisme. Però com podríem catalogar que en un moment en què les dretes es llancen a un atac contra el Govern pels indults, Ione Belarra es despengi manifestant la necessitat d'un retorn de Puigdemont?

Sembla més necessari que mai que es comenci a construir un espai polític amb claredat ideològica i organitzativa que pugui substituir en un futur per determinar el buit que pot comportar la previsible decadència de l'actual formació  morada.

CATALUNYA , L’HORA DE LA POLÍTICA

 

Pedro Sánchez al Liceu

ClubCortum/ 30 de juny 2021

nuevatribuna/ 2 de julio 2021

Sembla que per fi, desprès d’una dècada perduda s’obre una oportunitat per a iniciar un camí que permeti sortir de l’empantanament a Catalunya. Sembla el moment de posar punt i final al camí, que sabien impossible, transitat per l’independentisme català cap a un objectiu que els seus dirigents sabien que ni econòmica ni política ni socialment era transitable.

La supèrbia i la lluita interna per la hegemonia dins dels independentistes que impedien  posar fi als seus somnis d’una independència impossible en l’actual context europeu i la incapacitat o la nul·la voluntat per part del Govern de l’Estat del PP per a  intentar trobar solucions polítiques a la qüestió catalana enlloc de  deixar-ho tot en mans d’una judicialització que pot sancionar però no pot aportar solucions als problemes polítics. Tot això va portat a un carreró sense sortida, a una situació greu que ha comportat d’una banda una crisi política dins de Catalunya i entre Catalunya i l’Estat i d’altra  banda  una fractura profunda que ha dividit la pròpia societat catalana així com un desprestigi de les institucions d’autogovern de Catalunya.  La recerca de la independència ha comportat una regressió en l’autogovern, la fractura social  ha anat acompanyada d’una regressió en el paper de l’economia catalana i una decadència social i cultural.

Això sí, l’enfrontament ha servit durant una bona colla d’anys als respectius bàndols per mantenir  les seves parròquies electorals, al marge dels costos que  hagi comportat.

Les proclames i actuacions dels independentistes, la resposta únicament repressiva i judicial per part de l’Estat, l’empresonament dels dirigents independentistes responsables de la vulneració de la legalitat, la fugida d’altres dirigents, etc.., ens havien situat durant massa temps en un carreró sense sortida.

Amb el pas dels temps el “soufflé” independentista ha perdut força. Tan de  temps amb manca de govern, sense expectatives de canvi ha modificat fins i tot la fisonomia de Catalunya. Les concentracions dels independentistes tenen menys afluència, les estelades i  llaços escassegen, les disputes entre Junts i ERC han estat continuades i l’acció de govern inexistent, la pèrdua de suport electoral amb  l’augment de l’abstencionisme dins l’independentisme són un símptoma clar del cansament de la part de la ciutadania que els hi donava suport.

 Els dirigents independentistes són avui plenament conscients de la impossibilitat d’assolir els objectius, això no comporta que ho reconeguin públicament davant d’aquell sector de la població que s’ha cregut les propostes impossibles que havien promès. Aquest és el gran problema de l’independentisme, haver enganyat durant massa temps a massa gent, i ara això dificulta la rectificació i precisen d’excuses i temps per anar canviant el seu discurs. Això és encara més difícil davant la permanent pugna per l’hegemonia dins dels partits independentistes que tenen sempre en els llavis el mot de “traïdor o botifler” per al seu competidor. El que està clar és que s’ha posat fi a la via unilateral tantes vegades plantejada  i mai assolida.

Ara la situació ha donat un gir en profunditat. El Govern progressista de Pedro Sánchez intenta sortir del “cul-de-sac” de la situació a Catalunya. I per això ha optat per l’aprovació dels indults als dirigents condemnats per la seva vulneració de la llei. Els indults són una eina legal. L’indult no significa en cap mesura qüestionar la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem sinó que és una actuació de gràcia en l’àmbit de la política. L’actual Govern de l’Estat, al contrari de l’anterior, fa una aposta clara per intentar trobar una via de diàleg en el marc de la legalitat constitucional, això sembla prou clar. El problemes polítics com alguna vegada ha assenyalat fins i tot el Tribunal Constitucional requereixen de solucions polítiques, evidentment dins dels àmbits de la llei.

Tothom és conscient, encara que de vegades no ho sembli, que el que es planteja no comporta ni comportarà cap canvi fora de la Constitució per que no hi ha cap majoria per a fer-ho possible. Això que vol emmascarar la dreta i la ultradreta, que fan de la confrontació i el conflicte amb el Govern de l’Estat la seva estratègia política, ho sap tothom fins i tot els propis partits independentistes. La dreta del PP i C´s, esperonades per VOX, només tenen una posició d’oposició a qualsevol canvi, no tenen cap proposta política per afrontar i donar sortida a la situació de la societat catalana i del conjunt de  l’espanyola. Es a dir cap posició més que mantenir la divisió i el conflicte, per cert el mateix que defensa l’independentisme més radical.

Està prou establert per a qui ho vulgui entendre que el diàleg i la negociació es donarà sempre dins del marc de la legalitat vigent, el hi agradi o no als partits independentistes, i el President del Govern ho ha deixat prou clar. I no hi ha alternativa al diàleg i a la negociació. I això també ho saben els dirigents independentistes que saben per experiència el que comporta desafiar el poder de l’Estat de Dret.

Es el moment de la POLITICA en majúscules, i el govern ha optat per aquesta opció. I la negociació pot comportar canvis legals sempre dins del marc constitucional vigent. Es possible i necessari atendre les necessitats econòmiques i socials de Catalunya. Es possible fins i tot reformar el marc de relacions entre Catalunya i l’Estat, que significa l’Estatut, i que aquests acords a que es pugui arribar, si comporten canvis estatutaris, es puguin sotmetre al referèndum de la ciutadania de Catalunya.

El Govern de l’Estat té clar que estem en un moment de canvis profunds que afectaran no sols a Catalunya sinó al conjunt de l’Estat. Temes com el finançament autonòmic, la fiscalitat, els serveis públics, la transició ecològica i digital, són urgències que s’han de resoldre des del marc de la política. I el diàleg polític i social són les eines que cal utilitzar.

De moment els agents socials estan demostrant la utilitat del diàleg i la negociació. I el futur del país una vegada superada la crisi sanitària i amb la perspectiva d’una forta recuperació econòmica presenta un horitzó favorable per tal d’efectuar els canvis que el conjunt del país precisa. Ara caldrà veure quin paper volen jugar els diferents actors polítics. Si la dreta, deixem al marge la ultradreta, es vol desentendre del futur del país és molt possible que ho pagui en un futur proper.

Es l’hora de la política en el tema de Catalunya, ara caldrà veure si tots els interlocutors estan a l’alçada, el Govern de l’Estat ha fet una forta aposta en aquest sentit. Esperem que això s’estengui també a altres urgències del conjunt de l’Estat. Aquí i ara tothom es retratarà i també es veurà que les demagògies tenen límits.

CCOO: UN “INTEL·LECTUAL COL·LECTIU” DE L'ESQUERRA

Unai Sordo Secretari General de CCOO

ClubCortum/16 de juny 2021

nuevatribuna/ 18 de junio 2021

Estem en una època de deficiències ideològiques. Sembla com si la ideologia política que desprès s’ha d’estructurar en una praxi d'estratègia política, aplicable mitjançant diverses tàctiques, és quelcom  que ara no està de moda. Avui ens estem acostumant al predomini del pur tacticisme en uns partits dominats per petites cúpules decisòries en molts casos amb plantejaments allunyats de les necessitats d’aquells que diuen representar o amb propostes mancades de rigor.

La situació és especialment greu en el camp de l'esquerra alternativa. Cal recordar, com descriu Enric Juliana en el seu llibre “Aquí no hem vingut a estudiar”, que en el PCE clandestí es van donar debats estratègics que van durar més de dos anys, cosa avui dia inimaginable. Desgraciadament l'esquerra alternativa com a tal esquerra és pràcticament inexistent, el seu lloc està ocupat per populismes radicals poc vinculats a la realitat dels qui diuen representar. Dirigits per unes cúpules que recorden el “despotisme il·lustrat” desvinculades orgànicament de la realitat social. I que malgrat  les dretes els acusin de comunistes no tenen res a veure amb el que va ser durant molts temps la praxi dels moviments comunistes als països occidentals. El PCE i el PCI van ser   partits arrelats a les fàbriques, als sindicats, als barris, entre els professionals i els intel·lectuals, en fi en la vida social. De tot allò ara no queda res ni hi ha intenció de fer-ho.

Com deia Gramsci les idees no viuen sense organització. I organització vol dir militància organitzada, debats interns de baix a dalt i de dalt a baix. Amb vinculació de la militància a la realitat social que permeti un coneixement real de les prioritats i la realitat de la gent, i debats a fons de les diverses possibilitats d'abordar la solució dels problemes tot diferenciant allò important d’allò superflu, i prioritzant l'urgent. Tot això avui està absent de la política de l'esquerra alternativa que sembla més preocupada en donar titulars als mitjans de comunicació, mentre l'existència de ciutadania organitzada no sembla ser una de les seves prioritats.

Gramsci definia en el “Princep Modern”  el nou model de partit amb  el concepte “d’intel·lectual col·lectiu”. En l’actual desert  d'intel·lectuals col·lectius destaca una organització que és potser l'únic intel·lectual col·lectiu de l'esquerra organitzada existent avui. Em vull referir a la Confederació Sindical de les CCOO. Amb prop d'un milió de persones afiliades en el conjunt de l'Estat i uns 97.000 delegats i delegades sindicals és l'organització social més estructurada i amb un constant debat en les diverses estructures de l'organització, la qual cosa comporta un flux constant de contrastació de la realitat i una “praxis” adequada.

L'organització de CCOO té una profunda capil·laritat en tots els àmbit laborals i econòmics, tant sectorials com territorials d'Espanya. La qual cosa li dóna una capacitat de coneixement i d’actuació no solament sobre  la realitat laboral, sinó també de la social i econòmica del país.

 Ja des del seu naixement CCOO ha volgut ser una mica més que un sindicat per això es definia com a moviment sociopolític. Quan es van iniciar les crisis del PCE el sindicat va saber evitar les ruptures internes i iniciar un llarg camí cap a l'autonomia plena com a organització de l'esquerra social. Avui CCOO és una organització unitària i plural situada dins de l'àmbit de l'esquerra però amb uns plantejaments i directrius plenament independents d'interferències partidistes.

En l'últim mandat d'Ignacio Fernández Toxo el sindicat va fer tot un procés de repensar-se i actualitzar el seu paper sindical en  la societat, que va finalitzar amb una profunda renovació del sindicat representada pel nou Secretari General Unai Sordo.

El paper del sindicat avui no és només el de la negociació en el sí de les empreses sinó en el conjunt de la vida social on es desenvolupa la vida de les classes treballadores. Només en el tema salarial hi han diversos components al marge de la nòmina, el salari directe, el diferit, el salari social, etc. I això vincula l'actuació i la intervenció del sindicat sobre polítiques de tota mena com poden ser les polítiques públiques econòmiques, socials, de serveis públics, de prestacions socials, impositives i laborals. És a dir el treball i la praxis sindical ja no pot limitar-se al terreny de l'empresa on treballen els treballadors sinó en tots els aspectes de la  seva vida.

El sindicat és una font de documentació de propostes en molts i variats camps perquè ha de donar resposta a tota l'àmplia gamma de la concertació social que com s'ha exposat no pot quedar situada només en l'àmbit laboral. Així CCOO té propostes elaborades molt diverses com poden ser des de  la necessària participació dels treballadors en la gestió de les empreses ( vella màxima de Marcelino Camacho “la democràcia ha d'entrar en les empreses”), o propostes molt fonamentades i rigoroses sobre pensions o reforma laboral, però també per exemple com el seu últim Informe presentat sobre un tema tan actual com “L'habitatge de lloguer a Espanya” amb propostes concretes i elaborades per a garantir el dret a un habitatge adequat, digne i assequible per a la majoria que ja voldrien alguns del partits polítics, incloent-hi els del govern.

El sindicat fa propostes acurades fruit de l'estudi, de l'elaboració i el debat a partir del coneixement de la realitat social, econòmica i laboral existent fruit de la seva àmplia implantació social. Però el sindicat no és només un “intel·lectual col·lectiu” per la seva elaboració teòrica ni pels seus debats interns sinó fonamentalment per la seva “praxi” organitzativa permanent entre l'elaboració teòrica i la seva actuació pràctica en la gestió del conflicte i la concertació en els àmbits concrets i en els generals.

En l’actualitat el sindicat està immers en els seu procés congressuals que està comportant l’actualització de les seves propostes en les seves diverses organitzacions territorials i federatives i en una amplia renovació de les estructures de direcció, a la espera de que culmini en el proper Congrés de la Confederació Sindical.

En aquest sentit podem dir que és un model per al conjunt de l'esquerra i especialment pot servir d'exemple i punt de referència si es vol en algun moment construir un espai real de l'esquerra alternativa avui pràcticament inexistent. Sense un “intel·lectual col·lectiu” en l’esquerra política alternativa no hi ha alternativa política real.

A LA DRETA NO SE LA COMBAT AMB PROCLAMES

 

Ayuso i Monasterio la imatge de la dreta

ClubCortum/ 2 juny 2021

nuevatribuna/ 4 de junio de 2021

Madrid no ha estat la tomba ni del feixisme ni de la dreta. Es possible que ni tan sols s'hagi tractat mai de derrotar cap nou feixisme. Madrid ha estat el triomf d'una dreta altiva i “trumpiana” i la derrota de les esquerres, més d'unes que d’altres.

Hi ha qui des de l'esquerra ha pretès utilitzar el vell conte de “que ve el llop” però la gent no ha sabut veure el perill del llop i ha mirat en altres direccions.

L'esquerra hauria, en el cas de Madrid, d’ haver analitzat la realitat social i econòmica de la Comunitat i pot ser que així comencés a plantejar-se com donar una alternativa a l'hegemonia de la dreta. Per a guanyar una batalla política i ideològica s’ha d'analitzar amb atenció la realitat social que s’ha d'afrontar. No serveixen les receptes dogmàtiques de llibre per molt èpiques que siguin.

En la Comunitat de Madrid, amb llargs anys d'hegemonia de la dreta, es donen algunes realitats que haurien de ser tingudes en compte. Hi ha raons estructurals econòmiques i polítiques i situacions conjunturals que poden fer més comprensible el triomf aclaparador d'una candidata com Isabel Díaz Ayuso.

Diversos analistes han anat donant compte d'una sèrie de realitats que componen Madrid en l'actualitat. A Madrid es reuneix avui dia la capitalitat política i de poder de l'Estat i els seus centres de decisió. Alhora és on es concentra el poder i la jerarquia del sistema econòmic, tant els centres del sector financer com de les grans empreses i de les multinacionals, tots molt atents a estar prop del poder polític del qual depenen moltes de les seves oportunitats de negoci.

Madrid és avui, en gran part fruit de la seva capitalitat, la comunitat més rica de l'estat al que ha d'afegir-se el fet de ser un cert paradís fiscal interior. Tot això ha donat lloc a un fort creixement de població i a un gran desenvolupament del sector de serveis.

La presència dels poders polítics i econòmics ha donat lloc a l'existència d'una forta i àmplia classe mitjana alta (alt funcionariat, directius i classes mitjanes instal·lades) tots ells defensors de les seves formes de vida que podríem descriure com: habitatge als afores, fills que assisteixen a escoles privades (moltes d'elles concertades) i posteriors cursos a l'estranger, amb preferència per l'ús de la sanitat privada i amb un alt poder de consum i d'estalvi. Un sector social disposat a defensar amb ungles i dents la seva situació. Però a més existeix així mateix un altre sector més nombrós encara de classe mitjana que espera incorporar-se a la forma de vida dels seus superiors als que aspira a imitar o a succeir. La major part d'aquests sectors són fidels votants de la dreta madrilenya i beneficiaris de les seves polítiques econòmiques i fiscals.

La política de l'administració del Partit Popular durant molts anys ha comportat una extensió dels serveis privats tant en educació com en sanitat en detriment d'uns serveis públics deficientment finançats la qual cosa redunda en la reducció de la seva demanda social.

El domini de les dretes en la política de Madrid ha comportat aquests canvis en l'estructura social de la Comunitat. Però a aquests canvis estructurals han d'afegir-se els efectes de la situació conjuntural provocada per la pandèmia.

La pandèmia no ha afectat a tots per igual i sens dubte els seus efectes han tingut una major repercussió entre els sectors socials més desfavorits. Malgrat la voluntat del Govern de l'Estat d'establir tota una sèrie d'ajudes que conformessin un “escut social” aquest no ha pogut impedir el creixement de la desigualtat, tot i  reconeixent sens dubte que les actuacions han estat molt més positives respecte al que hauria succeït sota un govern de la dreta.

La paralització d'activitats ha comportat costos socials importants per a amplis sectors ciutadans. La disminució de l'activitat ha perjudicat amb especial força a sectors com els del comerç i l'hostaleria, així com a autònoms i treballadors, especialment els de situació precària o integrats en l'economia submergida. Per a ells la necessitat de finalitzar aquest període especial de crisi sanitària s'albira com a urgent i és quasi una obsessió. Gran part d'aquests sectors de la població estan cansats i atabalats per la situació i disposats a agafar-se al mínim indici de finalització dels tancaments, de possibilitat de canvi en la situació i miratge de normalitat.

És en aquesta situació estructural i conjuntural de la societat madrilenya on es dóna el procés electoral. I no hi ha dubte que la candidata del PP va saber connectar amb les ànsies i necessitat de canvi de bona part de la ciutadania a través d'una campanya basada en emocions i en la qual el retorn a la normalitat es planteja com a objectiu. Una campanya tan desenfadada i optimista com a falsa i tramposa. Amb un discurs pla i desenfadat amb un llenguatge vulgar, fins i tot groller i fal·laç però efectiu, la dreta majoritària ha aconseguit eclipsar la campanya.

Enfront d'això una gran part de l'esquerra ha caigut en el parany portant el debat a una lluita ideològica genèrica i simplista. Una batalla agressiva de combat contra el perill del feixisme que només serveix per a galvanitzar als ja convençuts però que no qualla en la majoria als quals va dirigit el missatge, més preocupats pels seus problemes quotidians reals i les seves necessitats més bàsiques. En definitiva la derrota electoral és en gran part fruit de no combatre les emocions amb raons.

Només MásMadrid ha portat a terme una campanya més lligada a la realitat de la vida quotidiana dels seus electors. Criticant els dèficits del govern de dretes pel que fa a la seva nefasta actuació en la pandèmia i plantejant propostes alternatives referent a la vida quotidiana dels electors potencialment progressistes. Sense altisonàncies, sense gesticulacions i sense proclames èpiques, però anant a l'arrel dels problemes.

No obstant això el resultat electoral no pot defugir un altre factor que ha jugat en tot aquest entramat de realitats que han envoltat el procés electoral. Ens referim al paper jugat pels mitjans de comunicació, molt especialment els audiovisuals però també els escrits i radiofònics. Madrid reuneix la seu d'una bona part dels mitjans de comunicació i això els converteix en una altra part de la realitat social madrilenya dins dels sectors de decisió del conjunt del país. Una gran part d'aquests mitjans per la seva posició ideològica han estat proclius a la dreta política i les seves informacions han anat dirigides a un suport clar i sense fissures a la Presidenta de la Comunitat a la qual han presentat com l'opositora més ferma al Govern de l'Estat. Però si això era previsible no ho ha estat el fet que d'altres mitjans presumiblement progressistes també han centrat les seves informacions en les ocurrències permanents i en els exabruptes de la Presidenta de la Comunitat, fins i tot fent-ho a base de bromes o ridiculitzacions, però fent d'ella el centre del debat. Haurien de recordar l'asserció de Santiago Carrillo “sempre és bo que parlin d'un encara que sigui malament”.

Fins aquí un recompte, parcial sens dubte, de la situació. I ara una recomanació, seria bo per a l'esquerra analitzar a fons la realitat social canviant a l'hora de fer propostes i dur a terme l'acció política. Però per a això haurien d'incrustar-se en la societat el que fa imprescindible tenir una organització capil·lar sense la qual no serveixen ni dogmes ni proclames.

BIDEN EL CANVI TRANQUIL

 

ClubCortum/19 de maig 2021

nuevatribuna/19 de mayo de 2021

Moltes vegades les aparences enganyen. Així el President Biden sempre ha estat presentat com un veterà polític, moderat i una mica anodí. No obstant això també moltes vegades les realitats contradiuen les aparences. I algú brillant després de veure els seus actes no ho sembla tant o algú anodí pot donar sorpreses.

De Joe Biden molta gent coneixia la seva llarga trajectòria política, la seva personalitat dialogant i la seva moderació personal. Molta gent no va creure que fos un candidat adequat per a confrontar amb Trump i fins i tot la seva edat es veia com a una cosa negativa. No obstant això Biden s'ha confirmat com el millor candidat per a batre  un adversari com Trump. En part perquè és la seva antítesi i la persona adequada per a combatre el clima de confrontació permanent representat per una personalitat populista de la dreta radical com l'extravagant Trump.

Realment Biden és la calma després d'una horrorosa tempestat com la viscuda als Estats Units durant els quatre anys de la presidència de Trump. Així mateix Biden va ser la personalitat no carismàtica que va permetre unificar les diverses tendències del Partit Demòcrata. Biden va ser triat com el mal menor entre els demòcrates. No tenia el carisma ni la brillantor de Bernie Sanders però aquest amb els seus posicionaments no hauria pogut unificar el conjunt dels votants demòcrates molts dels quals el veien com exageradament radical. Des del primer moment de la seva nominació Biden va anar donant proves de la seva manera de fer. En primer lloc triant a Kamala Harris com a candidata a la vicepresidència. Posteriorment apareixent com una alternativa total al candidat dels republicans. Enfront de Trump ningú més diferent que Joe Biden que va aconseguir finalment superar àmpliament a l'egocèntric multimilionari en les eleccions amb major participació de la història del país.

Bona part del món va respirar amb la victòria del demòcrata per fi hi hauria una presidència tranquil·la sense sobresalts. Una presidència que es considerava de trànsit no sols per la personalitat del nou inquilí de la Casa Blanca sinó també per la seva edat avançada.

Però com hem dit a l'inici la història ens reserva moltes sorpreses i no hi ha dubte que en aquests moments Biden és una d'elles. El candidat considerat gris ha llançat un programa de reformes impensable per part de ningú. En primer lloc des del moment mateix de la seva confirmació el President Biden es va llançar a la seva primera batalla contra la situació descontrolada de la pandèmia derivada de la desídia del seu predecessor, un reconegut negacionista. Biden va prometre vacunar a 100 milions de nord-americans en els seus primers cent dies de mandat i ha aconseguit doblar-ho fins a aconseguir 200 milions.

Després del risc sanitari Biden s'ha enfrontat a la necessària reforma econòmica i social de la societat americana amb un ambiciós programa que aconseguiria acabar amb l'herència neoliberal dels temps de Reagan.

Després d'aprovar en un primer moment un Pla de Rescat per a l'economia de 1,9 bilions de dòlars, ara presenta tota una sèrie de reformes destinades a canviar la fisonomia social dels Estats Units. Es tractaria d'allò més semblant al que en el seu moment va representar el “New Deal” del President Rooselvet per a combatre la “Gran Depressió”.

En el seu missatge davant les cambres del Congrés el President Biden presenta dues propostes econòmiques que comportarien mobilitzar bilions de dòlars:

       - Un ambiciós pla d'Infraestructures, de 2,3 bilions de dòlars, dirigit no sols a potenciar la producció industrial sinó també a fer-ho de manera sostenible. Aquest ambiciós pla té l'objectiu de millorar unes infraestructures en moltes casos obsoletes i alhora fer-ho compatible amb la lluita contra el canvi climàtic.

          I tot això per a aconseguir la creació de milions de llocs de treball al país. I buscant que la gran majoria de les noves ocupacions vagin destinades als treballadors més desfavorits, és a dir aquells sectors que fins ara s'han sentit més oblidats o abandonats.

      - Al costat d'això un altre ambiciós pla denominat  “Família”, dotat amb un bilió 800 mil milions de dòlars en 10 anys l'objectiu dels quals no és un altre que donar fortalesa al feble estat del benestar existent als Estats Units i fer-lo comparable als d'Europa o el Canadà, especialment en sanitat, educació i ajudes econòmiques de l'Estat (establint per exemple una cosa inexistent fins ara com les baixes per maternitat).

La proposta del President Biden vol ser una esmena total a la filosofia política de Reagan. On el republicà plantejava “el Govern no és una solució als nostres problemes, el Govern és el problema” el President Biden proposa tot el contrari “nosaltres, vostès i jo, som el Govern, no és una força en una capital llunyana ni una força poderosa fora del nostre control. El Govern som nosaltres, la gent”. En definitiva acabar amb la concepció de Reagan i Thatcher de que el paper de l'Estat ha de ser el més reduït possible.

El President Biden planteja finançar el seu programa a partir d'una pujada d'impostos als més rics i a les grans empreses. Doblaria pràcticament els impostos als que obtinguin més d'un milió de dòlars  l'any. Aquí Biden trenca també amb els dogmes del neoliberalisme de fomentar la reducció d'impostos i deute públic. Sens dubte aquesta proposta pot tenir repercussió en gran part del món occidental, a més de revocar la reforma fiscal de Trump que va reduir els impostos a les rendes més altes.

Biden també ha donat mostres de voler encarar de forma radicalment diferent al seu predecessor en temes com la lluita contra el Canvi Climàtic on vol que els Estats Units sigui líder, així com enfrontar de manera diferent el problema de la Immigració donant una solució definitiva als “dreamers” més de 10 milions de nens que van arribar als Estats Units i estan pendents de legalització.

Cal ressenyar que després de molts anys Biden ha donat també un reconeixement al sindicalisme en plantejar en el seu discurs que “no va ser Wall Street qui va construir aquest país. Va ser la classe mitjana qui el va construir, i van ser els sindicats els qui van construir la classe mitjana”. Aquesta posició del nou President ja es va manifestar en secundar, sent ja president, l'intent de constituir un sindicat en la multinacional Amazon. I també en incloure en el seu discurs en el Congrés la necessitat d'un increment de l'actual salari mínim.

La veterania i experiència de Biden li dicten que ha d'anar ràpid en l'aplicació de les seves propostes i materialitzar-les abans de la meitat del seu mandat. Llavors es celebraran les eleccions per a la renovació del Congrés i un terç del Senat i pot canviar la correlació de forces en el legislatiu.

En definitiva el veterà polític que és el nou President està demostrant ser més pràctic que molts dels seus anteriors predecessors demòcrates dotats d'una aureola que semblava més moderna i amb més expectatives que després no es van concretar en realitats.

Com a sentència l’economista i Premi Nobel Paul Krugman “si els principals elements del Pla de Famílies es converteixen en llei, seran molt difícils de revocar. Per què? Perquè aportaran prestacions enormes, transformadores de fet, a milions de persones. És a dir, imaginin-se intentant suprimir les guarderies universals assequibles i els permisos de paternitat i maternitat retribuïts una vegada que s'han convertit en part del teixit de la nostra societat”.

Esperem que ens continuï sorprenent per a bé en el, especialment en temes de política exterior com el referent a la situació del poble palestí.

,.