15 de juny 2021

CCOO: UN “INTEL·LECTUAL COL·LECTIU” DE L'ESQUERRA


Unai Sordo Secretari General de CCOO

ClubCortum/16 de juny 2021

nuevatribuna/ 18 de junio 2021

Estem en una època de deficiències ideològiques. Sembla com si la ideologia política que desprès s’ha d’estructurar en una praxi d'estratègia política, aplicable mitjançant diverses tàctiques, és quelcom  que ara no està de moda. Avui ens estem acostumant al predomini del pur tacticisme en uns partits dominats per petites cúpules decisòries en molts casos amb plantejaments allunyats de les necessitats d’aquells que diuen representar o amb propostes mancades de rigor.

La situació és especialment greu en el camp de l'esquerra alternativa. Cal recordar, com descriu Enric Juliana en el seu llibre “Aquí no hem vingut a estudiar”, que en el PCE clandestí es van donar debats estratègics que van durar més de dos anys, cosa avui dia inimaginable. Desgraciadament l'esquerra alternativa com a tal esquerra és pràcticament inexistent, el seu lloc està ocupat per populismes radicals poc vinculats a la realitat dels qui diuen representar. Dirigits per unes cúpules que recorden el “despotisme il·lustrat” desvinculades orgànicament de la realitat social. I que malgrat  les dretes els acusin de comunistes no tenen res a veure amb el que va ser durant molts temps la praxi dels moviments comunistes als països occidentals. El PCE i el PCI van ser   partits arrelats a les fàbriques, als sindicats, als barris, entre els professionals i els intel·lectuals, en fi en la vida social. De tot allò ara no queda res ni hi ha intenció de fer-ho.

Com deia Gramsci les idees no viuen sense organització. I organització vol dir militància organitzada, debats interns de baix a dalt i de dalt a baix. Amb vinculació de la militància a la realitat social que permeti un coneixement real de les prioritats i la realitat de la gent, i debats a fons de les diverses possibilitats d'abordar la solució dels problemes tot diferenciant allò important d’allò superflu, i prioritzant l'urgent. Tot això avui està absent de la política de l'esquerra alternativa que sembla més preocupada en donar titulars als mitjans de comunicació, mentre l'existència de ciutadania organitzada no sembla ser una de les seves prioritats.

Gramsci definia en el “Princep Modern”  el nou model de partit amb  el concepte “d’intel·lectual col·lectiu”. En l’actual desert  d'intel·lectuals col·lectius destaca una organització que és potser l'únic intel·lectual col·lectiu de l'esquerra organitzada existent avui. Em vull referir a la Confederació Sindical de les CCOO. Amb prop d'un milió de persones afiliades en el conjunt de l'Estat i uns 97.000 delegats i delegades sindicals és l'organització social més estructurada i amb un constant debat en les diverses estructures de l'organització, la qual cosa comporta un flux constant de contrastació de la realitat i una “praxis” adequada.

L'organització de CCOO té una profunda capil·laritat en tots els àmbit laborals i econòmics, tant sectorials com territorials d'Espanya. La qual cosa li dóna una capacitat de coneixement i d’actuació no solament sobre  la realitat laboral, sinó també de la social i econòmica del país.

 Ja des del seu naixement CCOO ha volgut ser una mica més que un sindicat per això es definia com a moviment sociopolític. Quan es van iniciar les crisis del PCE el sindicat va saber evitar les ruptures internes i iniciar un llarg camí cap a l'autonomia plena com a organització de l'esquerra social. Avui CCOO és una organització unitària i plural situada dins de l'àmbit de l'esquerra però amb uns plantejaments i directrius plenament independents d'interferències partidistes.

En l'últim mandat d'Ignacio Fernández Toxo el sindicat va fer tot un procés de repensar-se i actualitzar el seu paper sindical en  la societat, que va finalitzar amb una profunda renovació del sindicat representada pel nou Secretari General Unai Sordo.

El paper del sindicat avui no és només el de la negociació en el sí de les empreses sinó en el conjunt de la vida social on es desenvolupa la vida de les classes treballadores. Només en el tema salarial hi han diversos components al marge de la nòmina, el salari directe, el diferit, el salari social, etc. I això vincula l'actuació i la intervenció del sindicat sobre polítiques de tota mena com poden ser les polítiques públiques econòmiques, socials, de serveis públics, de prestacions socials, impositives i laborals. És a dir el treball i la praxis sindical ja no pot limitar-se al terreny de l'empresa on treballen els treballadors sinó en tots els aspectes de la  seva vida.

El sindicat és una font de documentació de propostes en molts i variats camps perquè ha de donar resposta a tota l'àmplia gamma de la concertació social que com s'ha exposat no pot quedar situada només en l'àmbit laboral. Així CCOO té propostes elaborades molt diverses com poden ser des de  la necessària participació dels treballadors en la gestió de les empreses ( vella màxima de Marcelino Camacho “la democràcia ha d'entrar en les empreses”), o propostes molt fonamentades i rigoroses sobre pensions o reforma laboral, però també per exemple com el seu últim Informe presentat sobre un tema tan actual com “L'habitatge de lloguer a Espanya” amb propostes concretes i elaborades per a garantir el dret a un habitatge adequat, digne i assequible per a la majoria que ja voldrien alguns del partits polítics, incloent-hi els del govern.

El sindicat fa propostes acurades fruit de l'estudi, de l'elaboració i el debat a partir del coneixement de la realitat social, econòmica i laboral existent fruit de la seva àmplia implantació social. Però el sindicat no és només un “intel·lectual col·lectiu” per la seva elaboració teòrica ni pels seus debats interns sinó fonamentalment per la seva “praxi” organitzativa permanent entre l'elaboració teòrica i la seva actuació pràctica en la gestió del conflicte i la concertació en els àmbits concrets i en els generals.

En l’actualitat el sindicat està immers en els seu procés congressuals que està comportant l’actualització de les seves propostes en les seves diverses organitzacions territorials i federatives i en una amplia renovació de les estructures de direcció, a la espera de que culmini en el proper Congrés de la Confederació Sindical.

En aquest sentit podem dir que és un model per al conjunt de l'esquerra i especialment pot servir d'exemple i punt de referència si es vol en algun moment construir un espai real de l'esquerra alternativa avui pràcticament inexistent. Sense un “intel·lectual col·lectiu” en l’esquerra política alternativa no hi ha alternativa política real.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada