8 de set. 2021

LA RESSACA DEL “PROCÈS”

Ara toca despertar del somni

 ClubCortum/ 8 de setembre de 2021
nuevatribuna/ 11 de septiembre de 2021

No hi ha dubte que el denominat “procés” està en caiguda lliure. El que ho fa més evident és el canvi en el paisatge urbà amb la desaparició del 90% de la simbologia independentista de les façanes i els carres. Això encara és més evident en els edificis públics del Govern de la Generalitat, dels balcons i finestres de tots els edificis dels departaments governamentals han desapareguts els llaços grocs i d’altres elements que, de forma antidemocràtica, pretenien patrimonialitzar per a un sector els edificis públics.

L’onada independentista dirigida i impulsada des de les institucions de la Generalitat i els seus mitjans públics o subvencionats ha iniciat un declivi imparable. Sí, la utopia que els hi havien promès no era possible !!

El panorama social de Catalunya no ha recuperat la normalitat, malgrat les aparences. El trencament social produït pel procés continua dins de la ciutadania de Catalunya. Els independentistes avui, en la seva gran majoria, estan frustrats, confosos i amb un sentiment de derrota, incomprensió, pessimisme i tristor envers la situació actual. No s’expliquen que ha passat des de les promeses que els feien d’una independència a tocar dels dits fins la situació actual. Els dirigents independentistes de tots colors no han donat cap explicació, només paraules vagues i promeses no creïbles. Cap ha donat una explicació al fracàs d’un aventurisme que no podia portar enlloc. Cap explicació d’un engany col·lectiu per part dels seus responsables. Cap explicació de les raons d’una ficció en la que va creure una part del país. Tampoc cap explicació de les conseqüències negatives que per a la societat catalana ha tingut aquesta “aventura” en termes de degradació de la convivència, de regressió en l’autogovern i en la cultura democràtica. Per no parlar de les conseqüències econòmiques, de deteriorament dels serveis públics i de tot un temps de mal govern per a no dir de desgovern.

Per part de la ciutadania no independentista, al marge d’una sensació d’alliberament, continua mantenint-se una malfiança envers els actuals governants de Catalunya que només els hi han provocat durant un llarg període de temps sentiments de por i de  discriminació al pretendre situar-los fora d’una suposada “catalanitat”. Malauradament  això farà que continuï durant un bon període temps una certa indiferència quan no allunyament, en major o menor grau, respecte a les institucions d’autogovern i dels símbols que van ser de tots.

A Catalunya s’ha trencat el somni d’una societat unida. En aquests moments no hi ha el sentiment de “un sol poble” ni de “les lluites compartides” viscut durant la lluita per la transició democràtica a Catalunya dirigida i impulsada sota la direcció de l’esquerra i la hegemonia del PSUC i l’Assemblea de Catalunya. Els polítics independentistes, tots ells, han impulsat el fraccionament social entre els “catalans de debò” és a dir els independentistes i la resta, exclosos del “paradís independentista”, i fins i tot anomenats despectivament de vegades com a “colons”, hereus molts d’ells d’una immigració que tant va lluitar per la recuperació de la democràcia, la cultura i la llengua catalana i l’autogovern de Catalunya. Desprès de tots aquells afanys ara han estat insultats quan no injuriats per aquells que sense cap raó ni vergonya han volgut  apropiar-se  del dret a decidir qui era o no català.

El “procés” per sort està moribund però ha deixat profundes fractures a la societat catalana. I aquesta situació té uns responsables que ara intenten passar pàgina sense afrontar la responsabilitat envers tota una població, una part de la qual se’ls ha cregut i està ara desconcertada o confosa mentre una altra part que ha estat ofesa i discriminada precisa d’una reparació.

I això precisaria d’una catarsi per a intentar superar-ho. Caldria que els responsables d’aquest període negatiu pel conjunt de la societat catalana fossin capaços de fer una autocrítica i donar una explicació tant als que els van seguir en el “miratge” de la independència com els que es van sentir agreujats. Seria precisa i necessària aquesta explicació però sembla que serà impossible.

Avui el trencament dins del mon independentista és múltiple, la divisió entre els diferents corrents es fa evident no sols entre partits sinó dins del partits. I això els impedeix fer el necessari “mea culpa” i acceptar els errors comesos. Acceptar i dir al conjunt de la societat catalana que avui per avui  ni a nivell de Catalunya, ni d’Espanya ni en el marc europeu la independència és possible. A Catalunya el procés ha comportat divisió social interna que no ha fet més que afeblir el sentiment de pertinença de bona part de la societat catalana. En l’àmbit de l’Estat s’ha demostrat la incapacitat de confrontar amb èxit l’enfrontament institucional. En l’àmbit de la Unió Europea s’ha demostrat que no hi havia cap suport a la independència ni cap possible reconeixement per part de cap estat membre. La Unió Europea no creu que el dret d’autodeterminació es pugui aplicar en els seus Estats membres ja que no hi han colònies en el seu interior i existeixen legalitats democràtiques per a resoldre les diferències.

La divisió del moviment independentista l’hi impedeix explicar la seva errada estratègica als seus seguidors per por a perdre el seu suport electoral. Uns fan veure que tot està normalitzat i dibuixen vies de diàleg amb el Govern central. Altres pretenen fer veure que ells segueixen igual però sense cap proposta antagònica per por a perdre els seus llocs a l’aparell del govern de Catalunya. Però malgrat el que puguin dir la realitat és molt clara: ha estat una aventura amb greus costos. La pròpia marxa de la família de Puigdemont cap a Brussel·les  denota  que l’aventura s’ha acabat. I ara cadascú tracta de ressituar-se sense que es vegi massa el seu canvi de posició. Potser és que aquest és el camí més realista i possible però no és el més ètic. Els presos són al carrer indultats però molts dels qui els van creure hauran  d’afrontar multes o altres efectes per fer-los cas. I tot sense cap explicació i sense cap remordiment.

Potser el pas del temps serà el millor camí per acabar amb una falsa il·lusió que es va inculcar i va aconseguir enganyar molta gent que els va secundar.

Per que el que ha passat amb l’anomenat “procés” ha estat molt greu i potser només el pas del temps aconseguirà superar-ho. Recordem que el 6 i 7 de setembre del 2017 el Parlament de Catalunya va vulnerar la legalitat democràtica aprovant unes lleis il·legals. Que l’1 d’Octubre es va realitzar un fals Referèndum d’independència  sense les mínimes garanties ni legals ni democràtiques. Que desprès es va aprovar pel Parlament una Declaració d’Independència que va durar 8 segons. Que posteriorment uns polítics van ser empresonats pels seus actes il·legals i no com s´ha volgut vendre per les seves idees. Un President de la Generalitat va fugir, no es va exiliar, per a no fer front a les seves responsabilitats en tot aquests fets. Hem hagut de suportar que es volgués confrontar el suposat valor insubstituïble del vot, de qualsevol forma de vot, com a fórmula suprema de legitimitat enfront al valor del respecte a la legalitat democràtica.

Durant quasi una dècada a Catalunya s’ha viscut en una falsa realitat on s’han posat l’exaltació dels sentiments d’alguns a la raó i la realitat de la societat catalana diversa i plural. I ara quan durant massa temps s’ha enganyat a massa gent és difícil afrontar de cop la dura realitat d’un mon que no és com alguns han volgut creure i on molts d’altres han patit. Per a alguns potser difícil de mirar-se en el mirall sense enrojolar-se de vergonya.

Ara estem en temps de ressaca desprès d’un temporal o desprès d’una borratxera. Lluny encara de la normalitat que tardarà i potser precisarem dècades o el pas d’alguna generació per aconseguir una regeneració del teixit social de la ciutadania catalana.

Avui però, per sort, el “procés” comença a ser temps passat.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada