El FROB vol acabar la seva nefasta gestió de CatalunyaCaixa, no la va voler col·locar fa uns mesos per que ho volia fer cobrant del comprador, i ara ho farà pagant i desprès d’un rigorós ERO que vol aplicar a la plantilla.
Cal destacar que l’ERO és molt especial, no tan sols per les dures condicions econòmiques, pitjors que les de totes les altres entitats nacionalitzades, sinó també per les seves particularitats. Es vol eliminar tota la plantilla de fora de Catalunya, la qual cosa afecta especialment el País Valencià i Madrid, sinó que tampoc es vol que afecti a la gent més gran al contrari de la resta de casos, sota l’excusa que sortiria més car.
Tot això ens pot fer arribar a la conclusió de que s’està fent un “ vestit a mida” per a un comprador predeterminant. I aquest comprador podria ser Caixabank.
A Caixabank no li interessen més oficines a València ni a Madrid, ni a la resta de l’Estat on estan tancant oficines. Altrament a Caixabank li interessa incrementar la seva quota de mercat especialment en el seu àmbit tradicional de Catalunya. Però hi ha més elements, l’ERO de CatalunyaCaixa es podria complementar amb un ERO posterior a Caixabank, on hi ha quasi dos mil treballadors, de més de 55 anys, que ja van manifestar el seu desig d’abandonar l’entitat en la tramitació del recent ERO.
Es tracta de la gent més veterana, situada bàsicament a Catalunya, la més cara per a l’entitat, i la que menys comparteix l’estratègia de “bancarització” actual de la gestió de l’entitat duta a terme per Juan Mª Nin i el seu equip, que ja no manté el tracte, típic de “laCaixa”, deferent envers els impositors de tota la vida. “laCaixa” o Caixabank ja no és més que això un banc.
També ens hauria de fer pensar el fet de que Caixabank demana la meitat de quantitat al FROB per a fer-se amb CatalunyaCaixa del que demanen altres entitats com Santander o BBVA, 2500 milions d’euros front a 5000.
Hi ha altres factors no econòmics a tenir en compte. Fainé ha estat un element essencial en tot el procés de restructuració-liquidació del sector de caixes. Altrament l’adquisició de CatalunyaCaixa per Caixabank no comportaria cap acusació nacionalista per la pèrdua d’una entitat catalana. I alhora Fainé, que avui en dia és atacat com a enemic des de sectors nacionalistes, com a representant de les posicions de l’empresariat català contrari a aventures secesionistes, es veuria reforçat. Tot això són elements a tenir en compte.
Cal dir que sembla que hi ha una certa preocupació dins de Caixabank per la forma en que el FROB està negociant l’ERO i el clima de crispació creat entre la plantilla de CatalunyaCaixa.
Nin i Fainé
Malgrat això cal també considerar que Caixabank hauria d’anar refrenant les seves ànsiesd’ampliar quota de mercat a qualsevol preu. Caldria fer una digestió de les seves darreres adquisicions. No estan els temps per moltes aventures. En els darrers temps ha hagut de fer diverses marxes enrera per a fer calaix. Ha venut la seva divisió immobiliària de Servihabitat, ha venut locals d’oficines a Carlos Slim, ha venut la meitat de la seva inversió en Inbursa, no ha anat a la ampliació de capital de l’Erstebank austríac, la situació de el BPI portuguès és la mateixa situació del seu país, s’ha parlat de la possibilitat de venda de part de Gas Natural. I ha endarrerit dos anys la recompra de les accions als antics preferentistes mantenint-los una remuneració del 7% anual.
Es evident que això no comporta cap problema, “laCaixa” té encara importants posicions i plus-vàlues en Gas Natural, Telefònica, Repsol, Abertis i d’altres, però si que cal anar amb prudència per que els temps són complexes.
No es pot negar la profunda involució que estem patint a l’Estat Espanyol en tots els ordres, derivada de les polítiques dutes a terme pel Govern del PP, que ha significat una profunda regressió democràtica com a conseqüència d’una lectura limitativa dels propis principis de la Constitució.
La política del PP ha utilitzat la crisi per a fer una política conservadora en la seva globalitat que ha afectat quasi tots els àmbits de la vida ciutadana, comportant una veritable contrareforma pel que fa a la limitació dels drets socials econòmics i laborals de la ciutadania que ens ha fet retrocedir quasi fins als moments predemocràtics.
Res s’ha escapat de la política de contrareformes del PP, des dels drets globals fins els drets individuals de les persones, tot fet a més a més a base d’una actuació legislativa mancada de debat democràtic i fonamentada en l'ús abusiu del Decret-Llei i el menyspreu a la resta de les forces polítiques.
Es per afrontar això i per a donar esperança a la ciutadania que caldria un fort Compromís de Regeneració Democràtica avalada per part de totes les forces polítiques i socials de progrés, signat i ratificat, de revocar tota la legislació antisociali reaccionaria del PP, com a base per a impulsar un pas endavant i unes polítiques antitètiques a les de la dreta reaccionària que ens ha governant.
Es tractaria doncs, ni més ni menys, del compromís de totes les organitzacions per a derogar el més aviat possible, és a dir quan el PP i la dreta perdi la seva majoria absoluta, de forma urgent i sense excuses tota la involució legislativa efectuada en aquesta darrera legislatura.
En aquest sentit caldria elaborar una proposta de llei “òmnibus” similar a la que va fer a Catalunya el Govern d’Artur Mas, amb la col·laboració del PP, i que va eliminar tots els aspectes de progrés introduïts pels governs tripartits. En aquest cas seria a l’inrevés, es tractaria d’eliminar d’un cop la legislació involutiva del PP i la dreta.
Pel que fa a la reforma legislativa, l’acord de les forces polítiques i socials de progrés hauria d’incloure a tall d’exemple:
Revocació de la darrera Reforma Laboral
Revocació de la Reforma de les Pensions
Revocació de la LOMCE
Revocació de la Llei de Costes
Revocació de la llei de composició dels òrgans del Poder Judicial.
Revocació de la Llei de la Justícia
Revocació de la Llei d’Estabilitat pressupostaria
Etc.
Ken Loach: "L'esprit del 45"
Altrament s’haurien d’establir compromisos destinats a combatre els efectes de les polítiques antisocials dels populars en camps com els de l’educació, la sanitat, els serveis socials, etc., potenciant les seves partides pressupostaries.
També es tractaria d’establir compromisos en temes com inversió en Investigació i Recerca, en potenciar les energies alternatives i el desenvolupament d’estructures i indústries innovadores.
El compromís també hauria de fer front a les possibles agressions que pugui efectuar el PP en l’àmbit de les llibertats individuals sigui en temes com l’avortament o pel que fa als drets de les noves formes de vida familiar.
Un altre aspecte fonamental hauria de ser el compromís per una profunda reforma fiscal, que permeti d’una vegada que paguin els que s’han beneficiat de la crisi, les grans fortunes, els especuladors, els defraudadors i evasors, l’economia submergida, l’església. Alhora caldria que la gran banca fes l’oportuna devolució a la societat de la immensa inversió efectuada per la societat en el seu sanejament i no corresposta per l’incompliment de la seva funció d’intermediaris financers que haurien d’haver fet arribar el finançament a la societat.
També caldria establir una acord per tal d’eliminar els efectes centralitzadors de les polítiques del PP i establir el respecte i la potenciació del caràcter plurilingüe i plurinacional de l’Estat.
Aquest Compromís, no pretendria ser ni un Programa de Govern, ni una plataforma d’unitat electoral, sinó simplement un compromís polític de les forces signants per a garantir políticament i parlamentària la regeneració democràtica que el país necessita.
Es evident que si la correlació parlamentària ho permet podria comportar obrir la porta a una Reforma Constitucional que garantís de forma més profunda i duradora els compromisos establerts. Però no hauria de ser l’objectiu primordial.
Es evident que la presentació d’un compromís d’aquest tipus que podria ser presentat per les forces socials, els propis sindicats confederals o la Cimera Social a les diverses forces polítiques també serviria per a que aquestes s’haguessin de retratar davant la ciutadania amb uns inequívocs compromisos electorals. La proposta hauria d’estar oberta a la signatura de totes les forces polítiques que es reclamen d’esquerres o progressistes que ho desitgin. La no signatura també seria demostrativa de les seves voluntats.
Crec que un Compromís per a la Regeneració Democràtica seria avui dia un element que podria permetre elevar la moral de la societat i avançar en una proposta amb l’objectiu d’aconseguir una hegemonia del pensament de progrés enfront l’actual hegemonia de la dreta.
Cal acceptar que els pobles tenen un dret bàsic a decidir en determinades circumstàncies històriques el seu futur. No és un dret diví, ni fruit d’herències de la història, sinó un dret que un col·lectiu social determinat es veu obligat a plantejar-se per a escollir, d’acord amb raons econòmiques, polítiques i socials, quin vol que sigui el seu futur.
El dret a decidir col·lectiu el té una nació concreta, o un poble, en un moment històric concret i per unes causes concretes i determinades que el forcen a exercir-lo. No cal establir-ho com un dret històric, per que les realitats socials dels pobles no son immutables sinó que canvien constantment en el que ells mateixos son.
Avui a Catalunya la seva majoria social vol definir el seu futur immediat i per això vol el dret a decidir mitjançant el vot en una consulta. I el perquè d’aquesta reivindicació no es basa en antigues raons històriques sinó en raons derivades de la seva realitat actual. Hi ha un sentiment majoritari de la ciutadania sobre la necessitat de fer un “reset”, de parar i plantejar-se el seu futur, per que no vol continuar amb la situació actual. I això està determinat per raons diverses.
Hi ha raons polítiques, la sentencia del Tribunal Constitucional va qüestionar el Nou Estatut que era un pacte polític entre Catalunya i l’Estat, ratificat per les dues parts mitjançant els seus òrgans de sobirania i ratificat pel poble de Catalunya. La proposta de nou Estatut proposat per Pasqual Maragall i el Govern del tripartit va ser una aposta estratègica per tal d’aconseguir un encaix de Catalunya dins l’Estat. La frustració social derivada del resultat de la sentència del TC va ser un punt de ruptura política amb fortes repercussions. Tot això s’ha incrementat davant d’una política de recentralització soterrada i constant portada a terme pel Govern del PP.
Hi ha raons socials derivades en gran mesura de la manca de comprensió cap a una realitat cultural i lingüística diferenciada i que ha estat sovint font de forts atacs mediatics i polítics del “centre estatal”, especialment contra el seu model educatiu de “immersió lingüística”. En definitiva en el fons arriba la certesa que hi ha una manca de reconeixement del caràcter plurinacional i plurilingüistic de l’Estat.
I hi ha raons econòmiques, Catalunya es sent maltractada pel que fa a la distribució de recursos de l’Estat. El trencament de l’ordinal entre comunitats un cop aplicat el Fons de Compensació, o l’incompliment dels acords sobre inversions estatals van creant ressentiment i sensació de maltractament que es veu incrementat en una situació de crisi econòmica com l’actual.
Davant d’aquesta situació és raonable l’existència de la demanda del Dret a Decidir del poble de Catalunya. La qual cosa només vol dir el dret a plantejar-se que cal canviar, i estar obert a les diverses possibilitats que pot comportar aquest canvi. I malgrat no defensar en principi una sortida independentista es pot entendre que hi hagi molta gent que la defensi a partir de plantejaments concrets com els que s’han exposat i la manca d’esperança en l’interlocutor estatal.
Slogan de CIU similars a "Lega Nord"
Malgrat això la raonable proposta del dret a decidir és veu intoxicada per les posicions de qui, des de plantejaments conservadors propis dels nacionalismes identitaris, volen aprofitar el moment per a convertir-lo en una confrontació entre pobles i en camp de lluita entre les seves ideologies basades en plantejaments històrics normalment falsejats i que aprofiten de forma demagògica. En moments de crisi acostumen a tenir força audiència propostes populistes, basades en conceptes simples i fàcilment comprensibles, que tracten d’aparèixer com a “salvadores” del poble davant les situacions difícils que pateix, i que tracten de manipular sentiments populars arrelats enfrontant- los i dirigint-los cap a d’altres als que fan aparèixer com els causants i responsables de tots els mals. Es tracta de fomentar el “victimisme” contra responsables externs, la qual cosa és més fàcil de dur a terme si hi ha fets que li donen base i el justifiquen. De fets com aquests hi ha hagut i hi han força exemples a Europa, les èpoques de crisi són especialment favorables a l’aparició de moviments populistes que fan calar el seu missatge en poblacions en situació de desesperança.
En el cas de Catalunya i Espanya els nacionalismes identitaris es retroalimenten i a més es justifiquen en base a unes falses realitats històriques eternes manipulades per ambdues parts i que volen crear un fals i abstracte imaginari col·lectiu, que desprès permet una fàcil manipulació dels imaginaris socials.
En el cas de Catalunya hi han exemples clars. La idealització de la data de 1714, com la pèrdua de la suposada independència catalana. La realitats és que la Guerra de Successió era això una guerra entre els Austries i els Borbons per a veure qui era el Rei d’Espanya. Per tant era una guerra civil espanyola i no una guerra d’independència. Cal dir però, que era una guerra entre dos concepcions d’estat una més federalista i reconeixedora de la realitat plural de l’Estat i una altra profundament centralista que és la que va guanyar i es va imposar sobre la nació catalana. Catalunya, mal que els pesi als nacionalistes identitaris mai ha estat independent. Va formar part la major part del temps de Regne d’Aragó, que era un regne on es respectaven molt més les diversitats dels seus pobles, a diferencia del Regne de Castella.
El que trobem a faltar, a Catalunya, amb tot el tema de la suposada independència, és un debat més a fons del que aquesta suposaria realment. No valen posicions ni dels que plantegen que es solucionarien tots els problemes, com alguns volen vendre, ni dels que auguren que vindrien les “set plagues”. Sembla mentida la frivolitat amb que es planteja la qüestió, més que un tema abordat des del “cap” sembla més fet a base de “cor i fetge”. Cal plantejar-se que tot trencament amb l’Estat tindria conseqüències i no és equivocat dir que tots sortiríem d’entrada perden. En aquests moments la ruptura tindria costos econòmics i socials molt importants per a Catalunya, interns, una possible fractura social, i externs, entre ells potser la pròpia sortida de la UE. I això comportaria, en una situació com l’actual, més patiment social. La qual cosa no vol dir que, possiblement, la resta de l’Estat patiria costos majors, però això no és cap compensació.
Però també hi ha tergiversacions en el nacionalisme identitari espanyol. Espanya com a realitat estatal única i unificada es crea precisament amb la Guerra de Successió. Abans havien conviscut junts però diferenciats els antics regnes de Castella i Aragó. Per tant l’ Espanya eterna no és tant antiga. Podríem dir que hi ha menys temps d’Espanya, com a estat, que els vuit segles de dominació musulmana de la península. Altrament es planteja de forma permanent la imatge d’una Catalunya insolidària que només tracta d’aprofitar-se de la resta, oblidant que molts moviments modernitzadors en la història, polítics i econòmics, han tingut la seva rel a Catalunya. En aquest sentit és paradoxal com, malgrat el seu pacifisme, hi ha més virulència verbal contra Catalunya que l’ha que s’ha donat amb el cas d’Euzkadi.
Rajoy-Mas: dues cares del nacionalisme identitari
El que més es troba a faltar per part de qui governa a Espanya és la manca d’una capacitat de fer “política amb majúscules”. No és de rebut afirmar que la única solució del problema català passa per l’aplicació de les lleis i la Constitució, com repetidament es planteja. Amb aquesta negativa l’únic que s’aconsegueix és un increment constant de futurs independentistes que no veuen, davant la negativa de l’Estat, una altra sortida a la situació actual.
El problema de Catalunya i la seva relació amb el conjunt de l’Estat és un problema polític. I és la política la que ha de resoldre el problema no les lleis. Les lleis en política estan per canviar-les quan no poden resoldre el problema. És universalment conegut que les lleis sempre acostumen a anar a remolc de la realitat. Per tant si ens trobem davant d’un problema d’encaix de Catalunya caldria trobar-li, per ambdues parts, un pacte polític, canviant les lleis que calgui, per a garantir una convivència amable dels catalans amb la resta de l’estat. Si es vol evitar que la independència sigui l’única sortida possible per a la societat catalana cal plantejar-li altres alternatives que puguin ser-li més assumibles i per les quals pugui optar majoritàriament.
És evident que qui té més responsabilitat en l’actual situació és l’Estat, que representa el nacionalisme dominant. Per la seva part dins del nacionalisme dominat, en aquests cas el català, no poden amagar-se brots d’egoisme insolidari del qui es sap més ric.
En realitat la crisi catalana és part d’una crisi més global derivada d’una estructura política de l’Estat ja esgotada. Està en qüestió la realitat constitucional sorgida de la Transició. Cal un canvi en profunditat del marc legal. Aquí exposem com des de Catalunya es qüestiona el marc territorial, però podríem dir que això és una part del problema, des de molts altres àmbits es qüestionen molts altres aspectes de la realitat política econòmica i social del país. Tot és en realitat una conseqüència de la crisi econòmica que ha fet sortir a la superfície problemes no resolts, i no és un problema que afecti només a l’Estat, també està passant el mateix en la pròpia construcció de la Unió Europa.
Tant de bo que l’aparició de greus contradiccions, com la de Catalunya, fóra aprofitat per buscar-hi una solució apropiada. Les crisis moltes vegades serveixen per a donar salts cap endavant que millorin el punt de partida. Fóra bo que a l’Estat espanyol s’abordessin amb voluntat de canvi problemàtiques territorials, polítiques i socials molt de temps amagades. Per aconseguir-ho cal un fort sacsejament social i una reestructuració política on és fa imprescindible una esquerra recomposta i enfortida que plantegi alternatives. UN ALTRE TRANSICIÓ ES NECESSARIA. Sinó la alternativa es molt fosca i conflictiva.
En el procés de reestructuració del sector financer ara sembla que toca el torn a CatalunyaBanc.
Una vegada més caldrà recordar la responsabilitat que en tota aquesta situació han tingut el supervisors, en aquest cas tant el Banc d’Espanya, com la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya i també el propi FROB.
En el moment d’afrontar la reestructuració de CatalunyaBanc, fruit de la fusió de les caixes de Catalunya, Tarragona i Manresa, caldria recordar la multitud de vegades que els diversos consellers d’Economia van exaltar el model de caixes a Catalunya, com a model d’èxit, ara ja només en queda una. Potser caldria exigir-los responsabilitats per la seva manca de control.
Desprès de veure les compareixences davant la Comissió creada pel Parlament de Catalunya sobre la crisi de les caixes i en concret de CatalunyaBanc (o Caixa de Catalunya) dels seus antics responsables, Presidents i Directors caldria deixar clares algunes coses que no han estat prou esmentades per aquests suposats responsables en la seva presència al Parlament de Catalunya. Anem a pams amb cadascun d’ells:
Antoni Serra Ramoneda: President de Catalunya Caixa (1984-2005) ha demostrat que la seva important fama de economista contrasta amb la de mal gestor. Ell va ser en definitiva responsable de no controlar les actuacions del Director Francesc Costabella que va dur a terme la compra de la companyia d’assegurances MNA, sense el preceptiu acord previ del Consell, i per un preu unes vuit vegades superiors al que dos mesos abans havia pagat el venedor amb el cost negatiu que això va suposar per l’entitat. Aquesta actuació de Costabella es va efectuar malgrat la posició expressada per part del Banc d’Espanya, amb ocasió d’una anterior compra d’un altra asseguradora (ASTRA), que va plantejar la necessitat d’un acord previ a la compra per part del Consell d’Administració. Tot i així Serra Ramoneda no va reaccionar fins que va ser conscient de que la situació s’anava a fer pública, la qual cosa va precipitar el cessament de Costabella. Però davant la Comissió del Parlament Serra Ramoneda no es va considerar responsable de res.
Loza i Serra Ramoneda
Josep Mª Loza: Director de Caixa Catalunya (1998-2008), en substitució de Francesc Costabella. Va ser responsable de la política de fer del “totxo” l’objectiu del creixement de la caixa. La seva política no va ser només, com a altres entitats, donar excessius crèdits sinó un altra que s’ha demostrat molt més perillosa: la d’entrar a formar part del capital de diverses promotores immobiliàries. Això li va comportar un alt nivell de pèrdues amb ocasió de la “bombolla immobiliària”. Altrament va dur a terme una expansió d’oficines errònia, enlloc de concentrar-se en determinades zones geogràfiques va dur a terme una expansió a totes les províncies, però molt limitada, unes tres oficines per província, la qual cosa juntament amb el fet de fer-la massa tard comportava en molts casos que la seva clientela es nodrís de qui ja havia estat rebutjat per les altres entitats més arrelades. Al gener del 2008 presenta la seva dimissió, per diferències amb el president Narcís Serra, malgrat això es retira amb una indemnització de 10 milions de euros. Tampoc es considera responsable de la situació de l’entitat al comparèixer davant la Comissió del Parlament català
Narcís Serra: President de CatalunyaCaixa (2005-2010). L’ex-vicepresident del Govern amb Felipe González sempre va sospirar per arribar a presidir “laCaixa” on havia estat president el seu padrí Francesc de Carreras, finalment però, es va haver de conformar amb la presidència de CatalunyaCaixa. La primera cosa que va fer va ser pujar-se la retribució de 110.000 euros anuals del seu antecessor Serra Ramoneda a 200.000 i alhora fer-se nomenar conseller de diverses companyies on l’entitat tenia presència i inclòs en d’altres. La seva presidència va coincidir amb la direcció de Loza i posteriorment la d’Adolf Todó a qui va portar per a conduir la fusió de Catalunya Caixa, Caixa Tarragona i Caixa Manresa i la seva conversió en CatalunyaBanc. Segons ell la responsable de tot és la crisi i l’atur, cap responsabilitat per part seva.
Narcís Serra i Adolf Todó
Adolf Todó: Director primer i després President de CatalunyaBanc ( 2008-2013). Va ingressar el primer any amb un sou de 800.000 euros que l’any següent enmig ja de la crisi i amb l’ERO en marxa va pujar a prop de un milió i mig. Malgrat no se’l pot responsabilitzar de la crisi de l’entitat, ell considera que només té un 5% de responsabilitat i la resta és de Josep Mª Loza, també va tenir actuacions poc clares. Una d’elles és la recompra de participacions preferents de la seva anterior entitat, Caixa de Manresa, (cal suposar a alguns antics clients ben referenciats) i establir la prioritat de la seva la col·locacióper la xarxa de CatalunyaCaixa ( desprès CatalunyaBanc).
El FROB: L’actuació del FROB ha estat com a mínim negligent en la gestió de CatalunyaBanc. Ha ajornat la seva venda, la qual cosa ha comportat la seva pèrdua continuada de valor. El propi organisme que deia a la primavera que no es vendria sense recuperar part de la inversió pública ( 12.000 milions), ara ja es conforma no tan sols amb posar-la a la venda a valor “0” sinó inclòs amb contrapartides.
La primera actuació és una proposta d’ERO que comportaria la pèrdua del lloc de treball de 2.453 treballadors, d’un total d’uns 7.200 treballadors de l’entitat. Entre els afectats està tota la xarxa de fora de Catalunya, amb la indemnització mínima que s’estableix en la Reforma Laboral del PP. Estan disposats a incrementar lleument l’ oferta si a canvi la plantilla es retalla un 15% el sou i està disposada a fer jornades parcials i mobilitat geogràfica. Es tracta de la proposta més abusiva de totes les que s’han efectuat fins ara en processos similars. Cal dir que els afectats serien la plantilla de fora de Catalunya i treballadors de Catalunya de menys de 50 anys.
La raó d’aquesta elecció és clara. Es tracta de fer una primera “poda” de plantilla per a fer l’adjudicació més fàcil, i que posteriorment la entitat que l’adquireixi tingui més fàcil fer una segona “poda” amb els majors de 50 anys.
Conclusió:
Una vegada més hem de veure com les coses continuen fent-se amb una injustícia manifesta. CatalunyaBanc ha rebut més de 12.000 milions que pagarem entre tots els contribuents, previsiblement el cost serà més gran al finalitzar l’operació d’adjudicació. Per tant la societat en el seu conjunt perdem.
També surten perdent els treballadors de l’entitat la responsabilitat dels quals és nul·la en la mala gestió. I els clients, tots en general al disminuir la competència però especialment els posseïdors de participacions preferents o deute subordinada que han patit fortes retallades en els seus estalvis.
Mentre els mals gestors i responsables surten “de rosetes”, al igual que els negligents supervisors responsables, es diguin Banc d’Espanya o Conselleria d’Economia de la Generalitat.
I qui hi guanya? Novament l’oligopoli financer, sens dubte una de les tres grans entitats: Santander, BBVA o CaixaBank serà l’adjudicatària, amb la qual cosa incrementarà de cop la seva quota de mercat amb un mínim o cap cost.
La Maria, la mare, ha marxat, tal com era ella sense fer soroll, discretament i com si no volgués molestar a ningú al bell mig de l’estiu, l’estació que ella tant havia gaudit.
La Maria amagava sota la seva figura petita, que semblava fràgil una gran fortalesa i una capacitat de superació poc conegudes. De la noia tímida que era de jove, a la velleta discutidora i parladora va passar tota una vida.
A la mare si alguna cosa la ha caracteritzat és que ha donat als altres molt més del que mai va rebre. La mare va ser molt soferta durant la seva vida, molt treballadora i responsable, i en la nostra infantesa la màquina de la família, però també va gaudir d’una vida que per a ella va ser molt reconfortant, per l’amor correspost del Toni, el pare, el seu marit i company amb el que va fer travessa per la vida durant més de 70 anys, però també pel de quasi tots els que hem conviscut amb ella.
1954, El pare, la mare, el meu germa i jo
Tots els que la coneixíem sabem que la mare era una persona molt subjectiva, especialment quan es tractava de defensar els seus, és a dir la seva família, pares, germanes i germà, fills, nets, etc., que per a ella sempre eren els millors dels millors. Però alhora i durant tota la seva vida va mantenir un alt grau d’innocència i de capacitat de sorpresa i de gaudir de les coses per més petites que fossin.
La Maria, des del 14 de juny de 2011, es va desconnectar del món. Quan el Toni va morir va deixar de tenir ganes de viure i només demanava poder finalitzar la seva llarga vida, que sense la seva parella de sempre li semblava mancada de sentit.
Els seus propers recordem com sempre deia que no volia arribar als 95 anys, però els va celebrar, malgrat en el món, com deia, ja no quedava cap dels seus, ni marit, ni pares, ni germanes, ni germà. Els altres ja érem per a ella d’una altra època.
Ara la mare, la Maria, la Marieta, ja descansa, com ella volia, per a anar-se de nou al mateix lloc que el Toni i potser per a continuar junts el seu camí de coneixement, de convivència i de complicitat mútua. El Toni i la Maria, seran sempre la parella eterna, els jovenets i els vells amants caminant sempre de la mà.
Mare, en nom de tots els que t’hem estimat rep un últim petó ben fort.
El resultat de la reestructuració del sector financer està comportant la creació d’un oligopoli financer al voltant de tres entitats Santander, BBVA i Caixabank. Aquesta situació previsiblement s’incrementarà properament amb la subhasta de NovaCaixaGalicia i CatalunyaBanc.
El més greu de tot aquest procés és que únicament ha beneficiat les entitats oligopolistes i d’altres menors que s’han aprofitat com és el cas del Sabadell i en menor mesura el Popular. Però el procés no ha beneficiat ni la societat ni el conjunt de la ciutadania, ni els treballadors del sector, ni ha millorat el servei financer a la clientela.
El primer que cal dir és que al llarg de tot el temps de la reestructuració des del poder ens han estat tractant amb enganys i mentides com si la ciutadania fóssim menors d’edat.
Es va dir que la reestructuració financera era imprescindible per a garantir una millora del sector amb l’objectiu de reforçar-lo i alhora que permetés de nou fer fluir el crèdit cap a la economia productiva. Desprès el rescat per part de la UE es va vendre com una línia de crèdit destinada al sector financer, que no afectaria l’endeutament públic i que seria retornada pel propi sector.
Ara, en ple estiu, i en veu baixa, el FROB reconeix que l’Estat ha perdut quasi tot el que ha donat a la banca, més de 36.000 milions. I fins i tot ja anuncien que això encara no ha acabat sinó que tot fa preveure que les pèrdues seran més grans. Pèrdues que no es diu directament que pagarem tots en forma de deute públic que pagarem tots per retornar la línia de crèdit.
Lo més greu es que hem perdut tots, en benefici d’uns pocs: els oligopolistes.
Tota aquesta immensa pèrdua equivalent al conjunt de les retallades socials que hem patit com a societat, en sanitat, en educació, en dependència, en drets socials i laborals, en investigació i recerca etc., no ha tingut cap contraprestació per part de les entitats financeres. No hi ha crèdit ni per a les famílies ni per a les empreses mitjanes o petites. No estan complintamb la seva obligació social de fer d’intermediaris financers. Simplement es dediquen a ser més grans sense costos, el seu increment en quota de mercat els hi surt a cost pràcticament “0”. Les adquisicions de les entitats amb problemes, s’efectuen sense retornar lo invertit pel FROB, i encara més amb ajudes diverses com és el cas dels compromisos que l’Estat adquireix amb els compradors mitjançats EPA’s (Esquemes de Protecció d’Actius), que fan que pèrdues futures siguin assumides per l’erari públic i no pel comprador ( cas del Sabadell amb la CAM o de Caixabank amb el banc de València).
Enlloc de donar crèdits les nostres entitats es dediquen a un negoci més rentable i sense gaires riscos com es agafar milers de milions del Banc Central Europeu, a un interès baix inferior al 1%, i destinar-lo a comprar Deute de l’Estat espanyol a un tipus d’interès alt del 5 al 7%. Un negoci fàcil que és increïble que es deixi fer a la UE, és a dir es dona diners a intermediaris que fan negoci, enlloc de deixar-lo directament als estats membres. I cal que recordar que aquests interessos del Deute de l’Estat és la principal partida pressupostària que paguem amb els nostres impostos, és a dir que tornem a beneficiar als banquers oligopolistes.
Zapatero (PSOE) i Rajoy (PP): els responsables polítics
Fins ara la reestructuració del sector financer ha comportat: pèrdues de milers de llocs de treball en el sector, reducció de la competència, milionàries pèrdues econòmiques per a la societat, sense cap benefici visible.
Aquesta situació la veurem agreujada sens dubte en els propers mesos amb la liquidació de les antigues caixes gallega i catalana mencionades. Fins fa poc, aquesta primavera, es va ajornar la venda davant del nul interès de les grans entitats per adquirir-les si a canvi havien de pagar un cert preu. Davant de la posició dels grans bancs el FROB ha decidit rendir-se i ara es volen adjudicar un cop netes, és a dir desprès de fer les reduccions de plantilla (ERO’S massius, es parla de 3000 treballadors a CatalunyaBanc), i fins i tot es plantegen ajudes complementàries del tipus de noves EPA’s al gran banc adquirent. Amb aquestes condicions sembla que tots tres ( Santander, BBVA i Caixabank) estan interessats. Es a dir més deute social i econòmica per a tots i més benefici pels oligopolistes. I a tot això encara està pendent de veure com acabarà el cas Bankia i si s’en sortirà.
I tot fa preveure que això no acabarà, i que previsiblement el Govern haurà d’ampliar el rescat europeu fins als 100.000 euros del límit aprovat del rescat. I això suposaria que una vegada més hem estat enganyats com a ciutadania i que ens voldran fer més deutors d’uns diners destinats al beneficis d’uns pocs poderosos.
I cal preguntar-nos: no hi havia altres alternatives? Evidentment que hi havia i possiblement més beneficioses pel conjunt de la societat. Es podria haver optat perpotenciar una amplia xarxa de Banca Pública que garantís que fluís el crèdit cap a la economia productiva, i que si hi havia un cost de finançament fos per a crear un banc de tota la societat al que li poguéssim plantejar no sols que complís amb la seva funció financera sinó que amb els seu parc d’immobles es pogués crear un parc públic d’habitatges socials per a lloguer o venda. Però per posar en marxa aquesta alternativa caldria haver pres un altre opció política diferent de la que han pres, tant en un primer moment el Govern Zapatero del PSOE, com desprès i de forma més conscient i amb més voluntat el Govern del PP.
Estem en un temps en que hem d’escoltar moltes veus que ens diuen el que hem de fer i com hem de suportar i conformar-nos amb les necessàries retallades que hem de patir.
El més sorprenent de tot és que cap d’aquestes personalitats, que es suposa molt coneixedores de l’economia s’ha d’aplicar ell mateix les mesures que recomana.
Veiem un cas clar, el dels banquers. Tots sabem que la crisi del nostre país i el seu deute ha estat determinat pels excessos de la banca responsable del finançament de la bombolla immobiliària. Es sorprenent que malgrat la seva responsabilitat, de tots els banquers, els que han fet fallida i els que no, no hagin manifestat en cap moment el seu “mea culpa” per la seva responsabilitat, ni en cap moment es considerin culpables de les nombroses males pràctiques realitzades que són moltes: sobreendeutament de totes les entitats; préstecs per sobre dels límits; interessos de mora abusius i usurers; pràctiques de desnonaments sense acceptar dació en pagament ni negociar sortides viables pels endeutats privats, cosa que si que han fet amb les grans constructores; clàusules sol abusives, etc.
El sector bancari ens ha costat milers de milions als ciutadans, però en cap moment els responsables de les entitats financeres, ni de les fallides, ni de les grans entitats que s’han beneficiat de la crisi construint un veritable oligopoli bancari han tingutel més mínim gest autocrític. Al contrari uns, els responsables de les fallides, dissimulen i miren cap a un altre costat com si no anés amb ells. Ho hem vist en tots els casos. Darrerament ho hem comprovat a la Comissió sobre el tema del Parlament de Catalunya on hem vist com els principals responsables de la crisi de CatalunyaBanc “s’espolsaven les mosques”. Narcís Serra, president de l’entitat, atribuïa tota la culpa a la crisi, com si els responsables de les entitats no tinguessin cap culpa i tot fos resultat d’una “plaga bíblica”. En el cas de les entitats beneficiades per la crisis, les que ara formen l’oligopoli financer i que han aprofitat la crisi per incrementar la seva quota de mercat amb el finançament dels contribuents, l’actitud és de una total prepotència, beneint,des del seus sous milionaris, les mesures de retall dels drets socials. Els casos del Santander amb un Conseller Delegat acusat de delinquir i al que retiren amb una pensió astronòmica, o les declaracions del President del BBVA, el més ben pagat, demanant aprofundir en les reformes (és a dir en les retallades), són tot un exemple. Significatives són també les declaracions del conseller delegat de Caixabank, Joan Mª Nin, que textualment va dir en un mitja de comunicació: “Hay que trabajar más y mejor, con más calidad y menos precio”. Cap d’ells però renuncia el més mínimals seus salaris ni pensions milionàries. Es significatiu que España sigui el país on els banquers, segons la ABE (Autoritat Bancària Europea) cobren més d’Europa, 125 cobrenuns 2,5 milions d’euros per persona. I s’atreveixen a parlar de sacrificis
Consejo Empresarial para la Competitividad: "ELS PODEROSOS"
Però no són els únics, ja no parlem dels polítics corruptes com és el cas del President del Govern i altres membres del PP, que apliquen polítiques dràstiques de retallades, que han comportat no sols 6 milions d’aturats, sinó que han reduït un 10% el poder adquisitiu dels salaris i que fan que ara un treball ja no signifiqui sortir de la pobresa. I mentre la ciutadania pateix durament la crisi, ells s’han beneficiat de sobresous i finançament il·legal per part d'empresaris corruptors que s’han beneficiat de concursos d’obra pública per fer gran beneficis. El mateix podem dir de la corrupció que afecta als partits del Govern català de CiU i la responsabilitat personal del President Mas, en temes com el cas “Palau”, que no pot delegar la seva màxima responsabilitat en persones secundàries com el tresorer del seu partit, ell que ha estat precisament el capdavanter a l’estat de les polítiques de retallades.
Dins de la cort de fariseus no poden faltar els responsables empresarials començant pels seus màxims representants: la CEOE. Només cal recordar l’anterior president de la patronal Díaz Ferran que predicava que calia “ Trabajar más y cobrar menos”, ara empresonat per desviar en benefici propi fons de les empreses, i cal recordar com va rebre préstecs milionaris de Bankia, entitat de la que ell era conseller, tot un exemple. En un altre mesura, l’actual president Juan Rosell, predica l’austeritat social i el retall de les condicions laborals, mentre ell al marge del seu càrrec rep importants dietes, pel fet “d’escalfar butaca” en uns quants consells d’administració.
Però al marge de banquers, polítics i empresaris hi ha un altre col·lectiu a considerar els anomenats “experts” que un dia si i l’altre també ens pregonen la necessitat de retallar drets socials i laborals. Un cas il·lustratiu és el dels expert de FEDEA,fundació d’estudis vinculada als grans grups empresarials, que encara no estan satisfets amb les retallades en l’acomiadament de la darrera Reforma Laboral del PP i ara parlen de la necessitat de limitar “un subsidio de paro ultrageneroso”. Aquests especialistes que des de la seva alçada no han de patir la perspectiva de l’atur parlen de que es cobra massa i massa temps el subsidi d’atur i que això significa massa despesa pública. El que no diuen és que el subsidi d’atur està determinat per unes cotitzacions que prèviament han pagat els treballadors, i que segons el que han cotitzat cobren desprès en cas d’atur.
El mateix podríem dir dels experts que el Govern del PP va escollir per analitzar el sistema de pensions. La seva conclusió va ser la de plantejar mesures per rebaixar les pensions presents i futures. Cal dir que una gran part dels experts estaven vinculats a la patronal d’assegurances, i que aquestes i les entitats financeres esperen fa temps l’oportunitat de poder disminuir les pensions publiques per obrir el mercat de pensions privades. Caldria dir dues coses la primera que fa molts temps que hi ha experts, vinculats a les entitats citades que pregonen i presenten tot tipus d’estudis segons els quals fa molts anys que hauria fet fallida el sistema públic de pensions,l’expert” José Antonio Herce, vinculat al BBVA, ja havia anunciat la fallida abans de la fi del segle passat. Cal dir que el cost de les pensions a l’Estat és de “0” ja que es finança tot per cotitzacions socials, i que la despesa en pensions és del 10,1 del PIB molt per sota de la majoria dels països de la UE, que en molts casos cobreixen la despesa per la via impositiva.
Per tant caldria vacunar-nos davant les explicacions “d’experts” i “divulgadors” de neutralitat discutible que un dia si i l’altre també ens venen presentant com a dogmes el que només és una posició preconcebuda i de part.
Cal tenir molt en compte el caràcter ideològic amb que se’ns vol presentar l’actual crisi i el suposat “únic camí” de sortida, el de les retallades i la falsa austeritat. I com els grans responsables econòmics i polítics dela crisi, els neolliberals ens la presenten com una culpa general del conjunt de la ciutadania que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Això és fals, com és falsa la política d’austeritat ja que els costos socials només afecten la majoria social però de la que sempre queda al marge i fins i tot treu forts beneficis la classe dominant.
Es precís afrontar la batalla ideològica, fins ara les dretes europees econòmiques i polítiques, malgrat ser les responsables de la crisi, han mantingut la seva hegemonia ideològica, que els ha permès plantejar com a única sortida aquella basada en un retall de l’estat del benestar i de les condicions laborals i socials que comporten que d’aquesta situació només es surt amb més desigualtat i menys cohesió social.
Es precís articular una resposta política, però també i especialment ideològica, en defensa de la majoria, que qüestioni el model que se’ns pretén imposar i confrontar-lo. Tot això aglutinantuna gran majoria, des dels treballadors als petits i mitjans empresaris. Defensar una altre sortida possible a la crisi amb garantia de més cohesió social i per tant menys retallades i que faci recaure el major cost en els sectors més poderosos social i econòmicament, més responsables de l’origen de la crisi i fins ara els menys afectats per aquesta. L’experiència que a Grècia planteja Syriza és un exemple que caldria exportar al conjunt de la UE, adaptant-lo a la realitat de cada país.
El día 3 de julio se presentó, de forma pública, el Manifiesto de Convocatoria Cívica, patrocinado por un número importante de personas de relevancia social, cultural y profesional, desde Mayor Zaragoza a Antonio Gutiérrez, pasando por Rosa Mª Calaf, Carlos Berzosa, Juan Torres López, Viçens Navarro, Ignacio Ramonet o Pilar del Río entre otros muchos.
El manifiesto tiene el interés de no pretender ser una plataforma política más sino un llamamiento a la movilización ciudadana para combatir y frenar el actual proceso de involución política y social que al amparo de la crisis económica esta realizando el gobierno del PP y acompañado de la inacción y falta de referentes del principal partido de la oposición.
La Convocatoria Cívica llama a la movilización de la ciudadanía en defensa de una auténtica democracia que permita el mantenimiento y mejora de los derechos sociales que se habían conseguido después de múltiples años de lucha y que ahora parecen que se quieren liquidar de raíz.
Plantea como imprescindible acabar con la corrupción, que parece reinar a sus anchas, sin que se planteen medidas políticas para atajarla. Todo ello como fruto de un sistema político caduco, que parece instalado en una normalidad basada en el clientelismo, el abuso del poder y la mediocridad de nuestros dirigentes.
Para ello se hace preciso crear un amplio movimiento ciudadano que permita configurar una alternativa política basada en principios como: igualdad real, participación, diversidad, pluralidad y defensa de los derechos humanos. Para ello es preciso volver a conseguir una justicia que sea igual para todos, que pida responsabilidades a los corruptos y a los depredadores, que han acabado con la esperanza de millones de ciudadanos hoy atrapados en el paro, los desahucios o los engaños financieros.
España forma parte de Europa pero la Convocatoria Cívica no acepta el retroceso continuo del bienestar social y la pérdiday destrucción de nuestra actividad productiva para satisfacer y beneficiar a los grandes especuladores financieros. Defienden un modelo alternativo de integración europea que sea, lo que siempre debió ser, un proyecto de integración al servicio de los ciudadanos.
Para ello la Convocatoria Cívica plantea una serie de objetivos entre ellos:
a) acabar con los privilegios de la banca privada que recibe jugosos fondos públicos, que pagamos con recortes sociales, mientras incumple su función de financiar la actividad económica. Para ello es preciso revindicar entidades públicas que garanticen que el crédito llega a la economía productiva y a las familias.
b) aumentar los ingresos públicos que permitan un repartimiento más equitativo de la riqueza del país. Ello comporta una reforma fiscal en profundidad y la lucha contra el fraude fiscal y la economía sumergida.
c) se debe replantear el pago de nuestra deuda externa de forma más equilibrada en el tiempo y delimitando la deuda pública de la privada, y de las responsabilidades que en la existencia de esta deuda tienenlos deudores especialmente la banca especulativa extranjera.
d) acabar con la manipulación de los medios públicos por parte de los gobiernos de turno, que son responsables en gran manera de la degradación democrática. Hace falta unos medios públicos objetivos y neutrales.
e) es fundamental mantener los servicios públicos de salud universal, educación, pensiones o atención a la dependencia, garantizar el derecho a la vivienda o disponer de un potente sistema de ciencia y tecnología
f) para todo ello es imprescindible un proceso de regeneración democrática política e institucional y garantizar que la ciudadanía tenga, al margen o en paralelo a los partidos políticos, sistemas que permitan su participación directa en las instituciones públicas y en la elección de estas incluyendo el sistema judicial.
SI SE PUEDE, SI QUEREMOS
No hay duda que la propuesta de la Convocatoria Cívica es una propuesta abierta y una apuesta por la regeneración democrática desde unos presupuestos de radicalidad democrática que se enfrenta directamente al actual proceso involutivo que padecemos.
Su objetivo es la movilización de la ciudadanía para forzar la creación de una alternativa político-social de amplio espectro que nos permita un cambio radical frente a la actual situación. Los promotores del manifiesto no pretenden ser los actores de este proceso, evidentemente político, pero que precisa de un amplio soporte y control social para llegar a buen término estas propuestas.
Creo que seria negativo que desde las opciones políticas progresistas, de la izquierda alternativa y/o ecologista se analizara con displicencia esta propuesta, en la que es evidente que puede haber actores políticos más comprometidos, como podría ser el caso de Izquierda Abierta, pero que en ningún caso le resta su importancia ni su autonomía a la vista de la personalidad, la capacidad y la pluralidad de los promotores.
Si alguna falta se le pudiera plantear al manifiesto de la Convocatoria Cívica es la ausencia de referencias a la necesidad de una mejor articulación territorial del Estado que permitiera garantizar plenamente el carácter plurinacional de este. Creo que es una falta a corregir posiblemente por la falta de participación en su elaboración de personalidades periféricas.También se debería concretar la necesidad de una nueva Ley Electoral que acabe con sistema clientelares derivados del bipartidismo, garantice la participación de la ciudadanía y mejore la democracia interna en los partidos a la hora de establecer sus listas electorales.
Pero el objetivo fundamental de la apuestaplanteada en la presentación por Mayor Zaragoza, Garzón, García Montero, Almudena Grandes y Antonio Gutiérrezes poner en marcha una plataforma de confluencia de ideas, proyectos y entidades para una alternativa a la involución que actualmente padecemos.
