REIVINDICACIO DE TSIPRAS I SYRIZA

Tsipras i SYRIZA exemple d'esquerra alternativa

Nuevatribuna | 03 de Julio de 2019


En aquests moments quan es preveu una possible derrota de Tsipras a les eleccions greges caldria fer un balanç del que ha estat el govern de Syriza i extreure algunes conclusions que poden qüestionar el suposat fracàs del govern de l’esquerra alternativa a Grècia.

Podríem dir que Tsipras podria representar un heroi de les antigues llegendes hel·lèniques, un heroi humà que s’enfronta als “deus de l’Olimp” en aquest cas transmutats en la “troika” i els poders de l’UE.  Cal recordar que Syriza arriba al govern amb una desastrosa herència econòmica i social derivada dels governs anteriors, especialment els de Nova Democràcia, el partit de la dreta grega, la qual fins i tot va falsejar els comptes auditats que havia presentat a l’UE, sense que ningú hagués dit res.

Tsipras i Syriza arriben al govern amb un programa de regeneració pel país, el denominat “Programa de Salònica”,  per tal de fer front a una situació de crisi  profunda amb un país en bancarrota amb un 25% d’atur (50% en els joves). L’objectiu era donar una resposta democràtica a la crisi de manera que les seves derivades no afectessin com sempre els sector més desfavorits i on es plantejava per primera vegada una proposta de reforma fiscal en profunditat en un país on la fiscalitat era quelcom desconegut.

Ja durant la campanya, i hem de dir que de forma democràticament paradoxal, els poders de la Unió Europea i els principals dirigents polítics van manifestar la seva preferència pel candidat de Nova Democràcia, el partit que havia falsejat els comptes i que precisament havia provocat la crisi del país. Tsipras i Syriza van ser rebuts d’ungles pels governants comunitàries, pràcticament sense excepció.

El govern de Syriza va presentar el seu programa de reformes a l’UE i la proposta de renegociar el deute per a fer possible pagar-lo. Però des de l’UE es va negar tota negociació i es va plantejar un “diktat” de retallades socials sense precedents per aplicar a la majoria de la població en sous, pensions, subsidis i serveis públics i socials  a canvi de prestar recursos econòmics a la debilitada economia grega. Va ser un veritable “xantatge”, fins al punt que Europa es va negar a propostes raonables del govern grec com la d’aplicar un increment del 2% a les rendes més altes a canvi de no retallar les pensions més baixes. Tot va ser inútil l’UE des de l’inici no volia negociar sinó humiliar un govern que no li agradava políticament.

Tsipras i Syriza van intentar fer front al xantatge dels poders europeus apel·lant a una resposta democràtica. I van convocar un referèndum al poble grec sobre l’acceptació o no de les retallades proposades per l’UE. La resposta del poble grec va ser aclaparadora, un 61%  dels votants van rebutjar la proposta dels poders europeus.

La resposta de l’UE va ser fulminant i ha estat sens dubte l’actuació més dictatorial i antidemocràtica de la seva història. Va assetjar i ofegar  l’economia grega, el BCE va deixar de donar fons als bancs grecs que es van quedar sense diners, va ser lo més similar als antics “setges per fam”.

Tsipras i el seu govern van haver de fer front a un dilema, optar per sortir de l’euro i crear una nova moneda devaluada o claudicar. Molts dirigents europeus en especial el ministre d’economia alemany Wolfgang Schäuble van assenyalar a Grècia la sortida de l’euro. El President del Parlament Europeu Martin Schulz va dir clarament que “Grècia si opta pel no opta per una nova moneda”, i Junkers President de la Comissió va associar el no amb dir no a Europa.

Tsipras i Syriza malgrat lo dolorós de la situació no van dubtar, marxar de l’euro no era una solució sinó que calia continuar entre el sector més avançat de la Unió Europa. I van haver de capitular.

Pablo Iglesias sembla no conèixer ara a Tsipras

Tsipras que havia estat l’heroi de l’esquerra alternativa europea, els líders de la qual van peregrinar a Atenes per a manifestar la seva fraternal solidaritat amb Tsipras i Syriza durant la campanya electoral, va veure com desapareixien de la nit al dia justament quan Grècia precisava més de la seva solidaritat. El que havia passat a Grècia ja ho havia anticipat un vell dirigent de l’esquerra europea com Oscar Lafontaine, que va ser president primer del SPD i desprès copresident de Die Linke i que va dir abans del triomf de Syriza que “un sol país no pot canviar un model de sobiranies compartides a Europa”.

Cal destacar que darrerament, i potser preveient que la dreta torni a guanyar a Grècia, amb llàgrimes de cocodril el President de la Comissió Europea va dir: “Hem de lamentar la falta de solidaritat durant la crisi grega. Hem estat insuficientment solidaris amb ella, hem insultat Grècia”. Paraules que arriben tard i que només són això paraules sense cap actuació.

A hores d’ara el govern de Syriza ha sortit ja de la “tutela” dels creditors, ha fet front sense pràcticament ajuda de l’UE a l’arribada de la multitud de refugiats tot evitant el creixement de la xenofòbia. I ha estat capaç de posar fi a un llarg contenciós polític en els Balcans com era la qüestió del reconeixement mutu amb Macedònia del Nord, fent front a sentiments profundament nacionalistes encoratjats per les dretes i l’església ortodoxa. Aquest acord obre la porta a les negociacions amb l’UE dels països balcànics.

Malgrat el “diktat” europeu el Govern de Syriza ha mantingut, dins les seves possibilitats, diverses polítiques socials de suport humanitari als més desprotegits, mitjançant mesures que denominen de “socors” . S’ha establert una targeta per ajuts basics a ciutadans sense recursos que es recarrega mensualment entre 70 i 220 euros/mes. Ajuts al lloguer pels que no poden fer front al pagament d’habitatge. El denominat “subsidi social” durant els anys 2017 i 2018 que aquest any  arriba al 32% de la població amb un cost de 2500 milions d’euros. Assistència sanitària gratuïta per més de dos milions de persones que havien estat excloses del sistema.  Una eficiència fiscal que ha permès aconseguir un superàvit primari del 1,75% respecte els pressupostos de l’Estat. Les taxes d’atur han baixat un 7% i un 20% pel que fa a l’atur juvenil.

Pel que fa als refugiats i malgrat la precària situació existent s’ha fet una actuació notable dins la precarietat en que viu el país i evitant les tensions socials.  S’ha aconseguit escolaritzar un 40% dels 60.000 nenes refugiats amb l’objectiu d’integrar-los en classes normals el proper curs.

Com a conclusió podem dir que Syriza i Tsipras han estat un exemple del que ha de ser una política de l’esquerra alternativa. No es poden defugir els problemes en política, cal encarar-los per difícils i dolorosos que siguin. A Grècia  s’ha demostrat com des de  l’esquerra alternativa, quan governa un partit seriós, militant i cohesionat, i quan hi ha un líder amb capacitat i responsabilitat es poden assumir riscs i fer compatible l’equilibri entre les conviccions profundes i el sentit de la responsabilitat pragmàtica amb un clar sentit d’Estat, per davant inclús dels interessos partidistes i per responsabilitat amb aquells a qui es vol representar. Sens dubte Tsipras és un exemple del que haurien  d’aprendre molts dirigents que es diuen de l’esquerra alternativa i als quals només els hi agrada quedar sempre “bé i purs”.

Es molt previsible que Tsipras perdi les eleccions greges. La dificultat dels temps dels “memoràndums de la Troika”  passarà factura però sempre quedarà l’exemple d’una gestió de honestedat i de defensa, dins de les possibilitats objectives de les classes desfavorides. I sembla quedarà el record de la vergonyosa actuació de la Unió Europea amb Grècia. I davant de la dificultat existencial actual de la Unió Europea quedaran les paraules d’Alexis Tsipras: “Si algú amenaça a Europa, no són els qui lluitem per canviar-la  , sinó els que  ho fan per esfondra-la”.

Ernest Urtasun sempre al costat de SYRIZA

ALBERT RIVERA EN EL SEU LABERINT

Rivera i C,s en el seu laberint

Nuevatribuna | 24 de Junio de 2019


L’evolució que Albert Rivera ha anat imposant a Ciutadans des de la seva creació fins ara la està portant actualment a un carreró de difícil futur.

Ciutadans va néixer com  una rèplica a la hegemonia de l’independentisme a Catalunya i amb la voluntat de presentar una alternativa de centre socio-liberal que pogués fer un paper de frontissa amb la dreta o amb el socialisme.

Però el projecte ha anat canviant amb el temps impulsat fonamentalment i des de quasi l’inici per un anti-nacionalisme català que amb el temps s’ha configurat com un nacionalisme espanyol militant i cada vegada més escorat cap a la dreta neoliberal.

Rivera ha intentat implantar el seu model  en tot l’àmbit de l’Estat amb un bon resultat però no al nivell de les expectatives que es plantejaven al quedar com a quarta força parlamentària  en les eleccions del 2015. Desprès va venir l’acord frustrat de Govern amb el PSOE i la repetició d’eleccions del 2016 on es va decantar amb un acord amb el PP  tot donant-li  suport fins arribar a la moció de censura.

A finals del 2017 Ciutadans va saber capitalitzar en un moment donat la por de molts sectors populars de la població catalana davant la divisió potenciada per l’ultranacionalisme independentista a Catalunya. Això es va concretar en les darreres eleccions catalanes on desprès de l’aplicació del 155 es va constituir en el primer partit al Parlament de Catalunya amb més del 25% dels vots. Però el que no va saber llegir Rivera i els seus és que això va ser un vot puntual produït per una realitat d’un moment concret. No era normal que Ciutadans guanyés en la majoria del cinturó de Barcelona ni en el barris populars de la capital catalana. Va ser el vot de la por de molts ciutadans que  van veure qüestionada la seva ciutadania catalana pels impulsors del procés.

Però al 2018 l’acord del PSOE, d’un renovat Sánchez, amb Podemos i d’altres grups nacionalistes, va deixar noquejat Rivera i C,s que ja somiava en poder arribar a  ser Cap del Govern en unes futures eleccions generals. A partir d’aquest moment un desconcertat Rivera va anar derivant cada cop més cap a posicions  més radicalitzades tant en el tema territorial com en el social. Si en el tema territorial C,s s’escora cap a un nacionalisme espanyol extrem que demana l’aplicació immediata de nou del 155 a Catalunya, en el terreny econòmic i social abraça un neoliberalisme desfermat que el porta a defensar suposades modernitats com “ els ventres de lloguer” o “la legalització de la prostitució”,  així com la defensa aferrissada de les baixades generalitzades d’impostos, les privatitzacions i les desregulacions laborals. Tot això el porta a posicions cada vegada més indiferenciades del PP, malgrat es continua presentant com a defensor de la regeneració enfront els cassos de corrupció. 

Foto de Colón: Abascal, Casado i Rivera. Les tres dretes

Les eleccions del 2019 situen Rivera davant una realitat que es nega a acceptar. No aconsegueix cap dels seus objectius. En les eleccions generals, i malgrat puja alguns escons, perd en els seus dos objectius estratègics, fer fora Sánchez i superar el PP. El PSOE i Sánchez surten reforçats i el PP malgrat una forta caiguda, aguditzada per l’aparició de VOX, supera Rivera. I el dirigent de C,s comença a desvariar, intentant defensar que ell és el cap de l’oposició, malgrat la realitat digui una altra cosa. Posteriorment al maig a les eleccions autonòmiques, municipals i europees es confirmen totes les prediccions, guanya el PSOE i el PP supera àmpliament  C,s degut en gran mesura a la seva manca d’estructura organitzativa.

Rivera no ha calculat bé que el seu decantament cap a la dreta més espanyolista i neoliberal el situa de company de viatge no només del PP sinó també de l’ultra-dreta de Vox, i res més definitori que la foto de Colón, i la seva política de “cordó sanitari” al PSOE.

Definitivament Rivera es troba perdut en el laberint que ell mateix, de forma inconscient o no, ha anat definint. Cap força de centre liberal es pot ficar en la seva pròpia trampa de només deixar-se una única sortida, la de pactar amb la dreta corrupta del PP i la ultradreta de VOX, i Rivera ho ha fet. Si només pots pactar amb les dretes, si optes per només pactar amb les dretes, aleshores no ets frontissa ni ets de centre, ets de dretes. I a sobre et situes en una situació de debilitat prèvia a l’hora de negociar pactes amb les altres forces de dretes que són conscients de que només tens una opció. I es així que Rivera ha establert uns pactes municipals negatius per a C,s per dues raons, els pactes només han servit per a enfortir el PP, al qual li ha donat un gran poder tant municipal com autonòmic, i d’altre banda per a fer-lo vulnerable tant en l’àmbit nacional com internacional per donar reconeixement i honorabilitat a la extrema dreta de VOX. I C,s només s’ha quedat amb les escorrialles dels càrrecs municipals i autonòmics en favor del PP.

Rivera dirigeix el seu partit amb mà de ferro.  L’única veu decisiva és la seva i té una direcció centralitzada sense cap autonomia en àmbits inferiors. Ha reforçat l’aparell central de C,s amb noves incorporacions de persones del seu equip a Catalunya. Per cert a Catalunya a les eleccions generals i amb Inés Arrimades al capdavant C,s només ha aconseguit el cinquè lloc amb poc més del 11% dels vots. En els darrers dies les veus crítiques comencen a sentir-se tant a nivell intern com extern. A nivell intern persones tan rellevants com Luis Garicano o Toni Roldán no poden amagar el seu desencís per on van les coses i fins i tot s’apunten desercions i abandonaments. En l’àmbit extern les crítiques de gent que li ha estat propera han estat ferotges, la pràctica totalitat de les personalitats que van endegar el primigeni Ciutadans han manifestat el seu desencís i rebuig envers la política de Rivera. La veu més potent ha estat la de Francesc de Carreras que ha arribat a definir Rivera com “un nen malcriat”. Igualment directe i molts més dur fins i tot ha estat Manuel Valls que encapçalava la llista en coalició amb Ciutadans a Barcelona i que amb tres vots ha permès la investidura d’Ada Colau per tal d’evitar el triomf d’Ernest Maragall, la qual cosa ha provocat la ruptura amb Rivera. Cal dir que l’acció de Valls, privant l’independentisme del govern de l’ajuntament de Barcelona, ha estat l’acció política més efectiva contra l’independentisme,  molt més que tota l’acció o inacció parlamentaria d’Inés Arrimades i el Grup de Ciutadans al Parlament de Catalunya. Manuel Valls, amb un discurs d’alt nivell i en clau europeista, ha acusat Rivera de portar el partit cap a la dreta i especialment de legitimar la ultradreta ultranacionalista espanyola. Fins i tot tant el seu aliat internacional Macron com els mitjans de comunicació internacionals són molt crítics amb l’evolució i els pactes amb l’ultra-dreta de Rivera.

Rivera personalment es troba ara davant d’una greu situació provocada per les opcions equivocades preses per ell i la seva direcció i de les quals són ells únicament  responsables. Estan dins d’un laberint que ells han creat i sembla que a hores d’ara Rivera no sap quina és  la sortida.

I per últim només fer una previsió. Si hi ha properes eleccions a Catalunya  no crec equivocar-me si pronostico que un Ciutadans a Catalunya mancada de dirigents, tindrà el que pot ser una veritable desfeta electoral.

Rivera i Valls un desencontre clarificador

ADA COLAU ALCALDESSA. I CATALUNYA EN COMÚ?

Ada Colau de nou Alcaldessa de Barcelona

Nuevatribuna | 17 de Junio de 2019


Finalment i malgrat les primeres perspectives negatives Ada Colau ha aconseguit l’alcaldia de Barcelona amb l’acord amb el PSC i els tres vots de Valls.  Així i tot els resultats de Barcelona en Comú no van ser bons, molts vots dels barris populars van marxar cap al PSC, sens dubte degut a la ambivalència de Colau respecte al “procés”.

Ada Colau ha mantingut un discurs acomplexat envers l’univers processista fins i tot en el moment de defensar la seva proposta poc neutre envers els seus inscrits al demanar-los escollir entre ella o Maragall com candidats a l’alcaldia. Fins i tot en aquest moment no ha deixat de pronunciar frases increïbles com dir “M’és igual ERC que el PSC, però aquest em fan alcaldessa”, “no m’agrada que Valls em voti”, “continuarem defensant els presos polítics”. Frases que es contradiuen amb la pròpia opció escollida de pactar amb el PSC evitant una alcaldia pro-independentista, i presentant-se sabent que només pot sortir amb els tres vots de Valls. No es pot tractar de seduir un sector minoritari dels seus votants sense veure que així continua menystenint a una majoria dels seus votants, fent que molts deixin de donar-li el seu suport.

Ada Colau ha aconseguit revalidar el seu mandat, aquesta vegada vinculat a un acord amb el PSC que esperem permeti un equip de govern més ampli i amb més capacitat de lideratge. Es evident que amb aquesta posició Colau opta per aconseguir el poder municipal per a fer política.

Colau surt finalment ben parada a Barcelona-ciutat, l’única prioritat que ha tingut junt amb la seva organització de “Barcelona en Comú” malgrat que això ha comportat el fracàs de la marca de “Catalunya en Comú” en tot l’àmbit del territori català.

A Catalunya  l’organització dels “comuns” ha fracassat de forma greu degut al fet inqüestionable que l’organització de Catalunya en Comú és una entelèquia o un esquelet sense múscul. Ningú ha cregut realment en aquesta organització. Ada Colau que és teòricament la seva màxima dirigent només ha tingut la prioritat del l’Ajuntament de Barcelona, i els comuns com a tals fora de Barcelona no existeixen com a estructura territorial organitzada. Podemos ha estat fora i dins alhora, gent de Podem ha participat en les estructures comunes però mantenint-se fora com a organització, amb fets esperpèntics com veure Pablo Iglesias un matí en un acte a Barcelona en suport d’Ada Colau i a la tarda en una trobada amb les candidatures de Podemos que confrontaven  amb les d’En Comú. EUiA està dins però el seu coordinador general i altres s’han presentat per ERC a les generals. I sols queda ICV que s’ha subordinat als criteris de l’anomenat nou “subjecte polític” (?) i que com a mínim ha mantingut les places on tenia musculatura i organització pròpia forta.

PODEMOS dins o fora dels "comuns"?

La realitat des de fa temps són  resultats dolents: a les autonòmiques amb posteriors dimissions i transfuguismes en el grup al Parlament de Catalunya; a les municipals poques candidatures, 151 menys que les 204 presentades en solitari per ICV-EUiA al 2015, i en molts casos amb exclusions i candidatures competidores i amb més de 50 candidatures alternatives de Podemos (que per cert ha tret els minsos resultats de 21 regidors). Pèrdua de la majoria a Barcelona i només possibilitats de governar a menys de 20 localitats, quasi totes on quedaven estructures organitzades d’ICV com és el cas d’El Prat on es governa ininterrompudament des de l’inici dels ajuntaments democràtics, primer com a PSUC, després com a ICV-EuiA i ara com a Catalunya en Comú.

El resultat global ha estat la pèrdua de prop d’un 19% dels vots aconseguits per ICV-EUiA al 2015. A les Europees el resultats han estat encara més decebedors al baixar d’un 15% al 2015 al 8,5% en aquestes eleccions amb la pèrdua de més de 83.000 vots.  No hi ha dubte que l’experiment i malgrat la carambola d’última hora, al mantenir l’Alcaldia de Barcelona, no sembla que doni més de sí. En tot cas cal com a mínim un fort revulsiu i canvis en profunditat.

Catalunya en Comú es un subjecte polític confús, format per grups que res tenen a veure entre ells, amb posicions enfrontades i sense ideologia ni objectius comuns. No hi ha organització pròpiament dita, només una Comissió Executiva i un Consell Nacional que són ens burocràtics sense cap funció definida. No hi ha discussió política ni tan sols per a homogeneïtzar l’espai i encara menys per a propulsar-lo dins del conjunt de Catalunya. Ni hi ha hagut direcció política, ni tan sols suport logístic en les eleccions municipals fora de Barcelona, s’ha deixat que a cada població la diversitat existent s’apanyés com pogués. Tot aquest desgavell ha provocat que hagi hagut exclusions o presentació de diverses candidatures confrontades del mateix espai. Fins i tot a diverses localitats no s’ha donat el suport que calia per a fer l’enviament de la propaganda electoral. Només per a Barcelona hi havia recursos, disciplina i organització per a una candidatura escollida a dit per Ada Colau. La campanya per les eleccions europees ha estat molt reduïda malgrat presentar un candidat de primer nivell com era Ernest Urtasun.

Els resultats ho diuen tot, fracàs sense pal·liatius, i això es veia venir des de feia temps des de  les autonòmiques on els “comuns” van treure només 8 diputats enfront dels 11 de “Catalunya Si Que es Pot” que van ser considerat aleshores com un mal resultat davant els 13 que havien tingut ICV-EUiA en solitari.

El projecte de Catalunya en Comú (Podemos no se sap mai si esta dins o fora), és a hores d’ara un projecte fallit i de difícil futur. Caldria plantejar un canvi radical: amb canvis organitzatius en profunditat: establint organismes democràtics de direcció política real per a orientar i controlar tota l’acció política, incloent-hi  l’organització de Barcelona-ciutat; eliminant tota la gent infiltrada que actua al servei d’altres organitzacions i sense lleialtat al projecte; amb una definició política clara envers un projecte ecosocialista que ens apropi a organitzacions europees; i una militància real més enllà dels inscrits telemàtics, amb estructures organitzatives vives i reals arreu del territori.

Pot haver-hi una última oportunitat si s’actua amb rapidesa i senderi, sinó molta gent es plantejarà altres opcions per aconseguir un espai coherent per a la esquerra alternativa.

Cal una ideología nítida

LA NOVA POLITICA ES DESPLOMA

La nova política qüestionada

Nuevatribuna | 31 de Mayo de 2019


A principis de gener escrivia sobre  “La crisi de la nova política” i plantejava que les eleccions de maig serien un examen de la seva salut. Els exàmens de les eleccions generals d’abril i de les municipals, autonòmiques i europees de maig han evidenciant que UnidasPodemos i les seves confluències es desplomaven arreu i en tots els àmbits.

Deia el clàssic que “les idees no viuen sense organització” i la realitat li ha donat la raó. La nova política criticava de la “vella política” les seves estructures burocràtiques allunyades de la gent però a la llarga s’ha demostrat que aquestes són mes resistents i efectives que la manca d’estructures i el govern d’unes “elits” en la nova política.

A la nova política li ha mancat crear estructures organitzades, és a dir organització i militància participativa. L’organització no és quelcom negatiu, ho és la burocratització. Una organització viva, amb una militància activa és tan fonamental per a la política  com la definició ideològica i una estratègia política debatuda i assumida per la organització militant. Substituir l‘organització activa per la submissió a un  líder carismàtic o a un reduït grup dirigent és un error. Per important que pugui ser un líder, el paper del qual no es pot subestimar, no es pot deixar que el futur de l’organització estigui a l’albor de les seves decisions tàctiques més o menys encertades  en un moment determinat.

L’organització ha de ser “l’intel·lectual orgànic” del qui parlava el clàssic. El debat dialèctic intern, de baix a dalt i de dalt a baix, permet a l’organització i a la seva direcció estar plenament immersa en la realitat social. I el coneixement de la realitat permet establir una política adequada als interessos de aquells a qui es vol representar. I alhora aquest debat col·lectiu permet a tota l’organització actuar amb la màxima coordinació i efectivitat. L’organització ha de incorporar en el seu sí  la militància que ha de ser-ho no únicament política sinó que ha d’estar immersa en les diverses estructures socials, sindicals, veïnals, etc.

El Princep Modern de Gramsci

Aquesta ha estat la gran mancança de la nova política, la manca d’organicitat. La submissió a l’híper-lideratge mediàtic i menystenir el paper de l’organització i la manca de militància real.

La mancança organitzativa i de definició política ha provocat diverses i traumàtiques divisions dins dels grups dirigents de la nova política tant dins de Podemos, com de IU o de les confluències. Aquesta mancança ha estat en la base de  les ruptures de les Marees gallegues, les diferències i crisis dins de les estructures territorials de Podemos, les crisis de Izquierda Unida, les diverses vicissituds viscudes a Catalunya en Comú, etc. tot això eren símptomes de quelcom que desprès s’ha reflectit en el resultat electoral.

El que va sortir com a una onada imparable en les anteriors eleccions europees i municipals ha perdut tot el seu impuls en cinc anys. Només ha sobreviscut el que era una organització ja estructurada diferent i paral·lela a la nova política i equiparable amb ella com és Compromís. El que ha passat a la resta fa necessària una reflexió i un canvi radical.

El que està en joc és el propi futur polític del conjunt del magma d’UnidasPodemos. L’actual situació no condueix enlloc i és de difícil reconducció. No és una qüestió d’autocrítiques sinó de plantejar-se el projecte de dalt a baix. Ja no és hora de lideratges messiànics i són difícils les refundacions amb les estructures actuals. Si els resultats parlamentaris van ser dolents els de les autonòmiques, on han passat de 106 a 37 parlamentaris, han estat nefastos i els de les municipals desastrosos tant on han anat junts com separats. A  nivell de capitals de província només han guanyat dues: Cadis amb un alcalde de AdelanteAndalucia enfrontat a Iglesias, i Zamora on IU s’ha presentat en solitari i ha revalidat amb majoria absoluta i amb un alcalde confrontat amb Alberto Garzón, es pot dir que són excepcions que confirmen la regla. I en les europees han tret els mateixos resultats que IU va treure en solitari la passada legislatura de 11 en conjunt al 2014 a 6 europarlamentaris ara.

La curta vida de les Marees Gallegues

La nova política va ser regeneradora per a la vida política fent trontollar el bipartidisme, va ser una cop d’aire nou en la vida política, però a hores d’ara ha envellit massa ràpid. I no per que hagi estat assimilada pel sistema sinó per que el seu objectiu era quelcom més que provocar canvis en els gestos i paraules, cosa que esta molt be, el fonamental era fer política real per a canviar les coses. I per això cal una organització forta, ideològicament definida, amb militància i vida interna, amb capacitat per a elaborar i transmetre propostes possibles, imbricant-se i enfortint les estructures socials i sindicals realment existents i demostrant la seva utilitat amb un projecte de canvi real, que sigui explicable, adequat i comprensible per aquells als que es diu voler defensar. I això no ho han aconseguit i potser pel que fa a l’organització ni tan sols s’ho han plantejat. Potser caldrà aprendre una mica de casos positius com Compromís on Mònica Oltra i Joan Ribó tant a la comunitat com a l’ajuntament de València han aconseguit uns bons resultats.

Es moment de canvis arreu i l’esquerra alternativa haurà de plantejar-se, amb seriositat, on està el seu futur per tal de defensar la gent treballadora, per a combatre les desigualtats i defensar l'estat del benestar, per afrontar els canvis econòmics i tecnològics I per a fer-ho amb una visió social de defensa de la prioritat de la sostenibilitat ecològica, del respecte a la diversitat i des de la defensa dels principis de la igualtat, fraternitat, solidaritat i la llibertat.

Joan Ribó (Compromís) una experiencia exitosa

L’ EUROPA QUE ENS CAL

Urtasun una Europa diferent

@RevistaTreball/18 de Maig 2019
Nuevatribuna | 06 de Mayo de 2019


El proper 26 de Maig juntament amb les eleccions municipals i algunes autonòmiques tindran lloc les eleccions al Parlament Europeu. Cal cridar l’atenció sobre la importància d’aquests procés electoral. Europa no és quelcom aliè a nosaltres. A Europa es decideixen una gran part de les polítiques que ens afecten. Cal conèixer, en un moment de disputes sobre sobiranies dins de l’estat,  que una gran part de les sobiranies estatals especialment en l’àmbit econòmic però també polític estan transferides a la Unió Europea.

Es important el coneixement i la reflexió sobre el que està passant a Europa, i encara més important quina és la nostra opció sobre el que volem que passi a Europa i que ens afectarà directament.

No hi ha dubte que la Unió Europea està des de fa temps en un procés clar de deteriorament democràtic. Concretament podem dir que la Unió Europea ha perdut impuls democràtic des de que Jacques Delors va deixar la Presidència de la Comissió Europea que va ostentar des de 1985 a 1995. Des de la Presidència de Delors la Unió Europea no avança sinó que retrocedeix pel que fa a un procés que havia estat il·lusionant de unitat social, econòmica, política i institucional de l’Europa Unida.

Les  Presidències de la Comissió de Durao Barroso i de Juncker han estat nefastes per al projecte europeu. Entre d’altres elements a tenir en compte la Presidència de la Comissió ha deixat tot el protagonisme al Consell de la Unió format pels representats del Governs i on el pes dels grans països especialment Alemanya i França i els seus interessos han estat dominants. Són els governs dels països membres i no el Parlament ni la Comissió els que tenen el poder efectiu, i fins tot amb el poder d’organismes poc democràtics com l’Eurogrup o el propi Banc Central Europeu.

La regressió democràtica de la Unió Europea, controlada pels representants dels grups populars, socialdemòcrates i lliberals europeus, ha tingut diversos episodis molt clars. Les polítiques econòmiques aplicades al servei dels poders econòmics i especialment financers dels països rics i dominants  del nord han provocat l’aplicació de polítiques antisocials en el conjunt de països de la Unió i especialment en els més dèbils del sud d’Europa. La Unió ha estat més atenta a salvaguardar els interessos dels conglomerats financers que els de la majoria de la ciutadania a la que s’ha aplicat unes polítiques de retallades antisocials que han provocat un greu creixement de les desigualats dins de les societats afectades.

Cal escollir?

El cas més rellevant és el tracte que la Unió Europea va reservar a Grècia, on es va sotmetre a un govern regeneracionista com el de Syriza i a la pròpia opinió de la ciutadania grega clarament expressada a un setge econòmic fins a la seva rendició, i aplicant-li amb la màxima crueltat unes polítiques antisocials i mancades de la mínima solidaritat.

Un altra cas rellevant ha estat el tracte als refugiats i a l’emigració. L’Europa fortalesa ha substituït a l’Europa solidària. La posició europea de subcontractar el control de les seves fronteres a països tan poc democràtics com Turquia, Marroc o Líbia, no és més que un exemple de l’absurda regressió que no fa més que plegar-se a les opinions més xenòfobes, racistes i reaccionàries envers els diferents. Tot això malgrat la necessitat objectiva de la immigració davant l’envelliment de la societat europea.

Les polítiques antisocials i antisindicals adoptades en molts dels països  membres i en alguns cassos fins i tot per suposats govern d’esquerres són símptomes també de  que els interessos dels grans poders econòmics es superposen als interessos de la majoria social. La manca d’actuació de la Unió Europea per a tractar de regular i limitar els efectes d’una globalització sense límits, així com les seves polítiques equivocades i antisocials han provocat i estan en la base del sorgiment dels moviments ultranacionalistes i xenòfobs. Moviments que avui estan en el govern d’una part dels països i amb un pes cada cop més gran en les seves opinions públiques.

Les polítiques portades a terme durant la crisi per part del govern de la UE, ha creat les bases de  l’antioeuropeisme nacionalista. I ara en les eleccions Europees es demostrarà el gran pes d’aquest antieuropeisme dins del conjunt de la UE.

Això és el que es jugarà Europa en les properes eleccions al Parlament Europeu i on es debatran tres opcions: a) continuar en la línia actual, un “status quo” on els poders econòmics són més importants que els ciutadans; b) el retorn cap a un nacionalisme regressiu que ja ha arruïnat Europea en el passat i contra el que es va crear la pròpia Unió Europea; o c) l’opció d’un europeisme crític que demanda més i millor Europa, una altra Europa on els ciutadans siguin la prioritat de les polítiques, avançant en una major unitat econòmica i fiscal, una major unitat política amb un govern i un parlament europeus efectius, una major unitat social amb un major desenvolupament de les llibertats, de la fraternitat entre els pobles i de la solidaritat dins i fora de les fronteres de la Unió, una opció defensada també des de l’àmbit social per la Confederació Europea de Sindicats (CES).

Aquesta tercera opció és la que li cal a la Unió i per això en el nostre país una candidatura roig i verda com la que representaven Pablo Bustinduy i Ernest Urtasun hauria estat una opció molt potent. Lamentablement la renuncia de Bustinduy deixa una mica orfe aquesta candidatura, cal però mantenir veus critiques com la que representa la seva opció a Europa per tal d’aconseguir canvis que permetin fer un “cordó sanitari” a la ultra-dreta i pressionar a socialdemòcrates i lliberals cap a opcions més realment partidàries d’una futura Unió Europea que torni a il·lusionar els seus ciutadans.

CES un nou camí per Europa

UN ACORD PER A L'ESQUERRA

El Futur guanya, el Passat perd

Nuevatribuna | 30 de Abril de 2019 sota el titol "Un acuerdo para la izquierda"


La primera lectura a destacar és la derrota de les dretes tripartides i el retorn al passat que representaven. El temor al retorn del passat ha portat a una àmplia mobilització de l'electorat d'esquerres i democràtic. Les dretes han quedat reduïdes en pes parlamentari, dividides i desgastades i amb serioses dificultats alguna d'elles de redreçar-se del seu fracàs.

La ciutadania espanyola ha deixat clar el seu rebuig al retorn a un passat que encara està en la ment o en el record de molta gent.

La segona reflexió és que el PSOE i Pedro Sánchez capitalitzen el vot de la gent d'esquerres i progressista. Els seus mesos de govern, les esperances que va suscitar han estat determinants en la seva victòria electoral.

El resultat representa un al·licient per a un nou emergir socialdemòcrata en uns temps que són negres en el conjunt d'Europa. No és un triomf de qualsevol PSOE i això els que ho haurien de tenir més clar són els propis dirigents socialistes. És un triomf del nou PSOE que ha defensat Sánchez enfront de l'antic aparell. El del retorn de Sánchez a la Secretaria General del PSOE, el de la moció de censura i del pacte amb Podemos.

Sánchez té una gran quantitat de vot prestat que confia que no torni a les antigues posicionis soci-liberals del PSOE dels barons. Un exemple clar l'Andalusia que va perdre Susana Díaz l'ha recuperat Sánchez. Que no ho oblidi la nova direcció del PSOE. Ha guanyat però ha de consolidar el seu espai i dependrà de les polítiques que realitzi.

És necessari aprofundir en les polítiques socials, impulsant i millorant la qualitat de l’ocupació derogant la Reforma Laboral del PP, garantint el futur de les pensions públiques revertint la reforma unilateral del PP, liquidant la Llei Mordassa,  prioritzant la lluita contra la desigualtat, fomentant els serveis públics, les lleis d'igualtat i l’aprofundiment de la democràcia i defensant  una política europea més social i al servei de la ciutadania.

El PSOE ha de reforçar les seves aliances amb l'esquerra política mitjançant acords de govern o pactes de legislatura, amb Podemos i amb Compromís i ampliar-los a socis estables com el PNB. Però ha de reforçar els seus vincles socials, especialment amb l’aliança amb el sindicalisme de classe i reforçant la funció i el paper d'interlocutors dels sindicats confederals.

Qualsevol aliança amb C,s cal descartar-la  perquè no només els restaria confiança electoral sinó que li impediria continuar amb la necessària política de diàleg dins de la llei per a solucionar el problema territorial a Catalunya i les possibles mesures per a desinflamar el conflicte, ara que ERC es presenta com el principal interlocutor per part dels independentistes.

En relació a l'esquerra alternativa els resultats d'Unides Podem i els de Compromís, en les generals no són bons. Compromís en l'àmbit autonòmic ha aconseguit un resultat acceptable però les generals no són el seu millor àmbit electoral. Per part de Podemos i malgrat la bona campanya que ha realitzat Pablo Iglesias aquesta no ha estat suficient per a evitar un fort descens en la confiança electoral. La campanya d'Iglesias ha evitat un desastre però la situació de la seva organització i les seves confluències és molt deficient. A Galícia i al País Valencià les confluències s'han trencat. A Madrid és el mateix Podemos el que està en crisi. I a Catalunya la confluència està molt deteriorada i amb un deficient candidat en el cartell electoral. És molt valuós el canvi d'òptica manifestat per Iglesias en els debats on ha passat d'acusar el “règim del 78” a lloar la Constitució, però aquest canvi important s'ha efectuat sense cap explicació ni reflexió pública.




Podemos hauria de reflexionar sobre el que va dir  Gramsci: “No hi ha idees sense organització”. I ara com ara Podemos ni té organització  estructurada ni democratitzada i això es nota. Podemos sembla que té més “grupies” (inscrits), que “militants”. Ja no parlarem de la situació d'IU on el coordinador general del seu  referent a Catalunya (EUiA) s'ha presentat per ERC.

Sincerament crec que Podemos no s’hauria d’encastellar a demandar un Govern de coalició, sinó centrar-se en un acord programàtic i  reflexionar respecte els seus problemes interns per tal d’ encarar millor el seu futur.

Perquè el 26 de Maig vindrà la segona part. No hi ha dubte que el PSOE i Sánchez surten favorits malgrat les candidatures inapropiades d'alguns barons com els de Castella la Manxa i Aragó declaradament “antisanchistas”. Les dretes tindran suficients problemes barallant-se entre si. Veurem si el PP en hores baixíssimes aconsegueix amb la seva millor estructura territorial frenar l'embranzida de C,s. I veurem en l'àmbit de l'esquerra alternativa quantes de les “Ciutats del Canvi” que tanta embranzida van donar a Podemos s'aconsegueixen salvar en aquestes eleccions.



EL 28 TOTHOM A VOTAR FUTUR!!!!

28A cal escollir

Nuevatribuna | 20 de Abril de 2019


El proper dia 28 d’abril cap vot d’esquerres o progressista es pot quedar a casa. Sigui per convenciment, militància, coincidència amb les propostes concretes que es presenten en l’espai d’esquerres, sigui prestant el vot a l’espera de veure com l’utilitzen, o sigui tapant-se el nas per reticències o manca de confiança, cal que tots i totes Anem a votar!.

En aquestes eleccions en hi juguem molt. Les opcions mai han estat tan clares. O tenim una majoria d’esquerres, progressista i democràtica, o tenim una majoria de les dretes reaccionàries, de les tres dretes i ultradretes que han abandonat totalment l’espai de centre. Les dretes, totes elles,  plantegen sense ambigüitats un retorn  al passat mitjançant unes propostes en tots els aspectes econòmics, laborals, socials, en llibertats, en retorn al centralisme territorial, que confronten fins i tot amb la mateixa Constitució.

Avui es troba a faltar una dreta dialogant i centrada com en la transició va representar la UCD de Suárez. Avui la dreta és VOX que més que una nova ultradreta representa el retorn a un fosc neo-franquisme; és el PP de Casado que deixa com a centrista a Fraga i es dedica a reproduir les propostes radicals de VOX; i és un C,s de Rivera que han abandonat  tota màscara de centrisme. Tots ells, es presenten  en tots els aspectes polítics com un tripartit reaccionari contrari als interessos de les classes treballadores i populars, un tripartit que vol incrementar la ja important desigualtat social produïda per la crisi i les polítiques realitzades; un tripartit contrari als drets de les dones i de les minories sexuals tot volent  imposar un nou neo-catolicisme militant a tota la societat i defensant el retorn a un centralisme anticonstitucional. En definitiva unes polítiques econòmiques, fiscals i laborals neo-liberals, unes polítiques territorials centralistes, i unes polítiques socials reaccionàries i lliberticides. Ens faria somriure si no fos per a plorar que el PP i C.s que es presenten com a suposats “constitucionalistes” plantegin propostes anticonstitucionals en les seves propostes programàtiques. Les dretes tripartites representen més que mai el PASSAT.

Es per això que cal que la gent d’esquerra i progressista, deixi al marge qualsevol reticència i vagi a votar per les opcions que més li convencin o les que menys rebuig li provoquin. Però cal parar en primer lloc  la dreta radicalitzada i donar una oportunitat, tot lo crítica que es vulgui,  a una majoria d’esquerres o progressista entorn al PSOE, UnidesPodemos i Compromís les opcions amb possibilitat d’aconseguir escons i que poden articular una majoria alternativa de progrés.

Acte "Pasado o futuro"

Com es va plantejar en l’acte “Pasado o futuro, tu decides” per part de personalitats del món de la cultura, el periodisme,  CCOO i UGT, en paraules de Unai Sordo “ Hay que votar, hay que participar porque nos jugamos mucho, se están lanzado mensajes, discursos que cuestionan los derechos de ciudadanía, la convivencia, el respeto a la igualdad de hombres y mujeres o la validez del sistema público de pensiones”. Como va dir Almudena Grandes “el progreso no es una línea recta, las conquistes sociales se pueden perder”.

Cal anar a votar per a optar per una possibilitat de FUTUR, no tan sols per a no tornar al passat sinó per avançar en la millora del país a nivell econòmic i social.

Unes opcions de futur que cal reivindicar com fa el document conjunt de CCOO i UGT: a) Defensar la possibilitat d’un nou model productiu sostenible; b) Optar per una Ocupació de qualitat, derogant la Reforma Laboral del PP per acabar amb la precarietat; Per una fiscalitat millor i més justa; Garantir la igualtat d’homes i dones; Garantir la viabilitat i la suficiència de les pensions i millorar uns serveis públics de qualitat, o Millorar la qualitat de la democràcia, derogant per exemple la llei mordassa. Aquestes entre altres poden ser alguns dels objectius d’una majoria política d’esquerres. Pel que fa a la qüestió territorial és evident que cal potenciar la solució del màxim diàleg dins de la llei.

Avui en dia qüestions com les relatives a les Reformes Constitucionals cal descartar-les per que calen majories amples i avui a la vista de la posició de les dretes sembla impossible qualsevol acord.

Es evident que per aconseguir objectius de canvi de futur caldrà que els partits que es diuen d’esquerres i/o progressistes confirmin que ho són i actuïn amb responsabilitat, lleialtat i amb generositat per aconseguir un acord programàtic. Però el deure dels electors és crear la possibilitat de fer-ho possible.

Per més endavant quedarà analitzar el comportament d’aquests partits i els dèficits o incògnites que la seva actuació pot comportar.

Caldrà veure si el PSOE de Sánchez, que apareix com a possible guanyador de les eleccions, continua amb el canvi d’estratègia, més socialdemòcrata que el va retornar a la Secretaria General del PSOE. Si vol fer una política d’esquerres, abandona tacticismes i abandona la línia socioliberal que havia definit l’actuació anterior del PSOE que el va portar a reformar l’article 135 de la Constitució.

I veurem que passa amb UnidasPodemos desprès de la seva previsible baixada electoral. No és descartable que els resultats electorals puguin provocar canvis i convulsions en el moviment i en les seves confluències. Es evident que cal més democràcia real, més ideologia clara i més estratègia en aquest espai per a posar fi a les seves convulsions internes que són responsables de la seva previsible baixada electoral.

Pel que fa a Compromís és avui l’opció més clara, estable i conseqüent en l’espai de  l’esquerra i hauria de ser un model per a futures articulacions polítiques de l’espai de  l’esquerra alternativa que pot comptar amb d’altres subjectes polítics com l’Actua de Gaspar Llamazares i molta gent d’esquerres i progressistes orfes de referències i que avui per avui poden fer un vot prestat.

LA DRETA DESCENTRADA

La dreta de Plaça Colon

Nuevatribuna | 14 de Marzo de 2019

L'entrada en escena de Vox i la convocatòria d'eleccions generals per part de Pedro Sánchez semblen haver sumit a la dreta del PP i C’s en un estat de desorientació preocupant.

Els partits de la dreta semblen supeditats als plantejaments i l'hegemonia de Vox i del major ideòleg actual de la dreta que és José M. Aznar. Les dretes diverses semblen haver-se refugiat en plantejaments extrems allunyats del centre i de posicions de diàleg pròpies d'una dreta democràtica.

Els discursos són extremadament radicals tant en matèria econòmica, com social o territorial. Són posicions pròpies del “tardofranquisme” amb acusacions, insults i desqualificacions de tota mena cap als adversaris polítics especialment al PSOE i al President de Govern.

Les posicions actuals del PP fan enyorar les del mateix Mariano Rajoy i recorden els pitjors moments d'Aznar, i en  moments com les actuacions impròpies i vergonyoses que van tenir al voltant de l'11 M. Per la seva part Rivera i C’s s'han desprès de la seva suposada careta centrista i fins i tot socio-liberal i competeixen amb el PP en posicions reaccionàries i impròpies de qui pretén aparèixer com més modern i centrista, les seves posicions econòmiques poden arribar a ser més ultraliberals que les pròpies del PP, i el seu discurs social té com a exemples de la seva modernització noves formes de cosificació de la dona com els “ventres de lloguer” o la “legalització de la prostitució”.

Totes les dretes allunyades d'un discurs de centre dialogant i cercador de consensos que és el que precisa Espanya en aquests moments. Es troba a faltar una força política en la dreta que adopti una política d'altura com la que va dirigir Suárez i la UCD durant la transició. La política actual de les dretes, allunyades del centre i escairades cap a posicions d'ultradreta, semblen molt allunyades fins i tot de les de l'Aliança Popular de Fraga en la transició i en el debat constitucional.

El recurs a les propostes econòmiques més ultraliberals en matèries com l'ocupació propugnant una major desregulació, els impostos amb rebaixes indiscriminades dels impostos directes porten com a conseqüència a la reducció de l'estat del benestar i dels serveis públics socials que es limiten a la subsidiarietat dels serveis privats i el retorn a la beneficència. El retorn a posicions del passat, també en els aspectes culturals amb la defensa d'arguments patrioters, situen al conjunt de les dretes en un el racó de la ultradreta més reaccionaria negant la diversitat existent en el conjunt d'Espanya.

Però no estan sols en aquesta posició liquidadora de la tolerància i el dialogo. Estan acompanyats per la desaparició de la dreta nacionalista catalana moderada, negociadora i complementària de governs estatals que durant molt de temps va ser equilibradora en els governs de l'estat. En l'actualitat ha estat desarborada per l'extremisme populista de Puigdemont i Torra que ha liquidat tot escletxa del que va ser l'antiga CiU. Una dreta, la de CiU, que dissimulava la seva condició sota vestidures pseudomodernes i dialogants.

Urkullu-PNB

Avui l'única dreta moderada existent és sens dubte el PNB que manté la seva condició pròpia del vell corrent democratacristià europea. Més partidària, també per la defensa dels seus propis interessos, d'aliances amb forces diferents com els socialistes enfront de la ultradreta espanyolista.

No hi ha dubte que aquesta situació pot ser fonamental en les pròximes eleccions generals. La inclinació ultradretana de PP i C,s, la seva vinculació al pacte amb la ultradreta de Vox, pot allunyar-los d'una part important de votants que temorosos dels radicalismes populistes de la ultradreta prefereixin el missatge tranquil i dialogant del PSOE de Sánchez. És simptomàtic que algú tan vinculat a la dreta catalana de CDC com el exconseller d'Economia de la Generalitat amb Artur Mas, Mas-Colell, hagi plantejat en un escrit públic que potser la millor opció per a una opció moderada és en aquest moment votar directament a l'actual President del Govern.

Un acord que cal continuar

Les enquestes pronostiquen un fort creixement del PSOE, no només en el conjunt d'Espanya sinó també a Catalunya, hi ha qui planteja que pugui arribar a ser el primer partit en la comunitat. No hi ha dubte que les intencions del breu Govern amb indicis d'una forma de governar poden haver estat acceptades d'una part  important de la població que espera que en un posterior govern amb una majoria d'esquerres es mantingui aquesta tendència renovada d'una socialdemocràcia que semblava perduda, juntament amb l'embranzida que li puguin donar altres forces d'esquerra com Unides Podemos, Compromís i altres confluències.

Per a aconseguir aquesta majoria cal que les forces que es reclamen de l'esquerra alternativa puguin detenir la sagnia de vots que els està provocant les seves dissensions i baralles internes i recuperin un discurs adaptat a les actuals circumstàncies on poden jugar un paper complementari molt important per a aconseguir una consolidació del discurs iniciat amb el triomf de la moció de censura.

L'alternativa del 28 d'Abril sembla estar clara. Ha de triar-se entre un possible govern de progrés i d'esquerres que es conformi a l’entorn del PSOE, amb Unides Podem i Compromís com a principals complements, que permeti dur a terme unes polítiques econòmiques i socials que redueixin la desigualtat així com implementar una política de diàleg territorial des del respecte a les normes legals que regulen la nostra convivència per a efectuar els canvis que siguin necessaris amb la finalitat de garantir la millor convivència del conjunt de la ciutadania.

Per un govern de les esquerres