15 de juny 2019

ADA COLAU ALCALDESSA. I CATALUNYA EN COMÚ?


Ada Colau de nou Alcaldessa de Barcelona
Nuevatribuna | 17 de Junio de 2019


Finalment i malgrat les primeres perspectives negatives Ada Colau ha aconseguit l’alcaldia de Barcelona amb l’acord amb el PSC i els tres vots de Valls.  Així i tot els resultats de Barcelona en Comú no van ser bons, molts vots dels barris populars van marxar cap al PSC, sens dubte degut a la ambivalència de Colau respecte al “procés”.
Ada Colau ha mantingut un discurs acomplexat envers l’univers processista fins i tot en el moment de defensar la seva proposta poc neutre envers els seus inscrits al demanar-los escollir entre ella o Maragall com candidats a l’alcaldia. Fins i tot en aquest moment no ha deixat de pronunciar frases increïbles com dir “M’és igual ERC que el PSC, però aquest em fan alcaldessa”, “no m’agrada que Valls em voti”, “continuarem defensant els presos polítics”. Frases que es contradiuen amb la pròpia opció escollida de pactar amb el PSC evitant una alcaldia pro-independentista, i presentant-se sabent que només pot sortir amb els tres vots de Valls. No es pot tractar de seduir un sector minoritari dels seus votants sense veure que així continua menystenint a una majoria dels seus votants, fent que molts deixin de donar-li el seu suport.
Ada Colau ha aconseguit revalidar el seu mandat, aquesta vegada vinculat a un acord amb el PSC que esperem permeti un equip de govern més ampli i amb més capacitat de lideratge. Es evident que amb aquesta posició Colau opta per aconseguir el poder municipal per a fer política.
Colau surt finalment ben parada a Barcelona-ciutat, l’única prioritat que ha tingut junt amb la seva organització de “Barcelona en Comú” malgrat que això ha comportat el fracàs de la marca de “Catalunya en Comú” en tot l’àmbit del territori català.
A Catalunya  l’organització dels “comuns” ha fracassat de forma greu degut al fet inqüestionable que l’organització de Catalunya en Comú és una entelèquia o un esquelet sense múscul. Ningú ha cregut realment en aquesta organització. Ada Colau que és teòricament la seva màxima dirigent només ha tingut la prioritat del l’Ajuntament de Barcelona, i els comuns com a tals fora de Barcelona no existeixen com a estructura territorial organitzada. Podemos ha estat fora i dins alhora, gent de Podem ha participat en les estructures comunes però mantenint-se fora com a organització, amb fets esperpèntics com veure Pablo Iglesias un matí en un acte a Barcelona en suport d’Ada Colau i a la tarda en una trobada amb les candidatures de Podemos que confrontaven  amb les d’En Comú. EUiA està dins però el seu coordinador general i altres s’han presentat per ERC a les generals. I sols queda ICV que s’ha subordinat als criteris de l’anomenat nou “subjecte polític” (?) i que com a mínim ha mantingut les places on tenia musculatura i organització pròpia forta.
PODEMOS dins o fora dels "comuns"?
La realitat des de fa temps són  resultats dolents: a les autonòmiques amb posteriors dimissions i transfuguismes en el grup al Parlament de Catalunya; a les municipals poques candidatures, 151 menys que les 204 presentades en solitari per ICV-EUiA al 2015, i en molts casos amb exclusions i candidatures competidores i amb més de 50 candidatures alternatives de Podemos (que per cert ha tret els minsos resultats de 21 regidors). Pèrdua de la majoria a Barcelona i només possibilitats de governar a menys de 20 localitats, quasi totes on quedaven estructures organitzades d’ICV com és el cas d’El Prat on es governa ininterrompudament des de l’inici dels ajuntaments democràtics, primer com a PSUC, després com a ICV-EuiA i ara com a Catalunya en Comú.
El resultat global ha estat la pèrdua de prop d’un 19% dels vots aconseguits per ICV-EUiA al 2015. A les Europees el resultats han estat encara més decebedors al baixar d’un 15% al 2015 al 8,5% en aquestes eleccions amb la pèrdua de més de 83.000 vots.  No hi ha dubte que l’experiment i malgrat la carambola d’última hora, al mantenir l’Alcaldia de Barcelona, no sembla que doni més de sí. En tot cas cal com a mínim un fort revulsiu i canvis en profunditat.
Catalunya en Comú es un subjecte polític confús, format per grups que res tenen a veure entre ells, amb posicions enfrontades i sense ideologia ni objectius comuns. No hi ha organització pròpiament dita, només una Comissió Executiva i un Consell Nacional que són ens burocràtics sense cap funció definida. No hi ha discussió política ni tan sols per a homogeneïtzar l’espai i encara menys per a propulsar-lo dins del conjunt de Catalunya. Ni hi ha hagut direcció política, ni tan sols suport logístic en les eleccions municipals fora de Barcelona, s’ha deixat que a cada població la diversitat existent s’apanyés com pogués. Tot aquest desgavell ha provocat que hagi hagut exclusions o presentació de diverses candidatures confrontades del mateix espai. Fins i tot a diverses localitats no s’ha donat el suport que calia per a fer l’enviament de la propaganda electoral. Només per a Barcelona hi havia recursos, disciplina i organització per a una candidatura escollida a dit per Ada Colau. La campanya per les eleccions europees ha estat molt reduïda malgrat presentar un candidat de primer nivell com era Ernest Urtasun.
Els resultats ho diuen tot, fracàs sense pal·liatius, i això es veia venir des de feia temps des de  les autonòmiques on els “comuns” van treure només 8 diputats enfront dels 11 de “Catalunya Si Que es Pot” que van ser considerat aleshores com un mal resultat davant els 13 que havien tingut ICV-EUiA en solitari.
El projecte de Catalunya en Comú (Podemos no se sap mai si esta dins o fora), és a hores d’ara un projecte fallit i de difícil futur. Caldria plantejar un canvi radical: amb canvis organitzatius en profunditat: establint organismes democràtics de direcció política real per a orientar i controlar tota l’acció política, incloent-hi  l’organització de Barcelona-ciutat; eliminant tota la gent infiltrada que actua al servei d’altres organitzacions i sense lleialtat al projecte; amb una definició política clara envers un projecte ecosocialista que ens apropi a organitzacions europees; i una militància real més enllà dels inscrits telemàtics, amb estructures organitzatives vives i reals arreu del territori.
Pot haver-hi una última oportunitat si s’actua amb rapidesa i senderi, sinó molta gent es plantejarà altres opcions per aconseguir un espai coherent per a la esquerra alternativa.
Cal una ideología nítida

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada