FELIPE FOT EL CAMP!!

Felipe González

Nuevatribuna | 29 de Enero de 2016


Ja seria hora que Felipe González i la resta de “dinosaures” del PSOE desapareguessin de l'escena política del país. Ha perdut ja en els últims temps l'escassa credibilitat que pogués tenir. És hora que el vell “mascle alfa” del socialisme espanyol passi al retir definitiu perquè les seves últimes actuacions són lamentables.

No hi ha dubte que Felipe i el “felipisme” tenen un espai en la recent història d'aquest país. No hi ha dubte que va agafar un partit inexistent, que havia passat quaranta anys, de la seva centenària història, de vacances, i el va portar en la transició fins al Govern de l'Estat. No hi ha dubte que la victòria socialista va ser com una finestra d'aire nou. Aire que després es va viciar gradualment fins a la seva decadència. No pot dubtar-se de la modernització que va efectuar González al país, amb aspectes positius com la sanitat universal, l'impuls a l'educació pública, l'establiment d'una política fiscal o l'entrada en la UE. Però tampoc podem oblidar els aspectes més foscos com la desideologització del socialisme, la seva progressiva vinculació als poders fàctics econòmics i financers, actuacions com la reconversió industrial, l'enfrontament amb els sindicats, la LOAPA, l'entrada a l'OTAN, les privatitzacions, i aspectes més tèrbols com la corrupció (Guerra, Roldán) o el finançament il·legal (cas FILESA), fins a arribar al punt més negre com la guerra bruta dels GAL que va portar a presó el ministre Barrionuevo i el cap de la seguretat de l'estat Vera.

Felipe abraça a Vera i Barrionuevo a la pressó

Ja en aquells temps González va començar a conrear “males companyies” com l'empresari veneçolà Cisneros a qui li va col·locar la privatitzada Preciados, que aquest va vendre després a un major preu a El Corte Inglés. D'aquí i de la seva relació estreta amb el president veneçolà d'Acció Democràtica, Carlos Andrés Pérez-CAP, ve la seva vinculació amb Amèrica Llatina i amb les principals fortunes econòmiques de la regió com Carlos Slim. No oblidem que el seu amic veneçolà CAP va ser el causant, amb les seves polítiques neoliberals i corruptes, del “caracazo” de febrer i març de 1989, on va emprar contra les protestes populars armes de guerra que van provocar més de 300 morts reconeguts oficialment, que oficiosament creixen fins a més d'un miler, sense tenir en compte els ferits. Aquestes eren i són les amistats del “company” Felipe González i que expliquen la seva oposició activa enfront dels governs chavistes.

Felipe amb el veneçola Andrés Pérez

És evident que la posició internacional de Felipe en relació a Veneçuela és molt contradictòria pel que fa a altres governs com el d'Aràbia Saudita al que no ha criticat en relació a les més de cent execucions efectuades recentment contra opositors. Felipe ha callat i no sabem si això té a veure amb la venda de la seva mansió de Tunisia a la família real saudita. Com a mínim pot dir-se que González té una doble o triple vara de mesurar a l'hora d'analitzar la realitat internacional.

Al seu torn Felipe González és un dels més coneguts cassos de “portes giratòries” com a conseller de Gas Natural. El “company” Felipe és avui el “conseller” González, una mostra del seu travestisme cap al seu enriquiment personal i la seva clara funció de representant de l'interès del capital econòmic-financer que domina el nostre país.

Per això no ha de sorprendre'ns que en l'actual conjuntura Felipe coincideixi amb Aznar al convertir-se en els detractors de qualsevol possible acord del PSOE amb PODEMOS. Per als expresidents i avui consellers d'empreses de l'IBEX, els de Pablo Iglesias són perillosos “chavistes” o “leninistes 3.0” que volen acabar amb la democràcia espanyola.

Aznar, González i les "portes giratòries"

La història de Felipe ha estat una història ascendent des de representant polític d'un partit que deia defensar  la classe treballadora fins el seu paper de defensor “àulic” dels interessos del poder establert. En el que sempre ha estat conseqüent ha estat en la seva oposició a tot el que signifiqués lliscament cap a l'esquerra, dins del seu partit liquidant als defensors del marxisme i en les males relacions que sempre va tenir amb la gent a la seva esquerra, fossin  els sindicats de classe fos el PCE o ara Podemos o Izquierda Unida, ell és i ha estat des de la seva arribada al poder un fidel aliat del poder econòmic constituït. I aquí segueix.

És evident el que Felipe i el “felipisme” han significat i signifiquen per al PSOE. Els seus barons actuals, amb rares excepcions, li rendeixen homenatge i els seus seguidors, els antics i els nous, consideren que el PSOE no ha de sortir-se de la senda marcada, el social-liberalisme que ha reemplaçat al pensament socialdemòcrata tradicional. Malgrat que en impedir la seva renovació els “felipistes” puguin conduir a sacrificar a curt o mig termini el propi PSOE.

L'espectacle orquestrat en l'últim mes per Felipe i el seu “alter ego” Cebrián és el més semblat a un “aquelarre”. El primer amb les seves declaracions parlant de gran coalició o de deixar governar  la dreta del PP amb C´s; el segon orientant editorialment  “El País” en el mateix sentit. La mobilització del dinar dels “veterans de l'antic PSOE” encapçalats per Corcuera (el famós ministre de l'Interior de la “puntada a la porta”) s'acompanya amb la contínua campanya del diari de Cebrián que culmina amb l'entrevista a quatre pàgines al propi Felipe. Tot per a tractar de canalitzar el Comitè Federal del PSOE a fi de subjectar el secretari general Pedro Sánchez. L'únic objectiu és impedir qualsevol aventura a la seva esquerra i plantejar la necessitat d'obrir-se al centre, és a dir al que molts sabem que és la dreta.

Felipe ha estat molt important per al PSOE, el va portat al seu triomf com a partit. Però aquest partit sense una profunda reconversió pot ser un referent en el futur per a l'esquerra d'aquest país? En l'actual conjuntura, sense una profunda renovació ideològica que el situï en posicions d'esquerra, en la línia que Corbyn ha plantejat als laboristes, el PSOE ho té difícil especialment per aguantar l'envestida d'aquest aprenent de González anomenat Pablo Iglesias que pretén copiar l'avanç cap al triomf de la seva nova formació emulant el populisme del PSOE del 1982 que el va portar a la victòria electoral.

En definitiva per a evitar nous espectacles de vergonya aliena: Felipe fot el camp!

Victòria del PSOE al 1982

Javier Krahe: "Cuervo Ingenuo"