LA CLASSE TREBALLADORA I EL CANVI POLITIC

Les lluites de la classe treballadora

Nuevatribuna | 19 de Enero de 2016

La inauguració de la nova legislatura no hi ha dubte que significa un temps nou en la política. La presencia dels diputats i diputades de Podemos i les seves formacions aliades de Catalunya, País Valencià i Galicia, han aportat un aire nou i diferent al Congrés dels Diputats, en la forma i sens dubte en el fons.

Malgrat tot creiem que en tota aquesta nova situació política es troba a faltar la presencia de la classe treballadora. Els nous temps de la política no haurien de comportar la continuació d’una situació derivada de l’hegemonia de la dreta en els temps passats i que han consistit en esborrar de la vida social, política i comunicativa els problemes i la pròpia existència de la classe treballadora. Aquesta ha estat una victòria significativa de la classe dominant, l’eliminació del debat públic de la pròpia existència de la classe treballadora i de l’enfrontament de classes. Com deia Warren Buffett “ hi ha una guerra de classes i l’estem guanyant els rics”. I aquesta victòria, en el nostre país,  s’ha donat en el camp polític amb l’aprovació de lleis com la Reforma Laboral que significaven la limitació dels instruments de defensa dels drets laborals i una derrota per a les organitzacions que els representen, els sindicats, o  l’enduriment del codi penal amb l’article 315 que ha penalitzat l’acció sindical i ha comportat més de 80 judicis contra més de 300 sindicalistes per exercir accions de defensa del dret de vaga. Però també s’ha donat en altres àmbits com és la desaparició en els mitjans de  comunicació de tot allò referent a la problemàtica derivada de la pràctica sindical i la lluita de la classe treballadora. En els mitjans ha desaparegut el que havia estat tradicional com era una secció de laboral en la informació. Avui en dia la problemàtica laboral i la lluita dels treballadors i del sindicalisme està pràcticament eliminada del debat públic. Aquesta és la victòria de la que parla Buffett.

Avui en dia la lluita de classes ha estat substituïda per la lluita de la gent. Les classes socials per termes com els de dalt i els de baix, i fins i tot sembla que es vulgui evitar el terme esquerra com si fos un terme de confrontació. L’eliminació d’aquests termes que signifiquen interessos contraposats com són dreta-esquerra, o classes socials, o lluita de classes, són victòries ideològiques de la dreta dominant. No són termes antics que cal obviar, sinó que són termes que cal recuperar com planteja el jove pensador britànic de referència per  a la “nova política”  Owen Jones.

I aquest és un dels plantejaments que es troba a faltar en la “nova política” que volen representar Podemos i els seus aliats perifèrics. No es pot menysprear tot el que soni a vell. No tot són els nous moviments socials. En part per que molts d’ells potser no existirien sinó fos pels moviments socials tradicionals especialment els sindicats. Les marees ciutadanes, sanitàries, educatives, han estat impulsades entre d’altres pels sindicats de classe. No es pot entendre la popularitat de nous dirigents, com la pròpia Ada Colau, sense parlar de la presentació de la ILP popular en defensa del Dret a l’Habitatge, en la recollida de signatures de la qual van jugar un paper fonamental, malgrat mai ho hagi reconegut, el sindicalisme confederal de CCOO i UGT.

Presentació ILP Habitatge

La nova política cal que estableixi relacions i aliances amb el moviment sindical i que no dubti en voler ser el representat polític de la classe treballadora, és a dir una força d’esquerres i per tant amb complicitats teixides amb les organitzacions representatives de la classe treballadora, els sindicats confederals i de classe. Sense que cap de les parts sigui subalterna de l’altre ni la sindical de la política ni a l’inrevés.

I quina és la raó per plantejar-ho? Simplement per que el problema fonamental de la nostra societat no és la desigualtat ni l’exclusió social, el problema fonamental és la manca de treball digne amb drets laborals i sindicals i amb sous dignes. El problema bàsic de l’actual crisi social és la situació de l’atur i la manca de treball. L’atur, el treball precari i el treball pobre són la causa de la resta de problemes, des de l’habitatge, la desnutrició infantil, la pobresa energètica o simplement la pobresa de tot tipus. L’apropiació de la riquesa per part d’una minoria i la privació dels bens bàsics per a la majoria no és altra cosa que el resultat de una avui amagada lluita de classes.

Amb lleis d’emergència social es cobreixen les necessitats més urgents però no es resol el problema, sense creació de llocs de treball dignes, ben retribuïts i amb futur no es resoldrà la situació actual. I les desigualtats i les emergències socials no sols no desapareixeran sinó que s’incrementaran.

Urgència lluitar contra la desigualtat

La “nova política” ha d’enfrontar els problemes urgents, “l’emergència social” i el problema fonamental, garantir el “dret al treball digne”. La nova política ha estat molt vinculada als nous moviments socials en defensa del dret a l’habitatge i contra els desnonaments, i altres similars que van contra els efectes d’unes polítiques determinades de la classe dominat, però no hi ha dubte que cal anar a la base, a la disputa de la lluita pel repartiment de la riquesa entre els que la produeixen i els que se l’apropien.

Fonamental lluitar contra l'atur

Es evident que el sindicalisme ha d’actualitzar-se i adaptar-se al món canviant. Es clar que la classe treballadora no és l’antiga classe obrera manufacturera i “fordista” de la gran industria. Avui la classe treballadora és diversa, hi ha treballadors fixos, precaris, eventuals, aturats, joves desocupats que mai han pogut treballar, etc. El sindicalisme s’ha d’adaptar a aquesta nova situació i tracta de fer-ho, ha de fer la seva feina als llocs de treball, però també dins de les comunitats on viu la classe, per que no tots treballen o no treballen sempre. Però també és evident que sense els instruments propis de la classe com són els sindicats és difícil que es pugui dur a terme una política realment d’esquerres i per tant aconseguir un canvi real.

La dreta del PP ho va tenir molt clar. No va oblidar mai que en els temps que Aznar posseïa una majoria absoluta, els sindicats CCOO i UGT van convocar la Vaga General del 20-J del 2002, una vaga reeixida que va obligar el Govern del PP a donar marxa enrere en l’intent de modificar el subsidi d’atur. Eren uns moments en que Aznar governava de forma absoluta i on l’oposició estava desapareguda. A aquest cop desprès es van sumar les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq al 2003, on també va tenir una participació destacada el moviment sindical. Tot això i els atemptats d’Atocha van provocar la derrota del PP a les eleccions del 2004. El PP ho ha tingut molt clar i per això,  inspirant-se en la política de Thatcher,  una de les primeres mesures que va fer el Govern Rajoy al febrer de 2012, als dos mesos de formar govern, va ser la Reforma Laboral. Una Reforma Laboral especial, en un moment on la crisi i l’atur tenen atemorida la classe treballadora, i que va anar dirigida a eliminar els fonaments del moviment sindical tot limitant el seu instrument fonamental d’intervenció la Negociació Colectiva,  tot ferint de mort  una de les característiques del model laboral existent que era  la Concertació Social, i sens dubte debilitant el moviment sindical.

Vaga General 20J del 2002

La “nova política” ha de entendre que per aconseguir un canvi en profunditat en el país li cal el concurs d’un moviment sindical renovat i reforçat, i alhora la potenciació dels valors de solidaritat i de lluita tradicionals de la classe treballadora que sempre han estat al darrera dels moviments polítics de progrés, és a dir darrera de l’esquerra. Per això no pot tornar a passar que es deixi en mans del PSOE la presentació de les primeres mesures per a revocar la Reforma Laboral del PP  ni la interlocució amb el sindicalisme confederal. Si Podemos i els seus aliats volen ser l’alternativa cal que comptin amb el moviment sindical i plantegin actuacions com les efectuades a la darrera legislatura pel diputat d’ICV i de l’Esquerra Plural, Joan Coscubiela,  al presentar “La proposició per a promoure el treball digne”, amb 50 propostes concretes que significaven una alternativa global a la Reforma del PP i una millora actualitzada dels drets laborals i sindicals.

Esperem que la classe treballadora i els instruments de la seva defensa: el sindicalisme confederal, que cal recordar que té centenars de milers d’afiliats i recull el suport de milions de treballadors i treballadores que el confirmen en les urnes de les eleccions sindicals tornin a tenir el paper que mereixen i tornin a estar presents en la vida política, social i mediàtica del país. Serà sens dubte una confirmació de que el canvi és posible.

Solidaritat un valor de la classe treballadora

Never cross a picket line