EL PSOE EN CAIGUDA LLIURE

On va el PSOE?

Nuevatribuna | 06 de Enero de 2016


La crisi del bipartidisme ha situat el PSOE davant d’un greu problema de pervivència política. Amb una direcció sense estratègia clara i molt afeblida quasi més internament que externament. Amb uns “barons” que semblen més interessats en una destitució ràpida de l’actual direcció que en debatre a fons el futur del partit. I sense que ningú sembli plantejar-se la necessitat d’una regeneració del seu discurs en tots els àmbits polítics. El PSOE sembla avui un boxejador “sonat” que no sap trobar el camí de la recuperació ni potser de la supervivència com a partit referent de l’esquerra.

Només cal veure els diversos plantejaments en els mitjans des de diverses instancies socialistes. Els afins a Pedro Sánchez tracten de resistir per aconseguir arribar a unes possibles noves eleccions generals amb l’actual secretari general com a candidat. Per part dels principals responsables territorials, amb Susana Díaz al capdavant, es tracta de tot el contrari: impedir que Sánchez pugui repetir com a candidat. Ambdues parts descarten votar un govern amb el PP, i alhora posen condicions que impossibiliten qualsevol alternativa de Govern amb altres forces de progrés. El PSOE planteja d’una forma demagògica que no negociarà amb els que pretenen el “trencament de la unitat d’Espanya”, en referència a la proposta de Podem i els seus aliats que defensen un referèndum a Catalunya per a donar sortida al conflicte territorial. En tot cas el debat intern no té cap element de debat ideològic o estratègic, sinó simplement una lluita pel poder. Es tracta de decidir qui ha d’encapçalar la candidatura en unes properes noves eleccions, no de quin programa cal defensar.

PSOE el problema es de polítiques no de lider

Encara més enllà, el “vell oracle” del PSOE, Felipe González, la persona que encarna en si mateixa el procés de degradació ideològica del partit i ara convertit en un portaveu dels interessos de les “elits econòmiques i mediàtiques”, va més enllà i planteja la necessitat d’un govern PP-PSOE.

En definitiva el PSOE tracta d’amagar les raons de la seva continuada davallada electoral. Per que el problema és aquest, la manca d’una autocrítica impedeix al PSOE renovar-se i analitzar com amb els anys ha deixat de ser un referent d’esquerres que plantegi un canvi en profunditat en el país. Molts dels seus dirigents només saben fer esment dels avenços que el PSOE va encapçalar en altres temps pel que fa a la modernització del país amb l’arribada de la democràcia, amb l’establiment de temes importants com la sanitat o la educació pública, durant l’etapa de González, o en la millora de drets individuals en l’etapa Zapatero. Però pocs plantegen com avançar en un programa de progrés sinó que s’aferren al pur continuisme. I cap d’ells fa referències als aspectes negatius de les seves etapes de govern. Pocs analitzen el progressiu abandonament d’una política mínimament socialdemòcrata per part dels governs del PSOE i fins i tot amb actuacions difícilment explicables des d’un punt de vista democràtic. Cal recordar algunes a tall d’exemple, així en la etapa Gonzalez: lleis restrictives com la Loapa, corrupció ( Filesa, Guerra, Roldán), incompliment programa (OTAN), Reformes Laborals i enfrontament amb els sindicats, guerra bruta contra ETA (GAL), etc, I en el cas de Zapatero: Reforma Laboral i reforma exprés de la Constitució (art. 135) tot eliminant una possible visió progressista de l’economia al donar tota la prioritat a reduir el dèficit.

Susana Díaz la continuació del "felipisme"

Per acabar-ho d’adobar ara el PSOE surt amb propostes més pròpies de la dreta pura i dura com és la defensa d’una visió única d’Espanya que margina el reconeixement de la seva plurinacionalitat. Es evident que la proposta de referèndum de PODEMOS no significa la defensa de cap ruptura, sinó una aposta per aconseguir una unitat més real i aprofundida, on les diferents nacions existents en l’Estat Espanyol es puguin reconèixer i conviure amb una unitat que respecti la pluralitat realment existent. No fa tant de temps que el PSOE i encara més el PSC reconeixia la plurinacionalitat de l’Estat. En aquest tema el retrocés és important en gran part degut al poder del PSOE d’Andalusia i Susana Díaz que utilitza la mateixa tàctica política que tan bons resultats va donar a Jordi Pujol, la identificació d’ella i del seu partit amb el territori i la seva ciutadania. Més encara Díaz es presenta ella mateixa, el PSOE d’Andalusia i ala pròpia societat andalusa com a garants de la unitat sense diversitats d’Espanya.

Sembla que la única raó actual de tots els dirigents del PSOE per a evitar la coalició amb el PP sigui la por al fantasma del PASOK, és a dir la por a que la gran coalició provoqui  deixar tot l’espai de l’esquerra i el progrés a PODEMOS i per tant quedar-se en el futur reduït a la marginalitat.

Una socialdemocràcia sense projecte

La crisi del PSOE respon en gran mesura a la de la socialdemocràcia europea que ha estat incapaç de plantejar alternativa a les polítiques d’austeritat de la dreta europea. La socialdemocràcia s’ha sumat de forma subordinada a les polítiques marcades per Merkel, per que en gran mesura el primer impulsor de polítiques de retallades va ser el govern de Schroeder i els seus programes Hartz. Ara Merkel ha exportat aquestes receptes d’austeritat a països en situacions molt més precàries que les d’Alemanya.

Potser seria hora que el PSOE analitzés l’evolució dels laboristes anglesos. El partit Laborista va ser el gran partit reformador i progressista de la post-guerra a Anglaterra, i un fidel defensor de la classe treballadora. Però aquest passat no pot servir de capital pel futur. El partit va anar perdent capacitat de lideratge especialment arran de la victòria dels conservadors de Margaret Thatcher i la derrota profunda del moviment sindical. Posteriorment el laborisme de la mà de Blair va fer un gir en profunditat cap a la dreta, la denominada “tercera via”, que no era més que una continuació més suau de les polítiques “thatcherianes”. Aquestes polítiques li van permetre guanyar eleccions però li van comportar anar perdent el suport de les seves bases tradicionals i van comportar que fins i tot a Escòcia fos superat per l’esquerra pels nacionalistes escocesos fins deixar-los en la marginalitat. Però al laborisme s’ha produït una revolta interna que ha portat a la direcció un dirigent clarament d’esquerres i que reivindica un programa socialista com és el cas de l’actual líder Jeremy Corbyn. Corbyn ha aixecat les ires dels sectors de la dreta laborista encapçalada per Blair i la seva gent que semblen incapaços de veure que són les seves polítiques dretanes les que han ensorrat  un laborisme en el que les classes treballadores ja no es reconeixien. Corbyn ha estat escollit amb el 50% dels vots dels militants i més del 80% dels més de 100.000 simpatitzants que es van inscriure a les primàries.  El seu missatge ha estat clarament contrari a l’austeritat i partidari de la inversió pública per a fomentar el creixement econòmic,  per a fer créixer el camí cap a la prosperitat de la població.

Jeremy Corbyn: el laborisme cap a l'esquerra

Aquest canvi en el laborisme és una veritable regeneració des de l’esquerra. En el PSOE no es veu cap possibilitat de gir a l’esquerra. El PSOE és avui un partit amb una gran pèrdua de militància i de votants, amb un control clar dels aparells del partit, especialment els territorials i cada vegada més té una afiliació de “pessebre”,  és a dir de quadres que viuen del partit. La última vegada que va haver-hi una possible regeneració política del PSOE va ser amb la candidatura de Josep Borrell, que va acabar liquidat per raons encara no prou explicades. Posteriorment va haver-hi el miratge de Zapatero que va acabar sotmetent-se al dictat dels poders de la “troika” de la UE.

El panorama del PSOE avui no sembla tenir massa futur. Sigui sota la direcció de Sánchez o de Susana Díaz, no sembla que signifiquin cap canvi cap a l’esquerra sinó el manteniment d’unes polítiques erràtiques que no signifiquen cap alternativa de canvi en profunditat en l’actuació del partit. Sembla com si el PSOE no vulgui reconèixer la seva pèrdua d’hegemonia en l’esquerra i sigui incapaç de entendre que només amb un canvi  radical de polítiques pot tractar de recuperar aquesta hegemonia o com a mínim ser capaç de disputar-la als nous actors polítics. Per  a fer una “catarsi” el PSOE precisaria d’un canvi radical i posicionar-se contra les polítiques d’austeritat que emanen de la UE i defensar per damunt de tot els interessos de la ciutadania i les classes populars, i en segon lloc fer un pas decidit per la defensa d’una unitat d’Espanya a partir del reconeixement del seu caràcter plurinacional, és a dir defensar una unitat fraternal que reconegui el fet de la diversitat existent en el seu interior.

En cas contrari, i el que és més possible, el PSOE pot iniciar un camí cap a la decadència i possiblement la irrellevància política, només cal veure la seva posició actual a Catalunya, ja que actualment no sembla haver-hi cap perspectiva de canvi. I això  lamentablement afecta tota l’esquerra per que no hi ha dubte que, per aconseguir el canvi social que el país precisa,  cal una forta esquerra alternativa però també ens cal una força consolidada de caire realment socialdemócrata.

Renovem l'esquerra

                                         Pete Seeger: A quin costat estàs?