26 de gen. 2016

HIPERLIDERATGE ALS PARTITS EMERGENTS


Iglesias i Colau els liders emergents



Nuevatribuna | 26 de Enero de 2016
Els nous subjectes polítics que s’aglutinen en l’anomenada “nova política” semblen conformar-se entorn a “líders” indiscutibles com a punt de referència. Líders sorgits en alguns cassos dels àmbits mediàtics, cas de Pablo Iglesias, o del lideratge de moviments socials amb una bona utilització mediàtica, cas d’Ada Colau.

Aquests nous subjectes polítics semblen crear-se en contra de l’existència dels aparells organitzatius dels per ells denominats “vells partits”. Es tracta d’una forma que sembla més espontània i més vinculada en genèric a la “gent”, en el cas de Podemos, o als “mandats de la ciutadania”, en el cas dels “colauites”. En tot cas és evident que es tracta de noves formacions aglutinades entorn a lideratges molt forts, els quals es suporten en nuclis reduïts de col·laboradors.

Aquests nous subjectes polítics semblen aportar un bagatge nou, un nou llenguatge i aparentment noves formes de fer i estar en la política i que fan una apel·lació constant a la seva proximitat a la gent o en el seu cas a la ciutadania en genèric.

Es tracta de formacions sense una militància estructurada, molt fluida, que es basa més en inscrits que en afiliats i amb unes ideologies poc definides entorn a propostes genèricament populars i poc concretades ni definides.

Es evident que la seva novetat, el seu fort impuls i la seva bona utilització mediàtica i l’impacte visual que han aconseguit, ha estat important i renovadora, en el sentit de que ha estat un bon revulsiu per a una situació política estancada en el bipartidisme que semblava no donar opcions a propostes alternatives.

Però també està clar que els nous subjectes polítics presenten forts interrogants. El primer és que es creen entorn del que podríem anomenar “caudillismes” o “hiperlideratges”, amb un nucli molt homogeni i vinculat per fortes relacions personals. L’organització està totalment sota el control d’aquest nucli i les seves formes participatives es basen en la participació directa de les bases sota les propostes o control del nucli, sense que s’estableixin formes organitzatives intermèdies entre els nuclis dirigents i les bases. Ho hem vist en el cas de Podemos, on l’elecció dels seus màxims organismes s’ha fet mitjançant una proposta tancada de llistes i sense repartiments proporcionals. I estem veient que excepte en el cas d’Andalusia o Aragó, on la minoria provinent de la Izquierda Anticapitalista és majoria, la direcció estatal actua amb total discrecionalitat, a Euskadi dimitint la direcció, a Catalunya on la seva direcció és inexistent malgrat guanyar, i amb Galicia on hi ha plantejaments confrontats amb la direcció gallega pel que fa a les aliances. L’organització i la  militància fluida que la conforma  té poca força respecte a un nucli central que té un fort control i decisió sobre totes les qüestions polítiques i organitzatives, malgrat les seves proclames públiques sobre el sotmetiment permanent a la decisió de les bases. En el cas de la formació de Colau la situació és encara més evident,  l’organització és pràcticament nul·la i tot passa per la decisió del cercle íntim d’Ada Colau que va col·locant  la seva gent a gran part dels llocs de representació. Només cal veure com es va decidir no participar en “Catalunya Si Que es Pot”, o com es va escollir la llista al Congrés de “En Comú Podem” , sense ni tan sols efectuar  primàries. Es a dir molta reclamació verbal a la participació de la ciutadania i molta decisió des dels nuclis dirigents.
Militància i Organització

Però els dèficits organitzatius poden passar factura a mig termini. Un partit que vulgui tenir futur precisa d’una forta organització que és la garantia del seu futur. Precisa de militància, de quadres formats i d’una ideologia clara que és el que fins ara els hi manca a les noves formacions. Evidentment han de ser organitzacions més participatives i menys burocratitzades. Però cal afiliació militant, quotes, que permeti la conformació d’una afiliació que mantingui el debat respecte al compliment dels objectius polítics estructurals i conjunturals de la formació política. I  una participació estructurada que fins ara no es veu en les noves organitzacions, com tampoc es coneix la seva definició clara respecte a quin model econòmic, polític i social es promou, a quines relacions es volen establir respecte els moviments socials i sindicals, fora de les crides genèriques a la participació social. Quina definició tenen respecte el paper del treball i de la classe treballadora. Es fa difícil entendre crides com les d’Ada Colau a crear un nou subjecte polític, allunyant de les formacions polítiques prevalents, i que vulgui aglutinar a gent des de la CUP al PSC, malgrat les profundes diferencia de concepció política que es dona en molts aspectes.


En molts cassos sembla que els nous “hiperlideratges” pretenguin fagocitar els seus aliats tradicionals actuals per tal d’obtenir el que els hi manca per a la seva consolidació. Es interessant en aquest sentit veure la relació d’aliança i rivalitat entre Iglesias i Colau que es volen disputar el lideratge dels “emergents”.
Ribó i Oltra referents de Compromís

Las antigues esquerres com IU, i d’altres no tan antigues i més modernitzades com ICV o Compromís, tenen trajectòria, tenen militància amb cultura política, quadres polítics formats i tenen una cultura política capacitada i experimentada i tenen vincles antics i consolidats tant amb moviments socials com sindicals. Tenen mancances, com aconseguir una projecció pública de les seves propostes, potser degut al seu antagonisme clar amb els poders econòmics i mediàtics, però tenen projectes polítics de trajectòries consolidades, cosa que els hi manca als “emergents”.

Las confluències entre les esquerres alternatives tradicionals i les “emergents” només serien positives si cada una de les parts respecta les aportacions dels altres sense voluntat d’hegemonia de part. La unitat entre iguals, des del consens els hi pot arribar a donar l’hegemonia cultural i política en la societat. Que és la que a tots plegats els hi cal conquerir.

No hi ha dubte que per aconseguir una nova esquerra, que pugui conquerir nous drets, són precises organitzacions fortes, com més fortes millor, i amb forta identitat política, i on es situï especialment a la classe treballadora en el centre del projecte polític.

Finalment cal dir que els hiperlideratges “caudillistes” no es donen només en l’àmbit de les forces progressistes. Només cal observar el projecte de “laboratori” de C’s, on es va seleccionar un líder fotogènic i amb capacitat dialèctica com a base i únic capital de la nova dreta espanyola.
Gramsci i el concepte d'Hegemonia
                                           "Als companys"- Ovidi Montllor

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada