EL PSOE ES JUGA LA SEVA CREDIBILITAT

 

Sánchez se la juga

nuevatribuna/ 01 de noviembre 2021

Amb el tema de la Reforma Laboral el PSOE es juga la seva credibilitat com a força d'esquerres. No es tracta de jocs de paraules es tracta de derogar o no la Reforma la Laboral i/o els seus aspectes més lesius. Del que es tracta és de tornar a unes regles de joc laborals que van ser anulades per la “Contrareforma Laboral del PP” que es va efectuar de manera unilateral, sense consens social i va significar una fallida dels equilibris entre patronal i sindicats en favor dels primers. Cal afegir que el PP va dur a terme la seva actuació a principis del 2012 just dues setmanes després que els interlocutors socials establissin el “II Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva” del qual el Govern de Rajoy va fer cas omís.

Derogar la Reforma Laboral sense subterfugis significa superar una situació creada on el treball està en inferioritat enfront del capital, on els sindicats negocien en condicions d'inferioritat enfront dels empresaris. Derogar la Reforma Laboral significa tornar a equilibrar el diàleg social entre els interlocutors socials eliminant les condicions de prepotència de què gaudeixen els empresaris en l'actualitat especialment en la Negociació Col·lectiva.

Si es vol una societat menys desigual, més equilibrada, amb treballs més dignes, amb menys temporalitat i precarietat cal derogar aquesta Contrareforma Laboral del PP eliminant el “dúmping” laboral que permet la supremacia del conveni d'empresa sobre el conveni de sector i que dóna lloc a les subcontractacions abusives per sota de les condicions sectorials de les anomenades “empreses de multiserveis” que són en realitat prestadores de treballadors. Del que es tracta és que els treballadors de l'empresa principal i de les subcontractades tinguin les mateixes condicions laborals.

Derogar o superar la Contrareforma Laboral del PP significa acabar amb l'eliminació de la ultra-activitat dels convenis que situa en una situació de superioritat en la negociació col·lectiva a la part empresarial ja que en el cas de la falta d'acord no es mantenen les situacions prèvies de l'anterior conveni sinó que poden rebaixar-les fins als mínims de l'Estatut dels Treballadors. Del que es tracta és que els acords aconseguits en la negociació col·lectiva a la seva finalització només se substitueixin per nous acords de les parts.

Derogar significa limitar la capacitat omnipresent de la part empresarial tant per a modificar unilateralment les condicions de treball, com per a efectuar Expedients de Regulació d'Ocupació sense autorització de l'autoritat laboral. És a dir evitar l'excés de poder dels empresaris.

El PSOE s’ha de definir  clarament d'una vegada per totes i plantejar-se si vol que les relacions laborals i el seu marc normatiu sigui d'equilibri entre les parts on prevalgui la negociació o sigui com fins avui un camp on prevalen els interessos empresarials. Aquí no cal dir de manera farisaica que s'estarà al que decideixin els interlocutors socials perquè es parteix d'una situació de discriminació, d'una Contrareforma Laboral, la del PP, imposada sense acord ni negociació de cap mena. No pot ser que per a retornar l'equilibri entre les parts es pretengui un acord que no es va donar en l'origen de la situació discriminatòria.

El PSOE ha de definir d'una vegada i de manera clara amb qui està. Aquí no hi ha mitges  tintes que valguin. O està per una regulació que situï en condicions d'equilibri a les parts o està a favor de mantenir el privilegi empresarial.

No és un problema de personalitats entre Yolanda Díaz o Nadia Calviño sinó de posicions polítiques. És a dir es vol un marc laboral on es prioritzi el treball estable digne amb condicions laborals i salarials adequades o es vol mantenir, com fins ara, la prioritat dels interessos empresarials.

El PSOE ha de deixar de “marejar la perdiu”, no cal fer anomenades a la socialdemocràcia i defensar polítiques socioliberals. Els sindicats i els treballadors estaran atents a la seva conducta en aquest tema i actuaran en conseqüència. Si novament, com ja va fer González i com Zapatero es va veure obligat a fer, s'inclina per donar l'esquena a les legítimes demandes de major equanimitat en els marcs de relacions laborals defraudarà novament  una bona part dels seus electors que van creure en el “nou PSOE” renovat de Sánchez que pot donar per pràcticament enterrat el seu projecte polític servint en safata la porta del poder a la dreta.

Aquesta aposta no és de “relats” aquí es plantegen actuacions de repercussió sobre la vida i el futur de la classe treballadora. És a dir que aquí no hi ha dubtes ni posicions intermèdies. Que aprenguin per una vegada de la dreta que té clar a qui defensa.

Un PSOE que tant ha fet gala en el seu congrés de socialdemòcrata hauria de tenir molt clar que per a ser-ho ha de derogar d'una vegada per sempre els aspectes més lesius de la Contrareforma laboral del PP.

Només a partir d'aquesta derogació o si es prefereix superació, situant unes condicions equilibrades entre els interlocutors socials, es podrà anar més enllà cap a la negociació d'un Nou Estatut del Segle XXI. I en aquesta futura negociació com ja va plantejar la socialdemocràcia en molts països en el passat segle hauria de plantejar-se anar més enllà en el terreny de l'equilibri polític entre les parts en un tema com és el de la participació de la representació dels treballadors en la gestió dels processos productius en les empreses.

El PSOE i Sánchez en aquest tema es juguen tota la credibilitat del seu projecte.

VIOLENCIA URBANA VERSUS CONVIVENCIA CIVICA

 

Brots de violència nihilista

Revista Treball/ 18 d'octubre 2021

ClubCortum/ 20 d'octubre de 2021

Els fenòmens de violència urbana no són nous al nostre país. Ens podem remuntar als episodis de “Kale borroca” a Euskadi en la dècada del 2.000 que no van ser aïllats. Cal dir que en la mateixa època, sense que es donés la més mínima publicitat, es van donar més episodis de violència de baixa intensitat a l'àrea de Barcelona per part d’auto denominats grups antisistema especialment durant els caps de setmana i contra oficines bancàries.

Recentment hem comprovat com es donaven fenòmens de molta major violència en determinats moments del procés independentista català, quan es van donar nombrosos i extremadament violents atacs dirigits contra les forces de l'ordre, per part de nombrosos grups de manifestants radicalitzats, en finalitzar concorregudes manifestacions pacífiques. La principal diferència amb la violència d'èpoques passades ha estat l'elevada publicitat per part dels mitjans de comunicació, especialment pel seguiment en directe per part de mitjans televisius ansiosos d'audiència. En definitiva els actes de violència es van convertir en espectacle televisiu.

Fets posteriors d'actuacions desmesurades d'aquest tipus es van donar també per l'entrada a la presó d'un raper poc conegut com a Pablo Hasel. La reacció dels denominats grups antisistema va ser especialment greu i virulenta. I igualment va haver-hi un ampli seguiment mediàtic.

Últimament els fenòmens de violència urbana han fet un salt qualitatiu amb la violència desplegada amb motiu dels “botellons” que es convoquen per les xarxes socials i que congreguen a grups massius de joves que es reuneixen de forma no legal per a beure i fer gresca i que acaben amb grups d'aquests joves atacant i cremant mobiliari urbà i finalment dirigint-se directament a atacar  les forces policials que tracten de dissoldre'ls.

Podem dir que hem anat passant d'una violència arbitrària que es tractava de justificar amb raons pseudo-polítiques a una violència sense justificació de cap mena en el que podríem denominar una “banalització de la violència”.

Evidentment aquest procés de banalització de la violència no pot deslligar-se del context social i polític que l'envolta. Els actes violents a Catalunya i la falta de respecte a les normes de convivència i a l'autoritat de les forces policials responsables de l'ordre públic no poden deslligar-se de fets com que des de la màxima representació política de la comunitat, el Govern i el Parlament, es vulneressin de manera ostentosa les principals lleis, la Constitució i l'Estatut. O el fet que des del poder polític català s'instés la desobediència i a col·lapsar vies de comunicació o sabotejar les línies ferroviàries. Hem de recordar que el President Torra encoratjava als CDR a “apretar” en les seves actuacions. Si el govern d'una comunitat desobeeix i crida a desobeir les lleis quin exemple es difon? Si això a més compta amb l'aplaudiment i la difusió per part de mitjans de comunicació públics i privats quina imatge es propaga entre la població? És una invitació des del poder públic a fer el que a cadascun li vingui en gana. I encara més greu és el fet que des dels poders públics no es condemnin els actes de violència i per contra s'analitzi críticament l'actuació de les forces d'ordre públic, tot això ampliat per l’extensa difusió dels mitjans de comunicació.

Però el tema es pot  reduir únicament a l'actuació dels governants catalans ja que des de fa temps des de la dreta espanyola s'estan estimulant actuacions de desobediència. Dirigents significatius de la dreta han lloat el dret individual a fer el que vingui en gana, només cal recordar a José M. Aznar quan davant la decisió de les autoritats de trànsit de limitar els nivells d'alcoholèmia va declarar "Les copes de vi que jo haig o no haig de beure deixa'm que les begui tranquil·lament….i qui t'ha dit a tu que vull que condueixis per mi?, en un clar desafiament a les normes implantades per la DGT.

I no hi ha dubte que aquest plantejament d'exaltació del dret individual a fer el que es vulgui ha estat una constant per part de dirigents del partit popular en l'últim període des del moment en què va proclamar com a “il·legítim” al govern de Pedro Sánchez i que els ha portat a confrontar i deslegitimar totes les seves propostes polítiques i les lleis aprovades. El PP dóna una mostra de desobediència i desacatament institucional al no complir el mandat constitucional de renovació del Consell del Poder Judicial i altres òrgans constitucionals. Però també en oposar-se a aplicar lleis com la d'Educació o la futura Llei sobre lloguers d'habitatge. El cas més exemplar és la continuada insubmissió de la Comunitat de Madrid a aplicar les restriccions derivades de les normes sanitàries adoptades per a combatre la Covid-19, tot això sobre la base d'una inalienable defensa de la llibertat individual. És aquesta concepció de la primacia de l'individualisme, per sobre de les normes de convivència, la qual cosa es va reflectir en el “turisme de borratxera” fonamentalment francès que va acudir a Madrid durant els períodes de l'Estat d'Alarma. I és aquesta primacia de l'individualisme, convertit en dret a la llibertat, per damunt de la normes de convivència cívica, el que va exhibir en la seva reeixida campanya electoral a Madrid.

No hi ha dubte que els exemples d'actuacions de desobediència per part de responsables polítics tenen una influència directa en la negació de tota autoritat i en la confrontació directa de sectors de joves amb els representants de l'autoritat que són les forces policials.

Cal responsabilitzar també a aquells que des de posicions liberals o progressistes tracten de justificar aquests brots de “violència nihilista”. Aquesta violència i aquests violents no es poden justificar sobre la base de dir “que els joves han sofert molt durant la pandèmia”. Tots els sectors de la societat han sofert amb la pandèmia i una gran majoria s'ha comportat de forma socialment responsable. Tampoc val justificar aquests brots violents relacionant-los amb la falta d'oportunitats de la joventut i els seus problemes econòmics i socials, ja que aquesta explosió de “violència narcisista individualista” no la protagonitzen precisament els joves dels sectors més desfavorits sinó joves amb un nivell de benestar bastant acceptable, molts dels quals ara ompliran els locals d'oci nocturn. Les explicacions i justificacions “buenistes” d'alguns articulistes diletantment progressistes no ajuden a entendre la situació.

Cal dir i repetir fins l'avorriment que els sectors més desfavorits durant molt de temps per la crisi econòmica i ara la sanitària, que els ha colpejat amb major força, estan demostrant un civisme allunyat del que seria fins a un cert punt un justificat “esclat social”. Actitud molt diferent de la d'aquests joves de molta millor condició social que provoquen les “violències del botelló”.

Confondre en els mitjans de comunicació o en les xarxes socials la violència de la crema de contenidors amb la defensa de llibertats com la d'expressió o altres o ara amb l'explosió d'una joventut molt soferta no ajuda a entendre el fonamental. Aquests actes de violència que ara es dirigeixen directament contra els responsables d'ordre públic són un fenomen que atenta i compromet la convivència social i les seves normes i el conjunt de la classe política hauria de reflexionar sobre això.

Ja és hora de que des de l'esquerra, ja que la dreta sembla alienada per a fer-ho, es comenci a actuar amb serietat. La violència s’ha de condemnar radicalment en defensa de la convivència cívica i s’ha de deslegitimar-la com a mètode de protesta social. Podem resumir dient, parafrasejant a Gramsci, que en un moment de crisis quan s'albiren canvis “apareixen els monstres”.

LA CONSTITUCIÓ DEL 78, BREU EPOCA DE CONSENS A ESPANYA

El "consens" del 78

 ClubCortum/ 6 d'octubre 2021

Espanya no ha estat un país molt donat a consensos. La dreta sempre ha considerat el seu dret i competència la direcció de l'Estat. Excepte breus episodis, com el de la I República, la dreta representant dels grans poders econòmics, l'oligarquia formada per l'aliança dels grans industrials bascos, els latifundistes andalusos i l'alt funcionariat de Madrid amb acords de vegades amb els industrials tèxtils catalans, van copar el poder polític al marge de la gran majoria dels espanyols. Aquesta coalició de les classes dominants sempre va tenir el suport ideològic de l'Església. La Restauració amb el seu model d'alternança bipartidista i posteriorment quan aquesta va entrar en crisi la Dictadura de Primo de Rivera van significar el ple domini de l'aliança conservadora de les classes dominants que finalment es va trencar amb l'adveniment de la II República. Durant aquest temps els representants de la dreta tendeixen, com a màxim, algun pont cap a les dretes nacionalistes perifèriques però sempre excloent del diàleg els partits representants dels sectors més populars.

La II República significa un breu espai de temps on les classes subalternes que inclouen des de sectors de la petita burgesia a la classe treballadora i la pagesia gaudeixen d'alguns moments d'accés al poder polític. No tot l'espai de temps de la II República va ser progressista ja que durant el “bienni negre” la dreta va tornar a copar el govern fins a la victòria del Front Popular. L'època de la II República no va ser un període de consens, al contrari les dretes van efectuar una dura confrontació contra totes les actuacions modernitzadores dels governs republicà-socialistes. Finalment la confrontació va acabar amb el cop militar i la instauració d'una dictadura que va perseguir amb ferotgia els seus oponents i va instaurar quatre dècades de poder absolut de les dretes polítiques i econòmiques i que va comportar la persecució de tota forma de dissidència i el domini d'un règim franquista avalat per una ideologia nacional-catòlica.

La mort de Franco va provocar el final d'un sistema que ja no servia ni per al propòsit de la pròpia necessitat del desenvolupament econòmic del país. Per a donar sortida a la situació es va donar una convergència d'interessos entre els sectors més aperturistes del règim i les forces de l'oposició democràtica fonamentalment d'esquerres.

La “Transició” i la Constitució del 78 van ser fruit d'un estrany episodi de consens en la política espanyola. La principal força de la dreta, la UCD, representava un model més modern capaç de dialogar i pactar amb les diverses forces de l'oposició tant pel que fa als aspectes econòmic-socials com a la definició d'un marc polític constitucional que posés fi a la llarga dictadura franquista.

En tota la història moderna d'Espanya no s'ha donat un període més fecund de col·laboració política entre actors diferents. I això que va ser un moment gens fàcil, amb una difícil situació econòmica i encara més política. Cal assenyalar que es van haver d'afrontar des de temptatives i atemptats de l'extrema dreta fins als múltiples atemptats terroristes que donaven ales als sectors més extrems de les forces armades.

En tot aquest marc la majoria de forces polítiques van arribar a complexos acords  en el pla socioeconòmic com van ser els “Pactes de la Moncloa”, la Constitució del 1978, l'Estatut dels Treballadors del 1980, o la Llei del divorci de 1981. D'aquests amplis consensos només es va situar al marge Aliança Popular el representant més clar de les restes de la dreta franquista més recalcitrant.

Però aquesta època de consens lamentablement va ser breu. La implosió interna de la UCD, i l'aglutinació de les forces de dretes en Aliança Popular i en la seva posterior transformació en el Partit Popular van liquidar els consensos i es van transformar en dures confrontacions polítiques que ens han portat a l'actual situació. El PP s'ha situat en contra de tots els avenços en la consecució de drets socials, avortament, matrimoni homosexual o últimament eutanàsia,  així com quan ha governat ha efectuat retallades unilaterals tant en impostos com en les condicions soci-laborals. Així mateix s'ha manifestat en contra de tot el relacionat amb la Memòria Històrica i mai ha renegat obertament del període de la dictadura. El seu desig d'aglutinar  tota la dreta fins i tot la més extrema l’ha portat a radicalitzar les seves posicions impedint qualsevol avanç en la modernització constitucional.

Podem afirmar clarament que avui dia seria impossible acordar ni tan sols la pròpia Constitució del 1978. I aquesta situació és greu perquè no hi ha dubte que existeixen aspectes de la Constitució que s'haurien d'aprofundir especialment els que fan referència a la pròpia estructura de l'estat autonòmic.

Tal com ha proposat recentment l'Associació per una Espanya Federal, en aquests moments avançar cap a un model d'Estat federal a Espanya “no és una proposta d'esquerra o de dreta, sinó l'evolució natural i necessària de l'Estat autonòmic a Espanya”. La pròpia pandèmia del Covid ha demostrat els aspectes positius però també les insuficiències de l'actual model d'estat. S'ha demostrat com diu el document que es requereix “posseir adequats instruments de col·laboració entre els diferents nivells de l'Administració, que garanteixin uns sòlids autogoverns territorials juntament amb una autoritat “federal” forta i dinàmica, capaç de garantir la igualtat de drets de la ciutadania en el seu conjunt i l'eficàcia de l'acció pública”.

Avançar cap a un Estat Federal com és l'existent en la RFA no hauria de ser una confrontació entre la dreta i l'esquerra estatals en una societat democràtica, però sí que és impossible davant una dreta extrema que desitjaria una recentralització de l'Estat sota una perspectiva de nacionalisme espanyol extrem. Lamentablement falta una dreta moderna com la que el miratge de la UCD va semblar fer possible. Però el miratge va desaparèixer ràpidament i va reaparèixer la cara rància i reaccionària de la dreta tradicional aliena i contrària a tota mena del que ells consideren “modernitats”.

Caldria una lògica transformació de l'actual model d'Estat cap a un Estat Federal més harmònic, eficient, racional i modern que sembla difícil en un moment en el qual només des de l'esquerra es defensa, i encara de forma poc ferma, pels seus principals representants polítics. La defensa del federalisme no ha de ser únicament patrimoni de l'esquerra sinó de totes les forces amb una certa racionalitat política.

Però sembla que encara tardarà aquest temps. Avui el federalisme s'enfronta a poderosos enemics per a aconseguir un consens per a una modernització d'Espanya. S'enfronta no sols a les dretes retrògrades i centralistes sinó també als nacionalistes perifèrics amb falsos somnis independentistes i fins i tot a unes esquerres adolescents que tracten de diferenciar-se sota proclames pseudo-confederals.

Lamentablement avui sembla no ser temps de consensos ni de modernització, per sort va existir la Transició i el breu període de consens que va il·luminar la Constitució del 78.

El diàleg necessari en la política

LA RESSACA DEL “PROCÈS”

Ara toca despertar del somni

 ClubCortum/ 8 de setembre de 2021

nuevatribuna/ 11 de septiembre de 2021

No hi ha dubte que el denominat “procés” està en caiguda lliure. El que ho fa més evident és el canvi en el paisatge urbà amb la desaparició del 90% de la simbologia independentista de les façanes i els carres. Això encara és més evident en els edificis públics del Govern de la Generalitat, dels balcons i finestres de tots els edificis dels departaments governamentals han desapareguts els llaços grocs i d’altres elements que, de forma antidemocràtica, pretenien patrimonialitzar per a un sector els edificis públics.

L’onada independentista dirigida i impulsada des de les institucions de la Generalitat i els seus mitjans públics o subvencionats ha iniciat un declivi imparable. Sí, la utopia que els hi havien promès no era possible !!

El panorama social de Catalunya no ha recuperat la normalitat, malgrat les aparences. El trencament social produït pel procés continua dins de la ciutadania de Catalunya. Els independentistes avui, en la seva gran majoria, estan frustrats, confosos i amb un sentiment de derrota, incomprensió, pessimisme i tristor envers la situació actual. No s’expliquen que ha passat des de les promeses que els feien d’una independència a tocar dels dits fins la situació actual. Els dirigents independentistes de tots colors no han donat cap explicació, només paraules vagues i promeses no creïbles. Cap ha donat una explicació al fracàs d’un aventurisme que no podia portar enlloc. Cap explicació d’un engany col·lectiu per part dels seus responsables. Cap explicació de les raons d’una ficció en la que va creure una part del país. Tampoc cap explicació de les conseqüències negatives que per a la societat catalana ha tingut aquesta “aventura” en termes de degradació de la convivència, de regressió en l’autogovern i en la cultura democràtica. Per no parlar de les conseqüències econòmiques, de deteriorament dels serveis públics i de tot un temps de mal govern per a no dir de desgovern.

Per part de la ciutadania no independentista, al marge d’una sensació d’alliberament, continua mantenint-se una malfiança envers els actuals governants de Catalunya que només els hi han provocat durant un llarg període de temps sentiments de por i de  discriminació al pretendre situar-los fora d’una suposada “catalanitat”. Malauradament  això farà que continuï durant un bon període temps una certa indiferència quan no allunyament, en major o menor grau, respecte a les institucions d’autogovern i dels símbols que van ser de tots.

A Catalunya s’ha trencat el somni d’una societat unida. En aquests moments no hi ha el sentiment de “un sol poble” ni de “les lluites compartides” viscut durant la lluita per la transició democràtica a Catalunya dirigida i impulsada sota la direcció de l’esquerra i la hegemonia del PSUC i l’Assemblea de Catalunya. Els polítics independentistes, tots ells, han impulsat el fraccionament social entre els “catalans de debò” és a dir els independentistes i la resta, exclosos del “paradís independentista”, i fins i tot anomenats despectivament de vegades com a “colons”, hereus molts d’ells d’una immigració que tant va lluitar per la recuperació de la democràcia, la cultura i la llengua catalana i l’autogovern de Catalunya. Desprès de tots aquells afanys ara han estat insultats quan no injuriats per aquells que sense cap raó ni vergonya han volgut  apropiar-se  del dret a decidir qui era o no català.

El “procés” per sort està moribund però ha deixat profundes fractures a la societat catalana. I aquesta situació té uns responsables que ara intenten passar pàgina sense afrontar la responsabilitat envers tota una població, una part de la qual se’ls ha cregut i està ara desconcertada o confosa mentre una altra part que ha estat ofesa i discriminada precisa d’una reparació.

I això precisaria d’una catarsi per a intentar superar-ho. Caldria que els responsables d’aquest període negatiu pel conjunt de la societat catalana fossin capaços de fer una autocrítica i donar una explicació tant als que els van seguir en el “miratge” de la independència com els que es van sentir agreujats. Seria precisa i necessària aquesta explicació però sembla que serà impossible.

Avui el trencament dins del mon independentista és múltiple, la divisió entre els diferents corrents es fa evident no sols entre partits sinó dins del partits. I això els impedeix fer el necessari “mea culpa” i acceptar els errors comesos. Acceptar i dir al conjunt de la societat catalana que avui per avui  ni a nivell de Catalunya, ni d’Espanya ni en el marc europeu la independència és possible. A Catalunya el procés ha comportat divisió social interna que no ha fet més que afeblir el sentiment de pertinença de bona part de la societat catalana. En l’àmbit de l’Estat s’ha demostrat la incapacitat de confrontar amb èxit l’enfrontament institucional. En l’àmbit de la Unió Europea s’ha demostrat que no hi havia cap suport a la independència ni cap possible reconeixement per part de cap estat membre. La Unió Europea no creu que el dret d’autodeterminació es pugui aplicar en els seus Estats membres ja que no hi han colònies en el seu interior i existeixen legalitats democràtiques per a resoldre les diferències.

La divisió del moviment independentista l’hi impedeix explicar la seva errada estratègica als seus seguidors per por a perdre el seu suport electoral. Uns fan veure que tot està normalitzat i dibuixen vies de diàleg amb el Govern central. Altres pretenen fer veure que ells segueixen igual però sense cap proposta antagònica per por a perdre els seus llocs a l’aparell del govern de Catalunya. Però malgrat el que puguin dir la realitat és molt clara: ha estat una aventura amb greus costos. La pròpia marxa de la família de Puigdemont cap a Brussel·les  denota  que l’aventura s’ha acabat. I ara cadascú tracta de ressituar-se sense que es vegi massa el seu canvi de posició. Potser és que aquest és el camí més realista i possible però no és el més ètic. Els presos són al carrer indultats però molts dels qui els van creure hauran  d’afrontar multes o altres efectes per fer-los cas. I tot sense cap explicació i sense cap remordiment.

Potser el pas del temps serà el millor camí per acabar amb una falsa il·lusió que es va inculcar i va aconseguir enganyar molta gent que els va secundar.

Per que el que ha passat amb l’anomenat “procés” ha estat molt greu i potser només el pas del temps aconseguirà superar-ho. Recordem que el 6 i 7 de setembre del 2017 el Parlament de Catalunya va vulnerar la legalitat democràtica aprovant unes lleis il·legals. Que l’1 d’Octubre es va realitzar un fals Referèndum d’independència  sense les mínimes garanties ni legals ni democràtiques. Que desprès es va aprovar pel Parlament una Declaració d’Independència que va durar 8 segons. Que posteriorment uns polítics van ser empresonats pels seus actes il·legals i no com s´ha volgut vendre per les seves idees. Un President de la Generalitat va fugir, no es va exiliar, per a no fer front a les seves responsabilitats en tot aquests fets. Hem hagut de suportar que es volgués confrontar el suposat valor insubstituïble del vot, de qualsevol forma de vot, com a fórmula suprema de legitimitat enfront al valor del respecte a la legalitat democràtica.

Durant quasi una dècada a Catalunya s’ha viscut en una falsa realitat on s’han posat l’exaltació dels sentiments d’alguns a la raó i la realitat de la societat catalana diversa i plural. I ara quan durant massa temps s’ha enganyat a massa gent és difícil afrontar de cop la dura realitat d’un mon que no és com alguns han volgut creure i on molts d’altres han patit. Per a alguns potser difícil de mirar-se en el mirall sense enrojolar-se de vergonya.

Ara estem en temps de ressaca desprès d’un temporal o desprès d’una borratxera. Lluny encara de la normalitat que tardarà i potser precisarem dècades o el pas d’alguna generació per aconseguir una regeneració del teixit social de la ciutadania catalana.

Avui però, per sort, el “procés” comença a ser temps passat.

EL VERITABLE PAPER D'OCCIDENT A L’AFGANISTAN

 

ClubCortum/ 19 de agosto 2021

nuevatribuna/ 20 de agosto de 2021

L'anunci de la retirada definitiva dels EEUA de l'Afganistan ha provocat una guerra llampec dels talibans i La caiguda com un castell de cartes d'un Govern pro-occidental que ha demostrat ser un govern “titella” incapaç de resistir sense el suport militar d'Occident.

Tot això porta a que ens preguntem: De què ha servit la presència durant vint anys dels nord-americans i l'OTAN a l'Afganistan? Quin ha estat el seu objectiu?. La presència occidental d'aquests vint anys al país només ha servit per a mantenir un sistema de govern corrupte incapaç de tenir un projecte de país ni de conformar un model d'Estat.

Biden ho ha deixat  clar “l'objectiu de la presència aliada a l'Afganistan mai ha estat construir un estat democràtic ni estructurat al país, sinó impedir que fos una base per a atacs terroristes”. En efecte mai hi ha hagut un interès per construir un estat central democràtic, per això la influència del govern afganès amb Karzai primer i després amb Ghani no ha arribat més enllà de Kabul. L'exèrcit, la policia i la màquina burocràtica no han servit més que per a un desenvolupament burocràtic de corrupció plena que ha estat compartit amb els senyors de la guerra pertanyents a les minories uzbekes, tadjiks i hazares que controlaven una part del país. Mentre en la majoritària població paixtu tenia la seva base el poder de les guerrilles talibans.

Ni 20 anys de presència militar occidental ni els dos bilions de dòlars gastats han comportat canvis a l'Afganistan ja que no ha existit mai una voluntat real de construir un estat democràtic ni per part dels governants afganesos ni dels occidentals.

Ara els mitjans de comunicació no paren d'explicar que l'Afganistan és un país que ha derrotat  tres imperis, el britànic, el soviètic i el nord-americà i es llancen a malbaratar llàgrimes de cocodril sobre el paorós futur al que s'enfronten les dones a l'Afganistan.

Tots aquests mitjans semblen desconèixer que va haver-hi una etapa històrica en la qual va haver-hi una possibilitat d'establir un estat mínimament modern a l'Afganistan en el qual les dones van gaudir d'una major plenitud de drets i que va ser destruït per l'interès conjunt dels “senyors de la guerra”, els religiosos integristes, la insurrecció islamista, les forces d'islamistes internacionals com Bin Laden i la col·laboració fonamental d'occident.

Des de 1964 amb la instauració de la Monarquia Constitucional,  posteriorment en 1973 amb la declaració de la República per Mohammed Daud i en 1978 amb la proclamació de la República Democràtica de l'Afganistan (RDA) d'inspiració comunista fins a la seva desaparició a la fi dels 80, es donen els anys on va existir un intent de construcció primer d'un estat i després d'un estat laic el més semblant possible a un estat modern i que coincideix amb els millors anys pel que fa als drets de les dones (tal com vaig explicar en l'article “Afganistan des de la perspectiva dels drets de les dones” http://manelgarciabiel.blogspot.com/2020/09/afganistan-vist-des-dels-drets-de-les.html )

Ara tothom sembla compadir-se de la situació de les dones, però en aquests vint anys d'intervenció occidental la situació de la dona no ha millorat al país amb l'excepció com a màxim de determinats sectors de la població a Kabul, els més vinculats a l'elit governamental o a les forces d'intervenció. En la resta del país no hi ha hagut canvis per a les dones, la qual cosa no ha d'estranyar-nos si tenim en compte la situació en altres països aliats dels nord-americans com Aràbia Saudita o el Pakistan, tots dos amb magnífiques relacions amb mujahidins o talibans, tots dos aliats dels EUA, i que  ja han mostrat la seva satisfacció davant la instauració del nou Emirat Islàmic.

Hem de recordar que, amb la finalitat de desgastar  la Unió Soviètica, Estats Units va secundar i finançar econòmica i militarment als opositors al règim laic de Kabul, especialment als anomenats pel President Reagan “Freedom fighters” entre els quals es trobava Bin Laden i els sectors més caciquils, reaccionaris i tribals de l'Afganistan.

Des de la caiguda del règim pro-soviètic, a principis dels noranta, Occident no es preocupa per la situació del país, ni fins i tot quan els talibans prenen el poder en 1996. Només després de l'atemptat a les Torres Gemelas del 11S, ja en el 2001, és quan els Estats Units i Gran Bretanya i després la resta de les anomenades forces aliades intervenen com a resposta a l'atac d'Al-Qaeda i del qual també responsabilitzen al govern talibà que els donava refugi. Fins llavors poc interès havien tingut per la situació de la població una vegada aconseguit l'objectiu d'afeblir  la Unió Soviètica.

La intervenció occidental desallotja els talibans i dóna suport a una coalició dels diversos grups afganesos contraris als talibans, bàsicament senyors de la guerra de les diverses minories no paixtus. D'aquí sorgeix el govern de Karzai i els subsegüents la senyal d'identitat dels quals és la corrupció generalitzada en la seva gestió.

Del que no ens informen en els mitjans de comunicació és que en aquests anys d'intervenció occidental i malgrat els milions de dòlars gastats, la corrupció ha provocat que pràcticament la meitat de la població continuï en un nivell de pobresa extrema, i com a conseqüència es doni una gran mortalitat infantil i una esperança de vida de les pitjors de tot el planeta. Així mateix la guerra que porta dues dècades en curs ha provocat milions de refugiats, que probablement ara s'incrementaran.

Així mateix el poder dels “senyors de la guerra” i els seus governs a Kabul han provocat a més de la immensa corrupció, de la qual hem parlat, que l'Afganistan s'hagi convertit en el principal productor d'opi del món, per sobre del 80%, quan abans d'aquesta etapa de guerres ininterrompudes aquest cultiu estava pràcticament eradicat en anys anteriors a 1987.

Però als mitjans de comunicació no els ve de gust parlar de tots aquests antecedents. És més vendible ara llançar sospites i teories de distracció sobre els contactes de Rússia i la Xina amb els talibans. Quan aquests contactes es limiten a obtenir dels talibans el compromís de no intervenir en altres països de la zona que són d'interès estratègic per a russos i xinesos. I com si el 20 març del 2020 no s'hagués signat un acord a Doha, entre els talibans i els Estats Units, pel qual s'establia el compromís dels nord-americans de retirar totes les tropes estrangeres al maig del 2021 i segellant amb això el final cantat del Govern “titella” i corrupte. I hem de tenir en compte que la menor corrupció dels talibans, malgrat el seu rigorisme intransigent, és un element valorat per molts afganesos.

I si us plau a Occident s'hauria de tenir una mica de vergonya i no atrevir-se a parlar en nom de les dones i nens de l'Afganistan que mai han estat prioritaris en aquests 20 anys més enllà de la propaganda.

TREBALLADORES DE LA LLAR I BUROCRÀCIA

 

Contra la disciminació!!!

ClubCortum/ 4 d'agost de 2021

nuevatribuna/ 6 de agosto de 2021

El sector de les Treballadores de la Llar abasta aproximadament a més de 700.000 persones a Espanya. És un sector feminitzat, amb més d'un 95% de treballadores, en gran part de població migrant, més del 45%, i un terç de les quals treballen sense contracte a l'economia submergida i il·legal. Cal dir que el nivell d'estudis del col·lectiu és divers però és majoritàriament d'estudis bàsics si bé amb un suficient coneixement de l'idioma, com a mínim del castellà.

No va ser fins  l'any 2012 que es va fer un primer pas en la regularització del treball a la llar. A partir d'enguany es va establir un Sistema per a les treballadores, un Sistema Especial de Seguretat per a Empleats de la Llar, fora del Sistema General i amb forts dèficits, entre ells la falta d'un sistema de protecció per a la desocupació com estableixen les normes de l’OIT.

Però la falta dels drets complets com a persones treballadores no és l'únic problema. També els tràmits burocràtics són diferents i més complexos que els que són propis d'un treballador assalariat normal.

Ens centrarem en un exemple que he tingut ocasió de viure directament en relació amb els tràmits per a la baixa laboral.

Normalment per a un assalariat el tràmit de la baixa laboral és bastant simple, es tracta d'enviar la baixa laboral, les seves continuacions i la seva alta a l'empresa on treballa la qual el tramita a la Seguretat Social.

En el cas de les Treballadores de la Llar el tràmit és diferent. En el cas que jo he pogut seguir directament es tractava d'una empleada de la llar que treballava en vuit cases, és a dir amb vuit empresaris diferents. En donar-li la baixa des de la sanitat pública se li donen vuit exemplars que ella ha de fer arribar als diversos empresaris, els quals han d'emplenar unes dades i posteriorment la treballadora ha de fer arribar a la Seguretat Social, el mateix tràmit ha d'efectuar amb els “comunicats de continuïtat” i finalment amb l'alta.

Així mateix la treballadora ha de presentar impresos del “Certificat de l'Ocupador per a la sol·licitud de prestació de la Seguretat Social” complimentats pels ocupadors, en el cas que ens ocupa vuit certificats. Així mateix emplenar i presentar l'imprès de “Pagament directe per Incapacitat voluntària”. Cal dir que si com és el cas que comentem els ocupadors han optat perquè les contingències les cobreixi la pròpia Seguretat Social o una Mútua Privada, els impresos són diferents.

Fins aquí tot el procés dels impresos a presentar, arribem ara al procés de presentació. Fins l'aparició del Covid la presentació era senzilla, sol·licitud de cita prèvia a la Seguretat Social en el seu cas, o a la Mútua en els que correspongui i anar a presentar periòdicament els diversos parts i impresos. El tràmit era simple comportava temps però era simple.

Arran del Covid el sistema va canviar, en principi per a bé. Es van suspendre les cites prèvies presencials, sanitat tramitava directament els comunicats a la Seguretat Social i a les Mútues i aquestes liquidaven sense més els pagaments per invalidesa, en el cas que ens ocupa una baixa de llarga durada.

Amb la finalització de l'Estat d'Alarma les coses han tornat a canviar. Els tràmits tornen a ser els d'abans però amb una modificació: “No es donen cites prèvies” tots els tràmits han de fer-se telemàticament, malgrat és reconegut que sanitat contínua enviant directament els comunicats a la Seguretat Social o en el seu cas a les Mútues. Cal dir en detriment de la Seguretat Social pública que les Mútues sí que donen cita prèvia, és només l'organisme públic el que no dóna cites prèvies.

El tràmit telemàtic és complex en primer lloc perquè se'ls requereix que tinguin “Certificat Digital”. Amb això hem de dir que la situació es converteix en bastant complexa per a una persona de les característiques d'una empleada de la llar, d'origen estranger, d'edat madura i que en el cas que ens ocupa havia de tramitar més de 25 impresos. Personalment haig de dir que el tràmit era molt més complex que tramitar l'impost de l'IRPF.

Finalment la solució va ser clara, acudir als serveis per a Treballadores de la Llar de CCOO que van gestionar una cita amb la Seguretat Social per a resoldre el tema tant del Pin digital com del tràmit de la baixa. Una més de les funcions que realitza el sindicat per als sectors més desprotegits.

No hi ha dubte que les lleis són importants i que comporten tràmits burocràtics, però el que no pot ser és que aquests no estiguin a l'abast del nivell del ciutadà a qui es refereix. En molts casos les lleis queden constretes per uns tràmits allunyats de la capacitat del ciutadà.

Estem en un moment en què  un dels reptes és el de la “digitalització” però aquest repte no pot deixar al marge una part de la ciutadania. No pot ser que els tràmits burocràtics siguin una llosa per als sectors més febles de la societat. I ho hem vist en nombrosos exemples. El semi-fracàs de l'Ingrés Mínim Vital ve en gran part determinat per unes normes complicades i difícils per a una part de la ciutadania que és la més necessitada de la nostra societat. La bretxa digital en els serveis de les entitats bancàries ha provocat protestes de persones de la tercera edat. Aquest tema de la tramitació de les baixes de les treballadores de la llar sembla injust, màximament si tenim en compte que la Seguretat Social rep els comunicats de la Sanitat Pública i disposa de totes les dades de la treballadora i dels seus ocupadors.

Una última anotació relacionada amb el tema, recentment els ocupadors hem rebut un Formulari de Revisió de Dades d'Empleats de la Llar. Entre altres dades se'ns sol·licitava el mòbil i el correu electrònic. Personalment vaig complementar les dades d'una ocupadora octogenària que no posseeix ni mòbil ni correu i per tant li vaig tramitar amb el meu propi. Als pocs dies l'afectada ha rebut un nou requeriment perquè faciliti el seu mòbil i el seu correu electrònic.

BUFF!! BUROCRÀCIA.

El sindicat amb les treballadores de la llar

PODEMOS: UNA VELA SENSE VAIXELL

 

Yolanda Diaz i Ione Belarra

ClubCortum/28 de luliol del 2021

nuevatribuna/ 29 Junio de 2021

Podemos inicia amb dificultats palpables una nova etapa a partir de la decisió de Pablo Iglesias d'allunyar-se del primer pla de la política. Si els canvis de lideratge sempre comporten un període d'incertesa en les organitzacions polítiques en aquest cas la situació es complica encara més quan s'ha tractat d'un lideratge personalista molt acusat.

Podemos va tenir en el seu origen a un reduït col·lectiu de professors universitaris que van utilitzar amb molt d'èxit els mitjans de comunicació audiovisuals i socials per a plantejar una alternativa política al conjunt del sistema polític sobre la base d'un populisme d'esquerres que va significar una novetat en el panorama polític al marge de les tradicionals opcions de dretes o esquerres.

Amb la utilització d'un llenguatge clar i fins i tot simple, i amb l'enunciat de propostes radicals molt atractives, si bé poc definides, van aconseguir en poc temps fer-se un lloc en la política. I, quan van decidir presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu assoliren un èxit apreciable per a un partit recentment creat.

Posteriorment, degut a la seva manca d’estructura organitzativa, van evitar presentar-se a les eleccions municipals si bé van patrocinar diverses propostes municipals a les quals van donar el seu suport però sense presentar-se sota les seves sigles. Així van aconseguir èxits importants mitjançant candidatures plurals de progrés a Madrid, Barcelona, Galícia, Cadis o Saragossa entre d’altres, totes elles molt diverses entre sí però vinculades sota el concepte del “canvi”.

Entre desembre del 2015 i desembre del 2019 es van celebrar a Espanya quatre eleccions generals a les quals va concórrer Podemos, la primera en solitari i les següents conjuntament amb IU. El resultat de les primeres va ser espectacular, va ser un moment d'èxit dels nous partits tant de Podemos com del seu intent d'imitació a la dreta C’s.

En les següents tres eleccions Podemos va experimentar una reculada en cadena fins a situar-se al novembre del 2019 pràcticament en la meitat del percentatge de vots obtingut en les del 2015. Així mateix els seus resultats en les eleccions municipals o autonòmiques d'aquest període va ser si més no discreta per no dir dolenta.

La realitat de la vida política ha anat desgastant la primigènia novetat i atracció de l'electorat cap a noves formacions polítiques. La convulsa vida parlamentària viscuda ha desgastat la imatge virginal de la formació i la seva pràctica parlamentària centrada i personalitzada en la figura del “líder” ha anat perdent atractiu.

Durant tot aquest procés temporal Podemos va perdent l'encant de la novetat. Així mateix comença un procés de depuracions de membres i ruptures del reduït i primigeni nucli dirigent. La seva posició novedosa i els seus ímpetus de “assaltar els cels” i de “els de baix i els de dalt” , de les crítiques a “la casta política” es va transformant en un discurs radical molt semblant al de antics grupuscles de l'esquerra anticapitalista. D'altra banda les seves propostes estan normalment molt lligades a la possibilitat de tenir imminent ressonància mediàtica a través de la figura preeminent de Pablo Iglesias i en molts casos són de curt recorregut i només basades en enunciats amb poc desenvolupament i profunditat d'elaboració.

Malgrat això en aquest curt període de quatre anys temps es produeixen profundes novetats en la política espanyola, la multiplicació de les opcions polítiques, la moció de censura que derroca el govern de la dreta i finalment la constitució d'un govern progressista de coalició entre el PSOE i UnidasPodemos. Amb una certa paradoxa en comprovar que Podem aconsegueix accedir al govern en el moment del seu més baix resultat electoral.

Hem de posar a l'actiu de Podemos que la seva presència va provocar un canvi important en el PSOE. Pedro Sánchez va saber llegir el moment polític i va radicalitzar la seva posició enfront el Govern del PP, la qual cosa va suposar la seva destitució per l'aparell del partit. A partir d'aquí Sánchez aconsegueix el suport de la militància després d'un llarg procés de primàries que guanya clarament enfront de l'aparell del partit. Aparell que no dubta a reformar en profunditat. El PSOE de Sánchez és clarament una resposta a l'aparició de Podemos, que es converteix en un competidor i alhora en un aliat amb el qual comptar.

La participació de Podemos en el govern ha posat de manifest les seves llums i les seves ombres. Els membres del govern afins a la coalició no han brillat especialment amb l'excepció notable de Yolanda Díaz que ha demostrat un alt nivell de preparació i un sentit institucional del càrrec que contrasta enormement amb el de la majoria de la resta dels responsables governamentals de UnidasPodemos. Cal assenyalar que no s’ha d'obviar el fet de la diferent procedència i trajectòria política i social de la ministra de Treball i avui Vicepresidenta del Govern.

Destacats dirigents amb càrrecs en el govern, començant pel mateix Pablo Iglesias, han aparegut més que com a part del govern com l'oposició dins del govern. Amb un missatge que de tant repetir-lo perd la seva efectivitat el de “nosaltres som l'única esquerra del govern. Totes les actuacions positives són fruit de la nostra pressió.” “Sort que estem en el govern, per què si no…”

Aquesta posició essencialista de considerar-se els únics defensors de posicions de progrés en un primer moment pot convèncer a alguna gent, però poc a poc va perdent credibilitat. No hi ha dubte que “el soroll intern dins del govern” ha produït desgastos innecessaris al govern però ha desgastat en major mesura els seus protagonistes especialment el seu cap visible Pablo Iglesias ( per cert tot el contrari del que ha passat amb la figura de Yolanda Díaz poc partidària de “sorolls”).

Les eleccions de la Comunitat de Madrid amb uns resultats més que discrets i la sortida de Pablo Iglesias de la política configuren un canvi profund en el panorama polític especialment difícil referit al futur de Podemos.

Podemos s'ha comportat com una vela sense vaixell que la sostingui que s'ha inflat amb un vent a favor i s'ha mogut a favor del vent, però no tenir el control que comporta l'embarcació des d'on es governa la direcció del velam es provoca que amb la falta de vent la vela caigui en picat.

Ara es presenten en tota la seva evidència les importants mancances de Podemos. És problema del projecte polític basat en l’hiperlideratge i on s'observa una manca important, la falta de projecte ideològic i especialment organitzatiu. Especialment greu és aquesta falta de múscul organitzatiu. Ja deia el clàssic “no hi ha idees sense organització”. I si d'alguna cosa manca Podemos és d'organització, i no és l'únic cas ja que encara més greu ha estat la caiguda i pràctica desaparició de C’s.

Observem diversos aspectes en les mancances organitzatives de Podemos:

a-   La seva falta de militància organitzada. La seva organització és d'inscrits amb nul·la participació ni estructura (els cercles són pràcticament inexistents i en tot cas inoperants). L'assistència als seus actes electorals i organitzatius, principalment en les primeres etapes, era més pròpia de “fans” que de militants. La seva militància no participa en cap procés de debat simplement se la consulta per a ratificar propostes i/o candidatures. No hi ha procés de debat intern propi d'un partit amb militància. És un partit on els militants ni tan sols paguen quota. És a dir la seva organització més que líquida és “gasosa”.

 b-      La seva reduïda presència institucional. La falta d'estructura organitzativa comporta al seu torn la falta d'una presència institucional forta en diversos àmbits on es fa política, des del municipal a l'autonòmic. La seva presència municipal és escassa, per no dir gairebé nul·la exceptuant algunes ciutats. El mateix podem dir de la seva presència autonòmica. En un primer moment encara van obtenir alguna rellevància en autonomies com Galícia o Euskadi però després han desaparegut o han vist molt reduïda la seva representació. A Catalunya han aconseguit resultats discrets inferiors als aconseguits per ICV-EuiA. I a Andalusia la seva ruptura interna no fa presagiar gens de bo. Respecte a Madrid res nou que afegir.

 c-      Tampoc hi ha influència en el món sindical i laboral, i molt escassa en els moviments veïnals o moviments agraris, només tenen especial presència en alguns moviments alternatius, en alguns casos confrontant fins i tot amb les organitzacions sindicals.

 d-     La seva única capacitat política queda en aquests moments pràcticament reduïda a la seva presència en el Congrés i a la seva participació en el Govern.

Fins i tot el seu soci menor dins de la coalició IU té una molt superior estructura territorial com a organització, especialment en comunitats com Andalusia, encara que sigui una ombra del que va ser.

Aquesta falta d'organització és sens dubte la seva principal feblesa perquè no és una cosa fàcil de solucionar i perquè té profundes repercussions sobre la configuració de les seves elaboracions polítiques tant estratègiques com tàctiques. A tot això hem de sumar la feblesa especialment política dels components de l'actual nucli dirigent, en comparació amb el que va ser l'inicial.

Caldrà comprovar la relació que Ione Belarra estableix amb els seus socis de coalició parlamentària i especialment amb la suposada futura cap de llista Yolanda Díaz, així com amb el seu soci majoritari de Govern. Hi ha vegades que el realisme pot confondre's amb el pessimisme. Però com podríem catalogar que en un moment en què les dretes es llancen a un atac contra el Govern pels indults, Ione Belarra es despengi manifestant la necessitat d'un retorn de Puigdemont?

Sembla més necessari que mai que es comenci a construir un espai polític amb claredat ideològica i organitzativa que pugui substituir en un futur per determinar el buit que pot comportar la previsible decadència de l'actual formació  morada.

CATALUNYA , L’HORA DE LA POLÍTICA

 

Pedro Sánchez al Liceu

ClubCortum/ 30 de juny 2021

nuevatribuna/ 2 de julio 2021

Sembla que per fi, desprès d’una dècada perduda s’obre una oportunitat per a iniciar un camí que permeti sortir de l’empantanament a Catalunya. Sembla el moment de posar punt i final al camí, que sabien impossible, transitat per l’independentisme català cap a un objectiu que els seus dirigents sabien que ni econòmica ni política ni socialment era transitable.

La supèrbia i la lluita interna per la hegemonia dins dels independentistes que impedien  posar fi als seus somnis d’una independència impossible en l’actual context europeu i la incapacitat o la nul·la voluntat per part del Govern de l’Estat del PP per a  intentar trobar solucions polítiques a la qüestió catalana enlloc de  deixar-ho tot en mans d’una judicialització que pot sancionar però no pot aportar solucions als problemes polítics. Tot això va portat a un carreró sense sortida, a una situació greu que ha comportat d’una banda una crisi política dins de Catalunya i entre Catalunya i l’Estat i d’altra  banda  una fractura profunda que ha dividit la pròpia societat catalana així com un desprestigi de les institucions d’autogovern de Catalunya.  La recerca de la independència ha comportat una regressió en l’autogovern, la fractura social  ha anat acompanyada d’una regressió en el paper de l’economia catalana i una decadència social i cultural.

Això sí, l’enfrontament ha servit durant una bona colla d’anys als respectius bàndols per mantenir  les seves parròquies electorals, al marge dels costos que  hagi comportat.

Les proclames i actuacions dels independentistes, la resposta únicament repressiva i judicial per part de l’Estat, l’empresonament dels dirigents independentistes responsables de la vulneració de la legalitat, la fugida d’altres dirigents, etc.., ens havien situat durant massa temps en un carreró sense sortida.

Amb el pas dels temps el “soufflé” independentista ha perdut força. Tan de  temps amb manca de govern, sense expectatives de canvi ha modificat fins i tot la fisonomia de Catalunya. Les concentracions dels independentistes tenen menys afluència, les estelades i  llaços escassegen, les disputes entre Junts i ERC han estat continuades i l’acció de govern inexistent, la pèrdua de suport electoral amb  l’augment de l’abstencionisme dins l’independentisme són un símptoma clar del cansament de la part de la ciutadania que els hi donava suport.

 Els dirigents independentistes són avui plenament conscients de la impossibilitat d’assolir els objectius, això no comporta que ho reconeguin públicament davant d’aquell sector de la població que s’ha cregut les propostes impossibles que havien promès. Aquest és el gran problema de l’independentisme, haver enganyat durant massa temps a massa gent, i ara això dificulta la rectificació i precisen d’excuses i temps per anar canviant el seu discurs. Això és encara més difícil davant la permanent pugna per l’hegemonia dins dels partits independentistes que tenen sempre en els llavis el mot de “traïdor o botifler” per al seu competidor. El que està clar és que s’ha posat fi a la via unilateral tantes vegades plantejada  i mai assolida.

Ara la situació ha donat un gir en profunditat. El Govern progressista de Pedro Sánchez intenta sortir del “cul-de-sac” de la situació a Catalunya. I per això ha optat per l’aprovació dels indults als dirigents condemnats per la seva vulneració de la llei. Els indults són una eina legal. L’indult no significa en cap mesura qüestionar la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem sinó que és una actuació de gràcia en l’àmbit de la política. L’actual Govern de l’Estat, al contrari de l’anterior, fa una aposta clara per intentar trobar una via de diàleg en el marc de la legalitat constitucional, això sembla prou clar. El problemes polítics com alguna vegada ha assenyalat fins i tot el Tribunal Constitucional requereixen de solucions polítiques, evidentment dins dels àmbits de la llei.

Tothom és conscient, encara que de vegades no ho sembli, que el que es planteja no comporta ni comportarà cap canvi fora de la Constitució per que no hi ha cap majoria per a fer-ho possible. Això que vol emmascarar la dreta i la ultradreta, que fan de la confrontació i el conflicte amb el Govern de l’Estat la seva estratègia política, ho sap tothom fins i tot els propis partits independentistes. La dreta del PP i C´s, esperonades per VOX, només tenen una posició d’oposició a qualsevol canvi, no tenen cap proposta política per afrontar i donar sortida a la situació de la societat catalana i del conjunt de  l’espanyola. Es a dir cap posició més que mantenir la divisió i el conflicte, per cert el mateix que defensa l’independentisme més radical.

Està prou establert per a qui ho vulgui entendre que el diàleg i la negociació es donarà sempre dins del marc de la legalitat vigent, el hi agradi o no als partits independentistes, i el President del Govern ho ha deixat prou clar. I no hi ha alternativa al diàleg i a la negociació. I això també ho saben els dirigents independentistes que saben per experiència el que comporta desafiar el poder de l’Estat de Dret.

Es el moment de la POLITICA en majúscules, i el govern ha optat per aquesta opció. I la negociació pot comportar canvis legals sempre dins del marc constitucional vigent. Es possible i necessari atendre les necessitats econòmiques i socials de Catalunya. Es possible fins i tot reformar el marc de relacions entre Catalunya i l’Estat, que significa l’Estatut, i que aquests acords a que es pugui arribar, si comporten canvis estatutaris, es puguin sotmetre al referèndum de la ciutadania de Catalunya.

El Govern de l’Estat té clar que estem en un moment de canvis profunds que afectaran no sols a Catalunya sinó al conjunt de l’Estat. Temes com el finançament autonòmic, la fiscalitat, els serveis públics, la transició ecològica i digital, són urgències que s’han de resoldre des del marc de la política. I el diàleg polític i social són les eines que cal utilitzar.

De moment els agents socials estan demostrant la utilitat del diàleg i la negociació. I el futur del país una vegada superada la crisi sanitària i amb la perspectiva d’una forta recuperació econòmica presenta un horitzó favorable per tal d’efectuar els canvis que el conjunt del país precisa. Ara caldrà veure quin paper volen jugar els diferents actors polítics. Si la dreta, deixem al marge la ultradreta, es vol desentendre del futur del país és molt possible que ho pagui en un futur proper.

Es l’hora de la política en el tema de Catalunya, ara caldrà veure si tots els interlocutors estan a l’alçada, el Govern de l’Estat ha fet una forta aposta en aquest sentit. Esperem que això s’estengui també a altres urgències del conjunt de l’Estat. Aquí i ara tothom es retratarà i també es veurà que les demagògies tenen límits.