“NO HI HA PITJOR CEC QUE EL QUE NO VOL VEURE”

Casado i Isabel Diaz Ayuso

nuevatribuna | 24 de octubre de 2020

Aquesta és la frase amb la qual el sempre moderat Ministre de Sanitat Salvador Illa anunciava la declaració de l'Estat d'Alarma a Madrid cansat de les “llargues” i retards dels responsables de la Comunitat a l'hora de consensuar les mesures per a fer front a la greu situació del Covid-19 en la comunitat madrilenya.

No és una situació nova. Des de l'inici de la pandèmia la Comunitat de Madrid i especialment la seva presidenta Isabel Díaz Ayuso ha buscat contraposar-se com a opció alternativa a les mesures adoptades pel Govern de Pedro Sánchez. De manera reiterada des d'abril fins ara la Presidenta de la Comunitat de Madrid ha optat per una confrontació constant amb les polítiques del govern central, tant durant l'Estat d'Alarma com posteriorment.

A aquestes hores sembla clar que la prioritat del govern madrileny no és combatre l'emergència sanitària sinó la prioritat de l'economia a partir del que podria ser una malentesa interpretació d'una política liberal. Aquesta posició es contradiu amb la posició adoptada per polítics liberals i democratacristians a la UE que com una gran majoria dels organismes des de la UE al BCE i l'FMI han considerat prioritària la sanitat i combatre la pandèmia com a condició prèvia a la recuperació econòmica i social.

Però sembla que el PP d'Ayuso i de Casado es referencia més en gent com Trump o Bolsonaro i minimitzen la importància de l'emergència sanitària. Basta repetir la frase d'Ayuso “no podem parar la comunitat per un 1% de la població afectada” que és un paradigma de la seva falta de sensibilitat social.

Durant l'Estat d'Alarma ja va qüestionar, en coincidència amb Casado, les pròrrogues del mateix instant a la seva finalització. La seva posició contra el manteniment de l'Estat d'Alarma ja va comportar la dimissió de la Directora General de Salut Pública de la Comunitat que es va negar a signar l'informe que pretenia justificar el pas de fase de l'autonomia el 7 de maig.

La dificultat d'aconseguir la majoria dels vots per a mantenir la pròrroga va obligar el Govern de l'Estat a finalitzar l'Estat d'Alarma abans del desitjat i a iniciar la desescalada quan Madrid encara estava en Fase II però establint una sèrie de condicions per a arribar a una “nova normalitat” entre elles la necessitat de tenir un nombre de rastrejadors suficients per a seguir els nous brots del virus i dotar de manera suficient l'Atenció Primària.

Madrid, com també Catalunya, va utilitzar la finalització de l'estat d'Alarma per a passar en només dos dies de la Fase II a la suposada “nova normalitat”. Malgrat que des dels cercles sanitaris es desmentia que totes dues comunitats complissin amb les recomanacions que s'havien establert.

Amb l'inici dels rebrots que van afectar principalment a Aragó i Catalunya, Ayuso treia pit en assenyalar el baix nivell d'afectats que es produïen a Madrid. Posteriorment es va descobrir que això es devia a les poques proves de PCR que es realitzaven, ja que era contradictori el baix nombre d'infectats en comparació amb d’altres comunitats mentre en el còmput d'ingressats pel virus als hospitals Madrid es situava al capdavant.

Posteriorment a partir del mes d'Agost es van anar incrementant en gran manera els contagis a Madrid, fins al punt de ser la zona amb major nivell d'infecció de tota Europa amb un índex de fins a 700 per cada cent mil habitants. Cal dir que en altres parts com Alemanya, França o Itàlia es prenien mesures amb números molt inferiors de 50, 200 o 150 contagis per cent mil habitants. Malgrat això la Comunitat de Madrid simplement va acordar un confinament perimetral d'un nombre de zones sanitàries, ni tan sols poblacions, majoritàriament de classe treballadora de la Comunitat.

Reunió Sánchez- Ayuso

El Govern de l'Estat va oferir un acord amb la Comunitat per a tractar de manera conjunta la pandèmia. La Comunitat va acceptar però amb perverses intencions perquè en la primera reunió només acceptaven que es corroboraven en els seus acords anteriors.

Durant dues setmanes el Govern central intentà fer entrar en raó a la Comunitat. Fins i tot van arribar a un acord amb la Comunitat, que el vicepresident Aguado va anunciar i que comportava uns paràmetres per a tot l'Estat. Malgrat l'acord, en la reunió del Ministeri amb el conjunt de les comunitats, Madrid va ser una de les comunitats que van votar en contra de l'acord que prèviament havien acordat. L'acord acceptat per la majoria de les comunitats i el Ministeri de Sanitat va promulgar la corresponent Ordre Ministerial que comportava el tancament perimetral de Madrid i vuit poblacions de més de cent mil habitants que superaven els 500 contagis per cent mil habitants.

La Comunitat va semblar complir amb l'ordre publicant-la en el seu Diari Oficial però sense aclarir en quina normativa legal es basava la qual cosa va provocar que el TSJM revoqués l'acord. Per contra altres comunitats governades pel PP com Castella Lleó o Andalusia les van publicar correctament i van ser acceptades pels seus TSJ. A causa d'això el Govern Central va plantejar la necessitat urgent d'aplicar l'Estat d'Alarma en la comunitat i donant opció al fet que ho sol·licités la mateixa Presidenta Ayuso. Aquesta va intentar amb subterfugis allargar les converses fins que va arribar el límit donat pel Govern i aquest va prendre l'acord un divendres abans que s'iniciés el Pont del Pilar amb el perill de que una sortida massiva de Madrid disseminés el contagi en altres comunitats.

Malgrat això la Presidenta Ayuso i els consellers del PP han continuat clamant contra l'Estat d'Alarma com un greuge que es feia a Madrid amb una sèrie de plantejaments que recordaven els dels independentistes de Torra en la Generalitat de Catalunya. Ayuso arribà a dir textualment “com s'atreveixen a tractar a Madrid com a una altra comunitat autònoma qualsevol”.

Cal dir que al Govern de la comunitat de Madrid ja li han dimitit set alts càrrecs de Sanitat entre ells el doctor Emilio Bouza que va presentar la seva dimissió com a portaveu del Covid-19 de la Comissió Comunitat- Govern central a les 48 hores d'haver estat nomenat.

Recentment el 20 d'octubre han dimitit la Gerent d'Atenció Primària i la responsable dels Hospitals de Madrid.

La situació sanitària de la Comunitat sembla inaguantable com cada dia es denuncia des dels àmbits sanitaris al que s'uneix la degeneració del govern de la comunitat. Sembla que l'única que decideix en aquest govern és la Presidenta Ayuso i el seu Conseller de Justícia. Les discrepàncies amb el seu soci de govern de C,s són patents i el vicepresident Aiguado ho evidencia constantment, encara que lamentablement no comporti cap actuació política clara per part de la formació taronja.

Ayuso i el seu govern són avui un problema pel país i fins i tot pel seu partit, la falta de suport i fins i tot les actuacions totalment contràries d'altres presidents autonòmics del PP es noten de manera clara. El problema és que Ayuso va ser una opció personal de Pablo Casado la qual cosa és per a aquest un problema perquè l'actuació d'Ayuso compromet directament a la direcció del PP i condiciona la seva política de confrontació total amb el Govern en una situació tan greu com la de la segona ona de la pandèmia.

Salvador Illa comunica l'Estat d'Alarma a Madrid

Lliçons de la pandèmia

PERSPECTIVA-FSC/octubre 2020

nuevatribuna | 17 de octubre de 2020

La pandèmia del Covid-19 que estem patin ens ha donat l’oportunitat de visibilitzar algunes de les mancances del nostre sistema econòmic i social. En aquest article volem analitzar dos dels més evidents. La importància de lo públic i la necessitat d’una política d’industrialització.

La virulència de la pandèmia ha demostrat les insuficiències del nostre sistema sanitari derivades de les greus retallades imposades a tots els serveis públics durant els anys de govern del PP. La debilitat en que es troben els serveis d’atenció primària, la insuficiència del nombre de sanitaris, la falta de reserves de productes sanitaris bàsics, la insuficiència tant en el nombre de llits com d’UCI públiques així com d’equips de protecció pels sanitaris, i per que no dir la falta absoluta d’una industria pròpia pel que fa als subministres més bàsics per a fer front a la emergència sanitària.

Altrament el Covid-19 ha posat a l’ordre del dia la importància d’una sanitat pública que en moments com aquest és l’única que respon a les necessitats de la ciutadania. On ha estat la col·laboració de la sanitat privada? Desapareguda, no està per aquests temes, no està per a fer front a emergències sanitàries sinó que lo seu és un servei privat l’objectiu del qual és el benefici econòmic no el servei públic, ni tan sols en moments greus com aquests.

La importància de “lo públic”, en aquests cas de la sanitat és la principal lliçó que s’ha pogut derivar de la situació actual. Malgrat això, sembla que hi hagin diversos responsables autonòmics que no ho hagin entès possiblement per les seves pròpies concepcions ideològiques. El primer que han fet desprès de l’aixecament de l’estat d’alarma ha estat acomiadar els sanitaris contractats en  els moments més durs, i continuar sense reforçar la sanitat primària i fins i tot no contractant els rastrejadors necessaris per a controlar els nous brots epidèmics. Sembla que per alguns la ideologia ultraliberal està per davant de l’evidència viscuda.

La primera lliçó que cal extreure de la greu situació viscuda és la necessitat imprescindible de reforçar els serveis públics en tots els seus àmbits, el sanitari com més evident, però el mateix podem dir del sector educatiu públic que ha de garantir les noves formes escolars que caldrà adoptar davant l’actual situació social. I que dir dels sector sociosanitari on s’han donat els pitjor episodis de mortalitat entre la gent gran en les residències. Cal un canvi radical en aquest sector, no es pot tolerar que continuïn residències sense els serveis sanitaris bàsics, desconnectades de la sanitat pública, i on  “s’aparca” la gent gran en molts caos en residències privades l’afany de les qual és extreure benefici pel capital invertit.

Malgrat la incapacitat de la dreta política per acceptar aquestes realitats, és evident que el Govern de l’Estat haurà de forçar,  tant mitjançant reformes legals com amb la pressió per la utilització de fons públics, a que en el conjunt de  les CCAA es millorin de forma clara els serveis públics que són de la seva competència. El que cal és que en el conjunt de l’Estat es garanteixin i es reforcin uns serveis públics bàsics de qualitat i capacitat pel conjunt dels ciutadans.

Una segona lliçó que cal extreure de la situació que estem vivint és la necessitat de canvis en profunditat de la nostra estructura productiva.  Una societat avançada no pot dependre del monocultiu del turisme tal i com ens hem pogut adonar de forma prou traumàtica. En aquest país fa massa temps que manca una “política industrial”. Cal passar pàgina d’aquella teoria manifestada pel ministre Solchaga de que “la millor política industrial és la que no existeix” efectuada en ple procés de la denominada “reconversió industrial” que realment va ser l’eliminació d’una industria que podria estar obsoleta però que no va ser substituïda per cap d’altra. El país no pot estar més temps sense una política industrial de futur. I ara és el moment d’aconseguir-ho. Els Fons europeus adjudicats a Espanya ho poden fer possible. Es el moment i cal aprofitar-ho amb projectes de futur que el propi acord europeu permet. Calen propostes que aprofitin totes les oportunitats de la Transició Ecològica per a impulsar industries de futur en sectors com el de l’automoció o les energies renovables, altrament la necessitat de fomentar la Digitalització és una altra font d’oportunitat i modernització econòmica, començant per la necessària digitalització de l’Administració Pública, incloent-hi el sector judicial. Alhora aquests dos pilars Transició Ecològica i Digitalització, juntament amb el reforç dels serveis públics arreu poden ajudar a recuperar la “Espanya buidada”.

Entorn a aquesta proposta de modernització caldria fer una especial incidència en dos temes. Un primer seria la importància del foment del transport ferroviari, en concret el de mercaderies que facilitaria un millor, més ràpid i més ecològic transport de mercaderies especialment de llarga distància, així com desenvolupar una millor xarxa de rodalies que podria ajudar a limitar l’ús de l’automòbil en les grans ciutats.

El segon aspecte en relació a la industrialització està en el desenvolupament d’una agricultura més ecològica i de millor qualitat i al voltant d’ella impulsar una forta industria horto-frutícola que hauria de ser una de les principals industries en un país productor d’una gran quantitat de productes agrícoles. Només voldríem posar un exemple: com  pot ser que siguem un dels més grans productors d’oli i que una gran part de la producció s’exporti en brut a Itàlia, per que allà  els  italians el tractin, refinin i comercialitzin i desprès l’exportin obtenint uns importants guanys. La industria agroalimentària hauria de ser un important pilar del nostre futur industrial. Però com diem en base a una producció i una industrialització que opti per un producte de qualitat.

Aquests són uns objectius, el reforç de lo públic i una transició industrial justa, que el sindicalisme ha d’impulsar en aquesta fase conjuntament amb una reforma i actualització de les normes que regulen les relacions laborals entre elles la participació dels treballadors en una democratització de la empresa.

AUTONOMIES QÜESTIONADES

Àtoms-ClubCortum/ 14,octubre,2020

La crisi del Covid-19 ha servit per a valorar el funcionament de les diverses institucions i la seva capacitat per a fer front a les seves obligacions ciutadanes.

En un primer moment amb la declaració de l’Estat d’Alarma i de l’establiment d’un comandament únic per part de l’Estat les normes establertes malgrat estar molt dures com va ser el confinament, van ser acceptades en general sobretot quan es van poder comprovar els seus resultats positius. Malgrat tot es van començar a sentit crítiques en contra de l’Estat d’Alarma i del paper del Govern Central per part de l’oposició de dretes i l’independentisme. Especialment crítics van ser alguns governs autonòmics, i amb una bel·ligerància extrema els de Catalunya i Madrid mitjançant les seves presidències de Torra i Ayuso que criticaven una falsa pèrdua de les competències autonòmiques.

Cal dir que malgrat la direcció centralitzada les autonomies mai van perdre les seves competències i van continuar tenint el control de la gestió tant de la sanitat com de les residències de gent gran.

Malgrat tot la pressió política va limitar la durada de l’Estat d’Alarma la qual cosa va precipitar la tornada a la normalitat i en alguns cassos sense els necessaris reforços sanitaris ni les dotacions de rastrejadors. Tot això ha comportat al llarg de l’estiu els rebrots epidèmics cada vegada amb major nombre i amb especial incidència a les comunitats més poblades com Madrid i Catalunya. Aquestes alhora han sofert les conseqüències de les continuades retallades en la sanitat pública la qual cosa ha repercutit en una situació d’indefensió davant el virus. La descentralització de la gestió de la sanitat com també de l’educació s’han vist posades a prova i amb resultats lamentablement negatius en els dos temes. El buidament dels Ministeris de Sanitat i Educació ha comportat una manca de control sobre l’actuació dels governs autonòmics i les seves polítiques de retalls en els serveis públics.

Tot això comporta que una part de la ciutadania s’hagi sentit més protegida quan el control ha estat en mans de govern estatal que quan aquest ha retornat al govern més proper, l’autonòmic. La crisi ha posat de manifest que l’Estat de les Autonomies en diferència dels Estats Federals, té  manca dels poders i equilibris entre les funcions del Govern Estatal i el de les Comunitats Autònomes. Malauradament aquesta situació pot portar a un rebuig i fins i tot un desig d’un retorn a la centralització, quan el que caldria seria un pas ferm per anar cap a una racionalització més gran pel que fa al paper i la competència de cadascú.

L’actual moment polític no sembla el més favorable per a fer una aposta decidida cap a una reforma en un sentit federal de l’Estat que hauria de ser una bandera per part del conjunt de les esquerres que a hores d’ara no s’albira. Per la seva part el conjunt dels  nacionalistes tant els espanyolistes com els independentistes són radicalment anti-federalistes.

Una vegada més la necessitat està molt lluny de la realitat. I la miopia política de curta volada impedeix enfrontar els problemes estructurals institucionals.

UNA DRETA INSURRECTA

PP de Aznar a Casado

nuevatribuna| 03 de octubre de 2020 

La dreta espanyola ha tingut històricament un conflicte amb la democràcia. Creu que l’estat, que Espanya, els pertany. Així ha estat al llarg de la historia recent fins a la transició, la Guerra Civil i la dictadura són un bon exemple.

Només durant la transició la dreta situada a la defensiva, per la seva vinculació amb el franquisme, es va replegar i va deixar que un petit sector de gent provinent del franquisme però amb un clara visió del moment, la UCD, apostés per aconseguir un acord amb les forces opositores d’esquerres i nacionalistes per a fer factible una transició democràtica. La Constitució del 1978 és una bona demostració d’aquesta situació singular amb una dreta tradicional reduïda a l‘espai molt minoritari de l’Alianza Popular de Manuel Fraga. Avui amb l’actual dreta aquella Constitució plenament homologable a la dels països del nostre entorn hauria estat impossible d’acordar.

Els partits d’esquerra han estat sempre plenament respectuosos amb la Constitució, només ara amb la sortida de la “nova política” han fet en els seus inicis una certa impugnació de la Constitució més verbal que una altra cosa també cal dir-ho.

 La dreta espanyola encara no ha sabut treure’s de sobre la llosa del seu passat de connivència amb el franquisme i és per això que adopta una posició radical en contra de polítiques relacionades amb la Memòria Històrica de reparació dels represaliats per la dictadura que no deixen de considerar absurdament com revengisme. En això la dreta espanyola es diferencia d’altres dretes europees, especialment l’alemanya que han fet una ruptura amb el passat nazi.

 La dreta política i en especial des de la pujada a la direcció del PP d’Aznar ha tornat a radicalitzar el seu discurs i sempre amb la seva actuació ha demostrat no estar a gust amb l’actual Constitució, malgrat no ho hagi reconegut. Ha impulsat una política ultraconservadora, oposant-se permanentment a tota millora de lleis socials des del divorci a l’avortament, i des de les lleis d’Igualtat a les de reconeixement dels drets dels homosexuals fins ara a la llei de l’eutanàsia. Però no només ha fet això sinó que davant de fets molts greus com van ser els atemptats terroristes de Madrid va recórrer a la mentida intentant, per interessos electorals, fer recaure l’autoria en un fals autor. 

Altrament la dreta sempre ha actuant amb polítiques radicalment neo-liberals pel que fa a la reducció de l’estat del benestar, mitjançant el retall del finançament dels serveis públics, la disminució d'impostos a les classes més benestants alhora que s’incrementen el indirectes que graven les classes populars. També han intentat, aconseguint-lo molts vegades, contrareformes laborals regressives i obviant tot allò que impliqui diàleg social.

 

Lesmes Presidente del CGPJ i ex-carrec d'Aznar

Però l’actuació de la dreta no s’ha limitat tan sols a l’àmbit polític sinó que ha utilitzat poders de l’estat en benefici de la seva opció restrictiva pel que fa als drets democràtics. La dreta ha intentat utilitzar com arma política a les víctimes del terrorisme acusant els governs d’esquerres de connivència amb els terroristes; ha actuat moltes vegades en col·laboració amb els poders religiosos per actuar contra les polítiques socials dels governs progressistes. Quan la correlació de forces no li era favorable ha bloquejat les renovacions constitucionals del Poder Judicial per tal d’aconseguir que la dreta judicial actués com una tercera càmera política, fins en tres ocasions ha impedit la renovació del CGPJ, sempre quan ha estat en la oposició, per aconseguir tenir una majoria conservadora en el poder judicial i en la judicatura a tot nivell fins i tot en el Tribunal Suprem i en el Constitucional.

La situació ha arribat al seu clímax en l’actual legislatura quan les dretes polítiques i les dretes socials i judicials han llançat una ofensiva des del mateix moment de la constitució del govern progressista per aconseguir la seva caiguda. Des del primer moment han acusat al govern d’il·legal i fins i tot han intentat utilitzar la greu situació creada per la pandèmia del Covid-19 per a incrementar els seus atacs al govern acusant-lo fins i tot de ser el causant de les morts. La seva actuació d’atac continuat al Govern de l’Estat utilitzant fins i tot en l’ofensiva a administracions públiques com la Comunitat de Madrid demostra que estan disposats a tot, fins i tot a sacrificar a la ciutadania per aconseguir fer caure un Govern legítim.

Fins i tot la dreta ha actuat en l’àmbit europeu per anar contra el govern espanyol, la qual cosa demostra el seu fals patriotisme. Ha intentat que fracassés Pedro Sánchez en la consecució de Fons europeus tant en crèdits com en ajudes. Desprès ha parlat de rescat i finalment ha anat a denunciar, mentint, davant dels organismes de la Unió Europea sobre la forma en que com el Govern anava a utilitzar els fons europeus en el seu benefici. 

Casado y Ayuso, Madrid com a ariet del PP

De forma grollera les dretes s’auto-confereixen el qualificatiu de “constitucionals” quan com s’ha demostrat en la renovació del Poder Judicial una vegada més actuen sense cap sentit de respecte constitucional. Altrament la dreta torna a intentar patrimonialitzar el Rei, la bandera i la pàtria sense ni tan sols considerar el dany que provoca als símbols de l’Estat. 

Altrament la dreta, especialment el PP, es veu esquitxat de nombrosos casos que afecten no sols la seva credibilitat sinó la seva pròpia honorabilitat. Tant els greus casos de corrupció en moltes de les administracions que ha governat, com ara el encara més greu cas d’utilització per part del Govern del PP de certs aparells de l’estat, com sectors de la policia, en benefici d’interessos privats del partit donen una certa imatge del que aquesta opció política representa. 

La dreta, tota ella i no sols la política, està demostrant que està disposada a tot. Està en un veritable estat insurreccional que objectivament està fora de lloc en l’actual situació democràtica. Tot és bo per atacar el govern i qualificar-lo amb els pitjor adjectius. Sort tenim de que actualment no estem a l’any 1936 i que no poden utilitzar les forces armades, per que el seu to és clarament colpista. Fins i tot han arribat a citar l’assassinat de Calvo Sotelo per les “ordes comunistes”. 

L’únic aspecte positiu en aquet desgavell és la posició adoptada fins ara pels poders econòmics i especialment el paper de la patronal en la concertació social on s’està arribant a acords importants en l’actual situació. Es paradoxal que els poders vinculats a la dreta estiguin tan exaltats mentre els poders econòmics actuen amb certa ponderació. Potser és que ells en aquests moments econòmica i socialment difícils veuen que l’actuació del govern és positiva i especialment la perspectiva d’aplicació en la sortida econòmica amb els 140.000 milions d’euros provinents de la Unió Europea. 

Cal esperar que la posició estrident de la dreta la porti al seu fracàs polític. 

El diàleg social del Govern i els agents socials

TORRA NO HA ESTAT L’ÚNIC RESPONSABLE

Àtoms-ClubCortum/30 setembre, 2020

Ningú pot discutir la degradació institucional de la Generalitat de Catalunya. Des de la presidència d’Artur Mas, que es va llançar a una aventura de fugida per amagar les seves retallades, la continuació amb Puigdemont va portar a la pitjor crisi institucional amb la suspensió de l’autonomia i finalment amb un suposat govern de Torra que ha superat tot l’imaginable.

L’aventura independentista ha portat a les institucions catalanes al nivell més baix de la seva existència. Com generalment es diu “ per arribar a la independència hem arribat al nivell més baix d’autonomia”.  La incompetència i la manca de credibilitat de les actuals institucions autonòmiques de Catalunya ha superat tot  lo acceptable. Torra apareix com a un agitador sense el més mínim interès per a governar.

Però ni Torra ni el seu partit Junts Per Catalunya són els únics responsables. Res de tot això hauria estat possible sense la col·laboració d’ERC. Els republicans tenen la mateixa responsabilitat en la degradació de les institucions. No tot es val per a la lluita electoral. Tota la seva passió per Catalunya és paper mullat. La lluita insomne per la hegemonia del moviment independentista no justifica deteriorar el prestigi de les institucions d’autogovern que tant van costar de conquerir en la transició ni oblidar-se de la seva obligació que és gestionar els problemes reals que afecten al conjunt de la ciutadania.

La pandèmia ha deixat al descobert les carències del mal govern. Ens hem trobat amb una sanitat pública i una educació degradades per la manca d’inversions i retallades durant quasi una dècada. Durant el temps de l’Estat d’Alarma els membres del Govern s’han dedicat a gesticular i criticar el Govern de l’Estat.  I quan han recuperat les competències han demostrat tota la seva incompetència i la manca de capacitat dels gestors de les conselleries, potser més seleccionats per a fer “agit-prop” que per a governar. Els republicans que han ocupat Conselleries importants en aquesta fase com són Sanitat, Educació, Serveis Socials i Economia no han aprovat en la seva gestió, “no han donat la talla”.

Els partits independentistes no només han deteriorat la imatge del Govern de la Generalitat sinó que també han provocat la pràctica desaparició del paper del Parlament de Catalunya. Aquest s’ha convertit en un teatre on l’independentisme i Torra han portat les seves ocurrències, declaracions i resolucions propagandistes en lloc de fer la seva funció legislativa de millorar les condicions de vida social que ha estat pràcticament absent en aquesta legislatura. El deteriorament ha estat tan gran que fins i tot ha contagiat  l’oposició que ha adoptat el baix nivell del Parlament on han oblidat la seva funció opositora i s’han limitat a un paper  secundari en la representació teatral.

Les institucions catalanes estan tan fora de lloc  que el líder d’ERC en el Govern, Pere Aragonés davant de la Fusió Caixabank-Bankia, va dir que li agradaria que la seu de l’entitat estigués a Catalunya. Algú va comentar la posició d’Aragonés dient “on ha estat aquest home els últims tres anys”?. 

AFGANISTAN VIST DES DELS DRETS DE LES DONES

La mirada de la dona afgana

NuevaTribuna/ 17 de septiembre de 2020

Aquests dies ha començat a Doha (Qatar) la conferència de pau intra-afgana, entre el Govern afganès i els talibans, sota el patrocini dels EEUU i Qatar, per aconseguir un acord polític que permeti la pau al país.

De moment ja sabem qui sortirà perdent en aquest possible acord, el 50% de la població afgana constituït per la població femenina.

L’actual situació a l’Afganistan no és gens positiva per a les dones, que fins i tot a l’espai on mana el Govern afganès, estan situades en una condició d’inferioritat respecte els homes i amb uns drets molt limitats sota els principis de l’aplicació de la llei islàmica. En les converses de pau de Doha els talibans ja han plantejat que un possible acord només pot passar per un futur polític islàmic. Això només significa un futur amb una aplicació encara més rigorista de l’islam. La qual cosa comportaria sens dubte una pèrdua encara major dels mínims drets que les dones encara puguin tenir.

La situació de les dones a l’Afganistan no sempre ha estat així. Durant bona part de la meitat del segle XX, sota la monarquia van haver-hi intents de liberalitzar el país i conseqüentment la situació de les dones. Malgrat tot la resistència conservadora va obstaculitzar la normalització de la seva situació. Cal tenir en compte que l’Afganistan ha estat sempre un estat molt complex amb una forta influencia tribal, de les autoritats religioses islàmiques i del poder dels terratinents, en gran part conreadors d’opi, tots ells de caràcter molts conservador especialment en les zones rurals.

Diuen que el progrés d’un país es pot mesurar per la situació en que es troben les dones. En aquest sentit a l’Afganistan el moment més avançat socialment va venir de la mà de la proclamació l’any 1973 de la República Democràtica de l’Afganistan duta a terme per un cop promogut pel Partit Democràtic Popular de l’Afganistan amb el suport de l’exercit, amb molts dels seus quadres format a la URSS, i els treballadors industrials de les ciutats. La República va redactar una constitució on s’establia un estat laic i  la igualtat entre homes i dones. Es va potenciar la industrialització, amb el suport dels països de l’Europa de l’Est, així com importants campanyes sanitàries i d’alfabetització que incloïa la instrucció de les dones en aules mixtes. També es va prohibir l’ús del “burka” i s’animà a les dones a deixar de portar el vel. Es pot dir que la segona meitat dels anys 70 van ser com una arribada de la primavera per a les dones amb una revolució dels drets socials que especialment a Kabul va comportar una situació excepcional en la seva història. L’any 1978 es va establir legalment la igualtat de drets entre les dones i els homes.

Les dones en temps de la República Democràtica

També es va promoure la incorporació de les dones al mercat de treball, i especialment en sectors com la sanitat, l’educació i el funcionariat la seva presencia va ser molt important, el 40% dels metges eren dones i així com més de 22000 mestres i la seva presència va ser molt intensa en les campanyes d’alfabetització promogudes en les zones rurals.

Especialment valuosa va ser la constitució del Consell de les Dones Afganeses que va tenir una gran influència en la societat i en el govern. Un exemple de tot plegat és que  el període de la República Democràtica ha estat aquell en el que Afganistan ha tingut més dones professionals.

En paral·lel el procés de modernització inclou un programa social que inclou una profunda Reforma Agrària que tracta d’expropiar terres als terratinents i donar-les als camperols.

Tots aquests programes de canvi van provocar l’enemistat i la reacció de les classes socials tradicionals que fins aleshores havien tingut el poder i que eren contràries tant a les reformes socials com a les econòmiques. Aquests sectors conservadors com els terratinents i el clergat tradicional islàmic, amb gran poder en les zones rurals veien un atac a la seva hegemonia. Es aquí on neix l’oposició a la República Democràtica, es tracta d’una lluita entre la tradició i la reforma i que molt gràficament oposa  l’extensa i remota ruralia afgana amb el major cosmopolitisme de  les ciutats, en especial Kabul.

L’Afganistan sempre ha estat un país amb fortes turbulències i difícil de governar i més difícil de conquerir com molt bé ho van patir potències com la Gran Bretanya en temps de l’imperi on sempre va fracassar en l’intent de conquerir l’Afganistan.

El poders rurals conservadors van impulsar el moviment del “ mujahidins” que van provocar una important guerra de desgast al Govern i a l’exercit, especialment a partir del moment en que els Estats Units es dediquen a finançar amb diners i armament el moviment insurgent, mentre des dels sectors més conservadors dels països musulmans s’impulsa un gran corrent de voluntaris que van a fer la “guerra santa” en terres afganes. D’aquests voluntaris en sortirà desprès Osama Bin Laden i Al-Qaeda, als que en aquells moment el President Reagan qualifica com a “lluitadors per la llibertat”.

La resta és prou coneguda la invasió per part de les tropes soviètiques, la victòria del “mojahidins”, la posterior derrota d’aquests pels “talibans”, el regim de terror d’aquests. La regressió total del país en tots els camps econòmics i socials, especialment regressius pel que fa als drets de les dones i a la seva consideració com a sers supeditats als homes. En definitiva un llarg i tenebrós túnel en tots els sentits.

La delegació dels talibans ara a Doha

Per últim la intervenció dels Estats Units i d’Occident en una guerra inacabable contra els talibans als que no poden guanyar. I finalment la decisió de Trump de sortir com sigui de l’Afganistan per tal de salvar la cara, encara que sigui al preu de deixar el país en poder d’un moviment tenebrós que aplicarà un rigorisme islàmic fanàtic que tornarà al país a situacions prèvies al segle XX. Un moviment que mai cal oblidar va ser finançat i impulsat pels Estats Units en el marc de la “guerra freda” i que té a tot un poble i especialment  les dones afganeses com a víctimes.

Aquest es el futur de les dones a Afganistan

Catalunya sin alternativa

Àtoms-ClubCortum/ 16 setembre, 2020

Es paradójico pero a pesar de que Catalunya está dirigida por un Govern que ha demostrado su incompetencia e incapacidad de forma reiterada no se vislumbra la posibilidad de un cambio electoral en unas próximas elecciones.

La pandemia ha demostrado de forma clara adonde nos ha llevado la aventura iniciada por Mas y continuada por Puigdemont y Torra. Una Catalunya donde se han recortado los servicios públicos durante una década escondiéndolo todo bajo un falso señuelo de una futura y utópica independencia donde se resolverían de forma mágica todos los problemas de la ciudadanía.

Ahora la realidad nos ha demostrado la precariedad en que se encuentran elementos básicos del bienestar social como la sanidad y educación públicas. También ha demostrado que estamos gobernados por unos gestores que no tienen la más mínima capacidad.

La consecuencia de todo ello es que la ciudadanía debería ser consciente de la necesidad de cambiar esta situación insostenible. Sin embargo nada cambia. Las perspectivas son de un nuevo triunfo de los independentistas a pesar de su ruinosa gestión. ¿Por qué?

El independentismo con todos sus errores y falsedades ha creado un imaginario colectivo nacionalista que se ha transformado en hegemónico en la sociedad catalana. Ello ha sido en parte debido a la falta de un imaginario alternativo. Y el que en su momento apareció como alternativo, el imaginario alternativo españolista liderado por C,s quedó reducido a un hecho coyuntural, derivado del miedo de algunos sectores de las clases trabajadoras que se sintieron discriminados por el independentismo, y que quedó en eso en un planteamiento claramente minoritario que lamentablemente ha pretendido adueñarse de una falsa defensa del constitucionalismo.

Ante la hegemonía del mensaje de la derecha nacionalista de convergentes y post-convergentes con el seguidismo de sus acólitos de una ERC siempre inestable no se ha presentado por parte de las fuerzas de izquierda y progresistas una alternativa clara y potente en defensa de las instituciones, de lo público y de las clases trabajadoras. Sólo se observó un conato en los debates del 6 y 7 de setiembre del 2017 especialmente en la intervención de Joan Coscubiela.

La izquierda, toda ella, ha sido incapaz de plantear de forma ofensiva un discurso alternativo. Toda su actuación se ha visto planteada a la defensiva o a remolque del independentismo en algunos casos y siempre con actitud perdedora y minoritaria. La izquierda ha sido incapaz de denunciar la contradicción de una ERC que en Madrid se presenta como una fuerza progresista mientras en Catalunya gobierna con la derecha más reaccionaria.

¿Cómo es posible que fuerzas progresistas como pretender ser el PSC y “Comuns”, que gobiernan juntos en el Ayuntamiento de Barcelona y en el Gobierno del Estado sean incapaces de alcanzar puntos de acuerdo en la defensa de un proyecto federal y de progreso para Catalunya? Por el contrario el PSC aparece encerrado en sí mismo e impotente ante la situación y los “Comuns” sin una política clara parecen más cercanos a ERC a la vez que intentan diferenciarse en todo lo posible de los socialistas.

SOBRE L’OPERACIO CAIXABANKIA

Sánchez i Fainé

Nuevatribuna | 06 de septiembre de 2020
Finalment l'operació durant tants anys desitjada pel President de la Fundació La Caixa, Isidre Fainé, d'una fusió CaixaBank- Bankia, sembla que es complirà en breu.

La situació econòmica i financera del sistema bancari espanyol, agreujada pel Covid-19, ha precipitat els esdeveniments. El llarg període de baixos tipus d'interès, els canvis produïts i els que es poden preveure en el mercat financer amb l'aparició de nous agents ha comportat aquesta important jugada en els escacs bancaris que pot comportar la creació del primer banc del país i el dècim de la UE si no es perd volum pel camí del procés.

La fusió amb les economies d'escala que li pot aportar ajudaria la nova entitat a afrontar millor els reptes que es presenten. Totes dues entitats són el resultat de successives fusions de caixes d'estalvis, és a dir tenen una mateixa procedència i estan fonamentalment dedicades al mercat de les famílies i les petites i mitjanes empreses, i en el cas de CaixaBank amb fortes participacions empresarials. És evident que són entitats que fàcilment poden complementar-se però en les quals també es donen duplicitats, no sols d'oficines sinó de serveis centrals i per tant no pot obviar-se que produiran un excedent de plantilla que haurà de gestionar-se de manera adequada.

Sobre el tema de les plantilles a causa dels successius processos de fusió que s'han viscut en les entitats, tant per part de les empreses com els sindicats, especialment CCOO majoritari en totes dues entitats, existeix sobrada experiència el que ha de permetre que la possible reestructuració de plantilles s'efectuï de forma acordada amb els sindicats i voluntària per als treballadors (p.e. prejubilacions), tot això dilatat i escalonat en diversos anys. No seria acceptable ni desitjable un canvi en aquesta mena d'acords ja tradicionals en el sector i en aquestes entitats.

Les raons de la fusió són clares, vénen determinades per la necessitat de totes dues empreses. En el cas de Bankia com bé explica Manel Pérez en La Vanguardia “atesa la negativa evolució del seu compte de resultats, la deterioració del seu valor en borsa i la progressiva erosió de la seva antiga solvència fruit de la injecció pública de 14.000 milions d'euros fa vuit anys”. Simplement podem assenyalar que l'acció de Bankia al setembre de 2018 se situava en 3,3 euros/acció i que el dia abans de l'anunci de la fusió el seu valor era de 1,036, és a dir un 68,8% menor. El valor de la participació de l'Estat en Bankia ha caigut en aquests 8 anys de més de 9.000 milions a poc més de 2.300 milions.

La situació de CaixaBank tampoc està per a tirar coets, com Bankia ha estat afectada pel baix nivell, per no dir nul, del preu del diner i amb un canvi en la seva estratègia de negoci que encara no ha donat els resultats desitjats, i això malgrat haver tancat en els últims temps més de 1500 oficines. La seva acció al setembre del 2018 tenia un valor de 3,8 euros/acció i el dia anterior a l'anunci de fusió era de 1,81%, és a dir un 47,63% inferior. 

Cal assenyalar que els resultats del primer trimestre de 2020 no han estat per a cap de les dues entitats favorables un 64% inferior en Bankia i un 67% inferior en CaixaBank.

Un aspecte rellevant en l'entitat resultant és que els principals accionistes serien la Fundació la Caixa amb més del 30% i l'Estat amb un 14%. Cal esperar que l'Estat mantingui el percentatge que li correspon en la Fusió i reclami la seva presència en el Consell d'Administració que encara que sigui minoritària podria tenir una important influència en l'entitat. Així mateix la seva presència en l'entitat pot millorar el valor del capital públic actual.

Gortazar, futur Director, i  Goirigolzarri, futurt President

Això és especialment rellevant donada la situació econòmica que estem vivint i podria fomentar que la nova entitat financera jugués un important paper en el procés de reconstrucció econòmica que previsiblement estarà centrada en la necessària Transició Ecològica i la Digitalització amb inversions que afavoreixin la creació d'un nou model productiu. No podem obviar les importants participacions industrials que tindrà l'entitat resultant.

Anem ara a centrar-nos en alguns aspectes que es poden retreure a l'operació. Increment de l'oligopoli, exclusió financera i pèrdua de la possibilitat d'una banca pública.

Començarem per l'últim. La pèrdua de l'ocasió d'una Banca Pública s'ha produït lamentablement molt abans. Amb la privatització d'Argentaria en primer lloc i posteriorment amb la “privatització” de les caixes d'estalvis com una nova desamortització de béns socials. En el cas de Bankia des del primer moment ha estat clar el nul interès per transformar-la en una banca pública, actualment amb la pròpia deterioració de la seva situació apareix com una pàgina passada. Mai s'ha tingut la voluntat política d'aprofitar el control de l'Estat per a aconseguir-lo. I no sols pels condicionaments europeus. Fins ara la representació de l'Estat s'ha efectuat a través del FROB-SAREB, en lloc de la SEPI. Això ha comportat una actuació totalment passiva de l'accionista públic majoritari quant a la gestió. Lamentablement per a tots en aquests moments la reversió de la situació apareix com a impossible.

Quant al risc d'oligopoli aquest existeix de fet i de la mà de les tres principals entitats, Santander, BBVA i CaixaBank, el reforç d'un d'ells no afegirà molt més, i en tot cas pot evitar que l'oligopoli acabi finalment en mans d'una altra entitat financera no espanyola.

Una operació d'envergadura

Quant a l'exclusió financera sí que és un element a tenir en compte. I crec que no tant quant a l'exclusió territorial sinó a l'exclusió de sectors socials. Això pot analitzar-se a través de l'actuació de CaixaBank i el model de negoci que proposa. En primer lloc la retallada d'oficines s'ha donat bàsicament a les ciutats amb una reducció dràstica de les petites oficines, que abans trobàvem en cada cantonada, i la seva concentració en oficines denominades “stores” amb assessors financers en lloc de l'antic personal de taulell i caixa. Tot això ampliat amb oficines de “banca privada”, dedicades a clients amb “possibles”, i les oficines de “negocis i empreses”. S'han preservat de manera majoritària les oficines en poblacions menors el que evita la desertització financera, si bé és cert que l'existència de menys entitats ha reduït de manera considerable des de fa anys les possibilitats d'elecció.

On es dóna una major exclusió o podríem dir discriminació financera és en relació a la mena de client. Actualment les entitats semblen menysprear la clientela modesta que simplement té els seus estalvis en l'entitat sense un altre interès. Ara tot l'interès de l'entitat està dedicat a la gent activa financerament. S'ha arribat a la conclusió que el  negoci es circumscriu a un 25% dels clients, i que a la resta cal “suportar-lo” dirigint-lo a l'atenció mecànica dels caixers automàtics. És sens dubte en aquest àmbit on actualment es dóna la major exclusió. I aquest és el model que està portant a terme CaixaBank i les altres principals entitats financeres. Això juntament amb l'exploració de nous canals tecnològics i telemàtics que tenen com a objectiu captar a clients joves, actuació que fins al moment no ha donat tots els seus fruits degut fonamentalment a la pròpia situació econòmica que està vivint bona part de la joventut al nostre país.

Aquests són alguns dels aspectes que conformen el conjunt de la nova operació financera-bancària que comporta l'operació de fusió entre Bankia i CaixaBank i les concrecions i les repercussions de la qual podrem comprovar en els pròxims temps.

Els sindicats han de vetllar pels interessos de les plantilles

PRIORITZAR EDUCACIÓ I SANITAT

Al "cole" segurs

Nuevatribuna | 21 de agosto de 2020
La pandèmia del Covid-19  ha comportat molts canvis en la vida quotidiana de la ciutadania i en les prioritats de la societat. Mai com fins ara hem vist la importància de la sanitat pública, malgrat alguns dirigents de CCAA semblin encara ignorar-ho. I ara en el moment de la “volta al cole” es posa en evidència la importància de la educació.

Tots hem pogut contemplar amb estupor com des del final, potser precipitat per raons polítiques,  de l’estat d’alarma el desig per part de moltes autonomies ha estat  normalitzar la situació per aprofitar la temporada turística que ha derivat en el contrari: rebots generalitzats i pèrdua del que es volia aprofitar davant la no vinguda quan no fugida del turisme. No cal dir que en molts casos la gestió per part dels governs autonòmics ha estat negativa quan no incompetent. La no previsió de la situació de treball, d’habitatge i de mobilitat dels temporers agraris a Catalunya, Aragó i fins i tot Andalusia, així com la manca de enfortiments dels serveis de prevenció primària, de control dels rebrots i dels rastrejaments ha estat quasi nul·la per part d’administracions com la de Catalunya i Madrid, precisament les que més es van queixar del comandament únic de l’estat d´alarma.

Ara ens trobem en quelcom de similar a l’hora d’afrontar el retorn dels alumnes a les escoles. Malgrat que s’ha tingut temps més que suficient quan ens trobem a menys de tres setmanes per a l’inici del curs podem dir que a la majoria de les comunitats “el més calent és a l’aigüera”. Es increïble que en aquests moments la majoria de les famílies i dels propis ensenyants no sàpiguen com es produirà el retorn a les escoles.

La majoria de les CCAA encara han d’establir i fer públics els protocols i les que els han fet són en molts cassos carregats de deficiències i no han estat ni consensuats ni contrastats amb la comunitat educativa.

NO ANEM BÉ

En casos com el de Catalunya, no s’ha plantejat cap canvi en les escoles, ni en les ràtios per aula ni en les normes bàsiques més enllà de que els alumnes hagin de dur mascaretes. Aquesta posició, pel que fa al manteniment dels actuals ràtios de 25 a 35 alumnes ha estat contestada fins i tot des de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat. En casos com Madrid i Aragó es planteja ja d’inici que part de l’ensenyament no sigui presencial. En definitiva un veritable caos i manca de claredat. Ens temem que quan es reuneixin la propera vegada els Ministres de Sanitat i Educació amb les CCAA sigui una mica tard per a establir posicions raonables i unificades.

Els sindicats del sector de l’ensenyament i moltes APA’s consideren que l’inici del proper curs ha de comportar algunes condicions bàsiques a partir de considerar necessari el caràcter presencial de la educació, ja que aquesta no es limita només a donar una sèrie de matèries sinó  que comporta un element de socialització i igualtat que no es dona en la virtual.

Les necessitats són prou clares i evidents per a poder assegurar d’inici el caràcter presencial de l’ensenyament. Calen més espais habilitats per aules; cal l’adequació d’aquestes i el seu mobiliari; calen més mestres, personal de neteja i establir controls sanitaris; cal regular les formes d’entrada i sortida i els temps d’esbarjo als patis; cal regular els menjadors i els transports escolars entre d’altres coses. I per fer-ho les CCAA disposen de 2.000 milions d’euros de Fons no reemborsables de l’Estat, més els que les pròpies comunitats han de destinar dels seus pressupostos. Això i diàleg amb els membres de les comunitats educatives, professors i pares, és el que caldria haver fet i no s´ha fet amb l’excepció de la Comunitat Valenciana.

Les CCAA amb la pandèmia i en el camp de la educació i abans en el de la sanitat estan fent un flac favor a la concepció autonòmica de l’Estat,  per que la seva gestió en general ha estat ineficient quan no directament incompetent. Durant l’Estat d’Alarma han hagut moltes reclamacions de la necessitat de restituir competències i quan les tenen totes semblen incapaces de gestionar-les be.

Madrid un exemple del que no cal fer

Cal dir que la situació que es dóna ara amb les escoles s’ha donat anteriorment a la sanitat. Algunes autonomies han estat incapaces de gestionar amb la celeritat necessària els recursos sanitaris, encara més en alguns casos han malbarat l’ús dels recursos que l’Estat ha donat a les autonomies que han estat més de 9.000 milions no reemborsables destinats a despesa sanitària per tal de reforçar les plantilles amb l’objectiu d’actuar de forma adequada davant la possibilitat de l’aparició de nous brots de coronavirus. Algunes ho han aprofitat però d’altres no ho han fet i fins i tot els han malbaratat. Com pot ser que a hores d’ara a la Comunitat de Madrid no s’hagin reforçat els equips d’atenció primària i no tingui la quantitat necessària de rastrejadors, mentre dedica 50 milions d’euros a un “nou hospital de pandèmies” que ningú aconsella. Com pot ser que la Generalitat de Catalunya hagi actuat tard i malament, que hagi tingut sense cobrir tres dels principals càrrecs de la Sanitat Pública, i que fins i tot hagi invertit 18 milions dels fons en cobrir el dèficit de TV3 enlloc de dedicar-los al reforç dels serveis primaris. Aquestes actuacions són les que denominem com de mala gestió autonòmica dels fons. Creiem que l’Estat fa bé en que no siguin reemborsables però caldria que fossin justificables.  

No és casual que siguin comunitats governades pel PP i els seus aliats de la dreta o pels antics convergents, ara JxC, les que tinguin una actuació més reticent envers l’enfortiment de la sanitat o l’educació pública. Cal recordar que des de l’anterior recessió econòmica els governs del PP i de CiU han estat els que han dut a terme fortes retallades en tots els serveis públics i especialment els que han afavorit les privatitzacions sanitàries i potenciat les escoles concertades en detriment de la sanitat i l’escola pública. Cal deixar clar que la seva incompetència va aparellada a la seva ideologia en tot el que sigui menystenir els serveis públics.

Educació Presencial i Segura