SOBRE L’OPERACIO CAIXABANKIA

Sánchez i Fainé

Nuevatribuna | 06 de septiembre de 2020
Finalment l'operació durant tants anys desitjada pel President de la Fundació La Caixa, Isidre Fainé, d'una fusió CaixaBank- Bankia, sembla que es complirà en breu.

La situació econòmica i financera del sistema bancari espanyol, agreujada pel Covid-19, ha precipitat els esdeveniments. El llarg període de baixos tipus d'interès, els canvis produïts i els que es poden preveure en el mercat financer amb l'aparició de nous agents ha comportat aquesta important jugada en els escacs bancaris que pot comportar la creació del primer banc del país i el dècim de la UE si no es perd volum pel camí del procés.

La fusió amb les economies d'escala que li pot aportar ajudaria la nova entitat a afrontar millor els reptes que es presenten. Totes dues entitats són el resultat de successives fusions de caixes d'estalvis, és a dir tenen una mateixa procedència i estan fonamentalment dedicades al mercat de les famílies i les petites i mitjanes empreses, i en el cas de CaixaBank amb fortes participacions empresarials. És evident que són entitats que fàcilment poden complementar-se però en les quals també es donen duplicitats, no sols d'oficines sinó de serveis centrals i per tant no pot obviar-se que produiran un excedent de plantilla que haurà de gestionar-se de manera adequada.

Sobre el tema de les plantilles a causa dels successius processos de fusió que s'han viscut en les entitats, tant per part de les empreses com els sindicats, especialment CCOO majoritari en totes dues entitats, existeix sobrada experiència el que ha de permetre que la possible reestructuració de plantilles s'efectuï de forma acordada amb els sindicats i voluntària per als treballadors (p.e. prejubilacions), tot això dilatat i escalonat en diversos anys. No seria acceptable ni desitjable un canvi en aquesta mena d'acords ja tradicionals en el sector i en aquestes entitats.

Les raons de la fusió són clares, vénen determinades per la necessitat de totes dues empreses. En el cas de Bankia com bé explica Manel Pérez en La Vanguardia “atesa la negativa evolució del seu compte de resultats, la deterioració del seu valor en borsa i la progressiva erosió de la seva antiga solvència fruit de la injecció pública de 14.000 milions d'euros fa vuit anys”. Simplement podem assenyalar que l'acció de Bankia al setembre de 2018 se situava en 3,3 euros/acció i que el dia abans de l'anunci de la fusió el seu valor era de 1,036, és a dir un 68,8% menor. El valor de la participació de l'Estat en Bankia ha caigut en aquests 8 anys de més de 9.000 milions a poc més de 2.300 milions.

La situació de CaixaBank tampoc està per a tirar coets, com Bankia ha estat afectada pel baix nivell, per no dir nul, del preu del diner i amb un canvi en la seva estratègia de negoci que encara no ha donat els resultats desitjats, i això malgrat haver tancat en els últims temps més de 1500 oficines. La seva acció al setembre del 2018 tenia un valor de 3,8 euros/acció i el dia anterior a l'anunci de fusió era de 1,81%, és a dir un 47,63% inferior. 

Cal assenyalar que els resultats del primer trimestre de 2020 no han estat per a cap de les dues entitats favorables un 64% inferior en Bankia i un 67% inferior en CaixaBank.

Un aspecte rellevant en l'entitat resultant és que els principals accionistes serien la Fundació la Caixa amb més del 30% i l'Estat amb un 14%. Cal esperar que l'Estat mantingui el percentatge que li correspon en la Fusió i reclami la seva presència en el Consell d'Administració que encara que sigui minoritària podria tenir una important influència en l'entitat. Així mateix la seva presència en l'entitat pot millorar el valor del capital públic actual.

Gortazar, futur Director, i  Goirigolzarri, futurt President

Això és especialment rellevant donada la situació econòmica que estem vivint i podria fomentar que la nova entitat financera jugués un important paper en el procés de reconstrucció econòmica que previsiblement estarà centrada en la necessària Transició Ecològica i la Digitalització amb inversions que afavoreixin la creació d'un nou model productiu. No podem obviar les importants participacions industrials que tindrà l'entitat resultant.

Anem ara a centrar-nos en alguns aspectes que es poden retreure a l'operació. Increment de l'oligopoli, exclusió financera i pèrdua de la possibilitat d'una banca pública.

Començarem per l'últim. La pèrdua de l'ocasió d'una Banca Pública s'ha produït lamentablement molt abans. Amb la privatització d'Argentaria en primer lloc i posteriorment amb la “privatització” de les caixes d'estalvis com una nova desamortització de béns socials. En el cas de Bankia des del primer moment ha estat clar el nul interès per transformar-la en una banca pública, actualment amb la pròpia deterioració de la seva situació apareix com una pàgina passada. Mai s'ha tingut la voluntat política d'aprofitar el control de l'Estat per a aconseguir-lo. I no sols pels condicionaments europeus. Fins ara la representació de l'Estat s'ha efectuat a través del FROB-SAREB, en lloc de la SEPI. Això ha comportat una actuació totalment passiva de l'accionista públic majoritari quant a la gestió. Lamentablement per a tots en aquests moments la reversió de la situació apareix com a impossible.

Quant al risc d'oligopoli aquest existeix de fet i de la mà de les tres principals entitats, Santander, BBVA i CaixaBank, el reforç d'un d'ells no afegirà molt més, i en tot cas pot evitar que l'oligopoli acabi finalment en mans d'una altra entitat financera no espanyola.

Una operació d'envergadura

Quant a l'exclusió financera sí que és un element a tenir en compte. I crec que no tant quant a l'exclusió territorial sinó a l'exclusió de sectors socials. Això pot analitzar-se a través de l'actuació de CaixaBank i el model de negoci que proposa. En primer lloc la retallada d'oficines s'ha donat bàsicament a les ciutats amb una reducció dràstica de les petites oficines, que abans trobàvem en cada cantonada, i la seva concentració en oficines denominades “stores” amb assessors financers en lloc de l'antic personal de taulell i caixa. Tot això ampliat amb oficines de “banca privada”, dedicades a clients amb “possibles”, i les oficines de “negocis i empreses”. S'han preservat de manera majoritària les oficines en poblacions menors el que evita la desertització financera, si bé és cert que l'existència de menys entitats ha reduït de manera considerable des de fa anys les possibilitats d'elecció.

On es dóna una major exclusió o podríem dir discriminació financera és en relació a la mena de client. Actualment les entitats semblen menysprear la clientela modesta que simplement té els seus estalvis en l'entitat sense un altre interès. Ara tot l'interès de l'entitat està dedicat a la gent activa financerament. S'ha arribat a la conclusió que el  negoci es circumscriu a un 25% dels clients, i que a la resta cal “suportar-lo” dirigint-lo a l'atenció mecànica dels caixers automàtics. És sens dubte en aquest àmbit on actualment es dóna la major exclusió. I aquest és el model que està portant a terme CaixaBank i les altres principals entitats financeres. Això juntament amb l'exploració de nous canals tecnològics i telemàtics que tenen com a objectiu captar a clients joves, actuació que fins al moment no ha donat tots els seus fruits degut fonamentalment a la pròpia situació econòmica que està vivint bona part de la joventut al nostre país.

Aquests són alguns dels aspectes que conformen el conjunt de la nova operació financera-bancària que comporta l'operació de fusió entre Bankia i CaixaBank i les concrecions i les repercussions de la qual podrem comprovar en els pròxims temps.

Els sindicats han de vetllar pels interessos de les plantilles