La crisi del Covid-19 ha servit per a valorar el funcionament de les
diverses institucions i la seva capacitat per a fer front a les seves
obligacions ciutadanes.
En un primer moment amb la declaració de l’Estat d’Alarma i de l’establiment
d’un comandament únic per part de l’Estat les normes establertes malgrat estar
molt dures com va ser el confinament, van ser acceptades en general sobretot
quan es van poder comprovar els seus resultats positius. Malgrat tot es van
començar a sentit crítiques en contra de l’Estat d’Alarma i del paper del
Govern Central per part de l’oposició de dretes i l’independentisme.
Especialment crítics van ser alguns governs autonòmics, i amb una
bel·ligerància extrema els de Catalunya i Madrid mitjançant les seves
presidències de Torra i Ayuso que criticaven una falsa pèrdua de les competències
autonòmiques.
Cal dir que malgrat la direcció centralitzada les autonomies mai van perdre
les seves competències i van continuar tenint el control de la gestió tant de
la sanitat com de les residències de gent gran.
Malgrat tot la pressió política va limitar la durada de l’Estat d’Alarma la
qual cosa va precipitar la tornada a la normalitat i en alguns cassos sense els
necessaris reforços sanitaris ni les dotacions de rastrejadors. Tot això ha
comportat al llarg de l’estiu els rebrots epidèmics cada vegada amb major
nombre i amb especial incidència a les comunitats més poblades com Madrid i
Catalunya. Aquestes alhora han sofert les conseqüències de les continuades retallades
en la sanitat pública la qual cosa ha repercutit en una situació d’indefensió
davant el virus. La descentralització de la gestió de la sanitat com també de
l’educació s’han vist posades a prova i amb resultats lamentablement negatius
en els dos temes. El buidament dels Ministeris de Sanitat i Educació ha
comportat una manca de control sobre l’actuació dels governs autonòmics i les
seves polítiques de retalls en els serveis públics.
Tot això comporta que una part de la ciutadania s’hagi sentit més protegida
quan el control ha estat en mans de govern estatal que quan aquest ha retornat
al govern més proper, l’autonòmic. La crisi ha posat de manifest que l’Estat de
les Autonomies en diferència dels Estats Federals, té manca dels poders i equilibris entre les
funcions del Govern Estatal i el de les Comunitats Autònomes. Malauradament
aquesta situació pot portar a un rebuig i fins i tot un desig d’un retorn a la
centralització, quan el que caldria seria un pas ferm per anar cap a una
racionalització més gran pel que fa al paper i la competència de cadascú.
L’actual moment polític no sembla el més favorable per a fer una aposta
decidida cap a una reforma en un sentit federal de l’Estat que hauria de ser
una bandera per part del conjunt de les esquerres que a hores d’ara no
s’albira. Per la seva part el conjunt delsnacionalistes tant els espanyolistes com els independentistes són
radicalment anti-federalistes.
Una vegada més la necessitat està molt lluny de la realitat. I la miopia
política de curta volada impedeix enfrontar els problemes estructurals
institucionals.
La dreta espanyola ha tingut històricament un conflicte amb la democràcia. Creu
que l’estat, que Espanya, els pertany. Així ha estat al llarg de la historia
recent fins a la transició, la Guerra Civil i la dictadura són un bon exemple.
Només durant la transició la dreta situada a la defensiva, per la seva
vinculació amb el franquisme, es va replegar i va deixar que un petit sector de
gent provinent del franquisme però amb un clara visió del moment, la UCD,
apostés per aconseguir un acord amb les forces opositores d’esquerres i
nacionalistes per a fer factible una transició democràtica. La Constitució del
1978 és una bona demostració d’aquesta situació singular amb una dreta
tradicional reduïda a l‘espai molt minoritari de l’Alianza Popular de Manuel
Fraga. Avui amb l’actual dreta aquella Constitució plenament homologable a la
dels països del nostre entorn hauria estat impossible d’acordar.
Els partits
d’esquerra han estat sempre plenament respectuosos amb la Constitució, només ara
amb la sortida de la “nova política” han fet en els seus inicis una certa
impugnació de la Constitució més verbal que una altra cosa també cal dir-ho.
La
dreta espanyola encara no ha sabut treure’s de sobre la llosa del seu passat de
connivència amb el franquisme i és per això que adopta una posició radical en
contra de polítiques relacionades amb la Memòria Històrica de reparació dels
represaliats per la dictadura que no deixen de considerar absurdament com
revengisme. En això la dreta espanyola es diferencia d’altres dretes europees,
especialment l’alemanya que han fet una ruptura amb el passat nazi.
La dreta
política i en especial des de la pujada a la direcció del PP d’Aznar ha tornat a
radicalitzar el seu discurs i sempre amb la seva actuació ha demostrat no estar
a gust amb l’actual Constitució, malgrat no ho hagi reconegut. Ha impulsat una
política ultraconservadora, oposant-se permanentment a tota millora de lleis
socials des del divorci a l’avortament, i des de les lleis d’Igualtat a les de
reconeixement dels drets dels homosexuals fins ara a la llei de l’eutanàsia.
Però no només ha fet això sinó que davant de fets molts greus com van ser els
atemptats terroristes de Madrid va recórrer a la mentida intentant, per
interessos electorals, fer recaure l’autoria en un fals autor.
Altrament la
dreta sempre ha actuant amb polítiques radicalment neo-liberals pel que fa a la
reducció de l’estat del benestar, mitjançant el retall del finançament dels
serveis públics, la disminució d'impostos a les classes més benestants alhora
que s’incrementen el indirectes que graven les classes populars. També han
intentat, aconseguint-lo molts vegades, contrareformes laborals regressives i
obviant tot allò que impliqui diàleg social.
Lesmes Presidente del CGPJ i ex-carrec d'Aznar
Però l’actuació de la dreta no s’ha
limitat tan sols a l’àmbit polític sinó que ha utilitzat poders de l’estat en
benefici de la seva opció restrictiva pel que fa als drets democràtics. La dreta
ha intentat utilitzar com arma política a les víctimes del terrorisme acusant
els governs d’esquerres de connivència amb els terroristes; ha actuat moltes
vegades en col·laboració amb els poders religiosos per actuar contra les
polítiques socials dels governs progressistes. Quan la correlació de forces no
li era favorable ha bloquejat les renovacions constitucionals del Poder Judicial
per tal d’aconseguir que la dreta judicial actués com una tercera càmera
política, fins en tres ocasions ha impedit la renovació del CGPJ, sempre quan ha
estat en la oposició, per aconseguir tenir una majoria conservadora en el poder
judicial i en la judicatura a tot nivell fins i tot en el Tribunal Suprem i en
el Constitucional.
La situació ha arribat al seu clímax en l’actual legislatura
quan les dretes polítiques i les dretes socials i judicials han llançat una
ofensiva des del mateix moment de la constitució del govern progressista per
aconseguir la seva caiguda. Des del primer moment han acusat al govern
d’il·legal i fins i tot han intentat utilitzar la greu situació creada per la
pandèmia del Covid-19 per a incrementar els seus atacs al govern acusant-lo fins
i tot de ser el causant de les morts. La seva actuació d’atac continuat al
Govern de l’Estat utilitzant fins i tot en l’ofensiva a administracions
públiques com la Comunitat de Madrid demostra que estan disposats a tot, fins i
tot a sacrificar a la ciutadania per aconseguir fer caure un Govern legítim.
Fins i tot la dreta ha actuat en l’àmbit europeu per anar contra el govern
espanyol, la qual cosa demostra el seu fals patriotisme. Ha intentat que
fracassés Pedro Sánchez en la consecució de Fons europeus tant en crèdits com en
ajudes. Desprès ha parlat de rescat i finalment ha anat a denunciar, mentint,
davant dels organismes de la Unió Europea sobre la forma en que com el Govern
anava a utilitzar els fons europeus en el seu benefici.
Casado y Ayuso, Madrid com a ariet del PP
De forma grollera les
dretes s’auto-confereixen el qualificatiu de “constitucionals” quan com s’ha
demostrat en la renovació del Poder Judicial una vegada més actuen sense cap
sentit de respecte constitucional. Altrament la dreta torna a intentar
patrimonialitzar el Rei, la bandera i la pàtria sense ni tan sols considerar el
dany que provoca als símbols de l’Estat.
Altrament la dreta, especialment el PP,
es veu esquitxat de nombrosos casos que afecten no sols la seva credibilitat sinó
la seva pròpia honorabilitat. Tant els greus casos de corrupció en moltes de les
administracions que ha governat, com ara el encara més greu cas d’utilització
per part del Govern del PP de certs aparells de l’estat, com sectors de la
policia, en benefici d’interessos privats del partit donen una certa imatge del
que aquesta opció política representa.
La dreta, tota ella i no sols la
política, està demostrant que està disposada a tot. Està en un veritable estat
insurreccional que objectivament està fora de lloc en l’actual situació
democràtica. Tot és bo per atacar el govern i qualificar-lo amb els pitjor
adjectius. Sort tenim de que actualment no estem a l’any 1936 i que no poden
utilitzar les forces armades, per que el seu to és clarament colpista. Fins i
tot han arribat a citar l’assassinat de Calvo Sotelo per les “ordes comunistes”.
L’únic aspecte positiu en aquet desgavell és la posició adoptada fins ara pels
poders econòmics i especialment el paper de la patronal en la concertació social
on s’està arribant a acords importants en l’actual situació. Es paradoxal que
els poders vinculats a la dreta estiguin tan exaltats mentre els poders
econòmics actuen amb certa ponderació. Potser és que ells en aquests moments
econòmica i socialment difícils veuen que l’actuació del govern és positiva i
especialment la perspectiva d’aplicació en la sortida econòmica amb els 140.000
milions d’euros provinents de la Unió Europea.
Cal esperar que la posició
estrident de la dreta la porti al seu fracàs polític.
Ningú pot discutir la degradació institucional de la Generalitat de
Catalunya. Des de la presidència d’Artur Mas, que es va llançar a una aventura
de fugida per amagar les seves retallades, la continuació amb Puigdemont va
portar a la pitjor crisi institucional amb la suspensió de l’autonomia i
finalment amb un suposat govern de Torra que ha superat tot l’imaginable.
L’aventura independentista ha portat a les institucions catalanes al nivell
més baix de la seva existència. Com generalment es diu “ per arribar a la independència hem arribat al nivell més baix
d’autonomia”.La incompetència i la
manca de credibilitat de les actuals institucions autonòmiques de Catalunya ha
superat totlo acceptable. Torra apareix
com a un agitador sense el més mínim interès per a governar.
Però ni Torra ni el seu partit Junts Per Catalunya són els únics
responsables. Res de tot això hauria estat possible sense la col·laboració d’ERC.
Els republicans tenen la mateixa responsabilitat en la degradació de les
institucions. No tot es val per a la lluita electoral. Tota la seva passió per
Catalunya és paper mullat. La lluita insomne per la hegemonia del moviment
independentista no justifica deteriorar el prestigi de les institucions
d’autogovern que tant van costar de conquerir en la transició ni oblidar-se de
la seva obligació que és gestionar els problemes reals que afecten al conjunt
de la ciutadania.
La pandèmia ha deixat al descobert les carències del mal govern. Ens hem
trobat amb una sanitat pública i una educació degradades per la manca
d’inversions i retallades durant quasi una dècada. Durant el temps de l’Estat
d’Alarma els membres del Govern s’han dedicat a gesticular i criticar el Govern
de l’Estat.I quan han recuperat les
competències han demostrat tota la seva incompetència i la manca de capacitat
dels gestors de les conselleries, potser més seleccionats per a fer “agit-prop” que per a governar. Els
republicans que han ocupat Conselleries importants en aquesta fase com són Sanitat,
Educació, Serveis Socials i Economia no han aprovat en la seva gestió, “no han donat la talla”.
Els partits independentistes no només han deteriorat la imatge del Govern
de la Generalitat sinó que també han provocat la pràctica desaparició del paper
del Parlament de Catalunya. Aquest s’ha convertit en un teatre on
l’independentisme i Torra han portat les seves ocurrències, declaracions i
resolucions propagandistes en lloc de fer la seva funció legislativa de
millorar les condicions de vida social que ha estat pràcticament absent en
aquesta legislatura. El deteriorament ha estat tan gran que fins i tot ha
contagiatl’oposició que ha adoptat el
baix nivell del Parlament on han oblidat la seva funció opositora i s’han limitat
a un paper secundari en la representació
teatral.
Les institucions catalanes estan tan fora de llocque el líder d’ERC en el Govern, Pere
Aragonés davant de la Fusió Caixabank-Bankia, va dir que li agradaria que la
seu de l’entitat estigués a Catalunya. Algú va comentar la posició d’Aragonés
dient “on ha estat aquest home els últims
tres anys”?.
Aquests dies ha començat a Doha (Qatar) la conferència de pau intra-afgana,
entre el Govern afganès i els talibans, sota el patrocini dels EEUU i Qatar,
per aconseguir un acord polític que permeti la pau al país.
De moment ja sabem qui sortirà perdent en aquest possible acord, el 50% de
la població afgana constituït per la població femenina.
L’actual situació a l’Afganistan no és gens positiva per a les dones, que
fins i tot a l’espai on mana el Govern afganès, estan situades en una condició
d’inferioritat respecte els homes i amb uns drets molt limitats sota els
principis de l’aplicació de la llei islàmica. En les converses de pau de Doha
els talibans ja han plantejat que un possible acord només pot passar per un
futur polític islàmic. Això només significa un futur amb una aplicació encara
més rigorista de l’islam. La qual cosa comportaria sens dubte una pèrdua encara
major dels mínims drets que les dones encara puguin tenir.
La situació de les dones a l’Afganistan no sempre ha estat així. Durant
bona part de la meitat del segle XX, sota la monarquia van haver-hi intents de
liberalitzar el país i conseqüentment la situació de les dones. Malgrat tot la
resistència conservadora va obstaculitzar la normalització de la seva situació.
Cal tenir en compte que l’Afganistan ha estat sempre un estat molt complex amb una
forta influencia tribal, de les autoritats religioses islàmiques i del poder dels
terratinents, en gran part conreadors d’opi, tots ells de caràcter molts
conservador especialment en les zones rurals.
Diuen que el progrés d’un país es pot mesurar per la situació en que es
troben les dones. En aquest sentit a l’Afganistan el moment més avançat
socialment va venir de la mà de la proclamació l’any 1973 de la República
Democràtica de l’Afganistan duta a terme per un cop promogut pel Partit
Democràtic Popular de l’Afganistan amb el suport de l’exercit, amb molts dels
seus quadres format a la URSS, i els treballadors industrials de les ciutats.
La República va redactar una constitució on s’establia un estat laic i la igualtat entre homes i dones. Es va potenciar
la industrialització, amb el suport dels països de l’Europa de l’Est, així com
importants campanyes sanitàries i d’alfabetització que incloïa la instrucció de
les dones en aules mixtes. També es va prohibir l’ús del “burka” i s’animà a
les dones a deixar de portar el vel. Es pot dir que la segona meitat dels anys
70 van ser com una arribada de la primavera per a les dones amb una revolució
dels drets socials que especialment a Kabul va comportar una situació
excepcional en la seva història. L’any 1978 es va establir legalment la
igualtat de drets entre les dones i els homes.
Les dones en temps de la República Democràtica
També es va promoure la incorporació de les dones al mercat de treball, i
especialment en sectors com la sanitat, l’educació i el funcionariat la seva presencia
va ser molt important, el 40% dels metges eren dones i així com més de 22000
mestres i la seva presència va ser molt intensa en les campanyes
d’alfabetització promogudes en les zones rurals.
Especialment valuosa va ser la constitució del Consell de les Dones Afganeses
que va tenir una gran influència en la societat i en el govern. Un exemple de
tot plegat és que el període de la
República Democràtica ha estat aquell en el que Afganistan ha tingut més dones
professionals.
En paral·lel el procés de modernització inclou un programa social que
inclou una profunda Reforma Agrària que tracta d’expropiar terres als
terratinents i donar-les als camperols.
Tots aquests programes de canvi van provocar l’enemistat i la reacció de les
classes socials tradicionals que fins aleshores havien tingut el poder i que
eren contràries tant a les reformes socials com a les econòmiques. Aquests
sectors conservadors com els terratinents i el clergat tradicional islàmic, amb
gran poder en les zones rurals veien un atac a la seva hegemonia. Es aquí on
neix l’oposició a la República Democràtica, es tracta d’una lluita entre la
tradició i la reforma i que molt gràficament oposal’extensa i remota ruralia afgana amb el
major cosmopolitisme deles ciutats, en
especial Kabul.
L’Afganistan sempre ha estat un país amb fortes turbulències i difícil de
governar i més difícil de conquerir com molt bé ho van patir potències com la
Gran Bretanya en temps de l’imperi on sempre va fracassar en l’intent de
conquerir l’Afganistan.
El poders rurals conservadors van impulsar el moviment del “ mujahidins”
que van provocar una important guerra de desgast al Govern i a l’exercit,
especialment a partir del moment en que els Estats Units es dediquen a finançar
amb diners i armament el moviment insurgent, mentre des dels sectors més
conservadors dels països musulmans s’impulsa un gran corrent de voluntaris que
van a fer la “guerra santa” en terres afganes. D’aquests voluntaris en sortirà
desprès Osama Bin Laden i Al-Qaeda, als que en aquells moment el President
Reagan qualifica com a “lluitadors per la llibertat”.
La resta és prou coneguda la invasió per part de les tropes soviètiques, la
victòria del “mojahidins”, la posterior derrota d’aquests pels “talibans”, el
regim de terror d’aquests. La regressió total del país en tots els camps
econòmics i socials, especialment regressius pel que fa als drets de les dones
i a la seva consideració com a sers supeditats als homes. En definitiva un
llarg i tenebrós túnel en tots els sentits.
La delegació dels talibans ara a Doha
Per últim la intervenció dels
Estats Units i d’Occident en una guerra inacabable contra els talibans als que
no poden guanyar. I finalment la decisió de Trump de sortir com sigui de
l’Afganistan per tal de salvar la cara, encara que sigui al preu de deixar el
país en poder d’un moviment tenebrós que aplicarà un rigorisme islàmic fanàtic que
tornarà al país a situacions prèvies al segle XX. Un moviment que mai cal
oblidar va ser finançat i impulsat pels Estats Units en el marc de la “guerra
freda” i que té a tot un poble i especialment les dones afganeses com a víctimes.
Es paradójico pero a pesar de que Catalunya está dirigida por un Govern que ha demostrado su incompetencia e incapacidad de forma reiterada no se vislumbra la posibilidad de un cambio electoral en unas próximas elecciones.
La pandemia ha demostrado de forma clara adonde nos ha llevado la aventura iniciada por Mas y continuada por Puigdemont y Torra. Una Catalunya donde se han recortado los servicios públicos durante una década escondiéndolo todo bajo un falso señuelo de una futura y utópica independencia donde se resolverían de forma mágica todos los problemas de la ciudadanía.
Ahora la realidad nos ha demostrado la precariedad en que se encuentran elementos básicos del bienestar social como la sanidad y educación públicas. También ha demostrado que estamos gobernados por unos gestores que no tienen la más mínima capacidad.
La consecuencia de todo ello es que la ciudadanía debería ser consciente de la necesidad de cambiar esta situación insostenible. Sin embargo nada cambia. Las perspectivas son de un nuevo triunfo de los independentistas a pesar de su ruinosa gestión. ¿Por qué?
El independentismo con todos sus errores y falsedades ha creado un imaginario colectivo nacionalista que se ha transformado en hegemónico en la sociedad catalana. Ello ha sido en parte debido a la falta de un imaginario alternativo. Y el que en su momento apareció como alternativo, el imaginario alternativo españolista liderado por C,s quedó reducido a un hecho coyuntural, derivado del miedo de algunos sectores de las clases trabajadoras que se sintieron discriminados por el independentismo, y que quedó en eso en un planteamiento claramente minoritario que lamentablemente ha pretendido adueñarse de una falsa defensa del constitucionalismo.
Ante la hegemonía del mensaje de la derecha nacionalista de convergentes y post-convergentes con el seguidismo de sus acólitos de una ERC siempre inestable no se ha presentado por parte de las fuerzas de izquierda y progresistas una alternativa clara y potente en defensa de las instituciones, de lo público y de las clases trabajadoras. Sólo se observó un conato en los debates del 6 y 7 de setiembre del 2017 especialmente en la intervención de Joan Coscubiela.
La izquierda, toda ella, ha sido incapaz de plantear de forma ofensiva un discurso alternativo. Toda su actuación se ha visto planteada a la defensiva o a remolque del independentismo en algunos casos y siempre con actitud perdedora y minoritaria. La izquierda ha sido incapaz de denunciar la contradicción de una ERC que en Madrid se presenta como una fuerza progresista mientras en Catalunya gobierna con la derecha más reaccionaria.
¿Cómo es posible que fuerzas progresistas como pretender ser el PSC y “Comuns”, que gobiernan juntos en el Ayuntamiento de Barcelona y en el Gobierno del Estado sean incapaces de alcanzar puntos de acuerdo en la defensa de un proyecto federal y de progreso para Catalunya? Por el contrario el PSC aparece encerrado en sí mismo e impotente ante la situación y los “Comuns” sin una política clara parecen más cercanos a ERC a la vez que intentan diferenciarse en todo lo posible de los socialistas.
Nuevatribuna
| 06 de septiembre de 2020 Finalment
l'operació durant tants anys desitjada pel President de la Fundació La Caixa,
Isidre Fainé, d'una fusió CaixaBank- Bankia, sembla que es complirà en breu.
La situació
econòmica i financera del sistema bancari espanyol, agreujada pel Covid-19, ha
precipitat els esdeveniments. El llarg període de baixos tipus d'interès, els
canvis produïts i els que es poden preveure en el mercat financer amb
l'aparició de nous agents ha comportat aquesta important jugada en els escacs
bancaris que pot comportar la creació del primer banc del país i el dècim de la
UE si no es perd volum pel camí del procés.
La fusió amb les
economies d'escala que li pot aportar ajudaria la nova entitat a afrontar
millor els reptes que es presenten. Totes dues entitats són el resultat de
successives fusions de caixes d'estalvis, és a dir tenen una mateixa
procedència i estan fonamentalment dedicades al mercat de les famílies i les
petites i mitjanes empreses, i en el cas de CaixaBank amb fortes participacions
empresarials. És evident que són entitats que fàcilment poden complementar-se
però en les quals també es donen duplicitats, no sols d'oficines sinó de
serveis centrals i per tant no pot obviar-se que produiran un excedent de
plantilla que haurà de gestionar-se de manera adequada.
Sobre el tema de
les plantilles a causa dels successius processos de fusió que s'han viscut en
les entitats, tant per part de les empreses com els sindicats, especialment
CCOO majoritari en totes dues entitats, existeix sobrada experiència el que ha
de permetre que la possible reestructuració de plantilles s'efectuï de forma
acordada amb els sindicats i voluntària per als treballadors (p.e.
prejubilacions), tot això dilatat i escalonat en diversos anys. No seria
acceptable ni desitjable un canvi en aquesta mena d'acords ja tradicionals en
el sector i en aquestes entitats.
Les raons de la
fusió són clares, vénen determinades per la necessitat de totes dues empreses.
En el cas de Bankia com bé explica Manel Pérez en La Vanguardia “atesa la negativa evolució del seu compte de
resultats, la deterioració del seu valor en borsa i la progressiva erosió de la
seva antiga solvència fruit de la injecció pública de 14.000 milions d'euros fa
vuit anys”. Simplement podem assenyalar que l'acció de Bankia al setembre
de 2018 se situava en 3,3 euros/acció i que el dia abans de l'anunci de la
fusió el seu valor era de 1,036, és a dir un 68,8% menor. El valor de la
participació de l'Estat en Bankia ha caigut en aquests 8 anys de més de 9.000 milions
a poc més de 2.300 milions.
La situació de
CaixaBank tampoc està per a tirar coets, com Bankia ha estat afectada pel baix
nivell, per no dir nul, del preu del diner i amb un canvi en la seva estratègia
de negoci que encara no ha donat els resultats desitjats, i això malgrat haver
tancat en els últims temps més de 1500 oficines. La seva acció al setembre del
2018 tenia un valor de 3,8 euros/acció i el dia anterior a l'anunci de fusió
era de 1,81%, és a dir un 47,63% inferior.
Cal assenyalar que
els resultats del primer trimestre de 2020 no han estat per a cap de les dues
entitats favorables un 64% inferior en Bankia i un 67% inferior en CaixaBank.
Un aspecte
rellevant en l'entitat resultant és que els principals accionistes serien la
Fundació la Caixa amb més del 30% i l'Estat amb un 14%. Cal esperar que l'Estat
mantingui el percentatge que li correspon en la Fusió i reclami la seva
presència en el Consell d'Administració que encara que sigui minoritària podria
tenir una important influència en l'entitat. Així mateix la seva presència en
l'entitat pot millorar el valor del capital públic actual.
Gortazar, futur Director, i Goirigolzarri, futurt President
Això és
especialment rellevant donada la situació econòmica que estem vivint i podria
fomentar que la nova entitat financera jugués un important paper en el procés
de reconstrucció econòmica que previsiblement estarà centrada en la necessària
Transició Ecològica i la Digitalització amb inversions que afavoreixin la
creació d'un nou model productiu. No podem obviar les importants participacions
industrials que tindrà l'entitat resultant.
Anem ara a
centrar-nos en alguns aspectes que es poden retreure a l'operació. Increment de
l'oligopoli, exclusió financera i pèrdua de la possibilitat d'una banca
pública.
Començarem per
l'últim. La pèrdua de l'ocasió d'una Banca Pública s'ha produït lamentablement
molt abans. Amb la privatització d'Argentaria en primer lloc i posteriorment
amb la “privatització” de les caixes
d'estalvis com una nova desamortització de béns socials. En el cas de Bankia
des del primer moment ha estat clar el nul interès per transformar-la en una
banca pública, actualment amb la pròpia deterioració de la seva situació
apareix com una pàgina passada. Mai s'ha tingut la voluntat política
d'aprofitar el control de l'Estat per a aconseguir-lo. I no sols pels
condicionaments europeus. Fins ara la representació de l'Estat s'ha efectuat a
través del FROB-SAREB, en lloc de la SEPI. Això ha comportat una actuació
totalment passiva de l'accionista públic majoritari quant a la gestió.
Lamentablement per a tots en aquests moments la reversió de la situació apareix
com a impossible.
Quant al risc
d'oligopoli aquest existeix de fet i de la mà de les tres principals entitats,
Santander, BBVA i CaixaBank, el reforç d'un d'ells no afegirà molt més, i en
tot cas pot evitar que l'oligopoli acabi finalment en mans d'una altra entitat
financera no espanyola.
Una operació d'envergadura
Quant a l'exclusió
financera sí que és un element a tenir en compte. I crec que no tant quant a
l'exclusió territorial sinó a l'exclusió de sectors socials. Això pot
analitzar-se a través de l'actuació de CaixaBank i el model de negoci que
proposa. En primer lloc la retallada d'oficines s'ha donat bàsicament a les
ciutats amb una reducció dràstica de les petites oficines, que abans trobàvem
en cada cantonada, i la seva concentració en oficines denominades “stores” amb
assessors financers en lloc de l'antic personal de taulell i caixa. Tot això
ampliat amb oficines de “banca privada”, dedicades a clients amb “possibles”, i les oficines de “negocis i
empreses”. S'han preservat de manera majoritària les oficines en poblacions
menors el que evita la desertització financera, si bé és cert que l'existència
de menys entitats ha reduït de manera considerable des de fa anys les
possibilitats d'elecció.
On es dóna una
major exclusió o podríem dir discriminació financera és en relació a la mena de
client. Actualment les entitats semblen menysprear la clientela modesta que
simplement té els seus estalvis en l'entitat sense un altre interès. Ara tot
l'interès de l'entitat està dedicat a la gent activa financerament. S'ha
arribat a la conclusió que el negoci es
circumscriu a un 25% dels clients, i que a la resta cal “suportar-lo”
dirigint-lo a l'atenció mecànica dels caixers automàtics. És sens dubte en
aquest àmbit on actualment es dóna la major exclusió. I aquest és el model que
està portant a terme CaixaBank i les altres principals entitats financeres.
Això juntament amb l'exploració de nous canals tecnològics i telemàtics que
tenen com a objectiu captar a clients joves, actuació que fins al moment no ha
donat tots els seus fruits degut fonamentalment a la pròpia situació econòmica
que està vivint bona part de la joventut al nostre país.
Aquests són alguns
dels aspectes que conformen el conjunt de la nova operació financera-bancària
que comporta l'operació de fusió entre Bankia i CaixaBank i les concrecions i
les repercussions de la qual podrem comprovar en els pròxims temps.
Els sindicats han de vetllar pels interessos de les plantilles
Nuevatribuna
| 21 de agosto de 2020 La pandèmia del Covid-19 ha comportat
molts canvis en la vida quotidiana de la ciutadania i en les prioritats de la
societat. Mai com fins ara hem vist la importància de la sanitat pública,
malgrat alguns dirigents de CCAA semblin encara ignorar-ho. I ara en el moment
de la “volta al cole” es posa en
evidència la importància de la educació.
Tots hem pogut contemplar amb estupor com des del final, potser precipitat
per raons polítiques, de l’estat d’alarma
el desig per part de moltes autonomies ha estat normalitzar la situació per aprofitar la temporada
turística que ha derivat en el contrari: rebots generalitzats i pèrdua del que
es volia aprofitar davant la no vinguda quan no fugida del turisme. No cal dir
que en molts casos la gestió per part dels governs autonòmics ha estat negativa
quan no incompetent. La no previsió de la situació de treball, d’habitatge i de
mobilitat dels temporers agraris a Catalunya, Aragó i fins i tot Andalusia,
així com la manca de enfortiments dels serveis de prevenció primària, de
control dels rebrots i dels rastrejaments ha estat quasi nul·la per part d’administracions
com la de Catalunya i Madrid, precisament les que més es van queixar del
comandament únic de l’estat d´alarma.
Ara ens trobem en quelcom de similar a l’hora d’afrontar el retorn dels
alumnes a les escoles. Malgrat que s’ha tingut temps més que suficient quan ens
trobem a menys de tres setmanes per a l’inici del curs podem dir que a la
majoria de les comunitats “el més calent
és a l’aigüera”. Es increïble que en aquests moments la majoria de les famílies
i dels propis ensenyants no sàpiguen com es produirà el retorn a les escoles.
La majoria de les CCAA encara han d’establir i fer públics els protocols i
les que els han fet són en molts cassos carregats de deficiències i no han
estat ni consensuats ni contrastats amb la comunitat educativa.
NO ANEM BÉ
En casos com el de Catalunya, no s’ha plantejat cap canvi en les escoles,
ni en les ràtios per aula ni en les normes bàsiques més enllà de que els alumnes
hagin de dur mascaretes. Aquesta posició, pel que fa al manteniment dels actuals
ràtios de 25 a 35 alumnes ha estat contestada fins i tot des de la Conselleria de
Sanitat de la Generalitat. En casos com Madrid i Aragó es planteja ja d’inici
que part de l’ensenyament no sigui presencial. En definitiva un veritable caos
i manca de claredat. Ens temem que quan es reuneixin la propera vegada els
Ministres de Sanitat i Educació amb les CCAA sigui una mica tard per a establir
posicions raonables i unificades.
Els sindicats del sector de l’ensenyament i moltes APA’s consideren que l’inici
del proper curs ha de comportar algunes condicions bàsiques a partir de
considerar necessari el caràcter presencial de la educació, ja que aquesta no
es limita només a donar una sèrie de matèries sinó que comporta un element de socialització i
igualtat que no es dona en la virtual.
Les necessitats són prou clares i evidents per a poder assegurar d’inici el
caràcter presencial de l’ensenyament. Calen més espais habilitats per aules;
cal l’adequació d’aquestes i el seu mobiliari; calen més mestres, personal de
neteja i establir controls sanitaris; cal regular les formes d’entrada i
sortida i els temps d’esbarjo als patis; cal regular els menjadors i els transports
escolars entre d’altres coses. I per fer-ho les CCAA disposen de 2.000 milions
d’euros de Fons no reemborsables de l’Estat, més els que les pròpies comunitats
han de destinar dels seus pressupostos. Això i diàleg amb els membres de les
comunitats educatives, professors i pares, és el que caldria haver fet i no
s´ha fet amb l’excepció de la Comunitat Valenciana.
Les CCAA amb la pandèmia i en el camp de la educació i abans en el de la
sanitat estan fent un flac favor a la concepció autonòmica de l’Estat, per que la seva gestió en general ha estat
ineficient quan no directament incompetent. Durant l’Estat d’Alarma han hagut
moltes reclamacions de la necessitat de restituir competències i quan les tenen
totes semblen incapaces de gestionar-les be.
Madrid un exemple del que no cal fer
Cal dir que la situació que es dóna ara amb les escoles s’ha donat
anteriorment a la sanitat. Algunes autonomies han estat incapaces de gestionar
amb la celeritat necessària els recursos sanitaris, encara més en alguns casos
han malbarat l’ús dels recursos que l’Estat ha donat a les autonomies que han
estat més de 9.000 milions no reemborsables destinats a despesa sanitària per
tal de reforçar les plantilles amb l’objectiu d’actuar de forma adequada davant
la possibilitat de l’aparició de nous brots de coronavirus. Algunes ho han
aprofitat però d’altres no ho han fet i fins i tot els han malbaratat. Com pot
ser que a hores d’ara a la Comunitat de Madrid no s’hagin reforçat els equips d’atenció
primària i no tingui la quantitat necessària de rastrejadors, mentre dedica 50
milions d’euros a un “nou hospital de pandèmies” que ningú aconsella. Com pot
ser que la Generalitat de Catalunya hagi actuat tard i malament, que hagi
tingut sense cobrir tres dels principals càrrecs de la Sanitat Pública, i que
fins i tot hagi invertit 18 milions dels fons en cobrir el dèficit de TV3
enlloc de dedicar-los al reforç dels serveis primaris. Aquestes actuacions són
les que denominem com de mala gestió autonòmica dels fons. Creiem que l’Estat
fa bé en que no siguin reemborsables però caldria que fossin justificables.
No és casual que siguin comunitats governades pel PP i els seus aliats de
la dreta o pels antics convergents, ara JxC, les que tinguin una actuació més
reticent envers l’enfortiment de la sanitat o l’educació pública. Cal recordar
que des de l’anterior recessió econòmica els governs del PP i de CiU han estat els
que han dut a terme fortes retallades en tots els serveis públics i especialment
els que han afavorit les privatitzacions sanitàries i potenciat les escoles
concertades en detriment de la sanitat i l’escola pública. Cal deixar clar que
la seva incompetència va aparellada a la seva ideologia en tot el que sigui
menystenir els serveis públics.
Nuevatribuna
| 02 de agosto de 2020 No hi ha dubte que
els 140 mil milions d'euros dels Fons Europeus són una quantitat ingent que ha
d'utilitzar-se de manera intel·ligent per a aconseguir els canvis que el nostre
sistema productiu precisa. No es pot fallar en la seva utilització perquè és una
oportunitat única i irrepetible per a adequar la nostra estructura productiva.
Els propis fons tenen ja en si mateixos unes condicionalitats com són
prioritzar les transformacions ecològiques i digitals. Aquestes mateixes
condicionalitats poden permetre un salt qualitatiu en la nostra economia.
El primer que s'ha
de tenir en compte és que la seva utilització ha de partir d'una perspectiva
global del conjunt de l'Estat. Es tracta de presentar projectes que permetin al
conjunt del país fer un salt qualitatiu des de la seva situació actual. I per a
això es precisa una unitat d'actuació del conjunt de les administracions sota
la batuta o coordinació del Govern d'Espanya.
Aquest no és un nou
i major fons Covid com el que el Govern va facilitar de manera incondicional a
les autonomies per a compensar els costos del Covid. Cal dir que aquests fons Covid
en algun cas com el de la Generalitat de Catalunya s’ha plantejat utilitzar-los
de forma poc regular com dedicar part a esmenar el dèficit de publicitat en
TV3, o pagar factures desorbitades per la utilització de serveis de la sanitat
privada. El mateix President Torra ha donat mostres de la seva incompetència en
demandar que es traspassin a la Generalitat 30.000 dels fons europeus. Sembla
que és incapaç de comprendre l'objectiu d'aquests fons.
Els Fons Europeus
no deuen en cap cas ser objecte d'una subhasta entre les Comunitats Autònomes,
ni entre sectors. Els Fons han de ser consensuats al màxim i invertir-los de
manera que tinguin un sentit beneficiós per al conjunt del país. Han de ser
objecte d'una estratègia per al conjunt del país i amb beneficis per a tot ell.
Els Fons no poden ni han de ser utilitzats per a aconseguir ni majories
pressupostàries ni d'un altre tipus. La qual cosa no vol dir que el màxim
consens en les propostes no comporti una major possibilitat de consensos de
tota mena.
Cimera Govern de l'Estat i CCAA
Els Fons, tant les
transferències com els préstecs, tenen com a objectiu ajudar a sortir de la
crisi derivada de la pandèmia mitjançant un salt qualitatiu de l'estructura
productiva, és per això que se cita la Transició Ecològica i la Digitalització
al costat del reforçament dels serveis públics.
Els Fons són la
base per a la concertació d'actuacions entre els diversos ens públics i també
privats que permetin multiplicar els propis fons. No són un “mannà”, sinó unes “llavors” per a ajudar al canvi productiu.
Hi ha molts
exemples del que ha de fer-se. En el camp de la Digitalització potenciar la
seva utilització en la indústria fomentant “clústers” industrials nous o
transformats. És el camí per a aconseguir una nova industrialització al nostre
país després de dècades de desertització industrial.
Digitalització
significa també l'extensió al conjunt del país, i també especialment a la “Espanya buidada” de cobertures
suficients en les tecnologies més avançades.
Digitalització
significa també la seva aplicació plena a les administracions públiques, inclòs
per exemple l'àmbit judicial de manera que siguin més ràpides i eficients.
Tots aquests i
molts més són processos de digitalització que poden gaudir del consens idel treball conjunt de les
diverses administracions públiques i sectors privats.
El mateix es podria
dir de la Transició Ecològica o “New
Green Deal”. Projectes en camps diversos i diferents. Transició ecològica
en el sector primari de l'agricultura i la ramaderia que permetria una
transformació cap a una producció agrícola i ramadera més ecològica i
sostenible i d'una producció de major qualitat i valor afegit.
La transició
ecològica i sostenible en la indústria que comporta no sols la seva
modernització sinó la seva capacitat de competitivitat en el futur global. La
indústria del futur ha de ser sostenible i ecològica, és a dir una indústria
neta. La pròpia estructuració d'una indústria més ecològica comporta la creació
d'un nínxol important de llocs de treball per a creació de components que
permetin l'existència d'aquesta indústria neta.
El mateix podem dir
de la transició energètica que comporta marginar la producció sobre la base
d'energies fòssils i el pas a una energia neta bàsicament en la producció
d'energies sostenibles i la repercussió que això comporta en diversos àmbits.
Des de la seva implicació en el canvi de la mena d'automoció i de tota la xarxa
de recàrrega de l'automoció, fins a les instal·lacions per a la producció
d'energies netes en zones avui gairebé desèrtiques. La transició energètica pot
així mateix tenir una repercussió clara en el sector de la construcció si es
fomenta la reforma energètica dels edificis, en lloc de “més totxo” es tractaria de “renovar
edificis i habitatges cap a la sostenibilitat energètica”.
I per posar un
últim exemple però no el menor la transformació del transport mitjançant la
potenciació del transport de mercaderies per xarxa ferroviària, especialment el
de llarga distància. Un transport no sols més sostenible sinó menys car. Això
no significa l'eliminació del transport per carretera que hauria de destinar-se
bàsicament al repartiment ciutadà i al repartiment en la curta i mitjana
distància. També urgeix una potenciació i modernització de la xarxa ferroviària
de passatgers de rodalia i mitjana distància. Un exemple que ja hauria de ser
una realitat seria el projecte d'Eix Mediterrani de transport de mercaderies
des d'Almeria a la frontera francesa, aquest projecte implicaria i afavoriria
al conjunt del país i travessaria quatre comunitats autònomes. És un exemple de
projecte a finançar amb els fons europeus.
T
Cal defensar una Transició Justa"
ot això al costat
del just reforçament dels serveis públics, especialment sanitaris,
soci-sanitaris i educatius així com de la indústria de béns essencials la falta
dels quals s'ha fet palès en la pandèmia.
Tot aquest conjunt
de qüestions són les que han de ser tractades políticament. Així mateix es
requereix de manera clara la participació dels agents socials, especialment amb
els sindicats, per a fer que tots els projectes de canvis es facin des de la
perspectiva de no deixar a ningú enrere, ni comunitats, ni persones. Per això
es fa necessari plantejar que ha de tractar-se en tots els casos de processos
de “Transició Justa” és a dir
plantejant alternatives clares i efectives a aquells sectors i treballadors que
puguin veure's afectats directa o indirectament.
Si volem efectuar
una aplicació adequada que permeti una transformació de futur del conjunt del
país ha de tenir una direcció estratègica des del Govern de l'Estat, amb la
participació i el màxim consens amb les Comunitats Autònomes, ens locals, i
Agents Socials ( Empresaris i Sindicats), tot sota el lògic control del
Parlament.
Esperem una
aplicació de la “Política amb Majúscules”
lluny de la politiqueria i les subhastes.
