L’EDUCACIÓ I LA SANITAT PÚBLIQUES EN EL PUNT DE MIRA DE LA DRETA

La derecha tripartita

Nuevatribuna | 31 de agosto de 2019


No hi ha dubte que tant el sistema d'educació com el de sanitat públiques han estat dues de les principals aportacions dels governs de Felipe González a l'estructuració d'un estat de benestar a Espanya inexistent durant l'etapa de la dictadura.

Aquests dos pilars han sofert durant la crisi una reducció pressupostària per part dels governs del PP que sempre han desenvolupat, com també ho ha fet la dreta catalana especialment referit a la sanitat, no només una retallada de pressupost sinó polítiques de privatització i transferències de gestió al sector privat. Tot això ha suposat una reculada en un ja de per si mateix dèbil estat del benestar.

En l'actualitat podem observar com el discurs ideològic de les dretes es basa en una sèrie de consignes que l'única cosa que pretenen és presentar un embolcall liberal que oculta nous atacs als serveis públics. Hem vist els acords tripartits de les dretes en les comunitats autònomes on han aconseguit el poder polític i com el que proposen pel conjunt del país es basa en una sèrie de conceptes falsos que cal denunciar.

La dreta parla de “els governs de la llibertat” basats en dos conceptes que sumats demostren en el fons la seva falsedat i la seva concepció classista de la societat. Són “la baixada generalitzada d'impostos” i “donar als ciutadans la llibertat d'elecció de centre sanitari i educatiu”. En realitat el que proposen és rebaixar els pressupostos públics tot rebaixant els ingressos i per tant i de forma ineludible rebaixar la despesa en els serveis públics. I que cadascun en funció dels seus ingressos pugui acudir a centres educatius i sanitaris privats de millor o pitjor qualitat en funció del seu poder adquisitiu. Cal dir que aquesta proposta clarament neoliberal pretén alhora afavorir grans interessos financers i empresarials en el cas de la sanitat i ideològics, eclesials i empresarials en el camp de l'educació.

Cal defensar la prioritat de la sanitat pública

Comentem per separat els dos camps. Referent a la sanitat, és evident que la sanitat pública espanyola gaudeix d'un prestigi reconegut i una professionalitat exemplar del seu personal que ha aconseguit fins el moment pal·liar en la mesura del possible les restriccions pressupostàries. Només entre el 2009 i el 2013 la sanitat pública va sofrir una retallada de 9.000 milions d'euros. S'ha de constatar que en el 2016 la despesa en sanitat era de més de 100.000 milions d'euros d'ells un 71% a càrrec de les Administracions Públiques (AAPP) i un 29% de despeses privades. Aquesta situació fa menys de 10 anys era un 76% de les AAPP i un 24% de despesa privada.

Això és fruit de la política de retallades en la sanitat pública alhora que les assegurances privades es llançaven a captar usuaris afavorits per les cada dia més grans “llistes d'espera” que s'acumulen en la sanitat pública, especialment en comunitats com Catalunya on hi ha usuaris que han d'esperar 160 dies per a operacions menys greus, cal dir que en altres comunitats amb polítiques de menys retallades la mitjana no arriba als 50 dies.

Els assegurats a assegurances privades han passat de poc més de 9 milions el 2014 a 11,5 milions el 2017. Això sí, les assegurances privades busquen persones sanes i exclouen altres com  malalts crònics renals, hepatitis C o que pateixin càncer.

"Llistes d'espera" el "ganxo" de les asseguradores

La sanitat pública va invertir en despesa sanitària en 2015 un 6,2% del PIB molt per sota del 7,2% de la mitjana de les UE i 0,6% menys que en 2009. Això és degut a les polítiques de la dreta espanyola més interessada en els negocis de les empreses sanitàries i asseguradores-bancàries que en el servei al ciutadà. I això podria haver estat encara pitjor si en comunitats com Madrid no hagués hagut de retrocedir davant l'embranzida i l'acció de la “Marea Blanca”.

En el camp de l'educació la situació és més complexa. Des de l'inici l'escola pública ha hagut de competir amb la privada i la concertada, aquesta última finançada de forma pública davant la incapacitat de poder finançar en el seu moment una educació únicament pública. Aquesta situació comporta la coexistència de models que provoquen en molts casos el classisme en l'ensenyament. Aquesta situació ha anat a pitjor amb l'aparició d'ensenyament universitari privat. Cal dir que els concerts educatius suposen un 18% de la despesa pública en ensenyament no universitari.

Hem de ressenyar que la despesa pública en educació a Espanya estava situada, després de les retallades, en el 4% del PIB en 2016, enfront del 4,7% de la mitjana de la UE (cal dir que l'any 2011 la inversió era del 4,8%). És el sisè país amb menor inversió educativa de la UE molt lluny de Dinamarca (7%), Suècia (6,5%), Finlàndia (6,2%) o Portugal (6%). Cal destacar el cas de Portugal i la prioritat donada a la inversió pública en educació amb excel·lents resultats i amb l'eliminació de les subvencions a la concertada.

Finlandia excel·lencia educativa d'un sistema totalment públic

Hauríem de ressaltar un fet poc conegut i és que el país reconegut per tenir el millor model d'excel·lència educativa, Finlàndia, té un sistema educatiu totalment públic. Aquesta és una mala senyal per a aquells que pretenen plantejar la supremacia de la gestió privada sobre la pública.

S'hauria de defensar  i ressaltar de forma constant que darrere dels al·legats de les diverses dretes en defensa de la llibertat d'elecció de centres tant educatius com sanitaris, així com la seva defensa de la rebaixa d'impostos no hi ha més que la defensa de la desigualtat social i la retallada de la igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans.

La despesa pública global va baixar al nostre país del 45,6 del PIB l’any 2013 al 41,3 en el 2018. El nostre país és, especialment després de la crisi, un dels països amb major desigualtat degut fonamentalment al fet que els ajustos s'han fet mitjançant la reducció de la despesa pública i per tant afectant de forma negativa al conjunt de la ciutadania. El problema del nostre país no està en la reducció de la despesa pública sinó en la seva deficiència en els ingressos i en la baixa pressió fiscal.

Espanya va tenir una despesa pública al 2017 del 41% del PIB, quan la mitjana europea va ser del 45,8%. Però en el capítol de recaptació fiscal som el cinquè país de la zona Euro amb menor recaptació fiscal. La mitjana de recaptació fiscal europea es situa en el 46,3 del PIB, mentre que al nostre país és un 7,4% inferior, un 38,9% del PIB, la qual cosa significa uns 80.000 milions menys de recaptació anual. Tot això repercuteix directament en la despesa en serveis públics essencials entre altres aspectes negatius.

El nostre país no precisa de menys impostos, ans al contrari. Precisa d'una reforma a fons que permeti un sistema més progressiu que l'actual i que actuï al seu torn sobre les xacres de l'economia submergida, l'elusió i l’evasió fiscals.

Cal donar una forta batalla ideològica enfront d'una dreta que planteja unes propostes que no permetrien fer progressar econòmica i socialment el nostre país ni aconseguir una via de major igualtat social.

Lamentablement sembla que les nostres esquerres polítiques realment existents tenen avui dia unes prioritats majors que tancar el pas a les dretes. Sembla que és més estimulant barallar-se entre elles. La qual cosa és un reflex de la seva incapacitat per a estar a l'altura de les necessitats de la societat.

Finançament adequats per serveis públics de qualitat

PEDRO I PABLO JA ESTEM FARTS

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias serán responsables del desacord

Nuevatribuna | 19 de agosto de 2019


El 28 d'Abril de forma aclaparadora els votants d'esquerra i progressistes van acudir a les urnes com a fruit d'una il·lusió recuperada pel triomf de la moció de censura. Els seus objectius eren dos: 1) tancar el pas a un govern de les dretes tripartides; i 2) aconseguir una majoria parlamentària que permetés un govern que recuperés a la societat espanyola de les retallades austericides dels governs de Rajoy i fes un salt endavant en la consecució d'una societat més justa i igualitària, alhora que fes front als grans reptes de futur, econòmics, ecològics i socials.

Els votants il·lusionats tenien molt clars els objectius estratègics que tenien en ment i que coincideixen en gran manera amb els plantejats a Pedro Sánchez i a Pablo Iglesias pels líders sindicals de CCOO i UGT en les reunions que han mantingut amb tots dos. Derogació de la Reforma Laboral del PP; consolidació del Sistema Públic de Pensions eliminant els aspectes regressius de la reforma unilateral del PP; reforç dels serveis públics que més durament han sofert les retallades de la crisi, educació, sanitat i dependència; fer front al necessari canvi del sistema productiu espanyol cap a un sistema productiu més compatible amb les necessitats ecològiques, és a dir dirigir-nos sense ambages cap a una Transició Ecològica Justa, que tingui en compte els ritmes i no perjudiqui el conjunt dels treballadors. Avançar en un sistema impositiu compatible amb els sistemes europeus més avançats, més impostos progressius que permetin uns millors serveis públics per a tots; Uns impostos que gravin als més rics, a les grans fortunes patrimonials, a les societats i als beneficis que obtenen en el nostre territori les grans empreses espanyoles i internacionals, per a això fa falta una Reforma Fiscal en profunditat perquè deixin de ser els treballadors els que tant a través de l'impost de la renda com dels impostos indirectes com l'IVA siguin els que més contribueixen als ingressos fiscals; és imprescindible que els grans monopolis que controlen els grans serveis com les elèctriques, bancàries i altres, aquestes empreses privades que es nodreixen de l'estat aportin els seus ingressos al conjunt de la societat de la qual es beneficien.

És necessària una reforma territorial especialment el referent a un sistema de finançament desfasat, a partir del principi del compromís de les comunitats autònomes de responsabilitzar-se no només de la despesa pública sinó també del manteniment de criteris de recaptació impositiva homogenis que impedeixin el “dúmping” fiscal entre comunitats. Aquestes entre altres prioritats que comportin una reducció dels nivells de desigualtat, una millora dels salaris, disminució de la precarietat en la desocupació, de la millora i defensa de les llibertats i de la igualtat del conjunt de la ciutadans són algunes de les raons que van portar a la ciutadania progressista a mobilitzar-se i votar massivament.

Però després ha aparegut el buit d'aquells als qui havíem donat el nostre vot i en els qui havíem dipositat la nostra confiança. I ha aparegut la cara més fosca de la política. La politiqueria i el partidisme en el sentit més negatiu d'aquests conceptes. Els interessos de grup, de clan i fins i tot a personals s'han anteposat de forma vergonyant davant tots. No hem vist per cap de les parts voluntat d'acord. Als votants el que ens importa són els objectius i les polítiques. L'acord per a dur a terme de forma conjunta unes polítiques determinades, l'acord estratègic programàtic. El com ens afectaran i millorar la nostra vida les polítiques futures d'un govern i una majoria parlamentària progressista.

Acord de govern en Dinamarca en minoría i quatre partits

Deixin-se de romanços!! Ens importen les polítiques no qui les gestionen, que han de ser els que puguin fer-ho millor. A Europa tenim suficients exemples de com es conformen governs amb majories parlamentàries o amb governs de coalició, només fa falta veure el Govern de Portugal en minoria amb acord amb altres dos partits, a Dinamarca en minoria amb acord de quatre partits, o com a Finlàndia amb un govern de coalició de cinc partits. I tots ells amb polítiques d'esquerres.

Govern de coalició de cinc partits a Finlandia

Pedro Sánchez s’ho ha de fer  mirar. Ens ha donat la il·lusió i després l’hem vist amb poques ganes a l'hora de concretar polítiques i acords. Alguns pensàvem que la seva recent història de recuperació de la Secretària General lluitant contra l'aparell ens anava a oferir una direcció socialista nova i diferent. Ho va semblar en els mesos de l'anterior legislatura, però ara sembla tornar-se cap a la passada història del PSOE en lloc de dirigir la seva mirada cap a un futur que diguem-ho clar precisa de més unitat amb l'esquerra, de més socialdemocràcia i de menys social-liberalisme. S'equivocarà Pedro Sánchez si no és capaç de veure que la seva única possibilitat per a una futura d'hegemonia del seu partit és mantenir un gir a l'esquerra.

Pablo Iglesias sembla no voler aprendre. Va triomfar massa aviat i sense massa esforç, però a partir d'aquí la seva situació s'ha anat deteriorant cada vegada més. Va triomfar en el seu moment sostraient il·lusions i votants d'altres forces de l'esquerra alternativa, per a acabar atalaiant el camí cap a la subalternitat. No es pot queixar de la seva situació al no tenir una ideologia clara, sense estratègia, que ha canviat de forma constant basant-se més en una pura successió de tàctiques. Sense una organització digna d'aquest nom. Es troba ara en una difícil situació, ha tingut un fort descens en les eleccions generals que ha estat aclaparadora en les autonòmiques, municipals i europees. S'equivoca si pretén superar aquesta situació a través de l'única política de forçar la seva entrada en el govern. Iglesias i Podemos lamentablement no tenen una imatge de partit seriós i previsible, per tant és lògic que creï suspicàcia sobre quin serà el seu comportament dins d'un govern. Podemos no té la credibilitat ni la predicibilitat que poguessin tenir el PCE, IU o ICV en un altre moment. En definitiva, aquest és el seu gran problema.
Molts votants estem molt decebuts amb els partits majoritaris de l'esquerra i molts sospirem pensat: Qui fos valencià i poder votar a Compromís, a Oltra, a Ribó, o Baldoví?. Perquè els veiem diferents, no enganyen, són rigorosos, seriosos i previsibles.

En l'actualitat fa falta una recomposició de forces de l'esquerra alternativa tant a nivell autonòmic com estatal al voltant d'una opció política que s'estructuri com un partit amb militants, quotes i debats, amb una base ideològica entorn dels “tres fils. El VERMELL tradicional de l'esquerra vinculat a la centralitat del treball, el VERD del ecosocialisme que faci front als reptes del planeta, i el LILA del feminisme de la perspectiva de gènere que genera igualtat”. Fa falta l'aparició d'una força de l'ESQUERRA VERDA global o formada per una federació d'Esquerres Ecosocialistes que ens retorni l'esperança en una política clarament d'esquerres, previsible i amb ideologia, estratègia i organització serioses i fonamentades.

Ens cal una opció de futur

CAL UN GOVERN DE PROGRÉS ESTABLE

Sánchez i Iglesias principals responsables

Nuevatribuna | 22 de julio de 2019


El 28 d’abril la ciutadania espanyola va parlar i ho va deixar clar. Calia passar pàgina de les polítiques de retallades socials i laborals de les dretes i es deixava la feina en  mans de les forces progressistes. Hi ha uns objectius urgents a afrontar que permetin donar la volta a les polítiques provocades pels governs de la dreta. La crisi només ha servit per a crear més desigualtat social, tot perjudicant les classes treballadores i desfavorides i augmentant encara més la riquesa dels més poderosos tant a nivell personal com empresarial.

Es hora de revertir aquestes polítiques i per a fer-ho cal un govern de progrés que tingui la suficient estabilitat com per afrontar amb tranquil·litat tota la legislatura. El tipus de govern és el de menys, allò fonamental és l’acord de les forces que es diuen progressistes o d’esquerres tot establint un acord polític que abasti un ampli programa de reformes estructurals que les classes populars i el propi país precisen. La realització es pot fer mitjançant un govern de coalició o mitjançant la col·laboració política en  l’estratègia de govern. Hi ha exemples positius i negatius,  dels dos tipus. Participar en el govern pot no servir de res com ho demostrà el govern de coalició de PSOE e IU a Andalusia; o pot ser un element molt positiu com ha demostrat el Govern del País Valencià. Però també hi ha fòrmules de cooperació positives com ha estat l’exemple del Govern de Portugal amb un PS governant en solitari amb un acord estratègic acordat  i supervisat pels tres partits que conformen la majoria parlamentaria PS, PCP i Bloco d’Esquerda.

Portugal un exemple

Allò fonamental pel nostre país és un acord de govern clar davant unes necessitats  evidents. Cal tirar enrere les causes de la desigualtat laboral i social derogant la Reforma Laboral del PP així com establir un acord sobre el futur de les Pensions en el Pacte de Toledo que elimini els factors regressius incorporats de forma unilateral pel Govern de Rajoy. Cal eliminar alhora totes les mesures regressives en matèria social com la “Llei Mordassa”. Però alhora cal establir una nova política entorn  uns eixos bàsics: Una transició ecològica justa cap a un nou model productiu  defensant alhora  el planeta i un model productiu ecològicament avançat que comporti una millora de la productivitat del sistema  potenciant l’ocupació de qualitat, la formació i la innovació tecnològica. Caldrà negociar amb els interlocutors socials un Nou Estatut dels Treballadors adaptat a les noves situacions del món del treball, i on caldrà regular de forma imprescindible nous drets de participació dels sindicats en la gestió de les empreses. Cal eliminar la precarietat, incrementar el Salari Mínim i establir sistemes forts de protecció social pels sectors més febles i desfavorits de la societat. Per aconseguir aquests objectius cal sens dubte un canvi en profunditat del sistema fiscal que incrementi la pressió fiscal en els sectors més privilegiats de la societat així com en l’aportació de les empreses i les multinacionals que operen en el nostre país però tributen fora. Cal arribar a la mitja de recapta fiscal de la UE però canviant el paradigma de forma que no siguin els treballadors i les classes populars les que més esforç facin tant a traves de la imposició directa com especialment pels impostos indirectes. La major pressió fiscal  juntament amb la lluita contra l’elusió i l’evasió fiscal han de dotar el govern i la societat dels mitjans per ajudar al desenvolupament econòmic que hem plantejat més sostenible i eficient, i per aconseguir uns serveis públics més dotats i eficients al servei de la majoria de la població en sanitat, educació, dependència, transports, etc.

Es evident que els reptes són importants i urgents i per aconseguir-ho es precisa d’una gran responsabilitat dels partits progressistes especialment PSOE i UP que faci possible abordar-los de forma seriosa i en profunditat. El fracàs d’un acord de les esquerres podria conduir a un possible retorn d’una dreta tripartida amb les seves polítiques lesives tant en l’àmbit econòmic i laboral pel que fa a la retallada de drets i llibertats com en les relatives a la igualtat de gènere o el dret a la diferencia.

Sánchez garantir el gir d'esquerres del PSOE

La responsabilitat és molt gran i fins ara la resposta dels partits i els seus líders no ha estat la més satisfactòria, al contrari hem vist com el personalismes i el partidisme es prioritzava per damunt de la responsabilitat.

Es imprescindible recuperar la credibilitat i la confiança mútua per a poder afrontar una situació de la transcendència de la que ens ocupa. I fins ara la ciutadania estem assistint perplexes a un debat i unes baralles d’un ínfim nivell polític per part dels qui tenen el suport de la ciutadania progressista. La manca d’acord només reforçarà  les forces de la reacció.

Esperem un canvi radical per part de Sánchez i Iglesias, del PSOE i de UP, el contrari és deixar  la ciutadania sotmesa a la desesperança sobre el futur polític. I no tenen massa temps. I no bastarà en aconseguir un acord, caldrà que veiem que ho saben gestionar mitjançant una acció de govern i parlamentària seriosa i permanent. No hi ha lloc per a jocs ni argúcies tàctiques per part de ningú.

El PSOE ha de ser capaç de continuar per un camí cap a l’esquerra diferent del que va seguir en altres moments. Les aliances l’han de fer menys sensible als cants de sirena dels poders fàctics econòmics i mediàtics. Ha de ser coherent amb l’esperança despertada pel lideratge de Sánchez de gir a l’esquerra amb plantejaments realment socialdemòcrates i abandonant qualsevol temptació sòcio-liberal. Així doncs, ha d’entendre que ha de compartir les polítiques d’esquerres amb altres i abandonar l’arrogància.

Iglesias o el futur de UP

UP i les seves confluències cal que abandonin el seu adanisme i fer una opció estratègica per la serietat deixant de banda poses de radicalisme i personalisme que no ajuden res. Han de demostrar per una vegada si són capaços de treballar a llarg termini per un projecte compartit que no serà el seu sinó el del conjunt de les forces de progrés. UP ha de saber que es juga la seva última oportunitat de supervivència política demostrant que és un partit rigorós i responsable.

I per avançar en un problema que pot afectar qualsevol acord: “la qüestió catalana”. A Catalunya hi ha un problema polític entre catalans fonamentalment que només es pot afrontar des del diàleg i el respecte a la llei, i per tant també el respecte de les resolucions judicials. Aquest ha de ser el punt bàsic de consens, desprès es podrà parlar de com afrontar el diàleg però Podemos i especialment En Comú Podem hauran de demostrar que venen a fer política i no jugades tàctiques per a quedar be.  Estar en el  Govern comporta tenir sentit de la responsabilitat i no tot s’hi val.

Un precedent que no es pot frustrar

Entrevista a EL TRIANGLE a MANEL GARCIA BIEL «Quan el tacticisme es repeteix, s’adopta com a estratègia»

Manel Garcia Biel

Peru Erroteta:  Entrevista a Manel García Biel - per EL TRIANGLE

Sociòleg i ara sindicalista a la reserva. Va militar al PSUC, va ser fundador de la Comissió Obrera de la Caixa i secretari de Comunicació i portaveu de CCOO de Catalunya a l’època de Joan Coscubiela. Continua a ICV i presideix la comissió de control del sindicat.

Què és això de la nova política?

La nova política neix, d’alguna manera, amb el 15-M. Com diu Luis García Montero, crec que molt encertadament, el 15-M és l’expressió d’una classe mitjana frustrada, perquè les seves expectatives de vida i de consum es veuen afectades per la crisi econòmica. A partir del fenomen dels indignats sorgeix la nova política. Una cosa positiva que té és que va permetre trencar el bipartidisme, i el més negatiu és que va créixer com un globus, en gran part a causa de la bona utilització que va fer dels mitjans de comunicació. Això li va donar una volada de cosa nova, que ho canviaria tot. El seu principal problema és que no han entès la necessitat de l’organització.

Diu Maria Comín que el 15-M i el maig del 68 són les qüestions que han afectat més negativament l’esquerra als últims temps…

 Ho comparteixo. El Maig del 68 va ser un miratge, potser més important a Alemanya que a França. Va passar per ser un gran moviment refundador, i en realitat va ser el causant de l’onada neoconservadora que va venir derprés. Va posar en qüestió coses importants, com l’evolució que estava tenint el PCI. El Maig del 68 va ser un fenomen d’ultraesquerra movimentista i fins i tot de terrorisme, dretà i esquerrà, a la Itàlia dels anys de plom. El 15-M és una cosa semblant. Un moviment de classes mitja nes que arrasa el que quedava de l’esquerra alternativa.

Quins són els elements diferencials de la nova política respecte de la vella?

Hi ha una crítica genèrica a la burocratització de les organitzacions d’esquerra que era certa, però no a tot arreu. Hi havia casos com el de Compromís, al País Valencià, que existia abans del 15-M i que potser seria un exemple de nova política ben entesa. Va propiciar una lluita de les bases contra l’aparell. Però el que passa és que els aparells i les organitzacions són necessaris. Les formacions líquides signifiquen que hi ha un nucli dirigent i la resta accepta o no el que aquest decideix. Quan es trenca aquest nucli apareixen les famoses escissions, abandonaments…

L’assemblearisme és un model de funcionament organitzatiu alternatiu a les fórmules clàssiques?

Ni això. L’assemblearisme és una reunió massiva, com les de Podem a Vista Alegre. Assemblea és només una altra manera de denominar les reunions de tota la vida. En realitat, la cosa es limita a sotmetre les propostes del nucli dirigent a la ratificació telemàtica d’un magma que, en teoria, és l’organització. Un magma que impedeix el que era usual en les organitzacions marxistes: el debat en la base, les esmenes, la síntesi..., que fan que es creï la política. Em va agradar l’evolució de Pablo Iglesias en la campanya electoral, quan va passar de denostar el règim del 78 a fer una apologia quasi anguitiana de la Constitució. Però ens hem de preguntar: on ho va reflexionar? Amb qui ho va discutir? Com va assumir l’organtizació aquest canvi estratègic? De cap manera. Un dia, el Senyor Dirigent veu la llum, la llança i els seus acòlits l’assumeixen.

La nova política és marxista?

Bàsicament, no és marxista. Els problemes organitzatius i ideològics van junts. Sense organització, no hi ha discussió ni ideologia. Tampoc hi ha estratègia. Només tàctica. És el tacticisme permanent. Per exemple, Ada Colau, que tan aviat posa un llaç groc com diu que no està per la independència. I quan el tacticisme es repeteix, s’adopta com a estratègia. La discussió, molt reduïda, només es produeix entre les capelles dirigents. Aquesta nova política no només no té model organitzatiu a nivell intern, sinó que fuig de qualsevol estructura organitzada, també del moviment sindical. Només interessa, quan hi ha alguna mobilització, per fer-se la foto.

I no és també producte d’identitats particulars, de l’agregació de lluites parcials?

Hi ha grans qüestions, com l’ecosocialisme i el feminisme, que han de formar part d’un projecte d’esquerres. La resta, el movimentisme, se cita a la nova política, però no es troba. Agafem tot el que es mogui sense distingir les contradiccions principals de les secundàries. Falta, per exemple, posar la realitat del treball al centre de la política.

I això no té alguna cosa a veure amb la pèrdua de pols d’una esquerra massa instal·lada en la seva èpica?

Costa d’aplicar el mètode marxista a la realitat d’avui, que no és la d’ahir. Les qüestions socioeconòmiques, les condicions de les classes treballadores són fonamentals, però imprescindiblement cal comptar amb la condició de la dona, que també és part important dels assalariats, i amb la realitat que tenim un planeta finit. El marxisme no pot ser mai defensiu. Cal encarar la globalització, defensant espais amplis, perquè la nació està superada totalment. L’única sobirania que existeix avui és la del capital financer. En aquest sentit, la UE és un bon instrument, però ha de seguir avançant en una via federalista. I més enllà d’Europa cal establir òrgans amplis, com poden ser unes Nacions Unides renovades. El nacionalisme, des del de Trump fins al dels nacionalistes catalans, passant per Salvini, el del PP, Ciutadans i Vox va contra tot això.

La nova política és, en definitiva, una forma de populisme, com s’entenia fa ja quasi dos segles?

Hi ha fenòmens sud-americans de cabdillisme que no només marquen el populisme d’esquerres. El de dretes també té alguna cosa semblant. És el cas de Rivera, que ha sigut clarament desemmascarat per Valls. Ciutadans no existeix com a organització. És un nucli molt petit entorn a una persona determinada, que és la que marca el rumb. La gestualitat és molt aparent, però la política no s’hi pot basar. Per aquest camí es pot arribar a fer que Podem, a Catalunya, acabi sent només una marca. S’ha vist a les eleccions municipals, en què cadascú ha tirat per on li interessava i, en més de 50 municipis, confrontant-se amb els comuns.

Pablo Iglesias entén alguna cosa de la qüestió territorial a Espanya o s’ha preocupat per comprendre-la?

Pablo Iglesias és prou llest per poder-ne tenir una idea. Una altra cosa és que el seu tacticisme el porta a estar amb els uns o amb els altres, perquè així aconsegueix més visualització. Canviaria de política cada dia, segons les necessitats que cregui que té. Vol fer l’assalt al cel, o vol fer política. Cal que es defineixi. Ara, crec que el més sensat és pactar acords amb el PSOE i establir mecanismes de vigilancia.

La nova política atrau, com la mel les mosques, el vell esquerranisme irredempt?

Tot el trotskisme corre per allà. I la nova política, esclar, té molt d’esquerranisme. I li falta maduració. Estem, com al 68, en el movimentisme. Tots van córrer de manera entusiasta a donar suport a Tsipras a Grècia, i ara el critiquen. No obstant, Tsipras és un exemple real de saber fer front a una situació molt difícil, incloent-hi la dictadura de la UE, el nacionalisme intern d’Alba Daurada i, sens dubte, tot el fenomen de l’emigració que va patir el seu país.

També Santiago Carrillo va ser qualificat de revisionista traïdor per la seva política de reconciliació nacional i el pacte per la llibertat, cosa que encara cueja en la crítica a la Constitució del 78…

Sí,i els que hem sigut presos poLítics no ens identifiquem amb aquesta situació actual, perquè des d’una institució no es fa acció social. Una institució es gestiona. Tsipras ha sabut respondre quan anaven mal dades. No ha tocat el dos.

A Espanya estan tornant les coses a mare, fet que contribuiria a la millora de l’esquerra?

L’aparició de Podem a Espanya ha beneficiat fonamentalment el Partit Socialista, perquè ha contribuït a fer que s’adapti i es renovi des d’una posició diferenciada de la de Felipe González i també la de Zapatero. Una cosa semblant està passant a Portugal i amb Corbyn. Igualment, a Itàlia es comencen a detectar canvis positius al Partit Democràtic. Una força roja, verda i violeta és fonamental per competir i col·laborar amb la socialdemocracia.



REIVINDICACIO DE TSIPRAS I SYRIZA

Tsipras i SYRIZA exemple d'esquerra alternativa

Nuevatribuna | 03 de Julio de 2019


En aquests moments quan es preveu una possible derrota de Tsipras a les eleccions greges caldria fer un balanç del que ha estat el govern de Syriza i extreure algunes conclusions que poden qüestionar el suposat fracàs del govern de l’esquerra alternativa a Grècia.

Podríem dir que Tsipras podria representar un heroi de les antigues llegendes hel·lèniques, un heroi humà que s’enfronta als “deus de l’Olimp” en aquest cas transmutats en la “troika” i els poders de l’UE.  Cal recordar que Syriza arriba al govern amb una desastrosa herència econòmica i social derivada dels governs anteriors, especialment els de Nova Democràcia, el partit de la dreta grega, la qual fins i tot va falsejar els comptes auditats que havia presentat a l’UE, sense que ningú hagués dit res.

Tsipras i Syriza arriben al govern amb un programa de regeneració pel país, el denominat “Programa de Salònica”,  per tal de fer front a una situació de crisi  profunda amb un país en bancarrota amb un 25% d’atur (50% en els joves). L’objectiu era donar una resposta democràtica a la crisi de manera que les seves derivades no afectessin com sempre els sector més desfavorits i on es plantejava per primera vegada una proposta de reforma fiscal en profunditat en un país on la fiscalitat era quelcom desconegut.

Ja durant la campanya, i hem de dir que de forma democràticament paradoxal, els poders de la Unió Europea i els principals dirigents polítics van manifestar la seva preferència pel candidat de Nova Democràcia, el partit que havia falsejat els comptes i que precisament havia provocat la crisi del país. Tsipras i Syriza van ser rebuts d’ungles pels governants comunitàries, pràcticament sense excepció.

El govern de Syriza va presentar el seu programa de reformes a l’UE i la proposta de renegociar el deute per a fer possible pagar-lo. Però des de l’UE es va negar tota negociació i es va plantejar un “diktat” de retallades socials sense precedents per aplicar a la majoria de la població en sous, pensions, subsidis i serveis públics i socials  a canvi de prestar recursos econòmics a la debilitada economia grega. Va ser un veritable “xantatge”, fins al punt que Europa es va negar a propostes raonables del govern grec com la d’aplicar un increment del 2% a les rendes més altes a canvi de no retallar les pensions més baixes. Tot va ser inútil l’UE des de l’inici no volia negociar sinó humiliar un govern que no li agradava políticament.

Tsipras i Syriza van intentar fer front al xantatge dels poders europeus apel·lant a una resposta democràtica. I van convocar un referèndum al poble grec sobre l’acceptació o no de les retallades proposades per l’UE. La resposta del poble grec va ser aclaparadora, un 61%  dels votants van rebutjar la proposta dels poders europeus.

La resposta de l’UE va ser fulminant i ha estat sens dubte l’actuació més dictatorial i antidemocràtica de la seva història. Va assetjar i ofegar  l’economia grega, el BCE va deixar de donar fons als bancs grecs que es van quedar sense diners, va ser lo més similar als antics “setges per fam”.

Tsipras i el seu govern van haver de fer front a un dilema, optar per sortir de l’euro i crear una nova moneda devaluada o claudicar. Molts dirigents europeus en especial el ministre d’economia alemany Wolfgang Schäuble van assenyalar a Grècia la sortida de l’euro. El President del Parlament Europeu Martin Schulz va dir clarament que “Grècia si opta pel no opta per una nova moneda”, i Junkers President de la Comissió va associar el no amb dir no a Europa.

Tsipras i Syriza malgrat lo dolorós de la situació no van dubtar, marxar de l’euro no era una solució sinó que calia continuar entre el sector més avançat de la Unió Europa. I van haver de capitular.

Pablo Iglesias sembla no conèixer ara a Tsipras

Tsipras que havia estat l’heroi de l’esquerra alternativa europea, els líders de la qual van peregrinar a Atenes per a manifestar la seva fraternal solidaritat amb Tsipras i Syriza durant la campanya electoral, va veure com desapareixien de la nit al dia justament quan Grècia precisava més de la seva solidaritat. El que havia passat a Grècia ja ho havia anticipat un vell dirigent de l’esquerra europea com Oscar Lafontaine, que va ser president primer del SPD i desprès copresident de Die Linke i que va dir abans del triomf de Syriza que “un sol país no pot canviar un model de sobiranies compartides a Europa”.

Cal destacar que darrerament, i potser preveient que la dreta torni a guanyar a Grècia, amb llàgrimes de cocodril el President de la Comissió Europea va dir: “Hem de lamentar la falta de solidaritat durant la crisi grega. Hem estat insuficientment solidaris amb ella, hem insultat Grècia”. Paraules que arriben tard i que només són això paraules sense cap actuació.

A hores d’ara el govern de Syriza ha sortit ja de la “tutela” dels creditors, ha fet front sense pràcticament ajuda de l’UE a l’arribada de la multitud de refugiats tot evitant el creixement de la xenofòbia. I ha estat capaç de posar fi a un llarg contenciós polític en els Balcans com era la qüestió del reconeixement mutu amb Macedònia del Nord, fent front a sentiments profundament nacionalistes encoratjats per les dretes i l’església ortodoxa. Aquest acord obre la porta a les negociacions amb l’UE dels països balcànics.

Malgrat el “diktat” europeu el Govern de Syriza ha mantingut, dins les seves possibilitats, diverses polítiques socials de suport humanitari als més desprotegits, mitjançant mesures que denominen de “socors” . S’ha establert una targeta per ajuts basics a ciutadans sense recursos que es recarrega mensualment entre 70 i 220 euros/mes. Ajuts al lloguer pels que no poden fer front al pagament d’habitatge. El denominat “subsidi social” durant els anys 2017 i 2018 que aquest any  arriba al 32% de la població amb un cost de 2500 milions d’euros. Assistència sanitària gratuïta per més de dos milions de persones que havien estat excloses del sistema.  Una eficiència fiscal que ha permès aconseguir un superàvit primari del 1,75% respecte els pressupostos de l’Estat. Les taxes d’atur han baixat un 7% i un 20% pel que fa a l’atur juvenil.

Pel que fa als refugiats i malgrat la precària situació existent s’ha fet una actuació notable dins la precarietat en que viu el país i evitant les tensions socials.  S’ha aconseguit escolaritzar un 40% dels 60.000 nenes refugiats amb l’objectiu d’integrar-los en classes normals el proper curs.

Com a conclusió podem dir que Syriza i Tsipras han estat un exemple del que ha de ser una política de l’esquerra alternativa. No es poden defugir els problemes en política, cal encarar-los per difícils i dolorosos que siguin. A Grècia  s’ha demostrat com des de  l’esquerra alternativa, quan governa un partit seriós, militant i cohesionat, i quan hi ha un líder amb capacitat i responsabilitat es poden assumir riscs i fer compatible l’equilibri entre les conviccions profundes i el sentit de la responsabilitat pragmàtica amb un clar sentit d’Estat, per davant inclús dels interessos partidistes i per responsabilitat amb aquells a qui es vol representar. Sens dubte Tsipras és un exemple del que haurien  d’aprendre molts dirigents que es diuen de l’esquerra alternativa i als quals només els hi agrada quedar sempre “bé i purs”.

Es molt previsible que Tsipras perdi les eleccions greges. La dificultat dels temps dels “memoràndums de la Troika”  passarà factura però sempre quedarà l’exemple d’una gestió de honestedat i de defensa, dins de les possibilitats objectives de les classes desfavorides. I sembla quedarà el record de la vergonyosa actuació de la Unió Europea amb Grècia. I davant de la dificultat existencial actual de la Unió Europea quedaran les paraules d’Alexis Tsipras: “Si algú amenaça a Europa, no són els qui lluitem per canviar-la  , sinó els que  ho fan per esfondra-la”.

Ernest Urtasun sempre al costat de SYRIZA

ALBERT RIVERA EN EL SEU LABERINT

Rivera i C,s en el seu laberint

Nuevatribuna | 24 de Junio de 2019


L’evolució que Albert Rivera ha anat imposant a Ciutadans des de la seva creació fins ara la està portant actualment a un carreró de difícil futur.

Ciutadans va néixer com  una rèplica a la hegemonia de l’independentisme a Catalunya i amb la voluntat de presentar una alternativa de centre socio-liberal que pogués fer un paper de frontissa amb la dreta o amb el socialisme.

Però el projecte ha anat canviant amb el temps impulsat fonamentalment i des de quasi l’inici per un anti-nacionalisme català que amb el temps s’ha configurat com un nacionalisme espanyol militant i cada vegada més escorat cap a la dreta neoliberal.

Rivera ha intentat implantar el seu model  en tot l’àmbit de l’Estat amb un bon resultat però no al nivell de les expectatives que es plantejaven al quedar com a quarta força parlamentària  en les eleccions del 2015. Desprès va venir l’acord frustrat de Govern amb el PSOE i la repetició d’eleccions del 2016 on es va decantar amb un acord amb el PP  tot donant-li  suport fins arribar a la moció de censura.

A finals del 2017 Ciutadans va saber capitalitzar en un moment donat la por de molts sectors populars de la població catalana davant la divisió potenciada per l’ultranacionalisme independentista a Catalunya. Això es va concretar en les darreres eleccions catalanes on desprès de l’aplicació del 155 es va constituir en el primer partit al Parlament de Catalunya amb més del 25% dels vots. Però el que no va saber llegir Rivera i els seus és que això va ser un vot puntual produït per una realitat d’un moment concret. No era normal que Ciutadans guanyés en la majoria del cinturó de Barcelona ni en el barris populars de la capital catalana. Va ser el vot de la por de molts ciutadans que  van veure qüestionada la seva ciutadania catalana pels impulsors del procés.

Però al 2018 l’acord del PSOE, d’un renovat Sánchez, amb Podemos i d’altres grups nacionalistes, va deixar noquejat Rivera i C,s que ja somiava en poder arribar a  ser Cap del Govern en unes futures eleccions generals. A partir d’aquest moment un desconcertat Rivera va anar derivant cada cop més cap a posicions  més radicalitzades tant en el tema territorial com en el social. Si en el tema territorial C,s s’escora cap a un nacionalisme espanyol extrem que demana l’aplicació immediata de nou del 155 a Catalunya, en el terreny econòmic i social abraça un neoliberalisme desfermat que el porta a defensar suposades modernitats com “ els ventres de lloguer” o “la legalització de la prostitució”,  així com la defensa aferrissada de les baixades generalitzades d’impostos, les privatitzacions i les desregulacions laborals. Tot això el porta a posicions cada vegada més indiferenciades del PP, malgrat es continua presentant com a defensor de la regeneració enfront els cassos de corrupció. 

Foto de Colón: Abascal, Casado i Rivera. Les tres dretes

Les eleccions del 2019 situen Rivera davant una realitat que es nega a acceptar. No aconsegueix cap dels seus objectius. En les eleccions generals, i malgrat puja alguns escons, perd en els seus dos objectius estratègics, fer fora Sánchez i superar el PP. El PSOE i Sánchez surten reforçats i el PP malgrat una forta caiguda, aguditzada per l’aparició de VOX, supera Rivera. I el dirigent de C,s comença a desvariar, intentant defensar que ell és el cap de l’oposició, malgrat la realitat digui una altra cosa. Posteriorment al maig a les eleccions autonòmiques, municipals i europees es confirmen totes les prediccions, guanya el PSOE i el PP supera àmpliament  C,s degut en gran mesura a la seva manca d’estructura organitzativa.

Rivera no ha calculat bé que el seu decantament cap a la dreta més espanyolista i neoliberal el situa de company de viatge no només del PP sinó també de l’ultra-dreta de Vox, i res més definitori que la foto de Colón, i la seva política de “cordó sanitari” al PSOE.

Definitivament Rivera es troba perdut en el laberint que ell mateix, de forma inconscient o no, ha anat definint. Cap força de centre liberal es pot ficar en la seva pròpia trampa de només deixar-se una única sortida, la de pactar amb la dreta corrupta del PP i la ultradreta de VOX, i Rivera ho ha fet. Si només pots pactar amb les dretes, si optes per només pactar amb les dretes, aleshores no ets frontissa ni ets de centre, ets de dretes. I a sobre et situes en una situació de debilitat prèvia a l’hora de negociar pactes amb les altres forces de dretes que són conscients de que només tens una opció. I es així que Rivera ha establert uns pactes municipals negatius per a C,s per dues raons, els pactes només han servit per a enfortir el PP, al qual li ha donat un gran poder tant municipal com autonòmic, i d’altre banda per a fer-lo vulnerable tant en l’àmbit nacional com internacional per donar reconeixement i honorabilitat a la extrema dreta de VOX. I C,s només s’ha quedat amb les escorrialles dels càrrecs municipals i autonòmics en favor del PP.

Rivera dirigeix el seu partit amb mà de ferro.  L’única veu decisiva és la seva i té una direcció centralitzada sense cap autonomia en àmbits inferiors. Ha reforçat l’aparell central de C,s amb noves incorporacions de persones del seu equip a Catalunya. Per cert a Catalunya a les eleccions generals i amb Inés Arrimades al capdavant C,s només ha aconseguit el cinquè lloc amb poc més del 11% dels vots. En els darrers dies les veus crítiques comencen a sentir-se tant a nivell intern com extern. A nivell intern persones tan rellevants com Luis Garicano o Toni Roldán no poden amagar el seu desencís per on van les coses i fins i tot s’apunten desercions i abandonaments. En l’àmbit extern les crítiques de gent que li ha estat propera han estat ferotges, la pràctica totalitat de les personalitats que van endegar el primigeni Ciutadans han manifestat el seu desencís i rebuig envers la política de Rivera. La veu més potent ha estat la de Francesc de Carreras que ha arribat a definir Rivera com “un nen malcriat”. Igualment directe i molts més dur fins i tot ha estat Manuel Valls que encapçalava la llista en coalició amb Ciutadans a Barcelona i que amb tres vots ha permès la investidura d’Ada Colau per tal d’evitar el triomf d’Ernest Maragall, la qual cosa ha provocat la ruptura amb Rivera. Cal dir que l’acció de Valls, privant l’independentisme del govern de l’ajuntament de Barcelona, ha estat l’acció política més efectiva contra l’independentisme,  molt més que tota l’acció o inacció parlamentaria d’Inés Arrimades i el Grup de Ciutadans al Parlament de Catalunya. Manuel Valls, amb un discurs d’alt nivell i en clau europeista, ha acusat Rivera de portar el partit cap a la dreta i especialment de legitimar la ultradreta ultranacionalista espanyola. Fins i tot tant el seu aliat internacional Macron com els mitjans de comunicació internacionals són molt crítics amb l’evolució i els pactes amb l’ultra-dreta de Rivera.

Rivera personalment es troba ara davant d’una greu situació provocada per les opcions equivocades preses per ell i la seva direcció i de les quals són ells únicament  responsables. Estan dins d’un laberint que ells han creat i sembla que a hores d’ara Rivera no sap quina és  la sortida.

I per últim només fer una previsió. Si hi ha properes eleccions a Catalunya  no crec equivocar-me si pronostico que un Ciutadans a Catalunya mancada de dirigents, tindrà el que pot ser una veritable desfeta electoral.

Rivera i Valls un desencontre clarificador

ADA COLAU ALCALDESSA. I CATALUNYA EN COMÚ?

Ada Colau de nou Alcaldessa de Barcelona

Nuevatribuna | 17 de Junio de 2019


Finalment i malgrat les primeres perspectives negatives Ada Colau ha aconseguit l’alcaldia de Barcelona amb l’acord amb el PSC i els tres vots de Valls.  Així i tot els resultats de Barcelona en Comú no van ser bons, molts vots dels barris populars van marxar cap al PSC, sens dubte degut a la ambivalència de Colau respecte al “procés”.

Ada Colau ha mantingut un discurs acomplexat envers l’univers processista fins i tot en el moment de defensar la seva proposta poc neutre envers els seus inscrits al demanar-los escollir entre ella o Maragall com candidats a l’alcaldia. Fins i tot en aquest moment no ha deixat de pronunciar frases increïbles com dir “M’és igual ERC que el PSC, però aquest em fan alcaldessa”, “no m’agrada que Valls em voti”, “continuarem defensant els presos polítics”. Frases que es contradiuen amb la pròpia opció escollida de pactar amb el PSC evitant una alcaldia pro-independentista, i presentant-se sabent que només pot sortir amb els tres vots de Valls. No es pot tractar de seduir un sector minoritari dels seus votants sense veure que així continua menystenint a una majoria dels seus votants, fent que molts deixin de donar-li el seu suport.

Ada Colau ha aconseguit revalidar el seu mandat, aquesta vegada vinculat a un acord amb el PSC que esperem permeti un equip de govern més ampli i amb més capacitat de lideratge. Es evident que amb aquesta posició Colau opta per aconseguir el poder municipal per a fer política.

Colau surt finalment ben parada a Barcelona-ciutat, l’única prioritat que ha tingut junt amb la seva organització de “Barcelona en Comú” malgrat que això ha comportat el fracàs de la marca de “Catalunya en Comú” en tot l’àmbit del territori català.

A Catalunya  l’organització dels “comuns” ha fracassat de forma greu degut al fet inqüestionable que l’organització de Catalunya en Comú és una entelèquia o un esquelet sense múscul. Ningú ha cregut realment en aquesta organització. Ada Colau que és teòricament la seva màxima dirigent només ha tingut la prioritat del l’Ajuntament de Barcelona, i els comuns com a tals fora de Barcelona no existeixen com a estructura territorial organitzada. Podemos ha estat fora i dins alhora, gent de Podem ha participat en les estructures comunes però mantenint-se fora com a organització, amb fets esperpèntics com veure Pablo Iglesias un matí en un acte a Barcelona en suport d’Ada Colau i a la tarda en una trobada amb les candidatures de Podemos que confrontaven  amb les d’En Comú. EUiA està dins però el seu coordinador general i altres s’han presentat per ERC a les generals. I sols queda ICV que s’ha subordinat als criteris de l’anomenat nou “subjecte polític” (?) i que com a mínim ha mantingut les places on tenia musculatura i organització pròpia forta.

PODEMOS dins o fora dels "comuns"?

La realitat des de fa temps són  resultats dolents: a les autonòmiques amb posteriors dimissions i transfuguismes en el grup al Parlament de Catalunya; a les municipals poques candidatures, 151 menys que les 204 presentades en solitari per ICV-EUiA al 2015, i en molts casos amb exclusions i candidatures competidores i amb més de 50 candidatures alternatives de Podemos (que per cert ha tret els minsos resultats de 21 regidors). Pèrdua de la majoria a Barcelona i només possibilitats de governar a menys de 20 localitats, quasi totes on quedaven estructures organitzades d’ICV com és el cas d’El Prat on es governa ininterrompudament des de l’inici dels ajuntaments democràtics, primer com a PSUC, després com a ICV-EuiA i ara com a Catalunya en Comú.

El resultat global ha estat la pèrdua de prop d’un 19% dels vots aconseguits per ICV-EUiA al 2015. A les Europees el resultats han estat encara més decebedors al baixar d’un 15% al 2015 al 8,5% en aquestes eleccions amb la pèrdua de més de 83.000 vots.  No hi ha dubte que l’experiment i malgrat la carambola d’última hora, al mantenir l’Alcaldia de Barcelona, no sembla que doni més de sí. En tot cas cal com a mínim un fort revulsiu i canvis en profunditat.

Catalunya en Comú es un subjecte polític confús, format per grups que res tenen a veure entre ells, amb posicions enfrontades i sense ideologia ni objectius comuns. No hi ha organització pròpiament dita, només una Comissió Executiva i un Consell Nacional que són ens burocràtics sense cap funció definida. No hi ha discussió política ni tan sols per a homogeneïtzar l’espai i encara menys per a propulsar-lo dins del conjunt de Catalunya. Ni hi ha hagut direcció política, ni tan sols suport logístic en les eleccions municipals fora de Barcelona, s’ha deixat que a cada població la diversitat existent s’apanyés com pogués. Tot aquest desgavell ha provocat que hagi hagut exclusions o presentació de diverses candidatures confrontades del mateix espai. Fins i tot a diverses localitats no s’ha donat el suport que calia per a fer l’enviament de la propaganda electoral. Només per a Barcelona hi havia recursos, disciplina i organització per a una candidatura escollida a dit per Ada Colau. La campanya per les eleccions europees ha estat molt reduïda malgrat presentar un candidat de primer nivell com era Ernest Urtasun.

Els resultats ho diuen tot, fracàs sense pal·liatius, i això es veia venir des de feia temps des de  les autonòmiques on els “comuns” van treure només 8 diputats enfront dels 11 de “Catalunya Si Que es Pot” que van ser considerat aleshores com un mal resultat davant els 13 que havien tingut ICV-EUiA en solitari.

El projecte de Catalunya en Comú (Podemos no se sap mai si esta dins o fora), és a hores d’ara un projecte fallit i de difícil futur. Caldria plantejar un canvi radical: amb canvis organitzatius en profunditat: establint organismes democràtics de direcció política real per a orientar i controlar tota l’acció política, incloent-hi  l’organització de Barcelona-ciutat; eliminant tota la gent infiltrada que actua al servei d’altres organitzacions i sense lleialtat al projecte; amb una definició política clara envers un projecte ecosocialista que ens apropi a organitzacions europees; i una militància real més enllà dels inscrits telemàtics, amb estructures organitzatives vives i reals arreu del territori.

Pot haver-hi una última oportunitat si s’actua amb rapidesa i senderi, sinó molta gent es plantejarà altres opcions per aconseguir un espai coherent per a la esquerra alternativa.

Cal una ideología nítida