PEDRO I PABLO JA ESTEM FARTS

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias serán responsables del desacord

Nuevatribuna | 19 de agosto de 2019


El 28 d'Abril de forma aclaparadora els votants d'esquerra i progressistes van acudir a les urnes com a fruit d'una il·lusió recuperada pel triomf de la moció de censura. Els seus objectius eren dos: 1) tancar el pas a un govern de les dretes tripartides; i 2) aconseguir una majoria parlamentària que permetés un govern que recuperés a la societat espanyola de les retallades austericides dels governs de Rajoy i fes un salt endavant en la consecució d'una societat més justa i igualitària, alhora que fes front als grans reptes de futur, econòmics, ecològics i socials.

Els votants il·lusionats tenien molt clars els objectius estratègics que tenien en ment i que coincideixen en gran manera amb els plantejats a Pedro Sánchez i a Pablo Iglesias pels líders sindicals de CCOO i UGT en les reunions que han mantingut amb tots dos. Derogació de la Reforma Laboral del PP; consolidació del Sistema Públic de Pensions eliminant els aspectes regressius de la reforma unilateral del PP; reforç dels serveis públics que més durament han sofert les retallades de la crisi, educació, sanitat i dependència; fer front al necessari canvi del sistema productiu espanyol cap a un sistema productiu més compatible amb les necessitats ecològiques, és a dir dirigir-nos sense ambages cap a una Transició Ecològica Justa, que tingui en compte els ritmes i no perjudiqui el conjunt dels treballadors. Avançar en un sistema impositiu compatible amb els sistemes europeus més avançats, més impostos progressius que permetin uns millors serveis públics per a tots; Uns impostos que gravin als més rics, a les grans fortunes patrimonials, a les societats i als beneficis que obtenen en el nostre territori les grans empreses espanyoles i internacionals, per a això fa falta una Reforma Fiscal en profunditat perquè deixin de ser els treballadors els que tant a través de l'impost de la renda com dels impostos indirectes com l'IVA siguin els que més contribueixen als ingressos fiscals; és imprescindible que els grans monopolis que controlen els grans serveis com les elèctriques, bancàries i altres, aquestes empreses privades que es nodreixen de l'estat aportin els seus ingressos al conjunt de la societat de la qual es beneficien.

És necessària una reforma territorial especialment el referent a un sistema de finançament desfasat, a partir del principi del compromís de les comunitats autònomes de responsabilitzar-se no només de la despesa pública sinó també del manteniment de criteris de recaptació impositiva homogenis que impedeixin el “dúmping” fiscal entre comunitats. Aquestes entre altres prioritats que comportin una reducció dels nivells de desigualtat, una millora dels salaris, disminució de la precarietat en la desocupació, de la millora i defensa de les llibertats i de la igualtat del conjunt de la ciutadans són algunes de les raons que van portar a la ciutadania progressista a mobilitzar-se i votar massivament.

Però després ha aparegut el buit d'aquells als qui havíem donat el nostre vot i en els qui havíem dipositat la nostra confiança. I ha aparegut la cara més fosca de la política. La politiqueria i el partidisme en el sentit més negatiu d'aquests conceptes. Els interessos de grup, de clan i fins i tot a personals s'han anteposat de forma vergonyant davant tots. No hem vist per cap de les parts voluntat d'acord. Als votants el que ens importa són els objectius i les polítiques. L'acord per a dur a terme de forma conjunta unes polítiques determinades, l'acord estratègic programàtic. El com ens afectaran i millorar la nostra vida les polítiques futures d'un govern i una majoria parlamentària progressista.

Acord de govern en Dinamarca en minoría i quatre partits

Deixin-se de romanços!! Ens importen les polítiques no qui les gestionen, que han de ser els que puguin fer-ho millor. A Europa tenim suficients exemples de com es conformen governs amb majories parlamentàries o amb governs de coalició, només fa falta veure el Govern de Portugal en minoria amb acord amb altres dos partits, a Dinamarca en minoria amb acord de quatre partits, o com a Finlàndia amb un govern de coalició de cinc partits. I tots ells amb polítiques d'esquerres.

Govern de coalició de cinc partits a Finlandia

Pedro Sánchez s’ho ha de fer  mirar. Ens ha donat la il·lusió i després l’hem vist amb poques ganes a l'hora de concretar polítiques i acords. Alguns pensàvem que la seva recent història de recuperació de la Secretària General lluitant contra l'aparell ens anava a oferir una direcció socialista nova i diferent. Ho va semblar en els mesos de l'anterior legislatura, però ara sembla tornar-se cap a la passada història del PSOE en lloc de dirigir la seva mirada cap a un futur que diguem-ho clar precisa de més unitat amb l'esquerra, de més socialdemocràcia i de menys social-liberalisme. S'equivocarà Pedro Sánchez si no és capaç de veure que la seva única possibilitat per a una futura d'hegemonia del seu partit és mantenir un gir a l'esquerra.

Pablo Iglesias sembla no voler aprendre. Va triomfar massa aviat i sense massa esforç, però a partir d'aquí la seva situació s'ha anat deteriorant cada vegada més. Va triomfar en el seu moment sostraient il·lusions i votants d'altres forces de l'esquerra alternativa, per a acabar atalaiant el camí cap a la subalternitat. No es pot queixar de la seva situació al no tenir una ideologia clara, sense estratègia, que ha canviat de forma constant basant-se més en una pura successió de tàctiques. Sense una organització digna d'aquest nom. Es troba ara en una difícil situació, ha tingut un fort descens en les eleccions generals que ha estat aclaparadora en les autonòmiques, municipals i europees. S'equivoca si pretén superar aquesta situació a través de l'única política de forçar la seva entrada en el govern. Iglesias i Podemos lamentablement no tenen una imatge de partit seriós i previsible, per tant és lògic que creï suspicàcia sobre quin serà el seu comportament dins d'un govern. Podemos no té la credibilitat ni la predicibilitat que poguessin tenir el PCE, IU o ICV en un altre moment. En definitiva, aquest és el seu gran problema.
Molts votants estem molt decebuts amb els partits majoritaris de l'esquerra i molts sospirem pensat: Qui fos valencià i poder votar a Compromís, a Oltra, a Ribó, o Baldoví?. Perquè els veiem diferents, no enganyen, són rigorosos, seriosos i previsibles.

En l'actualitat fa falta una recomposició de forces de l'esquerra alternativa tant a nivell autonòmic com estatal al voltant d'una opció política que s'estructuri com un partit amb militants, quotes i debats, amb una base ideològica entorn dels “tres fils. El VERMELL tradicional de l'esquerra vinculat a la centralitat del treball, el VERD del ecosocialisme que faci front als reptes del planeta, i el LILA del feminisme de la perspectiva de gènere que genera igualtat”. Fa falta l'aparició d'una força de l'ESQUERRA VERDA global o formada per una federació d'Esquerres Ecosocialistes que ens retorni l'esperança en una política clarament d'esquerres, previsible i amb ideologia, estratègia i organització serioses i fonamentades.

Ens cal una opció de futur