CATALUNYA “AKELARRE” FINAL?

El final de la fugida?

Nuevatribuna | 09 de Julio de 2017


Desprès de més de 5 anys de viure en un “bucle virtual” o en una “historia interminable” cal esperar que finalment el 2 d’octubre Catalunya pugui passar pàgina i anar a una situació política i social “post-processista”. Una nova situació que permeti enfrontar els problemes socials que pateix la societat catalana i que han estat marginats durant tot aquest período.

Abans de continuar cal aclarir algunes de les bases sobre el perquè  de tot plegat i on recauen les responsabilitats de l’actual estat de coses.

La principal responsabilitat recau sense cap mena de dubte en el PP. Amb la seva impugnació de l’Estatut, aprovat pel Parlament, per les Corts espanyoles i ratificat pel poble català, té la plena responsabilitat del que està passant. La sentència del Tribunal Constitucional aconseguida amb tot un seguit de tripijocs, com el d’apartar a magistrats contraris a la impugnació, va iniciar el que el President Montilla va denominar la “desafecció” de la ciutadania de Catalunya.

Altrament el Govern de Rajoy i la seves polítiques tant les que afecten Catalunya com les de les seves retallades socials van situar la major part de la societat catalana en contra. S’ha dit amb encert que el PP ha estat una màquina de crear nous independentistes. Per que lamentablement, i degut en part també a l’actitud poruga del PSOE, molts catalans han identificat  Espanya amb el govern del PP.

Finalment el PP i el seu Govern són responsables de no haver fet mai cap proposta política per a solucionar el malestar existent a Catalunya, per incapacitat política però també  per la seva pròpia concepció ideològica.

Els responsables de tot plegat

Es evident que no només el PP és responsable de l’actuat atzucac. L’actuació inicial del Govern Mas que va veure en el moviment independentista una oportunitat per a mantenir-se en el poder i l’aventurisme posterior del Govern de Junts pel Si (JxS) han contribuït també a provocar que no pugui haver una resposta àmpliament majoritària a Catalunya i que al contrari hagi provocat una forta divisió dins la societat catalana. La cada vegada major radicalització, alienament i enroc de JxS ha fet que s’hagi provocat una divisió inclús amb la gent que vol una solució al voltant del dret a decidir dels catalans.

Perquè el problema radica fonamentalment en el fet que la societat catalana abans o desprès haurà de ratificar la seva relació amb l’Estat mitjançant un Referèndum que signifiqui superar la ruptura creada per la negació, per part de la sentència del TC, de la voluntat aprovada del poble de Catalunya en el referèndum del Estatut.

El poble de Catalunya haurà de decidir en un Referèndum amb garanties, abans o desprès d’un canvi en el model constitucional espanyol, el seu encaix en el conjunt de l’Estat.

Però no és cap això on ens està portant la política unilateralista del Govern de Catalunya tot maltractant la gestió del procés. El Govern català  està vulnerant la legalitat del propi Estatut de Catalunya, base de l’origen de la pròpia legalitat del Parlament i del Govern de la Generalitat, reduint la seva representativitat, desobeint les posicions del Consell de Garanties Estatutàries (el TC de Catalunya), plantejant propostes no democràtiques com les que va anunciar sobre la llei del Referèndum, incomplint les recomanacions de la Comissió de Venècia i sense cap suport internacional ni voluntat de dialeg.

Aferrant-se únicament a una concepció cada vegada més sectària de la política no podran aconseguir els seus objectius.

L’1-O no hi haurà Referèndum  a Catalunya. Perquè el que s’està plantejant des de JxS i la CUP no és un Referèndum. Serà una “kermesse” o un “Akelarre” però no un referèndum real perquè no hi ha garanties i ni el Govern de Puigdemont les pot donar ni els seus aliats les pretenen.

Vull referir-me ni que sigui de passada a l’ambient de crispació que des dels més hiperventilats processistes i els mitjans que els hi són afins s’està llançant a la societat catalana. Comencen a aparèixer cartells qualificant de “traïdor” a qui no combrega amb les seves posicions. S’estan atacant locals de forces que opinen de forma diferent i els insults a les xarxes socials son constants.

Cap el "feixisme" català?

Totes aquestes accions son preocupants i totalment reprovables sigui qui sigui el seu destinatari. Però es significatiu  és que la majoria dels atacs van dirigits, sinó fonamentalment contra la gent de “Catalunya en Comú” o de “Catalunya si que es Pot”. Així hem vist com es qualifica de traïdors a Domenech, Colau, Rabell o Coscubiela. Aquests aprenents de ultranacionalistes, per no aplicar-los el mot que més els hi escauria, es centren en desqualificar als que defensen el respecte a les institucions i la defensa d’un Referèndum amb garanties.

Molta gent que va defensar els drets nacionals de Catalunya en l’època de la dictadura avui són acusats de traïdors per qui mai va fer res en aquells temps foscos.

En aquests moment no valen posicions ambigües des de l’esquerra i de qui sempre ha cregut en el concepte de “Catalunya un sol poble” o en el del “catalanisme popular”. Cal una oposició radical al PP i als seus intents d’ofegar l’autogovern, però alhora no es pot posar ningú de perfil davant una convocatòria partidista i sectària d’una consulta sense cap garantia democràtica.

Cal donar l’esquena a la convocatòria del 1-O i començar a preparar ja per al 2-O una alternativa per tal d’ impulsar una proposta que es pugui defensar arreu, amb el màxim d’aliances en defensa del caràcter plurinacional que cal que tingui l’Estat i on es pugui fer una proposta d’encaix polític de Catalunya sobre el que tota la ciutadania de Catalunya pugui decidir amb plenes garanties democràtiques.

Refermant els origens

Amb UNAI #CCOOsemueve

Cloenda del XI Congrés de CCOO

Nuevatribuna | 02 de Julio de 2017


L'11è Congrés de CCOO ha confirmat el relleu d'Ignacio Fernández Toxo per Unai Sordo. Es tracta d'un relleu generacional en tota regla. El mandat de Toxo ha consolidat un profund canvi organitzatiu a l'intern del sindicat i una profunda reflexió sobre la pròpia situació i funció del sindicat. Com he dit en una altra ocasió Toxo ha dut a terme “una revolució tranquil·la” en el sí del sindicat i la unificació d'aquest.  D'altra banda, Toxo ha estat el motor del relleu generacional en la màxima responsabilitat del sindicat. Segurament per tot això serà un secretari general molt recordat per la seva acció positiva i unificadora en temps molt difícils.

Amb Unai Sordo arriba la renovació i la tasca del salt endavant. Sortir de l'intern del propi sindicat i llançar una ofensiva cap a la societat per tal d’aconseguir ampliar i enfortir el paper fonamental que ha de tenir el sindicalisme de classe dins la societat actual si desitgem un canvi en profunditat de l'actual estat de coses.

Sens dubte el Congrés ha estat un èxit en quant de forma molt majoritària el sindicat ha acordat les bases de les seves polítiques futures en els seus documents congressuals.
No eludiré un aspecte conflictiu del Congrés. El relacionat amb el tema de la presència de Paco Carbonero en la nova executiva. No dubto de la fonamentada presumpció d'innocència de l'afectat tal com va defensar Toxo en el plenari. Però vull fer dues reflexions crítiques. La primera en relació al propi Carbonero, crec que quan algú veu, que per la raó que sigui, representa un perjudici en la imatge de l'organització allò més coherent és fer un pas enrere. I en segon lloc no va ser gens positiva l'actuació de dirigents de grans organitzacions que en lloc d'ajudar a buscar una solució van introduir un profund nerviosisme en les seves pròpies delegacions. No dubto que en molts casos es tractava d'establir un pols pel poder en el sí de l'organització que per moments va portar a recordar uns temps feliçment superats. Hi ha qui encara no pot sostreure's al desig de patrimonialitzar l'organització quan aquesta és de tots.

Toxo la virtut de la serenitat

És precisament aquesta entre altres raons, la d'evitar que la Confederació sigui patrimonialitzada per les grans organitzacions, que Toxo va proposar Unai Sordo com a Secretari General.

Malgrat el que alguns puguin pensar ni Unai és un secretari feble ni ningú li ha guanyat cap pols. I això va tenir dues demostracions. La primera a l'elecció amb gairebé el 90% dels vots de Unai Sordo com a Secretari General el que li dóna una legitimitat per sobre de qualsevol dubte. I segona el seu primer discurs com a Secretari General. Crec que en els meus 43 anys de militància sindical en CCOO mai he vist un discurs més concís, profund i que concretés tant els objectius del sindicat com el que vam poder sentir a Unai en la clausura del Congrés. No crec equivocar-me en afirmar  que CCOO ha triat  un gran Secretari General que augura un bon futur pel sindicat.

Unai en la seva intervenció va enllaçar amb les arrels del sindicat però alhora va dibuixar la nova realitat del món del treball. Va reivindicar la centralitat del treball, d'un món del treball molt més plural i divers que abans i va plantejar que ha de ser el sindicat el que integri els treballadors davant la desintegració dels centres de treball de les empreses. El sindicat ha d'anar a buscar les treballadores i treballadors allà on siguin, especialment els més precaris, els joves i les dones. El sindicat ha de tenir una presència activa en tots els centres de treball i ser el factor d'estructuració i  conscienciació de la classe treballadora. Ha de fer que totes les persones treballadores siguin conscients que no hi ha sortida individual sinó col·lectiva a l'actual estat de coses.

Unai Sordo la renovació

Unai va reivindicar tots i cadascun dels plantejaments del sindicat. En primer lloc el dret a disputar el repartiment de la riquesa en el sí de les empreses i en segon lloc en la societat. També la necessitat d'una profunda reforma fiscal on les empreses paguin com a mínim tant com paga la gent treballadora, rebutjant propostes poc útils com l'impost als robots que podrien desincentivar l'increment necessari de la productivitat, en definitiva va defensar un únic impost però efectiu i just sobre els beneficis empresarials.

Unai Sordo va reclamar un altre model econòmic més just socialment però alhora més eficient econòmicament. Millors salaris, ocupacions dignes, renda mínima garantida, que com va aclarir no desincentiva la cerca de treball sinó les ocupacions indignes. Defensa, millora i potenciació del que és públic, en sanitat, en educació, en dependència, en serveis socials, en prestació a la desocupació, en pensions on possiblement CCOO té les propostes més elaborades que ningú. Tot això permetria un major nivell de consum intern i donaria un major i millor desenvolupament de la nostra economia.

Sordo va reclamar la derogació de les reformes laborals, objectiu difícil amb l'actual correlació política, però va defensar amb més força la necessitat de major “poder sindical” en tots els àmbits laborals que permeti la millor defensa de les persones treballadores i disputar l'hegemonia als empresaris. També va defensar amb força la concertació social dins de l’empresa, amb la patronal i amb el govern per a fer avançar les nostres reivindicacions.

Aquestes són algunes de les múltiples qüestions que va abordar amb claredat i de forma concisa Unai que  va reivindicar el paper del sindicalisme confederal i de classe com a únic representant de la classe treballadora, la qual cosa no ha de ser obstacle per construir aliances profundes amb els moviments socials emergents. Finalment va reivindicar  CCOO i el moviment sindical com el major intel·lectual col·lectiu de l'esquerra existent en l'estat.

Sens dubte estem davant l'inici d'un mandat d'un jove lideratge d'una persona honesta, preparada i propera que pot donar moltes satisfaccions a la classe treballadora.

Ongi Etorri Unai!!!

Unai i Toxo el relleu

RAIMON UN DELS NOSTRES

Publicat a Revista TREBALL/ 31.05.2017

Nuevatribuna | 03 de Junio de 2017


El diumenge 28 Raimón va dir adéu als escenaris en el Palau de la Música. Va ser un recital típic del nostre amic, amb sobrietat, amb senzillesa però amb un perfecte ordre i concepció de les cançons triades.

Raimón va repassar el conjunt de la seva llarga carrera però deixant prou petjades per a descriure gran part de la seva concepció com a persona, com a cantant i com a ciutadà compromès i destil·lant de forma clara la seva concepció ideológica.

Raimón, l’home i el cantant són sens dubte “un dels nostres”, i a llarg del darrer recital va deixar molt clara la seva concepció ideològica i humana. Raimón va recordar les seves primeres cançons des de “Som” fins “Al vent” cançó que va definir com el seu inici i la seva cloenda. Però Raimón cantà les seves cançons més intimistes i personals vinculades a Itàlia i a l’Annalissa, passant per les cançons que representen la seva vinculació amb la llengua i la cultura catalanes, des de una àmplia visió cultural reflectida en els versos cantats dels poetes Ausiàs March i Rois de Corella (del seu País Valencià d’origen), Anselm Turmeda ( Illes) i Espriu ( Catalunya).

Però Raimón també va deixar molt clar els seus orígens que no oblida per que no vol perdre la identitat, i malgrat el desconeixement d’alguns dels seus espectadors que van tractar d’identificar amb el crit de “independència”, ell va deixar explícites dues coses: la seva identificació amb les classes subalternes i una concepció molt clara que va des del seu primigeni “instint de classe” fins  la seva clara “consciència de classe”.

Raimón va anar desgranant paisatges del seu pensament com a “No el coneixia de res” on fa referencia al lluitador desconegut amb cinc anys de presó a l’esquena que li explica com és d’important l’educació de la joventut si es vol alliberar. Va passar per la seva comprensió de la “espriuana” fraternitat plurinacional dels pobles ibèrics amb cançons com “País Basc” o “18 de Maig a la Villa” referència del seu històric recital a Madrid.

I va arrodonir la seva adscripció ideològica que no partidista amb cançons clarament combatives com “Als anys 40 quan jo vaig nàixer”, a la dedicatòria a tots els lluitadors clandestins amb la cançó que en el seu moment va dedicar a Gregori López Raimundo “T’he conegut sempre igual” fins a culminar amb temes com “D’un roig encès” com ell voldria les paraules i el món, a “Jo vinc d’un silenci” on ret homenatge a la lluitat d’alliberament de les classes subalternes per part de qui no vol perdre ni els seus orígens ni la seva identitat, i com no al “Diguem no!” de la fam que és pa dels treballadors i dels homes tancats a la presó plens de raó. I fins i tot es va esplaiar explicant la raó per la qual va cantar  “Amanda” com a homenatge a Victor Jara, l’única no composta per ell.

La veu de Raimón, la humanitat, la tendresa, la profunditat, la lluita que desprenen les seves cançons ens són tan actuals ara com abans. Es cultura en estat viu. Es alhora defensa dels drets nacionals i dels drets socials. Són una història del nostre temps feta cançons.

Són en gran part un relat de la trajectòria personal de molts de nosaltres.

Va ser en definitiva un recital d’acomiadament acurat i encertat per part d’un Raimón en plenitud de facultats que tanca una pàgina de la seva historia personal. Per sort les seves cançons, els seus discs, continuaran amb nosaltres. Moltes vegades per donar-nos moral en moments de defalliment.

I sens dubte la personalitat de Raimón perdurarà sempre entre nosaltres per que “ELL ÉS UN DELS NOSTRES”.

CONCENTRACIO BANCARIA I EXCLUSIO FINANCERA

Nuevatribuna | 22 de Mayo de 2017
La crisi econòmica a Espanya i l'explosió de la “bombolla immobiliària” va comportar una fallida profunda del sistema financer del país amb el rescat i les  subsegüents retallades que ha pagat el conjunt de la ciutadania del país.

Com a conseqüència d’aquesta situació ha tingut lloc un procés de concentració bancària entorn de tres entitats privades, Santander, BBVA i Caixabank, juntament amb una entitat rescatada i nacionalitzada Bankia, les quals constitueixen un veritable oligopoli financer. Al costat d'elles romanen dos bancs mitjans Sabadell i Popular, aquest últim en procés de desaparició, i altres entitats menors.

Durant el procés va desaparèixer un sector d'entitats, les Caixes d'Estalvis, que durant el segle XX, van tenir una gran importància com a sector financer que canalitzava l'estalvi popular de les famílies cap al procés productiu i va tenir un important paper de servei a la inclusió financera de les classes populars. Les Caixes van significar durant una gran part del segle XX al voltant d'un terç de l'estalvi del país. A la fi del segle es van  succeir tot un seguit de mesures legislatives que van equiparar l’activitat de les caixes a la de la banca privada tot eliminant determinades limitacions com la de no permetre l'expansió d'aquestes entitats fora de les seves comunitats d'origen. Les Caixes d'Estalvi van anar incrementant la seva expansió fins a canalitzar la meitat del total de l'estalvi.

I finalment amb l'auge immobiliari i amb la crisi econòmica va venir la seva implosió fruit bàsicament de tres circumstàncies. Les Caixes d'Estalvis van ser víctimes dels seus propis errors, la seva borratxera creditícia en l'expansió de la bombolla, les vinculacions polítiques de gran part dels seus gestors i la incapacitat de molts d'ells. D'altra banda el desig de gran part dels poders econòmics i polítics d’aconseguir la seva desaparició (no eren desitjables entitats financeres no privades) i en aquest sentit van començar legislant primer la seva liberalització, i després amb la crisi van estimular la seva liquidació. I com a tercer motiu el fet objectiu que la crisi immobiliària i econòmica afectà de forma més greu a les famílies, especialment per l'increment exponencial de l'atur. Això va  impactar especialment a les entitats d’estalvi  que canalitzaven en major quantia l'estalvi familiar. Si la crisi de la reconversió industrial va liquidar els bancs industrials la crisi immobiliària ho va fer amb les Caixes.

La fallida de Bankia exemple de la crisi

Però  la crisi d'aquestes entitats podria haver tingut una altra fi. Es podria haver optat, en lloc de regalar-les o vendre-les per quanties ridícules especialment a l'oligopoli esmentat, per haver-les estructurat entorn d'una entitat d'estalvi públic ja que s'havien rescatat amb els diners de tots.

Perquè la desaparició de les caixes ha portat aparellades altres conseqüències. La pèrdua de més de 100.000 llocs de treball en el sector financer. El tancament de milers d'oficines bancàries i el més important la desaparició de les entitats que fins a finals dels anys 80 del passat segle estaven al servei de les capes més desfavorides de la societat. És evident que en els últims anys, amb la seva equiparació a la banca privada s'havia donat un canvi progressiu en la seva funció de servei i s'havien convertit, com la banca privada, en venedors de productes de tot tipus que col·locaven a la clientela sense distincions.

Això va comportat múltiples problemes i veritables fraus, des de les “Primes Úniques” que va col·locar la Caixa a principis dels vuitanta, fins a les participacions preferents, els deutes subordinats sense data de caducitat, o la pròpies sortides a borsa col·locant les accions entre impositors sense coneixements financers.

La desaparició, tant de la banca pública com de les caixes està comportant un altre problema que pot aguditzar-se en el futur, el de l'exclusió financera d'una part important de la població més desfavorida.

Venda de productes complexos

Avui dia les entitats financeres ja no comercialitzen productes d'estalvi típics com era els productes d'estalvi a termini. Avui bàsicament es venen productes estructurats complexos o productes especulatius de risc. D'altra banda als petits estalviadors se'ls grava amb comissions sense fi per qualsevol servei, molts dels quals eren gratuïts en un altre temps. El petit estalviador es contempla per les entitats  més com una càrrega que com un client rendible i interessant. Cada vegada més els treballadors financers s'han convertit més en venedors que en assessors. Cada vegada menys personal es dedica a l'atenció del client de caixa, que normalment es tracta del petit estalviador. Existeixen ja entitats com Caixabank que potencien grans oficines només dedicades a la inversió i on ja no existeix la típica funció del servei de caixa que es desplaça als caixers automàtics de difícil accés per a la població de més edat o menys preparada. Mentre les petites oficines existents per tota la geografia es tanquen en nombre considerable. Això es nota especialment en poblacions rurals que s'han quedat sense cap oficina bancària. Així mateix accions com el cobrament de rebuts per caixa, per a clients que cada vegada abunden més sense comptes bancaris, s'obren com a molt una o dues hores a la setmana i en horaris no centrals.

El risc de la exclusió financera

L'exclusió financera és una fase més del procés de desigualtat. Una situació que ja s'ha donat en altres llocs com a Gran Bretanya. En el Regne Unit, on van tenir el seu origen les Caixes d'Estalvis  a principis del segle XVIII,  van desaparèixer a mitjans del segle XX i van provocar un increment d'exclusió financera en una part de la ciutadania amb menor poder adquisitiu amb les dificultats que això comporta al no poder domiciliar sous ni pagaments de rebuts ni utilització dels serveis financers en general.

Això comença a succeir al nostre país, tant en els municipis petits com entre les capes socials amb menys recursos i és una situació negativa des del punt de vista social i econòmic per la marginació que comporta.

Hi ha solucions possibles per a posar un cert fre tant a la concentració bancària en poques mans privades com al procés d'exclusió financera. La millor i que és possible de realitzar seria la conversió en banca pública de les entitats nacionalitzades mitjançant la fusió de Bankia i BMN, ampliat si s’escau per la integració del Popular. Això només comportaria beneficis per al conjunt de la societat. Tothom és conscient que no es privatitzaran amb devolució de l'import del rescat. Per tant si el rescat el pagarem tots el més lògic és que l'entitat bancària sistèmica resultant estigui al servei de tothom com a banc públic. Un banc d'aquestes característiques podria efectuar una funció social similar a la de les antigues caixes d'estalvis de canalització i servei a l'estalvi popular. Alhora aquest pol financer públic seria un contrapès a la pressió de l'oligopoli financer-especulatiu privat existent.



Cal una banca pública





EL SINDICALISME I LA GENT JOVE

Gent jove i sindicalisme

Nuevatribuna | 14 de Mayo de 2017
Sembla que ningú qüestiona que els principals problemes del país tenen la seva causa en l’elevada taxa d’atur i l’alt índex del treball precari. Temes com la desigualtat creixent, els baixos salaris o fins i tot el futur de les pensions tenen en gran mesura relació amb l’alt nivell d’atur i de precarietat.

I si haguéssim de posar rostre a l’atur i la precarietat ens sortirien dues cares molt evidents, una seria de dona i l’altre de gent jove, tot entenen el concepte de jove de forma àmplia, és a dir gent de menys de 40 anys.

La qüestió que ara es voldria tractar és la relació del sindicalisme i la gent jove i viceversa.

No hi ha dubte que el futur del moviment sindical està relacionat amb la seva capacitat de mantenir les seves actuals bases afiliatives i avançar incrementant-les allà on hi ha molt camp per recórrer com és en l’àmbit de la gent jove la qual té quantitativament menys presencia en la realitat sindical.

En un moment, com pot ser el del procés congressual  de CCOO, on estem comprovant com el sindicat està duent a terme un relleu generacional en els seus equips dirigents i on persones al voltant dels 45 anys ocupen les màximes responsabilitats, sembla convenient plantejar-se la necessitat d’avançar en el terreny afiliatiu dels menors de 40 anys.

Es evident que es donen causes objectives en relació a la dificultat per avançar en la afiliació d’aquest sector de la població però alhora també hi ha raons objectives per a que la gent joves s’afiliï.

El sindicalisme al nostre país ha estat fonamentat en un sistema de valors que ha conformat històricament  l’actiu sindical. Són els valors de la solidaritat, la democràcia i la igualtat. Aquests valors estaven presents en els i les sindicalistes que van lluitar abans i desprès de la transició, però aquests valors impregnen d’igual manera l’actual relleu generacional, gent que  va créixer amb l’inici de la democràcia  quan els valors de la lluita per la democràcia encara estaven presents i quan era el temps on es vivien clarament conquestes socials com  la sanitat i l’educació pública i on la lluita social i sindical es veia reflectida de forma àmplia i quotidiana en la vida social.

El futur ha de ser de la gent jove

Es evident que aquests valors inherents als primers anys de la democràcia han estat substituïts progressivament per uns altres derivats de la cada vegada més creixent hegemonia de la dreta neo-lliberal reflectida en tots els camps de la vida social. Primer en els anys 90 i l’inici del segle XXI amb la borratxera d’un superficial creixement econòmic que semblava no tenir fi, molt vinculat al creixement de la bombolla immobiliària i desprès amb el dur despertar del somni que ha estat la crisi econòmic i financera.

Ha estat una època on s’han fomentat ja des de l’escola uns valors diferents, no aliens al foment d’una educació cada vegada més segmentada cap a l’especialització i la tècnica en detriment de l’educació humanística que fonamenta coneixement global i valors. Cada cop es fomenta més a tots nivells educatius i socials els valors de l’individualisme, de la competitivitat i del consumisme i aquests valors han conformat les mentalitat de gran part de les noves generacions de nois i noies.

Posteriorment quan aquesta gent jove ha connectat amb el món del treball s’ha trobat primer amb una situació molt canviant on s’havia incrementat molt el pes de sectors com serveis o construcció en detriment del sector industrial. I posteriorment amb la crisi econòmica s’han topat amb la desaparició o reducció dràstica de sectors laborals com la construcció o el bancari, i la congelació practica de l’increment de l’ocupació pública.

Es així com una gran part de la gent jove treballadora no coneix altra realitat que la del treball precari, de l’atur, de diverses formes de treball submergit, i l’alternança entre diversos treballs i temps de desocupació, tot això acompanyat de baixos salaris i dificultats per aconseguir afrontar una vida independent. Aquesta situació ha comportat que la seva relació amb el món de treball no hagi sigut continuada i sense que s’hagi donat un procés de socialització en el treball com succeïa abans. Tot això agreujat per les noves formes de treball individualitzat que proliferen, des de les persones amb treball autònom fins el treball amb noves tecnologies que permet formes de treball aïllat.

Es fàcilment comprovable com el màxim nivell de afiliació de la gent menor de 40 anys es dóna entre els sector amb més estudis i que treballen en gran empreses industrials o de serveis, mentre que el nivell de afiliació és molt menor en petites empreses de serveis i entre gent amb menor qualificació.

La individualització i l’aïllament afavoreixen la indefensió. La gent jove ha de comprendre que els seus problemes no són problemes individuals, i que malgrat els afectin més a ells no són problemes tant sols generacionals sinó globals. Que la solució a la seva situació només vindrà d’una lluita global i solidaria contra un sistema que crea precarietat, atur, baixos salaris, empitjoraments dels serveis públics i manca de prestacions públiques suficients per a la majoria i que només és beneficiós per a una minoria que cada vegada usurpa amb més quantia els bens del conjunt de la societat.

La gent jove es troba encerclada per una cultura de l’individualisme i de rebuig a tot allò que és col·lectiu i que alhora és potenciada per tots els mitjans del poder econòmic, polític i mediàtic.  Aquesta és una de les causes de que es mantingui la seva negativa situació i per alliberar-se han de fer un esforç per a sortir d’aquest cercle viciós.



El sindicalisme sempre solidari amb els més febles

El sindicalisme des de les seves possibilitats, disminuïdes pels ferotges atacs soferts durant l’època de crisi, ha d’intentar aprofitar les possibilitats que dóna la lleugera recuperació actual per tal de llençar una ofensiva per a recuperar posicions. I sens dubte ha de posar una especial rellevància per a fer arribar la seva veu a la gent jove,  que malgrat el seu desconeixement, ha estat un objectiu preferent de l’acció del sindicat. Malgrat els continuats atacs que es fan contra els sindicats als quals s’acusa  de defensar només els treballadors amb treball fix, cal dir que la majoria de les grans mobilitzacions han estat sempre precisament en defensa de sectors de la població treballadora més feble. Ho podem veure ja en la famosa Vaga General del 1988 contra el Pla d’Ocupació Juvenil del Govern González, continuant per l’exitosa Vaga General de 2002 en defensa dels aturats i contra el “Decretazo” del Govern Aznar, i així fins ara quan CCOO i UGT han presentat més de cinc-centes mil firmes al Congrés en defensa de la ILP per una Renda Mínima Garantida per a la gent sense o amb poc ingressos.

El sindicalisme ha d’alçar la veu encara amb més força i fer-la arribar de forma especial a qui com les generacions de menys de 40 anys estan patint en gran mesura la pitjor part de l’actual situació sòcio-econòmica, però alhora la gent jove ha de fer també una reflexió per a fugir de l’individualisme i donar el pas i apropar-se a aquells que defensen els interessos col·lectius del conjunt de la classe treballadora, i per tant també els seus.

Cal conquerir el futur

Com és que Rajoy encara governa?

Con és que governa?

Nuevatribuna | 25 de Abril de 2017


Realment sembla paradoxal que el PP i Mariano Rajoy continuïn al capdavant del govern quan està demostrat que el PP és un partit trufat per la corrupció. Una corrupció que es remunta als temps de domini del poder d'Aznar, i que ara apareix en tota la seva realitat d'un poder hegemònic que es corromp totalment.

El PP és una màquina de corrupció massiva, al marge d'altres consideracions polítiques com el fet que va ser el PP el causant d'un dels majors problemes del país: la crisi de la qüestió de Catalunya. Va ser aquest PP el que amb la seva impugnació al Tribunal Constitucional i la seva manipulació del mateix, amb impugnacions de magistrats incloses, va aconseguir la retallada d'un “Estatut” aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts espanyoles i ratificat pel poble de Catalunya.

Està fora de tot dubte que Rajoy i el PP tenen una responsabilitat política en l'estat de corrupció del partit  que també han difós en importants sectors institucionals i empresarials de l'estat. I no obstant això, malgrat no tenir majoria absoluta governen.

El PP és culpable de corrupció i no es mereix dirigir l'estat, però hem de dir clarament que la responsabilitat de que continuï l'actual estat de coses recau sens dubte en gran part en l'oposició.

Què fa l'oposició? Com comprendre la seva inacció? El partidisme de les diverses forces no justifica la seva falta de capacitat per a buscar alternatives de regeneració en les estructures de l'estat. Tots ells són responsables.

C's regeneració?

On està C’s? On queda el seu discurs de regeneració? El partit de Rivera és responsable directe del govern, o millor dit del desgovern del PP, tant a nivell de l'estat com d'algunes comunitats. Per ventura  acabar amb la corrupció no és el primer pas de qualsevol regeneració?

Què ens ha de dir el PSOE? Sembla que les seves baralles internes són més importants que l'esdevenir d'aquest país del que tant s'omplen la boca. El PSOE amb la seva abstenció ha permès el govern de Rajoy i no li val cap justificació, com a la resta de les forces polítiques. Però el PSOE com a força política de llarg recorregut sap des de fa molt temps que hauria d'haver exigit responsabilitats al PP, però per a això hauria de tenir en primer lloc la seva casa neta de casos no equiparables però existents, des dels Ero d'Andalusia fins  la utilització de les portes giratòries.

I el PSOE?

No parlarem ja de partits que van tenir importància en la gobernança del país i que estaven ells mateixos farcits de corrupció sabuda i consentida pels grans partits estatals com és el cas de CiU.

I Podem?, doncs hem de dir que tampoc està lliure de culpa, per acció i/o per omissió. Per acció perquè tal com va plantejar en els processos electorals el seu objectiu prioritari era fer fora el PP. Cosa que posteriorment no va tenir la generositat política de posar en pràctica. Podia haver fet una política per aconseguir alternatives diferents al PP i no ho va fer. No només va semblar sinó que va prioritzar el desgast del PSOE a la prioritat de fer fora el PP del govern. I posteriorment no ha tingut cap capacitat d'iniciativa política fora d'actuacions més propagandistes i efectistes que útils. No tot és propaganda ni capacitat de protesta en la vida política, cal tenir capacitat de generar propostes polítiques si s'és una força política responsable que vol ser alternativa. I fins el moment d'això res o molt poca cosa.

I la política del canvi?

És evident que el moment precisa de les forces polítiques de l’oposició, si volen tenir el respecte de la ciutadania, que siguin  capaces d'aconseguir un pacte de Regeneració Política que passi per un acord de mínims: 1.- Desallotjar el PP del Govern; 2.- Un Govern de regeneració democràtica que investigui la corrupció institucional del PP i les seves responsabilitats; 3.- Establir una renovació legislativa que eviti l'origen i les causes que han provocat l'actual estat de corrupció públic - privada; 4.- Establiment d'una nova Llei electoral més plural i democràtica.

Aquestes propostes urgents mínimes avalades pels principals partits haurien de portar-se a terme en una etapa legislativa el més limitada possible que donés lloc a unes noves eleccions en un marc més net que l'actual i on cadascú plantegés les seves propostes una vegada aconseguida la mínima i necessària regeneració del sistema polític –econòmic.

És evident que aquest estat de coses només podrà canviar si els partits de l'oposició saben actuar amb això que tantes vegades es denomina “visió d'estat”, una visió que malgrat totes les crítiques que molts fan sí que es va donar per part d'alguns actors en el període de la “transició democràtica”.

La denigrada transició

SINDICALISME , GLOBALITZACIÓ I PROTECCIONISME

Una globalització sense regles

Nuevatribuna | 16 de Abril de 2017


El sindicalisme és molt conscient dels reptes que l’actual globalització financera molt vinculada al desenvolupament de les noves tecnologies i que ha estat efectuada sense les mínimes normes de regulació. Això ha comportat unes conseqüències molt desiguals entre el capital i el treball.

La globalització neoliberal ha permès articular processos d’acumulació del capital internacional a nivells mai vistos, mentre que ha tingut un resultat molt desigual i globalment negatiu pel que fa al conjunt de la classe treballadora. La globalització ha provocat  processos de deslocalitzacions des dels països desenvolupats cap a països emergents o poc desenvolupats. Això ha tingut conseqüències diferents en uns i en els altres però ha estat un procés que ha incrementat en el seu conjunt la desigualtat global.

No es pot negat que la globalització ha comportat l’augment del conjunt de mà d’obra global. Però aquest creixement ha estat desigual ja que el conjunt de la mà d’obra ha crescut en més de dos cents milions arreu del món, però alhora ha disminuït només a Europa quasi en quatre milions. Cal dir que aquest procés ha permès la reducció de forma important de la pobresa extrema al món, és a dir la de les persones que aconsegueixen guanyar 1,9 dòlars/dia. La reducció s’ha produït  tant en termes absoluts com relatius i s’ha donat fins i tot en els moments de major intensitat de la crisi.

Malgrat això cal subratllar que aquesta sortida de la pobresa extrema en països poc desenvolupats significa només això, sortir de la pobresa extrema, però en cap cas sortir de nivells molt baixos de renda, ja que els nivells de precarietat i pobresa continuen, sense l’existència de cap nivell de cobertura ni protecció social tot això ajudat també per la manca de facilitats pel desenvolupament d’un sindicalisme que permeti articular el moviment reivindicatiu necessari per a millorar i consolidar les bases mínimes acceptables per tal de garantir un treball i unes condicions de vida futures mínimament dignes.

D’altra banda la globalització sense regles ha colpejat de forma greu les bases que sustenten la qualitat de vida de la classe treballadora en els països desenvolupats, especialment a partir de la crisi econòmic-financera del 2008. Les polítiques regressives adoptades, l’austeritat, les deslocalitzacions han comportat un increment de l’atur, retalls salarials i de les prestacions socials, la precarització del treball, i regulacions legals restrictives referides  als drets socials i el benestar social, així com un atac als sistemes de negociació col·lectiva, a l’exercici de l’activitat sindical i els intents reiterats de debilitar i desprestigiar el sindicalisme i les seves organitzacions. Es a dir que en el cas dels països desenvolupats el que es percep és un increment de la desigualtat i una pèrdua de la quantitat i qualitat del treball.

El problema més greu és que en sectors de la classe treballadora, especialment els més dèbils i formats fonamentalment per persones amb nivells de qualificació i formació més baixos, veuen com es deslocalitzen les seves empreses i es senten desprotegits i amb un fort risc de caure en la pobresa i en la exclusió social. Cal afegir a tot això la competència que troben en les persones immigrants.

Una ultradreta proteccionista i xenòfoba

Aquests sectors afectats directament per la crisi econòmica i per les polítiques antisocials, regressives i retalladores de drets socials i laborals, dutes a terme tant des de la UE, com per parts dels seus poders nacionals, han estat molts cops sensibles als cants de sirena i a la crida de la defensa del proteccionisme i d’un rebuig antieuropeu que plantegen partits populistes d’ideologia ultranacionalista i xenòfoba. Uns partits que defensen retornar al proteccionisme més radical, al tancament de fronteres i a l’exclusió dels diferents, especialment els immigrants antics o nous. Tot això sense tenir en compte la realitat d’una globalització que cal embridar però és impossible fer-ho des d’un únic país sol i aïllat.

El moviment sindical ha de plantejar una alternativa global a nivell mundial que passi per tractar de limitar els efectes negatius de l’actual globalització sense regles. I el primer que cal fer és assenyalar clarament els culpables: els grans grups industrials i financers que han acumulat beneficis multimilionaris incalculables apropiant-se de les rendes del creixement de l’economia mundial i de la major part de les plusvàlues del treball.

Cal una alternativa global

El moviment sindical ha de transformar-se en la base per aconseguir una àmplia unitat alternativa política i social que defugi de la falsa alternativa del proteccionisme i sigui capaç de llançar una ofensiva per a canviar l’actual marc de globalització sense regles i sense institucions democràtiques que la governin i que ha provocat greus conseqüències econòmiques i socials. Cal aixecar amb força una alternativa per tal d’establir un altre model de globalització amb regles consensuades i adaptables a la diversitat dels països, tot instaurant acords i institucions de govern internacionals que potenciïn formes de cooperació internacional i de relació econòmica i financera més transparents i que ofereixin garanties de protecció, de treball i vida dignes, en el procés de mundialització. I això també passa per la construcció de potents unitats polítiques, socials i econòmiques democràtiques com podria ser una UE reformada capaç d’imposar normes de conducta als poders dels mercats globalitzats.

El moviment sindical ha de plantejar-se una estratègia d’actuació dual, en els països desenvolupats potenciant per una banda un sector industrial d’alta productivitat en nous sectors i amb models molt relacionats amb una economia sostenible, i alhora un increment del treball als sectors públics, sanitat, educació, serveis socials, etc. que precisen d’un volum important en mà d’obra intensiva ja que el seu objectiu no es mesura en  productivitat sinó  en una millora del servei que s’ofereix.

7 d'octubre jornada sindical mundial pel treball digne

Pel que fa als països emergents o en vies de desenvolupament s’ha de pressionar tant des dels propis països com sobre les empreses matrius multinacionals per l’establiment de normes laborals bàsiques que permetin incrementar els nivell de vida i la sortida de la pobresa, a partir del respecte als drets laborals i sindicals i fomentant l’establiment de sistemes de protecció social que permetin un desenvolupament social de la població en paral·lel al desenvolupament econòmic.

Malgrat el que alguns pensen i desitgen el moviment sindical global, internacionalista i solidari és avui més necessari que mai per a la lluita per un treball digne arreu i per aconseguir un desenvolupament més just i sostenible que és el que el planeta precisa.

La CES i la CSI organitzacions sindicals internacionals