EL SINDICALISME I LA GENT JOVE

Gent jove i sindicalisme

Nuevatribuna | 14 de Mayo de 2017
Sembla que ningú qüestiona que els principals problemes del país tenen la seva causa en l’elevada taxa d’atur i l’alt índex del treball precari. Temes com la desigualtat creixent, els baixos salaris o fins i tot el futur de les pensions tenen en gran mesura relació amb l’alt nivell d’atur i de precarietat.

I si haguéssim de posar rostre a l’atur i la precarietat ens sortirien dues cares molt evidents, una seria de dona i l’altre de gent jove, tot entenen el concepte de jove de forma àmplia, és a dir gent de menys de 40 anys.

La qüestió que ara es voldria tractar és la relació del sindicalisme i la gent jove i viceversa.

No hi ha dubte que el futur del moviment sindical està relacionat amb la seva capacitat de mantenir les seves actuals bases afiliatives i avançar incrementant-les allà on hi ha molt camp per recórrer com és en l’àmbit de la gent jove la qual té quantitativament menys presencia en la realitat sindical.

En un moment, com pot ser el del procés congressual  de CCOO, on estem comprovant com el sindicat està duent a terme un relleu generacional en els seus equips dirigents i on persones al voltant dels 45 anys ocupen les màximes responsabilitats, sembla convenient plantejar-se la necessitat d’avançar en el terreny afiliatiu dels menors de 40 anys.

Es evident que es donen causes objectives en relació a la dificultat per avançar en la afiliació d’aquest sector de la població però alhora també hi ha raons objectives per a que la gent joves s’afiliï.

El sindicalisme al nostre país ha estat fonamentat en un sistema de valors que ha conformat històricament  l’actiu sindical. Són els valors de la solidaritat, la democràcia i la igualtat. Aquests valors estaven presents en els i les sindicalistes que van lluitar abans i desprès de la transició, però aquests valors impregnen d’igual manera l’actual relleu generacional, gent que  va créixer amb l’inici de la democràcia  quan els valors de la lluita per la democràcia encara estaven presents i quan era el temps on es vivien clarament conquestes socials com  la sanitat i l’educació pública i on la lluita social i sindical es veia reflectida de forma àmplia i quotidiana en la vida social.

El futur ha de ser de la gent jove

Es evident que aquests valors inherents als primers anys de la democràcia han estat substituïts progressivament per uns altres derivats de la cada vegada més creixent hegemonia de la dreta neo-lliberal reflectida en tots els camps de la vida social. Primer en els anys 90 i l’inici del segle XXI amb la borratxera d’un superficial creixement econòmic que semblava no tenir fi, molt vinculat al creixement de la bombolla immobiliària i desprès amb el dur despertar del somni que ha estat la crisi econòmic i financera.

Ha estat una època on s’han fomentat ja des de l’escola uns valors diferents, no aliens al foment d’una educació cada vegada més segmentada cap a l’especialització i la tècnica en detriment de l’educació humanística que fonamenta coneixement global i valors. Cada cop es fomenta més a tots nivells educatius i socials els valors de l’individualisme, de la competitivitat i del consumisme i aquests valors han conformat les mentalitat de gran part de les noves generacions de nois i noies.

Posteriorment quan aquesta gent jove ha connectat amb el món del treball s’ha trobat primer amb una situació molt canviant on s’havia incrementat molt el pes de sectors com serveis o construcció en detriment del sector industrial. I posteriorment amb la crisi econòmica s’han topat amb la desaparició o reducció dràstica de sectors laborals com la construcció o el bancari, i la congelació practica de l’increment de l’ocupació pública.

Es així com una gran part de la gent jove treballadora no coneix altra realitat que la del treball precari, de l’atur, de diverses formes de treball submergit, i l’alternança entre diversos treballs i temps de desocupació, tot això acompanyat de baixos salaris i dificultats per aconseguir afrontar una vida independent. Aquesta situació ha comportat que la seva relació amb el món de treball no hagi sigut continuada i sense que s’hagi donat un procés de socialització en el treball com succeïa abans. Tot això agreujat per les noves formes de treball individualitzat que proliferen, des de les persones amb treball autònom fins el treball amb noves tecnologies que permet formes de treball aïllat.

Es fàcilment comprovable com el màxim nivell de afiliació de la gent menor de 40 anys es dóna entre els sector amb més estudis i que treballen en gran empreses industrials o de serveis, mentre que el nivell de afiliació és molt menor en petites empreses de serveis i entre gent amb menor qualificació.

La individualització i l’aïllament afavoreixen la indefensió. La gent jove ha de comprendre que els seus problemes no són problemes individuals, i que malgrat els afectin més a ells no són problemes tant sols generacionals sinó globals. Que la solució a la seva situació només vindrà d’una lluita global i solidaria contra un sistema que crea precarietat, atur, baixos salaris, empitjoraments dels serveis públics i manca de prestacions públiques suficients per a la majoria i que només és beneficiós per a una minoria que cada vegada usurpa amb més quantia els bens del conjunt de la societat.

La gent jove es troba encerclada per una cultura de l’individualisme i de rebuig a tot allò que és col·lectiu i que alhora és potenciada per tots els mitjans del poder econòmic, polític i mediàtic.  Aquesta és una de les causes de que es mantingui la seva negativa situació i per alliberar-se han de fer un esforç per a sortir d’aquest cercle viciós.



El sindicalisme sempre solidari amb els més febles

El sindicalisme des de les seves possibilitats, disminuïdes pels ferotges atacs soferts durant l’època de crisi, ha d’intentar aprofitar les possibilitats que dóna la lleugera recuperació actual per tal de llençar una ofensiva per a recuperar posicions. I sens dubte ha de posar una especial rellevància per a fer arribar la seva veu a la gent jove,  que malgrat el seu desconeixement, ha estat un objectiu preferent de l’acció del sindicat. Malgrat els continuats atacs que es fan contra els sindicats als quals s’acusa  de defensar només els treballadors amb treball fix, cal dir que la majoria de les grans mobilitzacions han estat sempre precisament en defensa de sectors de la població treballadora més feble. Ho podem veure ja en la famosa Vaga General del 1988 contra el Pla d’Ocupació Juvenil del Govern González, continuant per l’exitosa Vaga General de 2002 en defensa dels aturats i contra el “Decretazo” del Govern Aznar, i així fins ara quan CCOO i UGT han presentat més de cinc-centes mil firmes al Congrés en defensa de la ILP per una Renda Mínima Garantida per a la gent sense o amb poc ingressos.

El sindicalisme ha d’alçar la veu encara amb més força i fer-la arribar de forma especial a qui com les generacions de menys de 40 anys estan patint en gran mesura la pitjor part de l’actual situació sòcio-econòmica, però alhora la gent jove ha de fer també una reflexió per a fugir de l’individualisme i donar el pas i apropar-se a aquells que defensen els interessos col·lectius del conjunt de la classe treballadora, i per tant també els seus.

Cal conquerir el futur